Us donem la benvinguda com nou vocal per Gent x Bellaterra a L’EMD de Bellaterra, i representar al nostre poble.
Moltes gràcies per l’acollida que he rebut tant de vosaltres com d’altres veïns durant la primera setmana. És un plaer parlar amb Bellaterra.Cat i us dono les gràcies per la feina desinteressada que feu dia a dia recollint les notícies i les activitats que succeeixen a Bellaterra d’una manera independent i seriosa.
Ens agradaria saber quants anys porteu vivint a Bellaterra i la vostra dedicació professional, així com al barri que residiu del nostre poble?
Vaig traslladar-me a viure a Bellaterra, a la zona de la Veterinària juntament amb la meva família, l’any 2013; aquest 2019 farà 7 anys. Tot i això sempre he estat molt vinculat amb Bellaterra des de ben jove. Vaig començar l’escola P3 a les antigues instal·lacions del Ramon Fuster -l’antic Tagore- al carrer Miquel Servet, l’any 1985, si no em falla la memòria. Vaig cursar tota l’educació de l’antiga EGB al Ramon Fuster i posteriorment l’ESO a les noves i actuals instal·lacions del Ramon Fuster també a Bellaterra. Després de 2 anys fent Batxillerat a Barcelona vaig estudiar Enginyeria a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de la UAB (l’ETSE) Fins a l’any 2005. Posteriorment, i just abans de traslladar-me a Bellaterra, vaig cursar un MBA d’ESADE.
Tal com informa el digital Bellaterra.cat, la regidora Laura Benseny ha prohibit a un periodista de Bellaterra que gravi un acte públic de l’EMD.
Imatges: CxC
Ahir al vespre, Carles Escolà, alcalde de Cerdanyola del Vallès, i Laura Benseny, la seva regidora de relacions institucionals entre l’Ajuntament i Bellaterra, van fer una trobada pública amb els veïns del Turó de Sant Pau (Bellaterra), una intervenció feta a la seu del Centre Cívic, situat a les portes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Just quan havia de començar aquesta trobada pública,la regidora Laura Benseny a vist que el periodista i veí Carles Aluju, iniciava a gravar en directe i s’ha dirigit cap a ell i li ha prohibit la seva feina professional, així que el veí ha decidit d’abandonar la sala del Centre Cívic, en senyal de protesta, i amb la sorpresa dels veïns assistents a l’acte.
Des de Bellaterra.cat s’han mostrat preocupats per l’actitud de la regidora i es pregunta “En quina societat i país creu viure aquesta regidora de Cerdanyola?”. Sembla increïble que, aquesta persona dita d’esquerres i antisistema, prohibeixi la més elemental de les accions democràtiques, com és informar en llibertat des d’un centre públic.
No és el primer atac al dret d’informació que ha viscut Cerdanyola
Aquesta actitud prepotent no es vivia a Cerdanyola d’ençà que Carme Carmona (PSC) va prohibir a un col·laborador de Cerdanyola Informa que la gravés en un acte públic. Un altre episodi semblant, i més lamentable, el trobem quan Paco Ortíz i Carme Carmona (els dos del PSC) van amenaçar a un col·laborador del nostre mitjà, que es va presentar al ple d’investidura acreditat. En aquell moment, ens van dir: “si grabas te llevarás una sorpresa desagradable”.
Comissió Veïnal de Bellaterra per la recollida de firmes i annexió a Sant Cugat del Vallès (Pendent d’actualitzar fotografies de nous veïns que cada dia es van sumant)
Residència Canina Familiar a casa privada de Bellaterra|BELLATERRA. CAT
La família Júlià Vilaplana, (Vocal de cultura de L’EMD de Bellaterra) i el seu martit en Prudenci Torregrossa (Artista del cant i la guitarra), us ofereixen un servei personalitzar de 24 hores per les vostres estimades mascotes.
A Bellaterra tenim un bon servei d’allotjament familiar per les vostres estimades mascotes, perfecte per si decidiu marxar uns dies de vacances o teniu una urgència d’última hora i no sabeu amb qui deixar aquesta part bàsica i estimada, tant propera de la vostra família. Els preus són força interesant i us poden ajudar molt per decidir-vos a deixar-los aquí al poble de Bellaterra. El servei veterinari és ofert pel també a prop centre oficial de la Universitat Autònoma de Barcelona, a les portes de aquesta internacional i acreditada UAB.
Detall dels pràctics serveis publicitats per la Residència Canina Bellaterra.
Els serveis són dins una cèntrica casa tradicional de Bellaterra, amb un jardí força lluminós i cuida’t, molt a prop de l’entrada des de Sabadell, i a només 5 minuts a peu de l’Estació de Bellaterra, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).
Laura Benseny, regidora per la CUP a l’Ajuntament de Cerdanyola|ARXIU
Aquest vespre, Carles Escolà, alcalde de Cerdanyola del Vallès, i Laura Benseny, la seva regidora de relacións institucionals entre l’Ajuntament i Bellaterra, han fet una trobada pública amb els veïns del del Turó de Sant Pau (Bellaterra), una intervenció feta a la seu del Centre Cívic, situat a les portes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Laura Benseny (Centre) i Carles Escolà (Dreta) /CERDANYOLA INFORMA
Just quan havia de començar aquesta trobada pública, la regidora Laura Benseny a vist que el periodista Carles Aluju, iniciava a gravar en directe i s’ha dirigit cap a ell i li ha prohibit la seva feina professional, tot convidar-lo a que abandonés la sala del Centre Cívic, amb la enorm sorpresa dels veïns assistents a l’acte.
En quina societat i país creu viure aquesta regidora de Cerdanyola?
Increïble que una persona dita d’esquerres i anti sistema, prohibeixi la més elementals de les accions democràtiques, como és informar en llibertat des de un centre públic.
Fàstic, és la paraula més suau que se’m acut per descriure el que sento en aquest moment.
Fàstic pels partits que van pressionar per la baixada de les pilones del Camí Antic.
Fàstic per les persones que promouen, des de l’ombra, accions d’quest tipus.
Fàstic per les institucions que no vetllen pels seus ciutadans.
Fàstic de veure que els meus impostos es fan servir per als sous de gent incompetent que tan sols inverteixen on poden guanyar vots.
Fàstic de veure minvada la meva seguretat per falta de voluntat.
Fàstic de la falta d’empatia cap a Bellaterra.
Fàstic de veure com és tersivegen paraules.
Fàstic per la guerra bruta d’alguns mitjans.
Fàstic de veure retallats els meus drets com a ciutadana.
Fàstic de veure que quan altres poblacions posen mesures de seguretat, a Bellaterra ens les treuen.
En resum, FÀSTIC.
Qui és quedaria amb algú que el maltracta ? Doncs probablement qui en treu rèdit.
Bellaterra compleix tots els paràmetres per dur a terme aquest procediment administratiu
El passat dissabte 15 de desembre del 2018 es va iniciar la recollida de signatures a favor l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat del Vallès, duta a terme per La Comissió Veïnal Bellaterra és Sant Cugat, presidida per Miquel Vázquez.
Recorden que aquesta Comissió no té motius polítics, sinó que es basa en les principals raons tècniques perquè l’annexió sigui arribar a ser vàlida: Territortials, Econòmiques i Socials. Bellaterra compleix tots aquests paràmetres.
En el sentit territorial, existeix la facilitat de mobilitat cap a Sant Cugat del Vallès per carretera i tren, i la proximitat dels Centres Escolars de Sant Cugat o Centres d’Atenció Primària. Econòmicament es pagaria un 10% menys d’IBI. I en l’àmbit social, la posibilitat de tenir un model de ciutat més proper al tipus de vida veïnal de Bellaterra, així com els hàbits de consum o el sentiment de pertinença favorable amb Sant Cugat és un fet que inevitablement existeix.
També existeixen les raons històriques per les quals s’evidencia el deslligament entre Cerdanyola i Bellaterra. Recordem les mobilitzacions per la independència de Bellaterra dutes a terme els anys 1985, 1992 i 2015, i que aquesta última va acabar amb un referèndum amb votació favorable a què Bellaterra esdevingués municipi independent.
Totes aquestes raons formen part del Procediment Administratiu i estan emparades pel decret llei 244/2007, que regula el Dret de Bellaterra a poder canviar de Municipi. És a dir, que segons aquest decret, és totalment legal i vàlid que els veïns de Bellaterra facin ús del seu dret a canviar de municipi si es compleixen tots els paràmetres.
Centre Cívic de Bellaterra ple de gom, a gom/BELLATERRA. CAT
Si finalment les signatures favorables superen el 50% dels veïns i veïnes de Bellaterra, la negociació a tirar endavant el procés administratiu hauria d’estar degudament argumentat, sinó, es podria legalment fins i tot anar a judici.
Segons Xavier Figueres, l’advocat de la Comissió de Veïns, un cop les signatures estiguin recollides i validades per la Secretaria de l’EMD de Bellaterra, Bea Ripoll, s’enviaran a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per a fer la instrucció del Procés d’Annexió. Un cop feta la petició, el consistori cerdanyolenc tindrà sis mesos per enviar la instrucció a la Generalitat de Catalunya i aquesta, en el seu torn, tindrà sis mesos més per respondre a la petició dels Veïns de Bellaterra.
Tot plegat finalitzaria amb el traspàs d’expedients de competències entre els Ajuntaments de Cerdanyola i Sant Cugat.
La recollida de signatures es farà de moment, fins el 31 de gener, moments en què es valorarà si s’amplia el temps o no, ja que el Decret 244/2007 no especifica un temps límit, per aquest tipus de recollida de firmes.
“L’agregació de Bellaterra a Sant Cugat serà bona i per això inevitable”, diu el portaveu dels partidaris
Per Josep Ache
La desafecció dels veïns de Bellaterra respecte a Cerdanyola, municipi al qual pertanyen, ve de lluny i anirà més lluny. Com deia un bellaterrenc de pro i a més alcalde de Sabadell,Josep Maria Marcet,això dels termes municipals és un residu del feudalisme, gens modern, per tant. Marcet queda tan lluny que al seu Sabadell el maltracten. Però això no ve al cas.
“Vaig nèixer i em vaig criar a Cerdanyola, però vaig venir a viure a Bellaterra i, evidentment, els bellaterrencs fem molta més vida a Sant Cugat, en tots els sentits”, diuMiquel Vázquez, president i portaveu de la comissió de veïnsque durant aquest gener ve recollint signatures dels seus conveïns per segregar Bellaterra de Cerdanyola i agregar-la a Sant Cugat.
Hi ha un munt de greuges i problemes, a Bellaterra respecte a l’Ajuntament de Cerdanyola:Que els té a les fosques amb anacrònics fanals de bombetes, que triga a reparar quan es fonen. La neteja i recollida d’escombreries, diuen, també són deficients respecte a Cerdanyola pròpiament dita. En la dotació de serveis públics, escoles incloses, se senten infradotats, I, a més són lluny, mal comunicats.
En sanitat pública, Caps i altres serveis de l’ICS, la majoria dels veïns de Bellaterra optem per Sant Cugat, que ho tenim molt més avinent per mitjà dels Ferrocarrils o per carretera”, diu Miquel Vázquez. El mateix respecte a les ofertes comercials, de restauració o cultura.Sant Cugat, en efecte, supera molt en això Sabadell,una altra alternativa que si hi és ni compta, tal com ve explicantEl Dia de Sabadell
Però, en política, què guanyaran a Bellaterra amb Sant Cugat? Esperen que, d’entrada, comprensió.Voldrien ser com un Valldoreix respecte a Sant Cugat.En aquest sentit, l’entitat municipal descentralitzada de Bellaterra (EMD) va proposar a Cerdanyola que els hi apliqués el mateix conveni que la també EMD de Valldoreix té amb Sant Cugat.
Miquel Vàzquez, portaveu dels veïns de Bellaterra que volen l’agregació a Sant Cugat (Helena Torrent-El dia de Sabadell)
Helena Torrent-El dia de Sabadell)
En política, però, el consistori de Cerdanyola hi va votar en contra, i d’aquí la nova ruputura. Això va ser al 2015. Abans, al 2014, a Bellaterra van fer una consulta en la qualel 95% dels votants van dir de constituir-se en municipi a part,cosa que no pot ser perquè tenen altres nuclis urbans tant o més a prop, motiu de doctrina per part delTribunal Constitucional.
El decret 244/2007 de la Generalitat els obre una altra via: recollir signatures de la majoria de veïns per agregar-se a un altre municipi veí. Per aquí van, per Sant Cugat, i en això està la comissió de veïns que encapçala Miquel Vázquez, fill de Cerdanyola. En aquesta comissió també hi ha sabadellencs, comJoan Garcia-Planas Marcet, antic president del Gremi de Fabricants, i barcelonins comel president del Cercle d’Economia i de Colonial, Juanjo Brugera.Però tots són veïns.
A Sabadell, que si propera la iniciativa llindarà amb Sant Cugat pel Bellaterra, aquest és un tema del qual els medis oficials, polítics o mediàtics, no en fan cas. “El gran Sant Cugat…” ha estat l’únic comentari que ha fet al respecte, a El Dia de Sabadell, l’urbanista Manel Larrosa. De moment, és clar.
Un cop recollides les firmes, la qüestió passarà a la Generalitat en un procés administratiu en el qual també podran intervenir els ajuntaments de Cerdanyola i Sant Cugat. El govern autonòmic haurà de prendre una decisió i, a partir d’aquí, també hi haurà opció a recursos contenciosos. A Miquel Vázquez i els seus, però, això els preocupa menys: “Els fets son els fets i, a partir també de la decissió dels veïns, tenimmés raons per ser Sant Cugat que Cerdanyola“.
A Sabadell, aquest és un tema del qual els medis oficials, polítics o mediàtics, no en fan cas. “El gran Sant Cugat…” ha estat l’únic comentari que ha fet al respecte, a El Dia de Sabadell, l’urbanista Manel Larrosa. De moment, és clar. En pot fer més, perquè el tema potser dóna. Però, de prosperar la iniciativa d’aquest col·lectiu de la urbanització veïna, Sabadell llindarà amb Sant Cugat.
A Bellaterra, Sabadell té més prestigi que Cerdanyola, tot i que ara no tant com Sant Cugat.Per tal de fer esport, a Bellaterra no tenen millor oferta ni propera que el Cercle Sabadellés, 1859, l’antic casino dels senyors en el Sabadell del XIX. En quant a aigua, també la reben de Sabadell. I, en comunicacions, Sabadell i Sant Cugat estan si fa o no fa igual d’avinents.
Allò del qui “tira més”, Si és Sabadell o Sant Cugat. Fins i tot “el gran Sant Cugat” en el dir de Manel Larrosa.Si és així serà perquè en efecte i molts aspectes.Sant Cugat ha esdevingut el gran centre comarcal. Sabadell ha deixat de ser en molt, cosa evident. I en el si pot tornar a ser, doncs a veure, i més per interés dels propis sabadellencs.
O, potser més aviat, el tema de Bellaterra potser apunta a si s’ha d’anar a una altra manera d’entendre i gestionar el territori, menys de termes municipals-feudals. En qualsevol cas, tot un tema, i no tan sols de Bellaterra. Però, de moment, la veu l’han pres i la tenen els bellaterrencs.
Avui no és un dia per estar content. Després de mesos de llarga reflexió, he decidit desvincular-me del partit al qual, d’ençà que tinc ús de raó, sempre m’ha acompanyat i he fet costat, sigui com a simpatitzant i votant o, des de fa uns 7 anys, com a militant de ple dret.
Jo m’he criat i socialitzat a la dura àrea metropolitana de Barcelona. Al meu institut, a Cerdanyola del Vallès (i no era dels més bel·ligerants), m’havien arribat a dir ‘payés’ al pati per parlar en català. Recordo que potser amb 15 anys tenia a l’agenda de l’escola, aquella que tots “tunejàvem” amb gargots i adhesius, una estelada i un logo d’ERC. Recordo amb 17 anys, al conservatori de música, a classe de piano, quan preparàvem un tema brutal de Chick Corea anomenat ‘Spain’, el professor cubà que tenia, fent-me broma (ens aveníem molt) va ratllar el títol i va posar ‘ERC’ com a nou nom de la peça, mentre tots dos rèiem. Segurament jo li n’hauria parlat molt del partit i de les seves aspiracions, tot i que ara no en sóc conscient.
Els que érem independentistes quan ningú no ho era, érem d’Esquerra. No hi havia cap altra opció. És a dir, el partit no era un fi en si mateix sinó que era un instrument i un punt de trobada per lluitar per a l’emancipació i llibertat de Catalunya. Era l’instrument. Se’l defensava i votava per ser el representant net i inequívoc de la independència i no per ser un abanderat de les polítiques d’esquerres, a les que em sento més proper que les de dretes.
No es tractava del “Catalunya serà d’esquerres o no serà” sinó de “Catalunya serà” i, quan per fi “sigui”, la disputa en l’eix social serà màxima, però no abans. He cregut sempre en la unitat independentista i, per a mi, fins que no siguem independents, mai no podré tenir com a enemic a ningú de la CUP o del PDeCAT o de JxCat o de Demòcrates o un carlista o d’Estat Català. No i no. Tots ells són els companys amb qui hem de remar junts, sense fissures, per abatre l’Estat espanyol. Ah, i els comuns sobiranistes, benvinguts, és clar.
I quan parlo d’unitat no em refereixo necessàriament a una única candidatura, sinó, amb la fórmula que sigui, anar a l’una, tenir un full de ruta comú i, sobretot, aplicar-lo.
Em dol i no puc entendre que les disputes entre els partits i els egos dels qui els condueixen ens portin a carrerons sense sortida com els que actualment ens trobem. A primer de carrera de Ciències Polítiques em van explicar que “un partit polític” és una “màquina per a tenir poder”. L’objectiu d’un partit és governar i punt. Encara que sembli dur, literalment, un partit (sigui quin sigui) no pretén fer la vida millor a la ciutadania sinó que la única fi és “tocar poder” per a mantenir-s’hi. Un partit sense rascar poder està condemnat a desaparèixer. I jo, incrèdul de mi, sempre havia volgut negar-ho encoratjat per un tarannà romàntic i idealista. Però quan hem tingut la veritable oportunitat de culminar el procés, els partits ens han fallat, una vegada més. I ara, quasi se’n riuen de nosaltres: quan fan la gara-gara a l’Estat, com amb la rebuda al “Consejo de Ministros” o com que encara es mantingui la possibilitat d’aprovar els pressupostos. He vist que els partits, un cop més, passen de les aspiracions de la societat si no els són favorables.
Malgrat que la situació d’ERC és dura per culpa directa de la repressió espanyola, no s’hauria de tenir por a la crítica. Però n’he constatat de por: “això no es pot dir, tenim el líder a la presó”.
No puc entendre el que fa en Sergi Sol, perquè té tant poder aquest home dins la formació i perquè els militants no protesten. No puc entendre les lletanies bíbliques de l’Oriol Junqueras. El to descafeïnat de Roger Torrent. L’ús intencionat de tot un tòtem com Joan Tardà per a virar el discurs estratègic. Un Rufián que va per lliure i un Lluís Salvador desaparegut. Que es tracti en Toni Comín de traïdor i que es compensi la Meritxell Serret presidint la seu de la Generalitat a Brussel·les per haver-se portat bé i haver cedit l’acta de diputada. Em dol que l’aparell del partit culpés Marta Rovira dels resultats del 21-D del 2017 causant-li la depressió que va patir, fins a arribar a tocar el dos a Suïssa sense que bona part del partit no ho sabés. No entenc l’odi irracional cap al centredreta independentista ni elhooliganismede certs militants del partit que, com un ramat ben ensinistrat, carreguen contra qui no acaba d’entendre el que passa. Un comportament que no m’identifica gens i que em fa molt enrere: aquell que et titlla de “convergent” a la mínima que alces una veu crítica. No entenc el canvi a dit d’en Bosch per en Maragall pensant-se que el pedigrí del segon pugui recollir més vots. No entenc que la gent no estigui indignada quan es va saber que Josep Lluís Salvadó i Raúl Murcia Tobalo no sabien com desempallegar-se d’Elsa Artadi que els venia a controlar com estaven les estructures d’Estat. Sí, ells tenien Santi Vila, però nosaltres no érem sospitosos de comportaments com aquest.
No entenc que l’estratègia sigui ara a 20 anys vista i que cal eixamplar la base. Ja hem vist que la base s’eixampla amb desafiaments com l’1-O o el 3-O i no pas amb missals ni titllant de càncer als independentistes que no pensen com tu. Ja ho diu l’esquerra abertzale: els líders independentistes empresonats s’han de dedicar a lluitar per la seva llibertat i han d’abandonar les direccions del partit (val això també per a en Jordi Sànchez). Que diguin ‘viva España’ si cal davant del jutge, que ja se’n riuran quan tornin cap a casa i tots ho entendrem.
No entenc com, una vegada més, les intoxicacions i les enquestes malintencionades marquin l’agenda del partit. Les dues últimes vegades que ERC havia d’arrasar no va guanyar.
El més fotut de tot és que, no us ho negaré, escriure aquestes ratlles em fa por. Em fa por perquè, justament, a la República que jo vull no ha d’estar tot tan ‘atado y bien atado’ i la Catalunya autonòmica pateix molts mals importats de la mala democràcia espanyola. I sóc conscient que aquest article em tancarà moltes portes a tots aquells àmbits de la comunicació que estiguin sota les influències d’ERC, que no són pocs, precisament. De fet, les seves arts maquiavèl·liques poden causar, fins i tot, que em quedi sense feina pròximament.
Però, d’altra banda, he de dir que si algun dia veig i comprovo que el partit que més em representa torna a ser aquell al qual jo vaig pertànyer i que em va il·lusionar i engrescar, m’hi agradaria tornar. Aquell que justament Oriol Junqueras va cosir parlant d’independència i de tenir pressa. Aquell que deia que les polítiques socials es podran aplicar amb les eines que dona un Estat i que per això aquesta ha de ser la màxima prioritat. La d’aquell Junqueras que deixava entendre que el país podia parar l’economia una setmana i que no estava obsessionat amb els comuns. Ep! No marxo enfadat ni rancorós, marxo trist i decebut amb l’esperança de comptar-m’hi de nou en un futur no massa llunyà. Sé que a alguns ja els agrada això: que abandonin el vaixell els crítics, però penso més en ser conseqüent amb mi mateix que en altres fets col·laterals.
Amigues i amics, seguiré militant per la independència però sense estar adscrit a cap partit i, us he de dir, que ja començo a sentir-me una mica més lliure d’esperit.