Jaume Renyer, ex militant d’ERC|CEDIDA

Per Jaume Renyer

La persistent tendència de les enquestes pre-electorals a anunciar la victòria d’ERC al final del cicle que comença el 28 d’abril i s’acabarà el 26 de maig té unes causes sociològiques i culturals respecte de les qual encara no s’ha trobat una interpretació clara.

Avançant-me a les anàlisis que caldrà fer a partir de la nit electoral d’aquí a quinze dies apunto algunes reflexions sobre un hipotètic triomf d’Esquerra.

El procés independentista engegat el 2010 arriba al punt àlgid l’octubre del 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la declaració d’independència, l’estroncament per l’aplicació del 155 CE i el resultat de les eleccions del 21-D fracturen la fràgil unitat entre les forces polítiques parlamentàries que s’ha recosit només conjunturalment i parcial amb la constitució del Govern de la Generalitat presidit per Joaquim Torra.

L’actuació sectària desfermada per ERC contra Junts per Catalunya en la pugna (legítima si és honesta) per l’hegemonia del moviment independentista va més enllà de la que sostenen els respectius líders i és de caire estratègic, de fons i també tàctica i comença per la divergent manera d’afrontar la repressió d’un poder estatal que es fonamenta en una mentalitat integrista i supremacista que té en l’ús de la violència l’últim argument per tal de negar qualsevol mena de reconeixement del dret del pobla català a l’autodeterminació. En això coincideixen tots els competents del bloc del 155 CE, essent el tripartit de dreta la variant explícitament neo-franquista del mateix, mentre que el PSOE aparenta estar disposat a un nou encaix autonòmic de Catalunya al Regne d’Espanya “sense privilegis”. Esquerra, que fa bandera permanent del diàleg, hauria de tenir present que el poder espanyol, ja sigui representat pel PP o pel PSOE, no negocia res que afecti substancialment a la unitat de l’estat, com ja s’ha vist des del 2010 ençà (ni reforma de l’Estatut, ni concert tributari, ni pacte fiscal).

En aqueixes condicions, insistir en negociar des del costat català sense tenir una estratègia conjunta només encobreix la manca d’una direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat de fer front a un conflicte multidimensional de llarga durada amb l’Estat estant sotmesa Catalunya a un veritable règim d’ocupació. De fet, ERC va començar el procés de desconstrucció del procés independentista el 30 de gener del 2018 quan el president del Parlament va trencar unilateralment l’acord amb Junts per Catalunya per tal d’evitar el seu processament judicial, cedint a l’amenaça de la repressió (una actitud que no l’ha pas aturat, ans al contrari), arrossegant a Junts per Cat a una dinàmica claudicant que encara dura i que ha esberlat encara més la fractura entre ambdues formacions.

Esquerra no explica la seva versió dels fets posteriors al primer d’octubre ni dóna una explicació creïble de l’actuació d’Oriol Junqueras, però n’abomina del resultat dient que “hem perdut i cal reconèixer-ho”, fent seu l’article infame d’Ignasi Aragay fa uns dies a l’Ara “Vull guanyar”, (exactament què ?). Aqueixa ocultació respon a la manca de full de ruta i de voluntat de bastir una unitat estratègica amb les altres formacions polítiques i cíviques. La seva obsessió és assolir la condició de força independentista més votada, fustigant sistemàticament Puigdemont i l’espai polític que representa, però sense explicar per a fer què ?

ERC està enfocant el cicle electoral amb uns plantejaments que res tenen a veure amb els aprovats a la conferència de l’any passat: devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació com va explicitar Joan Tardà a La Vanguardia del 6 de març d’enguany: “El independentismo debe reconocer que el referéndum nunca podrá ser independencia sí, independencia no. Pero por otro lado ellos tienen que reconocer que el referéndum no podrá ser este Estatut de Autonomía u otro mejor. El único referéndum que será viable es aquel en el que pueda escogerse entre la oferta que hagan y la independencia.” I si el poder espanyol no fa cap oferta ? A l’entrevista a Vilaweb del proppassat 5 d’abril “Jo vull l’hegemonia” insisteix en aqueix discurs però no sap concretar què volen pactar amb el poder espanyol.

Una victòria a Catalunya el 28 d’abril vinent d’ERC suposarà la liquidació del referèndum del primer d’octubre com a fonament d’una estratègia independentista que no està disposada a seguir amb l’argument que el resultat és un fracàs que cal assumir. Esquerra ha passat de ‘Treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre’, a la consigna ‘Aixecarem la bandera del diàleg per fer possible una negociació. Tenim com a objectiu prioritari fer inevitable el referèndum.’ Avui ho ha explicitat el mateix Oriol Junqueras en una carta oberta a la militància on entre altres coses diu: “Crec que no hi ha ningú més independentista que jo i el partit que tinc l’honor de dirigir, potser hi ha gent que ho és tant com nosaltres, però no més. I a la vegada us dic que no hi ha ningú que sigui més dialogant que Esquerra Republicana”. Els fets contradiuen les seves paraules i demostren que no hi ha estratègia conjunta independentista ni direcció col·legiada per la seva negativa a entendre’s amb Junts per Catalunya.

La disjuntiva en aqueix cicle electoral està entre els confusos plantejaments d’ERC i els de Junts per Catalunya i el Front Republicà de manteniment de la unilateralitat (és a dir la voluntat de portar la iniciativa en el conflicte), revalidar la legitimitat del referèndum del Primer d’Octubre, la conversió del Consell per la República en un veritable govern català a l’exili i la intensificació de la internacionalització del cas català. L’ascens d’ERC és vist des del poder espanyol com un mal menor preferible al mal absolut que personifica Carles Puigdemont que és el veritable objectiu a abatre amb la complicitat d’Esquerra i dels dissidents del PDECat (Pascal, Campuzano i companyia) que adopten uns posicionaments convergents amb els d’ERC.

Malgrat les aparences innovadores el relleu que pretén Esquerra es limita a liquidar allò que denominen la “post-convergència”, quan realment els partidaris d’una segona restauració autonòmica compten amb la connivència d’ERC a molts nivells: el model d’escola catalana (republicana ?) presentat pel conseller Bargalló assumeix el bilingüismecom abans ja han assumit que el català no ha de ser la llengua nacional, o com tant se val la UGT que un sindicat nacional com la CSC, o quan prefereixen La Vanguardia o l’Ara a Vilaweb. La caricatura de l’independentisme “màgic” que atribueixen a Puigdemont (oblidant les promeses d’Oriol Junqueras quan tenia presa per declarar la independència si tenia 68 diputats) posa de relleu la seva acomodació a l’ordre establert (la realitat, com en diu Tardà) per tal d’assolir l’hegemonia. Això explica el tractament mediàtic favorable a ERC dels poders fàctics que garanteixen la pervivència del poder espanyol sobre Catalunya que contrasta amb l’animadversió manifesta que dispensen al president Puigdemont (avui El País li dedica una editorial brutal “Apartar a Puigdemont”, mentre que fa pocs mesos obria les seves pàgines a Oriol Junqueras) que paga el preu d’haver liquidat el pujolisme privant així al subsistema autonòmic d’un puntal essencial.

Aqueixa divergència estratègica i de lideratge no es resoldrà, dissortadament, al final d’aqueix cicle electoral, ni probablement tampoc en unes noves eleccions autonòmiques a la tardor (que ja demanen el bloc del 155 CE i el Comuns). ERC no acceptarà una posició secundària respecte de Junts per Catalunya com ja s’ha vist després de les eleccions del 21-D, ni deixarà de cercar l’extirpació del càncer de l’independentisme que segons Sergi Sol (l’alter ego d’Oriol Junqueras, mentre el primer predica la bondat, el segon practica la maldat) són els post-convergents -una condició intrínsecament perversa i inguarible, segons ell-. I, al seu torn, ni l’ANC, ni la CUP, ni la CSC, ni Junts per Catalunya poden claudicar dels seus plantejaments republicans rupturistes i avenir-se a acceptar la restauració temporal d’un “estatus autonòmic” (que de fet és la situació actual).

El procés independentista restarà estancat per un temps (pendent de resoldre quina estratègia política i quin projecte de construcció nacional oferir a la ciutadania) durant el qual el conflicte s’anirà agreujant obrint així les perspectives que apunta l’assaig d’Hèctor López Bofill, “Sobre la República catalana. Escrits de Dret Constitucional i de Dret Internacional”, (Llibres del Segle, Barcelona, 2019) centrat en qüestionar la legitimitat democràtica de la Constitució espanyola del 1978 i la seva supremacia derivada de la violència originària de la qual aqueix sistema és continuació (el franquisme) i es projecta en la involució antidemocràtica en curs. La intensificació de la repressió i la imposició a Catalunya d’un règim d’excepció legitimarà la reivindicació del dret d’autodeterminació a escala internacional fins al punt que una mediació per gestionar la secessió sigui imposada a les parts. Això si la pressió social interior a Catalunya és creixent i costosa pel poder espanyol. Espanya és forta però està en declivi, l’independentisme català té una enorme potencialitat però haurà superar el cost de la persistència. No hi ha altra opció.

Si vaig errat, rectificaré gustosament.