A poc a poc els diferents organismes econòmics, nacionals i internacionals, van corregint totes les seves previsions per adaptar-les al sotrac, inèdit en la història recent, que suposa la crisi del coronavirus.
Voluntaris de la creu roja donen mascaretes a passatgers a l’estació de metro de La Sagrera|Francesc Melcion
Aquest dimarts ha sigut l’FMI el que ha pronosticat per a l’economia espanyola una caiguda del PIB del 8% i un atur per sobre del 20% al final del 2020. Per fer-nos-en una idea, des que es van crear les estadístiques de l’INE sobre el PIB mai s’havia produït un xoc tan brusc. I els especialistes en història econòmica apunten que caldria remuntar-se a la Guerra Civil per veure una contracció de l’activitat econòmica similar. A més, el xoc és global i afecta tot el planeta.
Per tant, no ens podem enganyar. El que vindrà serà duríssim i requerirà grans dosis de solidaritat i responsabilitat per part de tothom perquè els efectes d’aquesta pandèmia no els paguin els més vulnerables. I les crisis econòmiques, convé no oblidar-ho ara que estem en plena emergència sanitària, també acaben tenint efectes sobre la salut de les persones, tal com es va poder comprovar durant la recessió 2008-2014.
En aquest sentit, els principals responsables de liderar la resposta –actuant de manera coordinada en el marc europeu– són els estats, que s’hauran de convertir en els pagadors en última instància encara que sigui al preu d’un elevat endeutament públic. Ara bé, les administracions no són éssers màgics capaços de crear diners i riquesa del no res. Aquest deute l’haurem de pagar tard o d’hora. Si no nosaltres, els nostres descendents, tret que es trobin solucions alternatives ben poc previsibles a mitjà termini. En economia no existeixen els miracles i, per tant, l’únic que es pot fer és mirar que l’esforç col·lectiu que cal realitzar es reparteixi de forma equitativa i justa, tant en termes socials com generacionals.
Cal subratllar, però, que hi ha dos sectors de la població que hauran de ser especialment solidaris en aquest sacrifici col·lectiu perquè tenen una posició de privilegi. D’una banda, les grans empreses i els que gaudeixen de rendes elevades, que hauran d’entendre que el seu esforç fiscal i la seva contribució a les arques públiques haurà de ser superior en els pròxims anys. Tant de bo, sigui dit de passada, el covid-19 serveixi perquè hi hagi un gran acord internacional contra els paradisos fiscals que permeti lluitar millor contra el frau. De l’altra, els que tenen la feina assegurada, és a dir, els treballadors públics, també hauran de fer un pas endavant. I és que de la mateixa manera que en moltes empreses s’estan pactant retallades de sou o rebaixes de les vacances per intentar superar al tràngol, també potser seran necessàries mesures excepcionals com ara allargar el curs escolar fins al juliol o altres fórmules que ajudin a reduir l’impacte negatiu en la societat del temps de confinament obligat.
Per sortir d’aquesta crisi tothom haurà de fer un esforç i prioritzar el bé comú. Està en les nostres mans, les de tots, que la recuperació es faci sobre unes bases més justes per construir un sistema més humà i respectuós amb el planeta. Per això caldrà que cadascun de nosaltres es pregunti abans quin sacrifici està disposat a fer.
