Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cultura’

CULTURA “Homenatge a Núria Feliu” 110 aniversari del Mercat de Sants

Posted in Bellaterra, tagged , , on 24 Juny 2024|

Bellaterra, 24 de juny de 2024

Elisenda Sala amb la seva amiga Núria Feliu 📷 CEDIDA

Vídeo realitzat amb motiu del 110 aniversari del Mercat de Sants i com a homenatge a Núria Feliu, amb la col·laboració de la Coral Sant Medir i en Joan Fortuny i Guarro i en Lluís Fortuny i Guarro de l’Elèctrica Dharma.

Elisenda Sala amb el seu llibre “Fang a les mans” a l’Ateneu Sancugatenc 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Elisenda Sala i Ponsa (Barcelona, 1938) Ceramista formada a l’Escola Massana (1950-59), fou deixebla i col·laboradora de Josep Llorens i Artigas.
Becada per la Diputació de Barcelona per perfeccionament d’estudis ceràmics a la facultat Konstfackskolan d’Estocolm (1961-62) sota el magisteri de Stig Lindberg.
Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics en l’especialitat de ceràmica per l’Escola Massana de Barcelona. Llicenciada en Belles Arts en l’especialitat escultura, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona.
Becada per la Fundació March per un treball d’investigació al Japó de la ceràmica japonesa contemporània. Becada dues vegades pel British Council de Barcelona per treballs d’investigació a Anglaterra de les escoles de ceràmica i dels seus artistes ceramistes .
Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Sala Parés de Barcelona (1967-1979), Santa Catalina del Ateneu de Madrid- (1968), Museu Nacional de Ceràmica de Valencia (1974 i 1979), Galeria Pascual Lucas de Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), Museu Monjo de Vilassar de Mar (1993), Sala Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume (1994), Sala d’exposicions del Museu Municipal d’Argentona Museu del Canti (1995), Sala Busquets de l’Escola Massana (1997), Sala Municipal Can Palauet de Mataró (1998), Sala d’exposicions de la Fundació Caixa Penedès de Vilafranca del Penedès, Museu Monjo de Vilassar de Mar (2005), Museu de Premià de Dalt (2006)
Ha exposat col•lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona des del 1966 fins l’actualitat.
Té el Premi Miguel Lerín de Cerámica, diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966), i és medalla d’or del concurs de Faenza (1973) i Premi adquisició al Concurs de ceràmica artística contemporània de Faenza.
Professora de l’Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris fent conferències a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Fou invitada per impartir un curs de tècnica de la ceràmica mural a la Universitat de Haifa (Israel).
Ex membre del Consell directiu de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica de Ginebre (Suissa). Ex membre del primer Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Membre fundadora i vocal de ceràmica de la Junta directiva del AA/FAD de Barcelona.
Ha publicat la monografia ” La porcellana en el Japó ” de l’Editorial del Castro (Sargadelos). Ha traduït de l’anglès “El llibre del ceramista” de Bernard Leach,de l’Editorial Blume.
Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d’esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de juntes de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza, Museu Popular D’Art de Villafames, Castelló, Museu d’Art d’Elx, Alacant i a diversos museus d’ Europa i Àsia.

Read Full Post »

CULTURA “La lluna de Sant Joan” per Ignasi Roda

Posted in Bellaterra, tagged , , on 23 Juny 2024|

Ignasi Roda Fàbregas (Barcelona, 11 de març de 1953), és cronista de Bellaterra, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural català, fill de Frederic Roda i Pérez i M. Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar. A partir de 1970 inicia la seva carrera teatral.

Volum 1 Música per a poetes per Ignasi Roda 📷 CEDIDA

La lluna de Sant Joan (Ignasi Roda)
https://youtu.be/tyevLg0iPLY?si=3D92fnVBuV1My_zt
LLETRA
La lluna de Sant Joan
és una lluna cansada.
Navega sense delit,
xopa de mel i rosada.
Les ones primes del cel
li menen sospirs i alfàbrega,
i amb ombres que no es desfan
claror de fogueres altes.
Ai, lluna de Sant Joan,
padrina de les fogueres!
Tria la flor del desmai
i la rosa de l’estepa.
En el vaixell de la nit
sigues fanal i senyera,
lluna trista de la mar,
lluna blanca de les pedres.
La lluna ja s’ha colgat,
la volta blava ja és negra.
Si volava un esparver
sentireu el crit que feia.
Ai, lluna de Sant Joan,
sigues fanal i senyera.
Lluna trista de la mar,
lluna blanca de les pedres.

Font: CD Bany, Ignasi Roda

Read Full Post »

CULTURA “La senyora engrescada” per Francesc Garriga

Posted in Bellaterra, tagged , , on 22 Juny 2024|

Bellaterra, 23 de juny de 2024

LLUIS TORRES|Compartim l’article La senyora engrescada, del poeta bellaterrenc Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 26 d’abril de 1932-Sant Cugat del Vallès, 4 de febrer de 2015), publicat al número 59 de la revista L’Esquirol de Bellaterra, el novembre-desembre de l’any 1995.

Auca de Bellaterra 1930 per Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

“La senyora engrescada” per Francesc Garriga i Barata

Quan ja, a la vida, he fet quasi tots els papers de l’auca, se m’acut que potser seria bo de parlar en aquestes planes de l’Auca. De l’Auca de Bellaterra. l’auca nostrada, la que va escampar el nom del nostre “paradís català” urbi et orbe.

És fruit del geni d’un jove Valentí Castanys, innocent fabulador de face- cies catalanes, ànima de les revistes “Xut” i “El Once”, pare de “La família Sistacs” paradigma del burgeset català, avui el nostre conciutadà més conspicu, i a qui devem la figura mítica de l’avi del Barça, i els saborosos relats d’El país del Sidral” (per sidral. el que estava a punt de néixer).

Debia córrer l’any trenta quan aparegué la nostra auca per primera vegada. Delicadament ingenua, ingènuament classista, clàssicament llagotera a la major glòria de Bellaterra, o Bella-Terra com deien “ells”. He dit suarà, quan aparegué per primera vegada, perquè, que jo sàpiga, de la nostra auca n’hi ha tres versions.

La primera, la més completa, consta
de 48 vinyetes i 48 rodolins. Com que
tots la teniu a casa, perquè aquesta revista us la va regalar, us recomano que la llegiu amb atenció. Es encantadorament decadent. Mireu sinó: Una família que per aquelles coses de la rima, s’anomena Grau i Serra, i és de Barcelona, se’n va un dia a Bellaterra, que encara no es deia Bellaterra car el pare Grau no havia arribat encara al bell panorama. De fet sembla ser que no sabien gaire on anaven, ni què volien, una mica tots, si fa no fa, els del seu temps. Agafen el cotxe i Arrabassada enllà, arriben davant el bell panorama on el pare exclama, ara sí, Bella Terra! Fins aquí molt bé.

La sorpresa comença en arribar al lloc on els espera un “cicerone” que els porta a veure la ciutat que neix. I què els ensenya? El jardí florit, el magnific brollador, uns carrers de setze metres d’amplada, una aigua que va a raig fet, un simolses regant els carrers, l’absència de barraques (Senyor, Senyor!), el clavegueram, la piscina per la gent fina, l’escumpadissa de romaní i farigola que hom recull d’ací i d’allà, una escola eternament a mig fer damunt un turó, i cinc raigs d’aigua cristal·lina d’una puresa divina, davant els quals no cal obrir el paraigua car és la font de la Bonaigua (imagino que en aquest punt les cendres dels onze mil poetes catalans bramulen estremides)…

No és gens estrany que de joia llencin un crit, que la senyora parli cofoia, que el xic es posi a plorar perquè s’hi vol quedar, que la mainada faci tabola (encara que això pugui semblar que no lliga amb el plorar de suara), i que l’engrescament més visible els domini, sobretot si cada mitja hora hi ha un tren. Tot plegat obliga el senyor Grau, que ara ja sabem que es diu Joan.

En Joan, a calmar l’engrescament de la seva senyora, amb un Llamp! ferreny que el porta a comprar un terreny. Eren gent de possibles.

Què me’n podeu dir, estimats lectors? Si m’heu seguit fins aquí, endevino el vostre astorament: vivim on sembla que vivim?

Però encara no hem acabat de sorprendre’ns. En un indret verd i florit trien un terreny escollit i en lloc de treure els pins com a primera providència, decidicixen tenir-los al
jardí!!! Davant aquesta insensatesa, que els seus descendents s’encarregaran d’arreglar, no és estrany que, amb el cor aixelebrat, se n’entornin a ciutat (naturalment a Barcelona).

Atenció! L’endemà, l’endemà ja hi va el paleta, qui acomplirà la gesta de deixar la casa llesta en un moment, moment que aprofitarà Bellaterra per prendre increment. Al cap d’un any (vegeu sinó la vestimenta dels Grau en la primera visita el bell panorama) de tota aquesta facècia, els Grau ja passaran l’hivern a la casa nova, amb un dolç somriure.

I allí, en el paradis català, sense gossos ni captaires, fent esport cada dia, i
esborrant-se només de pensar en Barcelona, obliden, ai las!, la dicotomia república-monarquia. Error fatal els menarà, ai!, ben aviat a un hivern massa llarg sense torreta.

La segona edició de l’Auca la trobarem, si Déu vol, en el proper article. Aquesta segona, la pobre, aparegué a la revista “Sport Club Bella Terra”. revista que va tenir la mala pensada de sortir al carrer el Juliol de 1936. Mala sort. Perquè ens hem d’enganyar? L’aire que hi respirarem ja no serà tant triomfal. Adhue l’amplada dels carrers haurà baixat de setze a dotze metres. Però no precipitem els esdeveniments.

Font: L’Esquirol de Bellaterra, número 59, novembre-desembre 1995.

Read Full Post »

CULTURA “La meva Bellaterra d’infant” per Francesc Garriga i Barata

Posted in Bellaterra, tagged , on 17 Juny 2024|

Bellaterra, 17 de juny de 2024

Un amateur du jardinage, demi-bourgeois, demi-manant possedait en certain village un jardin assez prope… (La Fontaine)

Francesc Garriga i Barata, poeta bellaterrenc , va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015
📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

RELAT|La meva Bellaterra d’infant

Bellaterra, maig de 1992

Feia por. Anar de casa a l’estació, i mireu que són quatre passes, feia por. En tot el carrer hi havia dos llums de mala mort jo diria que amb bombetes de seixanta. I molt bosc, I molt vent entre les branques dels pins i òlibes llunyanes i remor fantasmal.

Es clar que érem petits i ens calia matinar i tornar negra nit quan anàvem i veniem dels escolapis que es regien per horaris preconciliars. I hi havia molts pocs trens a Sabadell. Apuràvem els moments abans de treure el cap al correr a trec d’alba, i només quan sentíem que el tren enfocava l’última corba i encetava la recta de l’estació, empreniem la baixada cames ajudeu-me. Sempre hi érem a temps, malgrat que el cap d’estació, que vigilava la nostra arribada, hagués d’aturar sovint el tren alguns segons més del compte. El carrer era sense asfaltar, ple de rocs i de tranquillitat. Al capdamunt àdhuc hi senyorejava un pi d’ampla pitrera que enmig del pedregar servia al Frederic per fer el xiulet a la Maria Rosa, lluny dels ulls del sogre.

I tot feia olor de pi, de farigola, de romaní, d’espígol. I els aires eren sans i secs. Aquests aires eren els que ens havien dut a Bellaterra, fugint d’un Sabadell de postguerra empudegat de fums i de misèria on començaven a brillar-la quatre Fabricants de «paño», i que portava a mal borràs l’asma crònica del pare.

Tots plegats, els habitants d’aquell racó de món, érem quatre i el gos (el nostre es deia Orellut i era com de la família). Però respiràvem, això sí, i sentíem cantar els ocells i podíem córrer i fer el brètol per carrers i boscos sense més llei que la mirada autoritària del Casimiro quan en fèiem alguna de grossa, o els renys maternals de la senyora Pepita (ai aquesta canalla!), Ilustrosa matrona que des de sant Pancràs, envoltada de majòliques i de taules i cadires cubistes, mirava amb bonhomia les quatre torres.

Tot era feréstec, com nosaltres, hereus d’una guerra que ens havia caigut entre cap i coll en plena infantesa. I ens moviem com anguiles entre els “mites” que donaven sabor a tot plegat: a l’altra banda de la vila, la fortalesa dels Vila Puig, senyorials (la senyora Maria n’era la castellana), distants, paradigma dels senyors fabricants amb pintor il.lustre incorporat, artista de ford romàntic i paleta miraculosa ens camins i pallers.  Els esguardavem amb respecte i sempre d’un tros lluny… I el senyor Fàbregas qui amb pas cerimoniós baixava sovint pel carrer de la Circumval.lació amb un bastonet de senyoràs i una finíssima polsera d’or a la mà esquerra, i ens mirava de molt, molt enllà… I un mossèn eixelebrat i simpàtic, fill de forners, devorador d’almoines, i que mai va veure prou clar que el pintor Tries li fes a l’altar major un crist una mica afemellat voltat d’angels. hermafrodites, esquerrats d’ala… I el senyor Vidal amb una torrassa a tocar de l’estació, amb un misteri de vitel.les de cigar havà

Eren els puntals. Els que omplien de seny i distinció la meva Bellaterra d’infant.  Ah! i les Buigues, que jugaven a tennis amb una gracia noucentista que ens embadalia, en una pista de terra grogosa plena de bonys i de bona voluntat, a peu d’un edifici a mig fer entre art-deco i passa que t’he vist, envoltada, això sí, d’un autèntic jardí de xiprer que algú podà més tard, potser per posar ordre al desordre, amb una gran pensada. Però per damunt de tot això, permeteu-me que insisteixi, un aire net i sa, ple de bosc sec on la ginesta floria confonent-se amb les gatoses i regalava les nits el romaní. 

De cop tot començà a trontollar. Ens ho digueren els savis: si asfaltavem els carrers, i la carretera passava pel mig del poble, tindríem la gallina dels ous d’or. S’ens acabà la infantesa.

Molt més tard vingueren els jardins nordics amb gespa ufanosa que calia
regar fos com fos amb l’aigua agònica d’uns pous que havien estat anys anys nostre principal trasbals (ara com que
el ja tenim l’aigua clorada, fot-li greens). I vingueren les floretes capricioses, i la rocalla de revista, i les escultures comprades a preu de pedra. I se n’anaren els romanins i les farigoles, l’espígol i la ginesta i els ocells i el silenci. I torna l’asma i el neguit..

El redós somniat del repòs i la bona aigua es convertí en lloc de perill i en pàrquing de forasters.

Ara som «rics». Es paga bé el pam
quadrat, i els nostres fills llueixen velocitat amb motos i cotxes amunt i
avall d’uns carrers asfaltats i amb aceres misèrrimes, I ens fem boqueta de pinyó parlant dels nostres jardins escocesos.

Per què ens hem de queixar si ens enllustra una universitat filla de la
necessitat de reunir en un clot boirós la canalla inquieta, i el Túnel de Vallvidrera (en podem reivindicar la idea mare) amb deu minutets ens abandona al tràfec d’una impossible Via Augusta per tan sols tres-centes cinquanta pessetones d’impost de comoditat, i les més ufanoses autopistes ens embolcallen fins els primers semafors de ciutats impossibles?

Bona feina, tot plegat. I ara, més. Soc un vell rondinaire, no em feu cax. I estimo la poesia per més Inri. Adéu. I a esperar l’expropiació a cops de progrés de tots els nostres somnis d’infant.

Font: L’Esquirol de Bellaterra (Nr. 42 de 1992)

(*) El veí de Bellaterra, el poeta català Francesc Garriga i Barata, va neixer a Sabadell, el 26 d’abril de 1932, i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer de 2015). Era fill de Joan Garriga i Manich, farmacèutic i membre de la Colla de Sabadell, i oncle del també escriptor Francesc Prat Garriga (1958–1989).

Read Full Post »

CULTURA|Biografia de Jordi Coca (Doctor en arts esceniques i escriptor)

Posted in Bellaterra, tagged , on 16 Juny 2024|

Jordi Coca i Villalonga va néixer a Barcelona el 20 d’octubre de 1947. La vocació per l’escriptura se li va despertar als catorze anys. L’autor, amb una certa dosi d’humor, qualifica el descobriment de la literatura com una il·luminació, ja que va aparèixer d’una manera sobtada, de cop, sense cap antecedent familiar que la propiciés. L’atracció per l’escriptura es produeix, aleshores, de manera intensa.

Jordi Coca presentant  Anto

En aquella època primerenca, no pensava que era escriptor, ni tan sols verbalitzava el desig d’arribar a ser-ho. Només es reconeixia la fortalesa que se li suposa a un corredor de fons que emprèn una cursa incerta sense pressa, però amb el convenciment que els fruits de l’esforç haurien d’arribar a materialitzar-se, encara que no fossin immediats. Tot un projecte i, també, una premonició. És per tot això que Jordi Coca, quan es refereix a aquella primera etapa d’enlluernament i de tempteigs, parla sovint de vocació i d’il·luminació.

No perdia de vista, en cap moment, que escriure era una faceta important de la vida, però que l’existència no comença ni acaba amb l’escriptura. La seva trajectòria vital confirmaria posteriorment aquest pensament.

Un cop acabats els ensenyaments primaris i el batxillerat, va començar a estudiar art dramàtic, que compaginava amb feines diverses. Actualment és Doctor en Arts Escèniques, té el DEA en Filologia Catalana, és titulat superior en Art Damàtic i també ha fet dos cursos de gestió cultural a ESADE.

Professionalment, Jordi Coca es vincula al món del teatre. Observem de quina manera justifica aquesta elecció:

“Per què el teatre? No ho sé. De fet el teatre mai no m’ha agradat d’una manera genèrica. No volia ser actor, ni director, ni investigador; tampoc no estava especialment dotat per relacionar-me amb la gent. I tanmateix m’interessava l’ambient d’una professió on es treballa necessàriament en grup i on el resultat de la feina s’exposa a la consideració directa del públic. Potser si les coses haguessin anat d’una altra manera m’hauria dedicat a l’arquitectura, però no va ser així.” (Escriptor del Mes, gener 1994. Generalitat de Catalunya).

La dedicació a l’ofici d’escriptor, però, continua. Ara bé, aquesta dedicació l’entén en termes de globalitat, com un tot vital:

“Treballar en una institució cultural unes hores, escriure, fer classes, relacionar-me amb artistes plàstics, anar al cinema, descobrir aquelles coses del món artístic que m’aportaven coses noves, més enllà de la rutina i d’una professionalitat i una especialització mal enteses. En aquells moments no entenia -i ara tampoc- la polèmica que es va generar a la cultura catalana sobre els escriptors dits professionals o de diumenge a la tarda. Per a mi ser professional no volia dir dedicar-se únicament i exclusivament a una sola cosa. Ser professional era treballar amb tota la força possible i, alhora, saber mantenir la distància crítica suficient. Hi ha moments en què cal deixar que el temps passi tranquil·lament.” (Escriptor del Mes, gener 1994, Generalitat de Catalunya).

Llegir i viatjar han estat, per a Jordi Coca, fonts d’interès vitals. La curiositat i el desig d’aprendre l’han dut a emprendre un periple geogràfic determinant en la seva formació i visió de la realitat. Va visitar, de bon començament, gairebé tot Europa. Posteriorment, Turquia i els països àrabs. Per acabar, el Carib i Amèrica de Nord, on ha tornat tantes vegades com ha pogut. La Revolució dels Clavells portuguesa el va agafar a Porto i, uns dies després, a Lisboa. Va ser invitat a visitar Bagdad en plena guerra Iraq-Iran. Aquestes dues darreres experiències li van resultar molt interessants de viure, igual que el fet d’haver conegut els països de l’Est a la darreria dels anys seixanta, la qual cosa el va dur a un replantejament de les seves posicions polítiques. El retret màxim que feia aleshores als règims socialistes era el dèficit democràtic que arrossegaven i el caràcter indesxifrable del seu sistema econòmic.

Ha treballat molts anys a l’Institut del Teatre com a tècnic superior d’ensenyament, i hi ha fet feines de professor, de responsable d’activitats culturals, de cap del Centre d’Investigació i Documentació i de director, durant el període 1988-1992.

Durant aquesta època s’interessa més directament per la política. Entra com a militant a Iniciativa per Catalunya, on arriba a formar part de la Comissió Permanent. És nomenat, també, director d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.

L’any 1992 té l’ocasió de passar sis mesos a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, en qualitat de professor visitant. Aprofita l’estada als Estats Units per aprofundir en l’estudi del pintor Edward Hopper, fruit del qual va sortir el llibre Paisatges de Hopper, que va quedar finalista del Premi Sant Joan de l’any 1994.

Entre els premis que ha merescut la seva feina literària cal comptar el Serra d’Or per a escriptors joves (1972), el Documenta (1987) per la novel·la Mal de lluna, l’ADB de teatre (1991), el Josep Pla per l’obra La japonesa (1992), el Premio Nacional de la Crítica de 1994 per Louise (Un conte sobre la felicitat), el Ciutat de Palma 1995 per Dies meravellosos, el Ramon Muntaner (1997) per La faula dels ocells grecs i el Premi Sant Jordi de novel·la (2000) per Sota la pols. Continua amb els llibres Lena (2002) i Cara d’àngel (2004). Aquest últim va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia. El 2007 publica La noia del ball, i dos anys més tard La nit de les papallones, amb la qual rep el Premi Sant Joan-Caixa de Sabadell. La novel·la En caure la tarda (2012) rep el Premi de la Crítica Catalana de narrativa del 2013. El 2014 publica una novel·la de rerefons existencialista, El diable i l’home just, estructurada en forma epistolar, que és guardonada mesos després amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la.

Des de la primera novel·la que va publicar, Un d’aquells estius (Els Lluïsos) han passat molts anys. Durant aquest temps ha editat, entre narrativa, traduccions i assaigs, més d’una trentena d’obres, a banda de col·laborar habitualment a la premsa i a la televisió.

Font: Associació d’escriptors en llengua catalana

Read Full Post »

CULTURA|L’actor Jaume Pla, medalla 2024 de l’Ateneu Sancugatenc

Posted in Bellaterra, tagged , on 16 Juny 2024|

“La medalla entregada per Àlvar Roda, president de l’Ateneu Sancugatenc, coincideix amb el 96 aniversari de Jaume Pla (alumne de Frederic Roda Pérez, director de teatre). Pla compleix 70 anys dedicats a l’apassionant món del teatre”

Àlvar Roda, entrega la medalla 2024 de l’Ateneu Santcugatenc, que presideix, a l’actor Jaume Pla (centre), pels seus 70 anys en el món del teatre. (a l’esquerra es pot veure l’actor i director de teatre Ignasi Roda i a la dreta Anna Pou

Sant Cugat, 15 de juny de 2024

LLUÍS TORRES|Ahir dissabte, 15 de juny de 2024, a la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, i una vegada finalitzat en petit format, l’obra Un Prometatge d’Anton Txékhov,  Àlvar Roda Fàbregas, president d’aquesta institució cultural de Sant Cugat del Vallès, va entregar la medalla 2024 a l’actor Jaume Pla Pladevall, pels seus 96 anys i 70 com actor de Teatre.

Jordi Coca, historiador i crític d’art, presentant les obres d’Anton Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc

A les 18h. Es va iniciat aquesta sessió de Microteatre a l’Ateneu, presentat per Jordi Coca, en homenatge a les 500 interpretacions d’Un Prometatge de Txèkhov de Jaume Pla, acompanyats de l’actriu Anna Pou i Ignasi Roda, també actor i director de teatre bellaterrenca.

Abans de finalitzar l’homenatge, es varen projectar un bon grapat de fotos de gales teatrals d’en Jaume Pla, un petit recorregut, bàsicament amb imatges de les representacions d’Un prometatge de Txèkhov, des del 1959 al 2024, imatges que comentant comentat el propi Jaume Pla.

D’esquerra a dreta, Ignasi Roda, Jaume Pla i Anna Pou, interpretant Un Prometatge de Txèkhov a l’Ateneu Sancugatenc

Al finalitzar, els assistents, que omplien la sala d’actes de l’Ateneu Sancugatenc, van dedicat una gran ovació a Pla i els actors Anna Pou i Ignasi Roda, que el varen acompanyat en aquest dia tant especial.

Read Full Post »

ÚLTIMA HORA📍Èpic Solete The Tyets, escollit disc  català de 2024

Posted in Bellaterra, tagged , on 13 Juny 2024|

Èpic Solete és el segon àlbum d’estudi del grup català The Tyets, publicat el 3 de març del 2023 a través de la discogràfica Luup Records

Els Tyets al Festival Embassa’t 📷 DAVID CHAO

El primer avançament oficial que en van fer és la cançó Coti x Coti, una barreja de sardana amb ritme urbà estrenada el 17 de febrer del mateix any. Amb tot, el títol del disc havia estat esmentat en senzills anteriors, com ara «De l’1 al què» i «Bailoteo».
La presentació del disc va tenir lloc a la Sala Apolo de Barcelona el 25 de març del 2023. Quan va sortir Coti x Coti, les entrades ja s’havien exhaurit. Abans, però, en van fer una festa de preescolta a l’Antiga Fàbrica Damm el 28 de febrer del 2023, en l’edició marçal de l’Enderrock Sona. Van tancar l’acte amb una sessió de punxadiscos les artistes Maria Hein i Ariox.

Durant la gira de promoció del disc, van passar pel Paupaterres,[6] pel Feslloc, per La Mercè, per Les Santes, per les Barraques de Sitges, per les Festes de Santa Tecla de Tarragona,  pel Festival Acústica, per la Patum de Berga, per l’Embassa’t, pel Canet Rock, per l’Acampada Jove i pel Pirata Rock, així com per Madrid, Ascó, Lleida i Girona, entre d’altres. Notòriament, entre el 6 i el 9 de desembre del 2023, van tocar a quatre capitals europees: Brussel·les, Dublín, Londres i Copenhagen. El tercer concert va ser impulsat per l’entitat Bona Gents i hi van compartir escenari amb la cantant Julieta. Tancaran la gira amb una tanda de dos concerts al Sant Jordi Club, programats per al 15 i el 16 de novembre del 2024 en el marc del Festival Cruïlla.

http://www.thetyets.com

Read Full Post »

CULTURA|Valentí Castanys (1898-1965)  creador “Al.leluies de Bellaterra”, 1959

Posted in Bellaterra, tagged , , on 11 Juny 2024|

Bellaterra, 11 de juny de 2025

L’obra Al.leluies de Bellaterra va ser un encàrrec de 1959 de Fomento de la Vivienda Popular, promotora de la urbanització Bella-Terra,  per fer propaganda

Valentí Castanys i Borràs (Barcelona, 7 de juliol del 1898 -11 de setembre del 1965) fou un dibuixant, humorista i comediògraf.

Placa de Valentí Castanys al nomenclàtor de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Castanys va establir la seva residència d’estiueig en una de les torres noucentistes de la Ciutat Jardí de Cordelles (*) que va inspirar llibres, pel·lícules i, sobretot, les seves famoses estampes d’estiueig, tot reflectint amb humor i complicitat la vida quotidiana als estius de Cerdanyola.

Amb tot, va ser un pioner del cinema amb La Tragèdia de Cordelles, que malauradament no ha estat localitzada, i La bicicleta, segurament la primera obra cinematogràfica rodada a Cerdanyola i que ha sobreviscut parcialment, recuperada pel GREC gràcies a la família de l’autor.

Dibuix de Valentí Castanys (1898-1965)  📷 CEDIDA

Fill d’una família benestant barcelonina, l’avi matern era un industrial tèxtil que vivia de renda, es feia les cigarretes a mà, tocava l’acordió i, malgrat no ser gaire lector, tenia a la seva llibreria la col·lecció del Cu-Cut, La Ilustració Catalana, Pèl i Ploma i un seguit de revistes que entusiasmaren el petit Valentí. Al seu pare, enginyer industrial, humanista, indulgent, li hauria agradat que el seu fill fos enginyer industrial. Va començar la carrera, però tal com diu a les seves memòries “davant un problema d’àlgebra jo feia els mateixos escarafalls que fan els andalusos davant un gripau” i es va treure el títol d’electricista per correspondència.

Valentí Castanys, Crònica Espanyola del cercle XX |RTVE 👇

Potser van ser les visites al taller de Modest Urgell, on hi anava amb el seu pare per pagar el lloguer de la casa on vivien i que era propietat del pintor, les que van despertar les seves dèries artístiques. A partir d’aquí començarà a conèixer els grans dibuixants i pintors del moment. Sent gran admiració pels dibuixos de Ricard Opisso, “el degà dels dibuixants catalans”. També coneix a través del Cu-Cut, Joan G. Junceda, “el mestre”. Amb ells discuteixen sobre pintura i art en general, encara que sovint eren discussions absurdes. Segons paraules d’un filòsof de l’època: “Ni jo us entenc a vós ni vós m’enteneu a mi, i, per més que ens entenguéssim, no ens entendríem. M’heu entès? Doncs, entesos”

El 1916 participà al I Saló d’Humoristes i guanyà el premi Cambó, de qui era un gran admirador. Impulsor de Xut!, revista esportiva humorística que apareix el 1922 fins el 1936, des de la qual es vol reflectir l’aspecte humà dels futbolistes. Reporter de futbol sense ser-ne aficionat, segons paraules seves “els cronistes de guerra no en són pas aficionats”.

Al.leluies de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Col·labora en nombroses publicacions En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, el TBO, La Veu de Catalunya, etc. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserven 395 dibuixos d’aquesta última publicació. Hi veiem representades caricatures dels principals protagonistes de la vida política del país dels anys de la Segona República Espanyola.

(1) Al.leluies de Bellaterra 1959 de Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Durant la Guerra Civil va fugir a Itàlia i a França on feu de col·laboracionista i quan Francisco Franco va guanyar la guerra es va unir al nou règim, segurament per una qüestió de supervivència. Potser per aquesta raó, el gran dibuixant Valentí Castanys va caure en l’oblit. A l’acabar la guerra va col·laborar a la revista Destino, al diari El Mundo Deportivo (fins el 1946) i a ElCorreo catalán. Als anys 40 va voler recuperar la revista satírica sobre l’esport Xut!, el seu gran èxit, però el règim el va frenar  i la va rellançar reconvertida en El Once, una versió castellanitzada tan exitosa com l’original. També va publicar l’obra de teatre Ha guanyat el Barça (1945), i als seixanta es va fer molt popular amb la sèrie La família Sistacs (1965) que havia començat a Ràdio Barcelona el 1933.

(2) Al.leluies de Bellaterra 1959 de Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Conferenciant, escriptor d’algun sainet de teatre, ninotaire, treballador metòdic que no esperava la inspiració. D’un humor amable i irònic, fins i tot un punt absurd, no dubtava a riure’s d’ell mateix. Enric Gomà, filòleg i guionista el presenta: “Per dir-ho ras i curt, Castanys és l’Andreu Buenafuente dels anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta”.

Vídeo de Valentí Castanys| BIBLIOTECA DE CATALUNYA 👇

(3) Al.leluies de Bellaterra 1959 de Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

(*) La Masia de Can Cordelles dóna nom al barri “ciutat jardí” noucentista, al parc i al passeig. L’actual edifici de Can Cordelles data de la reforma de 1864 que va convertir una típica construcció rural en una de les masies neoclàssiques més excepcionals de Catalunya.

Es tracta d’un singular edifici, de planta quadrangular i amb galeria als quatre vents amb una successió d’arcs de mig punt amb balustrada de terracota. L’interior conserva els espais funcionals i agrícoles, però també els residencials amb pintures murals, paviments i mobiliari de diverses èpoques. La teulada, a conseqüència dels diversos cossos juxtaposats que configuren l’aspecte cúbic exterior, presenta un cos més alt amb una coberta a dos vessants i els laterals més baixos.

Probablement la masia s’ubica sobre construccions medievals que es podrien correspondre amb la casa de la família Saltells. Cordelles, és el cognom d’una família que va ser propietària del mas, segons referència de l’any 1666, en què va casar-se a la seva capella el noble Galcerà de Cordelles. A principis del segle XIX la masia forma part del “Colegio Mayor de Belén” de Barcelona i a mitjans del mateix segle la família aragonesa Bielsa Castillón compra la casa i els terrenys i porten a terme la reforma que li confereix l’aspecte actual.

El 1926 passa a mans de la família Alfonso que portarà a terme la urbanització de part de les terres. Aquesta urbanització noucentista de 1928 va ser dissenyada per Nicolau M. Rubió i Tudurí, seguint la filosofia de la ciutat jardí. El tramat urbà es configura a partir de l’alzina de Cordelles. A finals dels anys vint, es va construir el Cordelles Club, un gran parc amb pistes de tenis i una piscina pensat per als estiuejants.

A la banda sud de la masia s’obre una petita esplanada. La façana està articulada a partir de la superposició de la doble arcuació de la galeria superior i d’un porxo a la planta baixa, seguint models clàssics d’origen romà que seran reinterpretats i recuperats a l’època neoclàssica amb un alt grau de refinament i netedat.

Valentí Castanys al NO-DO

https://www.rtve.es/play/videos/nodo/not-1200/1469182/

Font: Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

CULTURA🎭”Vuit poetes, vuit baules”amb Anna Güell*actriu i directora de teatre bellaterrenca.

Posted in Bellaterra, tagged , on 8 Juny 2024|

8 entrevistes a vuit poetes, vuit baules. Vuit converses que Marta Nadal va tenir amb elles i que ara amb la bellaterrenca Anna Guell cusen per fer-ne un tapís de poetes referents, on la paraula és la veritable protagonista.

Vuit poetes, vuit Baules
Conversa i recital poètic de Q-ars Teatre Dilluns i dimarts
La Gleva Teatre
10–25 de juny 2024

ENTRADES: laglevateatre.koobin.com/baules

Vuit poetes, vuit baules és un espectacle construït a partir de les vuit entrevistes a poetes que la filòloga, periodista i escriptora Marta Nadal ha recollit en el seu llibre Baules: vint-i-una escriptores i la seva literatura. Montserrat Abelló, Marta Pessarrodona, Maria-Mercè Marçal, Cèlia Sànchez-Mústich, Dolors Miquel, Bel Granya, Sònia Moll i Àngels Gregori.Les converses que Nadal va tenir amb totes elles són el punt departida a través del qual anem cosint, a manera de canemàs, una triadels poemes de cada autora, amb la voluntat de presentar un tapís de poetes referents del present més immediat que ens impulsen aconstruir un futur sòlid. Un cant a la més estricta contemporaneïtat,en què de ben segur tots plegats en podrem trobar referents.Elements sonors i audiovisuals acompanyen aquesta proposta, i totplegat, esdevé una trobada entre Marta Nadal i Anna Güell, en unentorn acollidor i senzill, on la paraula és la veritable protagonista.Autoria: Marta Nadal i les vuit poetes.

Direcció: Anna Güell

Intèrprets: Anna Güell i Marta Nadal

Espai escènic i sonor: Tània Banús

Vestuari: Anita

Font: Garring Producció: Associació Q-ars Teatre

La bellaterrenca Anna Güell 📷 CEDIDA

(*) Anna Güell i Torné (Sabadell, 31 octubre 1961), és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió i també directora de teatre.

L’any 2007 va rebre el Premi Memorial Margarida Xirgu pel seu paper a El mercader de William Shakespeare i Leonci i Lena de Georg Büchner.

En televisió ha participat
Qui? (1990)
Agencia de viatges (1993)
La Lloll (1995)
Estació d’enllaç (1996)
Poblenou (1996)
Laberint d’ombres (1998)
Jet Lag (2001-2006)
Porca misèria (2006)
La Via Augusta (2007)
Kubala, Moreno i Manchón (2012)
Com si fos ahir (cap. 276 i següents) (2018)

En cinema ha participat:
1995 Puro veneno, de Xavier Ribera
2000 Gossos, Romà Guardiet
2003 Beatriz, Barcelona Claudio Zulián
2016 Laia, Lluis Danès
2017 Vida Privada, Sílvia Munt

http://www.annaguell.eu/Anna_Guell/CV.html

Read Full Post »

CULTURA|12è Aniversari de la tertúlia cultural JAP

Posted in Bellaterra, tagged , , on 1 Juny 2024|

“12 anys de la tertúlia JAP al Zum-Zum de Sant Cugat del Vallès”

Tertúlia JAP al Zum-Zum de Sant Cugat
📷 ARXIU JAP

LLUÍS TORRES| JAP són les inicials de Jener, Alexandre i Pla, nom d’una tertúlia que va començar l’any 2012 al Zum-Zum de la Plaça Augusta de Sant Cugat del Vallès. En aquest petit però acollidor local personalitzat i atès per la professional Irma i família, tots els divendres, de deu a dotze del matí, es comparteixen, -acompanyat d’un esplèndid esmorzar-, els moments més interessants de la vida cultural de Sant Cugat, i allò que passa pel programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat,  presentat per l’Eduard Jener, un apassionat tertulià expert en Arts Esceniques, que també pública setmanalment a la revista Tot Sant Cugat. Aquell trio tertulià d’amics estava integrar per Eduard Jener, Jaume Pla i Victor Alexandre i van decidir batejar-se amb el nom JAP.

Des del mes de setembre de l’any 2012, al setembre de 2013, la tertúlia JAP va funcionar amb aquest tres ciutadans de Sant Cugat, però aleshores va anant creixent incorporant convidats, fins aquest 2024, que compleix el seu 12è Aniversari.

Tertúlia JAP al Zum-Zum de Sant Cugat
📷ARXIU JAP

ALGUNS NOMS DE TERTULIANS QUE HAN PASSAT O ACTUALS DE LA TERTÚLIA CULTURAL JAP:

Àngels Solà, Jaume Pla, Salvador Fenollar, Eduard Jener, Víctor Alexandre, Xavier Tor, Josep Maria Jaumà, Eloy Sánchez, Toni Rueda, Rogeli Pedró, Octavi Sena, Enric Mustieles, Marta Uxan, Xavier Escura, Oriol Pujol, Josep Maria Vallès, Carmela Fortuny, Francesc Lluís Pérez, Núria Escamilla, David Pujol…

Alguns participants actuals a la tertúlia cultural JAP 📷 BELLATERRA.CAT

Sovint s’apropen de sorpresa a la taula de tertúlia amics o representants d’entitats locals i coneguts de Sant Cugat, que venen a saludar i donar el bon dia, tot aprofitant per aportar quelcom d’actualitat cultural.
Ens felicitem tots plegats per conservar quelcom tant natural con romandre per fer un cafè i xerrar com s’havia fet sempre entre amics i veïnat, fora del sistema fred i individual les xarxes socials per internet o telèfon mòbil.

Tertúlia cultural JAP a la terrassa del Zum-Zum de Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

Com deia el gran director d’orquestra Sergiu Celibidache (1912-1996):         “Més val viure-ho en directe, que  no pas fer-ho amb una foto de Brigitte Bardot!”

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »