Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Pedro Abad’

Bellaterra, de 18 juliol de 2025

Mi tio continuó: Uno que tiene radio ha llegado al Paseo (actual Plaza de Andalucía de Pedro Abad), diciendo que en Africa se han levantado los militares y habrá guerra.

José González Rojas (Pedro Abad, 1928-2020) 📷 CEDIDA per la seva filla Rosario González Rojas (1958-2025)

EL PACTO DEL OLVIDO

(1) Cuando en 1977, se aprobó “El pacto del olvido”, José González Rojas (padre de Rosario González Puentes), tenia 49 años, de los cuales, 37 hábia vivido en dictadura. Nuestra democracia, empezaba con medidas, que no me gustaban demasiado, Pero, al fin y al cabo, quien era yo sino un humilde españolito, que entre su lucha diaria por el trabajo y la família, sentia que le sobrevenia una gran tarea en el futuro.

Esta, no era otra que la de votar, supuestamente, para ejercer un derecho del que se nos habian privado hasta el momento, “El derecho a decidir nuestro futuro”
Nunca habia sido optimista, y en esos dias, a punto de cumplir medio siglo, la vida no iba a regalarme ese sentimiento, al que unos llamaban don, cualidad, y otros dulzura, y al que yo calificaba como idiotez supina. No estaba, ni hábia estado nunca España, para optimismos. Para mi, un pais de pandereta, o como dijo Unamuno, de vagos, maleantes y ladrones, así que no podia ser entusiasta. Nunca hábia tenido un período histórico para ser feliz, Con su situacion social, para mi, la democracia no iba a suponer la panacea.

(2) Tendriamos libertad, sí, pero la sabríamos aprovechar?. No me ilusionaba nada de nada el futuro. Así lo sentia y así lo manifestaba. Y a mi entender, tres décadas mas tarde, el tiempo me dió la razón. En realidad el tiempo no, los españoles nos hemos dado la razón a nosotros mismos, hemos divagado, deambulado, subido y bajado, todo con una velocidad vertiginosa. No ha habido nadie que nos gane más que nosotros mismos. Y en el 2007, como una aparicion divina, llego la hora de la ley de la Memória Histórica. Ahora tocaba recordar, saber, información, recuerdo, apertura de viejas heridas que casi todos, guardabamos en silencio, ahora habia que publicarlas a los cuatro vientos. Y en ello nos embarcaron, políticos que no sabian que fue la Guerra Civil ni lo que costó, ni vivieron, en su mayoria la dictadura, y a mi juicio usaban la democracia, en benefício personal. Y claro, ya puesto a recordar, nos olvidamos que nosotros mismos, votamos una Constitucion, dentro de una Monarquia Parlamentaria. Volvieron los Republicanos, Independentistas, y otros muchos sucedáneos, que a empujones, lograron su lugar público, manejando el dinero de todos, que por ser público, ahora dicen no es de nadie, bueno, de ellos sí, para ellos tambien. Y la corrupción se instaló y habitó entre nosotros, como el ciervo divino

(3) Ahora, me encuentro, al pié de los 80 y siento, que con tanto como he leido en mi vida, no he escrito ni un solo renglón. Y actualmente, dia a dia, leo tantas notícias políticas sobre lá Guerra Civil, que yo las llamo politizadas, porque ninguna de ellas, se ajusta a la realidad de cuanto sucedió en aquellos tres años de horror. El fondo de aquella guerra, no se ha tocado, ni el espiritu, desvelado. La vertebración de los hechos, no se ha ordenado, y por tanto, a mi juicio, solo ha quedado flotando, El odio entre vencedores y vencidos. Los primeros instalados en el abuso y en los privilégios, los segundos agazapados engordando su rencor, deseando cambiar el sistema, para ser ellos los privilegiados y abusadores.. Mi conclusion es que la democrácia plena aun no la conocemos y no la conoceremos hasta que desterremos la corrupcion y el ódio y nos pongamos todos a trabajar por el país.

(4) Por todo ello he decidido contar aquellos que ví y viví, tal como lo ví, viví, sentí y escuché. Como un un niño pobre, pero feliz, a la que cuatro meses antes de cumplir los 8 años, destrozaron su vida, para sobrevivir durante casi tres en médio de un ódio y una continuada sinrazón. Tiempo durante el cual, trás mis azules retinas, vi pasar las miserias humanas y las sufrí. Tuve hambre y pocos, quisieron saciarmela. Pasé frio y solo a mi familia le importé. Por lo tanto, todos aquellos que escuchan a unos y otros, de luchar por una España mejor, se me hacia incomprensible, y yo pensaba quién seria España para ellos. Si yo como tantos, éramos todos españoles, porqué se dedicaron unos y otros, a hacernos daño?

17 de Júlio de 1936, al las 23:00 horas, calor en un pueblo andaluz cercano al Alto Guadalquivir. Mi padre y yo hablamos extendido, en el patio de vecinos de la casa en que viviamos. Una manta en el suelo, para hacer un camastro y dormir al aire libre, junto al pozo y el jazmin, se dormía de maravilla. Otros vecinos nos acompañaban, viviamos en dos habitaciones. En una, mi bisabuelo, mi abuela, su nuera, que lo cuidaba y un tio hermano de mi padre. En la otra mis padres, mi hermano de cinco años, mi tio Juan, hermano de mi madre, de dieciocho años y yo. En tan poco espacio, los niños dormiamos donde nos apetecia. Aquella noche habia verbena, por la Virgen del Carmen, y la música acabó sobre las doce. Mi madre, espera a su hermano al fresquito del minúsculo balcón. Sentada en el suel o, le vió venir y le tiró la llave, entró en el portal y llamó a mi madre. Ella bajó en enaguas. Que quieres Juan? Hay gente durmiendo. Lo sé, José está en el patio?
Ya sabes que sí, con Pepillo. A esos solo les hala lluvia Oichista, bajar la voz y sussurrando, se acercaron, traigo noticias, mi padre dió media vuelta como respuesta y yo era muy curiosa, me incorporé.

Mi tio continuó: Uno que tiene radio ha llegado al Paseo (actual Plaza de Andalucía de Pedro Abad), diciendo que en Africa se han levantado los militares y habrá guerra.

Mi padre se sentó de inmediato. Anda tú y tus miedos, eres un huevazos Pepe. Mi madre, tan viva como dicha siempre, zanjó el tono y dijo EA, pues todos a dormir, y lo que amanezca, que sea nuestro, vamos para arriba Juan, buenas noches.

(5) Sobre Las 6 de la mañana mi padre y yo arrastramos el camastro bajo la parra, para protegernos del sol. A las 8 nos llamó mi madre desde arriba. Ellos tomaron su taza de achicória con algo de miel y mi hermano y yo, la abuela y la bisabuela, el de leche caliente con pan duro migado. Yo acabé la primera y me a somé al balcón. La panaderia de frente, estaba cerrada y la gente llamaba para entrar. Más arriba la taberna bullia de hombres en la puerta, algunos con escopetas al hombro, y los jornaleros, con hoces y guadañas.

Todos revueltos, gritaban y vociferaban, copa de aguardente en mano. Mi amigo el barbero, el que me enseñaba los mirines de la república, abrió su puerta, corrió hacia la plaza y volvió como un rayo, cerrando la puerta de nuevo. Miré hacia abajo y vi en la puerta a mi padre. Sombrero de paja en una mano y en la otra el hatillo de comida y su báculo de olivo. Me lanzó un beso y me dijo:
Hasta la noche, Pepe, pórtate bien y poca calle. No le respondí, le lancé un beso al aire y entré para aseame. Sin ese requisito, nadie salia a la calle.

* ROSARI GONZALEZ PUENTES (Pedro Abad/Córdova, 30 juny 1958-19 febrer 2025). Diplomada a l’Art d’Escriure i a Nòmines i S.S per l’ICADE. La seva trajectòria com a estudiosa de Pedro Abad, que plasma a les seves obres, es va prolongar més de 30 anys.
Autora d’Història de la Vila de Pedro Abad, (també per a nens), Pedro Abad i l’altra Història (I i II), Biografia de Francisco Alcántara, Vocabulari de l’Alt Guadalquivir…, així fins a 20 títols, va presentar un més, amb els Mil malnoms de Pedro Abad.
Va difondre el nom del poble que la va veure néixer i on sempre va viure. Va participar en diferents fòrums, amb xerrades, col·loquis i conferències, a més d’innombrables articles. Per tot això, va rebre diversos reconeixements, entre els quals el de Cronista Oficial de la Vila de Pedro Abad (1992). És autora a més de dues novel·les i un llibre de contes infantils. El 1996 va publicar L’origen dels noms del nomenclator de Pedro Abad, un tros d’història i en. La seva última crònica sobre Pedro Abad es va publicar a la revista Fira i Festes, setembre de 2024, de l’Ajuntament de Pedro Abad.

Read Full Post »

Bellaterra, 17 de juliol de 2025

Monument de Santa Rafaela Maria a l’entrada de Pedro Abad

Com homenatge a la nostra amiga Rosario González Puentes (Pedro Abad, 1958-2025), qui fou cronista oficial de Pedro Abad, -bonic poble de l’Alt Guadalquivir-, publiquem la crònica que ens va enviar el 15 de setembre de 2024. Crònica que havia preparat especialment per la Feria (Festa Major de Pedro Abad)

Rosário González: Som al Centenari de Santa Rafaela Maria.  Aquest és el meu article del programa Fira 2024. Títol: El poble de Santa Rafaela Maria (1850-1874)

✍️ És segur, que a moltes persones, ens hagués agradat conèixer, com era el poble on va néixer i va viure la nostra santa durant 24 anys.
Sentir l’ambient i la societat en què es va moure, ja que això juntament amb la família, són els pilars del creixement personal. Al Centenari de la seva mort faré un esbós, amb dades recollides en diverses fonts.

Vista del carrer Jesús des de l’ermita de Pedro Abad

El cens de població de 1850, era similar a l’actual. L’artèria principal era el carrer que duu el nom de la Santa. Era el Camí Reial, Madrid-Cadis, coneguda popularment com carrer Ancha. Entrava a la població més o menys on ara i comptava amb gairebé 1 km. Arriba per via de servei i en sortir creuava amb el Camí de la Barca, el seu nom Obejo Morente.

Era un cordill de transhumància. Abans d’entrar al poble (per les seves tres entrades) La caseta d’arbitris i una creu de ferro amb pedestal de maó En cantonada un bar que va durar fins fa pocs anys
A la sortida cap a El Carpio, caseta i Creu. I cap a Morente, caseta i bar al carrer Jesús.

Casa senyorial del segle XVI al carrer Santa Rafaela María, 82, Pedro Abad
La seva façana és de pedra llaurada.
És un bé protegit per la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol (BOE núm. 155, de 29 de juny de 1985).

La Santa va néixer a l’actual convent.  Tot el terreny fins a arribar a Pedro de Meneses i Carmen per l’altra vorera, era propietat dels Porras.  Al carrer Santiago i Rierol del Pilar (Traseras del carrer Ancha per ambdós costats) Cotxeres, graners i petits habitatges per a empleats i servents.  La resta d’aquelles Traseras era gairebé tot terreny agrícola, amb algunes barraques per viure, fruiters, verdures i animals.

Detall de l’entrada de l’Ajuntament de Pedro Abad amb l’escultura Simfonia de Venancio Blanco

En el camí de Morente, la fusteria ja de Rueda, al lloc de sempre, des de fa uns 300 anys.  Abans d’arribar a l’ermita, la coneguda com a Pesca, per viure-hi pescadors de riu i venedors ambulants del producte
Entre IU i l’ermita un molí d’oli.  La pesca era travessada per un altre rierol i abans del Llanete, un altre molí. Entre el Llanete i l’ermita, infrahabitatges i terrenys que alguns, encara pertanyien a l’Església.  Del Llanete a la parròquia, a l’esquerra carrer Pozo Viejo (un altre pou municipal amb abundant aigua i vivendes de poc valor), seguint cap amunt, a la dreta un altre forn de pa i a la cantonada, una altra taverna.

Vista nocturna de l’ermita del Sant Crist dels Desemparats de Pedro Abad

Continuant el que avui és Fra Ceferino, a la dreta molí dels Pérez Vacas i terreny agrícola.  A la cantonada amb carrer Moyas, taverna de nou, on avui és la Tasca.  A l’actual fleca Cuadrado, hi vivia el rector i poc després un altre forn de pa.  Al final d’aquest carrer la casa de Ramon Pérez Porras.  Enorme. A l’altra cantonada, ocupava tota la illa l’habitatge dels Pérez i Vacas.

Parròquia Nostra Senyora de l’Assumpció de Pedro Abad 

La mare Ramona i la seva germana Mariana eren les millors amigues de Rafaela.  A les cantonades amb P. De Meneses, a la dreta, l’economat de
la Santa.  A l’esquerra un palauet que, va adquirir Dolores Aguayo, cunyada de Rafaela.  Aquests llocs eren els més freqüents per ella al costat de la parròquia i el Crist.
Aquest terreny, era un Rierol cridat del Pilar i en una cantonada amb Carniceria hi havia un bell pilar abeurador.  Contigu, l’estanc i davant del lloc que donava nom al carrer.  A l’actual Banco Santander, una altra taverna. 

Carrer Carniceria vist des del carrer Santa Rafaela Maria (Ancha)

Carnisseria, desembocava al carrer Ancha, davant de l’Ajuntament.  Al darrera d’ell, el calabós i poc més amunt, ja al camp, el Pòsit del gra
Gairebé contigua a l’Ajuntament (casa de Molinaza dels Prieto), vivia Fernando Alcántara.  El seu cunyat convivia amb la família.  Era Don Manuel Jurado Alejandro, mestre i sacerdot, que va educar Rafaela Maria.  Cap avall del carrer, a banda i banda, alguns agricultors mitjans, van construir les seves cases per allà.  El Cañuelo era un altre Rierol, avui és carrer. A les del darrere de la farmàcia, el pou de les piles, safareig municipal.

Antic Ajuntament de Pedro Abad, actualment Museu Rodrigo Prieto Rojas

Sortint cap al Carpio, de nou petites cases i barraques
Tornant carrer amunt, contigu al Cafè Barroco, una posada i davant del Consistori, una altra.
Al carrer Ancha, abans d’arribar al Cañuelo, un altre molí.  Enfront del convent, vivia l’oncle Luís i al principi de Caleruega (avui Constitució), A la segona casa, el cosí Sebastian
Al voltant de la parròquia, també vivien agricultors industrials i comerciants de classe mitjana.

Rafaela Maria va conèixer el ferrocarril al seu poble.  I també va poder veure la reina Isabel II al seu pas cap a Còrdova, un fet molt sonat, que va alterar la vida dels veïns durant un temps. 

Biblioteca i Centre d’Art Contemporani  de Pedro Abad (Antic Ajuntament)

LA BATALLA D’ALCOLEA                         

A casa del seu oncle Luís Navarro Porras, es va allotjar el General Serrano (El general bonic i favorit de la reina)
La vida en Pedro Abad, va acabar per a Rafaela Maria i la seva germana Dolores, en seguir el camí que Déu els demanava. La dona, a la seva època era molt poc. I elles van ser el Ciment d’una gran obra.  A mi m’agrada pensar, que les arrels de tot, sempre van ser a Pedro Abad.  Un poble andalús, amb unes diferències socials enormes, que arreu del món les Esclaves intenten canviar, amb la unió de fe i educació. Gràcies Santa Rafaela Maria

Rosario González Puentes amb el seu pare José González Rojas
  • ROSARI GONZALEZ PUENTES (Pedro Abad/Córdoba, 30 juny1958-19 febrer 2025). Diplomada a l’Art d’Escriure ia Nòmines i S.S per l’ICADE. La seva trajectòria com a estudiosa de Pedro Abad, que plasma a les seves obres, es va prolongar més de 30 anys.
    Autora d’Història de la Vila de Pedro Abad, (també per a nens), Pedro Abad i l’altra Història (I i II), Biografia de Francisco Alcántara, Vocabulari de l’Alt Guadalquivir…, així fins a 20 títols, va presentar un més, amb els Mil malnoms de Pedro Abad.
    Va difondre el nom del poble que la va veure néixer i on sempre va viure. Va participar en diferents fòrums, amb xerrades, col·loquis i conferències, a més d’innombrables articles. Per tot això, va rebre diversos reconeixements, entre els quals el de Cronista Oficial de la Vila de Pedro Abad (1992). És autora a més de dues novel·les i un llibre de contes infantils. El 1996 va publicar L’origen dels noms del nomenclator de Pedro Abad, un tros d’història i en. La seva última crònica sobre Pedro Abad es va publicar a la revista Fira i Festes, setembre de 2024, de l’Ajuntament de Pedro Abad.

                                  

Read Full Post »

Que va ser de “Lleva del Biberó”

El nom s’atribueix a la dirigent de la CNT-FAI Federica Montseny, que fou ministra de Sanitat i Assistència Social en el govern de la República entre els mesos de novembre del 1936 i maig del 1937, en conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i del 41 davant l’extrema joventut dels efectius, alguns amb poc més de disset anys acabats d’estrenar. Entre finals de maig del 1938, a causa dels intents de l’exèrcit republicà per contenir l’avanç de l’exèrcit franquista en la línia del Segre, i el 25 de juliol, amb l’inici de la contraofensiva republicana a l’Ebre, uns 30.000 nois de tot Catalunya que havien de fer tasques auxiliars, es van veure involucrats de ple en els fronts de guerra. Per acabar-ho d’adobar, durant el penós procés de la retirada, hi van afegir els joves mobilitzats de la lleva del 42, nascuts el 1921.

El context de la guerra era ja clarament favorable a les forces franquistes. El 26 de març havien creuat el riu Cinca per la Barca de Massalcoreig i ocupat el primer poble de Catalunya; l’endemà van establir el primer cap de pont en el marge esquerre del riu Segre, a la Granja d’Escarp, tot i que una ofensiva republicana entre el 8 i el 12 d’abril l’aconsegueix recuperar. Aquesta va ser, però, una victòria pírrica perquè, entre el 15 i el 19 d’abril, un cop ensorrat el front d’Aragó, els franquistes havien completat la conquesta dels territoris catalans del marge dret de l’Ebre i arriben a la Mediterrània; Catalunya quedaria aïllada de la resta de territoris encara sota govern republicà.

Per a fer front a l’allau militar franquista que comptava amb l’auxili de forces àrees, navals i terrestres dels règims feixistes alemany i italià, el govern de la República ordenà la mobilització de la lleva del 41, que s’afegiren a la lleva del 40 cridada poc temps abans; l’endemà el govern de la Generalitat publicà el decret en el diari oficial; també es van mobilitzar les lleves de 1927 i 1928. El 27 d’abril tots els inclosos en les lleves s’havien de presentar als centres de reclutament més propers; en les citacions s’especificava que havien de dur una flassada, calçat, plat i cobert.

L’exèrcit republicà es reorganitzà en tres sectors: el de l’Ebre, el del Segre i el del Noguera Pallaresa i en funció de la procedència dels nous reclutes van ser destinats, en un principi, a un o altre front, tot i que la rapidesa de l’avanç franquista va convertir, ben aviat, l’exèrcit republicà en un aiguabarreig de forces i d’orígens dels seus efectius.

Els “biberons” es van trobar amb un exèrcit republicà mal vestit, mal alimentat, mal armat i amb dissidències importants dins les línies de comanament. Cal afegir que molts dels nous efectius no havien tingut ni temps per a familiaritzar-se amb l’armament i havien fet poca o nul·la instrucció militar. Així ho explica Josep Massamunt i Marquès: «Es va posar de manifest l’escassa capacitat de direcció i l’esperit de sacrifici d’uns joves que morien lluitant, però gairebé sense conèixer les tàctiques militars ni l’escàs armament de què disposaven. Així doncs, aquells joves soldats de la lleva del 41, juntament amb els voluntaris del Bruc i altres lleves ja veteranes, entraren en foc i protagonitzaren el més sagnant dels combats el maig de 1938 … L’exèrcit de l’Ebre es va dessagnar extraordinàriament, igual que totes les altres unitats de suport vingudes dels fronts del Segre i la Pallaresa».

L’historiador Edmond Vallès, afirma que: «L’autèntica batalla de Catalunya va ser la llarga batalla de quatre mesos on van quedar delmats els Exèrcits de l’Ebre i de l’Est, nodrits de lleves catalanes. Els turons de la Terra Alta foren el cementiri de l’Exèrcit popular de Catalunya».

Segons recull Lluís M. Mezquida del testimoni sobre els dies de Pàndols d’Enric Delgado, sub-comissari general del V Cos de l’exèrcit republicà, «les baixes registrades en la 11 Divisió de Líster, foren unes 5.000 entre les que es comptaven 2 caps, 10 comandants de batalló, 43 capitans, 147 tinents i 4.600 classes i soldats. Els barrancs de Pàndols, -escriu dolorit- que eren coberts de cadàvers, marcaven per a la història aquest gran massís muntanyós, com a teatre del més gran combat de la guerra. Amb ell es posà cloenda al xoc més sagnant de la guerra, amb l’enfrontament de les dues millors unitats dels exèrcits en lluita». El mateix Mezquida escriu que pel bàndol feixista «les baixes de la IV Divisió de Navarra van ser de 273 morts i 1.781 ferits, a les que cal afegir les de les 16,17 i 18 Banderes del Terç agregades a la gran Unitat i que suposaren 36 morts i 440 ferits».

Josep Vives Ciurana, en testimoni recollit per Andreu Caralt Giménez, conclou que: «Allò no es podia guanyar mai, vam creuar l’Ebre amb espardenyes i sense cartutxeres. Com volien guanyar la guerra? Si era una lluita d’un fusell contra un tanc!» Per la seva banda, Antoni Quintana Torres, ideòleg de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó i el seu president durant vint-i-cinc anys, explica que: «Replegats a la Fatarella rebérem forces de reforç, que aguantaren encara uns quants dies l’allau franquista. Nosaltres rebérem ordre de passar a l’altra banda del riu Ebre. De més de 500 que el passàrem a la fi de juliol, ara cabíem tots en un camió. No arribàvem al centenar».

El manresà Salvador Farrés explica que: «El Franco, des de l’altra banda, els esperava i els seguia en tot. Quan els va tenir tots allà, va dir: ara és la meva i va fer el que va voler. Però si és que no hi havia material per fer això! Ningú no ens va ajudar, ningú! Ens van abandonar! El govern de la República no tenia cap mitjà per fer això, cap! La prova és aquelles barquetes amb aquells taulons per passar l’Ebre. Home, això només ho fa la canalla quan surt al carrer! Això, un militar no ho pot fer, perquè sap que si passa no tornarà, és que no pot tornar! Hòstia, que hi ha l’Ebre pel mig! Aquella gent havia d’anar endavant o endarrere i com que endavant no hi van poder anar… es van quedar aquí».

Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971).”El corneta” Medalla al Valor de l’Exèrcit de la República Espanyola durant la Guerra Civil 1936-1939. Descripció: Com recompensa a la seva distingida actuació durant diverses actuacions durant l’actual campanya
Ocupació: Corneta Unitat: 89a Brigada Mixta
Data: 13/11/1938 Pàgina: 693 O.C. : 23040

Francisco Pérez Pulido (Pedro Abad, 20 abril 1920-Barcelona, 11 abril 1971), el 31 gener 1940, les veïnes franquistes de Pedro Abad, Teresa Corredor Alcántara i Beatriz Coca Ramos ho denuncien dient que és un element de significació esquerrana, que en esclatar el Gloriós Alçament Nacional es va posar en contra i va marxar amb les milícies “Rojals” al capdavant. Diuen que ho saben per haver-ho sentit dir al mort Antonio Rojas Gómez.

1 maig 1940, Francisco Pérez Pulido és recluta en la caixa de l’Ajuntament de Pedro Abad (1 any, 8 mesos i 10 dies)

11 gener 1942: Romandrà com soldat al Batalló del Dipòsit de Concentració Miguel d’Unamuno de Cordoba (11 mesos i 20 dies)

14 gener 1942: Alta al Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 67 a la Guarnició d’Oiartzun (Guipúscoa)

1 Juliol 1942: Treballs a pista Regiment de Fortificació del Batalló Disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra). Els 18 km de la carretera de muntanya entre Lesaka i Oiartzun a través de l’alt d’Aritxulegi, va ser construïda per aquests esclaus republicans del franquisme.

23 novembre 1942, el fiscal 2ª Regió Militar de Sevilla, dirigida pel “Carnicer” Capità General Queipo de Llano, sol·licita una pena de 12 anys i un dia de presó aFrancisco Pérez Pulido per la seva conducta en relació amb el Gloriós Alçament Nacional.

30 novembre 1942: Sumarisimo número 1416 de la Capitania General (Queipo de Llano), de la 2ª Regió Militar amb seu a Sevilla, per aclarir la seva conducta politico social durant la guerra civil.

10 desembre 1942: Procedent del Batalló disciplinari número 14 de Lesaka (Navarra) causa alta al Regiment de Fortificació número 2 d’Arañones/Canfranc (Osca), 4ª Companyia del primer Batalló dedicada a treballs de pista per a la fortificació a la frontera, per evitar una invasió dels aliats europeus.

18 març 1943: Alfonso Rojas, alcalde franquista de Pedro Abad, escriu al Jutge Militar número 6 de Còrdova, que Francisco Pérez Pulido era d’idees comunistes i amb el comitè “Rojo”, va ajudar a aturar persones de dretes, però que no hi ha persones que puguin confirmar-ho, només la Guàrdia Civil, per haver rebut denúncies de veïnes franquistes del poble.

20 març 1943: La prefectura de Falange i de les JONS de Pedro Abad comunica al Jutge Militar número 6 de Còrdova la tendència de Francisco Pérez Pulido de “Rojo”

13 maig 1943: Auditoria de Guerra 2ª Regió Militar de Sevilla comunica que Francisco Pérez Pulido, de 16 anys, a l’inici del Gloriós Moviment Nacional, va prestar alguns serveis als “Rojos”, fent guàrdia amb armes als detinguts i que no apareixen contra ell cap altres càrrecs .

13 maig 1943: Per ordre de la superioditat Francisco Pérez Pulido es trasllada amb la unitat a la qual roman agregat, a Punta Negrí (Melilla), arribant el dia 22 de maig i incorporant-se a la 4a Companyia del 1er. Batalló.

11 octubre a desembre 1943 es trasllada amb la seva unitat a Ysuhetan/ Segangan (Protectorat espanyol del Marroc fins a 1956).

10 maig 1944: Es trasllada amb la seva Companyia a Mar Chica (Melilla)

9 agost 1944: S’incorpora a la unitat a Trasa? (Melilla) i fa feines de construcció de pista.

23 novembre 1944: Emprèn la marxa amb la seva Companyia i Batalló cap a Jaca (Osca), arribant el dia 30, es queda en aquesta guarnició.

31 desembre 1944: Amb la seva Companyia de Fortificació número 2 marxa cap a Arañones/Canfranc i allà queda destacat.

26 setembre 1945: Acusament de rebut del Servei de Llibertat Vigilada del Ministeri de Justícia de Madrid

13 octubre 1945: Segons ordre General de l’Estat Major del Cossos de l’Exèrcit d’Aragó, Francisco Pérez Pulido és llicenciat el seu reemplaçament i causa baixa definitiva al Regiment de Fortificació número 2 de Jaca.

Raül Romeva i Rueda, Conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, que signa el pròleg de l’esmentat llibre, diu que la Lleva del Biberó «representa com pocs altres fets d’aquells anys la brutalitat de la guerra. Aquells joves, adolescents en un temps d’utopies i d’esperances, van topar violentament contra una realitat ferotge. Molts van morir al front, altres van prendre el camí de l’exili, que en molts casos els va situar de nou al camp de batalla de la Segona Guerra Mundial, i encara d’altres van ser empresonats i represaliats pel règim feixista. Fos com fos, les seves vides van quedar per sempre marcades per uns fets que ni ells ni ningú haurien hagut de viure, ni aquí ni enlloc. Uns fets, tanmateix, que ni ells ni nosaltres hauríem d’oblidar mai».

Pel que fa als soldats manresans de la Lleva del Biberó del 41, Pep Castilla, investigador integrant de l’Associació Memòria i Història de Manresa, ha comptabilitzat que van ser cridats a files 291 i que d’aquests, hi van haver 67 morts o desapareguts en els diferents combats. És un percentatge molt elevat si tenim en compte, a més, que no tots 291 van anar al front.

Font: Memòria Democràtica, Francisco Pérez Pulido,

Read Full Post »

El nét de dos veïns de Pedro Abad descobreix que el seu habitatge familiar va ser adquirit en una subhasta per IU el 1998 i reclama que es recordi la història: “Haurien d’haver demanat una certificació de registre”

Mercedes Pulido Jaenes i Juan de Dios Pérez Venzalá, els avis de Francesc

L’actual seu d’Esquerra Unida i del PCE al municipi cordovès de Pedro Abad descansa avui sobre el que fa menys d’un segle era llar de Juan de Dios Venzala i Mercedes Pulido, una parella de pescadors bandejats del seu poble. Juan i Mercedes eren membres del sindicat de la UGT i posteriorment militants del Partit Comunista. En acabar la guerra es van prendre represàlies contra ells i la seva família: van ser torturats i empresonats i, com explica avui el seu nét Francesc, també van perdre casa seva.

Durant la Segona República a Espanya, Pedro Abad va ser un municipi que va comptar amb una presència important d’organitzacions i grups polítics d’esquerra, com el Partit Comunista d’Espanya, la Federació Anarquista Ibèrica, el Partit Socialista Obrer Espanyol, la Unió General de Treballadors, etcètera. Amb l’esclat de la Guerra Civil el 1936, Pedro Abad es va convertir en un escenari de lluita. Al març de 1937 les tropes franquistes van prendre el control de la localitat i hi van establir el seu govern. Moltes persones, igual que Joan i Mercedes, van haver de fugir del poble.

El fill gran de la família va ser enviat al Pirineu per fer treballs forçats i els seus pares van anar a la presó, “després d’un judici de cinc minuts en què prèviament havien estat torturats per les autoritats, es determina que han d’anar a la presó. Deixen un deute de 150 pessetes i perden casa seva. Com la pagarien? Tota la sentència era mentida.”, explica Francesc Lluis Pérez Torres, nét d’una família trencada pel franquisme. “He de lluitar perquè se’n conegui la història”.

L’habitatge és avui la seu del PCE a Pedro Abad.

Francesc va néixer a Osca i es va criar a Barcelona. El seu pare li havia explicat la seva història: els treballs forçats, haver de fugir del poble on va créixer…. Però no va ser fins a la seva jubilació quan es va interessar en profunditat per la història dels avis. Era coneixedor del seu passat dur, de les tortures i de la presó, però volia saber on vivien, on va créixer el seu pare i què havia estat d’aquella casa.

UNA INVESTIGACIÓ FAMILIAR

Va ser en indagar quan Francesc es va adonar que la casa dels seus avis seguia estant al poble, encara que per a la seva sorpresa ara era seu d’Esquerra Unida al municipi. La casa va ser comprada pel Partit Comunista Espanyol (PCE) el 1998, després d’haver estat més de 60 anys embargada pel Govern franquista. L’habitatge va passar a ser propietat de l’Estat, fins que va sortir a subhasta pública.

“Haurien d’haver demanat una certificació del registre, em sorprèn que el PCE no s’informarà que la propietat pogués haver estat confiscada amb la història i la quantitat de casos similars del poble. M’agradaria recuperar la casa, encara que al davant va que es conegui i reconegui la història dels meus avis”.

L’Ajuntament de Pedro Abad ha assegurat que “ni el Consistori ni el partit (Izquierda Unida) tenen coneixement suficient sobre la història” familiar de Francesc

Francesc està ara en espera del reconeixement del dret dels béns confiscats als seus avis i s’ha posat en contacte amb el Govern central, ja que ho considera “una demanda justa” per les condicions en què van confiscar la casa i la injustícia comesa contra la família.

Consell de guerra contra els avis de Francesc.

Durant l’àrdua tasca d’investigar els judicis dels seus avis, sol·licitar que s’anul·lin i els centenars de pàgines en dossiers militars, Francesc ha trobat més persones amb orígens a Pedro Abad que comparteixen històries de lluita i resistència contra el franquisme. Joana Lozano Sánchez es va posar en contacte amb Francisco per explicar la història de la seva mare i avis, també veïns del poble cordovès de Pedro Abad.

HISTÒRIES ENTRECREUADES

És a través de la Joana quan Francesc descobreix que la seva àvia i la de la Joana van compartir cel·la durant cinc anys. “La meva àvia mai no ha volgut compartir històries de la presó o de la guerra, ella volia mirar endavant. Hi ha molts veïns del poble amb històries semblants, molt castigats per la guerra”, explica la Joana.

Dolores Sánchez Villarejo, mare de Joana, va ser part del moviment de Dones Antifeixistes a Pedro Abad, la seva avia era la líder del moviment, i juntes van aconseguir desfer-se dels noms de totes les integrants del moviment i així protegir-les de l’empresonament. “Van haver de fugir amb els documents per protegir la seva gent, els meus avis els van empresonar, però la meva mare va poder fugir”, relata la Joana.

Centenars d’històries com aquesta estan enterrades al passat d’Espanya, els que no es van poder defensar tenen a la família l’oportunitat de recuperar almenys l’orgull i l’honor de rebre una disculpa que, encara que tard, conforta i recupera l’esperança a totes les famílies fracturades per moments tan cruels de la nostra història.

Francesc ha aconseguit que el judici contra els seus avis es declari il·legítim i ha rebut una declaració de reconeixement i reparació personal. “Estic agraït amb el Gobierno de España, s’ha reparat l’honor i la moral, a més d’anul·lar els judicis militars”, afirma Francesc, encara que segueix esperant si podrà recuperar el que una vegada va ser la llar dels seus avis.

Font: Jaime Linares Jiménez, Cordópolis, Diario.es, Todos los nombres,

Read Full Post »

Avui dilluns, 31 d’octubre, és el Dia de les Víctimes del Franquisme i el Govern d’Espanya fa un homenatge a les víctimes del franquisme que marca la Llei de Memòria Democràtica

Mercedes Pulido Jaenes i Juan de Dios Pérez Venzalá, nascuts a Fuensanta de Martos, i peixeters a Pedro Abad, sense delictes de sang, van ser condemnats pel franquisme|FLPT

La norma, que va entrar en vigor aquest mes, estableix el 31 d’octubre com a dia de record de les víctimes del cop militar, la Guerra Civil i la dictadura, entre elles les Tretze Roses i les Sensebarret.

El Govern homenatja a totes les víctimes del cop militar, la Guerra Civil i la dictadura franquista, entre elles les Tretze Roses i les Barret, amb motiu del dia que la recent aprovada Llei de Memòria Democràtica estableix per recordar aquest col·lectiu.

Ho fa fet en un acte que s’ha celebrat avui a la Sala de Cambra de l’Auditori Nacional, presidit pel cap de l’Executiu, Pedro Sánchez, al qual han acompanyat altres membres del Govern, familiars de víctimes i  representants polítics i institucionals i d’associacions vinculades a la Memòria Històrica.

Sánchez a fet entrega d’una vintena de diplomes, que han rebut familiars de les víctimes i representants d’associacions com les Tretze Roses o les Sensebarret.

La Ley de Memoria Democrática, que acaba de entrar en vigor tras la seva aprobación definitiva en el Senado, declara el 31 d’octubre  com día de record y homenatge a totes les víctimas del cop militar, la Guerra Civil i la dictadura, i el 8 de maig como día de record i homenatge als homes i dones que van patir l’exili a consecuència de la Guerra Civil i la dictadura.

Dones antifascista a la presó franquista de Còrdova|CEDIDA

En concret, la llei considera víctima a aquelles persones que hagin patit dany físic, moral o psicològic, danys patrimonials o menyscabament de drets fonamentals des del cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 fins a l’entrada en vigor de la Constitució de 1978.

Entre les víctimes, la llei inclou els morts i desapareguts com a conseqüència de la Guerra Civil i la dictadura, però també els exiliats, les persones LGTBI, els nens adoptats sense consentiment dels seus progenitors, així com les llengües i cultura basca, catalana i gallega, entre altres casos.

Font: Pueblo

Read Full Post »