LLUIS TORRES|Ahir, al Centre Cívic de Bellaterra, i puntualment a les 19:00h., tal com estava previst, i coincidint amb l’acte de presentació dels sis mesos de gestió de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, presidida per Josep Maria Riba Farrés (Bellaterra Endavant), amb l’assistència d’unes 25 veïnes i veïns, el prestigiós actor Jaume Pla Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928), -que va viure a Bellaterra de 1974 a 1998-, va fer donació del seu arxiu personal sobre les activitats culturals d’aquells anys al poble de Bellaterra.
Josep M. Riba, president de la Junta Veïnal de l’EMD de Bellaterra, rep de Jaume Pla, l’arxiu cultural dels anys (1974-1998), viscuts a Bellaterra
Chus Cornellana, vocal de l’EMD de Bellaterra, era la depositaria de l’arxiu bellaterrenc de Jaume Pla, que va recollit al domicili de l’actor, al seu actual domicili a Sant Cugat del Vallès, després d’una amical i llarga trobada.
Jaume Pla va recordar la seva amistat amb la Família Roda Fàbregas, i les moltes activitats culturals celebrades a Bellaterra, com el temps en que el veïnat va escollir el nom de l’actriu Marylin Monroe per un carrer del nomenclàtor local, -sense oblidar els somriures de la Guàrdia Civil, quan veia als passaports, el carrer on vivien aquesta família de Bellaterra-.
Jaume Pla al Centre Cívic de Bellaterra
Biografia de Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 21 de maig de 1928)
Durant molts anys treballà com a representant d’una empresa de perfums (Deborah Ibérica) fins que es va poder dedicar al teatre. Ha interpretat obres de Salvador Espriu, William Shakespeare, Anton Txékhov i Bertolt Brecht i ha format part de nombroses companyies de teatre Grup de Teatre Independent, Companyia de Teatre La Inestable de Bellaterra, Teatre Truca a la Porta, Teatre del Sol, Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Popular de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, durant molts anys, ha interpretat anualment el paper de l’abat Biure a l’obra Pedra i Sang.
Tanmateix, és més conegut per la seva aparició a televisió, on destacà pel seu paper de Ferran a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, i d’altres sèries com Estació d’Enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Temps de Silenci, Majoria Absoluta, Infidels i La Riera. També ha aparegut en sèries de Telecinco com Hospital Central o El Comisario. El 2011, va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
La temporada del 2013 encarna el paper principal de l’obra La meva Ismènia, d’Eugène Labiche, al teatre La Seca-Espai Brossa de Barcelona, i en els anys 2013, 2014 i 2015 interpreta el protagonista de l’obra Taula Rodona, o la joia de ser catalans de Pere Calders i Víctor Alexandre. En el 2016 protagonitza Abans que pugi el teló, de Víctor Alexandre. Aquesta obra és un regal d’Alexandre a l’actor, ja que l’escriu perquè ell en sigui l’intèrpret i pugui acomiadar-se dels escenaris amb un text que constitueix un homenatge al món del teatre.
Pel que fa al cinema, ha intervingut en diverses pel·lícules, com ara Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2003), El tránsfuga (2003), Las hijas de Mohamed (2004), L’ombra d’un crim (2005), ¿Por qué se frotan las patitas? (2006), Estigmas (2009), La vida comença avui (2010), Cendres (2013), i Un conte de Nadal (2014). El 2015, al costat de Montserrat Carulla, va protagonitzar el curtmetratge oficial del disc Cartes de l’Orient, de Blaumut, que és un càntic a l’emoció, a la superació i a la generositat. La darrera aparició de Jaume Pla davant la càmera ha estat com a protagonista del curtmetratge Tanto como siempre (2019), sobre l’efecte que té la malaltia d’Alzheimer en les persones que la pateixen.
L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2016 va rebre el Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat en reconeixement a la seva trajectòria i a la seva manera de ser, de fer, de viure la ciutat i d’estimar la seva gent.
L’excel·lència artística de Jordi Savall va ser reconeguda amb el premi del Festival d’Abu Dhabi l’11 de desembre. Aquest guardó, un profund testimoni del seu compromís amb el renaixement i el renaixement de la música antiga, va ser lliurat per S.E. Sheikh Nahyan bin Mubarak Al Nahyan, ministre de Tolerància i Convivència i patró de l’ADMAF.
Des de Bellaterra.Cat felicitem al nostre veí universal Jordi Savall, a la seva família i amants de la música
Sheikh Nahyan bin Mubarak Al Nahyan, ministre de Tolerància i Convivència i patró de l’ADMAF entrega el premi al bellaterrenc Jordi Savall |FUNDACIÓ CENTRE INTERNACIONAL DE MÚSICA ANTIGA JORDI SAVALL
Aquest guardó reconeix la dedicació de Jordi Savall a preservar i difondre el patrimoni musical, subratllant el seu impacte durador en el món de la música i la seva contribució al diàleg cultural a través d’èpoques i fronteres. És un reconeixement al seu compromís de tota la vida amb la recerca, la investigació i la difusió dels tresors musicals del passat.
Els cantants i músics de La Capella Reial de Catalunya, d’Hespèrion XXI, i els solistes del Marroc, Síria i Turquia, dirigits per Jordi Savall, van captivar el públic del Festival d’Abu Dhabi amb una interessant evocació de la música d’al-Andalus i la seva influència durant el Renaixement espanyol.
Aquest programa minuciosament concebut, que va abraçar cinc segles d’arrel cultural i històrica de l’Andalusia àrab, sefardita i mossàrab, va emocionar un públic nombrós i entusiasta que es va emocionar de principi a fi, seguint l’interessant recorregut històric proposat: “De l’Edat Medieval (època nazi) a l’Edat d’Or (època Felip II)”.
Paraules d’agraïment durant la cerimònia de lliurament de premis del Festival d’Abu Dhabi:
Excel·lències Sheikn Nahyan Mabarak al Nahyan, ministre de Tolerància i Convivència, i Madame Huda I Alhamis-Kanoo, senyores, senyors, estimats amics,
Estic molt honrat de rebre aquesta prestigiosa distinció del Festival d’Abu Dhabi, que al llarg de la seva història ha estat atorgada a molts artistes excepcionals, molts dels quals conec i admiro.
El rebo al meu nom, és clar, però també m’agradaria compartir-lo amb tots els músics i col·laboradors que m’han acompanyat, fidelment i amb passió, al llarg de mig segle de dedicació a la música i al diàleg intercultural. Aquest diàleg ja era fonamental en aquella part del sud d’Europa que els grecs anomenaven “les Hespèrides”, el lloc on es podien trobar fruits daurats que eren font de vida i d’eternitat. Al voltant del primer mil·lenni, aquesta Península Ibèrica va veure néixer la magnífica civilització d’Al Andalús, tan ben representada per Granada, Sevilla i Còrdova que van ser grans centres d’art, cultura, ciència i espiritualitat. En aquests llocs va florir una cultura poètica i musical que va inspirar l’art dels grans poeta-trobadors d’Occitània, i que va acollir en el seu si les cultures dels jueus sefardites i dels cristians mossàrabs. En el nostre concert de dilluns vinent, farem un homenatge a aquest ric patrimoni andalús.
Aquest evocació històrica i musical l’anomenem “un diàleg d’ànimes”, en homenatge al nostre estimat i admirat amic Amin Maalouf, que sabia que “si la nostra humanitat desorientada vol recuperar una mica d’esperança, hem d’anar bé. més enllà d’un diàleg de cultures i creences per participar en un diàleg d’ànimes. A principis del segle XXIs, aquesta és la missió indispensable de l’art”. Aquesta missió és més essencial que mai, ara que milers d’éssers humans –a risc de la seva vida– cerquen ajuda i refugi lluny dels seus països a causa de les guerres, la pobresa o la intolerància. Aprofitem el fet meravellós que la música és el nostre veritable llenguatge comú per tornar-li el lloc que es mereix en l’educació, la cultura i la vida actual.
No puc acabar les meves paraules d’agraïment i esperança sense recordar els milers d’éssers humans innocents que estan patint i morint tan a prop nostre. Per això vull expressar aquí tota la meva solidaritat amb les famílies dels ostatges i les víctimes de la guerra a Gaza i Israel. Per sobre de tot, vull fer una crida per la humanitat i per posar fi immediatament a la massacre intolerable i indiscriminada de la població civil a Gaza.
Jordi Savall,
Abu Dhabi, 9 de desembre de 2023
Font: Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall
LLUÍS TORRES| El Pessebrede Alavedra/Casals s’ha interpretat nombroses vegades per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i del qual destaca l’enregistrament que l’OBC va fer l’any 1997, a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès, dirigida per Lawrence Foster (Auvidis Ibèrica/Naïve Clàssic)
El Pessebre s’inspira en el pla musical en les cançons populars catalanes, amb una escriptura clara i neta que fuig de qualsevol efectisme, i recull l’herència simfònica del final del segle XIX, un fet que a Casals li va valdre alguna crítica en ple desenvolupament de la música contemporània. Amb el seu sentit de l’humor característic, Casals hi va respondre així: “Les figures dels pessebres tenen un caràcter popular; no poden cantar amb una tècnica dodecafònica!”
És sorprenent que un no professional de la música com Joan Alavedra Segurañas (Barcelona, 1896-1981), coposés amb tanta agudesa l’essència de l’art musical i l’originalitat dels seus creadors i intèrprets, tant en els seus escrits (com El fet del dia-1930-35, recull de gloses periodístiques), com en les biografies de Conxita Badia i de Pau Casals. Alavedra descriu la vida de Casals com una lluita dramàtica: en el camp artistic per l’esforç quotidià de perfeccionar la tècnica i poder donar vida a les obres musicals i, en el camp humà, pel testimoni de protesta quan la persona és oprimida.
Així, el 1933 Casals refusà de tocar a l’Alemanya de Hitler i dos anys més tard es nega a fer-ho a la Itàlia feixista. Durant la Guerra Civil espanyola donà concerts a Barcelona i a l’estranger a benefici dels infants i dels ferits de guerra, i féu costat a la República.
Placa a la casa pairal de Joan Alavedra, autor del poema El Pessebre, al poble de Mura
Durant la II Guerra Mundial Casals oferí concerts a favor dels seus compatriotes exiliats i s’ocupà dels presoners dels camps de concentració.
Casals fou decebut pels aliats, que no actuaren per treure el general Franco i va fer pública la seva decisió, motivada, a més, per l’horror que li causaren els bombardeigs atòmics del Japó. Digué: «No continuaré tocant després d’això.»
Casals uní sempre la generositat de cor amb una gran força de caràcter, quan no volgué acceptar els alts honoraris que li oferien per actuar als Estats Units exclama: No és una qüestió de diners, és una qüestió de moralitat
El 24 d’octubre de 1958 actuà per primera vegada a l’ONU i aquest fet augmenta el seu desig de treballar per la pau. Casals no trobà millor estímul per escriure la música que el Poema del Pessebre, del seu amic i col-laborador Joan Alavedra amb el qual, juntament amb la seva familia, convisqué anys d’exili a Prada de Conflent.
El poema d’Alavedra havia estat premiat als Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà el 1943 i havia nascut del desig de la seva filla Maria Alavedra i Moner, quan li demanà no sols que fes el pessebre habitual sinó que també “li’n fes un vers”. En llegir aquests versos Casals es commogues i pensà que demanaven una traducció musical, Casals oferí la primícia com a obsequi al poeta per Sant Joan i hi contínua treballant, encara que en primer lloc era intèrpret i no creador. El 1957, amb motiu del VII Festival de Prada dirigí un fragment de l’obra amb l’Orquestra Lamoureux de Paris.
Després de l’actuació a l’ONU veié que el poema d’Alavedra i la seva música s’havien de convertir en l’eina per la campanya de la pau que seria l’eix que vertebraria l’entusiasta projecte viral dels últims vint anys de Casals
Demanà a Alavedra que escrivís una última part, L’adoració, subdividida en sis fragments i finalment. aquella obra començada el 1943, fou estrenada completa el 1960 a la Vella Fortalesa de San Diego d’Acapulco, en un amfiteatre amb més de tres mil assistents. Casals hauria escollit Mèxic com a agraïment per l’acolliment fet als exiliats espanyols. El músic digué, en veure la multitud, “Sembla un somni”, i Alavedra li contestà: “Tota la seva vida ho sembla, mestre. Vostè, però, n’ha fet una meravellosa realitat”.
Lawrence Foster fent la migdiada durant la gravació de El Pessebre, a un banc de l’Auditori de Sant Cugat del Valles
Menció a part mereix el poema El Pessebre, de Joan Alavedra (1896-1981), per la seva vinculació amb Pau Casals, que el va musicar i en va fer un oratori. Al pròleg del CD doble publicat l’any 1997, l’assistent personal del compositor a l’exili Rudolf von Tobel i la seva esposa Helga expliquen que l’any 1939 “en l’única maleta que li quedava després de la seva fugida a través dels Pirineus, Alavedra havia salvat el manuscrit d’un poema del naixement”, que li havia demanat que escrivís la seva filla de 5 anys, en el qual parlessin les figures del pessebre. El va acabar ja a l’exili i el va presentar als Jocs Florals de Perpinyà de 1943, i va guanyar un primer premi. “Impressionat per la senzillesa i la força dels versos” (fins els infants els poden entendre), afirmen els Von Tobel, Casals va començar de seguida a musicar-lo. L’estrena es va fer el 1960 a Mèxic, amb una escena afegida (a petició de Casals) sobre l’adoració, en què s’expressa la idea d’una fraternitat universal.
El Pessebre consta de pròleg i quatre parts: comença amb l’anunciació dels pastors per part de l’àngel, per seguir amb el viatge cap a Betlem, la caravana dels Reis d’Orient, l’escena de l’establia i l’adoració. Així comença l’oratori:
La campanya de la Pau va iniciar un llarg pelegrinatge a les principals ciutats del món. El Pessebre de Casals-Alavedra s’estrenà oficialment al Memorial Opera House de San Francisco el 1962. Fou el primer concert que feu Casals al territori dels Estats Units, ja que considerava l’edifici de l’ONU com a extraterritorial, Durant la dècada següent l’oratori va ser interpretat cinquanta-una vegades, trenta- tres dirigides pel mateix Casals que ja tenia en el moment de l’estrena més de vuitanta-cinc anys.
Casals portà El Pessebre a Europa i l’estrenà amb l’Orfeó Català a Asís, la terra de Sant Francesc, l’inventor del pessebre.
Casals i Alavedra volgueren donar un èmfasi especial a l’audició de Sant Miquel de Cuixà, tant pel fet de ser un dels llocs on El Pessebre havia estar concebut, com per coincidir amb el IX centenari de la proclamació de la Treva de Déu a Toluges, que afirmà la voluntat de Pau nou-cents anys abans de l’ONU, com recorda Casals en la seva tercera i última actuació en aquest fòrum l’any 1971. El Pessebre d’Alavedra-Casals viatjà per Europa i també per l’Orient Mitjà i Amèrica llatina. El Pessebre fou també presentat al Victoria Hall de Ginebra en el marc de Pacem is Terris, de Joan XXIII.
Com a compositor-intèrpret, Casals tingué dues característiques: la primera, la predilecció romàntica per la música popular, no a la manera d’un folklorista privilegiant la citació concreta sinó tal com la sentia el poble, la segona, l’absoluta fidelitat a l’estètica del romanticisme. En el cas de El Pessebre la linia inspiradora sembla que foren els oratoris Andes (1836), Eli (1846) i Finacabar Céritius de Mendelsohn, compositor que Casals admirava tant. I tot harmonitzat a la manera tradicional, exclusivament diatònica, com si el segle XX musical encara no hagués començat
La reacció del públic fou unànime, lliurant-se al missatge emocionadament i entusiasta; la crítica musical, en canvi, va estar dividida. Avui la crida a la Pau d’Alavedra-Casals continua en un món masa vegades victima de guerres.
Programa de mà del Concert de l’OBC dirigida per Lawrence Foster, el 4 i 5 d’abril de 1978, al Palau de la Música Catalana:
Les flors ofrecides durant les temporades de concerts de l’OBC i Lawrence Foster, van ser ofrecides pels bellaterrencs Angi i Francesc, del Restaurant La Taula de Barcelona
LLUÍS TORRES |Lawrence Foster va néixer a Los Angeles (EUA), de pares jueus romanesos, el dia 23 d’octubre de 1941. Tot i que els seus pares, provenents de l’Europa farcista de Hitler, -van arribar en vaixell a México-, un policia americà vigilant de fronteres, va deixar que el matrimoni Foster entrés als EUA i que Larry nasqués en aquest territori lliure.
Lawrence Foster 📷 Konrad Ćwik
Últimament, després de ser director musical de l’Òpera de Marsella durant nou anys i director artístic i en cap de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia durant quatre anys, aquesta temporada 2023/24 , Lawrence Foster està convidat a dirigir una gran varietat de programes. En l’àmbit operístic, tornarà a l’Òpera de Frankfurt i al Festival Enescu per dirigir un repertori tan divers com Pelléas et Mélisande de Debussy i la Nit de Nadal de Rimsky-Korsakov i programes simfònics que inclouen Brahms, Prokofiev, Enescu, Copland, Korngold, Kurt Weill, Beethoven. , Strauss, Txaikovski, Mozart, Mahler, Berg, Penderecki, amb orquestres com Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, Bruckner Orchester Linz, Würth Philharmonic Orchestra, Zagreb Philharmonic Orchestra i les seves col·laboracions habituals amb l’Òpera de Marsella i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia.
Lawrence Foster, l’any 1997, fent la migdiada entre la gravació de El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC a l’Auditori de Sant Cugat
Lawrence Foster celebra la seva darrera temporada com a director artístic i director principal de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia. És conegut per les seves actuacions emocionants i expressives en una àmplia gamma de música i ha gaudit d’una carrera distingida als Estats Units, Europa i Àsia. Campió de la música d’Enescu, les seves interpretacions són conegudes per la seva fidelitat a la partitura.
Va començar el seu treball amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia al famós Festival Enescu, interpretant música de pop, Chopin i Lutosławski. Ha dirigit als principals teatres d’òpera d’arreu del món, com ara Troilus i Cressida de Walton a la Royal Opera House, gravats per a EMI, l’estrena de Lulu de Berg a la Gran Òpera de Houston, Oedipe d’Enescu a la Deutsche Oper Berlin, també gravada per a EMI i l’actuació d’obertura de la recentment fundada Òpera de Los Angeles amb Plácido Domingo i Sherrill Milnes a l’Otello de Verdi.
Després dels seus exitosos deu anys com a director artístic i director en cap de l’Orquestra Gulbenkian, ara n’és el director honorari. Va fer nombroses gires amb l’orquestra, i la seva discografia col·lectiva inclou una sèrie d’enregistraments per a Pentatone Classics, incloent enregistraments molt aclamats de l’Otello de Verdi i obres per a violí de Bruch, Chausson i Korngold amb Arabella Steinbacher.
Foster també ha estat director musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (1996-2002), l’Orchestre Philharmonique de Monte-Carlo, la Houston Symphony, l’Orchestre de Chambre de Lausanne, l’Opéra Orchestre nacional de Montpeller Occitanie i l’Aspen Music Festival and School.
Sopar de presentació de Lawrence Foster, con titular de l’OBC, al restaurant La Taula, dels bellaterrencs Angi i Framcesc
Ha col·laborat amb orquestres com la Konzerthausorchester Berlin, l’Orchestre Philharmonique de Radio France, la Filharmònica de Copenhaguen, l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki i la Filharmònica Txeca, l’Orquestra simfònica de Mont-real, l’Orquestra Filharmònica de Hong Kong i la Filharmònica Arturo Toscanini, per citar-ne. uns quants per trucar.
A més dels enregistraments amb l’Orquestra Gulbenkian, ha estat elogiat per una sèrie d’enregistraments amb Pentatone, incloses les primeres simfonies de Schubert amb la Filharmònica de Copenhaguen, The Gypsy Baron de Strauss i Die Fledermaus amb la Radiophilharmonie NDR i els concerts dobles de Martinů.
LLUIS TORRES|El pianista Radu Lupu va ser convidat sovint a Bellaterra, i una de les vegades, el 6 novembre 1998, l’acompanyà el director d’orquestra Cristian Mandeal (Rupea, 18 abril 1946), que va començar els seus estudis de piano, composició i direcció a l’Escola Superior de Música de Brașov, després a l’Acadèmia de Música de Bucarest (1965-1974). Es perfeccionà a Berlín, amb Herbert Karajan (1980), i a Munic, sota la direcció de Sergiu Celibidache (1990).
In Memoriam Radu Lupu (2023), edició bilingüe en romanès i anglès 📷 Universitatea Națională de Muzică din București de
El diumenge, dia 26 de novembre de 2023, l’últim dia de la Fira del Llibre Gaudeamus celebrada al Pavelló Romexpo de Bucarest, es va presentar el volum bilingüe “In Memoriam Radu Lupu”, una iniciativa de l’Associació Opus, en col·laboració amb ARTEXIM, Editorial de la Universitat Nacional de Música de Bucarest i Radio Romania Muzical.
Horaci Miras Giner (Barcelona, 7 març 1918 – 24 desembre 2018) veient el programa de mà del concert de Radu Lupu (Galati, 30 novembre 1945 – Lausanne, 17 abril 2022), al Palau de la Música Catalana (10 maig 2018)
El director d’orquestra Cristian Mandeal va evocar amb nostàlgia moments preciosos passats amb el pianista Radu Lupu: “Vaig conèixer en Radu de petit. Vaig tenir l’oportunitat de créixer amb ell, de créixer junts, de ser molt, molt amics, fins i tot de tocar a quatre mans obres diverses, sobretot transcripcions de simfonies de Mozart, Schubert, Beethoven, Brahms, Mendelssohn… gairebé totes aquestes obres també existeixen en versió a quatre mans i ens divertim llegint-les durant l’estiu. Així que d’alguna manera també es va apropar a la simfonia a través de Radu. Radu va ser el seu gran mestre en el sentit de que per a Mandeal va ser el model definitiu del que es pot fer, no només amb el piano, sinó amb la música en general. Radu Lupu va ser un garant de la qualitat artística romanesa. Això ho devem a Radu Lupu, opinant que el dia del seu traspàs, el 17 d’abril de 2022, hauria d’haver estat un dia de dol nacional”.
Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres 📷 ARXIU
Mihai Constantinescu, gestor cultural i antic director d’ARTEXIM, va esbossar un càlid retrat del gran pianista Radu Lupu, assenyalant aspectes desconeguts de la seva personalitat: No va ser fàcil treballar amb Radu perquè Radu, en primer lloc, era una persona que volia la perfecció i només va acceptar pujar a l’escenari quan sentia que, sí, podia presentar-se al màxim nivell. A l’últim festival va venir amb el seus acords, va demanar una sèrie de piano determinada, unes hores d’assaig, canviar l’hora del recital perquè no acceptaria tocar a les 17h., -quan estaven programats els concerts de l’Ateneu-, i aquell fantàstic i memorable recital va tenir lloc a partir de les 21:30.
Foto del pianista Radu Lupu, durant una de les seves visites a Bellaterra
La modèstia i el fet de Radu Lupu ha estat sempre, caracteritzat i considerat com un constructor al costat d’altres artistes de la cultura, com la música i l’art del piano. Això es va observar en tots els seus recitals, en totes les seves presències a Romania, el seu país de naixement i, per descomptat, a l’estranger. Però, un cop més, el que volia fer en Radu era cercar la perfecció, per això no només és negava als enregistraments, sinó que amb molta dificultat, concedir entrevistes, -per no ser interpretat-, i menys que li fessin fotos, llegir articles seus o entrevistes.
Concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15, obra per a piano i orquestra completada per Johannes Brahms el 1858. -Finnish Radio Symphony Orchestra -Pianist: Radu Lupu -Conductor: Jukka-Pekka Saraste -Recorded in Helsinki on 4 Apr 1996👇
Krzysztof Eugeniusz Penderecki (Dębica, Polònia, 23 de novembre de 1933 – Cracòvia, 29 de març de 2020) fou un compositor i director d’orquestra polonès.
Krysztof Penderecki va dirigir l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico i el Festival Casals des del 1993 al 2002.
El mestre Penderecki va sentir un amor profund pel Festival Casals i per Puerto Rico
Després de prendre classes privades de composició amb Franciszek Skolyszewski, va estudiar música a la Universitat de Cracòvia i a l’Acadèmia de Música de la mateixa ciutat amb Artur Malawski i Stanislaw Wiechowicz. Després de graduar-se l’any 1958, va aconseguir un lloc d’ensenyament a l’Acadèmia de Música.
Krzystof Penderecki
Amb només vint-i-sis anys, Penderecki va guanyar els tres primers premis en el Segon Concurs de Joves Compositors de Polònia, gràcies a les obres Estrofes , Emanacions i Salm de David . Una demostració inaudita d’eclecticisme i de domini dels mitjans si es considera que la primera havia estat escrita per a recitant i deu solistes, la segona per a dues orquestres de corda i la tercera per a cors i percussió.
Els efectes d’aquest triple èxit nacional no van trigar gaire a adquirir rellevància internacional. El prestigiós Festival de Donau va aclamar l’estrena mundial el 1960 de la partitura orquestral Ananklasis , convertint el seu autor en una de les figures més rellevants d’una gran generació de músics d’avantguarda.
En una època en què la ruptura amb la “tonalitat” havia donat com a conseqüència una fidelitat gairebé militar cap a les teories “serialistes” d’ Anton Webern i les seves derivacions, Penderecki aportava a l’avantguarda la sensibilitat d’un so metafòric i descriptiu. Bona prova d’això la constitueix Trenodia per les víctimes d’Hiroshima (1960), una de les partitures més esglaiadores mai escrites. S’hi descriu, mitjançant efectes sonors d’una ferocitat inusual, el primer atac nuclear de l’exèrcit nord-americà sobre la tristament famosa ciutat japonesa. L’impacte d’aquesta obra també va ser enorme, i no va estranyar ningú que una organització de les característiques de la Unesco li concedís el Premi de la Música el 1961.
A mesura que el prestigi internacional de Penderecki va anar creixent, també ho va fer la seva influència en els mitjans intel·lectuals polonesos. Va denunciar la situació d’opressió patida pels companys de generació mitjançant un acte simbòlic, en abandonar l’Associació d’Autors.
Aquesta ruptura amb un organisme oficial va marcar un abans i un després en les relacions entre Penderecki i les autoritats del seu país, que no obstant mai es van atrevir a trencar definitivament amb ell. El músic, que havia donat mostres d’una inquietud religiosa molt poc freqüent entre els intel·lectuals de l’est d’Europa, va aconseguir aquest èxit amb la Passió de Lluc (1965) que aviat va rebre invitacions per estrenar i dirigir la seva pròpia música a la resta del món, i qualsevol represàlia directa hauria perjudicat enormement la imatge del règim polonès a l’estranger.
A mitjans dels anys seixanta, Penderecki va compondre diverses obres de caràcter coral o polifònic inspirades en temes bíblics. És el cas de Dies Irae (1967), dedicat a les víctimes dels camps de concentració d’Auschwitz; La resurrecció de Crist (1970), o Utrenia (1971). La complexitat d’aquestes partitures fa molt difícil la seva direcció, motiu pel qual cada cop són més les institucions públiques i privades que conviden el mateix Penderecki a dirigir les estrenes internacionals de les seves obres.
Detall de la partitura del Concert per violí de Krzysztof Penderecki, dedicat als bellaterrencs Angi i Francesc
A partir dels anys 1970
A mitjan anys 1970, l’estil de Penderecki va començar a canviar. El Concert per a violí n. 1 mostra notablement densos clústers als quals estava associat el compositor, i en el seu lloc es concentra en dos intervals melòdics: el semitò i el tríton.
Aquesta direcció va continuar amb la Simfonia n. 2 “Nadal” de 1980, que fa encara més ús de recursos harmònics i melòdics del passat, en un compositor que ha estat un dels més experimentadors a Europa. Hi fa un ús freqüent de la melodia de la nadala Santa nit. El mateix any 1980, li van encarregar, des del sindicat obrer catòlic Solidarność, compondre una obra que acompanyés l’acte de descobriment d’una estàtua a Gdańsk, en record dels ciutadans que van ser assassinats durant les protestes contra el govern el 1970. Penderecki va respondre amb Lacrimosa, que posteriorment va ampliar i convertir en una de les obres més conegudes del seu últim període, el Rèquiem polonès (1980-84, revisat el 1993). En les seves darreres obres ha girat cap a criteris musicals més conservadors del romanticisme.
Penderecki va començar llavors el que es podria anomenar una «carrera secundària»: la d’ambaixador mundial de la intel·lectualitat polonesa sumida sota el control del règim comunista del país. La seva contribució a la difusió internacional del sindicat Solidaritat va ser decisiva. Al líder d’aquesta formació, Lech Walesa , va dedicar diverses obres. És el cas del Lacrymosa , un fragment del Rèquiem polonès que es va estrenar a Stuttgart el setembre de 1974 sota la direcció de Mstislav Rostropovich .
Molts es pregunten com va poder Penderecki obtenir un reconeixement musical tan ampli en un medi cultural dominat durant gairebé vint-i-cinc anys pels intel·lectuals marxistes. La seva música abundava en referències del romanticisme tradicional, el seu missatge (de marcat caràcter humanista) no amagava una profunda religiositat, i el seu llenguatge en general no desafiava obertament les lleis de la tonalitat. Sens dubte va ser l’audàcia sonora de les seves partitures la que el va fer guanyar el respecte de molts col·legues de professió ( Pierre Boulez o Karlheinz Stockhausen ) que probablement haurien estat molt més durs amb ell de no procedir d’un país comunista.
D’altra banda, la transcendència internacional de Penderecki també va permetre que la crítica occidental reparés en l’existència d’una generació important de compositors polonesos. A més de Penderecki, cal destacar altres autors que, com Lutoslawski o Bacewicz, van escriure música d’un extraordinari valor artístic.
Als anys vuitanta la producció de Penderecki va experimentar un subtil canvi cap a un nou estil. Tot i que el llenguatge de la seva obra no va patir una evolució apreciable, s’observava una adaptació progressiva dels recursos habituals en la producció vocal al terreny de la música instrumental. La crítica, confosa per la pèrdua progressiva dels referents culturals que havien servit per jutjar l’art durant els darrers vint anys, va adoptar davant d’aquest canvi un cert escepticisme. Aquells que havien defensat tant Penderecki com la resta de compositors que durant dues dècades havien liderat els moviments d’avantguarda, sentien ara que el sistema els «robava» a un dels seus epígons. Amb més raó quan el monumental Te Deum va ser dedicat el 1980 al seu compatriota el papa Joan Pau II .
Penderecki, indiferent a aquest absurd distanciament, va continuar produint obres admirables. Que les seves òperes triomfessin al mateix Festival de Salzburg ( La màscara negra , 1986) o s’inspiressin en la temàtica buffa de Rossini ( Ubú rey , 1991, sobre el text d’ Alfred Jarry ) no va restar gens ni mica de valor a un músic que a els darrers anys de la seva carrera ha anat derivant cap a gèneres en què mai abans havia aprofundit. És el cas de la simfonia (n’ha escrit tres des del 1988) o el concert (n’ha escrit diversos, per als instruments solistes més dispars).
Entre els càrrecs que Penderecki ha exercit des dels anys setanta, cal destacar el de director de l’Escola de Música de Cracòvia, el de catedràtic de composició a la Universitat de Yale (Estats Units) i el d’alcalde honorari de la Vila d’Estrasburg.
La fonografia ha estat generosa amb aquest compositor de producció no excessivament abundant. Sens dubte, els discos que permeten a l’oient fer-se una idea més aproximada de la seva estètica són aquells en què ell mateix dirigeix la seva pròpia música. Mereixen destacar-se, dentre ells, la Passió de Lucas , els diversos monogràfics amb obres dels anys seixanta interpretats per la Filharmónica Nacional de Polònia, el Rèquiem polonès o l’òpera Els dimonis de Loudun .
Krzysztof Penderecki amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
Obres
El compositor i director polonès Krzysztof Penderecki és un dels músics més destacats del món de la seva generació. Ha compost, entre altres grans creacions, el Threnody a les víctimes d’Hiroshima (1960), La Passió de Sant Lluc (1966), el Concert del violoncel núm. 2 (1983) escrit per a Mstislav Rostropovich, el Rèquiem polonès (1984), la Simfonia núm. 3 (1995), Concert per a violí núm. 2 escrit per a Anne-Sophie Mutter (1995) o la Simfonia núm. 7. Les Set Portes de Jerusalem (1997) i El Doble Concert (2012) escrit per a Janine Jansen i Julian Rachlin, per nomenar-ne alguns; ara es consideren obres mestres del nostre temps. Com a director Krzysztof Penderecki ha estat convidat del NDR Hamburg i MDR Leipzig Sinfonieorchesters, director artístic del Festival Casals a San Juan, Puerto Rico (1992-2002) i Assessor Artístic del Festival de Música de Beijing. Des del 2003 ha ocupat el càrrec de Director Artístic de l’Orquestra Simfonia Varsòvia amb qui ha desenvolupat una àmplia selecció de projectes. També col·labora regularment amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Polonesa i l’Orquestra Simfonia Iuventus, amb les quals ha enregistrat diversos àlbums, i també amb l’Orquestra de l’Acadèmia Beethoven, l’Orquestra Sinfonietta Cracòvia i l’Orquestra Filharmònica de Varsòvia. Entre les properes intervencions destaquen actuacions amb l’Orquestra Simfònica de Ràdio de Praga (concert de cloenda del Festival de Primavera de Praga), l’Orquestra Nacional d’Espanya, la Staatskapelle Weimar, la Filharmònica Dresdner, l’Orquestra Simfònica de l’Estat de Sao Paulo i la tornada al Festival Casals.
Formà part d’una generació de músics polonesos innovadors entre els que cal citar Baird, Kotoński i Serocki.
El 2001 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.
El Molino és un cafè-concert de Barcelona, dels més reconeguts d’Europa durant bona part del segle xx i del segle xix, i sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles de molí a la façana, va ser el més famós dels teatres del Paral·lel, avinguda que va arribar a ser batejada com “el carrer del teatre d’Europa”, a causa de la gran concentració d’espais escènics que tenia.
Façana El Molino al Paral·lel de Barcelona
Va obrir les seves portes l’any 1898, amb el nom de Pajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge (en català, Petit Molí Roig), i amb l’arribada de la dictadura franquista, el 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula “roig”, per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat com El Molino.
Després de la reforma finalitzada l’octubre de 2010, impulsada per l’empresa Ocio Puro i l’empresària Elvira Vázquez, El Molino continua sent una sala de music-hall, amb espectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s’hi fan espectacles de música, teatre, flamenc i especialment de revista, cabaret burlesc i music hall, amb un espectacle dirigit per Josep Maria Portavella, un antic membre de The Chanclettes.
Exterior de l’edifici
L’edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta. El 1910, s’encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d’un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció del Teatre Còmic (al mateix Paral·lel), el Granvia i el Teatre Triunfo.
Tot i ser considerat un arquitecte modernista, Raspall va passar ràpidament al noucentisme i a El Molino es recull aquesta tendència. S’inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se’l coneixia com a Moulin.
L’any 1929, s’encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativa Lleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins al 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venda a empresaris russos però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.
A més de renovar la programació van pensar a renovar també l’edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l’equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins a l’octubre de 2010. L’obra civil va tenir un cost de 3 milions d’euros i les instal·lacions especials i l’interiorisme 3 milions més.
Només la façana de Raspall amb el mític molí d’Alemany s’ha mantingut. Sis metres endarrere l’edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha la cuina i magatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap als costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d’assaig i camerinos (al carrer Roser). La terrassa aprofita precisament l’espai horitzontal que queda darrere de les aspes del molí, en part del que abans hauria estat el terrat de l’edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l’edifici ampliat del darrere, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes de leds blaus. Actualment la superfície total construïda és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².
Marià Samaranch Kirner, un veí apassionat d’El Molino i el Paral·lel
Ambient a l’interior
L’interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l’amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L’interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l’esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita. El petit fossat de l’orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.
L’interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l’ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d’assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L’escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l’altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos amfiteatres amb un muntacàrregues, perquè els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l’espectacle. L’única escala de l’edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.
L’interior connecta les dues façanes per mitjà d’una llengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d’una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evita reverberacions, permet una bona audició i té bona electroacústica.
La decoració en general està subordinada a l’espectacle i els espais propers a l’escenari estan concebuts perquè en puguin ser una prolongació, si l’espectacle ho requereix. Predomina el color negre. La platea té una barra de marbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l’espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l’ús de l’espai a través del control de diferents efectes de llum i color. També estan retroil·luminades les baranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants de vidre on es troben les ampolles del bar de la platea. La il·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l’interior està al servei de l’espectacle.
A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrere de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l’interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estança de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre, ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recorden Carmen Amaya i Joséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat a l’antic Molino i una gran fotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de la vedet Christa Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà entapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs alineats a conjunt.
La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris, dutxes, lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt lluminosa. De fet, la sala d’assaig és l’espai més lluminós de tot l’edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façana. Les parets són totalment blanques, el terra no és de parquet, sinó de paviment negre. Té el mirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.
Música
Entre la programació musical hi ha els dimarts de flamenc, Poco ruido y mucho duende, dirigit per Mayte Martín, i que programarà “la música que a ella li agradaria escoltar com a espectadora”. Constarà d’espectacles escollits, amb cantants, guitarristes i ballarins que actuaran en una dimensió més íntima i sincera, en contacte amb el públic i amb col·loquis al final de les actuacions. Es preveu organitzar també un festival de tango.
Cabaret
El burlesc (o burlesque), la nova moda del revival del cabaret i revista, és una prioritat, també se’n farà un festival internacional i se’n pretén liderar el moviment a Espanya, així com fer una franquícia perquè els espectacles girin a fora.
El Molino al cinema
Cartell de la pel·lícula El último cuplé El Molino ha estat també escenari de nombroses pel·lícules, des del mític El último cuplé (1957), dirigida per Juan Orduña i protagonitzada per Sara Montiel, Las alegres chicas de El Molino (1977), pel·lícula rodada per José Antonio de la Loma a l’interior del local i protagonitzada pels artistes de El Molino Christa Leem i Pipper, o El extranger-oh! de la calle de la Cruz del Sur (1987), de Jordi Grau protagonitzada per José Sacristán, Emma Cohen, Teresa Gimpera i Gabino Diego.
Espectacles
1978. Arriba las faldas 1982. ¡Viva el Molino! 1983. Las pícaras molineras 1984. Hay que reir 1985. Siempre Molino 1986. Hello Molino 1987. Loco loco music-hall 1989-90. Una cana al aire 1993. Rubias y morenas 2010. Made in Paral·lel 2011
Bibliografia
1972: El Molino. Memorias d’un setentón. Escrit per Sebastià Gasch. Dopesa, Barcelona. 1984: El Molino. Escrit per Josep Tobella i Miquel de Palol. Fotografies de Josep Tobella. Edicions del Mall, Barcelona. 1992: El Molino. Fotografies de Kim Manresa. Pròleg de Lluís Permanyer. Barcelona, Artual Edicions, S.L. 2005: El Molino. Historias d’una vedette. Escrit per Merche Mar amb la col·laboració de Fernando García. Arcopress, Barcelona. 2009: El Molino, un segle d’història. Escrit per Lluís Permanyer i amb fotografies de Josep Tobella (usades a El Molino, de Tobella, de 1984). Angle Editorial, Barcelona.
Filmografia
1977: Las alegres chicas del Molino. Director: José Antonio de la Loma.
Exposicions fotogràfiques
2011: Carpe Diem, 10 anys a El Molino, 1973-1983, del fotógraf Josep Tobella. De l’11 de gener al 28 de febrer de 2011 a la sala Setba Zona d’Art de Barcelona. Inclou més de cinquanta fotografies, la meitat inèdites.
EL MOLINO. Carrer de Vila i Vilà, 99. 08004 Barcelona ☎️ 632 79 06 05
Amado Jaén, baixista de Los Diablos va ser un dels autors de temes ‘Un rayo de sol’ o adaptacions de dibuixos animats.
Amador Jaén (1949-2023), baix de Los Diablos
L’Hospitalet de Llobregat plora des de dimecres 11 d’octubre de 2023 la pèrdua d’un artista molt arrelat a la ciutat. El músic i compositor Amado Jaén que va morir als 74 anys. Jaén va ser el baixista del grup de l’Hospitalet i és autor de cançons mítiques que han perdurat en el temps com Un rayo de sol, Fin de semana, Oh oh July, Acalorado o Rosana.
Jaén també va participar del repertori de Tony Ronald i el 1981 va formar part del Festival d’Eurovisió a Dublín (Irlanda) amb la cançó “Y solo tú”, interpretada per Bachelli.
El compositor, a més, és recordat per ser l’adaptador de cançons de dibuixos animats de la televisió molt conegudes, com la de l’Inspector Gadget, Luky Luke, Daniel el Travieso, Doraemon, Els picapedra, Casper, Bola de Draz Z, Musculman o la producció de CD’s del Club Super 3.
“Som de l’Hospitalet”
El lligam d’Amado Jaén i Los Diablos amb la ciutat de l’Hospitalet és indubtable. De fet, el 21 de febrer de 2023, durant la inauguració d’uns jardins que porten precisament el nom del grup, es va presentar una cançó dedicada a la ciutat sota el nom Som de l’Hospitalet, composada per la mítica banda nascuda els anys 60 a Collblanc-la Torrassa, de la qual Amado Jaén era el baixista.
“Som de l’Hospitalet / ciutat d’acollida / on hi ha molta vida / i molt bona gent”, diu la tornada de la cançó. Les seves cançons ens va fer ballar més d’una vegada en aquelles discoteques de l’Hospitalet, situades en aquells antics garatges baixos de locals, una ciutat que al mateix temps presumeix dels Jardins de Los Diablos, un espai que homenatjarà per sempre aquests artistes inoblidables locals.”.
Avui ens ha deixat en Joan Botam i Casals (Fra Salvador de les Borges), amic de Bellaterra. u frare que va fer possible la Caputxinada
Descansi en pau!
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
En acabar els estudis, Joan Botam i Casals ,treballà al Registre de la Propietat i com a interventor a l’Ajuntament de les Borges Blanques. El 1944 ingressà com a novici a l’Orde dels Frares Menors Caputxins, a Arenys de Mar. El 1955 es doctorà en Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i el 1957 fou nomenat vicedirector (més tard en fou director) del Col·legi de Filosofia i Teologia dels Framenors Caputxins. El 1952 fou ordenat prevere.
Interessat per la cultura catalana, el seu treball Arnau de Vilanova, moralista (1956) va rebre el Premi Jaume Serra i Húnter atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans. També s’ha interessat per l’excursionisme. El 1963 fou nomenat provincial dels Frares Menors caputxins de Catalunya, alhora que exercia com a consiliari de la institució ecumènica Pax Christi, càrrec des del qual impulsà iniciatives vinculades a la pau i l’ecumenisme. Així, participà en la fundació de l’Institut Víctor Seix de Polemologia, formà part del jurat per a la concessió del Memorial Joan XXIII i col·laborà activament amb la resistència cultural antifranquista, jugant un paper destacat en la Caputxinada de 1966. Arran d’aquest fet, el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire intentà expulsar-lo d’Espanya, però les autoritats religioses i el Vaticà ho van impedir.
El 1984 va fundar el Centre Ecumènic de Catalunya per tal de promoure el diàleg entre ortodoxos, anglicans, catòlics i protestants; i posteriorment la Plataforma Intercultural Barcelona 1992 per tal de promoure el diàleg entre religions aprofitant la celebració dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1992 a Barcelona i que tots els esportistes de diferents religions gaudissin d’un espai comú per a resar. Així sorgiria el Centre Abraham del Poblenou. Alhora, fou nomenat president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) i fou un dels promotors del Primer Congrés de Vida Religiosa a Catalunya.
El 1997 fou president de la Comissió elaboradora de l’avantprojecte de Centre Interreligiós / Servei Municipal d’Atenció a Persones i Agrupacions Religioses de Barcelona. El 2000 va representar Barcelona, juntament amb Enric Capó, a la Cimera del Mil·lenni de líders religiosos i espirituals a les Nacions Unides.
Reconeixements
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al diàleg entre religions i per promoure la pau, la convivència i l’entesa entre cultures. També ha rebut el Premi en convivència i diàleg interreligiós del Grup de Treball Estable de Religions (GTER). El 2015 va rebre el IV Memorial Àlex Seglers, a Sabadell. També el 2015 va rebre el Premi ICIP Constructors de Pau per la seva tasca en favor de la pau i en la defensa del diàleg interreligiós. Més, endavant, el 2017 rebria el premi Olivera d’Or al Borgenc de l’Any, el 2016 el Memorial Àlex Seglers i el Memorial Cassià Just l’any 2022. Descansi en pau!
Elissa ArimenyBrossa (Sant Vicenç de Castellet, 7 març 1933-29 novembre 2023), fou una prestigiosa escultora de Cerdanyola del Vallès, les seves filles Sugranyes estàn molt vinculades a Bellaterra i l’escola Tagore, també molt amiga de la família Roda.
NOTA DE LA FAMILIA:Us comuniquem que la nostre mare Elisa Arimany, ha arribat al final del seu camí. Una vida llarga i creativa que ens ha inspirat a tots i que avui ens ha deixat amb molta pau. La vetlla serà el dia 30 de novembre de 10.30 a 20.30 h al tanatori de Cerdanyola (carrer dels Boters, 18). El funeral serà a l’església de Sant Martí de Cerdanyola, divendres 1 de desembre a les 16.00 h
Elissa Arimeny escultora de Cerdanyola| CEDIDA
Biografia d’Elissa Arimany
La família d’Arimany tenia un negoci de construcció, on l’Elisa passava l’estona entre plànols i material d’obra. Va passar l’adolescència a Manresa, on estudiava i on va rebre les primeres classes de pintura i dibuix. Va formar-se a l’Escola Massana i l’Escola Industrial de Sabadell. Després de contraure matrimoni amb Ramon Sugrañes (1927-2003)[7] -amb qui tindria cinc fills-[8] va establir-se a Cerdanyola del Vallés. Va iniciar-se en el sector de la ceràmica en el taller de Rosa Gres, que pertanyia a la família del seu marit. Allà va poder innovar amb esmalts ceràmics propis. No va ser fins a finals dels anys setanta que Arimany va dedicar-se plenament a la carrera artística.
Monument a Europa (Parc Tecnologic, Cerdanyola del Vallès)
Les creacions d’Arimany acostumen a seguir patrons rectilinis i empren materials molt diversos, destacant-ne metall, pedra, argila, paper i fang. En parcs de Nova York i Miami es poden trobar vàries peces de gran magnitud de l’artista, doncs va gaudir d’una gran reputació als Estats Units. Amb tot, es va mantenir lligada a Catalunya, en especial a Cerdanyola, municipi al qual va cedir alguna de les seves obres. És el cas de Diàleg, al Museu d’Art de Cerdanyola; o el Monument a Europa, al Parc Tecnològic del Vallès. També es poden visitar Contrapunt, a la seva vila natal; o Daltabaix, a Manresa. Al marge de la seva faceta artística, també va ser una coneguda activista cultural.
BELLATERRA.CAT 