A moltes zones diferents del camí hi ha bancs per gaudir de la bella natura, escoltar el so calmant del riu i reflexionar sobre les cites filosòfiques del mestre Yehudi Menuhin (1916-1999)
George Enescu (1881-1955), l’any 1931, amb el seu jove alumne Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Les diferents cites filosòfiques que hem trobat en plena natura durant la nostra estància a l’estació d’hivern de Gstaad (Suïssa), són presents en el mateix camí que el mestre Yehudi Menuhin (alumne de violí protegit per George Enescu), feia abans de la seva mort. L’unió entre el poble de Gstaad i Menuhin romandrà sempre en el cor dels amants de la natura i la música clàssica. Quin gran festival internacional va crear i deixar a Gstaaad Yehudi Menuhin l’any 1957!
Panel número 1: “Cada moment de la nostra vida és una nova sortida, un final i un començament, una conexió i una separació” 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
A moltes zones diferents del camí hi ha bancs per gaudir de la bella natura, escoltar el so calmant del riu i reflexionar sobre les cites filosòfiques.
Panels indicadors de guia
Per no perdre’s, hi ha panels indicadors que us guiaran constantment pel camí, perquè sàpigueu quina direcció heu de prendre o seguir.
Panel número 2: “Una forma de vida que exclou el regne del desconegut i el misteri no està en harmonia amb la vida mateixa” 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Qui era Yehudi Menuhin?
(Nova York, 1916 – Berlín, 1999) Violinista i director d’orquestra nord-americà. Fill de jueus emigrats de Rússia, Yehudi Menuhin es va revelar molt aviat com un prodigiós violinista. Als cinc anys feia el seu primer concert públic a la ciutat de San Francisco. El violinista Louis Persinger va ser el primer que va descobrir les seues aptituds musicals i el seu primer professor. També a San Francisco va rebre classes de Sigmund Anker, i després va ser alumne de George Enescu a Romania i d’Adolph Busch a Basel. Ja des dels set anys se’l coneixia per “meravella del violí” i “l’Einstein del violí”. Va fer la seva presentació a París amb deu anys, a Nova York amb onze i a Berlín amb tretze anys.
Talent precoç, Yehudi Menuhin -acompanyat per la seva germana menor, la reconeguda pianista Hephzibah Menuhin- va sorprendre el públic de la dècada del 1930 amb la seva execució de les grans obres del repertori violinístic. Des de llavors la seva carrera va ser imparable, conquerint les audiències no només per la seva saviesa musical, sinó també per la seva qualitat humana.
Per la seva condició de jueu, Yehudi Menuhin va tenir grans problemes en les relacions amb Alemanya nazi. L’any 1934 va refusar acceptar una intivació oficial per fer un concert a Alemanya, i va demanar que fos revocat el desterrament de Bruno Walter i altres músics de raça jueva.
El 1985 va rebre la ciutadania britànica, sent-li concedit el títol de Sir. En els darrers anys la seva activitat musical es va dirigir sobretot cap a la direcció d’orquestra ia causes humanitàries i benèfiques, destacant-se com un defensor convençut dels drets humans. Aquesta dedicació li va valer el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia el 1997, que va compartir amb Mstislav Rostropóvitx.
Yehudi Menuhin és un home que va influir fortament a la zona de Gstaad i Saanen amb les seves activitats musicals i humanitàries. L’any 1957 va fundar el Festival Menuhin que se celebra anualment en aquesta zona reunint músics clàssics de renom mundial i oferint fantàstics concerts per tota la zona durant dos mesos sencers, durant el juliol i l’agost.
Yehudi Menuhin era conegut per la seva tasca humanitària arreu d’Europa i aquesta és també una de les raons per les quals es van fer els camins del filòsof, per honrar-lo.
Com a nota al marge, una cosa que molt poca gent sap, és que també li agradava ajudar a altres músics i va finançar completament l’educació musical de Nigel Kennedys, un músic que sovint toca al mateix Festival de Gstaad. Simplement caminant per aquest camí en plena natura, es poden descobrir moltes coses interessants que omplen l’ànima. Al costat d’explorar una zona preciosa de la natura que segur que augmentarà la vostra energia, les diferents cites que trobareu us permetran pensar una bona estona, per explorar i viure en humilitat i plenitut.
Microteatre a l’Ateneu: La memòria teatral de Jaume Pla
El dissabte 15 de juny a les 18 h a la sala d’actes de l’Ateneu acollim una sessió ben especial amb la proposta 500 prometatges Txékhov i Pla, per homenatjar una trajectòria de 70 anys de teatre de Jaume Pla
El programa serà el següent: *El teatre de Txékhov a càrrec de Jordi Coca
*Lectura dramatitzada de l’obra Un prometatge a càrrec de Jaume Pla – Anna Pou – Ignasi Roda
*Les gales d’en Jaume Pla. Un recorregut amb imatges de les representacions d’Un prometatge des del 1959 al 2024 comentades per en Jaume Pla.
ATENEU SANTCUGATENC
Acte gratuït. Reserva les teves entrades aquí👇
☎️ 93 674 51 95 secretaria@ateneu.cat Avinguda de Gràcia, 16 (08172 – Sant Cugat del Vallès)
“Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit al qual estem acostumats, ni Beethoven és un músic de teatre, ni un dramaturg” (Wilhelm Furtwängler)
Fidelio amb Gustavo Dudamel i LA Phil al Gran Teatre del Liceu de Barcelona
LLUÍS TORRES| Compartim el comentari sobre l’òpera Fidelio de Beethoven que Wilhelm Furtwängler (25 de gener del 1886-30 de novembre del 1954), director d’orquestra i compositor alemany, va realitzar a Salzburg l’any 1948, poc després del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del nazisme.
Furtwängler és considerat un dels grans directors de la història de la música.
L’amor conjugal de Leonore apareix, a l’individu modern armat de realisme i psicologia, irremeiablement abstracte i teòric. . . .
Ara que els esdeveniments polítics a Alemanya han restituït als conceptes de dignitat i llibertat humanes el seu significat original, aquesta és l’òpera que, gràcies a la música de Beethoven, ens dóna consol i coratge. . . .
Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit al qual estem acostumats, ni Beethoven és un músic de teatre, ni un dramaturg. És bastant més, tot un músic, i més enllà, un sant i un visionari. El que ens pertorba no és un efecte material, ni el fet de l'”empresonament”; qualsevol pel·lícula podria crear el mateix efecte.
No, és la música, és el mateix Beethoven. És aquesta “nostàlgia de la llibertat” que sent, o millor, que ens fa sentir; això és el que ens fa plorar. El seu Fidelio té més de la missa que de l’òpera; els sentiments que expressa provenen de l’esfera del sagrat, i predicen una “religió de la humanitat” que mai hem trobat tan bella o necessària com ho fem avui, després de tot el que hem viscut.
Aquí rau el poder singular d’aquesta òpera única. . . . Independentment de qualsevol consideració històrica… el missatge flamíger de Fidelio toca profundament. Ens adonem que per als europeus, com per a tots els homes, aquesta música sempre representarà una crida a la nostra consciència.
Furtwängler va néixer a Berlín. El seu pare, Adolf Furtwängler, era arqueòleg, la seva mare pintora i el seu cosí Philipp matemàtic. Com que el seu pare era professor a la universitat de Múnic, allà va passar la major part de la seva infantesa. Va tenir una bona educació musical des de petit i ben aviat va desenvolupar la seva passió per la música de Beethoven, compositor al que va romandre estretament lligat durant tota la seva vida.
Als vint anys, quan Furtwängler debutà com a director, ja havia compost diverses obres. Tanmateix, no van ser ben rebudes, i sumades a la inseguretat econòmica que significava la carrera de compositor, va decidir concentrar-se en la direcció. En el seu primer concert, va dirigir l’Orquestra Kaim (avui Orquestra Fillarmònica de Múnic) amb la Simfonia núm. 9 d’Anton Bruckner. Seguidament va obtenir càrrecs com a director en diversos teatres de Múnic, Lübeck, Mannheim, Frankfurt del Main i Viena. El 1920 va ser nomenat director de l’Orquestra Estatal de Berlín (Staatskapelle) i de l’Òpera de Berlín, succeint a Richard Strauss. El 1922, va passar el mateix amb l’Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, on va succeir a Arthur Nikisch, i també la direcció de la prestigiosa Orquestra Filharmònica de Berlín. Més endavant també es va convertir en director de l’Orquestra Filharmònica de Viena, del Festival de Salzburg i del Festival de Bayreuth, considerat en aquell temps el càrrec musical de més prestigi que podia obtenir un director a l’Alemanya.
Cap al final de la guerra, sota la pressió del Partit Nazi, Furtwängler va marxar a Suïssa. Va continuar dirigint i gravant després de la Segona Guerra Mundial i va continuar sent un reconegut director a Europa, si bé va ser qüestionat per alguns que l’acusaren d’haver col·laborat amb el nazisme, pel fet que va seguir dirigint a Alemanya. Va morir el 30 de novembre de 1954 a Baden-Baden.
Furtwängler és molt famós per les seves interpretacions de Beethoven, Brahms, Bruckner i Wagner. Tanmateix, també va donar suport a la música del segle XX, com el Concert per a orquestra de Béla Bartók.
Xavier Tor (Barcelona, 31/08/1940) és l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa per Catalunya, Occitània (Catalunya Nord) i Madrid. Ha realitzat més de 500 representacions interpretant el personatge de Manelic.
Xavier Tor (Barcelona, 31 agost 1940) va viure fins als catorze anys a la Seu d’Urgell. Anys més tard va aconseguir feina com a director de la sucursal de La Caixa a l’avinguda Cerdanyola i es va traslladar a Sant Cugat. Tor és un actor que ha fet moltes obres de teatre, destacant el teatre Clàssic i Zarzuela, així com anuncis de televisió (és l’avi de la Casa Tarradellas) i sèries, com ‘Merlí’, ‘Gavilanes’ o ‘La que se avecina’. A més des de fa deu anys interpreta a l’abat Biure a l’obra santcugatenca ‘Pedra i Sang’, que recrea un fet històric: l’assassinat de Biure durant la missa del Gall de 1350 al Monestir. Un musical amb 30 intèrprets. Xavier Tor és l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa a Catalunya, més de 500 representacions fent el personatge de Manelic. Per fomentar l’assistència i ressaltar la importància de l’equip femení del FC Barcelona va gravar el vídeo emocional anomenat “Movem el Món”, que destaca l’enllaç especial entre les jugadores i l’afició del Barcelona, una història centrada en les mateixes jugadores i els aficionats, Tor és un entranyable avi com a protagonista.
Xavier Tor aporta la seva veu a l’obra “Maragall a casa”, un espectacle en directe construït a partir dels articles, poemes i correspondència del poeta. Des del menjador de la seva casa que Joan Maragall va comprar i entra a viure el 31 de desembre de 1899, situada al Carrer Alfons XII, 79, de Sant Gervasi, Barcelona.
Com la majoria d’actors d’aquest país va començar la seva experiència teatral fent els clàssics Pastorets. Fa teatre radiofònic formant part del quadre d’actors de Ràdio Barcelona sota la direcció d’Armand Blanch i estrena obres del mateix Sr. Blanch per teatres de repertori. Es matricula a l’Institut del Teatre, pero no finalitza els estudis ja que es contractat per formar part de la Companyia Lope de Vega sota la direcció de José Tamayo per fer teatre clàssic i d’actor en diferents sarsueles estrenades al Teatre Grec de Montjuïc. Al teatre Romea forma part de la companyia de Marius Cabré representant Mar i Cel, El místic, Terra Baixa i Don Juan Tenorio. La companyia de Pau Garsaball el contracta durant quatre anys. Estrenen el teatre Capsa. Treballa fent bolos per tota Catalunya amb actrius tan conegudes com Paquita Ferrandis, Mercè Bruquetas, M. Matilde Almendros fent obres tan emblemàtiques com La Marieta cistellera, L’Hostal de la Glòria, Mar i Cel, El ferrer de tall…
Xavier Tor és l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa per Catalunya, Catalunya Nord i Madrid. Ha fet més de 500 representacions interpretant el personatge de Manelic.
Ha format part de la Companya de Sílvia Munt amb l’obra Romeo i Julieta interpretant el personatge de Montagut, pare de Romeo. Va col.laborar amb la Cia Fila Zero a l’obra Històries de Sant Cugat que inaugurà el Teatre-Auditori del Centre Cultural Sant Cugat amb un elenc de 200 actors damunt l’escenari. Ha format part de la Cia Teatre del Capvespre representant l’obra La Gavina de Txekhov. Direcció Jaume Mallofré. Producció Teatre Joventut de l’Hospitalet, Centre Cultural Sant Cugat i Teatre de la Passió d’Olesa. Amb la Cia Tetrateatre a l’espectacle Sota la capa del cel (direc. Dolors Vilarasau) . El 2007 ha estrenat els espectacles: Aixecant el vol de Guillermo Ayesa (dir. Glòria Rognoni), El príncipe azul d’Eugenio Grifero (direc. Oscar Calvo), i La Màscarade Georges Feydeau (direc. Dolors Vilarasau). Recentment ha participat en els espectacles 12 homes sense pietat de Reginald Rose (direc. Impar López) ” Jugant amb Molière de Juan Antonio Castro, direc. Esteve Polls (temporada al Teatre Romea de Barcelona i al Teatro Español de Madrid) i Bodas de Sangre de Lorca (direc. Jaume Nadal, ambós amb la Cia Tetrateatre. En cinema ha intervingut a Lo más importante de la vida es no haber muerto, Carambolas, Fag, El primer torero porno d’Antoni Ribas, Tempesta d’estiu de Josep Lluís Valls, Puro veneno, la primera pel.lícula que intervingué com actor el conegut ballarí Nacho Duato y Adiós Tiburón de Carles Suarez.
Per TV ha fet més de 50 anuncis publicitaris, interpretà el paper de l’avi de les Pizzes Tarradellas. Ha intervingut en TV Vosté mateix, Maki Navaja, El último chorizo amb Pepe Rubianes i a Un paseo por el tiempo amb Julia Otero i a les sèries El cor de la ciutat, Gavilanes i La Riera. Des de l’edició del 2001 ha format part del repartiment de l’espectacle Pedra i Sang interpretant el personatge de Pere Çarovira. Des del 2011 interpreta el paper de l’abat Biure.
Dilluns, 6 de maig de 2024, 20h., a la casa familiar Maragall, Carrer Alfons XII, 79, Barcelona (molt a prop de l’estació Plaça Molina FGC, L7, Plaça Catalunya Av. Tibidabo)
📍Maragall a casa és un espectacle construït a partir dels seus articles, poemes i correspondència.
📍Des del menjador de la seva casa de Sant Gervasi, Joan Maragall ens explica les seves vivències, els seus somnis, el seu ideari.
📷 Biblioteca de Catalunya
L’Obra
Els versos, articles, discursos i cartes de Joan Maragall van suposar un canvi de rumb en la literatura, en el pensament i, en general, en la cultura catalana. Ja amb el seu primer recull de poemes i amb els primers articles al ‘Diario de Barcelona’ va aconduir els seus lectors des del floralisme historicista i rural de la Renaixença a la modernitat de la vida quotidiana a ciutat.
Maragall cresqué alhora que creixia l’Eixample barceloní i –atès que l’atzar li oferí aquesta possibilitat– es proposà educar la nova burgesia industrial i comercial que s’hi instal·lava. Va obrir-li horitzons més enllà dels diners i de les ostentacions socials, va fer-li descobrir l’ordre i la bellesa de la natura, el poder de la paraula i de l’art, la força de l’esperit que li permetria enfrontar-se al demà.
El fet que vint anys dedicats gairebé exclusivament a aquest propòsit tinguessin el final tan tràgic del juliol de 1909, degué ser per a ell un cop molt dur. Envellí ràpidament i morí dos anys després.
(Barcelona, 10 d’octubre del 1860-20 de desembre del 1911) 📷 CEDIDA
La data del centenari ha estat una bona ocasió, no tan sols per celebrar l’alta qualitat del que arribà a assolir malgrat els obstacles de l’època, sinó també per comprovar una vegada més la vigència actual del seu pensament i de la seva actitud, enfrontats encara avui a obstacles potser més poderosos dels que li tocà viure. L’home Maragall i la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable per a nosaltres, per al país.
Això és el que hem pretès modestament: representar amb un repàs breu, però el més viu possible, la seva vida.
Casa-Arxiu Joan Maragall
L’Espai
A prop de la Plaça Molina de Barcelona, en un turonet de Sant Gervasi, hi ha un habitatge on des del jardí es veu Collserola i, en els dies clars, el Montseny i els Pirineus. Havia estat la casa del poeta Joan Maragall. Hi va viure des del 1899 fins el moment de la seva mort, ocorreguda el 20 de desembre de 1911 –és a dir, enguany se’n commemora el centenari–
La planta baixa d’aquesta casa de tres plantes, fou cedida per la família a la Biblioteca de Catalunya com a casa-arxiu; allí es recull tota la documentació referida al poeta, en especial els seus famosos dietaris, guardats amb cura per la seva esposa Clara, on tant hi podeu trobar un esbós d’un dels seus poemes o una idea per algun dels seus articles al “Brusi”, com una relació de la tos dels seus fills en uns dies de catarro col·lectiu o unes anotacions de les canonades d’aigua de la casa que ell s’encarregava de revisar cada dia.
En aquest marc íntim, i concretament en el menjador de la casa, l’amic Jaumà ens ha implicat en Jep Barceló i a mi en un espectacle engrescador confegit a partir de poemes, articles i correspondència de Maragall, amb un ideari, encara avui molt vigent: la relació Catalunya-Espanya, el seu pensament progressista i regeneracionista, el rebuig de la violència, la idea d’educar la burgesia en l’art i la bellesa: “el món potser està fonamentat en principis, però qui el mou són els somnis i cançons”…
Un convidem a una immersió en la figura humana i pública del poeta des del menjador de casa seva.
Joan Alavedra, Jep Barceló, Dolors Vilarasau i Josep M. Jaumà. Al fons, la casa de Joan Maragall. 📷 Martina Pérez Vilarasau.
Fitxa artística i tècnica
Autor Josep Maria Jaumà Dramatúrgia i direcció Dolors Vilarasau Actor Jep Barceló Música original i banda sonora Joan Alavedra Il·luminació Nani Valls Tècnic de so Francisco Bellido Vestuari La Perla29 – Eulàlia Cortijos Disseny gràfic Ignasi Bassó – Criteri.cat Enregistrament banda sonora Estudis de Cugat.cat Tècnic Raül Orgales Veus en off Joan Fàbregas (pare) Dolors Vilarasau (Clara/Amandita) Joan Berlanga (Unamuno) Xavier Tor (veu “El Correo Catalán”) Jaume Pla (Cambó) Joan Vallvé (veu ressó) Pere Pahissa (narrador) Josep Maria Balcells (Josep Pijoan)
Agraïments:
Dolors Lamarca – Oriol Izquierdo – Dolça Tormo – Pere Maragall – Marta Serrés – Joan Gaya -Ignasi Bassó – Oriol Broggi – Jéssica Sotodosos – Xavier Luna – Martina Pérez Vilarasau – Marisa Salgado – Xavier Valls – Salvador Fenollar – Pere Mayans – Eugènia Serra – Esther Vilar
Josep M. Jaumà i Musté neix a Reus el 1938. Llicenciat en Lletres, el 1979 es doctora en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la poesia de Philip Larkin, dirigida per Doireann MacDermott.
Durant quinze anys és professor d’anglès de diversos instituts i de 1973 a 2006 és professor de literatura anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha viscut i ensenyat a dos instituts de Liverpool (1962-63), dos instituts de Bremen (1963-64), a la University of Illinois (1975-76) i a la Universitatea de Iasi, de Romania (2003).
Vista aèrea de Iasi, en primer terme es pot veure la Universitatea “Alexandru Ioan Cuza 1860” 📷 CEDIDA
Universitatea “Alexandru Ioan Cuza”, universitat pública romanesa situada a Iaşi, capital de Moldova. La Universitat de Iaşi és la primera universitat moderna del país, fundada només un any després de l’establiment de Romania com a estat, el 1860. El seu origen es troba en el decret del príncep Alexandru Ioan Cuza pel qual es va convertir l’antiga Acadèmia Mihăileană en universitat.
Història i llegenda de Sant Cugat per Josep M. Jaumà i Ignasi Bassó
Arran de la seva experiència docent ha publicat nombrosos llibres de text de llengua anglesa i diversos llibres d’assaig com Els meus instituts: Els Instituts de Batxillerat per dins i per fora (1981), obra mereixedora del Premi d’educació Josep Pallach 1980. Altrament, publica La ciutat que volem (2003, amb Jordi Menèndez), els dos volums José María Valverde, lector de Joan Maragall (2004-2005) i, amb Alexander Fidora, Les cartes de Dietrich Bonhoeffer des de Barcelona. La seva activitat crítica es complementa amb la col·laboració en revistes especialitzades com Quimera, Reduccions, Els Marges, Revista de Occidente i L’Avenç, on signa ressenyes i articles sobre traducció literària. Entre d’altres, ha traduït de l’anglès autors com Philip Larkin, William Shakespeare, Robert Graves, Thomas Hardy, David Lodge, W.B. Yeats, Geoffrey Chaucer i Geraldine McCaughrean.
Somni d’una nit d’estiu de Williams Shakespeare, traducció de Josep Maria Jauma i Musté
En reconeixement a la seva tasca com a traductor de poesia, ha guanyat el Premi Cavall Verd de Traducció poètica 1991 per D’amor. Trenta poemes de Roobert Graves, el Premi de traducció poètica de l’Associació Espanyola d’Estudis Anglesos i Nord-americans 2004 per Gebre i sol de Robert Frost i ha estat finalista al Premi “Vidal i Alcover” de traducció 2004 concedit per l’Ajuntament de Tarragona per La Irlanda indòmita de William Butler Yeats. Pel que fa al teatre, escriu Pedra i Sang: L’assassinat de l’abat Arnau de Biure al monestir de Sant Cugat del Vallès, obra publicada el 2005 però representada cada any la setmana de Nadal al monestir de Sant Cugat des de 2000. Les seves altres obres teatrals són també posades en escena al monestir de Sant Cugat. També escriu El màrtir Cugat (representada els estius de 2005 i 2006), El naixement (2006), Els dos Mahatmas (representat l’hivern de 2008) i una antologia de textos shakesperians traduïts (representats l’estiu de 2007) titulada Love in Shakespeare. Les 4 estacions de l’amor i estrenada per Emma Vilarasau, Joan Berlanga i l’Orquestra de Solistes de Sant Cugat.
Romeo i Julieta de William Shakespeare, traducció de Josep Maria Jaumà i Musté
Josep Maria Jaumà rep el 2016 una menció especial al Premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana, i unes setmanes més tard, el Premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica, ambdós per la traducció de l’antologia Irlanda indòmita. 150 poemes, de William Butler Yeats, publicada a Edicions de 1984.
L’Obra Maragall a Casa
Els versos, articles, discursos i cartes de Joan Maragall van suposar un canvi de rumb en la literatura, en el pensament i, en general, en la cultura catalana. Ja amb el seu primer recull de poemes i amb els primers articles al ‘Diario de Barcelona’ va aconduir els seus lectors des del floralisme historicista i rural de la Renaixença a la modernitat de la vida quotidiana a ciutat.
Maragall cresqué alhora que creixia l’Eixample barceloní i –atès que l’atzar li oferí aquesta possibilitat– es proposà educar la nova burgesia industrial i comercial que s’hi instal·lava. Va obrir-li horitzons més enllà dels diners i de les ostentacions socials, va fer-li descobrir l’ordre i la bellesa de la natura, el poder de la paraula i de l’art, la força de l’esperit que li permetria enfrontar-se al demà.
El fet que vint anys dedicats gairebé exclusivament a aquest propòsit tinguessin el final tan tràgic del juliol de 1909, degué ser per a ell un cop molt dur. Envellí ràpidament i morí dos anys després.
La data del centenari ha estat una bona ocasió, no tan sols per celebrar l’alta qualitat del que arribà a assolir malgrat els obstacles de l’època, sinó també per comprovar una vegada més la vigència actual del seu pensament i de la seva actitud, enfrontats encara avui a obstacles potser més poderosos dels que li tocà viure. L’home Maragall i la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable per a nosaltres, per al país.
Això és el que hem pretès modestament: representar amb un repàs breu, però el més viu possible, la seva vida.
Apartado de correos 1001 és una pel·lícula policíaca dirigida per Julio Salvador el 1950. Interpretada per Conrado San Martín, Elena Espejo, Tomás Blanco, Carlos Muñoz, Manuel de Juan, Luis Pérez de León, Guillermo Marín, José Goula
La filmació comença a Bellaterra
Fotograma Estació de Bellaterra a la pel·lícula Apartado de Correos 1001 📷 Filmoteca de Catalunya
Un gran clàssic del cinema policíac barceloní, amb guió de Juli Coll i Antonio Isasi Isasmendi.
“Apartado de Correos 1001 parteix de les mateixes premisses que Brigada criminal: la filmació en escenaris naturals i la descripció i l’exaltació del treball policíac. S’ha de dir, però, que en aquest últim aspecte, la diferència de to respecte del film d’Iquino és notable. A Apartado no hi trobem ni el discurs policíac presidit pel crucifix, ni oficines amb el retrat de Franco dominant l’enquadrament, ni la mort efectista del policia veterà al final de la pel·lícula, ni el reforçament del missatge ideològic a través de l’ús de la veu en off” (Ramon Espelt).
Forma part dels Bàsics del cinema català de la Filmoteca de Catalunya. Juntament amb Brigada criminal (Ignasi Ferrés Iquino, 1950) inicien una sèrie de films de cinema negre realitzats als anys 50, principalment a Barcelona. Se la considera la pel·lícula iniciadora del cinema policíac barceloní, tot i que Brigada criminal va ser estrenada dos dies abans.
Apart de pel gènere, destacà per estar rodada en els llocs reals on passava, l’acció inicia a Bellaterra, la qual cosa era una novetat en aquell moment. Va aplicar la forma del neorealisme, però utilitzant una base argumental que agafava del cinema negre estatunidenc de la dècada del 1940. Tot i això l’argument es basa en un cas real de la crònica de successos del moment, concretament un cas d’estafa postal del qual prové el títol. Apart, tracta un tema nou en el cinema espanyol de l’època com és el tràfic de drogues, en aquest cas cocaïna, i la seva addicció.
Fotograma carter a l’estació de Bellaterra 📷 Filmoteca de Catalunya
SINOPSI APARTADO DE CORREOS 1001 (1950) del Director Julio Salvador
Un jove és assassinat en baixar de l’autobús sense motiu aparent. Dos policies, un de novell i un altre experimentat, aniran indagant punt per punt i pas a pas cada pista per anar descobrint les relacions i els motius que van poder portar a aquest crim, així com descobrir tot un entramat d’estafadors i els assassins.
Fotograma Apartado de Correos 1001 a Bellaterra 📷 Filmoteca de Catalunya
La descripció dels procediments policials anirà en paral·lel als del servei postal. Així veurem com arriben les cartes amb tramvia i són repartides per un carter. Una d’aquestes cartes arribarà a la futura víctima que desencadenarà la investigació. Se’ns presenta a ell i al seu pare, i a un pollet coix que cuiden tots dos i que serà un altre esquer que tindrà el seu ressò poc després, quan els agents iniciïn la seva investigació. La carta serà problemàtica i canvia l’actitud dels dos personatges, especialment la del fill, que de seguida es posa en marxa cap a la seva mort.
Fotograma Apartat de correos 1001 a Bellaterra 📷 Filmoteca de Catalunya
Un dels millors exemples en aquest estil urbà de la pel·lícula el tenim al seguiment que els agents fan a la noia sospitosa que recull les cartes de l’apartat de correus 1001 per enviar-les posteriorment. Seguint-la veurem el metro, els carrers, els tramvies, la gent mobilitzant-se, els cotxes…
Fotograma Apartado de Correos 1001 a Bellaterra 📷 Filmoteca de Catalunya
Després dels seus exitosos cartells per a la famosa actriu Sarah Bernhardt, Alphonse Mucha, considerat un dels majors exponents de l'”art noveau”, va inundar Europa amb els seus bells cartells en tons pastís, en què mostrava sensuals dones envoltades d’una frondosa i exquisida naturalesa.
De tornada a la seva Txèquia natal, durant la Segona Guerra Mundial els nazis el van perseguir i després de la invasió soviètica el seu art va ser bandejat i va caure en l’oblit.
Foto coloreada del artista Alphonse Mucha de fecha desconocida. Foto: Cordon Press
La fi del segle XIX es va caracteritzar per l’enorme interès que nombrosos artistes de tot el món van posar a reinterpretar la natura. El resultat d’aquesta nova visió artística va ser el sorgiment, sobretot a Europa, de grups com ara la Secessió vienesa a Àustria, el modernisme a Espanya i l’art nouveau a França. Precisament l’art nouveau va ser acollit amb entusiasme per tota mena d’artistes, des de pintors fins a escultors i arquitectes (com Gaudí a Espanya), així com els dedicats a les arts decoratives. Però sense cap dubte el màxim exponent de l’art nouveau, el llegat del qual ha perdurat fins als nostres dies, va ser l’artista d’origen txec Alphonse Mucha, nascut el 24 de juliol de 1860. Molta va ser l’autor de centenars de cartells, entre els quals destaquen els retrats que va fer per a l’actriu Sara Bernhardt, que han esdevingut una icona mundial de l’art.
EL NAIXEMENT D’UN CARTELLISTA
París, Nadal del 1894. A la impremta, Alphonse Mucha es trobava corregint unes impressions quan de sobte va entrar al local una figura vestida de blanc. Alphonse la va reconèixer immediatament; no necessitava presentació: era la gran actriu Sarah Bernhardt. A la “Divina Sarah” no li agradaven els cartells promocionals de Gismonda, la seva última obra teatral, i estava buscant un artista que en dissenyés altres al seu gust. I sembla que aquest artista seria ell. Alphonse evidentment va acceptar l’encàrrec, no sense cert nerviosisme. Però va sortir victoriós d’aquest tràngol: Mucha va dissenyar per a l’actriu un cartell innovador i completament trencador que esperava que fos del gust de la diva. I, en efecte, va ser així. Quan ho va veure, Bernhardt va quedar absolutament entusiasmada. El cartell li va agradar tant que va contractar l’artista per als sis anys següents. D’aquesta manera, Mucha passaria de l’anonimat a encarregar-se del disseny de vestuari i de l’escenografia de la companyia de Sarah Bernhardt en un obrir i tancar d’ulls.
Mucha va dissenyar per a l’actriu un cartell innovador i completament trencador que esperava que fos del gust de la diva. I, en efecte, quan ho va veure, Bernhardt va quedar absolutament entusiasmada.
Cartell publicitari d’Alphonse Mucha realitzat el 1894 per a l’obra de teatre “Gismonda”, protagonitzada per Sarah Bernhard.
L’1 de gener de 1895, aquell cartell ja era una preada peça de col·leccionista que tothom volia tenir a casa seva. No era estrany veure a la nit la gent recórrer els carrers per arrencar-los de les parets, i fins i tot la pròpia impremta venia exemplars d’amagat, fins que la diva ho va descobrir i va posar fi al “negoci”. L’estil de l’artista txec no s’assemblava gens al d’un altre famós artista de cartells com Toulouse-Lautrec, i el cartell que va fer Mucha per a Sarah Bernhardt, pintat en colors pastís, convertia l’actriu en una mena de deessa: l’elevava sobre un pedestal i la disposava sota un arc. A partir de llavors, la cartelleria de Mucha esdevindria una autèntica obsessió per als parisencs. “Va agradar tant perquè era molt fresc visualment, utilitzava els colors d’una manera diferent i allargava la figura que, a més, quedava dignificada, molt bella”, explica l’artista japonesa Tomoko Sato, conservadora de la Fundació Mucha des del 2007 i especialista en la seva obra.
DISSENYADOR DE MARQUES I JOIES
Mentre que Mucha va retratar Sarah Bernhardt sobre un pedestal, les dones que l’artista acostuma a representar a la seva obra es caracteritzen per la gran femineïtat dels seus gestos, els cabells solts, una roba molt ornamentada, els seus sinuosos moviments enmig de la natura. .. L’especialista en l’art de Mucha Tomoko Sako també creu que l’artista txec “va trencar les barreres entre l’art comercial i l’art elevat”. Molt aviat empreses de tota mena es rifarien els serveis del gran cartellista, que va dissenyar embolcalls per a la famosa marca de xocolates Nestlé, cartells publicitaris per a la prestigiosa marca de xampany Moët-Chandon i també per promocionar la cervesa Bières de la Meuse, originària d’una zona a pocs quilòmetres de l’Abadia d’Orval. Tots ells, cartells promocionals que es van fer famosos a tot Europa. Sabedor de la fama que estava adquirint la seva obra, Alphonse Mucha va publicar un manual en què va plasmar el procés de creació de setanta-dos de les seves litografies.
Molt aviat empreses de tota mena es rifarien els serveis del gran cartellista, que va dissenyar embolcalls per a la famosa marca de xocolates Nestlé, cartells publicitaris per a la prestigiosa marca de xampany Moët-Chandon i per promocionar la cervesa Bières de la Meuse.
“Primavera”, quadre realitzat per Alphonse Mucha el 1896.
Però Mucha no només pretenia fer cartells publicitaris. Entre els nombrosos interessos artístics hi havia també un tipus d’art molt particular: la joieria. El 1899, Mucha (que el 1898 s’havia unit a la lògia maçònica del Gran Orient de França) va col·laborar amb el famós joier francès Georges Fouquet per dissenyar una polsera en forma de serp, feta d’or i esmalt, per a l’actriu Sarah Bernhardt ( la seva passió pels dissenys de joieria quedaria plasmada en un llibre que va publicar el 1902 titulat Documents decoratifs, a les pàgines del qual se succeïen les làmines que reproduïen elaborats fermalls amb incrustacions de pedres de colors). El 1900, Fouquet va fer un encàrrec important a Mucha: li va demanar que decorés l’interior de la nova joieria que inauguraria al número 6 de la rue Royale de la capital francesa. El resultat final es pot considerar el súmmum de la bellesa decorativa de l’art noveau. Però la botiga insígnia de Fouquet va obrir just quan les tendències artístiques i decoratives començaven a canviar, per la qual cosa el local al final va ser desmuntat tal qual i poc després remodelat a la recerca d’un estil decoratiu més tradicional. Per sort la decoració original es va conservar i avui dia es pot contemplar al Museu Carnavalet de París.
“Estiu”, quadre realitzat per Alphonse Mucha el 1896.
L’EPOPEIA ESLAVA
A finals del segle XIX, la popularitat d’Alphonse Mucha era incontestable. Aviat van sorgir imitadors del seu art, i aquest era el seu prestigi que l’any 1900 l’Imperi austrohongarès li va encarregar la decoració del pavelló de Bòsnia i Hercegovina per a l’Exposició Universal de París d’aquell mateix any. L’artista txec va viatjar als Balcans disposat a trobar la inspiració necessària per fer-la. Allí, Mucha pensaria amb certa incomoditat que estava treballant per a un imperi que sotmetia els pobles eslaus. Això el va fer replantejar-se les seves conviccions, i anys després, fruit d’aquella experiència, sorgiria un projecte ambiciós, la creació de L’Epopeia eslava, una sèrie de vint pintures monumentals en què l’artista plasmaria esdeveniments clau de la història dels eslaus. El projecte va ser finançat per l’empresari nord-americà Charles Richard Crane, un ric industrial que Mucha va conèixer en un dels viatges que l’artista va realitzar als Estats Units (Mucha viatjaria en cinc ocasions al país americà. El 1906 acompanyat de la seva esposa Maria, amb qui s’havia casat a Praga aquell mateix any. Actualment aquestes pintures s’exposen a la Galeria Nacional de Praga.
Anys després, fruit del seu viatge als Balcans, sorgiria un projecte ambiciós, la creació de L’Epopeia Eslava, una sèrie de vint pintures monumentals en què l’artista plasmaria esdeveniments clau de la història dels eslaus.
L’Epopeia Eslava. “L’abolició de la servitud a Rússia”, 1914. Alphonse Mucha.
El 1909, en el moment culminant de la seva carrera, Mucha va decidir traslladar-se a Praga, i el 1918 va ser testimoni de com la seva Txecoslovàquia natal es convertia en un país independent. Mucha s’implicaria aleshores en el disseny dels primers bitllets i segells del nou país. Però tot acabaria uns anys després, quan les tropes nazis van envair Txecoslovàquia el 15 de març del 1939. Els vehements i agressius discursos de Hitler amenaçant la població van convèncer l’artista, que creia fermament que l’art era un vehicle que servia per unir i no per separar, de reprendre els pinzells i començar a pintar un tríptic dedicat a la humanitat, obra que mai no va arribar a acabar.
Mucha va ser detingut per la Gestapo, empresonat i torturat, encara que finalment va ser posat en llibertat. Però pocs dies després, el 14 de juliol del 1939, el gran geni dels cartells moriria d’una pneumònia.
L’Epopeia Eslava: “El tsar Simeon de Bulgària”. Alphonse Mucha, 1923.
RENACIT DELS SEUS CENDRES
Després de la mort de Mucha, i amb el seu país sota la influència soviètica, l’obra de l’artista va ser silenciada ja que les pintures no encaixaven en la visió comunista del món. Al final, Mucha acabaria caient en l’oblit. No seria fins molt després, el 1963, quan el Museu Victòria i Albert de Londres li va dedicar una gran exposició com a tribut a la seva obra. Les seves dones sensuals i la seva naturalesa pintada en tons pastís van tornar de nou a la vida.
“Nit d’hivern”, quadre pintat per Alphonse Mucha el 1920
A partir de llavors, l’art de Mucha es va convertir en una icona per als moviments hippies que van florir a les dècades de 1960 i 1970, grups que exalçaven la natura, la pau i l’amor. Els artistes pop també prendrien la seva obra com a model per dissenyar fins i tot portades de discos, com l’àlbum Let the Sunshine In, tema interpretat per The Supremes, que seria publicat el 1969. Marcus Mucha, besnét de l’artista, ho va afirmar en una ocasió: ” El seu art és molt contemporani i segueix inspirant molts artistes”.
Concert Llibre Vermell de Montserrat Arpes d’El Musical de Bellaterra, Direcció d’Arianna Savall
-Divendres dia 26 d’abril 18h a la Parròquia de Bellaterra -Dissabte 27 d’abril a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat
“Llibre Vermell” de Montserrat Cronologia: 1399-1400
La Biblioteca de l’Abadia de Montserrat guarda com a primer volum del seu fons manuscrit el còdex que actualment és conegut amb el nom de Llibre Vermell de Montserrat. Aquest còdex, que deu el títol al color de les cobertes, s’estava copiant l’any 1399, i és considerat un espècimen notable sortit de l’escriptori montserratí.
És un superb infòlio de pergamí, escrit en la sumptuosa cal·ligrafia gòtica de les darreries del segle XIV, i continuat en els segles XV i XVI, amb belles inicials filetejades alternades en blau i vermell i amb diverses miniatures, algunes remarcables.
El cançoner montserratí dels folis 21v.-27 és la part més famosa del Llibre Vermell. A l’interès poètic i musical s’afegeix el de les danses, que fan del nostre còdex un testimoni únic de dansa religiosa a l’Europa de finals del segle XIV.
Aquest llibre no es va perdre durant la Guerra del Francès, perquè havia estat prestat al Marquès de Llo (o Llió). El monestir el va recuperar el 1885. És quan s’enquadernà en vellut vermell i rebé el seu nom.
El seu contingut té una gran varietat, que en fa pràcticament una miscel·lània de textos teològics i devocionals destinats, originàriament, als monjos i als preveres seculars encarregats de la cura pastoral dels pelegrins de Montserrat. D’ací que, juntament amb textos d’origen certament montserratí -com ara miracles, privilegis, indulgències, cants dels romeus, textos d’homilies, estatuts de la Confraria-, n’hi trobem d’altres amb un caire i un ús més general, com ara pràctiques devocionals, tractadets teològics o morals, descripcions i lloances de l’univers creat, o una guia d’esglésies per al pelegrí de Roma. El recull, doncs, malgrat potser la voluntat del compilador, constitueix un llibre singular tant en ell mateix i pel que fa a l’expressió de la pietat popular a Montserrat, com per la seva qualitat de testimoniatge d’una època i reflex de la cultura montserratina que traspua.
Font: Hirundo Maris, Gencat, Biblioteca de Montserrat
20 persones llegiràn la novel·la curta L”ENCIS DE BELLA-TERRA de Clovis Eimeric (seudonim de Lluís Alberich Sellarès, Barcelona, 1882-7 novembre 1952) la revetlla de Sant Jordi al Club Bellaterra
L’Encís de Bella-Terra de Clovis Eimeric seudonim de Lluís Alberich i Sellarès (Barcelona, 1882-7 novembre 1952)
LLUÍS TORRES|Bellaterra celebrarà la Revetlla de Sant Jordi 2024 amb una lectura pública amb la flaire esclatant de la primavera al Club Bellaterra. Qui ha tingut aquesta iniciativa cultural és el bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas, escriptor, actor, director i pedagog de teatre, cantautor i promotor cultural, fill de Frederic Roda i Pérez i Maria Rosa Fàbregas i Rovira. Entre 1967 i 1973 va formar part del grup musical Tricicle, juntament amb els seus germans Frederic i Àlvar.
Com cada any, la jornada del 23 d’abril, es viurà amb intensitat al centre de Bellaterra, on durant tot el dia es trobaran la majoria de parades de llibres i roses de les entitats cíviques del poblei la Llibreria Paper’s
La celebració de Sant Jordi, però, començarà el dia abans al Club Bellaterra, on dilluns dia 22, a les 20h es desenvoluparà una lectura pública de la novel·la original curta “L”ENCIS DE BELLA-TERRA” de Clovis Eimeric, (seudonim de Lluís Almerich i Sellarés, Barcelona, 1882-1952) publicada el 1930 per la desapareguda Editorial Favència, Carrer de Provença, 140, Telèfon 35303, Barcelona)
📍A la mitja part de la lectura, s’oferirà la tradicional Coca Catalana i Cava Brut.
L’Encís de Bella-Terra de Clovis Eimeric 📷 BELLATERRA.CAT
El sentit o la utilitat de les novel-les són l’entreteniment i l’esplai, ja que són concebudes com a literatura d’evasió (llibres d’esbarjo i entreteniment, que fassin curtes les vetlles, les hores de tren, les estones desvagades»). Alhora aspiren a un nivell literari molt concret que Clovis Eimeric exposa amb aquests termes: «sense complicacions psicològiques que enterboleixin la lectura; sense enfarfecs literaris que la fassin avorrible. Creu, i ho manifesta, que aporten un nou valor a la novel·la catalana. Clovis Eimeric pretén d’adaptar-se, les seves novel·les, als nous corrents de la literatura rosa que estan en voga a l’estranger. És a dir, es vol allunyar de la novel·la que, com la de Folch i Torres, reflecteix una vida local, d’acord amb uns certs esquemes morals molt arrelats. Per això els editors ens diuen que no pretenen que les novel-les traspuïn «un sentiment tendre i delicat a la manera apostòlica d’en Josep Ma. Folch i Torres, sinó que cerquen un camp més ample i més obert a totes les sensacions».
Certament que en els llibres de Clovis Eimeric no hi ha la ingenuïtat dels personatges de Folch i Torres pel que fa al comportament d’aquests en les seves relacions amoroses i en les seves reaccions; manifesten les seves febleses de caràcter, que estan sovint en relació amb passions amoroses no permeses. D’altra banda, aquestes novel-les no tenen un propòsit tan clar d’exemplaritat com les de la Biblioteca Gentil. Tot això està d’acord amb la idea que Clovis Eimeric té de fer una col-lecció, com diu ell, a la nord-americana. En definitiva, segons les seves paraules, que puga anar a totes les mans, sense pecar de coent ni de desaborida, suau i casolana; moderna, però, i d’un caire pròpiament local.
Les accions de les novel-les de Clovis Eimeric tenen lloc sovint en terres llunyanes, més o menys exòtiques, per tal de donar la imatge de varietat i modernitat que pretén la Biblioteca Damisel-la; els personatges es mouen en ambients cosmopolites. Aquest fet diferencia Clovis Eimeric dels altres autors catalans de novel-la rosa, i l’autor l’explica manifestant que ho fa seguint les passes de molts novel-listes forasters.
Sembla que l’èxit de la col·lecció fou notable, si tenim en compte que va sortir durant tant de temps. Segons que hem vist abans, La puntaire i L’enyorament són les obres que van ser més venudes.
La Biblioteca Damisel-la va començar un any després que la Biblioteca Gentil, i de fet totes dues es feren clarament la competència per captar un mateix tipus de públic. Clovis Eimeric devia agafar la idea de la Biblioteca Gentil, pel que fa al tipus i a les característiques de la publicació. El primer número de la col·lecció, l’autor el dedica a Josep M. Folch i Torres, del qual elogia la tasca de novel-lista popular; tot un gest, irònic o sincer, per a començar a fer-li la competència. Es pot considerar la Biblioteca Damisel.la una imitació a la Gentil? Ja hem vist que sí, en molts aspectes, però se li pot atribuir també una finalitat complementària si considerem que Clovis Eimeric escrivia per a un públic diferent per al qual volia om- plir el que ell considerava un buit literari. En realitat, tot i que fou consi- derable, l’èxit de la col·lecció va ser molt menor del que havia tingut Folch i Torres.
La Biblioteca Damisel-la deixa de publicar-se l’any 1930, poc abans de l’adveniment de la República, i així Clovis Eimeric va poder dedicar-se més a la feina de periodista en aquesta nova etapa política. Les novel-les rosa van quedar en segon terme i, finalment, la dedicació de Clovis al periodisme determina el final de la Biblioteca Damisel-la.
BELLATERRA.CAT 