El dibuixant japonès de mangues, referent per a moltes generacions i artistes, ha mort als 68 anys
Són Goku, dibuix original del català Guy Pérez| 📷 CEDIDA
En Son Goku (孫 悟空 Són Gokū), sovint anomenat simplement Goku (en el seu planeta natal es diu Kakarot (カカロット, Kakarotto)) és el personatge principal del manga i anime Bola de Drac, creat per Akira Toriyama, és un guerrer extraterrestre de la raça dels saiyajins provinent del planeta vegeta.
El creador de “Bola de Drac”, Akira Toriyama, ha mort als 68 anys, per un hematoma subdural agut, que implica un cúmul de sang al cervell, segons ha informat aquest divendres la companyia Capsule Corporation Tokyo, formada amb la finalitat de gestionar la producció de les obres de l’artista.
“El mangaka (dibuixant de manga) Akira Toriyama va morir el primer de març de 2024 a causa d’un hematoma subdural agut. Tenia 68 anys. És una pena perquè tenia molta feina per fer i encara hi havia coses que volia aconseguir. No obstant això, el traspassat ha deixat molts treballs com a artista”, resa un comunicat publicat a través de les xarxes socials de Bola de Drac.
Akira Toriyama (japonès: 鳥山明) (Nagoya, 5 d’abril de 1955 – 1 de març de 2024)
El funeral ja s’ha celebrat, abans de l’anunci de la defunció, i ha comptat “únicament amb els familiars pròxims”. “A causa dels desitjos de l’individu que desitja pau i tranquil·litat, rebutjarem qualsevol missatge de condol o ofrenes. Els sol·licitem amablement que s’abstingui de fer entrevistes a la família”, ha indicat.
L’empresa ha agraït a les persones que han permès a Toriyama acomplir les seves activitats creatives durant més de 45 anys. “Esperem sincerament que el món únic de les obres d’Akira Toriyama continuï sent estimat per tots durant molt de temps”, ha indicat.
Una influència per a altres autors Nascut el 5 d’abril de 1955 a la ciutat de Nagoya, al centre del Japó, Toriyama era mundialment conegut per obres com “Bola de Drac” o “Dr. Slump”, i també va ser el responsable del disseny de personatges d’importants títols de la història dels videojocs com Dragon Quest, Chrono Trigger o Blue Dragon, entre d’altres.
L’editorial Shueisha, propietària de la revista especialitzada Shonen Jump, on s’han publicat nombrosos treballs de Toriyama, va publicar un missatge de condol a la seva pàgina web en el qual va dir que estan “plens de gran tristesa” per la notícia.
“Dr. Slump”, “Bola de Drac”, “Ball”, “Sand Land”… Aquests mangues els va dibuixar el mestre; han sobrepassat límits i han estat estimats” a tot el món, i el seu estil “ha influït molt en molts mangakas i creadors”, ha destacat Shueisha.
El també dibuixant Eiichiro Oda, autor de “One Piece” i al costat del qual Toriyama havia treballat recentment en la historieta “Cross Epoch”, s’ha sumat a les veus que han expressat el seu condol per la defunció de Toriyama.
Oda ha dit que la mort de Toriyama ha passat massa aviat i que deixa “un buit gran”. “Ens va ensenyar que el manga fa possibles moltes coses i ens va fer somiar de poder anar als seus universos. Era com estar veient un heroi que anava al davant dels altres.”
L’EXPOSICIÓ: Paraules que Escolten Del 7 de març al 26 d’abril del 2024, a la sala gran del Centre Cívic de Bellaterra
📍Els colors il·lustren poesies, mentre les cançons vesteixen els nostres dies.
📍Som una exposició d’art viu, que ens creem a cada instant, en que tu, visitant, ens abraces amb el teu esclat. Ens dediques el teu temps. Ens mires. I ens escoltes. Paraules, que escolten.
📍Som colors que creem teixits. Som paraules que creem escrits. Som emocions, que esdevenim part de l’infinit. Som part de tu. Som part de ningú. I de la humanitat que s’acull allà, més enllà dels esculls.
📍La dansa ens dóna moviment. I una guitarra ens convida a seguir endavant, constantment. Fent i refent un present que s’exhaureix, o s’expandeix. Som paraules, que escolten. Convertides en forma, en ball, en línia, en so, en color, en expressió lliure. En expressió de vida i moviment.
Ainoa Soler, pintora, poetessa i ballarina 📷CEDIDA
Pintora, poetessa i ballarina, l’Ainoa Soler és una artista, feliç d’investigar i crear en els mons de l’art, el moviment i l’educació. Creadora i co-creadora de projectes educatius i facilitadora en processos d’aprenentatge i autoconeixement, ha treballat i continua investigant amb diferents disciplines corporals com la dansa, Dalcroze, Laban i Feldenkrais, unint la seva vocació docent i pedagògica amb la seva curiositat artística i la seva exploració creativa. Actualment desenvolupa una tasca d’integració en camps interdisciplinaris, creant ponts d’unió entre la consciència ecològica, la consciència social i la consciència artística de si mateixa, altres persones, de col·lectius i comunitats, i d’ecosistemes.
ADQUISICIONS I DONACIONS: Per adquisicions i compres de peces exposades, aportacions voluntàries per al projecte i donacions, contacteu directament amb l’autora a: ainoasoler@yahoo.es
Joan Oliver i Sallarès/Pere Quart (pseud.) (Sabadell, Vallès Occidental, 29 de novembre de 1899 — Barcelona, 18 de juny de 1986)
Joan Oliver fou dramaturg, poeta, prosista, traductor i periodista. Considerat un dels poetes catalans més importants del segle xx, la seva aportació a la literatura catalana s’ha considerat exemple de llenguatge rigorós, imaginatiu i creador, mantenint una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, amb una ironia propera al sarcasme. La seva tasca com a traductor fou important, adaptant al català textos de Bernard Shaw, Beckett, Goldoni, Brecht, Molière, o Txèkhov, entre d’altres.
Publica el seu primer llibre el 1928, Una tragèdia a Lilliput, sàtira de la societat burgesa del moment, i el 1929 debuta com a dramaturg amb Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet. El 1934, el seu primer poemari, Les decapitacions, mostra el seu estil iconoclasta, satíric i humorístic. El 1935 edita Cataclisme. El 1936 amb Allò que tal vegada s’esdevingué, desmitifica les estructures familiars tradicionals i el món de la religió. El 1937, Bestiari, llibre de poemes epigramàtics irònics rep el premi Joaquim Folguera de poesia. La Guerra Civil de 1936 suposa un canvi en la seva obra, el seu estil que encara dins el noucentisme, es decanta cap al realisme i la història viscuda. Són exemples Oda a Barcelona (1936), nacionalista i revolucionària o La fam (1938), on es planteja els problemes de la revolució. També estrena L’emboscat i La fi d’en Cagalàstics, peces en un acte, avui perdudes. El 1938 també escriu l’obra El comte Arnau, amb Xavier Benguerel.
A l’exili estrena L’amor deixa el camí ral i el 1947 publica el poemari Saló de Tardor, intent de poesia elegíaca, amb múltiples tocs d’ombra i de mort. Ja de retorn, publica Terra de naufragis (1956), Epístola d’alta mar i les obres teatrals Ball robat (1958) i Primera representació (1959), recollides amb Una drecera en el volum Tres comèdies, de 1960. El seu llibre de poemes Vacances pagades (1960), una de les seves obres més conegudes i considerada una fita del realisme històric català, rebrà els Premis Àusias Marc de 1959 i letra d’or de 1961. El 1962 publica 12 aiguaforts de Granyer i el 1963 recopila tots els seus poemes publicats, més alguns d’inèdits, a Obra poètica i tota la seva narrativa a Biografia de Lot i altres proses. Del 1968 és el llibre de poemes Circumstàncies, i del 1970 Tros de paper, col·lecció d’articles de crítica de costums, irònica i moralitzant, barrejada amb records personals, apareguts a Serra d’Or.
El 1975 fou editat el primer volum d’Obra completa, però la seva obra poètica continuà amb Quatre mil mots i Teatre original, el 1977, i Poesia empírica (1981). Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach (Corrandes de l’exili), Joan Manuel Serrat (Infants), Raimon o Ovidi Montllor. Posteriorment a la seva mort, es va editar un darrer volum de poesia, Refugi de versos (1987), que agrupa poemes escrits entre 1917 i 1985. El 1999 es va fer el mateix amb el volum Obra en prosa.
*L’objectiu del treball és l’assaig d’una edició crítica de ‘Les decapitacions’ de Pere Quart, a partir de les diferents versions recollides en el buidatge de premsa i de la recerca de material inèdit a l’arxiu de l’autor. L’edició és precedida d’un extens estudi, que repassa el context històricosocial en què va aparèixer l’obra, l’esperit de revolta de l’autor que ja caracteritzava la Colla de Sabadell (sobretot la publicació de ‘L’any que ve’ i la importància de l’humor transgressor), l’obra anterior a la guerra civil de Joan Oliver (la prosa, el teatre i la poesia), la publicació de ‘Les decapitacions’ el 1934 i les posteriors edicions del llibre, els temes i l’estil dels poemes. Finalment, l’apartat d’història interna del text estudia les diferents variants del text (d’adequació a la normativa, de puntuació i lèxiques) i després analitza cadascuna de les decapitacions per demostrar que les modificacions tendeixen a accentuar la sàtira i la càrrega crítica del poema. *HELENA MESALLES
Les Decapitacions, primer llibre de poesia de Pere Quart, Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937
Joan Oliver, el 1919 crea, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, el Grup de Sabadell, grup literari de caràcter avantguardista amb traces d’humorisme local i de certa herència noucentista. El 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, on Oliver escriu amb pseudònims diversos: Feliu Camp de la Sang, Joan Pendonista, Florentí Carvallà,… El 1925, emprenen l’editorial Edicions La Mirada que publica a autors com Carner, Pla, Rovira i Virgili, o Riba. Oliver també col·labora en publicacions de l’època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya, Mirador… Durant els anys 20 estrena i publica les seves primeres obres de teatre, narrativa i poesia. A Les decapitacions, combina en clau d’humor la paròdia dels moviments d’avantguarda i la crítica amb vessant ideològic.
L’esclat de la Guerra Civil li provoca un canvi personal i literari. Trenca amb el seu origen burgès i es compromet amb el bàndol republicà: esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de l’himne de l’exèrcit popular català. Literàriament la seva obra poètica troba el vers lliure amb un to nacionalista i revolucionari (Oda a Barcelona, 1936); i l’obra teatral planteja els problemes de la revolució (La fam, 1938).
A les acaballes de la guerra, per encàrrec de la Conselleria de Cultura, s’ocupa de l’evacuació dels intel·lectuals compromesos. S’exilia a França amb altres intel·lectuals catalans: Trabal, Rodoreda, Calders… Al poc s’embarca cap a Buenos Aires, i el 1940 fixa la seva residència a Santiago de Xile, on exerceix com a traductor i periodista, mentre continua la seva tasca intel·lectual i compromís: col·labora amb la publicació Catalunya, editada a Buenos Aires, i dirigeix Germanor, editada a Xile; conjuntament amb Xavier Benguerel funda la col·lecció El pi de les tres branques, on editen llibres propis i d’altres noms de la literatura catalana.
Carrer de Bellaterra dedicat a Pere Quart
El 1948 torna a Catalunya i és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona pel seu passat republicà. Sobreviu tres anys traduint pèssimes novel·les al castellà, i es torna a introduir en l’ambient cultural del pais: col·labora amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona com a autor o traductor; i treballa a l’editorial Montaner i Simón on entra en contacte amb professors i intel·lectuals que el valoraran com a mestre i que inicien el seu reconeixement literari. Fins els anys 60, seguirà publicant obres i traduint, mostrant-se com a enemic actiu del franquisme. Se’l multa i deté en diverses ocasions per participar en actes i manifestacions contraries al règim. El 1960 apareix la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. El 1964 entra a treballar a l’editorial Aymà, dirigint Edicions Proa i la col·lecció A tot vent. Després de la mort de Franco, continua essent crític amb els polítics catalans i la democràcia, mostrant-se cada cop més com a independentista i contrari a l’Autonomia concedida des de Madrid, així com a la Monarquia.
Membre i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el 1970 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1979 el Premi Ciutat de Barcelona. El 1981 accepta la medalla d’Honor de la Ciutat de Sabadell. I el 1982 rebutja la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Mor el 19 de juny de 1986 a Barcelona i és enterrat al seu Sabadell nadiu
‘Un prometatge’ (versió de Joan Oliver), tindrà les actuacions d’Anna Pou, Jaume Plà i Ignasi Roda. Anton Txékhov va escriure l’obra el 1889 i a Catalunya es va estrenar al 1927 al teatre Coliseu Pompeia de Barcelona. Tiquets: http://www.entrapolis.com
L’obra ens presenta a un personatge afonat física i moralment, que va fer la petició d’una veïna seva, i a partir d’aquí es presenten una sèrie de situacions ridícules i tràgiques que faran arrancar la risa del lector. Es podria dir que “Un prometatge” reflecteix el gran geni de Txèkhov per a crear personatges i ens exposa la vanitat i estupidesa humanes.
“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889, i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors de dissabte 23 de marc 2024, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) fou una agrupació teatral fundada el 1954 per Ferran Soldevila, Lluís Orduna, Pau Garsaball i Frederic Roda com a secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, i que funcionava com una companyia independent d’intel·lectuals que vetllaven per a fomentar un teatre nacional català i la promoció d’autors teatrals catalans novells (com Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera, Joan Abellan, entre altres), així com obres de teatre d’autors catalans no dramaturgs (Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Joan Oliver) i per a traduir obres d’autors contemporanis europeus (Bertolt Brecht, Jean Anouilh, Eugen Ionescu, Friedrich Dürrenmatt) que es caracteritzaven per la renovació dels plantejaments teatrals.
Frederic Roda Ventura i la seva muller Josepa Pérez de Cambra, en acampada conjugal| TELE ESTEL, 1967
ELS RECORDS QUE S’ENDURIA
Un prosista nostre, advocat també, Tomás Roig i Llop, té un recull de narracions que duu per títol: Els records que me’n duria. La tria de recordances que hom emmenaria fins al més Enllà, en antologia selectiva personalíssima. Roda i Ventura, vivia, escrivia, pensava, llegia,, a casa seva. voltat de records. Un fidelíssim dibuix de la faç de la seva santa mare (providència de la seva adolescència òrfena, premiada per la glòria del fill, fins a ben ençà de la seva vida), feia costat a la seva taula de treball. Un xic enllà, un artístic llenç d’iconografia religiosa, ofrena de l’Orfeó Català, del que havia estat directiu i conseller. Pel corredor que condueix al seu despatx, en filera, els rostres somrients dels seus néts, la seva major riquesa, el seu únic orgull. (Al nét més gran, estudiant del segon curs, l’avi es delia per imposar-li, d’ací a tres anys, la toga collegial!).
Objectes delicats nombrosos. De molts d’ells, l’esposa i els fills podrien donar-nos-en raó. D’alguns, només ell mateix, si és que en la seva modèstia substancial no ho havia oblidat ja. Tot, tanmateix, exhibit amb senzillesa; no com un ornament ostensible, sinó com una presència íntima. Perquè Roda i Ventura no coneixia les «actituds>>> ni els «posats». Era, sempre, àdhuc en les cruïlles més greus, «natural». Ara, en la seva compareixença sobtada davant el Jutge de tots, podrà haver dir, com el poeta (J. M. Lopez-Picó); «Sóc natural davant del meu Senyor».
Però no voldriem ometre, entre aquest nucli pròxim, per segurament preferit, de remembrances, un autograf insigne, que, respectuosament emmarcat, fou col·locat pel jurista al costat mateix dels néts. És un sonet de Josep Carner, que els lectors trobaran imprès al final del seu volum El tomb de l’any (Eds. Proa, Barcelona, 1966, p. 120) i que clou el cicle de les estacions; és a dir, el poema darrer de l’Hivern». Gosaríem dir que, als seus seixanta-nou anys, sense preveure la mort. però no tement-la, ni difugint-la, el nostre amic i company potser se sentia interiorment interpretat, almenys de manera analògica, pels versos de l’enyorós elegíac del seu terrer, que, món enllá, ens fa arribar encara la seva pura veu catalana de liric universal insuperable.
Per aquesta afecció que Roda i Ventura mostra envers aquestes estrofes, voldriem acabar amb elles aquest tremolós garbuix de defectuosa evocació (on hi manca molt més que no hi ha) del patriota (dirigent de «Palestras en la seva jovenesa i català egregi), del gran home públic (candidat a Corts en les no celebrades eleccions de 1930, i del jurista (a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona succeí, per unanimitat, en Lluís Duran i Ventosa), de l’horne bo, que hem perdut irreparablement, i del qual experimentarem històricament la fretura. Diu així. El més vell del pobles:
Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneit si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit.
Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.(Josep Carner, 1884-1970)
No és un atzar que la tomba que estatjà les despulles del jurista i patrici, sigui en el cementiri de Sant Gervasi, com les de Carles Riba i Joan Maragall. La seva magnanimitat li féu comptar tan sols les hores serenes, com en l’aforisme del poeta clássic. Mentre a nosaltres el plor ens mesura l’enyor dels seus enyors: les futures hores amargues, sense defallença, com ell predicà, senti i actuà fins al darrer sospir.
Caricatura de Joaquim Ventalló i Vergés, realitzada per Bon (pseudònim de Romà Bonet i Sintes).
Joaquim Ventalló i Vergés (Terrassa, 5 de febrer de 1899 Barcelona, 3 de desembre de 1996)
Neix el 5 de febrer de 1899, diada de Carnestoltes, a Terrassa al carrer Font Vella, 42. El seu pare, Domènec Ventalló i Homs, fa de notari -primer a Rubí i després a Terrassa, on ocupa la notaria que havia deixat vacant en Jacint Soler-. La mare, Elisa Vergés i Capdevila, és filla de Sants. Els Ventalló són una important nissaga d’industrials i polítics egarencs. El seu avi patern, en Domènec Ventalló i Llobateras, fou alcalde de Terrassa durant el 1868, fins el moment de la Junta Revolucionària. Els seus oncles són Pere Antoni i Josep Ventalló i Vintró. Aquest darrer, alcalde de Terrassa dos cops. Un parent seu, en Domènec Ciríci i Ventalló, fou un destacat periodista carlí a Barcelona i a Madrid. El 26 de desembre neix el seu germà Lluís G. que, amb els anys, esdevindrà un destacat dirigent falangista i serà nomenat, entre altres càrrecs, el primer governador civil del règim franquista a Lleida. En total seran set germans.
El 7 de febrer de 1905, als 43 anys, mor el seu pare de forma sobtada. La vídua i els fills es traslladen a Barcelona, al carrer Rosselló. Estudia a l'”Ecole Chretienne” dels Germans de la Doctrina Cristiana, fet que serà cabdal per la seva posterior tasca com a traductor. El 1908 entra a estudiar als Jesuïtes de Casp. Després, per malaltia d’una de les seves germanes, la família es trasllada a Matadepera. En no superar la malaltia i morir, es traslladen de nou a Terrassa.
Inicis com a periodista i guerra del Marroc
Als 17 anys, el 1916, entra com a periodista al setmanari egarenc Crònica Social. Entre el 1917 i el 1918 esdevé redactor a El Mal Temps, de Terrassa. El 1918 presidirà la Joventut Nacionalista de Terrassa. Serà un dels puntals del butlletí Pàtria de l’entitat nacionalista. El 8 d’abril de 1918 surt el diari El Dia —precursor del periòdic El Diario de Terrassa—, del qual serà un dels membres fundadors. En aquest diari coordina la secció “Noucents”. Estudia la carrera de dret, que deixarà inacabada, i fa de passant d’advocat. Guanya, el 1920, un dels premis dels Jocs Florals de Girona. La Reina de la festa, un coplet humorístic que va interpretar la cantant Pilar Alonso l’agost de 1920, és premiat amb una dotació de 100 pessetes de l’època. Amb el seu germà Lluís G. manté un distanciament ideològic, però no familiar. El 1921 col·labora en el setmanari satíric L’Estevet i el mateix any és mobilitzat per anar a la guerra del Marroc, on viurà la batalla d’Annual, en la qual milers de soldats de la seva lleva moriren. Se’n surt i es llicencia el 24 de desembre de 1923, després de restar 34 mesos i mig al nord d’Àfrica. És membre de l’Associació de Premsa de Barcelona.
Represa de la tasca de periodista
Membre d’Estat Català, del 1924 al 1931. Serà redactor i secretari de La Publicitat, el diari d’Acció Catalana. Treballa a l’agència francesa Havas i al Diari de Barcelona, on fa de corrector de proves. En la dècada dels vint esdevé redactor de La Publicitat (1925-1931) i, sota el pseudònim d’August Berenguer, del setmanari L’Esport Català (1925-1927). Amb aquest pseudònim escriurà també, el 1927, Josep Samitier: L’home i el jugador. El 1925 inicia l’estiueig a Port de la Selva, on coincidirà més tard amb el poeta JV Foix. Va col·laborar al setmanari satíric de curta durada El Senyor Daixonses, el 1926. El 18 de febrer de 1928 apareix el grup de L’Opinió, associació de caire republicà, socialista i federal, del qual n’és fundador. El 8 d’abril de 1928 retransmet la que serà la primera retransmissió radiofònica d’un partit de futbol, a nivell de l’Estat. Es tracta de l’Irun – FC Barcelona, a l’estadi Gal, per Ràdio Barcelona. El 13 de setembre de 1929 se suspèn el setmanari L’Opinió, en el qual destaca com a redactor, que tornarà a sortir el 2 de maig de 1930. Per encàrrec de la revista Imatges viatja a Brussel·les, el setembre de 1930, per tal d’entrevistar al futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Aquest rebrà de Ventalló, en el seu exili, 750 pessetes en concepte de despeses per tal de poder retornar a Barcelona. Macià li signa un document conforme ha rebut aquesta quantitat.
La primera etapa de la Segona República
El 24 de gener de 1931, després de 6 anys i 7 mesos, és acomiadat del diari dirigit per Rovira i Virgili, La Publicitat, per duplicitat laboral en diversos mitjans periodístics. I el 13 de març del mateix any el multen amb 1.000 pessetes per no haver dut el setmanari L’Opinió a censura. En integrar-se el grup de L’Opinió a la Conferència d’Esquerres del 19 de març, serà un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i Francesc Macià el proposarà per anar a les llistes de les eleccions municipals del 12 d’abril, perquè vol comptar amb un periodista en la candidatura d’Esquerra per Barcelona. Finalment, anirà com a cap de llista pel Districte V. En proclamar-se la República Catalana, proposa a en Francesc Macià un decret de radiodifusió per tal que totes les ràdios puguin emetre lliurement. Va ser elegit regidor del primer ajuntament republicà de Barcelona i, de l’abril de 1931 al gener de 1934, ocupa diferents càrrecs al consistori barceloní: president de la Comissió Municipal de Cultura (1931-1932), president de la Comissió Municipal de Foment (1932) i president de la Comissió de l’Aeroport Internacional de Barcelona (1932-34). Del desembre de 1932 al gener de 1934 fou Tinent d’Alcalde de Sant Andreu i com a tal va participar en la col·locació, el 13 de març de 1933, de la primera pedra de la Casa Bloc -conjunt d’habitatges per a obrers impulsat pel Comissariat de la Casa Obrera i Contra l’Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya-. Aquest projecte, ideat pels arquitectes del GATCPAC, Clavè, Sert i Subirana, es va basar en l’arquitectura racionalista de Le Corbussier. Com a regidor de cultura impulsà la renovació de les escoles municipals del Bosc, del Guinardó i del Mar, amb plantejaments pedagògics molt avançats.
Va escriure el relat d’humor negre Pau Canyelles, ex-difunt, el 1931. Va dirigir L’Opinió, esdevingut diari, fins el 10 d’octubre de 1934, en què va ser clausurat pels Fets d’Octubre. El 18 de juny de 1931 els seus companys del Regiment d’Alcàntara num. 38, amb els quals va participar en la guerra del Marroc, li reten un homenatge. Apareix la revista satírica El Be Negre (1931-1936), dirigida pel seu amic i company de professió Josep Maria Planes, el nom de la qual és un suggeriment seu.
Durant l’etapa com a president de la Comissió Municipal de l’Aeroport Internacional de Barcelona, engega l’avantprojecte d’aquest aeroport. Per l’agost de 1932 realitza, amb diversos regidors barcelonins, un viatge per diferents aeroports europeus per tal de rebre assessorament per al de Barcelona. Mentre són a Londres reben un telegrama de l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, on els comunica que el cop d’estat del general Sanjurjo ha fracassat. A principis de 1933 es fa l’exposició de l’avantprojecte als baixos de la plaça de Catalunya. La construcció del futur aeroport es proposa a uns terrenys entre Gavà i Viladecans, pel bon estat de la carretera i del lloc, però per raons polítiques i econòmiques no es portarà a terme. Entre les crítiques hi ha les d’en Josep Canudas, el primer pilot català d’aviació i delegat de la Generalitat, el qual proposava l’emplaçament del nou aeroport, tot ampliant-lo, en el ja existent Aeròdrom Canudas del Prat de Llobregat.
Al llarg del 1933 els membres de L’Opinió mantenen discrepàncies amb el sector d’Estat Català dins d’Esquerra. Les desavinences són a flor de pell, principalment pel caire de les JEREC, fet que comporta la dimissió dels regidors de L’Opinió de l’Ajuntament de Barcelona. En Macià refà de nou el consistori amb els regidors més votats l’abril de 1931, entre els quals hi ha Ventalló, fins a les eleccions del gener de 1934. A finals de setembre de 1933 són expulsats d’Esquerra tots els membres del Grup de L’Opinió. Un cop fora d’Esquerra, funden el Partit Nacionalista Republicà de l’Esquerra, amb Joan Lluhí, Antoni Xirau, Josep Tarradellas i Joan Casanelles, entre d’altres. El PNRE pretén ser, a la llarga, el substitut d’Esquerra, tot moderant l’espai que fins aleshores ocupava el partit d’en Macià. Serà candidat a les eleccions legislatives del novembre de 1933, per la Unió d’Esquerres Catalanes —coalició electoral entre Acció Catalana, PNRE i altres formacions republicanes de centre-esquerra, al marge d’Esquerra i USC—. No serà elegit diputat perquè la coalició pateix un daltabaix electoral. Deixa de formar part de l’Ajuntament de Barcelona com a tinent d’alcalde el 7 de febrer de 1934.
Després dels Fets d’Octubre es clausura L’Opinió. El seu finançador, en Casanelles, és empresonat amb el govern de la Generalitat. Al contrari que la major part dels diaris tancats l’octubre del 1934 que reneixen de nou, L’Opinió no tornarà a sortir. Del 1934 al 1936 va ésser director de La Rambla i secretari de l’Ateneu Barcelonès.
Segona etapa de la Segona República i la Guerra Civil
El 1936 reingressa a Esquerra, juntament amb altres dirigents del PNRE. El Front d’Esquerres triomfa a Catalunya i el Front Popular, a Espanya, i es retorna a la normalitat política d’abans de l’octubre de 1934. Fa diverses conferències sobre el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. A principis de setembre de 1936 el PSUC incauta La Rambla. Com a redactor i director de La Rambla fa un seguit d’articles criticant el “pistolerisme” de la CNT-FAI, cosa que li crea diversos conflictes amb el sindicat anarquista, com amenaces de mort i, en esclatar la Guerra Civil, forma part de la llista negra de la CNT-FAI. A finals d’agost de 1936 mor assassinat el seu amic i company Josep Maria Planes, a la carretera de la Rabassada de Barcelona, en mans de pistolers anarquistes. En assabentar-se que anaven a per ell, fuig de Barcelona el 9 de setembre de 1936. A la una del migdia travessa la frontera, pel túnel del tren que enllaça Portbou amb Cervera, amb l’alcalde republicà de Portbou, Benjamí Cervera. A les quatre de la tarda vénen els de la milícia antifeixista a recollir-lo, però les germanes els informen que ha hagut de marxar a Madrid per raons de feina. La distracció és vital perquè pugui creuar la frontera sense sobresalts.
L’exili a França
Un cop a França serà nomenat canceller del consolat d’Espanya a Portvendres i després de l’ambaixada espanyola a París, de l’octubre de 1937 al setembre de 1938. El 9 de gener de 1937, a Perpinyà, es casa amb Joana Givanel, filla de Joan Givanel, estudiós de l’obra d’en Miguel de Cervantes. El setembre de 1938 l’obliguen a fer el trasllat a Portvendres, a desgrat seu. Un dels motius de discrepància és la rebaixa del sou, que no li permet mantenir la dona i dues germanes —que estaven a Barcelona en un estat de penúria econòmica desastrosa—. L’ agost de 1937 la seva dona pateix un avortament. El 1938 JV Foix dedica el poema “És quan dormo que hi veig clar” a la dona d’en Joaquim Ventalló, Joana Givanel. Amb la caiguda de la República es veu obligat a fer de venedor de fruites i verdures al mercat central de Les Halles a París i a fer de torner per les nits. Viu l’entrada dels alemanys a la capital de França i els nombrosos bombardeigs que pateix la ciutat. Neix la seva filla Eulàlia, el 17 d’octubre de 1939. Col·labora en diverses revistes catalanes de l’exili sud-americà, com Ressorgiment i Catalunya. En aquesta darrera fa un escrit on defensa la independència de Catalunya.
La seva mare, amb 82 anys, es posa greument malalta i ell, amb la idea que pugui veure en vida la seva néta, descarta la possibilitat d’anar exiliat a Mèxic. Proposa al seu germà Lluís G. el retorn a Barcelona, que fa amb la dona i filla per Euskadi, a finals del 1942. A Sant Sebastià l’ha de rebre el cap del Movimiento enviat expressament pel seu germà, però el tren arriba en retard i el cap del Movimiento ha marxat. Davant d’aquest fet és detingut i la dona i la filla romanen en un hotel. Finalment es posa en contacte amb el seu germà i són alliberats i conduïts fins a Barcelona en un cotxe privat i escortats. En arribar a la ciutat comtal haurà de personar-se cada dos per tres a comissaria. El juny de 1943 rep un document oficial on diu que s’havia sobresegut el “juicio sumaríssimo” que s’havia obert contra ell. No podrà exercir de periodista i haurà de guanyar-se la vida fent de comercial, venent fusta per a pipes de fumar i llençols. El seu germà, Lluís G., és nomenat president de la Junta Provincial de Libertad Vigilada, el 1944.
Anys de silenci intel·lectual i traductor de Tintín al català
Des de la clandestinitat denuncia en fulls anònims les vexacions anticatalanes i corruptes del règim franquista. El 14 d’agost de 1945 neix el seu segon fill, Joan. Viatja per Europa i Àfrica com a comercial. Fins el 1966, amb la Llei de Fraga, no podrà retornar a la feina de periodista i passa anys de foscor intel·lectual dedicats en exclusiva a la família i a la feina. Cada any, des de 1950 fins a 1978, JV Foix obsequia amb un poema a Joana Givanel pel seu aniversari, que s’escau el 18 de setembre.
El 1964 Marià Manent, director literari de l’editorial Joventut, li encarrega la traducció de les aventures de Tintín al català. L’obra d’Hergé serà traduïda per Joaquim Ventalló des del primer àlbum, Tintín al Pais dels Soviets, fins el darrer i inacabat, Tintín i l’Art Alpha, que tradueix als 88 anys d’edat. La primera aventura traduïda és Les joies de la Castafiore. Segons la seva filla Eulàlia, enllesteix les traduccions en un mes. També tradueix altres llibres que fan referència a l’obra d’Hergé. Les seves traduccions són un excels cant a la bona feina. És molt fidel a l’obra del dibuixant belga i, sempre que pot, fa una bona traducció dels noms dels protagonistes. S’ha de destacar la tirallonga de renecs i exabruptes en català del capità Haddock, l’inseparable amic d’en Tintín. Per a molts infants, les traduccions d’en Quimet Ventalló són el primer pas cap a lectura en català.
Represa com a col·laborador periodístic i darrers anys de vida
De nou pot exercir com a periodista i, amb 67 anys, fa de col·laborador en diversos diaris de la ciutat de Barcelona i en revistes de fora. Diaris com El Noticiero Universal, Tele-Exprés, Diario de Barcelona, La Hoja del Lunes i les revistes Tele-Estel, Recull de Blanes i Destino són una bona mostra del seu redreçament en el món de la premsa. A La Vanguardia serà l’encarregat de la secció “Llibres en català”. Manté correspondència amb el polític i intel·lectual Joan Casanelles, exiliat a França. El 1966 dicta la conferència “Artur Martorell”, dedicada al pedagog barceloní injustament maltractat per l’Ajuntament de Barcelona de l’època franquista.
A la revista Destino fa una sèrie d’articles que després publica en format llibre amb el nom Les escoles populars d’ahir i avui, on fa una excelsa defensa de les escoles municipals de l’època republicana. El llibre és guardonat amb el premi Antoni Balmanya de 1967, atorgat la Nit de Santa Llúcia. L’alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles, proposa des de l’ajuntament fer donació de les escoles municipals al govern central i així integrar-les dins la xarxa de Escuelas Nacionales, proposta que enceta polèmica. El 1968 publica el llibre L’educació com a fonament del respecte als drets humans. Des del 1966 fa un seguit de conferències al voltant del món de l’educació i la nova llei educativa; fa una defensa aferrissada de l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola. El 13 de setembre de 1969 és citat a judici per les trifulgues que manté amb Porcioles. El 1970 escriu el llibre El que hi ha i no hi ha en el llibre blanc de l’educació, sobre la nova llei de l’educació que promou el règim franquista. Publica, el 1973, Treballar per salvar l’ànima de Catalunya és deure de cadascú. Un cop mort Franco, el 1976, publica el llibre Los intelectuales castellanos y Cataluña, on descriu les relacions d’alguns dels intel·lectuals castellans amb la defensa de la llengua i cultures catalanes en tres èpoques ben diferents, el 1924, el 1927 i el 1936.
Amb l’arribada de la Transició es permet de nou la publicació de diaris en català. Fou col·laborador d’Avui i de El Punt. El 1976 és elegit vicepresident de l’ Ateneu Barcelonès. En esdevenir les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, Esquerra no és legalitzada i hi ha de concórrer com a “Esquerra de Catalunya” en coalició amb el Partit del Treball d’Espanya. Un grup de membres d’Esquerra, entre ells el propi Ventalló, discrepen de la proposta d’Heribert Barrera i decideixen escindir-se’n i crear el partit Esquerra Renovada de Catalunya, ERC —idèntiques sigles que Esquerra Republicana de Catalunya—, que tindrà una vida molt curta. Al cap de pocs mesos acabaran apropant-se al partit de Ramon Trias Fargas, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC). EDC prendrà part en la coalició Pacte Democràtic per Catalunya amb CDC i PSC-Reagrupament. En Joaquim Ventalló és el candidat 21 de les llistes a les eleccions del 1977 per la circumscripció de Barcelona. Un cop passades les eleccions, el PSC-Reagrupament s’incorpora al PSC i EDC es fusionarà amb CDC.
El 1980 rep el premi Godó Llana, que concedeix el grup de La Vanguardia; va ser promotor de Ràdio Associació Catalunya, l’actual RAC-125. El 1984 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Des del 1990 fins al 1996 col·labora al programa de Catalunya Ràdio “La dignitat de la memòria”, amb el seu amic i periodista Josep Maria Lladó i Figueres. El 1989 és homenatjat per Avui. En els darrers anys de la seva vida és considerat el degà del periodisme català. Mort als 97 anys, sent incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès i enterrades les seves cendres al cementiri del Port de la Selva.
Jordi Rubió i Balaguer neix a Barcelona el 30 de gener de 1887. És net de l’escriptor Joaquim Rubió i Ors, conegut com lo Gaiter del Llobregat, i fill de l’historiador i intel·lectual Antoni Rubió i Lluch. Als dinou anys es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i als vint aconsegueix el doctorat a Madrid amb la tesi Consideraciones generales acerca de la historiografía catalana medio-eval y en particular de la crónica de Desclot. El mateix any entra a treballar de secretari a l’Institut d’Estudis Catalans. Entre 1911 i 1913 exerceix un lectorat de Filologia Hispànica a la Universitat d’Hamburg, i aprofita l’estada per iniciar unes recerques sobre els manuscrits lul·lians i per aprendre alemany.
Jordi Rubió i Balaguer 📷 FOTOTECA .CAT
Torna a Barcelona per dirigir la Biblioteca de Catalunya, càrrec que ocupa fins al 1919. Introdueix la classificació decimal i organitza el fons creixent de la Biblioteca, i a partir de 1915, també ho fa amb la recentment creada xarxa de Biblioteques Populars. Sobre aquesta època ens diu: “Va ésser allò que si fa bon vent, s’infla la vela. Tot va col·laborar a fer que les coses anessin bé. Quin esperit que hi havia! Arribaven llibres de pertot i la gent tenia una ànsia immensa de llegir. Treballàrem, treballàrem molt… […] Va ésser com reconquerir una part de Catalunya, això de recollir llibres d’aquí i d’allà. Sí, com el vent: quina confiança, que teníem tots, d’anar endavant!” (Serra d’Or, núm. 116, maig del 1969, p. 31-38).
Ensenya Biblioteconomia i Bibliografia a l’Escola de Bibliotecàries des de la seva fundació, l’any 1915, i el 1919 obté les càtedres de Bibliologia i de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. El 1925 succeeix el seu pare en la càtedra de Literatura Catalana dels Estudis Universitaris Catalans, un ensenyament de caràcter universitari iniciat el 1903 en resposta a la negativa de la Universitat de Barcelona a acceptar el català com a llengua docent. A partir de 1930 és director de l’Escola de Bibliotecàries i l’any següent és nomenat professor de Literatura Catalana i de Bibliologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1925 fins al 1936 dirigeix la revista Estudis Universitaris Catalans. Durant la Guerra Civil trasllada el fons de la Biblioteca de Catalunya, del Palau de la Generalitat, on era ubicada la biblioteca, a l’antic Hospital de la Santa Creu, i possiblement amb aquesta pensada salva el tresor bibliogràfic. Al mateix temps dirigeix el servei de biblioteques del front, que feia arribar llibres als soldats mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants. Després de la guerra, el 1939, és destituït de tots els càrrecs oficials i comença a treballar a l’editorial de Santiago Salvat, on dirigeix l’Enciclopedia Salvat. També escriu els pròlegs d’edicions castellanes de Diego de San Pedro, Garcilaso de la Vega i Cervantes. El 1943 publica Vida española en la época gótica.
Durant la dictadura franquista col·labora en els esforços de redreçament cultural a Barcelona. El 1942 ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans, concretament a la Secció Historico-arqueològica, i posteriorment s’encarrega de la càtedra de Literatura Catalana i Història de la Literatura dels Estudis Universitaris Catalans. Les classes que impartia s’organitzaven en la clandestinitat, al voltant de la taula del menjador de casa seva. El 1948 és nomenat cap de la secció catalana del Consell Superior d’Investigacions Científiques, i el 1957 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Durant tots aquests anys publica diversos manuals de biblioteconomia, com ara Classificació decimal de Brussel·les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya (1920). També publica nombrosos estudis i monografies sobre temes d’historiografia i literatura catalana, com les grans cròniques catalanes, principalment la de Bernat Desclot, l’obra de Ramon Llull i la seva influència, la prosa de la Cancelleria Reial, l’humanisme a Catalunya, el primer teatre valencià, i d’altres temes més moderns com les causes de la “Decadència” dels segles XVI a XVIII, o els inicis de la Renaixença del XIX. Tots els seus estudis estan basats en una extensa i minuciosa recerca documental dins biblioteques i arxius catalans i europeus. Tal com ell diu, “la bibliografia és la mare de la història literària”. Per aquest fet, Lola Badia el considera “un positivista amb totes les de la llei”, i per això la seva obra té un especial interès per a l’estudi de la història de la cultura. Entre les obres més importants sota aquest aspecte destaquen De l’Edat mitjana al Renaixement: Figures literàries de Catalunya i València (1948), la part destinada a la literatura catalana dins la Historia de las literaturas hispánicas de Díaz-Plaja (1949-58), Documentos para la Historia de la Imprenta y Librería en Barcelona (1474-1553) (juntament amb Josep M. Madurell) (1955), els estudis que figuren en l’edició de les Obres essencials de Ramon Llull (1957-60), recollits posteriorment a Ramon Llull i el lul·lisme (1985), i La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, un recull d’articles publicat el 1964.
Tot i el seu positivisme metodològic, sempre intenta anar més enllà del material aplegat i intenta interpretar-lo segons les circumstàncies ambientals i personals en què el text va ser escrit. En aquest sentit, Jordi Malé diu: “I és que, per a ell, els textos, essencialment els literaris, no eren simples documents de lletra morta dels quals calia fer una dissecció descriptiva, sinó que els contemplava sempre com el resultat –amb paraules seves– de ‘la síntesi vital dels impulsos interiors i de les influències de l’ambient elaborada en l’ànima [de qui els havia escrit]’ (OC, Vol. 2, p. 305). Els considerava, doncs, la confluència d’un doble joc de forces: les de la interioritat de l’autor i les de l’ambient en què es movia, la seva psicologia i les influències del context cultural i social que la determinaven.” (Revista de Catalunya, núm. 148, febrer del 2000).
El Degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, Frederic Roda Ventura, que havia intentat diverses vegades de convencer el Jutge de Guardia que posés en llibertat tots els detinguts, sortís profundament trasbalsat del despatx del jutge cap a les dues de la matinada del dia 7, dolgut per la forma incorrecta i despreciativa que havia estat tractat. Deia en veu alta, cridant, davant del centenar d’amics, familiars i advocats, que s’aplegaven al vestíbul del Palau de Justícia, “No hi ha res a fer amb aquesta gent, no ens hi podem entendre, no volen, no volen, ho has de dir, surto amb l’impresió de ser en un país ocupat”. Baixa les escales precipitadament i pujà al seu cotxe. Tingué temps d’arribar a la Plaça de Catalunya, i pogué just frenar, caient tot seguit víctima d’un atac de cor. UNIVERSITAT DE BARCELONA
L’any 1967, amb motiu del seu 75è aniversari, es publiquen dos volums d’homenatge a la revista Estudis Romànics, i el 1978, el Congrés de Cultura Catalana li’n dedica un altre, La recerca als Països Catalans. El 1969 és guardonat amb la primera edició del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural aquell mateix any. És membre fundador i soci número 1 de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’any 1980 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement de la seva trajectòria.
Jordi Rubió i Balaguer mor a Barcelona el 25 de juliol de 1982, a l’edat de 95 anys. Dos anys més tard, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, inicia la publicació de la seva Obra completa, prop de cinc mil pàgines escrites en català, castellà i alemany, que finalitza el 1999 amb la publicació del tretzè volum. L’any 2004, per celebrar el vintè aniversari de la publicació del primer volum, apareix el catorzè i últim volum, l’Índex de les obres de Jordi Rubió i Balaguer, a cura de Núria Mañé, que conté índex de matèries, toponímic, onomàstic i d’obres anònimes, que permeten consultar millor la seva obra.
IGNASI RODA FÀBREGAS|El passat 15 de gener es va celebrar el centenari del naixement de Frederic Roda Pérez, espòs de M. Rosa Fàbregas Rovira, pare de 10 fills. Va néixer a Barcelona un dimarts 15 de gener de 1924. Fill de Frederic Roda Ventura i Pepita Pérez de Cambra, germà de M. Lluïsa, Isabel M., Pepa i Anna M., oncle d”un reguitzell de nebots i nebodes, fins a 19 i avi de 16 nets.
Frederic Roda Pérez (Barcelona, 15 gener 1924-1 marc 2006) CEDIDA
El més segur és que ell no acceptaria cap mena de reconeixement tot i que es va fer un fart de promoure actes de reconeixença daltres persones.
En certa manera, aquesta manera de fer dell, i valgui la redundància, m’anima a promoure L’ANY FREDERIC RODA PÉREZ sense cap mena de programa previs i on qualsevol iniciativa encaminada a recrear la seva memòria serà benvinguda.
Proposo fer allò que en el món del teatre fem sovint per animar la gent a venir a veure’ns: la taquilla invertida, és a dir, recollirem els fruits el proper 15 de gener del 2025. Aleshores tot allò que hagi sorgit durant l’any miraré de reflectir-ho en una pàgina Web o un Bloc o el que em suggereixin els meus fills, que d’això hi entenen molt.
Per començar he proposat que tots aquells que ho vulguin m’enviïn algun escrit sobre el pare per fer-ne un recull. Als qui ja us ho demanat, us agrairia féssiu extensible aquesta invitació a aquelles coneixences que cregueu els pugui abellir fer-hi una semblança.
També iniciaré la compilació de la seva poesia, que es remunta -i això potser sorprendrà- a un primer recull en castellà titulat “La Cruz en el aire” escrita l’any 1944 i que el va encapçalat amb un pròleg titulat: Prólogo para indiferentes, i que comença així:
En este pleno apogeo de la primavera, cuando las horas están llenas del escalofrío triunfal de verdes árboles y aridez de exámenes, escribo las palabras que iniciarán la lectura de mi primer libro.
Així és que et convido a participar en aquesta celebració amb idees, aportacions o el que et surti del cor, sabent que tenim 365 dies endavant per fer d’aquesta efemèride alguna cosa de ben diferent i imaginativa.
Cruz en el Aire (1944) de Federico Roda Pérez
BIOGRAFIA DE FREDERIC RODA PÉREZ Director teatral, crític i activista cívic.(Barcelona, 15 gener 1924-1 març 2006)
Fill de Frederic Roda i Ventura, estudià dret, i compaginà l’advocacia amb una intensa activitat cívica i cultural, que el portà a fundar CC (1954), grup nacionalista catòlic amb, entre altres, Jordi Pujol.
Fou, però, en l’àmbit teatral, que centrà les seves iniciatives, sobretot amb la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954), de la qual en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus. Com a director, hi estrenà Un caprici, d’A. de Musset (1957), La teta gallinaire, de F. Camprodon (1957), Antígona, de S. Espriu (1958), L’auca del senyor Esteve, de S. Rusiñol (1956), Homes i no, de M. de Pedrolo (1958), Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare (1959), La cantant calba, d’E. Ionesco (1959), Un barret de palla d’Itàlia, d’E. Labiche (1960), L’hort dels cirerers, d’A. Txékhov (1960), Or i sal, de J. Brossa (1961), Tècnica de cambra, de M. de Pedrolo (1961), La visita de la vella dama, de F. Dürrenmatt (1962), entre d’altres, i L’òpera de tres rals (1963), de Bertolt Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’entitat. Aquest mateix any promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, del jurat dels quals formà part, i començà a exercir la crítica teatral a Destino (1963-68) i, posteriorment, a La Vanguardia amb ressenyes que contribuïren a actualitzar els criteris d’aquesta activitat. De 1970 a 1980 fou sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona.
En un altre vessant, fou un destacat activista a favor de la pau: fou vicepresident de Pax Christi i, el 1984, amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres fundà la Universitat Internacional per la Pau, amb seu a Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director fins el 1999. L’any 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la medalla d’or al mèrit cultural. L’any 2014 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb el suport d’Òmnium Cultural, crearen el el Premi Frederic Roda de teatre. El seus fills són en Frederic Roda i Fàbregas, Ignasi i Àlvar.
Tot allò que vulgueu aportar ho podeu fer a través del correu personal del seu fill Ignasi Roda, historiador, director de teatre i cronista de Bellaterra:
Vernissage: divendres, 19 gener 2024, a les 19:00 hores, Centre Cívic de la Placa Joan Maragall (Bellaterra)
Joaquim Riba Güell |CEDIDA
Joaquim Riba Güell, pintor de Sabadell, arrelat a Bellaterra on hi ha tingut un peu des de ben jove, es va començar a interessar per la pintura en els tallers de l’escola Tagore i des d’aquella experiència ha anat forjant el seu interès per l’expressió plàstica guardada durant temps dins seu. Va ser passejant per els camins de Can Vila Puig, quan es recuperava d’un dur accident el 1992, que va trobar, al bell mig de la vila universitària, el taller de pintura xinesa de la professora Xia Hang. A poc a poc es va anar obrint sobre el delicat paper d’arròs, les tintes xineses i els suaus pinzells xinesos. Li van permetre dir així, suaument, el to de les seves emocions i sensacions, influenciades pels colors entre els que habitualment passeja. Enamorat dels pintors més propers (Rafa Romero, Oriol Vila Puig, Ramiro Fernandez Saus…) i influenciat per altres per ell també màgics de l’art com Kandinski, Borrell, Tàpies i Barceló, dels que remarca la seva objectivitat i conjunció de formes, colors i densitats… Ha anat acoblant les imatges pròpies, els sentiments i els descolorits, sovint tenyits de negre xinès, a la creativa blancor llatina. Traços, roderes, vegetals a conjunt, tremolors, plors, passejades interiors en una asimetria total, “tal com sóc”.
Queda molt per fer, dir, pensar…
Més informació sobre Joaquim a la seva pàgina web creada per la bellaterrenca Laura Ruiz👇
La programació de 2024 a la Filmoteca va arrenca del 9 al 31 de gener, amb un cicle dedicat al prestigiós cineasta hongarès, una de les figures fonamentals del cinema contemporani que acaba de rebre el Premi d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Béla Tarr visitarà Barcelona gràcies a l’aliança de la Filmoteca amb Zumzeig, ECIB, Acadèmia del Cinema Català i Filmin, entitats en què el director realitzarà altres activitats durant la seva estada.
Béla Tarr (Pécs, 21 juliol 1955) FILMOTECA DE CATALUNYA
La Filmoteca de Catalunya, Filmin, l’Acadèmia del Cinema Català, l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB) i Zumzeig s’uneixen per retre homenatge al cineasta hongarès Béla Tarr (1955), considerat un dels directors més influents i visionaris del cinema contemporani.
Els seus films, rodats en blanc i negre, amb llargs plans seqüència i moviments lents de càmera que s’ajusten a coreografies complexes, aprofundeixen en l’abisme de l’existència humana i retraten un món llòbrec de paisatges fangosos i desolats, presidits per la desgana vital i un present sense futur per bé que suspès en una espera indefinida. La mestria amb la qual explora l’espai i, sobretot, el temps, esdevé l’essència del relat i la raó per la qual és considerat un referent ineludible de l’slow cinema.
Béla Tarr acaba de rebre aquest desembre el premi honorífic de l’Acadèmia del Cinema Europeu, que ha destacat les seves qualitats de director “llegendari” i “excepcional”, així com la trascendència de la seva filmografia “aclamada pels espectadors internacionalment”.
Béla Tarr, Premi d´Honor de l´Acadèmia del Cinema Europeu 2023
El cicle inclou El cavall de Torí (2011), Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín, la darrera pel·lícula de Béla Tarr, i Sátántangó (1994), la seva monumental obra de culte de 450 minuts que adapta la novel·la de László Krasznahorkai i que està considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema.
El prestigiós realitzador va presentar personalment algunes de les sessions programades a la Filmoteca (Armonías de Werckmeister, dimarts 9 de gener 20.00 h; El cavall de Torí, dijous 11 de gener 20.00 h) i al Zumzeig (Nido familiar, dimecres 10 de gener 19.00 h; La condena, dissabte 13 de gener 19.00 h).
Durant la seva estada a Barcelona, Béla Tarr també va oferir dues classes magistrals per als alumnes de l’ECIB i participà en una trobada amb els guionistes de la Residència de Guions de l’Acadèmia de Cinema Català. Per la seva part, la plataforma Filmin incorpora al seu catàleg un cicle exclusiu que inclou les pel·lícules Nido familiar (1979), The Outsider (1981), La Condena (1988), Sátántangó (1994), Armonías de Werckmeister (2000), El hombre de Londres (2007) i El Caballo de Turín (2011). La visita de Tarr ha estat promoguda per Manel Raga, que va ser alumne seu a la film.factory de Sarajevo
Béla Tarr, director de cinema| FILMOTECA DE CATALUNYA
Biografia de Bela Tarr
Bela Tarr, reconegut cineasta hongarès, és considerat un dels directors més influents i visionaris de la indústria cinematogràfica contemporània. El seu estil distintiu i l’enfocament únic cap a l’art del cinema l’han catapultat a la fama internacional. En aquesta biografia explorarem la vida i el llegat de Bela Tarr, així com les seves contribucions al món del cinema. Acompanyeu-nos en aquest fascinant viatge a través de la carrera d’un dels grans mestres del setè art.
Infància i primeres passes al cinema
Bela Tarr va néixer el 21 de juliol de 1955 a Pécs, una ciutat al sud-oest d’Hongria. Des de primerenca edat, Tarr va mostrar un interès apassionat pel cinema, fet que el va portar a explorar la narrativa visual i les possibilitats creatives d’aquesta forma d’art. A mesura que creixia, la seva passió pel cinema s’intensificava, i aviat va decidir dedicar la vida a explicar històries a través de la pantalla gran.
Els primers èxits: “Family Nest” i “The Outsider”
A la dècada de 1970, Bela Tarr va començar a fer-se un nom a l’escena cinematogràfica hongaresa. El seu primer llargmetratge, “Family Nest” (1977), va ser aclamat per la crítica i va rebre elogis internacionals. Aquesta pel·lícula, que explorava la vida d?una família treballadora en una societat comunista, va capturar l?atenció dels espectadors pel seu enfocament realista i la seva habilitat per retratar la complexitat de les relacions humanes.
Després de l’èxit de Family Nest, Tarr va continuar la seva carrera amb The Outsider (1981), una pel·lícula que reflexionava sobre la solitud i l’alienació a la societat moderna. Aquesta obra profundament commovedora va consolidar la reputació de Tarr com un cineasta talentós i provocatiu.
La trilogia dels obrers: una visió crua de la vida
A la dècada de 1980, Bela Tarr va començar a desenvolupar una de les seves obres més importants i reconegudes, la trilogia dels obrers. Aquesta sèrie de pel·lícules, que consta de “El cavall de Torí” (2011), “L’home de Londres” (2007) i “Harmonies de Werckmeister” (2000), se centra en les vides de persones comunes i corrents que lluiten per sobreviure en un món cada cop més deshumanitzat.
Amb el seu estil visual característic, Tarr utilitza seqüència llargs plans i una atmosfera opressiva per submergir l’espectador en l’experiència dels personatges. El seu enfocament realista i habilitat per capturar l’essència de l’existència humana han estat elogiats per crítics i cinèfils de tot el món.
Col·laboració amb l’escriptor László Krasznahorkai
Una part fonamental de l’èxit de Bela Tarr es deu a la seva col·laboració amb el conegut escriptor hongarès László Krasznahorkai. Tots dos artistes compartien una visió artística única i una profunda comprensió de la condició humana. La seva col·laboració va començar a la dècada de 1980 amb la pel·lícula “Sátántangó” (1994), basada en la novel·la homònima de Krasznahorkai. Aquesta pel·lícula èpica de més de set hores de durada és considerada una obra mestra del cinema contemporani i va consolidar la reputació de Tarr i Krasznahorkai com una dupla creativa excepcional.
Estil i temàtiques recurrents a les pel·lícules de Bela Tarr
L’estil distintiu de Bela Tarr és una de les característiques més destacades de la filmografia. Les seves pel·lícules es caracteritzen per llargs plans seqüència, en què la càmera es mou amb una fluïdesa captivadora, permetent a l’espectador submergir-se completament en la història. Aquests plans seqüència perllongats no són només una exhibició tècnica impressionant, sinó que també contribueixen a l’atmosfera opressiva i contemplativa que defineix l’univers cinematogràfic de Tarr.
A més del seu estil visual distintiu, les pel·lícules de Bela Tarr exploren temàtiques recurrents que reflecteixen la visió única de l’existència humana. La solitud, l’alienació, la decadència moral i la lluita per trobar significat en un món desolat són alguns dels temes centrals a la seva obra. A través del seu enfocament realista i la profunda introspecció, Tarr convida l’espectador a reflexionar sobre la condició humana ia qüestionar les estructures socials i culturals que ens envolten.
Reconeixements i llegat
L’obra de Bela Tarr ha estat àmpliament reconeguda i celebrada a festivals de cinema i premiacions internacionals. Les seves pel·lícules han rebut nombrosos guardons, incloent el Gran Premi del Jurat al Festival de Cinema de Berlín i el Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema de Cannes. Aquests reconeixements són un testimoni de l’impacte durador que Tarr ha deixat a la indústria cinematogràfica.
El llegat de Bela Tarr transcendeix més enllà dels seus premis i reconeixements. El seu enfocament innovador i la recerca incansable de la veritat i l’autenticitat han inspirat generacions de cineastes i han deixat una empremta inesborrable al cinema contemporani. Les seves pel·lícules continuen sent estudiades i admirades pel seu poderós missatge i la seva estètica visual única.
1. Quina és la pel·lícula més famosa de Bela Tarr?
La pel·lícula més famosa de Bela Tarr és “Sátántangó” (1994). Aquesta obra mestra del cinema contemporani és aclamada pel seu estil visual distintiu i la narrativa èpica. Amb una durada de més de set hores, Satántangó submergeix l’espectador en un món desolat i contemplatiu, explorant temes profunds i existencials.
2. Quin és l?estil característic de Bela Tarr?
L’estil característic de Bela Tarr es defineix per l’ús de seqüència llargs plans i una atmosfera opressiva. Les seves pel·lícules es caracteritzen per capturar l’essència de la vida quotidiana mitjançant una mirada realista i detallada. Els llargs plans seqüència permeten a lespectador submergir-se en la història de manera ininterrompuda, creant una experiència immersiva i única.
3. Quina és la relació entre Bela Tarr i László Krasznahorkai?
Bela Tarr i László Krasznahorkai van tenir una col·laboració artística molt estreta. Krasznahorkai és un reconegut escriptor hongarès, i les seves obres literàries van servir d’inspiració per a diverses pel·lícules de Tarr. Tots dos comparteixen una visió artística única i una profunda comprensió de la condició humana, cosa que es reflecteix en el seu treball conjunt. La seva col·laboració va resultar en pel·lícules extraordinàries que van deixar una marca indeleble al cinema contemporani.
4. Quina és la durada mitjana de les pel·lícules de Bela Tarr?
Les pel·lícules de Bela Tarr solen tenir una durada més extensa en comparació dels estàndards convencionals. Algunes de les seves obres més conegudes, com ara “Sátántangó” i “El cavall de Torí”, superen les set hores. Tarr utilitza aquesta durada perllongada com una eina per submergir l’espectador a l’atmosfera i la narrativa de les seves pel·lícules, creant una experiència cinematogràfica única i contemplativa.
5. Quins són els temes recurrents a les pel·lícules de Bela Tarr?
Les pel·lícules de Bela Tarr exploren temes profunds i universals, com ara la solitud, l’alienació, la decadència moral i la recerca de significat en un món desolat. A través del seu enfocament realista i el seu estil visual distintiu, Tarr convida l’espectador a reflexionar sobre la condició humana i qüestionar les estructures socials i culturals que ens envolten. Les seves pel·lícules ofereixen una mirada crua i commovedora de l?existència humana.
6. Quin és el llegat de Bela Tarr al cinema?
El llegat de Bela Tarr al cinema és innegable. El seu enfocament innovador i la recerca de la veritat i l’autenticitat han inspirat cineastes de tot el món. Les seves pel·lícules han deixat una marca indeleble a la indústria cinematogràfica, sent estudiades i admirades pel seu poderós missatge i la seva estètica visual única. El llegat de Tarr perdurarà a través del temps, influenciant les generacions futures de cineastes.
Bela Tarr és un director de cinema visionari que ha deixat una empremta inesborrable a la indústria cinematogràfica. El seu estil distintiu, el seu enfocament realista i els seus temes profunds han captivat cinèfils de tot el món. A través de llargs plans seqüència i una narrativa contemplativa, Tarr convida l’espectador a reflexionar sobre la condició humana ia qüestionar les estructures de la societat. La col·laboració amb l’escriptor László Krasznahorkai ha donat
Font: Filmoteca de Catalunya, Universitat d’Alacant,
LLUÍS TORRES| Bellaterra, 12 gener 2024 Passejant per Sabadell trobem una nova sorpresa: Un altre creatiu mural de Tintín. Preguntant als negocis propers ens diuent que és obra de l’artista urbà internacional Werens –àlies del sabadellenc Ramon Puig– que ha pintat l’icònic personatge a la cantonada dels carrers de Jesús i Sant Antoni, a la façana de la cafeteria Pont, prestiigiosa marca de cafès creada a Sabadell l’any 1952.
Tintín a la cantonada dels carrers de Jesús i Sant Antoni de Sabadell, façana de la cafeteria Pont
El protagonista dels còmics del belga Hergé apareix gaudint una tassa de cafè amb del seu amic Chang, en un mural inspirat en l’àlbum El lotus blau. Ben a prop, hi ha la icònica parella d’agents secrets Dupont i Dupond, el nom dels quals juga fonèticament amb el de l’establiment. Fidels al seu estil, un dels dos que al grafiti cau de morros.
Molt probablement la sèrie europea més influent d’ençà el segle XX (malgrat que l’Astèrix tingui de vegades més volum de vendes). Creada per l’autor belga Georges Remi, conegut pel pseudònim d’Hergé, i característica de l’estil gràfic i narratiu anomenat “línia clara”, està constituït per un total de 24 àlbums (a més del “Taurons”), el primer dels quals fou publicat el 1929 i el penúltim el 1975 (el darrer, Tintín i l’Art-Alfa, quedà inacabat, encara que se’n publicaren els esborranys de l’autor). Totes les aventures de Tintín foren escrites per Hergé, amb la sola excepció del còmic “Tintín al llac dels taurons” (el qual fou autoritzat per Hergé en vida, bé que va rebre pressions editorials per tal de permetre la publicació d’aquest còmic-pel·lícula). A part, també hi ha les polèmiques aventures pirates de Tintín, que es compten per dotzenes arreu del món; i també les històries preoficials (és a dir, les versions anteriors a la versió definitiva de cada còmic); tant les històries pirates com les preoficials tenen una qualitat irregular segons la història en concret.
Entre els personatges principals hi ha el gos Milú, el capità Haddock, el professor Tornassol i els detectius Dupond i Dupont, i els dolents Rastapopoulos, Allan o el Doctor Müller. Altres personatges secundaris recurrents són per exemple la Bianca Castafiore, en Xang, el general Alcázar, el general Tapioca o el majordom Nèstor.
Les aventures de Tintín es poden llegir en català gràcies al seu traductor exclusiu, en Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899 – Barcelona 1996), que va traduir tota la sèrie, començant en ple franquisme, a partir del 1964, amb volums com ara Les joies de la Castafiore i Tintín al país de l’or negre (1965), fins al 1987, amb el volum Tintín i l’Art-Alfa, quan el traductor ja tenia 88 anys. Un dels trets més significatius d’aquesta traducció és la llarga llista d’insults i renecs que profereix un dels personatges de les aventures de Tintín, el capità Haddock. Aquest exercici lingüístic ha quedat aplegat en un llibre que es titula “Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp”,[5] on s’apleguen més de 800 paraules i expressions. El volum compta amb textos d’altres persones, com ara el filòleg August Rafanell o la filla del traductor, que escriu: “Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. (…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l’equivalent català”.
Tintín a la cantonada dels carrers de Jesús i Sant Antoni de Sabadell, façana de la cafeteria Pont
Arribada de Tintín a l’Estat espanyol i traduccions al català:
El públic català va entrar en contacte amb Tintín primer en castellà, a partir de l’any 1952, quan Casterman en va començar la publicació traduïda per Conxita Zendrera.Poc després se’n van publicar serialitzacions a Blanco y Negro, suplement del diari ABC, i en una revista catòlica. Però la seva difusió comença de debò quan se n’ocupa l’editorial Joventut, que comença amb la publicació en castellà el 1958 i enceta la catalana el 1964.
Entre les darreres traduccions de Joaquim Ventalló i les primeres del nou equip n’hi va haver algunes d’Albert Jané, en edicions que recuperaven versions originals d’àlbums antics. En un article al Punt Avui, Tintín català, Manuel Cuyàs critica l’empobriment i castellanització de la llengua de les noves traduccions de Tintín, si bé ja hi havia hagut una reelaboració de la traducció a partir del 1992, encara que en aquella etapa intermediària els títols s’havien mantingut (p. ex. L’Estel misteriós en comptes de L’estrella misteriosa, L’orella escapçada i no L’orella trencada, tanmateix conforma al títol original L’oreille cassée).
BELLATERRA.CAT 