Swan, espectacle de dansa de l’Escola Fusió, Festa Major de Sant Cugat 2023
Dansa Swan Festa Major 2023 Sant Cugat
L’Escola Fusió és un centre de formació de música i dansa fundada al curs 1972-1973 a Sant Cugat per Pilar Roig. Des dels seus inicis l’escola aposta per la renovació pedagògica i rep tot el suport de la família Martí-Roig per continuar oberta any rere any. Actualment, el centre compta amb un equip directiu format per professionals de llarga experiència com Gemma Navarra i Núria Pinyol. Un equip de mestres consolidat amb la voluntat d’oferir el fruit d’anys d’experiència en la recerca d’un ensenyament de qualitat, una pedagogia activa i recursos per gaudir de la música i la dansa, acaba de complementar l’oferta docent de Fusió. L’escola està ubicada al centre de la ciutat i destaca per les seves àmplies i lluminoses aules amb grans finestrals.
L’educació musical és entesa per Fusió com un vessant més en tots els factors que incideixen en l’educació de nens i nenes, joves i adults. A partir de la sensibilitat, la creativitat i la constància es cultiva una afició i, si es dóna, sorgeix també una vocació.
Bellaterra.Cat s es va desplaçar ahir al Parc del Turonet de Cerdanyola del Vallès per gaudir del grup folclòric Tarikoni Lagushda de Geòrgia, dins de la 40ª Mostra de Dansa.
Grup folklòric Tarikoni Lagshda de Geòrgia
CONÈIXER GEORGIA
Geòrgia es troba a la cruïlla d’Europa i Àsia. El país va recuperar la seva independència l’any 1991, declarant la seva aspiració a unir-se al món europeu i euroatlàntic i a recuperar el seu lloc en la família europea a la qual sempre ha pertangut Geòrgia.
Geòrgia es troba a la regió d’Europa de l’Est del Caucas del Sud. Al sud-est té frontera amb l’Azerbaidjan, al sud amb Armènia i Turquia i al nord amb Rússia. La part occidental de Geòrgia es troba amb el mar Negre, que connecta físicament Geòrgia amb la Unió Europea. L’antiga capital de Geòrgia, Tbilisi, va ser fundada al segle V.
Geòrgia té una superfície total de 69.700 quilòmetres quadrats, amb una població de 3.720.000 habitants. La natura prístina cobreix la gran part del país, amb 26.060 rius i més de 40 àrees protegides. Amb diverses zones climàtiques, Geòrgia és una destinació durant tot l’any. Aquí conviuen zones de clima subtropical i suau. A l’estiu la temperatura oscil·la entre els 29 °C i els 33 °C, amb abundant sol. Les temperatures hivernals mitjanes són de -2 °C a 4 °C.
Molts escriptors i poetes famosos s’han inspirat en la sorprenent naturalesa i la sorprenent diversitat de Geòrgia. El país és cada cop més popular entre els viatgers estrangers. El 2016, més de sis milions de turistes van visitar Geòrgia. Això no és sorprenent, ja que Geòrgia té gairebé tot el que un viatger podria somiar: muntanyes nevades que protegeixen llacs clars, prats alpins, canyons pintats per flors i fruites i definits per rius corrents, costes de palmeres, coves antigues, aigües minerals i piscines d’aigua de sofre. . Un paradís per a visitants, segur!
El Folklore Amsambl Bitola de dansa popular, creat l’any 1994 a la ciutat de Bitola (República de Macedònia del Nord) va inaugurar ahir al vespre, al Parc del Turonet, la 40ª Mostra de Dansa de Cerdanyola del Vallès
El Folklore Ansamble Bitola prové de la ciutat de Bitola (Macedònia del Nord). Va ser fundat l’any 1994, per difondre les activitats artístiques i culturals de la República Macedònia del Nord.
FolkloreEnsembl Bitola està format per diverses formacions segons l’edat. Les tradicions populars són els elements sobre els quals es basa el grup de “Bitola” i n’augmenta l’esperit i la dedicació per transmetre a través de la dansa, la cançó, les veus i la música de l’ètnia i folklore de la República deMacedònia del Nord
Amb aquest esperit el Ensemble de la ciutat de Bitola realitza múltiples actuacions al seu país natal, els Balcans, i Europa, adherint-se al Cioff de Macedònia del Nord.
Bitola (macedònic Битола) és un municipi de Macedònia del Nord, que constitueix una de les divisions administratives del país. El municipi té una població (2010) de 122.173 habitants.
Foto: Google Maps
La República de Macedònia del Nord, o República del Nord de Macedònia, és un estat europeu de la península Balcànica envoltat per Grècia, Bulgària, Sèrbia, Kosovo i Albània. Afronta al nord amb Sèrbia (incloent-hi Kosovo), a l’est amb Bulgària, al sud amb Grècia i a l’oest amb Albània. La seva capital és Skopje, que té més de 500.000 habitants. Un acord entre Grècia i la República de Macedònia el juny de 2018 va proposar el nom de Macedònia del Nord. L’acord va ser ratificat pels parlaments grec i macedoni.
El 28 de juny d’enguany i amb motiu del Dia Mundial dels Arbres, l’EMD va fer un acte on es va parlar de la importància d’aquests per preservar el medi natural. També es van plantar tres arbres al Jardinet del Centre Cívic i es va posar nom al pi centenari de la plaça Maragall. Per tal ocasió l’escriptor cronista de Bellaterra Ignasi Roda va escriure i llegir el conte L’Esquirol de la Plaça Major.
Ignasi Roda Fàbregas, escriptor, dramaturg i Cronista de Bellaterra, recitant l’Esquirol de la Plaça Major|CEDIDA
L’ESQUIROL DE LA PLAÇA MAJOR
Hi hagué un temps que Bellaterra eren vinyes, però també un bosc que s’enfilava amut la Serra de Galliners. Hi havia alzines i roures i fins i tot algun pi pinyoner escadusser que aixoplugaven el sotabosc i les bestioles que hi habitaven.
Els reis de les capçades dels arbrers eren els esquirols que, amb traça, pelaven i es menjaven les glans i els pinyons. Eren temps de bonança per a tots els animalons, fins que, un bon dia…
Un bon dia van arribar uns senyors de Barcelona i van dir:
Farem la caseta ací i tindrem pins al jardí.
Així resa un dels rodolins de l’Auca de Bellaterra. I una caseta darrere un altre, van construïr el que en digueren una Ciutat Jardí, potser per allò de no oblidar que els nous residents venien de ciutat.
Aleshores hi van fer jardins i hi plantaren pins, però tant junts els uns dels altres que els pobres creixien espigats i febles d’arrel. Les ventades els tombaven i, a més, els nous residents s’adonaren que la pinassa embrutava massa els seus jardins. Així és que en deixaren de plantar. Fins i tot van tallar alguns pins centenaris perquè hi havia de passar la carretera o l’arquitecte necessitava lloc per construir la caseta.
Els esquirols de la contrada es van avisar entre ells per fugir cap a indrets amb capçades per on poguessin transitar i campar-la al seu aire. Però un esquirol no es va assabentar de la crida perquè havia caigut en un son molt profund, fruit d’haver ingerir les flors d’un til·ler que algú havia plantat en el seu jardí. Va menjar tantes i tantes flors de til·ler que el pobre es va quedar adormir i no es va adonar a que a redós del seu arbre ja no hi quedava cap més arbre i, a més, hi havien construït una plaça on els infants dels nous habitants d’aquell indret hi jugaven.
De primer es va desesperar. Com podia marxar del seu pi sense ser vist, però sobre tot, com podia abandonar casa seva, la casa dels seus pares i dels seus avis i rebesavis i qui sap les generacions d’esquirols que havien fet seu aquell vell pi. Així és que va decidir quedar-se.
Ben aviat els infants el van veure i s’hi va fer amic. Li deixaven aglans i llepolies que l’esquirol recollia de nit per tal ser discret. I així van passar els anys fins que l’esquirol es va fer vell i va morir. Abans, però de fer el darrer sospir, la fada dels esquirols li va concedir un desig: deixar algun record seu perquè els habitants d’aquest indret no s’oblidessin que, abans que ells, hi havia hagut altres habitants boscans que, com els esquirols, havien estat foragitats.
Dit i fet. Aquella mateixa nit la fada va visitar en somnis uns artistes que vivien a Bellaterra i els va comunicar el desig de l’esquirol. Tot va ser u: una colla de veïns va fer conxorxa per erigir una escultura que el recordés i ben aviat la van plantar al peu del pi de la Plaça Major.
Ara tothom sha oblidat d’aquell esquirol, però els més vells de l’indret recorden que un cop l’any, el 21 de gener, dia mundial dels esquirols, els infants i llurs famílies portaven menjar per l’esperit de l’esquirol del pi. Ho feien de nit i amb una candela de llum, i tot cantant La cançó de l’esquirol que un altre veí havia compost amb lletra d’un poema de Tomàs Garcés.
Filagarses de boirina, banderoles del matí. Regalims de pluja fina i verdor lluent de pi. Pel camí de la boscuria s’endinsava l’esquirol. Esquirol, sol i pluja, esquirol, pluja i sol.
A l’endemà, tot aquell menjar havia desaparegut i, qui s’hi fixava molt, podia veure entre les dentetes de l’esquirol de ferro alguna resta de menjar. És cert? És una faula? És una llegenda? Qui sap! Els pobles i viles tenen les seves llegendes que, un dia o altre, van sorgir per sentir-nos més arrelats. i ara tenim un pi centenari que l’hem batejat com a Pi de l’Esquirol
Ignasi Roda Fàbregas Bellaterra, 28 de juny de 2023
Daniel Arbós ha creat un antiheroi fatalista i hilarant, deutor de Wilt i Ignatius Reilly, i, amb Les males decisions, dona una novel·la contemporània i fresca, impossible de deixar i que no estalvia càrregues de profunditat sobre la cultura de l’èxit, les trajectòries vitals coherents i imparables i els atzars que governen la nostra vida mentre, inevitablement, fem altres plans.
Sinopsis de LES MALES DECISIONS
Daniel Arbós torna a la novel·la de la mà d’un antiheroi fatalista i hilarant
A punt de morir de la manera més imprevisible per a algú com ell —esclafat per un d’aquells hipopòtams tristament famosos per tenir l’origen en el zoològic privat del narco Pablo Escobar—, el nostre protagonista fa un repàs de la seva vida i les decisions que l’han dut fins a aquesta situació fatídica. Amb vint-i-cinc anys i fill d’una de les famílies més riques de Barcelona, no s’ha sentit mai integrat al seu món. No té grans ambicions ni projectes. Per a ell, la vida normal ja és prou difícil per complicar-la amb experiències emocionants, però sense voler sembra el desastre per allà on passa: amb els pares, amb l’amor de la seva vida, a la Facultat de Biologia, a l’empresa o en les relacions interessades i hipòcrites amb altres famílies milionàries de Barcelona. Fins que troba una certa pau treballant en un cinema en decadència poblat per personatges insòlits i memorables.
El seu nom és Daniel Arbós i va néixer a Barcelona el 1976. Després d’uns anys vivint fora de Barcelona, va tornar a aquesta ciutat meravellosa que tant l’agrada. Des de petit sempre li va recordar allò d “aprenentatge de tot, mestre de res”, així que va decidir seguir aquest consell, i des de llavors intenta aprendre totes aquelles coses que l’agraden i creu interessants.
Llicenciat en biologia, es dedica professionalment al periodisme i la comunicació científica.
És el director de Comunicació de l’IDIBAPS, el centre de recerca vinculat a l’Hospital Clínic de Barcelona i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. També presenta actes, imparteix classes i fa xerrades sobre ciència.
També va publicar “Deu top-models i una boira que parla sola” (La Magrana) i “Amb l’aigua al coll” (ARA Llibres), aquesta darrera una sàtira sobre les teràpies alternatives. També és coautor dels llibres de divulgació científica “Pa ciència, la nostra. Curiositats científiques del dia a dia” (Angle editorial) i “14 maneres de destruir la humanitat” (Angle editorial)
Durant 9 anys ha estat codirector del programa de ràdio d’humor i divulgació científica ‘Pa ciència, la nostra’ (http://www.paciencialanostra.cat).
Especialitats: Comunicació corporativa Periodisme científic Divulgació científica i mèdica Formació en comunicació científica
La lluna de Sant Joan és una lluna cansada. Navega sense delit, xopa de mel i rosada. Les ones primes del cel li menen sospirs i alfàbrega, i amb ombres que no es desfan claror de fogueres altes. Ai, lluna de Sant Joan, padrina de les fogueres! Tria la flor del desmai i la rosa de l’estepa. En el vaixell de la nit sigues fanal i senyera, lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres. La lluna ja s’ha colgat, la volta blava ja és negra. Si volava un esparver sentireu el crit que feia. Ai, lluna de Sant Joan, sigues fanal i senyera. Lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres.
Autors: Tomàs Garcés,Ignasi Roda
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953) és un escriptor, cronista de Bellaterra, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.
Antigament al Japó, era costum que les famílies benestants donessin cavalls als santuaris, com a part de les invocacions i com a senyal de respecte pel kami . Amb el temps, aquesta pràctica va canviar, primer les donacions es van convertir en estàtues de cavalls i finalment es van transformar en petites plaques de fusta amb la pintura d’un cavall, anomenat Ema .
Tauleta fusta Ema pintada a ma i portada del Japó per Bellaterra.Cat
Les tauletes Ema (絵馬, “dibuix de cavall“) són un petit tros de fusta en què els sintoistes escriuen les seves oracions i benediccions perquè els déus puguin llegir-les després de penjar-les al santuari. La seva forma i mida solen ser similars, encara que les imatges (normalment animals i altres referències sintoistes) varien segons el tipus de santuari o el tipus de desig que vulguem realitzar.
Origen de les Ema: el santuari Kifune
Durant l’era Heian, el Santuari Kifune (a la ciutat de Kibune, Kyoto) va ser patrocinat per la Cort Imperial, que va enviar cavalls com a obsequi per resar pel clima: un cavall blanc perquè deixés de ploure i un negre perquè plogués.
Amb els anys va deixar de ser una tasca exclusiva de la Cort Imperial, ja que les persones es van adonar que si oferien un cavall al temple, les seves oracions es veien complertes. Així que feien allò impossible per aconseguir un cavall per oferir-li-ho al temple, i els més populars, estaven desbordats amb tants cavalls. Finalment la tradició va anar transformant-se en el lliurament d’una tauleta de fusta amb un cavall pintada al temple al qual volies fer la pregària, i d’aquí fins avui.
Actualment al Santuari de Kifune es troba l’Ema Hasshō No Jikinenhi o l’origen de les tauletes Ema que ara es poden veure per tots els temples del Japó.
Les tauletes Ema avui
Actualment hi ha diversos dissenys segons la ubicació i l’època de l’any, la majoria són animals que representen santuari, a la mateixa deïtat (kami) o imatges relacionades amb les quatre estacions de l’any, com els cirerers florits i el mojiji.
La idea d’utilitzar una tauleta de disseny artístic es va originar al Teatre Kabuki, ells van donar l’art de les seves obres als santuaris com a ofrena. Finalment l’art de les seves obres es va acabar barrejant amb les imatges de cavalls a tauletes i vam arribar al moment actual, on hi podem trobar dissenys variats i d’edició limitada.
Tauletes Ema Akihabara del Japó
Funció actualment de les tauletes
Actualment només es poden aconseguir als santuaris del Japó. Cada temple té els seus amulets i tauletes ema per als fidels i turistes que hi acudeixen. La venda d’aquestes tauletes, juntament amb la dels amulets, serveix de forma d’ingrés per al temple.
A les tauletes ema es pot demanar qualsevol cosa, des de millorar la salut, trobar feina, que el teu crush es vegi correspost fins a entrades per a un concert. Totes les tauletes porten la paraula negai, que significa desig, escrita al costat on s’escriu el desig i al revers porta la imatge representativa del temple.
Un cop s’ha escrit el desig, la tauleta s’ha de penjar al santuari que es va comprar i llest, les deïtats ja podran llegir el teu desig i t’ho concedirà(o no). En acabar l’any cada temple recull les tauletes que estan penjades al santuari i les crema en una cerimònia que es realitza perquè el déu o kami vegi el fum com a agraïment per la pregària complert
Ignasi Roda: “Mal fem de llençar els antics articles abans d’hora, perquè no hi ha res que al cap dels anys ens mostri tant clarament amb quina ràpidesa es transformen els conceptes i punts de vista en el nostre temps” El secret de la Creació Artística, conferència pronunciada per l’escriptor austríac Stefan Zweig a Buenos Aires, el 1938, després recollida en un llibre titulat Temps i món (Impressions i assaigs), 1904-1940.
Ignasi Roda Fàbregas, presentant al Club Bellaterra el seu nou llibre Nova Crònica de Bellatera
Aquest diumenge, 18 anys després de sortir a la llum l’obra “Bellaterra 1930-2005 Crònica de 75 Anys”, el seu mateix autor Ignasi Roda Fàbregas, ha presentat a la sala d’actes del Club Bellaterra, “Nova Crònica de Bellaterra”, nou llibre de compilació de cartes, articles de premsa i documents sobre Bellaterra, escrits entre el 2000 i l’11 de març de 2023.
Nova Crònica de Bellaterra i la lletra d’Oda a Bellaterra, per Ignasi Roda Fàbregas
El seu autor, Ignasi Roda Fàbregas, historiador i Cronista de Bellaterra, ha fet una curta descripció del seu camí com bellaterenc, i com va néixer el projecte d’aquest nou llibre, iniciat l’any 2000.
A la presentació era present en Josep Maria Riba Farrés, nou president de l’EMD de Bellaterra, així com una part del veïnat del poble, i els ex candidats a la presidència de l’EMD, Quim Oltra (ERC) i Àngel Vázquez (PSC).
Ignasi Roda ha acomiadat l’acollidor acte recitant la seva Oda a Bellaterra, i passant a degustar unes galetes en forma de fulles de boix, en record del seu pare, -fetes especialment per l’ocasió, per la prestigiosa Pastisseria Sàbat de Sant Cugat del Vallès-, que sempre lluïa a la solapa una branqueta de boix. La branqueta de boix també va ser la insígnia lliurada als guanyadors dels 17ens Jocs florals de bellaterra.
Pastes fulles vegetals de Bellaterra, fetes per la Pastisseria Sàbat de Sant Cugat del Vallès
El veïnat que no ha tingut l’oportunitat de comprar avui el nou llibre, el tenen disponible a la Papereria Paper’sde Bellaterra, al preu oficial de 20€.
El que heu de saber sobre l’oferta cultural gratuïta a la capital catalana
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) AIDITORI
Les platges de Barcelona tindran diversos concerts gratuïts. Diverses entitats culturals de la capital catalana s’uneixen a la iniciativa Barcelona Oberta, que pretén acostar la música clàssica a la ciutadania. Entre elles hi ha el Gran Teatre del Liceu, l’Auditori i el Palau de la Música Catalana.
Els concerts, d’entrada gratuïta, se celebraran a la platja de Bogatell, al barri del Poblenou els dies 20 i 21 de juny a les 21:00 hores. La música anirà a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i tindran capacitat per allotjar, cadascun, unes 10.000 persones.
L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu a la platja de Barcelona|CEDIDA
CONCERTS
El 20 de juny, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, dirigida per Josep Pons, oferirà un repertori que inclou el famós Bolero de Maurice Ravel i la Simfonia del Nou Món d’Antonín Dvořák. Totes dues penses posaran en relleu la gran versatilitat de l’orquestra.
El día 21, por su parte, la Orquesta Sinfónica de Barcelona y Nacional de Cataluña (OBC), dirigida por Ludovic Morlot, interpretará un repertorio festivo y popular. El programa incluirá las Danzas Eslavas de Antonín Dvorák, Mi Patria No. 2 “El Moldava” de Bedrich Smetana, el Capricho Español de Rimsky-Korsakov y la Suite No. 2 de L’Arlésienne, Farandole de Georges Bizet. También se presentará la obra “Empúries. (Invocación en L’Empordà)”, una sardana libre para orquesta del compositor catalán Eduard Toldrà.
Previ a això, durant el 19 de juny es faran tres concerts en viu i tallers de cant coral oferts pels cors de l’Orfeó Català en institucions properes a la platja, com ara residències i l’Hospital del Mar.
BELLATERRA.CAT 