Èpic Solete és el segon àlbum d’estudi del grup català The Tyets, publicat el 3 de març del 2023 a través de la discogràfica Luup Records
Els Tyets al Festival Embassa’t 📷 DAVID CHAO
El primer avançament oficial que en van fer és la cançó Coti x Coti, una barreja de sardana amb ritme urbà estrenada el 17 de febrer del mateix any. Amb tot, el títol del disc havia estat esmentat en senzills anteriors, com ara «De l’1 al què» i «Bailoteo». La presentació del disc va tenir lloc a la Sala Apolo de Barcelona el 25 de març del 2023. Quan va sortir Coti x Coti, les entrades ja s’havien exhaurit. Abans, però, en van fer una festa de preescolta a l’Antiga Fàbrica Damm el 28 de febrer del 2023, en l’edició marçal de l’Enderrock Sona. Van tancar l’acte amb una sessió de punxadiscos les artistes Maria Hein i Ariox.
Durant la gira de promoció del disc, van passar pel Paupaterres,[6] pel Feslloc, per La Mercè, per Les Santes, per les Barraques de Sitges, per les Festes de Santa Tecla de Tarragona, pel Festival Acústica, per la Patum de Berga, per l’Embassa’t, pel Canet Rock, per l’Acampada Jove i pel Pirata Rock, així com per Madrid, Ascó, Lleida i Girona, entre d’altres. Notòriament, entre el 6 i el 9 de desembre del 2023, van tocar a quatre capitals europees: Brussel·les, Dublín, Londres i Copenhagen. El tercer concert va ser impulsat per l’entitat Bona Gents i hi van compartir escenari amb la cantant Julieta. Tancaran la gira amb una tanda de dos concerts al Sant Jordi Club, programats per al 15 i el 16 de novembre del 2024 en el marc del Festival Cruïlla.
L’obra Al.leluies de Bellaterra va ser un encàrrec de 1959 de Fomento de la Vivienda Popular, promotora de la urbanització Bella-Terra, per fer propaganda
Valentí Castanys i Borràs (Barcelona, 7 de juliol del 1898 -11 de setembre del 1965) fou un dibuixant, humorista i comediògraf.
Placa de Valentí Castanys al nomenclàtor de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Castanys va establir la seva residència d’estiueig en una de les torres noucentistes de la Ciutat Jardí de Cordelles (*) que va inspirar llibres, pel·lícules i, sobretot, les seves famoses estampes d’estiueig, tot reflectint amb humor i complicitat la vida quotidiana als estius de Cerdanyola.
Amb tot, va ser un pioner del cinema amb La Tragèdia de Cordelles, que malauradament no ha estat localitzada, i La bicicleta, segurament la primera obra cinematogràfica rodada a Cerdanyola i que ha sobreviscut parcialment, recuperada pel GREC gràcies a la família de l’autor.
Dibuix de Valentí Castanys (1898-1965) 📷 CEDIDA
Fill d’una família benestant barcelonina, l’avi matern era un industrial tèxtil que vivia de renda, es feia les cigarretes a mà, tocava l’acordió i, malgrat no ser gaire lector, tenia a la seva llibreria la col·lecció del Cu-Cut, La Ilustració Catalana, Pèl i Ploma i un seguit de revistes que entusiasmaren el petit Valentí. Al seu pare, enginyer industrial, humanista, indulgent, li hauria agradat que el seu fill fos enginyer industrial. Va començar la carrera, però tal com diu a les seves memòries “davant un problema d’àlgebra jo feia els mateixos escarafalls que fan els andalusos davant un gripau” i es va treure el títol d’electricista per correspondència.
Valentí Castanys, Crònica Espanyola del cercle XX |RTVE 👇
Potser van ser les visites al taller de Modest Urgell, on hi anava amb el seu pare per pagar el lloguer de la casa on vivien i que era propietat del pintor, les que van despertar les seves dèries artístiques. A partir d’aquí començarà a conèixer els grans dibuixants i pintors del moment. Sent gran admiració pels dibuixos de Ricard Opisso, “el degà dels dibuixants catalans”. També coneix a través del Cu-Cut, Joan G. Junceda, “el mestre”. Amb ells discuteixen sobre pintura i art en general, encara que sovint eren discussions absurdes. Segons paraules d’un filòsof de l’època: “Ni jo us entenc a vós ni vós m’enteneu a mi, i, per més que ens entenguéssim, no ens entendríem. M’heu entès? Doncs, entesos”
El 1916 participà al I Saló d’Humoristes i guanyà el premi Cambó, de qui era un gran admirador. Impulsor de Xut!, revista esportiva humorística que apareix el 1922 fins el 1936, des de la qual es vol reflectir l’aspecte humà dels futbolistes. Reporter de futbol sense ser-ne aficionat, segons paraules seves “els cronistes de guerra no en són pas aficionats”.
Al.leluies de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Col·labora en nombroses publicacions En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, el TBO, La Veu de Catalunya, etc. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserven 395 dibuixos d’aquesta última publicació. Hi veiem representades caricatures dels principals protagonistes de la vida política del país dels anys de la Segona República Espanyola.
(1) Al.leluies de Bellaterra 1959 de Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Durant la Guerra Civil va fugir a Itàlia i a França on feu de col·laboracionista i quan Francisco Franco va guanyar la guerra es va unir al nou règim, segurament per una qüestió de supervivència. Potser per aquesta raó, el gran dibuixant Valentí Castanys va caure en l’oblit. A l’acabar la guerra va col·laborar a la revista Destino, al diari El Mundo Deportivo (fins el 1946) i a ElCorreo catalán. Als anys 40 va voler recuperar la revista satírica sobre l’esport Xut!, el seu gran èxit, però el règim el va frenar i la va rellançar reconvertida en El Once, una versió castellanitzada tan exitosa com l’original. També va publicar l’obra de teatre Ha guanyat el Barça (1945), i als seixanta es va fer molt popular amb la sèrie La família Sistacs (1965) que havia començat a Ràdio Barcelona el 1933.
(2) Al.leluies de Bellaterra 1959 de Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Conferenciant, escriptor d’algun sainet de teatre, ninotaire, treballador metòdic que no esperava la inspiració. D’un humor amable i irònic, fins i tot un punt absurd, no dubtava a riure’s d’ell mateix. Enric Gomà, filòleg i guionista el presenta: “Per dir-ho ras i curt, Castanys és l’Andreu Buenafuente dels anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta”.
Vídeo de Valentí Castanys| BIBLIOTECA DE CATALUNYA 👇
(3) Al.leluies de Bellaterra 1959 de Valentí Castanys 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
(*) La Masia de Can Cordelles dóna nom al barri “ciutat jardí” noucentista, al parc i al passeig. L’actual edifici de Can Cordelles data de la reforma de 1864 que va convertir una típica construcció rural en una de les masies neoclàssiques més excepcionals de Catalunya.
Es tracta d’un singular edifici, de planta quadrangular i amb galeria als quatre vents amb una successió d’arcs de mig punt amb balustrada de terracota. L’interior conserva els espais funcionals i agrícoles, però també els residencials amb pintures murals, paviments i mobiliari de diverses èpoques. La teulada, a conseqüència dels diversos cossos juxtaposats que configuren l’aspecte cúbic exterior, presenta un cos més alt amb una coberta a dos vessants i els laterals més baixos.
Probablement la masia s’ubica sobre construccions medievals que es podrien correspondre amb la casa de la família Saltells. Cordelles, és el cognom d’una família que va ser propietària del mas, segons referència de l’any 1666, en què va casar-se a la seva capella el noble Galcerà de Cordelles. A principis del segle XIX la masia forma part del “Colegio Mayor de Belén” de Barcelona i a mitjans del mateix segle la família aragonesa Bielsa Castillón compra la casa i els terrenys i porten a terme la reforma que li confereix l’aspecte actual.
El 1926 passa a mans de la família Alfonso que portarà a terme la urbanització de part de les terres. Aquesta urbanització noucentista de 1928 va ser dissenyada per Nicolau M. Rubió i Tudurí, seguint la filosofia de la ciutat jardí. El tramat urbà es configura a partir de l’alzina de Cordelles. A finals dels anys vint, es va construir el Cordelles Club, un gran parc amb pistes de tenis i una piscina pensat per als estiuejants.
A la banda sud de la masia s’obre una petita esplanada. La façana està articulada a partir de la superposició de la doble arcuació de la galeria superior i d’un porxo a la planta baixa, seguint models clàssics d’origen romà que seran reinterpretats i recuperats a l’època neoclàssica amb un alt grau de refinament i netedat.
8 entrevistes a vuit poetes, vuit baules. Vuit converses que Marta Nadal va tenir amb elles i que ara amb la bellaterrenca Anna Guell cusen per fer-ne un tapís de poetes referents, on la paraula és la veritable protagonista.
Vuit poetes, vuit Baules Conversa i recital poètic de Q-ars Teatre Dilluns i dimarts La Gleva Teatre 10–25 de juny 2024
ENTRADES: laglevateatre.koobin.com/baules
Vuit poetes, vuit baules és un espectacle construït a partir de les vuit entrevistes a poetes que la filòloga, periodista i escriptora Marta Nadal ha recollit en el seu llibre Baules: vint-i-una escriptores i la seva literatura. Montserrat Abelló, Marta Pessarrodona, Maria-Mercè Marçal, Cèlia Sànchez-Mústich, Dolors Miquel, Bel Granya, Sònia Moll i Àngels Gregori.Les converses que Nadal va tenir amb totes elles són el punt departida a través del qual anem cosint, a manera de canemàs, una triadels poemes de cada autora, amb la voluntat de presentar un tapís de poetes referents del present més immediat que ens impulsen aconstruir un futur sòlid. Un cant a la més estricta contemporaneïtat,en què de ben segur tots plegats en podrem trobar referents.Elements sonors i audiovisuals acompanyen aquesta proposta, i totplegat, esdevé una trobada entre Marta Nadal i Anna Güell, en unentorn acollidor i senzill, on la paraula és la veritable protagonista.Autoria: Marta Nadal i les vuit poetes.
Direcció: Anna Güell
Intèrprets: Anna Güell i Marta Nadal
Espai escènic i sonor: Tània Banús
Vestuari: Anita
Font: Garring Producció: Associació Q-ars Teatre
La bellaterrenca Anna Güell 📷 CEDIDA
(*) Anna Güell i Torné (Sabadell, 31 octubre 1961), és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió i també directora de teatre.
L’any 2007 va rebre el Premi Memorial Margarida Xirgu pel seu paper a El mercader de William Shakespeare i Leonci i Lena de Georg Büchner.
En televisió ha participat Qui? (1990) Agencia de viatges (1993) La Lloll (1995) Estació d’enllaç (1996) Poblenou (1996) Laberint d’ombres (1998) Jet Lag (2001-2006) Porca misèria (2006) La Via Augusta (2007) Kubala, Moreno i Manchón (2012) Com si fos ahir (cap. 276 i següents) (2018)
En cinema ha participat: 1995 Puro veneno, de Xavier Ribera 2000 Gossos, Romà Guardiet 2003 Beatriz, Barcelona Claudio Zulián 2016 Laia, Lluis Danès 2017 Vida Privada, Sílvia Munt
“12 anys de la tertúlia JAP al Zum-Zum de Sant Cugat del Vallès”
Tertúlia JAP al Zum-Zum de Sant Cugat 📷 ARXIU JAP
LLUÍS TORRES| JAP són les inicials de Jener, Alexandre i Pla, nom d’una tertúlia que va començar l’any 2012 al Zum-Zum de la Plaça Augusta de Sant Cugat del Vallès. En aquest petit però acollidor local personalitzat i atès per la professional Irma i família, tots els divendres, de deu a dotze del matí, es comparteixen, -acompanyat d’un esplèndid esmorzar-, els moments més interessants de la vida cultural de Sant Cugat, i allò que passa pel programa Molta Comèdia de Ràdio Sant Cugat, presentat per l’Eduard Jener, un apassionat tertulià expert en Arts Esceniques, que també pública setmanalment a la revista Tot Sant Cugat. Aquell trio tertulià d’amics estava integrar per Eduard Jener, Jaume Pla i Victor Alexandre i van decidir batejar-se amb el nom JAP.
Des del mes de setembre de l’any 2012, al setembre de 2013, la tertúlia JAP va funcionar amb aquest tres ciutadans de Sant Cugat, però aleshores va anant creixent incorporant convidats, fins aquest 2024, que compleix el seu 12è Aniversari.
Tertúlia JAP al Zum-Zum de Sant Cugat 📷ARXIU JAP
ALGUNS NOMS DE TERTULIANS QUE HAN PASSAT O ACTUALS DE LA TERTÚLIA CULTURAL JAP:
Àngels Solà, Jaume Pla, Salvador Fenollar, Eduard Jener, Víctor Alexandre, Xavier Tor, Josep Maria Jaumà, Eloy Sánchez, Toni Rueda, Rogeli Pedró, Octavi Sena, Enric Mustieles, Marta Uxan, Xavier Escura, Oriol Pujol, Josep Maria Vallès, Carmela Fortuny, Francesc Lluís Pérez, Núria Escamilla, David Pujol…
Alguns participants actuals a la tertúlia cultural JAP 📷 BELLATERRA.CAT
Sovint s’apropen de sorpresa a la taula de tertúlia amics o representants d’entitats locals i coneguts de Sant Cugat, que venen a saludar i donar el bon dia, tot aprofitant per aportar quelcom d’actualitat cultural. Ens felicitem tots plegats per conservar quelcom tant natural con romandre per fer un cafè i xerrar com s’havia fet sempre entre amics i veïnat, fora del sistema fred i individual les xarxes socials per internet o telèfon mòbil.
Tertúlia cultural JAP a la terrassa del Zum-Zum de Sant Cugat 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Com deia el gran director d’orquestra Sergiu Celibidache (1912-1996): “Més val viure-ho en directe, que no pas fer-ho amb una foto de Brigitte Bardot!”
A moltes zones diferents del camí hi ha bancs per gaudir de la bella natura, escoltar el so calmant del riu i reflexionar sobre les cites filosòfiques del mestre Yehudi Menuhin (1916-1999)
George Enescu (1881-1955), l’any 1931, amb el seu jove alumne Yehudi Menuhin 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Les diferents cites filosòfiques que hem trobat en plena natura durant la nostra estància a l’estació d’hivern de Gstaad (Suïssa), són presents en el mateix camí que el mestre Yehudi Menuhin (alumne de violí protegit per George Enescu), feia abans de la seva mort. L’unió entre el poble de Gstaad i Menuhin romandrà sempre en el cor dels amants de la natura i la música clàssica. Quin gran festival internacional va crear i deixar a Gstaaad Yehudi Menuhin l’any 1957!
Panel número 1: “Cada moment de la nostra vida és una nova sortida, un final i un començament, una conexió i una separació” 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
A moltes zones diferents del camí hi ha bancs per gaudir de la bella natura, escoltar el so calmant del riu i reflexionar sobre les cites filosòfiques.
Panels indicadors de guia
Per no perdre’s, hi ha panels indicadors que us guiaran constantment pel camí, perquè sàpigueu quina direcció heu de prendre o seguir.
Panel número 2: “Una forma de vida que exclou el regne del desconegut i el misteri no està en harmonia amb la vida mateixa” 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Qui era Yehudi Menuhin?
(Nova York, 1916 – Berlín, 1999) Violinista i director d’orquestra nord-americà. Fill de jueus emigrats de Rússia, Yehudi Menuhin es va revelar molt aviat com un prodigiós violinista. Als cinc anys feia el seu primer concert públic a la ciutat de San Francisco. El violinista Louis Persinger va ser el primer que va descobrir les seues aptituds musicals i el seu primer professor. També a San Francisco va rebre classes de Sigmund Anker, i després va ser alumne de George Enescu a Romania i d’Adolph Busch a Basel. Ja des dels set anys se’l coneixia per “meravella del violí” i “l’Einstein del violí”. Va fer la seva presentació a París amb deu anys, a Nova York amb onze i a Berlín amb tretze anys.
Talent precoç, Yehudi Menuhin -acompanyat per la seva germana menor, la reconeguda pianista Hephzibah Menuhin- va sorprendre el públic de la dècada del 1930 amb la seva execució de les grans obres del repertori violinístic. Des de llavors la seva carrera va ser imparable, conquerint les audiències no només per la seva saviesa musical, sinó també per la seva qualitat humana.
Per la seva condició de jueu, Yehudi Menuhin va tenir grans problemes en les relacions amb Alemanya nazi. L’any 1934 va refusar acceptar una intivació oficial per fer un concert a Alemanya, i va demanar que fos revocat el desterrament de Bruno Walter i altres músics de raça jueva.
El 1985 va rebre la ciutadania britànica, sent-li concedit el títol de Sir. En els darrers anys la seva activitat musical es va dirigir sobretot cap a la direcció d’orquestra ia causes humanitàries i benèfiques, destacant-se com un defensor convençut dels drets humans. Aquesta dedicació li va valer el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia el 1997, que va compartir amb Mstislav Rostropóvitx.
Yehudi Menuhin és un home que va influir fortament a la zona de Gstaad i Saanen amb les seves activitats musicals i humanitàries. L’any 1957 va fundar el Festival Menuhin que se celebra anualment en aquesta zona reunint músics clàssics de renom mundial i oferint fantàstics concerts per tota la zona durant dos mesos sencers, durant el juliol i l’agost.
Yehudi Menuhin era conegut per la seva tasca humanitària arreu d’Europa i aquesta és també una de les raons per les quals es van fer els camins del filòsof, per honrar-lo.
Com a nota al marge, una cosa que molt poca gent sap, és que també li agradava ajudar a altres músics i va finançar completament l’educació musical de Nigel Kennedys, un músic que sovint toca al mateix Festival de Gstaad. Simplement caminant per aquest camí en plena natura, es poden descobrir moltes coses interessants que omplen l’ànima. Al costat d’explorar una zona preciosa de la natura que segur que augmentarà la vostra energia, les diferents cites que trobareu us permetran pensar una bona estona, per explorar i viure en humilitat i plenitut.
Microteatre a l’Ateneu: La memòria teatral de Jaume Pla
El dissabte 15 de juny a les 18 h a la sala d’actes de l’Ateneu acollim una sessió ben especial amb la proposta 500 prometatges Txékhov i Pla, per homenatjar una trajectòria de 70 anys de teatre de Jaume Pla
El programa serà el següent: *El teatre de Txékhov a càrrec de Jordi Coca
*Lectura dramatitzada de l’obra Un prometatge a càrrec de Jaume Pla – Anna Pou – Ignasi Roda
*Les gales d’en Jaume Pla. Un recorregut amb imatges de les representacions d’Un prometatge des del 1959 al 2024 comentades per en Jaume Pla.
ATENEU SANTCUGATENC
Acte gratuït. Reserva les teves entrades aquí👇
☎️ 93 674 51 95 secretaria@ateneu.cat Avinguda de Gràcia, 16 (08172 – Sant Cugat del Vallès)
“Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit al qual estem acostumats, ni Beethoven és un músic de teatre, ni un dramaturg” (Wilhelm Furtwängler)
Fidelio amb Gustavo Dudamel i LA Phil al Gran Teatre del Liceu de Barcelona
LLUÍS TORRES| Compartim el comentari sobre l’òpera Fidelio de Beethoven que Wilhelm Furtwängler (25 de gener del 1886-30 de novembre del 1954), director d’orquestra i compositor alemany, va realitzar a Salzburg l’any 1948, poc després del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del nazisme.
Furtwängler és considerat un dels grans directors de la història de la música.
L’amor conjugal de Leonore apareix, a l’individu modern armat de realisme i psicologia, irremeiablement abstracte i teòric. . . .
Ara que els esdeveniments polítics a Alemanya han restituït als conceptes de dignitat i llibertat humanes el seu significat original, aquesta és l’òpera que, gràcies a la música de Beethoven, ens dóna consol i coratge. . . .
Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit al qual estem acostumats, ni Beethoven és un músic de teatre, ni un dramaturg. És bastant més, tot un músic, i més enllà, un sant i un visionari. El que ens pertorba no és un efecte material, ni el fet de l'”empresonament”; qualsevol pel·lícula podria crear el mateix efecte.
No, és la música, és el mateix Beethoven. És aquesta “nostàlgia de la llibertat” que sent, o millor, que ens fa sentir; això és el que ens fa plorar. El seu Fidelio té més de la missa que de l’òpera; els sentiments que expressa provenen de l’esfera del sagrat, i predicen una “religió de la humanitat” que mai hem trobat tan bella o necessària com ho fem avui, després de tot el que hem viscut.
Aquí rau el poder singular d’aquesta òpera única. . . . Independentment de qualsevol consideració històrica… el missatge flamíger de Fidelio toca profundament. Ens adonem que per als europeus, com per a tots els homes, aquesta música sempre representarà una crida a la nostra consciència.
Furtwängler va néixer a Berlín. El seu pare, Adolf Furtwängler, era arqueòleg, la seva mare pintora i el seu cosí Philipp matemàtic. Com que el seu pare era professor a la universitat de Múnic, allà va passar la major part de la seva infantesa. Va tenir una bona educació musical des de petit i ben aviat va desenvolupar la seva passió per la música de Beethoven, compositor al que va romandre estretament lligat durant tota la seva vida.
Als vint anys, quan Furtwängler debutà com a director, ja havia compost diverses obres. Tanmateix, no van ser ben rebudes, i sumades a la inseguretat econòmica que significava la carrera de compositor, va decidir concentrar-se en la direcció. En el seu primer concert, va dirigir l’Orquestra Kaim (avui Orquestra Fillarmònica de Múnic) amb la Simfonia núm. 9 d’Anton Bruckner. Seguidament va obtenir càrrecs com a director en diversos teatres de Múnic, Lübeck, Mannheim, Frankfurt del Main i Viena. El 1920 va ser nomenat director de l’Orquestra Estatal de Berlín (Staatskapelle) i de l’Òpera de Berlín, succeint a Richard Strauss. El 1922, va passar el mateix amb l’Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, on va succeir a Arthur Nikisch, i també la direcció de la prestigiosa Orquestra Filharmònica de Berlín. Més endavant també es va convertir en director de l’Orquestra Filharmònica de Viena, del Festival de Salzburg i del Festival de Bayreuth, considerat en aquell temps el càrrec musical de més prestigi que podia obtenir un director a l’Alemanya.
Cap al final de la guerra, sota la pressió del Partit Nazi, Furtwängler va marxar a Suïssa. Va continuar dirigint i gravant després de la Segona Guerra Mundial i va continuar sent un reconegut director a Europa, si bé va ser qüestionat per alguns que l’acusaren d’haver col·laborat amb el nazisme, pel fet que va seguir dirigint a Alemanya. Va morir el 30 de novembre de 1954 a Baden-Baden.
Furtwängler és molt famós per les seves interpretacions de Beethoven, Brahms, Bruckner i Wagner. Tanmateix, també va donar suport a la música del segle XX, com el Concert per a orquestra de Béla Bartók.
Xavier Tor (Barcelona, 31/08/1940) és l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa per Catalunya, Occitània (Catalunya Nord) i Madrid. Ha realitzat més de 500 representacions interpretant el personatge de Manelic.
Xavier Tor (Barcelona, 31 agost 1940) va viure fins als catorze anys a la Seu d’Urgell. Anys més tard va aconseguir feina com a director de la sucursal de La Caixa a l’avinguda Cerdanyola i es va traslladar a Sant Cugat. Tor és un actor que ha fet moltes obres de teatre, destacant el teatre Clàssic i Zarzuela, així com anuncis de televisió (és l’avi de la Casa Tarradellas) i sèries, com ‘Merlí’, ‘Gavilanes’ o ‘La que se avecina’. A més des de fa deu anys interpreta a l’abat Biure a l’obra santcugatenca ‘Pedra i Sang’, que recrea un fet històric: l’assassinat de Biure durant la missa del Gall de 1350 al Monestir. Un musical amb 30 intèrprets. Xavier Tor és l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa a Catalunya, més de 500 representacions fent el personatge de Manelic. Per fomentar l’assistència i ressaltar la importància de l’equip femení del FC Barcelona va gravar el vídeo emocional anomenat “Movem el Món”, que destaca l’enllaç especial entre les jugadores i l’afició del Barcelona, una història centrada en les mateixes jugadores i els aficionats, Tor és un entranyable avi com a protagonista.
Xavier Tor aporta la seva veu a l’obra “Maragall a casa”, un espectacle en directe construït a partir dels articles, poemes i correspondència del poeta. Des del menjador de la seva casa que Joan Maragall va comprar i entra a viure el 31 de desembre de 1899, situada al Carrer Alfons XII, 79, de Sant Gervasi, Barcelona.
Com la majoria d’actors d’aquest país va començar la seva experiència teatral fent els clàssics Pastorets. Fa teatre radiofònic formant part del quadre d’actors de Ràdio Barcelona sota la direcció d’Armand Blanch i estrena obres del mateix Sr. Blanch per teatres de repertori. Es matricula a l’Institut del Teatre, pero no finalitza els estudis ja que es contractat per formar part de la Companyia Lope de Vega sota la direcció de José Tamayo per fer teatre clàssic i d’actor en diferents sarsueles estrenades al Teatre Grec de Montjuïc. Al teatre Romea forma part de la companyia de Marius Cabré representant Mar i Cel, El místic, Terra Baixa i Don Juan Tenorio. La companyia de Pau Garsaball el contracta durant quatre anys. Estrenen el teatre Capsa. Treballa fent bolos per tota Catalunya amb actrius tan conegudes com Paquita Ferrandis, Mercè Bruquetas, M. Matilde Almendros fent obres tan emblemàtiques com La Marieta cistellera, L’Hostal de la Glòria, Mar i Cel, El ferrer de tall…
Xavier Tor és l’actor que més vegades ha representat Terra Baixa per Catalunya, Catalunya Nord i Madrid. Ha fet més de 500 representacions interpretant el personatge de Manelic.
Ha format part de la Companya de Sílvia Munt amb l’obra Romeo i Julieta interpretant el personatge de Montagut, pare de Romeo. Va col.laborar amb la Cia Fila Zero a l’obra Històries de Sant Cugat que inaugurà el Teatre-Auditori del Centre Cultural Sant Cugat amb un elenc de 200 actors damunt l’escenari. Ha format part de la Cia Teatre del Capvespre representant l’obra La Gavina de Txekhov. Direcció Jaume Mallofré. Producció Teatre Joventut de l’Hospitalet, Centre Cultural Sant Cugat i Teatre de la Passió d’Olesa. Amb la Cia Tetrateatre a l’espectacle Sota la capa del cel (direc. Dolors Vilarasau) . El 2007 ha estrenat els espectacles: Aixecant el vol de Guillermo Ayesa (dir. Glòria Rognoni), El príncipe azul d’Eugenio Grifero (direc. Oscar Calvo), i La Màscarade Georges Feydeau (direc. Dolors Vilarasau). Recentment ha participat en els espectacles 12 homes sense pietat de Reginald Rose (direc. Impar López) ” Jugant amb Molière de Juan Antonio Castro, direc. Esteve Polls (temporada al Teatre Romea de Barcelona i al Teatro Español de Madrid) i Bodas de Sangre de Lorca (direc. Jaume Nadal, ambós amb la Cia Tetrateatre. En cinema ha intervingut a Lo más importante de la vida es no haber muerto, Carambolas, Fag, El primer torero porno d’Antoni Ribas, Tempesta d’estiu de Josep Lluís Valls, Puro veneno, la primera pel.lícula que intervingué com actor el conegut ballarí Nacho Duato y Adiós Tiburón de Carles Suarez.
Per TV ha fet més de 50 anuncis publicitaris, interpretà el paper de l’avi de les Pizzes Tarradellas. Ha intervingut en TV Vosté mateix, Maki Navaja, El último chorizo amb Pepe Rubianes i a Un paseo por el tiempo amb Julia Otero i a les sèries El cor de la ciutat, Gavilanes i La Riera. Des de l’edició del 2001 ha format part del repartiment de l’espectacle Pedra i Sang interpretant el personatge de Pere Çarovira. Des del 2011 interpreta el paper de l’abat Biure.
Dilluns, 6 de maig de 2024, 20h., a la casa familiar Maragall, Carrer Alfons XII, 79, Barcelona (molt a prop de l’estació Plaça Molina FGC, L7, Plaça Catalunya Av. Tibidabo)
📍Maragall a casa és un espectacle construït a partir dels seus articles, poemes i correspondència.
📍Des del menjador de la seva casa de Sant Gervasi, Joan Maragall ens explica les seves vivències, els seus somnis, el seu ideari.
📷 Biblioteca de Catalunya
L’Obra
Els versos, articles, discursos i cartes de Joan Maragall van suposar un canvi de rumb en la literatura, en el pensament i, en general, en la cultura catalana. Ja amb el seu primer recull de poemes i amb els primers articles al ‘Diario de Barcelona’ va aconduir els seus lectors des del floralisme historicista i rural de la Renaixença a la modernitat de la vida quotidiana a ciutat.
Maragall cresqué alhora que creixia l’Eixample barceloní i –atès que l’atzar li oferí aquesta possibilitat– es proposà educar la nova burgesia industrial i comercial que s’hi instal·lava. Va obrir-li horitzons més enllà dels diners i de les ostentacions socials, va fer-li descobrir l’ordre i la bellesa de la natura, el poder de la paraula i de l’art, la força de l’esperit que li permetria enfrontar-se al demà.
El fet que vint anys dedicats gairebé exclusivament a aquest propòsit tinguessin el final tan tràgic del juliol de 1909, degué ser per a ell un cop molt dur. Envellí ràpidament i morí dos anys després.
(Barcelona, 10 d’octubre del 1860-20 de desembre del 1911) 📷 CEDIDA
La data del centenari ha estat una bona ocasió, no tan sols per celebrar l’alta qualitat del que arribà a assolir malgrat els obstacles de l’època, sinó també per comprovar una vegada més la vigència actual del seu pensament i de la seva actitud, enfrontats encara avui a obstacles potser més poderosos dels que li tocà viure. L’home Maragall i la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable per a nosaltres, per al país.
Això és el que hem pretès modestament: representar amb un repàs breu, però el més viu possible, la seva vida.
Casa-Arxiu Joan Maragall
L’Espai
A prop de la Plaça Molina de Barcelona, en un turonet de Sant Gervasi, hi ha un habitatge on des del jardí es veu Collserola i, en els dies clars, el Montseny i els Pirineus. Havia estat la casa del poeta Joan Maragall. Hi va viure des del 1899 fins el moment de la seva mort, ocorreguda el 20 de desembre de 1911 –és a dir, enguany se’n commemora el centenari–
La planta baixa d’aquesta casa de tres plantes, fou cedida per la família a la Biblioteca de Catalunya com a casa-arxiu; allí es recull tota la documentació referida al poeta, en especial els seus famosos dietaris, guardats amb cura per la seva esposa Clara, on tant hi podeu trobar un esbós d’un dels seus poemes o una idea per algun dels seus articles al “Brusi”, com una relació de la tos dels seus fills en uns dies de catarro col·lectiu o unes anotacions de les canonades d’aigua de la casa que ell s’encarregava de revisar cada dia.
En aquest marc íntim, i concretament en el menjador de la casa, l’amic Jaumà ens ha implicat en Jep Barceló i a mi en un espectacle engrescador confegit a partir de poemes, articles i correspondència de Maragall, amb un ideari, encara avui molt vigent: la relació Catalunya-Espanya, el seu pensament progressista i regeneracionista, el rebuig de la violència, la idea d’educar la burgesia en l’art i la bellesa: “el món potser està fonamentat en principis, però qui el mou són els somnis i cançons”…
Un convidem a una immersió en la figura humana i pública del poeta des del menjador de casa seva.
Joan Alavedra, Jep Barceló, Dolors Vilarasau i Josep M. Jaumà. Al fons, la casa de Joan Maragall. 📷 Martina Pérez Vilarasau.
Fitxa artística i tècnica
Autor Josep Maria Jaumà Dramatúrgia i direcció Dolors Vilarasau Actor Jep Barceló Música original i banda sonora Joan Alavedra Il·luminació Nani Valls Tècnic de so Francisco Bellido Vestuari La Perla29 – Eulàlia Cortijos Disseny gràfic Ignasi Bassó – Criteri.cat Enregistrament banda sonora Estudis de Cugat.cat Tècnic Raül Orgales Veus en off Joan Fàbregas (pare) Dolors Vilarasau (Clara/Amandita) Joan Berlanga (Unamuno) Xavier Tor (veu “El Correo Catalán”) Jaume Pla (Cambó) Joan Vallvé (veu ressó) Pere Pahissa (narrador) Josep Maria Balcells (Josep Pijoan)
Agraïments:
Dolors Lamarca – Oriol Izquierdo – Dolça Tormo – Pere Maragall – Marta Serrés – Joan Gaya -Ignasi Bassó – Oriol Broggi – Jéssica Sotodosos – Xavier Luna – Martina Pérez Vilarasau – Marisa Salgado – Xavier Valls – Salvador Fenollar – Pere Mayans – Eugènia Serra – Esther Vilar
Josep M. Jaumà i Musté neix a Reus el 1938. Llicenciat en Lletres, el 1979 es doctora en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la poesia de Philip Larkin, dirigida per Doireann MacDermott.
Durant quinze anys és professor d’anglès de diversos instituts i de 1973 a 2006 és professor de literatura anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha viscut i ensenyat a dos instituts de Liverpool (1962-63), dos instituts de Bremen (1963-64), a la University of Illinois (1975-76) i a la Universitatea de Iasi, de Romania (2003).
Vista aèrea de Iasi, en primer terme es pot veure la Universitatea “Alexandru Ioan Cuza 1860” 📷 CEDIDA
Universitatea “Alexandru Ioan Cuza”, universitat pública romanesa situada a Iaşi, capital de Moldova. La Universitat de Iaşi és la primera universitat moderna del país, fundada només un any després de l’establiment de Romania com a estat, el 1860. El seu origen es troba en el decret del príncep Alexandru Ioan Cuza pel qual es va convertir l’antiga Acadèmia Mihăileană en universitat.
Història i llegenda de Sant Cugat per Josep M. Jaumà i Ignasi Bassó
Arran de la seva experiència docent ha publicat nombrosos llibres de text de llengua anglesa i diversos llibres d’assaig com Els meus instituts: Els Instituts de Batxillerat per dins i per fora (1981), obra mereixedora del Premi d’educació Josep Pallach 1980. Altrament, publica La ciutat que volem (2003, amb Jordi Menèndez), els dos volums José María Valverde, lector de Joan Maragall (2004-2005) i, amb Alexander Fidora, Les cartes de Dietrich Bonhoeffer des de Barcelona. La seva activitat crítica es complementa amb la col·laboració en revistes especialitzades com Quimera, Reduccions, Els Marges, Revista de Occidente i L’Avenç, on signa ressenyes i articles sobre traducció literària. Entre d’altres, ha traduït de l’anglès autors com Philip Larkin, William Shakespeare, Robert Graves, Thomas Hardy, David Lodge, W.B. Yeats, Geoffrey Chaucer i Geraldine McCaughrean.
Somni d’una nit d’estiu de Williams Shakespeare, traducció de Josep Maria Jauma i Musté
En reconeixement a la seva tasca com a traductor de poesia, ha guanyat el Premi Cavall Verd de Traducció poètica 1991 per D’amor. Trenta poemes de Roobert Graves, el Premi de traducció poètica de l’Associació Espanyola d’Estudis Anglesos i Nord-americans 2004 per Gebre i sol de Robert Frost i ha estat finalista al Premi “Vidal i Alcover” de traducció 2004 concedit per l’Ajuntament de Tarragona per La Irlanda indòmita de William Butler Yeats. Pel que fa al teatre, escriu Pedra i Sang: L’assassinat de l’abat Arnau de Biure al monestir de Sant Cugat del Vallès, obra publicada el 2005 però representada cada any la setmana de Nadal al monestir de Sant Cugat des de 2000. Les seves altres obres teatrals són també posades en escena al monestir de Sant Cugat. També escriu El màrtir Cugat (representada els estius de 2005 i 2006), El naixement (2006), Els dos Mahatmas (representat l’hivern de 2008) i una antologia de textos shakesperians traduïts (representats l’estiu de 2007) titulada Love in Shakespeare. Les 4 estacions de l’amor i estrenada per Emma Vilarasau, Joan Berlanga i l’Orquestra de Solistes de Sant Cugat.
Romeo i Julieta de William Shakespeare, traducció de Josep Maria Jaumà i Musté
Josep Maria Jaumà rep el 2016 una menció especial al Premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana, i unes setmanes més tard, el Premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica, ambdós per la traducció de l’antologia Irlanda indòmita. 150 poemes, de William Butler Yeats, publicada a Edicions de 1984.
L’Obra Maragall a Casa
Els versos, articles, discursos i cartes de Joan Maragall van suposar un canvi de rumb en la literatura, en el pensament i, en general, en la cultura catalana. Ja amb el seu primer recull de poemes i amb els primers articles al ‘Diario de Barcelona’ va aconduir els seus lectors des del floralisme historicista i rural de la Renaixença a la modernitat de la vida quotidiana a ciutat.
Maragall cresqué alhora que creixia l’Eixample barceloní i –atès que l’atzar li oferí aquesta possibilitat– es proposà educar la nova burgesia industrial i comercial que s’hi instal·lava. Va obrir-li horitzons més enllà dels diners i de les ostentacions socials, va fer-li descobrir l’ordre i la bellesa de la natura, el poder de la paraula i de l’art, la força de l’esperit que li permetria enfrontar-se al demà.
El fet que vint anys dedicats gairebé exclusivament a aquest propòsit tinguessin el final tan tràgic del juliol de 1909, degué ser per a ell un cop molt dur. Envellí ràpidament i morí dos anys després.
La data del centenari ha estat una bona ocasió, no tan sols per celebrar l’alta qualitat del que arribà a assolir malgrat els obstacles de l’època, sinó també per comprovar una vegada més la vigència actual del seu pensament i de la seva actitud, enfrontats encara avui a obstacles potser més poderosos dels que li tocà viure. L’home Maragall i la seva obra continuen essent un referent literari, moral i cívic indispensable per a nosaltres, per al país.
Això és el que hem pretès modestament: representar amb un repàs breu, però el més viu possible, la seva vida.
BELLATERRA.CAT 