Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

FREDERIC ROCA I LA REVISTA DESTINO

Compilació dels seus articles, 1964-1968

Frederic Roda i Pérez (Barcelona, 15 de gener de 1924-1 de març de 2006), fou  director teatral, crític teatral i promotor cultural català 📷 CEDIDA

IGNASI RODA|Amb l’amic bellaterrenc Francesc Pérez hem començat la recerca dels articles que el meu pare va escriure a la revista Destino els anys 1964 al 1968. El nostre objectiu és reunir-los en una publicació (o potser dos) perquè el gruix de l’obra supera els 600 articles. Cal tenir present que Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral. Allí Frederic Roda parlava de tot amb un profund coneixement de causa. El gruix de l’obra ens portarà tot un any de feina, però crec que val la pena donar a conèixer aquesta faceta literària del pare.

Com a exemple transcric en aquest lliurament un dels articles que considero ben oportú donada la ressonància de la pel·lícula Hoppenheimer mereixedora d’un munt d’Òscars, i tant celebrada arreu.

L’assumpte Hoppenheimer, és un text teatral de l’escriptor alemany Heinar Kipphardt (Heidersdorf, 1922 – Múnich, 1982). Aleshores, i pels vols de la data de l’article (gener de 1965) l’obra es presentava a París a càrrec de Jean Vilar i també a Milà dirigit por Grossi al Piccolo Teatro Milano, fets que motivaren l’article. La seva lectura és del tot enriquidora i evidencia que l’autor no es limitava a fer una crítica del muntatge sinó que anava més enllà alhora d’analitzar el per què d’aquest text teatral.

DESTINO, 9 de gener de 1965 |BELLATERRA.CAT

EL ASUNTO OPPENHEIMER

(Una crónica dramática de nuestra era)

LOS HECHOS

El 24 de abril de 1954, un comité de la Comisión Americana de Energía Atómica, C.E.A., abrió expediente a demanda del gobierno U.S.A. sobre el caso Robert Oppenheimer. Se trataba de averiguar si este investigador, que había dirigido los laboratorios de los Álamos, de los que salieron las primeras bombas atómicas, la de Hiroshima y Nagasaki, podía seguir mereciendo la confianza de las autoridades y mantener su acceso a los más altos y reservados secretos nucleares. La instrucción del expediente duró 23 días de declaraciones del profesor Oppenheimer y de numerosos testigos. La conclusión final del comité aseveró que la lealtad del encartado, pero le negó el futuro acceso a los “top-secrets” atómicos en razón de que su conducta y amistades reflejaban un serio desprecio a las exigencias del sistema de seguridad, estimando asimismo que su tendencia a ser influido por terceras personas podría tener serias repercusiones contrarias a la seguridad del país.

En 1963, y a petición del presidente Kennedy, el profesor Oppenheimer fue rehabilitado recibiendo el Premio Enrico Fermi por su excepcional contribución a los estudios y al desarrollo de la física teórica.

LOS PERSONAJES

¿Quién es este Oppenheimer secreto, silencioso, angustiosamente lúcido que tuvo entre sus manos los secretos y razones científicas de la bomba A, que fue consejero del presidente Truman, director de los Álamos y que en 1949 se opuso a la construcción de la bomba H? ¿Qué peso tenía en sus decisiones, sus antecedentes izquierdistas que nunca ocultó y que eran bien conocidos cuando fue nombrado para los cargos de alta responsabilidad que ostentó? Oppenheimer, a diferencia de su padre y de su esposa, no perteneció nunca al Partido Comunista. Cierto es que estuvo prometido a Jean Tatlick, procomunista, y en 1943, cuando ya era director de los Álamos, tuvo con ella una entrevista probablemente sentimental.

Contrariamente a la opinión técnica de Oppenheimer que se opuso a los proyectos de fabricación de la bomba H, el proyecto pudo seguir adelante gracias a un descubrimiento inesperado de Edward Teller, el otro gran sabio atomista, el único de su categoría que prestó testimonio contra Oppenheimer ante la Comisión Investigadora. Todas estas opciones u opiniones no hubiesen pasado de ser absolutamente particulares y trascendido al ámbito de los laboratorios secretos si dos hechos externos y trascendentales no se hubiesen interferido: la guerra fría, en competencia del poder con la U.R.S.S. (que determinó unos problemas de conciencia gravísimos precisamente entre las inteligencias y las insensibilidades morales más agudas, y que tenía entre sus manos las palancas decisivas de la muerte atómica) y ese fenómeno complejo, de resonancias atávicas, que fue el maccarthysmo, la “caza de brujas”, denunciada por el teatro de Miller, la Cruzada, iniciada por el senador de Wisconsin para descubrir a los traidores que habían vendido los secretos atómicos a la U.R.S.S., país considerado por los orgullosos americanos como tierra de “mujiks” incapaces de ir más allá, con su corto ingenio, del uso de la palanca.

LA SITUACIÓN TEMÁTICA

Realmente, como decía lúcidamente Wilde, la vida imita al arte. No se podían hallar elementos de mayor carga antagónica que los del caso Oppenheimer. El mundo moderno ha trascendido quizás los valores agónicos de la novela, pero no los antagónicos (como agonías enfrentadas) del teatro.

El primer elemento del drama son las propias actas auténticas de las sesiones de la Comisión de Seguridad de Energía Atómica, publicadas por el Departamento de Estado de USA. Este hecho obligatorio a un Estado frente a sus ciudadanos, es la base de esta pieza de teatro, documento y testimonio. Heinar Kipphardt realizó en los propios U.S.A., un montaje escénico del tema. Ahora, Jean Vilar, en París, y un grupo italiano dirigido por Grossi en el Piccolo Teatro Milán, han interpretado la obra a Europa con abundante modificaciones.

LO QUE SE HA OBTENIDO

El teatro como modo de conocer la realidad. No es fácil conocer las cosas tal como son, y menos tal como han sido. Nuestro criterio, inevitablemente, sufrirá eso que se da en llamar condicionamientos, y así hemos de admitirlo. Para el hombre podemos hablar con más propiedad del camino de la verdad que de la verdad como meta: de esta manera, los viejos conceptos de vida, método, luz, que sitúan la verdad, no en sí misma, (incognoscible), sino en perspectiva (experimentable), se nos demuestran nuevamente válidos.

El asunto Oppenheimer nos hace comprobar, al menos, que aquello que tenía un valor determinado en 1936, en la juventud del investigador, no puede juzgarse con criterios de los años 50. El fenómeno inquisitorial, -seamos humildes-, es de todas las épocas, la nuestra comprendida. Por otra parte, el irreversible progreso moral de los hombres determina una situación nueva para el viejo y ya inválido concepto de la autoridad: el hombre moralmente superior debe decidir más cosas por sí mismo: los criterios de todo orden económico, político, militar, demuestran su naturaleza esencialmente inferior respecto a los problemas estéticos; y el hombre se debe a las respuestas éticas antes que a las soluciones que ofrecen aquellos otros criterios.

Parece ser que la autenticidad de El asunto Oppenheimer produce un cierto desasosiego en los críticos y espectadores. Observaciones que rebasan las puramente teatrales, se introducen, justificadamente, en la formulación del juicio en esta muestra de “forma procesal” que es la forma jurídica dramática por excelencia.

Oppenheimer (como podría ser en la URSS el sabio Kapitza, que fue llevado a prisiones Stalinistas por su resistencia a la investigación autonómica) nos parece mucho más interesante en su duda, en su falta de coraje, en sus contradicciones flagrantes, en su orgullo científico del tiempo, en su “afaire” que no en Ginebra en 1963 cuando declara que participará de una forma consciente a la fabricación de las armas atómicas. Su conciencia se ha simplificado; pero él tiene derecho a esta simplificación que quizá no sea más que humildad, porque ha pasado previamente por una dura prueba.

FREDERIC RODA, 9 de enero de 1965

Read Full Post »

JON FOSSE (Haugesund,  29 setembre 1959), prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023

Cada persona és única, i alhora com qualsevol altra persona.  La singularitat
és exterior i es pot veure amb força claredat, però també hi ha alguna cosa
dins de cada individu que pertany a aquesta persona.  És a dir, només aquesta persona.  Podem anomenar-ho ànima o esperit, o fins i tot no necessitem descriure’l amb paraules.  Deixem que només sigui.

Però alhora que som diferents, també som iguals.  Les persones de totes les parts del món són bàsicament les mateixes, no importa el idioma que parlem, el color de la nostra pell o el color dels nostres cabells.
Potser és una mica paradoxal que tots continuem completament iguals i diferents alhora.  I potser l’ésser humà és paradoxal a la seva distància entre cos i ànima, entre el més terrenal i tangible i el que transcendeix les limitacions materials i ancorades.

Però l’art, el bon art, aconsegueix de manera milagrosa combinar el que és completament únic i universal.  Sí, aconsegueix que l’individu, el que podríem dir l’estranger, sigui universalment entès.  D’aquesta manera, l’art trenca les fronteres entre llengües, regions del món i països.  Així, reuneix no sols el que caracteritza cada individu, sinó també, en un sentit un poc diferent, les característiques individuals de cada grup de persones, per exemple de cada nació.

I l’art no ho fa fent que tot sigui igual, al contrari, ens mostra la diferència, allò que ens és aliè o estrany.  Tot bon art te precisament això: alguna cosa estranya, allò que no acabem de comprendre i que, tanmateix, entenem d’una manera o altra.  L’enigmàtic, com es podria dir, que fascina i crea transcendència, la transcendència que tot art ha de contenir i que alhora ens ha de guiar.

I no se m’acut una manera millor d’unir els contraris.  Això és precisament el contrari dels conflictes violents, que massa sovint veiem desplegar-se en intents destructius de destrossar allò aliè, únic i diferent, sovint fent ús de les innovacions més bèsties que ens ha portat la tecnologia.  És converteix en terrorisme.  És converteix en guerra.

Els humans també tenim un costat animal.  Estem motivats per l’instint, de manera que l’altre, l’estranger, no és vist com una cosa fascinant i enigmàtica, sinó com una amenaça per a la pròpia existència.  I llavors l’únic, el diferent universalment comprensible, desapareix i es converteix en una identitat col·lectiva on la diferència és l’amenaça que s’ha de controlar.

El que es percep des de fora com una diferència, per exemple les diferents religions o ideologies polítiques, es converteix en una cosa que cal combatre i dominar.

La guerra és una lluita contra l’intim, l’únic.  I és una lluita contra tota l’art, contra l’essència més íntima de tot art.

He optat per parlar d’art en general, no de l’art del teatre en particular, perquè, com ja he explicat, tot bon art, al fons, gira al voltant del mateix: es tracta de agafar allò absolutament únic, allò absolutament específic, i fer-lo universal;  d’unir el particular amb l’universal a la nostra expressió artística.  No es tracta de suprimir la singularitat, sinó d’emfatitzar-la, deixant brillar clarament allò estrany i desconegut.

És tan senzill com que la guerra i l’art són oposats, així com la guerra i la pau són oposats

BIOGRAFIA

JON FOSSE (Haugesund- Noruega, 29 setembre 1959), és prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023. Va debutar el 1983 amb la novel·la Raudt, svart (Vermell, negre), on abordava el tema del suïcidi d’una forma crua. La seva primera peça, Og aldri skal vi skiljast (I no ens separarem mai), es va representar i publicar l’any 1994. La seva obra, escrita en nynorsk, variant estàndard minoritària del noruec, abasta una varietat de gèneres. Jon Fosse ha escrit novel·les, contes, poesia, llibres infantils, assaigs i obres de teatre. Les seves obres han estat traduïdes a més de quaranta idiomes.
Fosse va ser nomenat cavaller de l’Orde Nacional del Mèrit de França el 2003. També ha estat classificat com el número 83 de la llista dels 100 millors genis vius per The Daily Telegraph.
Des del 2011, Fosse ha rebut el Grotten, una residència honorífica propietat de l’estat noruec i situada a les instal·lacions del Palau Reial al centre de la ciutat d’Oslo. L’ús del Grotten com a residència permanent és un honor atorgat especialment pel rei de Noruega per les contribucions a les arts i la cultura noruegues.
Fosse va ser un dels consultors literaris de Bibel 2011, una traducció noruega de la Bíblia publicada el 2011.
Fosse va rebre el Premi de Literatura del Consell Nòrdic 2015 per Andvake (Vigília), Olavs draumar (Somnis d’Olav) i Kveldsvævd (Cansament).
Nombroses de les obres de Fosse han estat traduïdes al persa per Mohammad Hamed, també les seves obres s’han representat a les sales principals de l’Iran/Teheran.
El 2023 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «les seves obres innovadores i la seva prosa que donen veu a allò que no es diu», Fosse combina llaços locals forts, tant lingüístics com geogràfics, amb tècniques artístiques modernistes. L’acadèmia sueca reconeix que és un dels dramaturgs més interpretats del món, alhora que com més va més és reconegut per la seva prosa.

Font: Ignasi Roda, Wikipèdia

Read Full Post »

Teatre Romea es va crear l’any 1863

LLUÍS TORRES|Ahir, dimarts 26 de març de 2024 vàrem sortir de Bellaterra amb els FGC i assistim al Teatre Romea per gaudir, amb una sala plena de gom a gom de “La Disputa”, una obra escrita pel francès Jean-François Prévand que va arribar en aquest escenari històric deu ser de la mà d’uns dels grans del nostre teatre, Josep María Flotats i Pere Ponce

Salutació entre Josep M
Flotats i Pere Ponce a l’acabar la funció del Teatre Romea

L’artista català és l’encarregat d’adaptar i dirigir aquest text –de manera molt brillant– que posa en escena un combat d’alta volada entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau.

“La Disputa” posa en escena un combat d’alts vols entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau que té com a protagonistes el mateix Josep Maria Flotats i Pere Ponce.

Un pamflet anònim acusa Jean Jacques Rousseau per haver abandonat els seus cinc fills.  Rousseau recorre a Voltaire per esbrinar qui és l’autor d’aquesta abominació.

Això ens dóna l’oportunitat d’assistir fins el dia 1 d’abril de 2024 a una gran escena domèstica on els dos filòsofs enfronten les seves idees sobre Déu, la igualtat, l’educació i el teatre.  Dues maneres igualment generoses, però molt diferents de concebre la societat.

El Teatre Romea és una sala d’espectacles dedicada principalment a funcions teatrals, situada al carrer de l’Hospital, 51 del Raval de Barcelona i catalogada com a bé cultural d’interès local. El 2015 va rebre la Creu de Sant Jordi «pel paper rellevant que aquest equipament, creat el 1863, ha tingut en la cultura i la societat de Barcelona i de Catalunya.».

Text de l’autor

Voltaire Rousseau va ser creada a París, el març de 1991, i representada durant 5 anys. Jo mateix vaig interpretar el paper de Rousseau durant força temps.
I, ara (2024), em trobo interpretant Voltaire. Ja tinc, per fortuna o per desgràcia, l’edat indicada.
Però això m’ha permès, des de l’interior, per dir-ho així, comprendre
millor fins a quin punt són complementaris. Sí, complementaris.
Certament, mentre vivien, van ser antagonistes, i fins a quin punt! Però la posteritat ha rendit el seu veredicte.
A penes una mica més de deu anys després de les seves morts (el mateix any, el 1778), Robespierre i Saint-Just els fan entrar a tots dos al Panthéon, reconeixent-los com als dos Pares de la República.
I, una mica més tard, Victor Hugo farà el mateix quan Gavroche als Miserables morirà sobre les barricades de la Llibertat cantant: “Si je tombe à terre, c’est la faute à Voltaire, le nez dans le ruisseau c’est la faute à Rousseau.” (Si caic a terra, és culpa de Voltaire, amb el nas dins del riu és culpa de Rousseau.)
No fa distincions. Les diferències són esborrades en benefici del projecte: Vive l’avenir! (Visca el futur).
Mai agrairem prou a Voltaire haver dit que la cultura era la solució. I mai oblidarem que Rousseau va dir: “Però no qualsevol cultura!” Maria Flotats per reprendre brillantment
I jo, mai agrairé prou a Josep la torxa i fer-se amb aquest projecte, que és un projecte nou, en aquesta llengua catalana tan bonica de Salvador Oliva, i que, en la nostra època tan convulsa, és, abans de tot, un missatge d’esperança.

Font: Josep Maria Flotats

Read Full Post »

Bellaterra, 24 de març de 2024

Ahir dissabte, dia 23 de març, a la sala gran del Centre Cívic de la Plaça Joan Maragall de Bellaterra, el Conservatori de Música de Bellaterra va oferir al veïnat de Bellaterra un Concert de Música Clàssica que va fer omplir totes les butaques de la sala.

Concert Orquestra Grau Professional El Musical de Bellaterra al Centre Cívic de Bellaterra 📷 Margarita Torrent

Des de Bellaterra.Cat agraïm la bona música que ens van obsequiar tots els músics professionals, també a Montse Roig i tot el seu equip, que des de fa un munt d’anys ens venen omplint l’ànima de vitamines musicals.

El Musical és una Escola de Música privada, autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Situada a Bellaterra, compta amb més de 25 anys d’experiència en el món de l’educació i la música i amb un sòlid i valuós equip de professionals. Ofereix programes per a famílies, infants, joves i adults.

A l’enllaç de sota podeu gaudir d’uns moments del Concert de Grau Professional de El Musical de Bellaterra 🎥 ORIOL CAMPMANY 👇

https://youtu.be/CnS9Q4NQW2I?si=G6JXQwIvtoc3W3dx

Ensenyaments impartits:

Iniciació a la música:
– Programa d’embarassades i nadons (de 4 a 16 mesos).
– Programes d’1 a 6 anys.
Nivell elemental: ensenyaments no reglats a partir dels 7 anys i adults.
Nivell mig: ensenyaments no reglats, una vegada assolit els ensenyaments propis de nivell elemental i sense límit d’edat. Tria lliure d’assignatures.
Formació continuada: per a professionals dels sector de la música i l’educació (Seminaris, Conferències, Concerts…)

Instruments impartits:

Acordió, Arpa/Lira, Baix elèctric, Bateria/percussió, Cant, Clarinet, Contrabaix, Flauta de bec, Flauta travessera, Guitarra clàssica, Guitarra elèctrica, Piano, Saxofón, Trombó, Trompeta, Viola, Violí, Violoncel.

EL MUSICAL DE BELLATERRA

Carrer de Ramon Llull, 16
08193 Bellaterra
Telèfon: 935 804 246
Correu electrònic:      info@elmusical.cat
Web: http://www.elmusical.cat

Read Full Post »

Valldoreix, 24 de marc de 2024

LLUÍS TORRES|En el marc de la programació continuada a la Nau de Cultura de Valldoreix, ahir dissabte, 23 de març, a les 20 hores, vàrem assistir i gaudir a un teatre ple de gom a gom de la proposta teatral “Un prometatge”, d’Antón Chéjov, en versió catalana de Joan Oliver.

‘Un prometatge’ d’Anton Txèkhov és l’obra triada pel Consell de Teatre de Valldoreix i l’àrea de Cultura de l’EMD que va iniciar aquest dissabte 23 de març, a les 20:00h a la Nau de Cultura, l’edició 2024 de la Programació Continuada de Teatre de Valldoreix.   La presentació de la temporada va anar a càrrec de Juanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix i Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat del Vallès.

Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat i Joanjo Cortés, president de l’EMD de Valldoreix

Aquesta primera representació, és una adaptació al català de Joan Oliver sobre el texte de Txèkhov, el gran dramaturg rus, que ens presenta una farsa russa situada en el món camperol, tant  universal que el temps no passa per ella. Tres personatges amb els seus desacords. Un pretendent, una pubilla i un pare delerós de casar la filla. Què en pot sortir? L’elenc dirigit per Ignasi Roda està format per Jaume Pla com a Ivan Vassilievitx, Anna Pou com a Natàlia Stepànova i el mateix ,director en el paper d’Stepan Stepànovitx

“Un prometatge” va ser escrita per Txékhov l’any 1889,  i es va estrenar a Barcelona l’any 1927, presentada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual i traducció d’Alfons Maseras. Es dona la circumstància que un dels actors d’aquest diumenge, Jaume Pla, ja havia interpretat el personatge fa 60 anys, el 1959, quan l’obra va ser posada en escena per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.

Read Full Post »

Dissabte, 23 marc, 18:30h, sala gran del Centre Cívic de la plaça Joan Maragall de Bellaterra

Read Full Post »

EN MEMÒRIA DEL PINTOR VILA-PUIG
La Vanguardia, 4 de març de 1964

Podeu visitar aquests dies, al Palau de la Virreina, l’exposició d’homenatge a la memòria del pintor Vila-Puig organitzada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ia la qual el nostre Ajuntament ha col·laborat cedint a aquest objecte les sales del pis superior  del dit edifici.  La mostra assumeix els caràcters d’un gran esdeveniment dins de la vida artística barcelonina, en tots els ambients dels quals havia conquerit Vila-Puig el mateix una autèntica ètica estima cap a la seva persona per les excel·lents qualitats morals i cíviques que l’adornaven, que una consideració sincera respecte  a la seva obra, fins i tot en el sentiment dels qui estèticament, en aquests temps tan agitats per teories, molt allunyats se sentien.  La integritat de les seves conviccions, i la lleialtat amb què les defensava amb els pinzells a la mà, sense claudicacions i amb acrisolada qualitat pictòrica, el van fer mereixedor del màxim respecte. 

L’obra que va deixar és una glossa reiterada del paisatge del Vallès, la comarca nativa, que va interpretar amb austera emotivitat.  Altres paratges va pintar, de tot Espanya i d’altres terres catalanes, però va ser el mut llenguatge dels almiats, els regats, els camins, els arbres i cases del Vallès el que més intensament parlés al seu esperit de pintor.

Va néixer Joan Vila-Puig a Sant Quirze de Terrassa, any del 1890, i va morir a la seva finca de Bella Terra, centre de les seves excursions pictòries, el 1963.

En el marc de l’exposició, aquest proper dia 6, serà pronunciada pel catedràtic  de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi Miguel Farré una semblança del pintor i donat un concert per l’orquestra el Camara Joan Masia, en què actuen Santiago i Maria Gloria Vila-Puig, fills del pintor;  el 17 farà una conferència sobre l’art de Vila-Puig el crític d’art de LA VANGUARDIA i professor de l’Escola de Llotja don Juan Cortés, i serà projectat el film en color Vila-Puig realitzat el 1955 per Santiago Vila-Puig.

Reproduïm en aquesta pàgina alguns dels quadres que figuren a l’homenatge al gran pintor.  Entre ells, a la foto 1, l’autoretrat, datat el 1915, foto 2 paisatges i foto 3 veiem els estris de treball de Vila-Puig, record del mestre, que figuren a l’exposició.

Read Full Post »

📍Autor d’una quarantena de llibres, va ser l’encarregat de documentar el procés creatiu de Subirachs a la Sagrada Família

📍Guardonat amb premis de prestigi com el Pravda de fotografia, va exposar a diferents ciutats del món com Nova York, Moscou, Venècia o Tòquio. A Sitges va realitzar una antològica al Mercat Vell l’any 2002 i la mostra ‘Un hivern a Moscou’ a l’Edifici Miramar l’any 2005.

Joan Iriarte Ibarz (Barcelona, 1936-Sitges, 2018), autodidacta, admirador i seguidor d’Henri Cartier-Bresson, de Francesc Català Roca i de José Ortiz Echagüe, durant la seva trajectòria artística es dedicà especialment al retrat de personalitats, i especialment d’artistes i la seva obra, col·laborant en nombroses publicacions, com National Geographic.

Joan Iriarte i Josep Maria Subirachs a la capella del Cercle Comtal,1992 (actual Fundació Vila Casas de Barcelona)

Entre els seus treballs, destaquen també les seves imatges de la Unió Soviètica, del Brasil, del Marroc, de l’Àfrica subsahariana, de Venècia, de Nova York, entre d’altres indrets del món. Ha exposat a diverses ciutats com Nova York, Moscou, Venècia, Tòquio o Sitges, la ciutat on va viure des del 1993, amb la qual mantingué una estreta vinculació professional a través d’exposicions i activitats culturals. Ha publicat més de quaranta llibres, entre els quals destaquen Retrats i entorns de Sitges (2006), Sitges d’ahir i de sempre (2007) i, en col·laboració amb el poeta David Jou i Mirabent, Llum de Sitges (2004) i Sitges en blau (2006).

Entre els treballs de més importants de Joan Iriarte destaca la seva documentació gràfica del treball de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Família de Barcelona, 1991

Joan Iriarte rebent una obra de Josep Maria Subirachs durant el seu homenatge al Cercle Comtal de Barcelona, 1992 (actual seu de la Fundació Vila Casas)

L’any 2007 en el marc de la celebració del 40è Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges 2007, l’alcalde Jordi Baijet de la població i Joan Iriarte inauguraren al Baluard Vidal i Quadras l’escultura “Postal de Sitges”, dissenyada per mateix Iriarte, dedicada a la fotografia i al cinema. L’obra, de dos metres d’alçada i realitzada amb ferro rovellat, disposa d’una placa commemorativa per homenatjar la tasca realitzada pels creadors d’aquest festival de referència del cinema fantàstic.

La seva obra es compon d’imatges que ens remeten a una poètica dels elements senzills alterats en la significació per una lectura que entronca amb l’imaginari creatiu de Joan Brossa, els dadaistes i els surrealistes. En les seves composicions hi ha també una poètica que apel·la als sentits i a l’erotisme, que vincula l’objecte de la seva obra amb projeccions de Freud o Carl Gustav Jung de la sexualitat humana.

De les darreres exposicions de la seva obra destaquen l’exposició antològica realitzada el 2002 al Mercat Vell i la del 2005 presentant la mostra “Un hivern a Moscou” a l’edifici Miramar. “Realitat i ficció” és una altra de les exposicions, que van tenir lloc a la galeria Agora 3 de Sitges, on s’exhibiren un conjunt d’instantànies originals i peces úniques de l’artista barceloní. El juny de 2018, un mes abans del seu decés, amb motiu dels 25 anys de Joan Iriarte a Sitges, la mateixa galeria Àgora 3 va exposar una faceta artística menys coneguda amb la mostra d’una selecció de dibuixos de l’artista que formen part de la col·lecció ‘Traços de la meva memòria’.

Font: Cercle Comtal, Wikipèdia,

Read Full Post »

Pedro Almodóvar i germà, rebuts per Francesc Pérez al Cercle Comtal de Barcelona, el 24 octubre 1991 
📷 BELLATERRA.CAT

LLUIS TORRES | El Cercle Comtal (1990-1994), –actual Fundació Vila Casas-, va ser un club privat destinat al món dels artistes i empreses creatives de Barcelona. Situat al pis principal de la modernista Casa Felip, carrer Ausiàs March, 20, a la banda mar, entre els carrers Girona i Bruc.

Loquillo i acompanyant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT

El Cercle Comtal va organitzar un munt d’iniciatives gastronòmiques i culturals,  (entenent la cultura en un sentit molt ampli): presentacions de llibres, debats, exposicions de fotografia i pintura, i també competicions de billar, d’escacs, tast de vins, tertúlies d’òpera, mostres de Karate, etc., 

Bibi Andersen a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT

Entre moltes altres activitats, el dissabte dia 24 d’octubre de 1991, es va presentar el film Tacones Lejanos, amb l’assistència del seu propi director, en Pedro Almodóvar, Miguel Bosé, Marisa Paredes, Bibí Andersen etc.,

Taula de billar vestida especialment per la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT

Lucrecia, la cantant cubanesa acabada d’arribar a la ciutat de Barcelona va ser contractada per cantar, acompanyada pel seu teclat elèctric, i per tota la Troupe d’Almodovar, varen cantar la cançó Dos Gardenias.

Xavier Agulló, acompanyant i Francesc Pérez amb el pòster de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT

Al finalitzar l’acte, davant del vitrall modernista del Cercle Comtal, li vàrem entregar a Almodóvar un simbòlic Oscar de plàstic, tot despedint-lo fins a la limusina que l’havia portat des de l’aeroport de Barcelona.

Marisa Paredes entrant a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT

Cercle Comtal es va inaugurar l’any 1991. El restaurador bellaterrenc Francesc Pérez Torres, ex director del Tragaluz, Finisterre, Via Veneto, Melià Barcelona i Hilton, va ser el director del modernista Restaurant que ocupava gairebé el 50% de l’espai del club. A la part central de la gran balconada central del carrer Ausias March, 20, se situava el Restaurant del Cercle Comtal, i a cada una de les galeries modernistes els salons privats rosa i blau. La capella privada va ser convertida en un nou saló privat per a 10 persones. A l’entrada hi havia el celler climatitzat i la recepció.

Miguel Bosé i convidades a la presentació de Tacones Lejanos al Cercle Comtal de Barcelona 📷 BELLATERRA.CAT

Teclejar l’enllaç de sota per veure el vídeo de la presentació de Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar al Cercle Comtal de Barcelona, 24 octubre 1991

Read Full Post »

David Martí (1960-2007)

David Martí i el Senyor Ducasse, àlies Lautréamont
Res del que concerneix Isidore Ducasse pot ser indiferent al surrealisme, així que com un autèntic cataclisme prenc coneixement fa uns dies d’un llibre en què apareixen ni més ni menys que cinquanta “visions” plàstiques inspirades per la lectura d’Els cants de Maldoror.

David Martí és un artista que m’era desconegut, ja que no se situa a l’òrbita del surrealisme ni ningú no m’havia cridat l’atenció sobre ell ni sobre aquest llibre.  Nascut a Barcelona el 1960, de casta va venir al llebrer, ja que el seu pare era l’escultor Marcel Martí i la seva mare l’escultora Parvine Curie.  Passa la seva infantesa i la seva adolescència entre Catalunya i la regió parisenca, i freqüenta l’Escola de Belles Arts de París, des del 1976 iniciar una sèrie de viatges a l’Índia, que l’influirien decisivament.  Cultivant el teatre i la poesia, celebra la seva primera exposició a Meudon el 1981. Del 1990 al 2000 resideix a Cadaqués, on exposa regularment, inclosos uns mòbils-escultures.  És el 2002 quan es consagra en exclusiu a les pintures inspirades per Los cantos de Maldoror.  Va morir prematura i sobtadament a París, el 2007.

50 visions sud Maldoror és, en efecte, el títol d’una obra excepcional de David Martí, publicada l’any 2003 i difosa en exclusiva, no sabem si encara, per la Librairie du Scalaire de Lió.

L’editor de 50 visions sud Maldoror no és altre que Marc-Gabriel Malfant, de qui ja ressenyem a “Surrealisme internacional” la seva interessantíssima publicació Onan à Cadaqués*.  Amic de David Martí, ell és el destinatari d’una preciosa “Carta imaginària” sobre les il·lustracions que l’artista ha fet dels Cants de Maldoror, i que, reproduïda en manuscrit, funciona com a prefaci invalorable.  David Martí s’hi confessa lector també de Baudelaire i Rimbaud, perquè “a l’hora de llegir belles pàgines, necessito que siguin maleïdes”, ja que “la resta pertany al regne de l’autoengany i del tedi fenomenal”.  Aquesta carta, de sis extenses pàgines en francès i signada l’1 d’agost de 2003, revela, de cap a peus, un veritable poeta.  Per ella ens vam assabentar que el suggeriment d’inspirar-se en l’obra de Lautréamont va venir del mateix Malfant, però que només va cristal·litzar arran que Martí advertís, sobre una de les taules de dibuix, unes làmines de paper blanc amb unes taques informes de cafè,  que va retallar, dibuixant sobre elles.  Especialment emocionant és la descripció que després fa de l’efecte físic que sobre ell va exercir la lectura de Los cantos de Maldoror durant l’elaboració de les imatges, amb dolors terribles als peus i després a les mans i un somni pesat ple de visions, al·ludint a  “les vibracions o fenòmens tel·lúrics que emanen perillosament dels cants”.  Hi ha res més genuïnament surrealista?  Però és que a més, per dir-ho amb Arturo Schwarz, “qualsevol obra que ampliï els nostres horitzons mentals i visuals per mitjà del lliure joc de la imaginació és surrealista”, al marge que el seu autor pertanyi o no pertanyi al Moviment Surrealista. 

David Martí va dedicar aquest dibuix al restaurant La Taula de Barcelona

Es podria afirmar que David Martí, sense cap lligam a les activitats surrealistes, és surrealista al furor maldororià.
Entre els títols de les visions maldororianes de David Martí, abunden els que es refereixen als seus animals ia les seves metamorfosis animalsques: “El drac de Maldoror”, “Els taurons de Maldoror”, “Ballena Maldoror”, “Rémora Maldoror”, “Maldoror com  lleó”, “Pelicà Maldoror”, “Grulles de Maldoror”, “Monstre oceànic de Maldoror”, “Ocells lautreamontianos”, “Pulls de Maldoror”, “Bestiari marí de Maldoror”, “Rinoceront lautreamontiano”, “Rino-gos de Maldoror  ”… Però també tenim “La sang de Maldoror”, “Les entranyes de Maldoror”, “La dansa de Maldoror”, “El bosc de Maldoror”, “L’oceà de Maldoror”, “Maldoror en tanta roca”, “  Maldoror a l’estat de violació”, “L’epidermis negra de Maldoror”, “L’astre deformat de Maldoror”, “Rostres desfigurats de Maldoror”, “L’histrió volàtil de Maldoror”, “Arquitectura lautreamontiana”, “Eclosió oceà de Maldoror”  i fins i tot un “Maldoror s’apodera de la Terra”.  En fi, una apoteosi maldororiana que obliga a atresorar aquest llibre juntament amb les edicions del “Senyor Ducasse, àlies Lautréamont”, que és com David Martí en diu la “carta imaginària”.

Iludtració de David Martí pel llibre Marc Gabriel Malfant “Approche du lanceur de Cailloux” Cadaqués 1999

Diversos antecedents té aquesta gran publicació: els dotze pioners dibuixos que va fer Jindrich Styrsky per a la traducció txeca de Los cantos publicada el 1929;  l’edició de Lévis-Mano del 1938, il·lustrada per Victor Brauner, Henrique Espinoza, Óscar Domínguez, Max Ernst, Yves Tanguy, René Magritte, Juan Miró, Roberto Matta, Wolfgang Paalen, Man Ray i Kurt Seligmann;  els 37 dibuixos que Armand Simon va seleccionar per a la seva publicació entre els milers que li va dedicar a Los cantos entre 1937 i 1945;  l’edició il·lustrada per Magritte el 1948;  i la sueca il·lustrada per Ragnar von Holten el 1972. Des d’aleshores no s’havia vist una cosa igual.

David Martí va fer quatre il·lustracions que, igual que passa amb la sèrie Maldoror, no amaguen les influències índies, segurament, segons el títol, tampoc  absents al seu llibre de poemes La memòria dels mons.  El text de Malfant, estudi, amb inclosa invectiva, de l’habitual gest humà de llançar pedres a l’aigua, va precedit de cites de Montherlant, Salvador Dalí i Víctor Hugo, que resen, respectivament:

“Cada vegada que hagis resistit a agafar una flor,  a pixar en aigua neta, a trencar una branca inútilment, etc., hauràs fet bé.  Encara que això no tingui cap mèrit (i això no és segur), almenys hauràs evitat un moviment vulgar”; 

“Ho he vist pujar la costa, pensativament.  Caminant, s’ha inclinat per recollir un còdol”;  “Les catàstrofes irradien en totes direccions.  Llança una pedra a l’aigua i explica les esquitxades”.  Encara és més decisiva una cita interior: “Sovint, jo adoro un còdol”, d’Arthur Cravan, és clar.  La meva favorita, com a esperit que aspira a agermanar-se amb la cultura ameríndia, és de Lame Deer: “La terra és viva.  Les muntanyes parlen.  Els arbres canten.  Els llacs poden pensar.  Els còdols tenen una ànima.  Les pedres tenen poder”.  Malfant escriu que respecta les pedres i que fins i tot intenta no desplaçar-les quan va: “Respecto la seva edat i la seva situació.  Mesuro el temps que han necessitat, i les vicissituds, per arribar-hi”.  Però jo obro una excepció, ja que tinc per hàbit tirar a baix les acumulacions de pedres que deixen els senderistes per indicar-se el camí els uns als altres;  és cert que ja aquestes pedres han estat mogudes i es tracta en part d’un acte de desgreuge, però també ho és que jo deixava al seu lloc, fins i tot religiosament, els senyals dels pastors de la serra portuguesa de Montemuro, molt boniques a més,  gairebé com si fossin figures de Tanguy.  En aquest cas, la meva fòbia triomfa el gregarisme d’aquesta espècie depredadora que no deixa de ser, encara que es disfressi d’amor a la natura, el senderista comú, urbanita i corromput per la banalitat regnant.
Banalitat de què David Martí, pel que mostra la seva admirable “carta imaginària”, estava completament protegit.                               SURREALISME INTERNACIONAL

ENTERRAMENT DE DAVID MARTI

L’enterrament de David Martí, en el seu estimat Cadaqués, previst com un acte íntim, va ser multitudinari.  Havia mort inesperadament a París, on solia viatjar sovint amb motiu de les seves edicions poètiques i de les exposicions.
Tenia 46 anys i davant seu una vida plena de promeses: poeta i pintor, era sobretot un imaginatiu somiador que, poc aferrat a les coses terrenals, vivia en un món a part.

Als 16 anys havia fet el primer viatge a l’Índia, seguit cinc anys després d’un segon, fet que va marcar la seva iconografia artística.  Excel·lent dibuixant, amb un llapis i paper era capaç de crear les més fabuloses composicions a mig camí entre les mil i una nits i el conte infantil.  Era un ésser sensible que malbaratava simpatia i tan fràgil que despertava un sentiment de protecció.

Era fill de Marcel Martí, un dels grans escultors catalans, i d’Arlette, que, si als anys seixanta passava per ser una de les dones més belles de Barcelona, és avui amb el seu nom autèntic de Parvine Curie una de les més significatives escultores franceses.  David va néixer a Barcelona però es va formar a l’Escola de Belles Arts de París.  El 1982 es va instal·lar a Cadaqués i any rere any exposava allà (a Barcelona va exposar tres vegades).  No oblidarem mai l’exposició prodigiosa de la galeria Patrik Domken, acompanyat pel gran François Stahly.  Fa poc es va presentar a París el segon llibre de poemes il·lustrat per ell mateix, La memòria dels mons: “Morir una mica en la tristesa matinal/ Sota l’encanteri vespertí d’ahir: la nit morta, dormir”. MARIA LLUISA BORRÀS

Font: Surrealisme Internacional, La Vanguardia,

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »