La Mostra de Dansa viatja de la Mediterrània a Amèrica passant per Polònia Grup folkloric Warszawianka de Polònia.
Avui diumenge 7 de juliol, a les 19.30 hores i a la plaça de l’Abat Oliba de Cerdanyola, la Mostra s’acomiada amb el Concert de Música i Dansa amb les actuacions de Batúcamela, Coral Sant Pau, Escuela de baile flamenco de la Casa de Andalucía, Cuarentuna de Barcelona i la formació musical de l’Esbart Sant Marçal. Tots els actes són gratuïts.
La presidenta de l’Esbart Dansaire Sant Marçal, Laura Bros, explica que la Mostra concentra en tres dies molta varietat artística i una sorpresa final que no es pot desvetllar. L’Esbart ha convidat a ballar a antics dansaires per oferir divendres 5 de juliol un espectacle que serà un recorregut pels 45 anys d’història de l’Esbart.
LLUIS TORRES|Avui compartim l’entrevista publicada a la revista L’Esquirol de Bellaterra, fet l’estiu de 1997, que l’Oriol Gisbert va realitzar a l’escultor bellaterrenc en Emili Colom i Comerma (Creador dels Esquirols de Bellaterra, única escultura situada a l’espai públic del poble, i que cap administració s’ha dignat s restaurar, tot i que hi han peces trencades i és plena d’òxid). Colom i Cormena (Barcelona 1924-Bellaterra 2007), fill i net d’escultors, va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
El matrimoni Emili Colom Comerma i M. Carme Sala Matas . 📷 L’ESQUIROL DE BELLATERRA
EMILI COLOM: “Les arts plàstiques van cap per avall”
L’escultor Emili Colom no para. El creador dels esquirols de la Plaça Joan Maragall afirma que està jubilat (va néixer l’any 1924), però en el seu taller de Bellaterra ja projecte dues escultures noves per a l’església de Sant Miquel del Port i un altar per a la Col.legiata de Cardona. Tot just fa un mes que es va presentar públicament una talla seva a l’església barcelonina de Sant Pau del Camp, talla que s’afegeix al gran nombre d’escultures que d’ell es poden veure arreu de Catalunya. Durant molts anys ha treballat en el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, fent-hi rèpliques de les obres d’art religioses custodiades als museus catalans. A causa del seu domini de les tècniques escultòriques, en un llibre suís sobre el romànic català van confondre una de les seves obres amb una escultura de l’època.
La talla policromada a l’església barcelonia de St. Pau del Camp és fruit d’un encàrrec.
Se sent còmode treballant per encàrrec?
Sí, força. Però també tinc obres de creació lliure: he fet dues exposicions a Austria, tres a Ginebra. M’han comprat escultures a l’estranger… i tanbé tinc molts dibuixos en col.leccions particulars.
Perd algun grau de llibertat quan treballa per encàrrec?
No exactament. El que passa és que sovint topo amb els mals arquitectes que no tenen gens en compte el projecte escultòric: per exemple, vaig fer una estàtua del timbaler del Bruc, per a Santpedor, que s’havia de posar damunt d’un pedestal de dos metres i la van instal.lar dins d’un bassalet, a nivell d’aigua. Ara bé, de vegades passa tot el contrari: l’arquitecte de la Catalana Occident aquí a Sant Cugat, va donar moltes voltes buscant una escultura que s’adeqüés al seu edifici fins que va trobar el meu “Cavall de la llibertat” i el va instal.lar allà amb molt de compte i encara hi és.
La talla que ha fet a Sant Pau segueix una línia molt propera a les talles romàniques de fa un mil.leni; es pot considerar vigent el treball escultòric actual amb tècniques de l’antigor?
I tant! Què més voldríem que dominar totes les tècniques escultòriques del passat! Jo he treballat tots els estils d’art religiós català, des del romànic fins el neoclàssic, passant pel gòtic i el barroc. L’escultura de Sant Pau del Camp s’inspira en les talles ròmàniques de fusta policromada. El romànic català és pobret però impressionant. Sempre m’ha interessat bastant i l’he estudiat a fons.
Com prepara les escultures des que rep un encàrrec fins que les presenta en públic?
Jo tinc dues personalitats: d’una part hi ha el poeta, el creador que s’ha d’inspirar, però per altre banda tinc l’ofici que m’ajuda a estudiar les obres d’art del passat, a fer molts dibuixos i esbossos i a adaptar les escultures a l’espai on seran instal.lades. Per exemple, Sant Pau del Camp l’he analitzat de dalt a baix.
Amb quins materials se sent més còmode a l’hora de fer escultures?
Jo treballo amb tot tipus de materials. En escultura, a més a més de l’art hi ha d’haver l’ofici. Si algú vol ser escultor cal que domi- ni les diverses tècniques d’aquest ofici: bronze, marbre, fusta … però per començar, cal anar al taller d’un escultor i escombrar-lo, com he fet jo.
Les Lectures a la Fresca celebren el 4, 11 i 18 de juliol la seva 20a edició amb tres obres commemoratives: “La Filla del Mar” d’Àngel Guimerà en el centenari de la seva mort, “Estat d’alerta” en homenatge al fundador de la Universitat Internacional de la Pau, Frederic Roda, i el musical “Nevares”, la novetat d’aquesta edició, basat en un conte de Pere Calders.
Presentació de la 20a edició de les Lectures a la fresca a l’Ateneu Sancugatenc 📷 (Lali Puig)
Dijous 4 de juliol a les 22 h als Jardins del Monestir (Espai dels Castanyers) es durà a terme el muntatge “La Filla del Mar”, adaptada i dirigida per Dolors Vilarasau. Una obra que s’ha seleccionat en commemoració al centenari de la mort d’Àngel Guimerà que es celebra aquest 2024.
La segona setmana de juliol, dijous 11 a les 22 h a la plaça de l’Om, les Lectures a la Fresca han programat “Estat d’alerta”. Es tracta d’un muntatge molt especial perquè commemora els 40 anys de la Universitat Internacional de la Pau i els 100 anys del naixement del fundador, Frederic Roda. L’obra la dirigeix el seu propi fill Ignasi Roda i és una reinterpretació del taller de teatre que ell mateix va dirigir el 1984 amb motiu de la fundació de l’Unipau.
Frederic Roda Pérez (1924-2006) 📷 CEDIDA
Les Lectures a la Fresca 2024 es tancaran amb el musical “Nevares”, també d’Ignasi Roda i dirigit per Dolors Vilarasau. Aquest muntatge és la novetat d’aquesta edició i es basa en el conte “Aquí descansa Nevares” de Pere Calders. El muntatge compta amb la direcció musical d’Albert Santiago i es durà a terme dijous 18 de juliol a les 22 h a l’Amfiteatre dels Jardins del Vallès.
El Vano
Aquest any, el disseny del Vano que en cada edició any s’ha encarregat a un artista plàstic de la ciutat, s’ha volgut seleccionar d’una forma diferent i s’ha col·laborat amb l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat, que ha realitzat un concurs intern d’on ha sortit guanyadora l’alumna Àmbar Caspari.
Vano d’Àmbar Caspari dissenyat per Lectura a la fresca 2024 de Sant Cugat
Exposicions
Aquest any, per commemorar aquestes 20 edicions de les lectures, els Amics de Pedra i Sang també han organitzat una sèrie d’activitats paral·leles, com l’exposició “Vint anys llegint a la fresca” composta per 20 fotografies de gran format que penjaran dels balcons dels espais més emblemàtics on s’han celebrat les lectures al llarg de la seva història, que han estat un total de 64 places. També es durà a terme del 26 al 10 de setembre a l’Ateneu Santcugatenc l’exposició “20 anys ventant-nos a la fresca” que recull tots els vanos originals realitzats per vint artistes plàstics de la ciutat al llarg d’aquests anys.
Documental
Televisió Sant Cugat també col·labora amb la commemoració d’aquestes 20 edicions de les Lectures a la Fresca amb la realització d’una entrevista amb la seva directora i fundadora, Dolors Vilarasau, on es va un repàs de la història del cicle amb imatges úniques dels muntatges de l’arxiu històric de la televisió. Un programa que podreu veure durant tot aquest estiu al nostre canal de TDT i també a la carta a YouTube.
Dolors Vilarasau i Eduard Jener al seu programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat 📷 CEDIDA
Lectures a la fresca, Sant Cugat 2024
DIA 4 – LA FILLA DEL MAR d’Angel Guimerà Direcció: Dolors Vilarasau Lloc: pla dels castanyers, darrere el monestir.
Portada del llibre La filla del mar d’Àngel Guimerà (1845-1924)
DIA 11 – ESTAT D’ALERTA d’Ignasi Roda Direcció: Ignasi Roda Lloc: plaça de l’Om, davant del claustre.
El bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, creador d’ Estat d’Alerta
DIA 18 – NEVARES (Músical) d’Ignasi Roda Direcció: Dolors Vilarasau Lloc: Jardins del Vallès
Anna Güell, actriu bellaterrenca 📷 L’ESQUIROL AMICS DE BELLATERRA
Andrea Pascual entrevista a l’actriu bellaterrenca Anna Guell
Anna Güell sedueix amb la veu. Perfectament modulada, expressiva i segura, és la seva carta de presentació. Suau i densa com un glop de xocolata, la veu d’Anna expressa amb mil matisos els registres d’una actriu que disfru- ta recreant personatges a dalt de l’escenari.
-Vaig néixer a Sabadell, però es pot dir que sempre he viscut a Bellaterra. El pare de Sabadell i la mare de Barcelona, van viure un temps a cada ciutat, però a mig camí van trobar un camp de vinyes, que era Bellaterra, i s’hi van quedar!
– Quan vas començar a estimar el Teatre?
– Ja des de l’escola. Estudiava aquí a Bellaterra, a l’Escola Tagore, envoltada per la família Roda, i es respirava molt teatre. Vaig entrar al món del teatre més per la part literària que per la interpretativa. Quan estudiava Secretariat de Direcció a l’acadèmia Taulé Viñas de Sabadell, volíem fer una obra per parlar de determinats temes i amb uns companys vam començar a escriure-la. Es deia «La màquina de sommiar». La vam estrenar i una companyia d’aficionats de Barcelona la van muntar i va tenir una llarga vida. A partir d’aquí vaig començar a fer més coses.
– Vas treballar amb la Companyia de Belles Arts de Sabadell.
– Amb ells vaig fer moltes coses, entre elles, la funció número cent de <<The Manchester of Catalonia», que s’havia estrenat tres o quatre anys abans, i es va re-programar diverses vegades; «Totilimundi»; «Un pessic al melic», sobre textos de Pere Quart, i més coses…
– Has tingut molts premis de teatre. Ho trobes important?
– Sí, uns quants. Ho trobo gratificant. Sempre que et donen un premi és perquè algú, a part de tu, pensa que has fet un esforç per aconseguir una cosa, Però no serveix de gaire. Sí, per donar-te ànims. Però no és el que més m’interessa o el que més m’agrada. I alguna vegada he pensat que no me’l mereixia, i em fa ràbia.
– I al revés no t’ha passat?
Sí, i això em fa més ràbia! Però quan treballo no penso mai en si em donaran o no em donaran premis. Bé, una vegada sí. Un espectacle que jo pensava que havia estat una passa endavant important, molt treballat, molt maco, era «El somni d’una nit d’estiu que es va estrenar fa un parell d’anys al Teatre Grec. Em semblava que hauria d’haver estat nomenat d’alguna manera i no va ser així.
Quin ha estat l’últim premi?
– El muntatge que vam estrenar la temporada passada al Teatre Lliure, <<<Dansa d’Agost», de Brian Friel. Explica la vida de cinc germanes en el món rural irlandès, molt tancat, d’abans de la guerra. Les cinc <<germanes» vam tenir el Premi de la Crítica a la millor interpretació femenina. Va ser molt maco treballar amb actrius de la categoria d’AnnaLizaran, Muntsa Alcañiz, Emma Vilarasau i Esther Formosa.
Ara has dirigit «La Dam de Pic», d’Ignasi Roda, amb els actors del Teatre Inestable de Bellaterra. Com ha estat aquesta experiència?
– No vaig veure l’obra, perquè estava molt nerviosa. Vaig acceptar de fer-ho perquè trobo que l’obra és interessant. Jo tenia ganes de
“Treballant amb aficionats s’obren nous camins”
treballar amb una companyia de gent que conec des de fa molt, però que no són professionals i amb els quals es pot treballar d’una forma molt distesa, amb tranquil.litat. Els actors professionals a vegades som molt maniàtics i molt puristes. Treballant amb aficionats s’obren nous camins, són com cera verge, amb menys prejudicis, perquè s’hi juguen res. Però jo sempre faig el meu examen de consciència i veig el que ha estat positiu i en què m’he equivocat. Ara estic fent aquesta reflexió. A part, que el tema de la Sida és molt actual s’ha de tocar. i –
-Havies dirigit altres obres?
Sí, la meva primera incursió en la direcció va ser fa uns tres anys. Al Centre Dramàtic de València vam muntar «Vides privades» de Noel Coward. Tenia allà uns companys actors que volien formar companyia i em van demanar una obra per a cinc personatges. Com que jo viatjo bastant per veure teatre a Londres i a París i llegeixo molt, sempre tinc acumulades peces que m’agradaria fer. Vides Privades els va agradar molt, i vaig anar a València amb una sabata i una espardenya, perquè no teníem res de res, però el projecte de muntatge, per casualitat, va guanyar el premi de la Diputació de València.
No seria pas per casualitat.
Bé, es que no ens ho esperavem, i el que havia de ser una experiència molt lliure es va convertir en un muntatge molt oficial. Es va estrenar per les Falles de fa tres anys, i vam fer una temporada de dos mesos. Va ser una petita incursió en una obra de categoria molt important.
– Què és el que empeny a una persona a pujar dalt d’un escenari? A tu, què et crida a fer teatre?
-Hum, a veure. Per una banda hi ha una necessitat de conèixer més coses de les que jo sóc capaç de conèixer per mi sola. Crec que puc aprendre moltes coses de mi mateixa que desconec. El posar-te dins la pell d’un personatge i veure que ets capaç de dir coses que tu no diries i de fer coses que tu no faries, veus que ets capaç de jugar-les. El teatre és un joc. És un estímul per a conèixer coses a través d’una nova pell o descobrir el món des d’altres ulls.
“El teatre em fa descobrir el món des d’altres ulls“
També hi ha un repte amb tu mateix. Treballar en directe és com llençar-se al buit cada vegada que surts a escena. I en algun moment pot haver- hi una part d’exhibicionisme.
– Moltes vegades es diu que, en general, els actors són gent tímida.
– Sí, i tant! Fa anys, parlant precisament amb Frederic Roda, em deia que molts psiquiatres, a pacients amb problemes de timidesa, els aconsellen apuntar-se a grups de teatre, o estudiar a l’Institut del Teatre, per superar moltes barreres personals. Sempre m’ha quedat gravat això. Un altre aspecte molt importat és que l’actor té necessitat d’explicar coses, de comparar la seva societat, d’explicar-la. L’actor té una gran necessitat de comunicació.
– Tu com vius les nits d’estrena?
– Jo ho visc fatal! Cada vegada pitjor! Ja m’ho havien advertit, que cada vegada era més dur i realment és així. Hi ha moltes coses que has de defensar, has de demostrar-ho tot. Són moltes coses que depenen de tu i això és horrorós… perquè és una professió que si en un moment estàs fent una cosa ben feta, molt bé! I en el moment que t’equivoques, fora! Això és molt radical. Ja no et criden i desapareixes. I seria maco poder tenir el risc d’equivocar-te i el repte d’arriscar-te per equivocar-te, si és necessari, però sense patir aquestes pors a allò que diran… Si et pots treure tot això del cap és quan pots treballar bé. Es viu una època en què encara no tens tot això posat al cap; una altra època en què ho has de passar tenint-ho al cap i patint per aquest “què diran”; i després una època de treure’t tot això del cap i viure-ho amb més tranquil.litat i poder disfrutar.
– I després de catorze anys de teatre, en quina estàs tu?
Jo, a la del mig! Però almenys sóc conscient que sóc a la del mig i espero que ara ja ve l’etapa de maduració i creixement personal, d’anar-se creant un nom i, amb molta tranquil.litat, anar-se posant, anar treballant, anar tenint sort. La sort hi té molt a veure però també l’esforç personal, la dedicació, l’interès. Gràcies a Déu ho he pogut compagi- nar tot bastant.
“Fer teatre és un joc“
Quins directors t’han aportat més?
Destacaria molt a un primer mestre, en Joan Castells, que em va ensenyar a disfrutar de l’art de la interpretació. Em va ensenyar que fer teatre era un joc. I en Joan Oller, que em va ensenyar a no conformar- me mai amb les coses fàcils, sinó a buscar sempre més i més. Destacaria també en Sergi Belbel, que és un gran coneixedor de la força de la paraula a dalt l’escenari, i té unes idees molt modernes. I en Calixte Bieito, perquè és un apassionat del teatre, és un boig amb el que m’hi entenc perfectament. Ara estic fent una ajudantia de direcció amb ell.
Quin serà el teu pròxim treball?
Aquesta ajudantia de direcció en una obra que és un poema a tres veus, de Sylvia Plath, una noia nord-americana que es va suïcidar als trenta dos anys i ens ha deixat uns poemes “tremendos”, meravellosos, duríssims. Està programada pel 13 de gener a la Sala Beckett. Es titularà “Tres dones”.
Són tres dones embarassades que reflecteixen tres processos molt diferents: una vol tenir el fill i el té; l’altra vol tenir el fill i el perd; i l’altra no el vol, perquè és fruit d’una violació i l’abandona. És una excusa per fer un repàs dels sentiments, i les sensacions, i de la vida… a través dels tres punts de vista, introspectius al màxim. És una meravella. La interpreten tres actrius de la meva generació, Lluïsa Mallol, Francesca Piñón i Marta Millà.
Anirem a veure el teu treball a “Tres dones”. Compta amb tots nosaltres. Andrea Pascual
Portada de L’Esquirol Amics de Bellaterra, 1993 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Font: Andrea Pascual, L’Esquirol Amics de Bellaterra
Elisenda Sala amb la seva amiga Núria Feliu 📷 CEDIDA
Vídeo realitzat amb motiu del 110 aniversari del Mercat de Sants i com a homenatge a Núria Feliu, amb la col·laboració de la Coral Sant Medir i en Joan Fortuny i Guarro i en Lluís Fortuny i Guarro de l’Elèctrica Dharma.
Elisenda Sala amb el seu llibre “Fang a les mans” a l’Ateneu Sancugatenc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Elisenda Sala i Ponsa (Barcelona, 1938) Ceramista formada a l’Escola Massana (1950-59), fou deixebla i col·laboradora de Josep Llorens i Artigas. Becada per la Diputació de Barcelona per perfeccionament d’estudis ceràmics a la facultat Konstfackskolan d’Estocolm (1961-62) sota el magisteri de Stig Lindberg. Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics en l’especialitat de ceràmica per l’Escola Massana de Barcelona. Llicenciada en Belles Arts en l’especialitat escultura, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. Becada per la Fundació March per un treball d’investigació al Japó de la ceràmica japonesa contemporània. Becada dues vegades pel British Council de Barcelona per treballs d’investigació a Anglaterra de les escoles de ceràmica i dels seus artistes ceramistes . Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Sala Parés de Barcelona (1967-1979), Santa Catalina del Ateneu de Madrid- (1968), Museu Nacional de Ceràmica de Valencia (1974 i 1979), Galeria Pascual Lucas de Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), Museu Monjo de Vilassar de Mar (1993), Sala Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume (1994), Sala d’exposicions del Museu Municipal d’Argentona Museu del Canti (1995), Sala Busquets de l’Escola Massana (1997), Sala Municipal Can Palauet de Mataró (1998), Sala d’exposicions de la Fundació Caixa Penedès de Vilafranca del Penedès, Museu Monjo de Vilassar de Mar (2005), Museu de Premià de Dalt (2006) Ha exposat col•lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona des del 1966 fins l’actualitat. Té el Premi Miguel Lerín de Cerámica, diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966), i és medalla d’or del concurs de Faenza (1973) i Premi adquisició al Concurs de ceràmica artística contemporània de Faenza. Professora de l’Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris fent conferències a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Fou invitada per impartir un curs de tècnica de la ceràmica mural a la Universitat de Haifa (Israel). Ex membre del Consell directiu de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Ginebre (Suissa). Ex membre del primer Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Membre fundadora i vocal de ceràmica de la Junta directiva del AA/FAD de Barcelona. Ha publicat la monografia ” La porcellana en el Japó ” de l’Editorial del Castro (Sargadelos). Ha traduït de l’anglès “El llibre del ceramista” de Bernard Leach,de l’Editorial Blume. Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d’esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de juntes de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza, Museu Popular D’Art de Villafames, Castelló, Museu d’Art d’Elx, Alacant i a diversos museus d’ Europa i Àsia.
Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), és cronista de Bellaterra, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. A partir de 1970 inicia la seva carrera teatral.
Volum 1 Música per a poetes per Ignasi Roda 📷 CEDIDA
La lluna de Sant Joan (Ignasi Roda) https://youtu.be/tyevLg0iPLY?si=3D92fnVBuV1My_zt LLETRA La lluna de Sant Joan és una lluna cansada. Navega sense delit, xopa de mel i rosada. Les ones primes del cel li menen sospirs i alfàbrega, i amb ombres que no es desfan claror de fogueres altes. Ai, lluna de Sant Joan, padrina de les fogueres! Tria la flor del desmai i la rosa de l’estepa. En el vaixell de la nit sigues fanal i senyera, lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres. La lluna ja s’ha colgat, la volta blava ja és negra. Si volava un esparver sentireu el crit que feia. Ai, lluna de Sant Joan, sigues fanal i senyera. Lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres.
LLUIS TORRES|Compartim l’article La senyora engrescada, del poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 26 d’abril de 1932-Sant Cugat del Vallès, 4 de febrer de 2015), publicat al número 59 de la revista L’Esquirol de Bellaterra, el novembre-desembre de l’any 1995.
Auca de Bellaterra 1930 per Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
“La senyora engrescada” per Francesc Garrigai Barata
Quan ja, a la vida, he fet quasi tots els papers de l’auca, se m’acut que potser seria bo de parlar en aquestes planes de l’Auca. De l’Auca de Bellaterra. l’auca nostrada, la que va escampar el nom del nostre “paradís català” urbi et orbe.
És fruit del geni d’un jove Valentí Castanys, innocent fabulador de face- cies catalanes, ànima de les revistes “Xut” i “El Once”, pare de “La família Sistacs” paradigma del burgeset català, avui el nostre conciutadà més conspicu, i a qui devem la figura mítica de l’avi del Barça, i els saborosos relats d’El país del Sidral” (per sidral. el que estava a punt de néixer).
Debia córrer l’any trenta quan aparegué la nostra auca per primera vegada. Delicadament ingenua, ingènuament classista, clàssicament llagotera a la major glòria de Bellaterra, o Bella-Terra com deien “ells”. He dit suarà, quan aparegué per primera vegada, perquè, que jo sàpiga, de la nostra auca n’hi ha tres versions.
La primera, la més completa, consta de 48 vinyetes i 48 rodolins. Com que tots la teniu a casa, perquè aquesta revista us la va regalar, us recomano que la llegiu amb atenció. Es encantadorament decadent. Mireu sinó: Una família que per aquelles coses de la rima, s’anomena Grau i Serra, i és de Barcelona, se’n va un dia a Bellaterra, que encara no es deia Bellaterra car el pare Grau no havia arribat encara al bell panorama. De fet sembla ser que no sabien gaire on anaven, ni què volien, una mica tots, si fa no fa, els del seu temps. Agafen el cotxe i Arrabassada enllà, arriben davant el bell panorama on el pare exclama, ara sí, Bella Terra! Fins aquí molt bé.
La sorpresa comença en arribar al lloc on els espera un “cicerone” que els porta a veure la ciutat que neix. I què els ensenya? El jardí florit, el magnific brollador, uns carrers de setze metres d’amplada, una aigua que va a raig fet, un simolses regant els carrers, l’absència de barraques (Senyor, Senyor!), el clavegueram, la piscina per la gent fina, l’escumpadissa de romaní i farigola que hom recull d’ací i d’allà, una escola eternament a mig fer damunt un turó, i cinc raigs d’aigua cristal·lina d’una puresa divina, davant els quals no cal obrir el paraigua car és la font de la Bonaigua (imagino que en aquest punt les cendres dels onze mil poetes catalans bramulen estremides)…
No és gens estrany que de joia llencin un crit, que la senyora parli cofoia, que el xic es posi a plorar perquè s’hi vol quedar, que la mainada faci tabola (encara que això pugui semblar que no lliga amb el plorar de suara), i que l’engrescament més visible els domini, sobretot si cada mitja hora hi ha un tren. Tot plegat obliga el senyor Grau, que ara ja sabem que es diu Joan.
En Joan, a calmar l’engrescament de la seva senyora, amb un Llamp! ferreny que el porta a comprar un terreny. Eren gent de possibles.
Què me’n podeu dir, estimats lectors? Si m’heu seguit fins aquí, endevino el vostre astorament: vivim on sembla que vivim?
Però encara no hem acabat de sorprendre’ns. En un indret verd i florit trien un terreny escollit i en lloc de treure els pins com a primera providència, decidicixen tenir-los al jardí!!! Davant aquesta insensatesa, que els seus descendents s’encarregaran d’arreglar, no és estrany que, amb el cor aixelebrat, se n’entornin a ciutat (naturalment a Barcelona).
Atenció! L’endemà, l’endemà ja hi va el paleta, qui acomplirà la gesta de deixar la casa llesta en un moment, moment que aprofitarà Bellaterra per prendre increment. Al cap d’un any (vegeu sinó la vestimenta dels Grau en la primera visita el bell panorama) de tota aquesta facècia, els Grau ja passaran l’hivern a la casa nova, amb un dolç somriure.
I allí, en el paradis català, sense gossos ni captaires, fent esport cada dia, i esborrant-se només de pensar en Barcelona, obliden, ai las!, la dicotomia república-monarquia. Error fatal els menarà, ai!, ben aviat a un hivern massa llarg sense torreta.
La segona edició de l’Auca la trobarem, si Déu vol, en el proper article. Aquesta segona, la pobre, aparegué a la revista “Sport Club Bella Terra”. revista que va tenir la mala pensada de sortir al carrer el Juliol de 1936. Mala sort. Perquè ens hem d’enganyar? L’aire que hi respirarem ja no serà tant triomfal. Adhue l’amplada dels carrers haurà baixat de setze a dotze metres. Però no precipitem els esdeveniments.
Font: L’Esquirol de Bellaterra, número 59, novembre-desembre 1995.
Un amateur du jardinage, demi-bourgeois, demi-manant possedait en certain village un jardin assez prope… (La Fontaine)
Francesc Garriga i Barata, poeta bellaterrenc , va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
RELAT|La meva Bellaterra d’infant
Bellaterra, maig de 1992
Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc, I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.
Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veniem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al correr a trec d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreniem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte. El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquillitat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.
I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre Fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.
Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia Orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), Ilustrosa matrona que des de sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.
Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa. I ens moviem com anguiles entre els “mites” que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romàntic i paleta miraculosa ens camins i pallers. Els esguardavem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fàbregas qui amb pas cerimoniós baixava sovint pel carrer de la Circumval.lació amb un bastonet de senyoràs i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’angels. hermafrodites, esquerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà
Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant. Ah! i les Buigues, que jugaven a tennis amb una gracia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-deco i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní.
De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltavem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.
Molt més tard vingueren els jardins nordics amb gespa ufanosa que calia regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys anys nostre principal trasbals (ara com que el ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci. I torna l’asma i el neguit..
El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.
Ara som «rics». Es paga bé el pam quadrat, i els nostres fills llueixen velocitat amb motos i cotxes amunt i avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes, I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos.
Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el Túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semafors de ciutats impossibles?
Bona feina, tot plegat. I ara, més. Soc un vell rondinaire, no em feu cax. I estimo la poesia per més Inri. Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis d’infant.
Font: L’Esquirol de Bellaterra (Nr. 42 de 1992)
(*) El veí de Bellaterra, el poeta català Francesc Garriga i Barata, va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989).
Jordi Coca i Villalonga va néixer a Barcelona el 20 d’octubre de 1947. La vocació per l’escriptura se li va despertar als catorze anys. L’autor, amb una certa dosi d’humor, qualifica el descobriment de la literatura com una il·luminació, ja que va aparèixer d’una manera sobtada, de cop, sense cap antecedent familiar que la propiciés. L’atracció per l’escriptura es produeix, aleshores, de manera intensa.
Jordi Coca presentant Anto
En aquella època primerenca, no pensava que era escriptor, ni tan sols verbalitzava el desig d’arribar a ser-ho. Només es reconeixia la fortalesa que se li suposa a un corredor de fons que emprèn una cursa incerta sense pressa, però amb el convenciment que els fruits de l’esforç haurien d’arribar a materialitzar-se, encara que no fossin immediats. Tot un projecte i, també, una premonició. És per tot això que Jordi Coca, quan es refereix a aquella primera etapa d’enlluernament i de tempteigs, parla sovint de vocació i d’il·luminació.
No perdia de vista, en cap moment, que escriure era una faceta important de la vida, però que l’existència no comença ni acaba amb l’escriptura. La seva trajectòria vital confirmaria posteriorment aquest pensament.
Un cop acabats els ensenyaments primaris i el batxillerat, va començar a estudiar art dramàtic, que compaginava amb feines diverses. Actualment és Doctor en Arts Escèniques, té el DEA en Filologia Catalana, és titulat superior en Art Damàtic i també ha fet dos cursos de gestió cultural a ESADE.
Professionalment, Jordi Coca es vincula al món del teatre. Observem de quina manera justifica aquesta elecció:
“Per què el teatre? No ho sé. De fet el teatre mai no m’ha agradat d’una manera genèrica. No volia ser actor, ni director, ni investigador; tampoc no estava especialment dotat per relacionar-me amb la gent. I tanmateix m’interessava l’ambient d’una professió on es treballa necessàriament en grup i on el resultat de la feina s’exposa a la consideració directa del públic. Potser si les coses haguessin anat d’una altra manera m’hauria dedicat a l’arquitectura, però no va ser així.” (Escriptor del Mes, gener 1994. Generalitat de Catalunya).
La dedicació a l’ofici d’escriptor, però, continua. Ara bé, aquesta dedicació l’entén en termes de globalitat, com un tot vital:
“Treballar en una institució cultural unes hores, escriure, fer classes, relacionar-me amb artistes plàstics, anar al cinema, descobrir aquelles coses del món artístic que m’aportaven coses noves, més enllà de la rutina i d’una professionalitat i una especialització mal enteses. En aquells moments no entenia -i ara tampoc- la polèmica que es va generar a la cultura catalana sobre els escriptors dits professionals o de diumenge a la tarda. Per a mi ser professional no volia dir dedicar-se únicament i exclusivament a una sola cosa. Ser professional era treballar amb tota la força possible i, alhora, saber mantenir la distància crítica suficient. Hi ha moments en què cal deixar que el temps passi tranquil·lament.” (Escriptor del Mes, gener 1994, Generalitat de Catalunya).
Llegir i viatjar han estat, per a Jordi Coca, fonts d’interès vitals. La curiositat i el desig d’aprendre l’han dut a emprendre un periple geogràfic determinant en la seva formació i visió de la realitat. Va visitar, de bon començament, gairebé tot Europa. Posteriorment, Turquia i els països àrabs. Per acabar, el Carib i Amèrica de Nord, on ha tornat tantes vegades com ha pogut. La Revolució dels Clavells portuguesa el va agafar a Porto i, uns dies després, a Lisboa. Va ser invitat a visitar Bagdad en plena guerra Iraq-Iran. Aquestes dues darreres experiències li van resultar molt interessants de viure, igual que el fet d’haver conegut els països de l’Est a la darreria dels anys seixanta, la qual cosa el va dur a un replantejament de les seves posicions polítiques. El retret màxim que feia aleshores als règims socialistes era el dèficit democràtic que arrossegaven i el caràcter indesxifrable del seu sistema econòmic.
Ha treballat molts anys a l’Institut del Teatre com a tècnic superior d’ensenyament, i hi ha fet feines de professor, de responsable d’activitats culturals, de cap del Centre d’Investigació i Documentació i de director, durant el període 1988-1992.
Durant aquesta època s’interessa més directament per la política. Entra com a militant a Iniciativa per Catalunya, on arriba a formar part de la Comissió Permanent. És nomenat, també, director d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 1992 té l’ocasió de passar sis mesos a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, en qualitat de professor visitant. Aprofita l’estada als Estats Units per aprofundir en l’estudi del pintor Edward Hopper, fruit del qual va sortir el llibre Paisatges de Hopper, que va quedar finalista del Premi Sant Joan de l’any 1994.
Entre els premis que ha merescut la seva feina literària cal comptar el Serra d’Or per a escriptors joves (1972), el Documenta (1987) per la novel·la Mal de lluna, l’ADB de teatre (1991), el Josep Pla per l’obra La japonesa (1992), el Premio Nacional de la Crítica de 1994 per Louise (Un conte sobre la felicitat), el Ciutat de Palma 1995 per Dies meravellosos, el Ramon Muntaner (1997) per La faula dels ocells grecs i el Premi Sant Jordi de novel·la (2000) per Sota la pols. Continua amb els llibres Lena (2002) i Cara d’àngel (2004). Aquest últim va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia. El 2007 publica La noia del ball, i dos anys més tard La nit de les papallones, amb la qual rep el Premi Sant Joan-Caixa de Sabadell. La novel·la En caure la tarda (2012) rep el Premi de la Crítica Catalana de narrativa del 2013. El 2014 publica una novel·la de rerefons existencialista, El diable i l’home just, estructurada en forma epistolar, que és guardonada mesos després amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la.
Des de la primera novel·la que va publicar, Un d’aquells estius (Els Lluïsos) han passat molts anys. Durant aquest temps ha editat, entre narrativa, traduccions i assaigs, més d’una trentena d’obres, a banda de col·laborar habitualment a la premsa i a la televisió.
“La medalla entregada per Àlvar Roda, president de l’Ateneu Sancugatenc, coincideix amb el 96 aniversari de Jaume Pla (alumne de Frederic Roda Pérez, director de teatre). Pla compleix 70 anys dedicats a l’apassionant món del teatre”
Àlvar Roda, entrega la medalla 2024 de l’Ateneu Santcugatenc, que presideix, a l’actor Jaume Pla (centre), pels seus 70 anys en el món del teatre. (a l’esquerra es pot veure l’actor i director de teatre Ignasi Roda i a la dreta Anna Pou
Sant Cugat, 15 de juny de 2024
LLUÍS TORRES|Ahir dissabte, 15 de juny de 2024, a la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, i una vegada finalitzat en petit format, l’obra Un Prometatge d’Anton Txékhov, Àlvar Roda Fàbregas, president d’aquesta institució cultural de Sant Cugat del Vallès, va entregar la medalla 2024 a l’actor Jaume Pla Pladevall, pels seus 96 anys i 70 com actor de Teatre.
Jordi Coca, historiador i crític d’art, presentant les obres d’Anton Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc
A les 18h. Es va iniciat aquesta sessió de Microteatre a l’Ateneu, presentat per Jordi Coca, en homenatge a les 500 interpretacions d’Un Prometatge de Txèkhov de Jaume Pla, acompanyats de l’actriu Anna Pou i Ignasi Roda, també actor i director de teatre bellaterrenca.
Abans de finalitzar l’homenatge, es varen projectar un bon grapat de fotos de gales teatrals d’en Jaume Pla, un petit recorregut, bàsicament amb imatges de les representacions d’Un prometatge de Txèkhov, des del 1959 al 2024, imatges que comentant comentat el propi Jaume Pla.
D’esquerra a dreta, Ignasi Roda, Jaume Pla i Anna Pou, interpretant Un Prometatge de Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc
Al finalitzar, els assistents, que omplien la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, van dedicat una gran ovació a Pla i els actors Anna Pou i Ignasi Roda, que el varen acompanyat en aquest dia tant especial.
BELLATERRA.CAT 