LLUÍS TORRES |Lawrence Foster va néixer a Los Angeles (EUA), de pares jueus romanesos, el dia 23 d’octubre de 1941. Tot i que els seus pares, provenents de l’Europa farcista de Hitler, -van arribar en vaixell a México-, un policia americà vigilant de fronteres, va deixar que el matrimoni Foster entrés als EUA i que Larry nasqués en aquest territori lliure.
Lawrence Foster 📷 Konrad Ćwik
Últimament, després de ser director musical de l’Òpera de Marsella durant nou anys i director artístic i en cap de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia durant quatre anys, aquesta temporada 2023/24 , Lawrence Foster està convidat a dirigir una gran varietat de programes. En l’àmbit operístic, tornarà a l’Òpera de Frankfurt i al Festival Enescu per dirigir un repertori tan divers com Pelléas et Mélisande de Debussy i la Nit de Nadal de Rimsky-Korsakov i programes simfònics que inclouen Brahms, Prokofiev, Enescu, Copland, Korngold, Kurt Weill, Beethoven. , Strauss, Txaikovski, Mozart, Mahler, Berg, Penderecki, amb orquestres com Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, Bruckner Orchester Linz, Würth Philharmonic Orchestra, Zagreb Philharmonic Orchestra i les seves col·laboracions habituals amb l’Òpera de Marsella i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia.
Lawrence Foster, l’any 1997, fent la migdiada entre la gravació de El Pessebre de Casals-Alavedra amb l’OBC a l’Auditori de Sant Cugat
Lawrence Foster celebra la seva darrera temporada com a director artístic i director principal de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia. És conegut per les seves actuacions emocionants i expressives en una àmplia gamma de música i ha gaudit d’una carrera distingida als Estats Units, Europa i Àsia. Campió de la música d’Enescu, les seves interpretacions són conegudes per la seva fidelitat a la partitura.
Va començar el seu treball amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia al famós Festival Enescu, interpretant música de pop, Chopin i Lutosławski. Ha dirigit als principals teatres d’òpera d’arreu del món, com ara Troilus i Cressida de Walton a la Royal Opera House, gravats per a EMI, l’estrena de Lulu de Berg a la Gran Òpera de Houston, Oedipe d’Enescu a la Deutsche Oper Berlin, també gravada per a EMI i l’actuació d’obertura de la recentment fundada Òpera de Los Angeles amb Plácido Domingo i Sherrill Milnes a l’Otello de Verdi.
Després dels seus exitosos deu anys com a director artístic i director en cap de l’Orquestra Gulbenkian, ara n’és el director honorari. Va fer nombroses gires amb l’orquestra, i la seva discografia col·lectiva inclou una sèrie d’enregistraments per a Pentatone Classics, incloent enregistraments molt aclamats de l’Otello de Verdi i obres per a violí de Bruch, Chausson i Korngold amb Arabella Steinbacher.
Foster també ha estat director musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (1996-2002), l’Orchestre Philharmonique de Monte-Carlo, la Houston Symphony, l’Orchestre de Chambre de Lausanne, l’Opéra Orchestre nacional de Montpeller Occitanie i l’Aspen Music Festival and School.
Sopar de presentació de Lawrence Foster, con titular de l’OBC, al restaurant La Taula, dels bellaterrencs Angi i Framcesc
Ha col·laborat amb orquestres com la Konzerthausorchester Berlin, l’Orchestre Philharmonique de Radio France, la Filharmònica de Copenhaguen, l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki i la Filharmònica Txeca, l’Orquestra simfònica de Mont-real, l’Orquestra Filharmònica de Hong Kong i la Filharmònica Arturo Toscanini, per citar-ne. uns quants per trucar.
A més dels enregistraments amb l’Orquestra Gulbenkian, ha estat elogiat per una sèrie d’enregistraments amb Pentatone, incloses les primeres simfonies de Schubert amb la Filharmònica de Copenhaguen, The Gypsy Baron de Strauss i Die Fledermaus amb la Radiophilharmonie NDR i els concerts dobles de Martinů.
LLUIS TORRES|El pianista Radu Lupu va ser convidat sovint a Bellaterra, i una de les vegades, el 6 novembre 1998, l’acompanyà el director d’orquestra Cristian Mandeal (Rupea, 18 abril 1946), que va començar els seus estudis de piano, composició i direcció a l’Escola Superior de Música de Brașov, després a l’Acadèmia de Música de Bucarest (1965-1974). Es perfeccionà a Berlín, amb Herbert Karajan (1980), i a Munic, sota la direcció de Sergiu Celibidache (1990).
In Memoriam Radu Lupu (2023), edició bilingüe en romanès i anglès 📷 Universitatea Națională de Muzică din București de
El diumenge, dia 26 de novembre de 2023, l’últim dia de la Fira del Llibre Gaudeamus celebrada al Pavelló Romexpo de Bucarest, es va presentar el volum bilingüe “In Memoriam Radu Lupu”, una iniciativa de l’Associació Opus, en col·laboració amb ARTEXIM, Editorial de la Universitat Nacional de Música de Bucarest i Radio Romania Muzical.
Horaci Miras Giner (Barcelona, 7 març 1918 – 24 desembre 2018) veient el programa de mà del concert de Radu Lupu (Galati, 30 novembre 1945 – Lausanne, 17 abril 2022), al Palau de la Música Catalana (10 maig 2018)
El director d’orquestra Cristian Mandeal va evocar amb nostàlgia moments preciosos passats amb el pianista Radu Lupu: “Vaig conèixer en Radu de petit. Vaig tenir l’oportunitat de créixer amb ell, de créixer junts, de ser molt, molt amics, fins i tot de tocar a quatre mans obres diverses, sobretot transcripcions de simfonies de Mozart, Schubert, Beethoven, Brahms, Mendelssohn… gairebé totes aquestes obres també existeixen en versió a quatre mans i ens divertim llegint-les durant l’estiu. Així que d’alguna manera també es va apropar a la simfonia a través de Radu. Radu va ser el seu gran mestre en el sentit de que per a Mandeal va ser el model definitiu del que es pot fer, no només amb el piano, sinó amb la música en general. Radu Lupu va ser un garant de la qualitat artística romanesa. Això ho devem a Radu Lupu, opinant que el dia del seu traspàs, el 17 d’abril de 2022, hauria d’haver estat un dia de dol nacional”.
Radu Lupu amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres 📷 ARXIU
Mihai Constantinescu, gestor cultural i antic director d’ARTEXIM, va esbossar un càlid retrat del gran pianista Radu Lupu, assenyalant aspectes desconeguts de la seva personalitat: No va ser fàcil treballar amb Radu perquè Radu, en primer lloc, era una persona que volia la perfecció i només va acceptar pujar a l’escenari quan sentia que, sí, podia presentar-se al màxim nivell. A l’últim festival va venir amb el seus acords, va demanar una sèrie de piano determinada, unes hores d’assaig, canviar l’hora del recital perquè no acceptaria tocar a les 17h., -quan estaven programats els concerts de l’Ateneu-, i aquell fantàstic i memorable recital va tenir lloc a partir de les 21:30.
Foto del pianista Radu Lupu, durant una de les seves visites a Bellaterra
La modèstia i el fet de Radu Lupu ha estat sempre, caracteritzat i considerat com un constructor al costat d’altres artistes de la cultura, com la música i l’art del piano. Això es va observar en tots els seus recitals, en totes les seves presències a Romania, el seu país de naixement i, per descomptat, a l’estranger. Però, un cop més, el que volia fer en Radu era cercar la perfecció, per això no només és negava als enregistraments, sinó que amb molta dificultat, concedir entrevistes, -per no ser interpretat-, i menys que li fessin fotos, llegir articles seus o entrevistes.
Concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15, obra per a piano i orquestra completada per Johannes Brahms el 1858. -Finnish Radio Symphony Orchestra -Pianist: Radu Lupu -Conductor: Jukka-Pekka Saraste -Recorded in Helsinki on 4 Apr 1996👇
Krzysztof Eugeniusz Penderecki (Dębica, Polònia, 23 de novembre de 1933 – Cracòvia, 29 de març de 2020) fou un compositor i director d’orquestra polonès.
Krysztof Penderecki va dirigir l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico i el Festival Casals des del 1993 al 2002.
El mestre Penderecki va sentir un amor profund pel Festival Casals i per Puerto Rico
Després de prendre classes privades de composició amb Franciszek Skolyszewski, va estudiar música a la Universitat de Cracòvia i a l’Acadèmia de Música de la mateixa ciutat amb Artur Malawski i Stanislaw Wiechowicz. Després de graduar-se l’any 1958, va aconseguir un lloc d’ensenyament a l’Acadèmia de Música.
Krzystof Penderecki
Amb només vint-i-sis anys, Penderecki va guanyar els tres primers premis en el Segon Concurs de Joves Compositors de Polònia, gràcies a les obres Estrofes , Emanacions i Salm de David . Una demostració inaudita d’eclecticisme i de domini dels mitjans si es considera que la primera havia estat escrita per a recitant i deu solistes, la segona per a dues orquestres de corda i la tercera per a cors i percussió.
Els efectes d’aquest triple èxit nacional no van trigar gaire a adquirir rellevància internacional. El prestigiós Festival de Donau va aclamar l’estrena mundial el 1960 de la partitura orquestral Ananklasis , convertint el seu autor en una de les figures més rellevants d’una gran generació de músics d’avantguarda.
En una època en què la ruptura amb la “tonalitat” havia donat com a conseqüència una fidelitat gairebé militar cap a les teories “serialistes” d’ Anton Webern i les seves derivacions, Penderecki aportava a l’avantguarda la sensibilitat d’un so metafòric i descriptiu. Bona prova d’això la constitueix Trenodia per les víctimes d’Hiroshima (1960), una de les partitures més esglaiadores mai escrites. S’hi descriu, mitjançant efectes sonors d’una ferocitat inusual, el primer atac nuclear de l’exèrcit nord-americà sobre la tristament famosa ciutat japonesa. L’impacte d’aquesta obra també va ser enorme, i no va estranyar ningú que una organització de les característiques de la Unesco li concedís el Premi de la Música el 1961.
A mesura que el prestigi internacional de Penderecki va anar creixent, també ho va fer la seva influència en els mitjans intel·lectuals polonesos. Va denunciar la situació d’opressió patida pels companys de generació mitjançant un acte simbòlic, en abandonar l’Associació d’Autors.
Aquesta ruptura amb un organisme oficial va marcar un abans i un després en les relacions entre Penderecki i les autoritats del seu país, que no obstant mai es van atrevir a trencar definitivament amb ell. El músic, que havia donat mostres d’una inquietud religiosa molt poc freqüent entre els intel·lectuals de l’est d’Europa, va aconseguir aquest èxit amb la Passió de Lluc (1965) que aviat va rebre invitacions per estrenar i dirigir la seva pròpia música a la resta del món, i qualsevol represàlia directa hauria perjudicat enormement la imatge del règim polonès a l’estranger.
A mitjans dels anys seixanta, Penderecki va compondre diverses obres de caràcter coral o polifònic inspirades en temes bíblics. És el cas de Dies Irae (1967), dedicat a les víctimes dels camps de concentració d’Auschwitz; La resurrecció de Crist (1970), o Utrenia (1971). La complexitat d’aquestes partitures fa molt difícil la seva direcció, motiu pel qual cada cop són més les institucions públiques i privades que conviden el mateix Penderecki a dirigir les estrenes internacionals de les seves obres.
Detall de la partitura del Concert per violí de Krzysztof Penderecki, dedicat als bellaterrencs Angi i Francesc
A partir dels anys 1970
A mitjan anys 1970, l’estil de Penderecki va començar a canviar. El Concert per a violí n. 1 mostra notablement densos clústers als quals estava associat el compositor, i en el seu lloc es concentra en dos intervals melòdics: el semitò i el tríton.
Aquesta direcció va continuar amb la Simfonia n. 2 “Nadal” de 1980, que fa encara més ús de recursos harmònics i melòdics del passat, en un compositor que ha estat un dels més experimentadors a Europa. Hi fa un ús freqüent de la melodia de la nadala Santa nit. El mateix any 1980, li van encarregar, des del sindicat obrer catòlic Solidarność, compondre una obra que acompanyés l’acte de descobriment d’una estàtua a Gdańsk, en record dels ciutadans que van ser assassinats durant les protestes contra el govern el 1970. Penderecki va respondre amb Lacrimosa, que posteriorment va ampliar i convertir en una de les obres més conegudes del seu últim període, el Rèquiem polonès (1980-84, revisat el 1993). En les seves darreres obres ha girat cap a criteris musicals més conservadors del romanticisme.
Penderecki va començar llavors el que es podria anomenar una «carrera secundària»: la d’ambaixador mundial de la intel·lectualitat polonesa sumida sota el control del règim comunista del país. La seva contribució a la difusió internacional del sindicat Solidaritat va ser decisiva. Al líder d’aquesta formació, Lech Walesa , va dedicar diverses obres. És el cas del Lacrymosa , un fragment del Rèquiem polonès que es va estrenar a Stuttgart el setembre de 1974 sota la direcció de Mstislav Rostropovich .
Molts es pregunten com va poder Penderecki obtenir un reconeixement musical tan ampli en un medi cultural dominat durant gairebé vint-i-cinc anys pels intel·lectuals marxistes. La seva música abundava en referències del romanticisme tradicional, el seu missatge (de marcat caràcter humanista) no amagava una profunda religiositat, i el seu llenguatge en general no desafiava obertament les lleis de la tonalitat. Sens dubte va ser l’audàcia sonora de les seves partitures la que el va fer guanyar el respecte de molts col·legues de professió ( Pierre Boulez o Karlheinz Stockhausen ) que probablement haurien estat molt més durs amb ell de no procedir d’un país comunista.
D’altra banda, la transcendència internacional de Penderecki també va permetre que la crítica occidental reparés en l’existència d’una generació important de compositors polonesos. A més de Penderecki, cal destacar altres autors que, com Lutoslawski o Bacewicz, van escriure música d’un extraordinari valor artístic.
Als anys vuitanta la producció de Penderecki va experimentar un subtil canvi cap a un nou estil. Tot i que el llenguatge de la seva obra no va patir una evolució apreciable, s’observava una adaptació progressiva dels recursos habituals en la producció vocal al terreny de la música instrumental. La crítica, confosa per la pèrdua progressiva dels referents culturals que havien servit per jutjar l’art durant els darrers vint anys, va adoptar davant d’aquest canvi un cert escepticisme. Aquells que havien defensat tant Penderecki com la resta de compositors que durant dues dècades havien liderat els moviments d’avantguarda, sentien ara que el sistema els «robava» a un dels seus epígons. Amb més raó quan el monumental Te Deum va ser dedicat el 1980 al seu compatriota el papa Joan Pau II .
Penderecki, indiferent a aquest absurd distanciament, va continuar produint obres admirables. Que les seves òperes triomfessin al mateix Festival de Salzburg ( La màscara negra , 1986) o s’inspiressin en la temàtica buffa de Rossini ( Ubú rey , 1991, sobre el text d’ Alfred Jarry ) no va restar gens ni mica de valor a un músic que a els darrers anys de la seva carrera ha anat derivant cap a gèneres en què mai abans havia aprofundit. És el cas de la simfonia (n’ha escrit tres des del 1988) o el concert (n’ha escrit diversos, per als instruments solistes més dispars).
Entre els càrrecs que Penderecki ha exercit des dels anys setanta, cal destacar el de director de l’Escola de Música de Cracòvia, el de catedràtic de composició a la Universitat de Yale (Estats Units) i el d’alcalde honorari de la Vila d’Estrasburg.
La fonografia ha estat generosa amb aquest compositor de producció no excessivament abundant. Sens dubte, els discos que permeten a l’oient fer-se una idea més aproximada de la seva estètica són aquells en què ell mateix dirigeix la seva pròpia música. Mereixen destacar-se, dentre ells, la Passió de Lucas , els diversos monogràfics amb obres dels anys seixanta interpretats per la Filharmónica Nacional de Polònia, el Rèquiem polonès o l’òpera Els dimonis de Loudun .
Krzysztof Penderecki amb el bellaterrenc Francesc Pérez Torres
Obres
El compositor i director polonès Krzysztof Penderecki és un dels músics més destacats del món de la seva generació. Ha compost, entre altres grans creacions, el Threnody a les víctimes d’Hiroshima (1960), La Passió de Sant Lluc (1966), el Concert del violoncel núm. 2 (1983) escrit per a Mstislav Rostropovich, el Rèquiem polonès (1984), la Simfonia núm. 3 (1995), Concert per a violí núm. 2 escrit per a Anne-Sophie Mutter (1995) o la Simfonia núm. 7. Les Set Portes de Jerusalem (1997) i El Doble Concert (2012) escrit per a Janine Jansen i Julian Rachlin, per nomenar-ne alguns; ara es consideren obres mestres del nostre temps. Com a director Krzysztof Penderecki ha estat convidat del NDR Hamburg i MDR Leipzig Sinfonieorchesters, director artístic del Festival Casals a San Juan, Puerto Rico (1992-2002) i Assessor Artístic del Festival de Música de Beijing. Des del 2003 ha ocupat el càrrec de Director Artístic de l’Orquestra Simfonia Varsòvia amb qui ha desenvolupat una àmplia selecció de projectes. També col·labora regularment amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional Polonesa i l’Orquestra Simfonia Iuventus, amb les quals ha enregistrat diversos àlbums, i també amb l’Orquestra de l’Acadèmia Beethoven, l’Orquestra Sinfonietta Cracòvia i l’Orquestra Filharmònica de Varsòvia. Entre les properes intervencions destaquen actuacions amb l’Orquestra Simfònica de Ràdio de Praga (concert de cloenda del Festival de Primavera de Praga), l’Orquestra Nacional d’Espanya, la Staatskapelle Weimar, la Filharmònica Dresdner, l’Orquestra Simfònica de l’Estat de Sao Paulo i la tornada al Festival Casals.
Formà part d’una generació de músics polonesos innovadors entre els que cal citar Baird, Kotoński i Serocki.
El 2001 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.
El Molino és un cafè-concert de Barcelona, dels més reconeguts d’Europa durant bona part del segle xx i del segle xix, i sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles de molí a la façana, va ser el més famós dels teatres del Paral·lel, avinguda que va arribar a ser batejada com “el carrer del teatre d’Europa”, a causa de la gran concentració d’espais escènics que tenia.
Façana El Molino al Paral·lel de Barcelona
Va obrir les seves portes l’any 1898, amb el nom de Pajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge (en català, Petit Molí Roig), i amb l’arribada de la dictadura franquista, el 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula “roig”, per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat com El Molino.
Després de la reforma finalitzada l’octubre de 2010, impulsada per l’empresa Ocio Puro i l’empresària Elvira Vázquez, El Molino continua sent una sala de music-hall, amb espectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s’hi fan espectacles de música, teatre, flamenc i especialment de revista, cabaret burlesc i music hall, amb un espectacle dirigit per Josep Maria Portavella, un antic membre de The Chanclettes.
Exterior de l’edifici
L’edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta. El 1910, s’encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d’un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció del Teatre Còmic (al mateix Paral·lel), el Granvia i el Teatre Triunfo.
Tot i ser considerat un arquitecte modernista, Raspall va passar ràpidament al noucentisme i a El Molino es recull aquesta tendència. S’inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se’l coneixia com a Moulin.
L’any 1929, s’encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativa Lleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins al 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venda a empresaris russos però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.
A més de renovar la programació van pensar a renovar també l’edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l’equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins a l’octubre de 2010. L’obra civil va tenir un cost de 3 milions d’euros i les instal·lacions especials i l’interiorisme 3 milions més.
Només la façana de Raspall amb el mític molí d’Alemany s’ha mantingut. Sis metres endarrere l’edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha la cuina i magatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap als costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d’assaig i camerinos (al carrer Roser). La terrassa aprofita precisament l’espai horitzontal que queda darrere de les aspes del molí, en part del que abans hauria estat el terrat de l’edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l’edifici ampliat del darrere, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes de leds blaus. Actualment la superfície total construïda és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².
Marià Samaranch Kirner, un veí apassionat d’El Molino i el Paral·lel
Ambient a l’interior
L’interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l’amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L’interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l’esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita. El petit fossat de l’orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.
L’interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l’ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d’assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L’escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l’altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos amfiteatres amb un muntacàrregues, perquè els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l’espectacle. L’única escala de l’edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.
L’interior connecta les dues façanes per mitjà d’una llengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d’una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evita reverberacions, permet una bona audició i té bona electroacústica.
La decoració en general està subordinada a l’espectacle i els espais propers a l’escenari estan concebuts perquè en puguin ser una prolongació, si l’espectacle ho requereix. Predomina el color negre. La platea té una barra de marbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l’espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l’ús de l’espai a través del control de diferents efectes de llum i color. També estan retroil·luminades les baranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants de vidre on es troben les ampolles del bar de la platea. La il·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l’interior està al servei de l’espectacle.
A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrere de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l’interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estança de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre, ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recorden Carmen Amaya i Joséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat a l’antic Molino i una gran fotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de la vedet Christa Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà entapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs alineats a conjunt.
La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris, dutxes, lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt lluminosa. De fet, la sala d’assaig és l’espai més lluminós de tot l’edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façana. Les parets són totalment blanques, el terra no és de parquet, sinó de paviment negre. Té el mirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.
Música
Entre la programació musical hi ha els dimarts de flamenc, Poco ruido y mucho duende, dirigit per Mayte Martín, i que programarà “la música que a ella li agradaria escoltar com a espectadora”. Constarà d’espectacles escollits, amb cantants, guitarristes i ballarins que actuaran en una dimensió més íntima i sincera, en contacte amb el públic i amb col·loquis al final de les actuacions. Es preveu organitzar també un festival de tango.
Cabaret
El burlesc (o burlesque), la nova moda del revival del cabaret i revista, és una prioritat, també se’n farà un festival internacional i se’n pretén liderar el moviment a Espanya, així com fer una franquícia perquè els espectacles girin a fora.
El Molino al cinema
Cartell de la pel·lícula El último cuplé El Molino ha estat també escenari de nombroses pel·lícules, des del mític El último cuplé (1957), dirigida per Juan Orduña i protagonitzada per Sara Montiel, Las alegres chicas de El Molino (1977), pel·lícula rodada per José Antonio de la Loma a l’interior del local i protagonitzada pels artistes de El Molino Christa Leem i Pipper, o El extranger-oh! de la calle de la Cruz del Sur (1987), de Jordi Grau protagonitzada per José Sacristán, Emma Cohen, Teresa Gimpera i Gabino Diego.
Espectacles
1978. Arriba las faldas 1982. ¡Viva el Molino! 1983. Las pícaras molineras 1984. Hay que reir 1985. Siempre Molino 1986. Hello Molino 1987. Loco loco music-hall 1989-90. Una cana al aire 1993. Rubias y morenas 2010. Made in Paral·lel 2011
Bibliografia
1972: El Molino. Memorias d’un setentón. Escrit per Sebastià Gasch. Dopesa, Barcelona. 1984: El Molino. Escrit per Josep Tobella i Miquel de Palol. Fotografies de Josep Tobella. Edicions del Mall, Barcelona. 1992: El Molino. Fotografies de Kim Manresa. Pròleg de Lluís Permanyer. Barcelona, Artual Edicions, S.L. 2005: El Molino. Historias d’una vedette. Escrit per Merche Mar amb la col·laboració de Fernando García. Arcopress, Barcelona. 2009: El Molino, un segle d’història. Escrit per Lluís Permanyer i amb fotografies de Josep Tobella (usades a El Molino, de Tobella, de 1984). Angle Editorial, Barcelona.
Filmografia
1977: Las alegres chicas del Molino. Director: José Antonio de la Loma.
Exposicions fotogràfiques
2011: Carpe Diem, 10 anys a El Molino, 1973-1983, del fotógraf Josep Tobella. De l’11 de gener al 28 de febrer de 2011 a la sala Setba Zona d’Art de Barcelona. Inclou més de cinquanta fotografies, la meitat inèdites.
EL MOLINO. Carrer de Vila i Vilà, 99. 08004 Barcelona ☎️ 632 79 06 05
Amado Jaén, baixista de Los Diablos va ser un dels autors de temes ‘Un rayo de sol’ o adaptacions de dibuixos animats.
Amador Jaén (1949-2023), baix de Los Diablos
L’Hospitalet de Llobregat plora des de dimecres 11 d’octubre de 2023 la pèrdua d’un artista molt arrelat a la ciutat. El músic i compositor Amado Jaén que va morir als 74 anys. Jaén va ser el baixista del grup de l’Hospitalet i és autor de cançons mítiques que han perdurat en el temps com Un rayo de sol, Fin de semana, Oh oh July, Acalorado o Rosana.
Jaén també va participar del repertori de Tony Ronald i el 1981 va formar part del Festival d’Eurovisió a Dublín (Irlanda) amb la cançó “Y solo tú”, interpretada per Bachelli.
El compositor, a més, és recordat per ser l’adaptador de cançons de dibuixos animats de la televisió molt conegudes, com la de l’Inspector Gadget, Luky Luke, Daniel el Travieso, Doraemon, Els picapedra, Casper, Bola de Draz Z, Musculman o la producció de CD’s del Club Super 3.
“Som de l’Hospitalet”
El lligam d’Amado Jaén i Los Diablos amb la ciutat de l’Hospitalet és indubtable. De fet, el 21 de febrer de 2023, durant la inauguració d’uns jardins que porten precisament el nom del grup, es va presentar una cançó dedicada a la ciutat sota el nom Som de l’Hospitalet, composada per la mítica banda nascuda els anys 60 a Collblanc-la Torrassa, de la qual Amado Jaén era el baixista.
“Som de l’Hospitalet / ciutat d’acollida / on hi ha molta vida / i molt bona gent”, diu la tornada de la cançó. Les seves cançons ens va fer ballar més d’una vegada en aquelles discoteques de l’Hospitalet, situades en aquells antics garatges baixos de locals, una ciutat que al mateix temps presumeix dels Jardins de Los Diablos, un espai que homenatjarà per sempre aquests artistes inoblidables locals.”.
Avui ens ha deixat en Joan Botam i Casals (Fra Salvador de les Borges), amic de Bellaterra. u frare que va fer possible la Caputxinada
Descansi en pau!
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques, 21 setembre 1926-30 novembre 2023), fou un sacerdot i caputxí català, amb el nom religiós de Fra Salvador de les Borges.
En acabar els estudis, Joan Botam i Casals ,treballà al Registre de la Propietat i com a interventor a l’Ajuntament de les Borges Blanques. El 1944 ingressà com a novici a l’Orde dels Frares Menors Caputxins, a Arenys de Mar. El 1955 es doctorà en Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca i a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i el 1957 fou nomenat vicedirector (més tard en fou director) del Col·legi de Filosofia i Teologia dels Framenors Caputxins. El 1952 fou ordenat prevere.
Interessat per la cultura catalana, el seu treball Arnau de Vilanova, moralista (1956) va rebre el Premi Jaume Serra i Húnter atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans. També s’ha interessat per l’excursionisme. El 1963 fou nomenat provincial dels Frares Menors caputxins de Catalunya, alhora que exercia com a consiliari de la institució ecumènica Pax Christi, càrrec des del qual impulsà iniciatives vinculades a la pau i l’ecumenisme. Així, participà en la fundació de l’Institut Víctor Seix de Polemologia, formà part del jurat per a la concessió del Memorial Joan XXIII i col·laborà activament amb la resistència cultural antifranquista, jugant un paper destacat en la Caputxinada de 1966. Arran d’aquest fet, el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire intentà expulsar-lo d’Espanya, però les autoritats religioses i el Vaticà ho van impedir.
El 1984 va fundar el Centre Ecumènic de Catalunya per tal de promoure el diàleg entre ortodoxos, anglicans, catòlics i protestants; i posteriorment la Plataforma Intercultural Barcelona 1992 per tal de promoure el diàleg entre religions aprofitant la celebració dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1992 a Barcelona i que tots els esportistes de diferents religions gaudissin d’un espai comú per a resar. Així sorgiria el Centre Abraham del Poblenou. Alhora, fou nomenat president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) i fou un dels promotors del Primer Congrés de Vida Religiosa a Catalunya.
El 1997 fou president de la Comissió elaboradora de l’avantprojecte de Centre Interreligiós / Servei Municipal d’Atenció a Persones i Agrupacions Religioses de Barcelona. El 2000 va representar Barcelona, juntament amb Enric Capó, a la Cimera del Mil·lenni de líders religiosos i espirituals a les Nacions Unides.
Reconeixements
El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al diàleg entre religions i per promoure la pau, la convivència i l’entesa entre cultures. També ha rebut el Premi en convivència i diàleg interreligiós del Grup de Treball Estable de Religions (GTER). El 2015 va rebre el IV Memorial Àlex Seglers, a Sabadell. També el 2015 va rebre el Premi ICIP Constructors de Pau per la seva tasca en favor de la pau i en la defensa del diàleg interreligiós. Més, endavant, el 2017 rebria el premi Olivera d’Or al Borgenc de l’Any, el 2016 el Memorial Àlex Seglers i el Memorial Cassià Just l’any 2022. Descansi en pau!
Elissa ArimenyBrossa (Sant Vicenç de Castellet, 7 març 1933-29 novembre 2023), fou una prestigiosa escultora de Cerdanyola del Vallès, les seves filles Sugranyes estàn molt vinculades a Bellaterra i l’escola Tagore, també molt amiga de la família Roda.
NOTA DE LA FAMILIA:Us comuniquem que la nostre mare Elisa Arimany, ha arribat al final del seu camí. Una vida llarga i creativa que ens ha inspirat a tots i que avui ens ha deixat amb molta pau. La vetlla serà el dia 30 de novembre de 10.30 a 20.30 h al tanatori de Cerdanyola (carrer dels Boters, 18). El funeral serà a l’església de Sant Martí de Cerdanyola, divendres 1 de desembre a les 16.00 h
Elissa Arimeny escultora de Cerdanyola| CEDIDA
Biografia d’Elissa Arimany
La família d’Arimany tenia un negoci de construcció, on l’Elisa passava l’estona entre plànols i material d’obra. Va passar l’adolescència a Manresa, on estudiava i on va rebre les primeres classes de pintura i dibuix. Va formar-se a l’Escola Massana i l’Escola Industrial de Sabadell. Després de contraure matrimoni amb Ramon Sugrañes (1927-2003)[7] -amb qui tindria cinc fills-[8] va establir-se a Cerdanyola del Vallés. Va iniciar-se en el sector de la ceràmica en el taller de Rosa Gres, que pertanyia a la família del seu marit. Allà va poder innovar amb esmalts ceràmics propis. No va ser fins a finals dels anys setanta que Arimany va dedicar-se plenament a la carrera artística.
Monument a Europa (Parc Tecnologic, Cerdanyola del Vallès)
Les creacions d’Arimany acostumen a seguir patrons rectilinis i empren materials molt diversos, destacant-ne metall, pedra, argila, paper i fang. En parcs de Nova York i Miami es poden trobar vàries peces de gran magnitud de l’artista, doncs va gaudir d’una gran reputació als Estats Units. Amb tot, es va mantenir lligada a Catalunya, en especial a Cerdanyola, municipi al qual va cedir alguna de les seves obres. És el cas de Diàleg, al Museu d’Art de Cerdanyola; o el Monument a Europa, al Parc Tecnològic del Vallès. També es poden visitar Contrapunt, a la seva vila natal; o Daltabaix, a Manresa. Al marge de la seva faceta artística, també va ser una coneguda activista cultural.
📍“Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu” (Joan B. Villa)
Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023), més conegut pel nom de ploma Joan B. Culla, “fou un historiador català que va preferir ser lliure”, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1977 i 2023.
📍Des de Bellaterra recordem al professor Joan B. Culla veient-lo molts matins esmorzant a la terrassa del bar del Club Bellaterra de la Plaça de Pi, acompanyat de companys seus de la UAB, i l’admiraven per les seves participacions com tertúlia històric al programa matinal de TV3, dirigit per l’ex veïna bellaterrenca Mònica Terribas.
Descansi en pau estimat professor Culla!
El professor Culla i Clarà va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes, i també va fer arribar la història a tots els públics
El professor Culla, envoltat d’Aragonès, Mas, Montilla i Pujol (Òscar Callau/CCMA)
L’historiador Joan B. Culla sempre va preferir dir allò que pensava i explicar les coses tal com volia que no pas deixar-se seduir per tots aquells que en un moment o altre li van oferir un càrrec. El 25 de maig, quan va fer la darrera classe magistral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va explicar a l’ARA que havia escollit la llibertat: “Poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu”.
Nascut a Barcelona el 1952, Joan Baptista Culla i Clarà ha mort aquest dimecres als 71 anys. L’enterrament serà divendres, a les 11 del matí, al monestir de Sant Cugat. Feia uns anys que li havien diagnosticat un càncer, i els últims mesos havia passat per diversos tractaments, alguns de molt durs. Va ser historiador, professor, articulista i tertulià, gran divulgador, amb una extensa obra sobre Alejandro Lerroux, ERC, el franquisme, la Transició, la dreta catalana, Israel i Palestina i molts altres temes d’història contemporània.
“Veure món i saber història han estat, segurament, les dues grans passions de la meva vida. La fascinació pel coneixement del passat se’m va desvetllar molt aviat”, escrivia Culla a La història viscuda. Memòries (Pòrtic, 2019). Quan tenia cap a deu anys, explica a les memòries, va llegir a la solapa de la novel·la Ben-Hur que l’autor, Lewis Wallace, era historiador. “Tot i que la paraula em resultava nova, vaig deduir que designava els estudiosos de la història i, al cap d’un temps, vaig anunciar solemnement als meus pares que de gran volia ser historiador”, deia Culla. La idea no li va marxar mai del cap. Al contrari, la va anar nodrint amb lectures. Abans d’acabar l’ensenyament secundari va descobrir un lloc on, segons ell, hi passaria els millors anys de la seva joventut: la Casa de l’Ardiaca, on hi ha l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Ni el PSUC ni l’Opus Dei
A Culla també li agradava molt llegir diaris i, quan va acabar els estudis secundaris, va dubtar entre història i periodisme. Finalment, es va decidir per la branca d’història dins la carrera de Filosofia i Lletres, que va començar la tardor del 1970. Com explicava en una entrevista amb Antoni Bassas a l’ARA, aleshores el PSUC era hegemònic a la Facultat de Lletres. El curs 1974-75 un responsable del partit el va convidar a formar-ne part. “Vaig dir que no per la mateixa raó que vaig fugir corrents quan un company em va proposar ingressar a l’Opus Dei. No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix”, relatava.
Culla es va quedar a la universitat com a professor. Va començar a fer classes quan acabava de fer 25 anys, el setembre del 1977. Molt poc temps després va donar també classes d’història a la Facultat de Periodisme. Allà va conèixer molts periodistes i això, en part, li va donar accés a escriure als diaris i setmanaris. El maig passat, després de 46 anys fent de mestre de moltes generacions de periodistes i historiadors, es va acomiadar de les aules on havia passat tantes dècades amb una classe magistral sobre una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l’ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948).
“Aquest últim curs ja no he pogut donar classes per problemes de salut i ho he enyorat tant que, fins i tot, més d’una nit he somiat que en donava. Ho trobaré a faltar, estava acostumat a agafar un llibre i, quan hi veia una idea o una frase, guardar-la per fer-la servir a classe”, explicava aleshores. Per a Culla, un professor havia de ser sobretot un bon actor: “El teu repte és captar l’atenció que hi ha a la sala. Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d’autoestima i pensava: avui ho he aconseguit”.
Dues vocacions unides
Va aconseguir fer confluir les seves dues vocacions. Va estudiar història, però també va exercir el periodisme ben aviat. Un dels primers programes de televisió l’hi va proposar Sergi Schaaff a TVE a Catalunya: Memòria popular, l’any 1980. El va fer juntament amb Salvador Alsius. Després, davant les càmeres de televisió, s’hi va posar un miler de vegades més. Culla també va arribar a moltes llars a través de TV3. Un dels programes més longeus que va dirigir, entre el 1991 i el 2013, va ser Segle XX, de contingut històric. El 1981 va començar a escriure al diari Avui i al setmanari El Món, aleshores dirigit per Lluís Bassets i Salvador Alsius. També va ser col·laborador de l’ARA des del principi del diari el 2010, i durant 33 anys va escriure a El País. La relació amb El País es va acabar després que Culla publiqués l’article “Rojos separatistas” el 29 de setembre del 2017. Faltaven dos dies per al referèndum sobre la independència de Catalunya. “Estava ple de mala bava sobre aquell revival conspiranoic, al qual El País acabava d’afegir la pretesa mobilització dels hackers russos a favor del secessionisme català”, explica Culla a La història viscuda. Memòries. Va pensar que li rebutjarien l’article, però l’hi van publicar, i Pablo Iglesias, aleshores líder de Podem, el va compartir a Twitter. Hi va haver força rebombori i no li van publicar el següent article. Culla va deixar d’escriure al diari espanyol. L’endemà mateix el seu article d’opinió a l’ARA, on col·laborava des dels inicis del diari, es va convertir en setmanal.
Culla va ser un gran divulgador i mai va deixar d’aprendre. Poc abans de les eleccions espanyoles del 15 de juny del 1977, va visitar les seus dels partits i va demanar tota la documentació que li poguessin donar. Va omplir centenars de caixes i va acumular, al llarg de la seva trajectòria, milers de retalls de diari i documents que li serien molt útils a l’hora d’escriure articles d’opinió i llibres, com El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) – coescrit amb Borja de Riquer–, volum VIII de la Història de Catalunya (publicada per Edicions 62 i dirigida per Pierre Vilar); El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) (Curial, 1986); Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle X, codirigit amb Isidre Molas i publicat per Enciclopèdia Catalana en format paper el 2000; El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000) (Pòrtic, 2001); La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008 (La Campana, 2009); i Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política. (La Campana, 2013). No va deixar mai de seguir la història dels patits polítics. Un dels seus últims llibres publicats és El tsunami. Com i per què el sistema de partits català, que ha esdevingut irreconeixible (Pòrtic, 2017).
Fidel als amics i fidelíssim als enemics Al llarg de la seva llarga trajectòria va conèixer força bé molts polítics. Tenia 23 anys quan va ser rebut per Tarradellas a l’exili. Van restablir-hi la relació el 1980. Tarradellas ja s’havia retirat i es veien cada mes i mig, perquè, segons explicava l’historiador, si passava més temps el president català li trucava i li deia: “Culla, que esteu enfadat amb mi?” També va conèixer molt bé Jordi Pujol, Jorge Fernández Díaz i Lluís Carod-Rovira No va deixar mai de qüestionar-los quan va veure coses que no li agradaven. Li encantava debatre. “A mi barallar-me dialècticament no només no m’incomoda, sinó que més aviat em deixa bé el cos”, assegurava a l’ARA. I afegia: “Tinc bona memòria per als greuges i per a les lleialtats. Soc fidel als meus amics i fidelíssim als enemics”. Els enemics no eren els que discrepaven sinó els qui, segons ell, no havien jugat mai net.
El seu amor per Israel també va començar amb un llibre que va comprar quan era adolescent al Mercat de Sant Antoni: la novel·la Éxodo (1958), de Leon Uris, que Otto Preminger va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Paul Newman. Aquell llibre va ser el principi d’un “gran amor, d’un amor per tota la vida”, escriu a les seves memòries. Quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies (1967), va començar a retallar i arxivar en carpetes tota la informació i a confeccionar mapes. Des d’aleshores sempre ha estat atent a la història d’Israel i ha ajudat a divulgar-la amb llibres com Israel, el somni i la tragèdia (La Campana, 2004). El 1979 va ser un dels fundadors de l’Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel. “Aviat em van convertir ràpidament en el pro israelià oficial de la Catalunya mediàtica”, afirmava amb un deix d’ironia.
L’última lliçó de Joan B. Culla: “Enyoro tant les classes, que somio que en dono” Joan B. Culla, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, durant la seva última lliçó magistral
Culla va formar moltes generacions d’historiadors i periodistes. Però no tan sols això: des dels diaris i des de la televisió i la ràdio, va fer arribar la història a milers de persones que no eren ni una cosa ni l’altra. Al pròleg de les memòries escriu: “En resum, que no tinc gens de pressa per marxar i que penso seguir donant guerra mentre pugui. Però no puc evitar la sensació que la part fonamental de les meves experiències vitals, aquella més representativa d’una determinada època històrica, ja és al meu darrere. I, per tant, que ja puc explicar-la o rememorar-la sense haver d’esperar, per al futur immediat, esdeveniments sensacionals”. Culla ens ha deixat, però també ha deixat una gran obra que ens permet conèixer i entendre molt millor tant el segle XX com el nostre temps.
Silvia Marimón Molas. ARA, 29 novembre 2023
Joan Baptista Culla i Clarà (Barcelona, 5 setembre 1952 – Barcelona, 29 novembre 2023) CEDIDA
UAB|El Departament d’Història Moderna i Contemporània lamenta profundament el decés del professor Joan B. Culla
Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia, que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i una serenitat admirables. Va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari Ara, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer, li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.
Ha mort pocs mesos després de la seva jubilació burocràtica i una última lliçó magistral, al Saló de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, sobre els inicis del conflicte àrab-palestí; era al juny d’aquell any. L’últim article a Ara, ja a l’octubre, també el va dedicar a aquest conflicte.
Més de quaranta anys de docència a la UAB, tant a la Facultat de CC. de la Comunicació com a Lletres. 10.000 alumnes, com a mínim. Una docència impecable, elegant, endreçada, exigent, d’altíssim nivell, reconeguda per gairebé tots els alumnes que van passar per les aules.
Elegant en les formes, amb un tracte exquisit, un excel·lent company, un excel·lent amic per a molts de nosaltres i, sobretot, una gran persona. Si se’l pot definir amb una paraula, seria compromís: amb els alumnes, amb el treball docent i de recerca, amb els amics, amb l’Imma, amb la cultura d’aquest país, amb aquest país i els temps que li ha tocat viure.
Un historiador d’una rigorositat, una solvència i una serietat extraordinàries. A l’acte d’homenatge al CCCB, Borja de Riquer el va definir com l’«historiador del present» més gran que ha donat aquest país. Certament, els seus darrers treballs sobre el panorama polític català del postfranquisme (sobre les dretes espanyolistes a Catalunya, ERC, etc.) justifiquen plenament aquesta definició. També les dotzenes i dotzenes d’articles a la premsa, on allò polític del moment era explicat a partir d’un coneixement profundíssim de la història prèvia d’aquell esdeveniment. Això només ho podia fer un historiador de primer nivell i, alhora, analista implacable del present i del passat més immediat.
Però també era un dels millors especialistes de la història contemporània de Catalunya, del segle XX i de les cultures republicanes del primer terç de segle. Els seus treballs sobre el lerrouxisme o el catalanisme republicà continuen sent de referència inexcusable.
Ens ha deixat i ja ho enyorem. El novembre de 1970, el doctor Jordi Rubió Balaguer va dedicar un article al seu amic Ramon d’Abadal, que acabava de morir: «Quan Ferran Soldevila i Vicens i Vives eren les figures sobresortints de la nostra historiografia, Ramon d’Abadal. ] hi feia irrupció voltat d’una llegenda que el posava en una categoria com qui diu fora de concurs. […] posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya».
Jo diria que Joan B. Culla, com a acadèmic, historiador, assagista i analista polític fa molt de temps que està situat en «una categoria com qui diu fora de concurs»; com a amic, sense cap dubte. I, en definitiva, com a historiadors de la Catalunya contemporània, «posem-ho, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya». Una gran abraçada.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal Bellaterra, 29 de novembre de 2023
Jacint Verdaguer (1845-1902) va escriure L’emigrant a principis de la dècada dels noranta del segle XIX. Es tracta d’ un poema dedicat al record d’aquelles persones que deixaven Catalunya per anar a provar sort a l’altra banda de l’oceà. Segons Ricard Torrents, l’expert més prestigiós en Verdaguer, és la més lírica de les poesies del poeta de Folgueroles, la que arriba a més gent i més endins de tothom.
Verdaguer, l’any 1874, en haver d’embarcar-se precipitadament al port de Cadis per fer el primer viatge a Amèrica, estava convençut que no en tornaria. No es pogué acomiadar de ningú. Segons Torrents, el poema manté tota l’emoció i el dramatisme del desterrat. Primer s’acomiada del Pirineu i dels paisatges d’infantesa i joventut. Després dels dos símbols del país, Montserrat i Barcelona. Per últim del pare, de la mare ja morta i dels germans, i acaba amb un crit als mariners: que està malalt i que el tornin a terra. El poema és un símbol dels qui han de deixar Catalunya, i ho és també de tots els enyoraments de totes les pàtries. Verdaguer moriria en la més absoluta pobresa l’any 1902 abans que Amadeu Vives (1871-1932), el mestre que va posar música al poema, aconseguís reconeixement i èxit.
Amadeu Vives, home d’una gran cultura, va musicar el poema de Verdaguer l’any 1894 en un dels moments més desagradables de la vida del poeta, i pocs mesos després de la mort de la seva mare i quan feia ja dos anys de la mort del seu pare. Hi va abocar, segons ell mateix reconeixia, molt de sentiment.
Nascut a Collbató, d’una família de pagesos pobres, Vives formà part, de jovenet, de l’escolania de Montserrat. Fins a l’any 1904 en què estrenà Bohemios a Madrid, fou un artista d’una pobresa monòtona, en paraules textuals de Josep Pla. Hi ha constància que més d’un cop es dirigí a mossèn Cinto, llavors almoiner de la família Comillas, demanant caritat. Des de feia temps, existia una relació d’amistat entre Verdaguer i Vives, que és ben coneguda. En els inicis de la carrera musical, Amadeu Vives, que passava veritables problemes econòmics, acudí a Mn. Cinto per demanar-li ajuda, fins i tot per poder menjar, i aquest mai dubtà a donar-la-hi.
Josep Pla explica també en els seu Homenots que Vives arriba un dia al pis de mossèn Cinto disposat a fer-li conèixer la música que havia posat al seu poema L’emigrant. Malgrat la situació econòmica precària de Verdaguer, aquest coneixia també la misèria del músic i considerà que no podia anar-se’n de casa seva sense fer-li un present. Li regalà una edició de luxe del Quixot, que trobà entre els seus llibres. Escriu Pla que, mitja hora més tard, l’aparatós volum era venut per un preu urgent al primer llibreter de vell que trobà. L’agraïment de Vives, però, fou excepcional.
L’estrena de la peça va tenir lloc el 8 d’abril de 1894 a la seu de l’Orfeó Català i la cançó va ser un gran èxit ja des del moment de la seva estrena. Tot seguit, Vives va expressar a Verdaguer la seva alegria i el va felicitar per la lletra. Mossèn Cinto, però, amb la seva habitual humilitat, li digué: “Això meu, la lletra, no té cap importància. La lletra és el penja-robes de la música, i no pas altra cosa.”
Posteriorment a l’estrena de Bohemios, la vida de Vives canvià i s’enriquí, i es va convertir en el músic peninsular de moda, en un “diabòlic de l’èxit”. En el funeral de Vives, i per voluntat pròpia, va voler que L’emigrant hi tingués protagonisme, tal com va ocórrer.
L’emigrant ens queda com a fruit del binomi Verdaguer-Vives i com a paradigma d’una relació artística irrepetible que aconseguí una obra d’art immortal.
L’emigrant és una obra coral amb text de Jacint Verdaguer i música d’Amadeu Vives dedicada a l’Orfeó Català i estrenada el 8 d’abril de 1894. És una peça emblemàtica en honor als exiliats, a tots aquells que deixen casa seva buscant un futur millor i a tots aquells que hi tornen per retrobar-se amb la terra que els va veure néixer.
Després de l’aturada indefinida del grup, ara fa un any, el cantant i compositor presenta el seu projecte paral·lel
Gisbert, amb les dues torres de la Vila Olímpica de fons (CCMA)
El músic barceloní Guillem Gisbert, més conegut per ser el cantant i compositor de Manel, presenta aquest dijous la seva aventura en solitari amb dues cançons, “Les dues torres” i “Waltzing Matilda”, que són els dos primers tastos d’un disc que tindrà 11 temes.
L’àlbum s’editarà al març del 2024 i es presentarà el 3 de maig a la sala Apolo de Barcelona, en un concert que va esgotar les entrades en només 4 hores.
A “Les dues torres”, converteix les dues torres de la Vila Olímpica en protagonistes d’un monòleg impossible, mentre que a “Waltzing Matilda” fa un homenatge al fet de caminar, amb una ex i forjant una preciosa oda a l’amor després de l’amor. Pots escoltar-les aquí:
Gisbert n’havia anunciat el llançament aquest dimecres a través d’una piulada:
Un any després
Fa just un any, Manel va fer a Pontevedra el seu l’últim concert. Llavors, van anunciar una aturada indefinida que va disparar les especulacions i els rumors de separació.
Els membres del grup, però, van assegurar que aparcaven l’activitat com a banda per poder dedicar-se a diversos projectes paral·lels. I així ha estat: Gisbert ha aprofitat aquests 12 mesos per emprendre i concretar el seu camí en solitari.
Gisbert, en una actuació amb els Manel (ACN/Gerard Vilà)
I la proposta de Gisbert sembla que tindrà un profund ADN manelià, amb inquietud sonora i estilística, la cançó sempre al punt de mira i les lletres, marca de la casa. En declaracions a TV3, Gisbert ha assegurat que les dues cançons “haurien pogut estar en un disc de Manel”.
A més del concert de presentació a la sala Apolo, Gisbert també serà al Festival Strenes de Girona, al Primavera Sound, al Vida de Vilanova i la Geltrú, a l’Embassa’t de Sabadell o al Talarn Music Experience del Pallars.
BELLATERRA.CAT 