Jaume Plà, va viure a Bellaterra des de 1974 a 1998. L’arxiu està basat en els programes culturals que va viure com veí.
Jaume Pla a Bellaterra
LLUÍS TORRES|Un dels records de Jaume Pla és haver donar provisionalment, el nom de Marylin Monroe al carrer de casa seva. Actualment, el nomenclator de Bellaterra, de 100 carrers, només 1 porta el nom d’una dona: Mercè Rodoreda i 1 del franquista Josep Maria Marcet, (alcalde de Sabadell, de 1940 a 1960, que va lluitar i arribà a l’ajuntament amb metralleta en ma). Bellaterra conservà placa i monòlit amb el seu nom, tot el contrari que Sabadell, que ho va eliminar l’any 2017.
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), actor català, visita Bellaterra i dóna al poble el seu arxiu de 1994-1998, anys que va viure a Bellaterra
Durant molts anys treballà com a representant d’una empresa de perfums (Deborah Ibérica) fins que es va poder dedicar al teatre. Ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre Inestable, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i la Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.”
Com ja és tradició, avui, 5 de gener, a les 18h, els Reis d’Orient arribaran a Bellaterra amb els FGC acompanyats dels seus patges reials
L’adoració dels 3 Reis d’Orient a la façana de la Sagrada Família
El grup dels “Trencatrons” d’El Musical i joves del Grup Escolta Bellaterra rebran amb torxes a ses majestats a l’estació dels FGC.
Els escortaran fins a la plaça del Pi, on el president de l’EMD, el Sr. Josep Mª Riba, els rebrà i els lliurarà les claus de Bellaterra per tal que ses majestats puguin complir amb la seva tasca, i els nens i nenes d’El Musical cantaran unes nadales.
Després d’aquest petit acte de presentació, els Reis Mags pujaran al tren màgic i es desplaçaran fins a la Parròquia de la Santa Creu per fer l’ofrena al nen Jesús. En sortir de l’església es desplaçaran fins a la plaça Maragall on recolliran les cartes amb els desitjos i regals de tots els infants que els hi vulguin donar.
Mentrestant, es repartirà xocolata amb melindros al seguici i hi haurà una actuació d’un mag.
Els Reis d’Orient, personatges del folklore, extrets de l’Evangeli, que porten regals als nens la nit del 5 al 6 de gener
Els Reis de l’Orient, Reis d’Orient, Reis Mags o simplement els Reis o els Reixos (en bona part del català occidental) són, segons el Nou Testament, uns mags (o savis, depenent de la traducció) que van portar presents a Jesús, guiats per un estel. Aquests presents van ser or, encens i mirra.
L’Església catòlica celebra la solemnitat dels Reis, anomenada epifania, el 6 de gener. A la vigília, el dia 5, és tradició que arribin a les poblacions a dur joguines, llaminadures i més obsequis a la mainada. Al segle xxi els Reis són rebuts en les cavalcades, una tradició relativament recent: la primera va ser a Alcoi el 1885 i en el Principat, a Igualada el 1895. En algunes poblacions, són rebuts amb llum de torxes i fanalets, un vestigi d’un costum antic, quan els infants sortien al bosc, a la platja i en alguns altres verals a fer senyals de llum i mostraven el camí als Reis perquè no es perdessin.
L’Estel de Moràvia o Herrnhut Star és una estrella il·luminada d’Advent o de Nadal d’un disseny geomètric específic que simbolitza l’ Estrella de Betlem .
L’Estel de Moràvia il·lumina Bellaterra
Història de l’Estel de Moràvia, Bohèmia o Herrnhuter Star:
LLUÍS TORRES|L’estrella té els seus orígens i el seu nom de la Herrnhuter Brüdergemeine , que va fundar la seva pròpia GmbH per a la producció i la venda als anys 20. Després de canvis temporals durant l’era de la RDA, les estrelles encara són fabricades i comercialitzades avui per Herrnhuter Sterne GmbH, que pertany a Brothers Unity i també és propietari dels drets de marca registrada.
L’estrella porta el nom dels Germans de Moràvia, que té la seva seu a Herrnhut a l’Alta Lusàcia , un lloc fundat pels descendents dels Germans Evangèlics de Moràvia el 17 de juny de 1722. Hi van trobar refugi els religiosos refugiats de Bohèmia i Moràvia . El 1727 van fundar la Unitat de Germans Renovats per establir una nova comunitat cristiana.
Cinc anys més tard, va començar l’ obra missionera , mentre els seus fills anaven als internats , per exemple la institució de nens i nenes de la colònia Kleinwelka o la pedagogia de Niesky . Allà es van crear les primeres estrelles Herrnhut. Quan la institució infantil local va celebrar el seu cinquantè aniversari l’any 1821, una estrella il·luminada amb 110 puntes surava al pati. Tampoc es va penjar durant l’Advent, perquè la celebració de l’aniversari es feia del 4 al 6 de gener, és a dir, l’Epifania . Mentre que altres esglésies mostraven escenes de pessebre , aquesta estrella de Betlem s’adaptava a les sales blanques i senzilles de l’Església dels Germans. Més tard, l’estrella també es va fer als internats de Neuwied , Königsfeld a la Selva Negra i Kleinwelka i es va penjar per al primer Advent. Les primeres estrelles eren de color blanc i vermell: blanc per a la puresa i vermell per a la sang de Jesucrist.
Herrnhuter Star cap al 1900 amb cos i marc metàl·lics
Seu a Herrnhut
L’any 1897, l’empresari Pieter Hendrik Verbeek va inventar el primer model que es podia muntar i desmuntar perquè també es pogués enviar. Consistia en una robusta estrella de paper amb 25 puntes, que a l’interior consistia en un cos de xapa amb rails. S’hi podrien empènyer 17 punts quadrats i vuit triangulars. Un quadrat que romania obert s’utilitzava per il·luminar l’estrella amb una làmpada de petroli o amb l’ajuda de llum elèctrica. Verbeek va presentar una patent per al seu invent, les poinsettias transparents de Moravia . Després va concloure un contracte amb la Unitat de Germans i va fundar una fàbrica de paper i cartró en la qual es van fabricar i vendre les estrelles Herrnhuter originals . Hi havia dues mides per triar amb cinc colors: blanc, vermell, groc, verd o blau. La versió amb 25 punts, especialment adequada per a la producció industrial, va ser subministrada per Sterngesellschaft mbH a Herrnhut a partir dels anys 20 . Mentrestant, Verbeeck havia millorat la construcció perquè a partir de 1925 els punts es poguessin connectar directament entre si. En comptes de marcs metàl·lics, ara s’utilitzaven marcs de cartró, que facilitaven encara més el transport. També va ampliar la gamma per incloure una estrella vermella amb puntes brillants.
A la RDA, l’empresa es va nacionalitzar i VEB Oberlausitzer Stern- und Lampenschirmfabrik va continuar la producció el 1956 en condicions del socialisme amb condicions marc determinades per l’estat. Però el missatge originalment cristià, informa Bettina Vaupel de la Fundació Alemanya per a la Protecció de Monuments , “no encaixava realment en la gamma de béns de l’estat”. El 1968 va ser transferit de nou a la Unitat de Germans. A partir d’aleshores, la producció va tenir lloc en una empresa que en realitat fabricava accessoris per a sistemes elèctrics. El 90 per cent de les estrelles produïdes a la RDA es van vendre a l’estranger per moneda estrangera.
Herrnhuter Sterne GmbH es va fundar l’any 1991 i , amb 160 treballadors permanents i entre 30 i 40 empleats estacionals, ofereix una gamma de més de 60 estrelles i accessoris d’il·luminació diferents. L’operació compta amb el suport de diversos tallers per a persones amb discapacitat de la comarca, des dels quals 30 persones subministren components senzills. Mentre que el volum de producció a principis dels anys 2000 era de 125.000 estrelles per any, el 2021 ja rondava les 780.000 peces. A principis de maig de 2011, Herrnhuter Sterne GmbH va inaugurar la seva nova fàbrica a Herrnhut.
En molts llocs de missió dels germans de Moràvia, com a Genadendal i Elim a Sud-àfrica o a Jinotega a Nicaragua, les estrelles de Herrnhut encara es fan a mà per a la decoració durant l’Advent. Als països de parla anglesa, l’estrella es coneix com l’ estrella de Moravia .
Una o més estrelles de Moravia pengen a moltes esglésies, no només a les protestants ; algunes d’elles es remunten als primers dies de producció i tenen fins a 80 anys. Moltes comunitats protestants van comprar les estrelles per donar suport a l’Església de Moràvia i promoure la seva tasca missionera.
La moneda de col·leccionista de 25 euros “Herrnhuter Star” es va llançar el 24 de novembre de 2022 . La moneda de plata és la segona moneda de la sèrie de cinc parts “Nadal”, pesa 22 g i té un diàmetre de 30 mm.
Aspecte i espècie
L’estrella Herrnhut és un cos estel·lar matemàtic amb un cuboctaedre rombi com a cos base. La seva superfície consta de 26 superfícies, que estan formades per 18 quadrats i vuit triangles equilàters. A cadascuna d’elles s’uneixen unes espigues en forma de piràmide amb les bases corresponents quadrades i triangulars. El divuitè punt quadrat de la part superior normalment s’omet per a la il·luminació i la suspensió, de manera que l’estrella en realitat només té 25 punts.
L’estrella es lliura desmuntada. A més de les puntes triangulars i quadrades de la versió en paper, el paquet també conté clips de muntatge com a elements de connexió i una barra per penjar. A més dels connectors de plàstic, la versió de plàstic per a ús a l’aire lliure també inclou una tapa final amb un portalàmpada.
Hi ha estrelles Herrnhut fetes de paper i plàstic, així com una cadena de llums amb deu petites estrelles de plàstic. Les estrelles de paper per a ús interior estan disponibles en diàmetres de 13 cm (edició limitada anual, cadascuna amb un color diferent), 40 cm, 60 cm, 70 cm i 80 cm. L’estrella de plàstic, també per a ús exterior, està disponible en diàmetres de 8 cm (estrella en miniatura), 13 cm, 40 cm, 68 cm i 130 cm.
També es fan de manera individual estels d’1,90 metres de diàmetre per a esglésies i edificis públics, i molt rarament fins i tot exemplars més grans amb un diàmetre de 2,50 m. Adornen la fàbrica de fabricació de Herrnhut, la Cancelleria Federal de Berlín, l’ estadi dels lleons de gel de Dresden, la catedral de Berlín, l’hotel Intercontinental a la Königsallee de Düsseldorf i, novetat per al Nadal de 2019, l’ església de Sant Mateu de Munic.
LLUÍS TORRES| Una bona representació de famílies de Bellaterra, amb l’assistència de Josep M. Riba, el president de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, es varen aplegar ahir al vespre, 24 de desembre, a les 18:00 hores, per gaudir d’una acollidora representació nadalenca celebrada a l’escalinata de la Parròquia de la Santa Creu de Bellaterra.
Ignasi Roda Fàbregas, director de teatre bellaterrenc, dirigint el Pessebre Vivent a l’església de Bellaterra
El director de teatre Ignasi Roda va dirigir els adults i infants actors voluntaris que interpretant amb il·lusió i entrega, un sentit passatge bíblic escollit especialment per aquest Nadal de 2023: “El retaules dels evangelistes”. Abans de passar a la Missa del Pollet. Totes les famílies presents van interpretar nadales populars com per exemple “El noi de la mare” o “Fum, fum fum”, sempre sota la direcció i entrega del prestigiós professional Ignasi Roda.
Cal destacat el bonic detall de la distribució entre totes les famílies assistents, de petites espelmes, que encenent-les crearen un càlid ambient de pau i armonia, tant necessàris en aquests moments, aquí i en zones tant properes a casa nostra i terra santa.
Ignasi Roda Fàbregas, és escriptor, actor, director i pedagog de teatre, també cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. La seva creació i posta en escena “El retable dels evangelistes”, és una part del Pessebre Vivent organitzat pel Taller de Famílies de la Parròquia de Bellaterra, una coordinació de la veïna Anna Romero.
Puri Rivelles i Rosa Maria Garcia presentant la 16;representació Els Pastorets 2023 del Turó de Sant Pau (Bellaterra)
LLUÍS TORRES |Coincidint amb el seu 16è Aniversari, l’Associació del Veïnat del Turó de Sant Pau (Bellaterra), i amb la presència de Josep Maria Riba, president de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, s’ha representat l’obra de teatre infantil “Els Pastorets del Turó”, una acollidora i familiar adaptació de Puri Ribelles i Rosa Maria García, amb la participació estelar del jovent del Turó de Sant Pau.
El Palau de la Música Catalana va ser construït entre el 1905 i el 1908 per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner com a seu de l’Orfeó Català, finançat amb fons procedents de subscripció popular. L’edifici està situat al barri de Sant Pere, una de les zones més boniques de Barcelona.
Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana, dibuix original d’Aurora Altisent Balmàs (Barcelona, 2 desembre 1928 – 8 juny 2022), dedicat als bellaterrencs Angi i Francesc
El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del Modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), i constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més, s’ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.
La Sala de Concerts
Sala de Concerts|Palau de la Música Catalana
La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.
Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.
Sala d’Assaig de l’Orfeó Català
Sala d’assaig de l’Orfeó Català| Palau de la Música Catalana
Un altre petita joia del Palau de la Música és la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català.
Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època típica del Modernisme català.
La façana del Palau
Façana del Palau de la Música Catalana
La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l’any 1989, fa cantonada amb el carrer d’Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l’artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l’ancià i els nens. És considerada l’obra cabdal de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica.
Les Columnes del Palau
Columnes de la balconada Lluís Millet|Palau de la Música Catalana
Dins de dues d’aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; i al segon pis els busts dels músics, sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d’esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner, ja al carrer d’Amadeu Vives. A la part superior d’aquesta façana, un gran frontó en mosaic de Lluís Bru simbolitza la senyera de l’Orfeó, obra d’Antoni Maria Gallissà, i al centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una de les peces més interpretades per l’Orfeó i que des del 1996 és l’himne oficial de Mallorca.
Sala Lluís Millet| Palau de la Música Catalana
Sala Lluís Millet| Palau de la Música Catalana
Un altre espai representatiu del Palau és l’emblemàtica Sala Lluís Millet, un gran saló –sala de descans i trobada– dedicat al mestre Millet, fundador de l’Orfeó Català. La sala, d’una altura de dos pisos, la tanquen uns grans vitralls ornats amb motius florals, d’un efecte extraordinari. I més excepcional encara és la balconada que es veu a través d’aquests vitralls, amb una doble columnata amb coloració i ornamentació característiques.
El Foyer del Palau
El Foyer|Palau de la Música Catalana
També és un escenari privilegiat el Foyer del Palau, el qual admet una nombrosa concurrència que ocupa cadires i taules, tant quan hi ha audicions com quan s’utilitza de restaurant-cafeteria independent. Els amplis arcs de maons combinats amb ceràmica vidriada de color verd i flors també ceràmiques, rosades i grogues, confereixen a aquest espai una tonalitat singular i molt pròpia.
LLUIS TORRES|Ahir, al Centre Cívic de Bellaterra, i puntualment a les 19:00h., tal com estava previst, i coincidint amb l’acte de presentació dels sis mesos de gestió de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, presidida per Josep Maria Riba Farrés (Bellaterra Endavant), amb l’assistència d’unes 25 veïnes i veïns, el prestigiós actor Jaume Pla Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), -que va viure a Bellaterra de 1974 a 1998-, va fer donació del seu arxiu personal sobre les activitats culturals d’aquells anys al poble de Bellaterra.
Josep M. Riba, president de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, rep de Jaume Pla, l’arxiu cultural dels anys (1974-1998), viscuts a Bellaterra
Chus Cornellana, vocal de l’EMD de Bellaterra, era la depositaria de l’arxiu bellaterrenc de Jaume Pla, que va recollit al domicili de l’actor, al seu actual domicili a Sant Cugat del Vallès, després d’una amical i llarga trobada.
Jaume Pla va recordar la seva amistat amb la Família Roda Fàbregas, i les moltes activitats culturals celebrades a Bellaterra, com el temps en que el veïnat va escollir el nom de l’actriu Marylin Monroe per un carrer del nomenclàtor local, -sense oblidar els somriures de la Guàrdia Civil, quan veia als passaports, el carrer on vivien aquesta família de Bellaterra-.
Jaume Pla al Centre Cívic de Bellaterra
Biografia de Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928)
Durant molts anys treballà com a representant d’una empresa de perfums (Deborah Ibérica) fins que es va poder dedicar al teatre. Ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre La Inestable de Bellaterra, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i La Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011, va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.
L’excel·lència artística de Jordi Savall va ser reconeguda amb el premi del Festival d’Abu Dhabi l’11 de desembre. Aquest guardó, un profund testimoni del seu compromís amb el renaixement i el renaixement de la música antiga, va ser lliurat per S.E. Sheikh Nahyan bin Mubarak Al Nahyan, ministre de Tolerància i Convivència i patró de l’ADMAF.
Des de Bellaterra.Cat felicitem al nostre veí universal Jordi Savall, a la seva família i amants de la música
Sheikh Nahyan bin Mubarak Al Nahyan, ministre de Tolerància i Convivència i patró de l’ADMAF entrega el premi al bellaterrenc Jordi Savall |FUNDACIÓ CENTRE INTERNACIONAL DE MÚSICA ANTIGA JORDI SAVALL
Aquest guardó reconeix la dedicació de Jordi Savall a preservar i difondre el patrimoni musical, subratllant el seu impacte durador en el món de la música i la seva contribució al diàleg cultural a través d’èpoques i fronteres. És un reconeixement al seu compromís de tota la vida amb la recerca, la investigació i la difusió dels tresors musicals del passat.
Els cantants i músics de La Capella Reial de Catalunya, d’Hespèrion XXI, i els solistes del Marroc, Síria i Turquia, dirigits per Jordi Savall, van captivar el públic del Festival d’Abu Dhabi amb una interessant evocació de la música d’al-Andalus i la seva influència durant el Renaixement espanyol.
Aquest programa minuciosament concebut, que va abraçar cinc segles d’arrel cultural i històrica de l’Andalusia àrab, sefardita i mossàrab, va emocionar un públic nombrós i entusiasta que es va emocionar de principi a fi, seguint l’interessant recorregut històric proposat: “De l’Edat Medieval (època nazi) a l’Edat d’Or (època Felip II)”.
Paraules d’agraïment durant la cerimònia de lliurament de premis del Festival d’Abu Dhabi:
Excel·lències Sheikn Nahyan Mabarak al Nahyan, ministre de Tolerància i Convivència, i Madame Huda I Alhamis-Kanoo, senyores, senyors, estimats amics,
Estic molt honrat de rebre aquesta prestigiosa distinció del Festival d’Abu Dhabi, que al llarg de la seva història ha estat atorgada a molts artistes excepcionals, molts dels quals conec i admiro.
El rebo al meu nom, és clar, però també m’agradaria compartir-lo amb tots els músics i col·laboradors que m’han acompanyat, fidelment i amb passió, al llarg de mig segle de dedicació a la música i al diàleg intercultural. Aquest diàleg ja era fonamental en aquella part del sud d’Europa que els grecs anomenaven “les Hespèrides”, el lloc on es podien trobar fruits daurats que eren font de vida i d’eternitat. Al voltant del primer mil·lenni, aquesta Península Ibèrica va veure néixer la magnífica civilització d’Al Andalús, tan ben representada per Granada, Sevilla i Còrdova que van ser grans centres d’art, cultura, ciència i espiritualitat. En aquests llocs va florir una cultura poètica i musical que va inspirar l’art dels grans poeta-trobadors d’Occitània, i que va acollir en el seu si les cultures dels jueus sefardites i dels cristians mossàrabs. En el nostre concert de dilluns vinent, farem un homenatge a aquest ric patrimoni andalús.
Aquest evocació històrica i musical l’anomenem “un diàleg d’ànimes”, en homenatge al nostre estimat i admirat amic Amin Maalouf, que sabia que “si la nostra humanitat desorientada vol recuperar una mica d’esperança, hem d’anar bé. més enllà d’un diàleg de cultures i creences per participar en un diàleg d’ànimes. A principis del segle XXIs, aquesta és la missió indispensable de l’art”. Aquesta missió és més essencial que mai, ara que milers d’éssers humans –a risc de la seva vida– cerquen ajuda i refugi lluny dels seus països a causa de les guerres, la pobresa o la intolerància. Aprofitem el fet meravellós que la música és el nostre veritable llenguatge comú per tornar-li el lloc que es mereix en l’educació, la cultura i la vida actual.
No puc acabar les meves paraules d’agraïment i esperança sense recordar els milers d’éssers humans innocents que estan patint i morint tan a prop nostre. Per això vull expressar aquí tota la meva solidaritat amb les famílies dels ostatges i les víctimes de la guerra a Gaza i Israel. Per sobre de tot, vull fer una crida per la humanitat i per posar fi immediatament a la massacre intolerable i indiscriminada de la població civil a Gaza.
Jordi Savall,
Abu Dhabi, 9 de desembre de 2023
Font: Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall
LLUÍS TORRES| El Pessebrede Alavedra/Casals s’ha interpretat nombroses vegades per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i del qual destaca l’enregistrament que l’OBC va fer l’any 1997, a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès, dirigida per Lawrence Foster (Auvidis Ibèrica/Naïve Clàssic)
El Pessebre s’inspira en el pla musical en les cançons populars catalanes, amb una escriptura clara i neta que fuig de qualsevol efectisme, i recull l’herència simfònica del final del segle XIX, un fet que a Casals li va valdre alguna crítica en ple desenvolupament de la música contemporània. Amb el seu sentit de l’humor característic, Casals hi va respondre així: “Les figures dels pessebres tenen un caràcter popular; no poden cantar amb una tècnica dodecafònica!”
És sorprenent que un no professional de la música com Joan Alavedra Segurañas (Barcelona, 1896-1981), coposés amb tanta agudesa l’essència de l’art musical i l’originalitat dels seus creadors i intèrprets, tant en els seus escrits (com El fet del dia-1930-35, recull de gloses periodístiques), com en les biografies de Conxita Badia i de Pau Casals. Alavedra descriu la vida de Casals com una lluita dramàtica: en el camp artistic per l’esforç quotidià de perfeccionar la tècnica i poder donar vida a les obres musicals i, en el camp humà, pel testimoni de protesta quan la persona és oprimida.
Així, el 1933 Casals refusà de tocar a l’Alemanya de Hitler i dos anys més tard es nega a fer-ho a la Itàlia feixista. Durant la Guerra Civil espanyola donà concerts a Barcelona i a l’estranger a benefici dels infants i dels ferits de guerra, i féu costat a la República.
Placa a la casa pairal de Joan Alavedra, autor del poema El Pessebre, al poble de Mura
Durant la II Guerra Mundial Casals oferí concerts a favor dels seus compatriotes exiliats i s’ocupà dels presoners dels camps de concentració.
Casals fou decebut pels aliats, que no actuaren per treure el general Franco i va fer pública la seva decisió, motivada, a més, per l’horror que li causaren els bombardeigs atòmics del Japó. Digué: «No continuaré tocant després d’això.»
Casals uní sempre la generositat de cor amb una gran força de caràcter, quan no volgué acceptar els alts honoraris que li oferien per actuar als Estats Units exclama: No és una qüestió de diners, és una qüestió de moralitat
El 24 d’octubre de 1958 actuà per primera vegada a l’ONU i aquest fet augmenta el seu desig de treballar per la pau. Casals no trobà millor estímul per escriure la música que el Poema del Pessebre, del seu amic i col-laborador Joan Alavedra amb el qual, juntament amb la seva familia, convisqué anys d’exili a Prada de Conflent.
El poema d’Alavedra havia estat premiat als Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà el 1943 i havia nascut del desig de la seva filla Maria Alavedra i Moner, quan li demanà no sols que fes el pessebre habitual sinó que també “li’n fes un vers”. En llegir aquests versos Casals es commogues i pensà que demanaven una traducció musical, Casals oferí la primícia com a obsequi al poeta per Sant Joan i hi contínua treballant, encara que en primer lloc era intèrpret i no creador. El 1957, amb motiu del VII Festival de Prada dirigí un fragment de l’obra amb l’Orquestra Lamoureux de Paris.
Després de l’actuació a l’ONU veié que el poema d’Alavedra i la seva música s’havien de convertir en l’eina per la campanya de la pau que seria l’eix que vertebraria l’entusiasta projecte viral dels últims vint anys de Casals
Demanà a Alavedra que escrivís una última part, L’adoració, subdividida en sis fragments i finalment. aquella obra començada el 1943, fou estrenada completa el 1960 a la Vella Fortalesa de San Diego d’Acapulco, en un amfiteatre amb més de tres mil assistents. Casals hauria escollit Mèxic com a agraïment per l’acolliment fet als exiliats espanyols. El músic digué, en veure la multitud, “Sembla un somni”, i Alavedra li contestà: “Tota la seva vida ho sembla, mestre. Vostè, però, n’ha fet una meravellosa realitat”.
Lawrence Foster fent la migdiada durant la gravació de El Pessebre, a un banc de l’Auditori de Sant Cugat del Valles
Menció a part mereix el poema El Pessebre, de Joan Alavedra (1896-1981), per la seva vinculació amb Pau Casals, que el va musicar i en va fer un oratori. Al pròleg del CD doble publicat l’any 1997, l’assistent personal del compositor a l’exili Rudolf von Tobel i la seva esposa Helga expliquen que l’any 1939 “en l’única maleta que li quedava després de la seva fugida a través dels Pirineus, Alavedra havia salvat el manuscrit d’un poema del naixement”, que li havia demanat que escrivís la seva filla de 5 anys, en el qual parlessin les figures del pessebre. El va acabar ja a l’exili i el va presentar als Jocs Florals de Perpinyà de 1943, i va guanyar un primer premi. “Impressionat per la senzillesa i la força dels versos” (fins els infants els poden entendre), afirmen els Von Tobel, Casals va començar de seguida a musicar-lo. L’estrena es va fer el 1960 a Mèxic, amb una escena afegida (a petició de Casals) sobre l’adoració, en què s’expressa la idea d’una fraternitat universal.
El Pessebre consta de pròleg i quatre parts: comença amb l’anunciació dels pastors per part de l’àngel, per seguir amb el viatge cap a Betlem, la caravana dels Reis d’Orient, l’escena de l’establia i l’adoració. Així comença l’oratori:
La campanya de la Pau va iniciar un llarg pelegrinatge a les principals ciutats del món. El Pessebre de Casals-Alavedra s’estrenà oficialment al Memorial Opera House de San Francisco el 1962. Fou el primer concert que feu Casals al territori dels Estats Units, ja que considerava l’edifici de l’ONU com a extraterritorial, Durant la dècada següent l’oratori va ser interpretat cinquanta-una vegades, trenta- tres dirigides pel mateix Casals que ja tenia en el moment de l’estrena més de vuitanta-cinc anys.
Casals portà El Pessebre a Europa i l’estrenà amb l’Orfeó Català a Asís, la terra de Sant Francesc, l’inventor del pessebre.
Casals i Alavedra volgueren donar un èmfasi especial a l’audició de Sant Miquel de Cuixà, tant pel fet de ser un dels llocs on El Pessebre havia estar concebut, com per coincidir amb el IX centenari de la proclamació de la Treva de Déu a Toluges, que afirmà la voluntat de Pau nou-cents anys abans de l’ONU, com recorda Casals en la seva tercera i última actuació en aquest fòrum l’any 1971. El Pessebre d’Alavedra-Casals viatjà per Europa i també per l’Orient Mitjà i Amèrica llatina. El Pessebre fou també presentat al Victoria Hall de Ginebra en el marc de Pacem is Terris, de Joan XXIII.
Com a compositor-intèrpret, Casals tingué dues característiques: la primera, la predilecció romàntica per la música popular, no a la manera d’un folklorista privilegiant la citació concreta sinó tal com la sentia el poble, la segona, l’absoluta fidelitat a l’estètica del romanticisme. En el cas de El Pessebre la linia inspiradora sembla que foren els oratoris Andes (1836), Eli (1846) i Finacabar Céritius de Mendelsohn, compositor que Casals admirava tant. I tot harmonitzat a la manera tradicional, exclusivament diatònica, com si el segle XX musical encara no hagués començat
La reacció del públic fou unànime, lliurant-se al missatge emocionadament i entusiasta; la crítica musical, en canvi, va estar dividida. Avui la crida a la Pau d’Alavedra-Casals continua en un món masa vegades victima de guerres.
Programa de mà del Concert de l’OBC dirigida per Lawrence Foster, el 4 i 5 d’abril de 1978, al Palau de la Música Catalana:
Les flors ofrecides durant les temporades de concerts de l’OBC i Lawrence Foster, van ser ofrecides pels bellaterrencs Angi i Francesc, del Restaurant La Taula de Barcelona
BELLATERRA.CAT 