El mes de novembre de l’any 1998 s’inaugurà a la Casa Elizalde de Barcelona l’exposició sobre la pedagogia Waldorf organitzada per un grup de mestres i famílies amb l’ajuda de la fundació Freunde der Erziehungskunst Rudolf Steiners i la col·laboració de la Universitat de Barcelona i el Centre Unesco de la ciutat. D’aquella exposició en surten, entre d’altres, dues iniciatives noves: un grup de jocs per a infants a Sant Cugat del Vallès i un grup de persones interessades a engegar la formació en pedagogia Waldorf a Catalunya.
El mes de maig de l’any 1999, les famílies que mantenien encesa la flama del grup de jocs a Sant Cugat feren pública la iniciativa amb una exposició a la Casa de Cultura del poble i al mes de setembre, en una petita casa cedida per una de les famílies, començaren les activitats amb nou infants i una mestra.
Així, al llarg del curs 2000-2001, al voltant del grup de jocs sorgí l’Associació Waldorf de Sant Cugat, i, alhora, es posà en marxa el primer Seminari de Formació Waldorf organitzat pel Cercle per a la Pedagogia Waldorf a Catalunya, amb més de cinquanta participants que serien els futurs mestres catalans i base humana per a les escoles del nostre país.
Tots aquests esforços anaven encaminats a posar en marxa el projecte de la primera escola Waldorf de Catalunya. Fou a mitjans del curs 2004-2005 que es trobà a Bellaterra un espai prou gran on començar a fer realitat l’escola: s’obriren tres cursos de primària amb vint-i-cinc nens i nenes i dues mestres, a més d’alguns especialistes.
El curs 2008-2009 s’aconseguí l’homologació per part del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya de les etapes d’educació infantil i d’educació primària amb efectes retroactius des de l’any 2007.
Al setembre de 2015, va començar la setena classe (1r d’ESO) i es va estrenar un nou edifici de l’escola que va suposar una ampliació per quatre grups de l’ESO. Aquell mateix any s’homologà la Secundària. En paral·lel, es va buscar terreny propi. Finalment, el 2018, l’escola es trasllada a la seva ubicació definitiva, en un espai propi en una zona elevada de Bellaterra.
El curs 2019-2020 comencem batxillerat homologat el mateix any.
Des del curs 2020-21 l’escola ha culminat el seu procés educatiu complert: infantil, primària, secundària i batxillerat.
L’escola Waldorf-Steiner El Til·ler és una cooperativa educativa gestionada per mestres i famílies que vol oferir a infants i joves una educació basada en el respecte a cada individualitat i al seu desenvolupament.
L’excavació d’un solar a la Via Massagué treu a la llum restes des de l’època medieval fins al segle XIX
Detall de les restes medievals de l’excavació d’un solar a la Via Massagué de Sabadell
La zona del Raval, al Centre de Sabadell, és una de les més prolífiques pel que fa a troballes arqueològiques de l’època medieval. En els últims anys, diferents excavacions prèvies a la construcció de noves promocions d’habitatges han deixat al descobert part de la muralla medieval de la ciutat. Ara, una nova prospecció arqueològica, a l’altura del número 32 de la Via Massagué, ha tret a la llum part d’aquest passat medieval, però també restes del que va ser el barri artesanal del Raval fins a arribar a mitjans del segle XIX.
“Al Raval, quan obrim un solar, sempre trobem sorpreses”
“Tot això ens ajuda a trobar les peces del trencaclosques del Raval medieval” Genís Ribé, historiador i tècnic del Museu d’Història de Sabadell
Restes medievals de l’excavació d’un solar a la Via Massagué de Sabadell
Què s’hi ha trobat?
L’arqueòleg director de l’empresa Artic, Òscar Matas, ha explicat a Ràdio Sabadell que s’han pogut documentar sitges per guardar cereals que van quedar en desús al segle XIII o forns per coure ceràmica dels segles XVI o XVII. També s’ha trobat un botó de vidre d’un uniforme militar que seria de final del XVIII i una moneda del 1811, a més d’objectes més curiosos com una ampolla de colònia importada des de Nova York, dos soldadets de plom o una peça de dòmino. De la mateixa manera, s’ha trobat l’estructura de la primera casa edificada a la banda de la Via Massagué, de finals del segle XIX, que hauria estat projectada per l’arquitecte modernista Juli Batllevell.
En canvi, i a diferència del que esperaven els arqueòlegs, no ha aparegut part de la muralla medieval, tal com sí que ha passat en altres punts de la zona.
“A la zona que fa façana amb la Via Massagué, hauríem d’haver localitzat part de la muralla, però hi ha un punt on el carrer fa un gir diferent. Probablement, la muralla va per sota del traçat actual de la Via Massagué”
📍La Facultat de Veterinària de la UAB acull la preestrena del documental “FAUNA”, dirigit per Pau Faus, coproduït per Nanouk Films i TV3, i al campus de la UAB i al CRESA entre els anys 2021 i 2022. Ja s’ha exhibit en festivals de Suïssa, Canadà, Polònia, Mèxic, Xina i els Estats Units, amb molt bona acollida. S’estrenarà a la tardor als cinemes i s’emetrà per TV3.
El documental vol mostrar dos mons diferents que conviuen. D’una banda, el d’un pastor d’ovelles, i, d’altra banda, el d’un laboratori d’alta tecnologia d’experimentació animal que investiga la vacuna Covid.
La peça ha rebut molt bones crítiques, i l’han qualificat de “documental perspicaç, enginyós i compassiu” així com una cinta “amb un enquadrament precís, gairebé pictòric o arquitectònic, i un muntatge suggerent”.
Per al director, Pau Faus, “és molt important presentar-lo primer a la UAB, no només perquè Bellaterra és l’escenari d’aquesta història, sinó sobretot perquè la temàtica que tracta és molt rellevant”.
Es farà una breu introducció del documental de 15 minuts de durada i després es projectarà el documental, que té una durada de 75 minuts.
📍Com es tradició a molts pobles, Bellaterra podría instal·lar una parada amb Castanyera a la Placa del Pi, ja que per aquesta part passen un munt d’alumnes i persones que arriben per agafar els FGC
Una castanyera a Sant Cugat, una figura inqüestionable
La Castanyera Se sol representar amb la figura d’una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d’abrigar i un mocador al cap, davant d’un torrador de castanyes, que ven al carrer.
Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d’ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s’anomena La Copa l’espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un «quarto», equivalent a tres cèntims de la nostra moneda.Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:
Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?
La mainada, per fer-les enfadar, cridava: Petites i dolentes; de les vuit, set de pudentes.
La Castanyada és una festa tradicional amb més de tres segles d’història que se celebra la vespra de Tots Sants, a la nit. És un dels esdeveniments de tardor més carismàtics de Catalunya, Aragó, Balears i València. En vols saber més?
El seu origen procedeix d’una antiga festa funerària vinculada als cultes pagans . A finals del segle XVIII, certs banquets funeraris van evolucionar cap a aquesta celebració. És un menjar tardorenc amb un sentit metafòric de comunió amb els difunts, en què les castanyes i els panellets són els protagonistes principals.
L’origen simbòlic de la Castanyada
Es considera l’acte de rostir les castanyes com un acte de connexió amb les ànimes difuntes . De fet, de vegades es rostiven mentre es resaven les tres parts del rosari. També incloïa el toc de campanes en homenatge als morts , una tasca manual i molt cansada que requeria moltíssima energia. Aquest sopar els permetia aguantar el ritme durant tota la Nit de Difunts.
La lletra i la música es van fer íntegrament durant un cap de setmana en una casa de colònies, on els membres del grup van conviure amb deu famílies a qui se’ls havia mort algun membre del nucli familiar.
Els Xiula, a la casa de colònies on van compondre la nova cançó|3Cat
Cantar sobre la mort i el dol des de la mirada dels infants que han perdut un membre important de la família. És el que han fet els Xiula. El grup de música familiar i educativa acaba de presentar una nova cançó, “Dol i fa sol”, que tracta el tema de la mort.
“Pensàvem que era necessari fer una cançó que parlés de la mort, des del punt de vista del nen o la nena, i com tot això la família ho pot anar parlant i cantant i vivint”.
Així ho explica Jan Garrido, educador social, terapeuta i membre de Xiula, que afegeix que quan van decidir que volien dedicar una cançó a la situació viscuda pels infants que viuen la mort d’algú proper van tenir clar que necessitarien la col·laboració de famílies que haguessin patit una pèrdua molt propera.
Amb l’ajut de les xarxes socials i de la Unitat de Pal·liatius del Vall d’Hebron, van trobar deu famílies disposades a compartir la seva vivència.
Amb elles, van conviure durant un cap de setmana en una casa de colònies, on a través d’un seguit de dinàmiques, reunions, jocs i rituals, va anar sortint un material que un altre dels membres de Xiula, Rikki Arjuna, també educador social, va convertir en la lletra de la cançó.
“Van sortir coses molt potents, i jo només havia d’agafar el llapis i anar escrivint. I quan ja la lletra es va anar formant, cap al final els hi vam poder cantar a les famílies, i vam dir: era això, ho tenim!”
Els membres de Xiula i algunes de les famílies que hi han participat, expliquen com va anar aquesta experiència i per què és tan important parlar-ne als nens i a tothom, perquè –tal com diu en Jan– el tema de la mort deixi de ser un tabú.
“Hi ha nens que ho expliquen: el pare, jo ara, el tinc al meu cor i sempre que escolto aquesta cançó, el puc recordar”.
Pel Rikki, el resultat ha estat satisfactori des de tots els punts de vista:
“Ha quedat una cançó que és tan personal, però a l’hora és molt universal. Des d’allò més tancat i trist, que és important de passar, fins que surt el sol”.
Aquesta és la lletra de la cançó Xiula👇
Un segon m’he fet el fort, no volia desmuntar-me, una pedra dins el cor, un silenci que és alarma.
La bombolla que ha esclatat, un hivern vivint d’esquena, sento que t’he aprofitat i sento cristalls de pena.
Si no em surt quelcom bonic és que puc estar empipada i el diari que t’escric l’estripo alguna vegada.
En un pot la teva olor (jo faré petons pels dos)
un coixí que rebregaves (apretant així les pors) et bevem en infusió i et guardem un pitet amb les teves baves.
Et portem en els clauers (el foc que avui hem encès) en un dibuix que hi ha al cel (rituals sense saber) en una carta que potser després llegirem sota els estels.
Com plorem un adéu quan has marxat ben amunt hi ha una cigonya que et veu i estem tan distants i alhora tan junts.
Quan veig que al dol hi fa sol s’omple de llum el meu pit has hagut d’emprendre el vol i alhora ets aquí, amb mi dia i nit.
A més d’aquest tema, els Xiula –que ara estan preparant el nou disc “Babynova”– també van enregistrar un curtmetratge, que porta el mateix nom de “Dol i fa sol”, que s’ha estrenat al Festival In-edit i que es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona, els propers dies 25 i 26 de novembre.
A més d’aquest tema, els Xiula –que ara estan preparant el nou disc “Babynova”– també van enregistrar un curtmetratge, que porta el mateix nom de “Dol i fa sol”, que s’ha estrenat al Festival In-edit i que es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona, els propers dies 25 i 26 de novembre.
Refrany: Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants. Calendari de refranys (1933)
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
L’any 2022, l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat va adquirir a la família de l’escultor Xavier Corberó (1935-2017) l’anomenada Casa dels Cecs, un espai singular ubicat en el número 100 del carrer Església, que passa a ser públic.
Acte de presentació de la compra de l’Espai Corberó per part de l’Ajuntament d’Esplugues Arxiu / Llibert Teixidó
Amb l’adquisició, per 3 milions d’euros, a més d’incorporar un nou equipament, també es vol reivindicar el llegat de l’artista, vinculat a Esplugues. Estem treballant en un pla d’usos per definir el futur de l’espai en el qual es compatibilitzarà l’activitat pública i comercial per al lloguer de filmacions, sessions de foto i vídeo i esdeveniments. A hores d’ara, aquesta activitat comercial està activa i es pot sol·licitar el lloguer de l’espai al següent correu: espaicorbero@esplugues.cat
També coneguda com a Espai Corberó, la Casa dels Cecs es compon, bàsicament, d’un cos lateral, edificat en planta baixa perpendicular al carrer Església i que abasta tota la longitud de la finca, diversos patis, basses d’aigua i una segona construcció. El sostre construït total és de 1.995 m2 en una parcel·la de 2.055 m2 on hi ha diverses construccions i patis.
Al soterrani, amb accés a peu pla des del passatge del Baix Lloc, hi ha un auditori amb un aforament de 250-300 persones. Aquest espai, d’uns 700 m2 de superfície, és de planta lliure, amb un sostre de volta rebaixada de formigó, sense cap columna de suport, i és de gran interès arquitectònic per la singularitat de la seva estructura i composició.
L’espai va ser residència d’artistes|Llibert Teixidó
A l’interior de la parcel·la, entre dos patis, s’aixeca una altra edificació, sense ús concret, formada a base de forjats de formigó armat i arcs de mig punt i escales, també de formigó armat, tot formant una sèrie de dependències i terrasses obertes o semitancades i amb una alçada diversa, fins a planta baixa i tres pisos, algunes amb vidres i d’altres obertes completament al paisatge.
La figura de Xavier Corberó
Xavier Corberó es considera un dels millors i més singulars escultors catalans del segle XX. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i a la Central School of Arts and Crafts de Londres. Va treballar a la foneria Medici de Lausana, on va viure un període clau de la seva formació i on va rebre la influència de Pau Gargallo i Henry Moore. Després d’haver estudiat a Anglaterra, entre 1955 i 1959, es traslladà a Nova York on entrà en contacte amb autors surrealistes com ara Dalí i Duchamp.
Artísticament, començà dins el corrent informalista, però després tendí vers una tridimensionalització espacial complexa. Del 1966 al 1968 edità sèries d’aiguaforts i de litografies, i fins i tot ha dissenyat joies.
Va participar en la Biennal Hispanoamericana de 1955 i als Salons de Maig de Barcelona, on obtingué els premis Manolo Hugué (1960) i Ramon Rogent (1961). El 1963 va fer la seva primera exposició individual a Munic, on rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera, a Pittsburgh, a Nova York i al Japó. Va exposar a diversos països europeus, Nova York i el Japó, i té obres seves al Museum of Modern Art de Nova York, al Stedelijk Museum d’Amsterdam, i al Victoria and Albert Museum de Londres.
Espai Corberó| Ajuntament Esplugas de Llobregat
Va jugar un destacat paper com a assessor de l’Ajuntament de Barcelona en la tria d’obres d’autors de prestigi internacional per posar en carrers i places de la ciutat amb vista als Jocs Olímpics. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. A Barcelona 1992 va ser l’escultor escollit per fer les medalles olímpiques. També va dissenyar els guardons escultòrics dels Premis Pont.
L’any 2000 va ser elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que posteriorment passà a ser-ne supernumerari.
El 2015 es va incorporar obra seva a l’exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977, que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta.
Refrany: Quan l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
Refrany: No et calcis en sabater amic o parent, que pagaràs car i calçaràs malament.
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890[2] – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans
📍Aquest 22 d’octubre de 2023 es compleix el 50 Aniversari del traspàs del mestre català Pau Casals i Defilló
Pablo Casals Defilló, el nom complet del qual era Pablo Carlos Salvador Casals i Defilló ( Vendrell , Tarragona , 29 de desembre de 1876 – Sant Joan , Puerto Rico , 22 d’octubre de 1973), va ser un dels músics catalans més destacats del segle xx . De pare català i mare nascuda dins una família de catalans indians a Puerto Rico, Casals és considerat un dels millors violoncel·listes de tots els temps.
Concert de Pau Casals a la Casa Blanca|Llibre biografia de Pau Casals per Elisa Vives de Fàbregas de l’Editor Rafael Dalmau, 1966
Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) ha sigut un dels músics més influents del segle XX. Violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia, el seu llegat el converteix en un dels noms més universals de la música i la pau.
Amb vint-i-tres anys triomfa a París amb el gran director Charles Lamoureux, i comença una brillant carrera com a solista que el porta a tocar als millors auditoris del món. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Nova York, on consolida la seva carrera com un dels millors violoncel·listes del moment.
Escultura El Cant dels Ocells de Pau Casals
El 1919 torna a Barcelona i crea l’Orquestra Pau Casals, que dirigeix sota la seva batuta fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la victòria del general Franco, el 1939 s’exilia a Prada de Conflent, França, i a partir del 1957 a San Juan de Puerto Rico, on mor el 1973, a l’edat de noranta-sis anys. El novembre del 1979, amb el retorn de les institucions democràtiques a Catalunya, les seves despulles són traslladades al cementiri de la seva vila natal, El Vendrell.
“La música mai no és la mateixa cosa per a mi, mai. Cada dia hi ha quelcom de nou, fantàstic i extraordinari. Bach, com la naturalesa, és un miracle!”
Obra
L’obra i llegat musical de Pau Casals són testimoni de la seva carrera artística al llarg de gairebé un segle com a intèrpret, director d’orquestra, compositor i pedagog.
Com a intèrpret, la seva innovació en la tècnica de l’arc i de la digitació el van convertir en el primer virtuós del violoncel modern, i el van posicionar com a instrument solista. Amb tretze anys, va redescobrir les sis Suites per a violoncel sol de J. S. Bach i les va convertir en peces de concert i més tard, amb el seu enregistrament, en una de les gravacions de música clàssica més importants de la història. L’aportació de Pau Casals al món del violoncel és indiscutible, tant per la seva manera natural de tocar com per la seva intuïció, que el va portar a ser un dels intèrprets més reconeguts del segle XX.
Llibre biografia de Pau Casals per Elisa Vives de Fàbregas de l’Editor Rafael Dalmau, 1966
Com a director d’orquestra, Casals va igualar el seu geni com a intèrpret del violoncel. Els seus gestos seguien la frase musical i tenien una bellesa natural que cap escola és capaç d’ensenyar. La seva finalitat anava més enllà de la perfecció tècnica i consistia a comunicar la força inherent en la música. A part de l’Orquestra Pau Casals, va dirigir nombroses orquestres internacionals. Després de la Segona Guerra Mundial, va dirigir de forma regular al Festival de Prada, al Festival de Puerto Rico, al Festival de Marlboro i, partir del 1962, va dirigir el seu oratori El Pessebre arreu del món.
Com a compositor, a més de l’oratori El Pessebre, l’Himne a les Nacions Unides o l’arranjament per a violoncel d’El Cant dels ocells, Casals va conrear la música religiosa, el lied, la sardana, la música de cambra i la composició de gran format
“La meva contribució a la pau del món pot ésser minsa, però hauré donat tot el que puc per aconseguir un ideal que considero sagrat”.
Anvers de les monedes de plata commemoratives d’El Pessebre, El Cant dels Ocells i Himne per les Nacions Unides de Pau Casals
Compromís i lluita per la pau
Al llarg de la seva vida, Pau Casals va posar la música al servei dels ideals de pau, justícia i llibertat. El 1917 es va negar a tocar a la Rússia soviètica i uns anys més tard, el 1933, va rebutjar tocar a l’Alemanya de Hitler. Des de l’exili va ajudar milers de refugiats de la Guerra Civil espanyola i amb la Segona Guerra Mundial va intensificar el seu compromís i els seus concerts benèfics per als damnificats. El 1946 es va negar a tocar als països aliats per la seva tolerància amb el règim del general Franco, amb la qual cosa va emprendre un llarg silenci musical.
A finals dels anys cinquanta, Pau Casals va ampliar l’abast del seu combat contra el franquisme i les dictadures, al de l’assoliment de la pau mundial. La seva preocupació per l’amenaça nuclear a l’època de la Guerra Freda va enfortir la seva esperança i vinculació amb una governança mundial: l’Organització de les Nacions Unides, on va ser convidat en tres ocasions. Aquesta actitud el va fer mereixedor, entre d’altres, de la Medalla de la Llibertat de J. F. Kennedy, la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i de ser nominat al Premi Nobel de la Pau.
“L’amor al propi país és quelcom natural. Però, per què ens hem d’aturar a la frontera? Tots som fulles d’un mateix arbre i l’arbre és la humanitat”.
Revers de les monedes de plata commemoratives d’El Pessebre, El Cant dels Ocells i Himne per les Nacions Unides de Pau Casals
El llegat viu
El llegat universal de Pau Casals continua molt vigent avui dia. La defensa de la pau, la democràcia, els drets humans, i el compromís social són temes centrals i de gran actualitat en el món en què vivim. Des de la Fundació i el Museu Pau Casals treballem per difondre el seu llegat com a exemple inspirador per contribuir a crear un món en pau, més sostenible i cohesionat socialment.
El nom de Pau Casals és recordat en museus, festivals i auditoris de Catalunya, França, Alemanya, els Estats Units, Puerto Rico i el Japó, mantenint viu el llegat d’un dels músics més importants del segle XX.
BELLATERRA.CAT 