Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bellaterra Cultura’

SALUT I MILLOR ANY NOU 2021‼️

Greensleeves és una cançó tradicional anglesa que segons una llegenda popular, hauria estat composta pel rei Enric VIII d’Anglaterra (1491-1547) per la seva amant i futura reina consort Anna Bolena quan aquesta el rebutjà. Aquest rebuig està aparentment inclòs en la cançó, quan l’escriptor inclou cast m’off discourteously (em repudies descortesament). No se sap si la llegenda és veritat, però la cançó està referida comunament a l’esmentada dama en la ment pública.

Ralph Vaughan Williams (1872-1958) és un dels compositors clàssics contemporànis més famosos, sobre tot al seu país, Anglaterra, on és un idol musical.

La seva música passa per ser típicament anglesa amb aquells tocs melòdics i líricament melancòlics, de manera que encaixa perfectament sobre el paisatge britànic. Son aquest tipus de detalls els que expliquen que sigui més famós a les illes que al continent.

A més té el mérit afegit de què el seu estil no es correspon amb el tipus de música que els seus coetanis del segle XX feien.

Al 1934 va compondre la Fantasia sobre Greensleeves, una melodia que ve de molt lluny.

En efecte, Greensleeves és una cançó tradicional del folclore anglès basada en l’antiga forma romanesca (una estil de cançó que va ser molt popular des de mitjan del segle XVI fins al començament del XVII).

Hi ha una llegenda que diu que va ser el famós rei Enric VIII d’Anglaterra qui va compondre aquesta Greensleeves per la seva amant i futura reina Anna Bolena.

Ralph Vaughan Williams es va basar en aquelles velles melodies per compondre la Fantasia sobre Greensleeves.

No cal dir que aquesta Fantasia està inundada de passat, enfonsada en les arrels musicals tradicionals britàniques i resulta, tot s’ha de dir, molt relaxant.

La versió que escoltem és la del músic bellaterrenc Jordi Savall

Com no podia ser d’una altra manera, el vídeo que acompanya la música està ple d’imatges d’aquelles terres.

Ralph Vaughan Williams, tot un ídol anglès, va compondre simfonies, òperes, musica coral i de cambra i també per cinema i televisió

Read Full Post »

El nou museu d’interès nacional iniciarà l’1 de febrer un projecte de restauració i renovació museogràfica

CD de Pau Casals |BELLATERRA MÚSICA

La col·lecció permanent es tancarà fins a l’octubre, però en quedarà oberta la sala polivalent

El Museu Pau Casals del Ven­drell (Baix Penedès) ini­ciarà el dilluns 1 de febrer un impor­tant pro­jecte de res­tau­ració de l’edi­fici històric i els jar­dins, i també de reno­vació muse­ogràfica, coin­ci­dint amb el 20è ani­ver­sari de la seva inau­gu­ració i amb la recent decla­ració com a museu d’interès naci­o­nal per part del govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. L’expo­sició per­ma­nent estarà tan­cada al públic fins a la fina­lit­zació de les obres de reno­vació, pre­vista per a l’octu­bre del 2021, però sí que es podrà visi­tar l’expo­sició 100 anys de l’Orques­tra Pau Casals. Excel·lència musi­cal i com­promís social a la sala poli­va­lent, i també esta­ran ober­tes la recepció, la botiga i, a par­tir del juny, el jardí.

Amb aquesta ambi­ci­osa reno­vació, el museu es vol situar com un refe­rent museístic, a escala naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal, per pro­moure el lle­gat musi­cal, humà i de lluita per la pau del gran músic català Pau Casals (1876-1973). L’any vinent també es com­me­mo­rarà el 50è ani­ver­sari del seu cèlebre dis­curs a les Naci­ons Uni­des, el 24 d’octu­bre del 1971, ini­ciat amb la frase “I’m a Cata­lan”.

Detall del llibre de la biografia de Pau Casals per Elisa Vives de Fabregas (1966)

“Mal­grat la situ­ació pro­vo­cada per la crisi sanitària, aquest any l’equip del museu hem fet un esforç per seguir pro­gra­mant acti­vi­tats que pro­mo­guin el valuós lle­gat de Pau Casals. Per això, estem molt agraïts per l’opor­tu­ni­tat de poder començar l’any 2021 amb un pro­jecte que ens per­metrà posi­ci­o­nar el Museu Pau Casals i la loca­li­tat del Ven­drell com un refe­rent d’inno­vació cul­tu­ral en l’àmbit naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal”, va dir ahir la direc­tora del Museu Pau Casals , Núria Balles­ter, acom­pa­nyada en la pre­sen­tació del pro­jecte per Jordi Pardo, direc­tor gene­ral de la Fun­dació Pau Casals. Finançat per la Gene­ra­li­tat, la Dipu­tació de Tar­ra­gona i l’Ajun­ta­ment del Ven­drell, el pro­jecte pre­veu una remo­de­lació inte­gral del museu, que, a més de la res­tau­ració de l’edi­fici –Pau Casals el va fer cons­truir el 1910 al pas­seig marítim de Sant Sal­va­dor i hi va viure fins al 1939, quan va mar­xar a l’exili–, com­por­tarà una pro­funda actu­a­lit­zació de la muse­o­gra­fia i la digi­ta­lit­zació i la pro­ducció de nous con­tin­guts, per apro­par el lle­gat del músic a les noves gene­ra­ci­ons. El 1976 es va inau­gu­rar la casa com a museu i el 2001 es va reha­bi­li­tar l’edi­fici i es va inau­gu­rar l’actual pro­jecte muse­ogràfic. En aquests 20 anys han pas­sat pel museu més de 350.000 visi­tants.

La nova inter­venció arqui­tectònica haurà de resol­dre els pro­ces­sos de degra­dació de l’edi­fici, rela­ci­o­nats amb la seva ubi­cació davant de la platja, i també es recu­pe­ra­ran les arqui­tec­tu­res ori­gi­nals de la casa. La nova muse­o­gra­fia per­metrà que el visi­tant gau­deixi de la música de Pau Casals d’una manera més emo­tiva.

Font: El Punt Avui. Xavier Castillon

Read Full Post »

Joseph Karl Stieler (Magúncia, 1 de novembre de 1781-Munic 9 d’abril de 1858) va ser un pintor alemany.

Retrat de Beethoven pintat per Joseph Carl Stieler entre els anys 1819-20|J. QUINTANA ANTIGUEDADES (1953) Passeig de Gràcia, 57 i Sant Sever, 7 (Barcelona)

Nascut en una família de gravadors, va rebre del seu pare, August Friedrich Stieler, una formació artística. Va començar la seva carrera com a pintor de miniatures.

El seu estil en el retrat es veu influït principalment per la seva formació al taller de François Gérard, alumne de Jacques Louis David.

El 1808, es va establir com a retratista a Frankfurt de l’Main. Va viatjar a Itàlia en 1810. En 1816 va ser a Viena per pintar un retrat a l’emperador Francesc I. De febrer a abril de 1820 va treballar en el retrat de Beethoven, que avui dia és un dels retrats més coneguts de compositor.

Reproducció de l’original a Bellaterra J. QUINTANA ANTIGUEDADES (1953) Passeig de Gràcia, 57 i Sant Sever, 7 (Barcelona) ☎️ 75282 i 17301

JOSEPH CARL STIELER

El retrat de Beethoven pintat per Joseph Carl Stieler el 1819-20 és un dels retrats més coneguts dels pintors del compositor. Va ser adquirida pel germà de Louis Spohr en un sorteig de l’Associació d’Art de Brunswick. Va valorar molt el retrat perquè Stieler li havia assegurat, quan es van trobar a casa del seu amic Kaulbach a Munic, que era l’únic pintor a qui Beethoven havia permès seure, i això només per voluntat específica dels amics i mecenes del compositor. , els Brentanos. S’entén que és una molt bona semblança; només calia pintar les mans de memòria, ja que Beethoven no es va poder convèncer de seure més.

El retrat de Stieler era atresorat i ben cuidat a la llar Spohr. El permís per a les reproduccions no es va donar fins 30 anys després de la mort del pintor i l’empresa Hanfstaengl, que va fer reproduccions litogràfiques, no va poder produir la seva impressió “Aquarel” fins al 1907. A la mort de Spohr, la pintura va ser heretada per la seva filla Rosalie, la comtessa Sauerma, coneguda arpista. Va ser a través de la mediació del musicòleg Max Friedländer que Henri Hinrichsen, propietari de l’editorial musical de C.F. Peters, Leipzig, el va poder comprar per 25.000 M a la comtessa Sauerma el 10 de febrer de 1909. Tenia un lloc privilegiat com a símbol del C.F. La tradició de Peters, a la seva sala de música privada de 10 Talstrasse, Leipzig, la casa de la família Hinrichsen i els locals comercials de C.F. Peters. Un any més tard, va produir un nombre limitat de reproduccions per a la presentació a uns quants amics seleccionats. Un d’ells va ser el compositor Max Reger, a qui admirava tremendament. Henri Hinrichsen va ser l’única persona que va ajudar i va donar suport al compositor workaholic en moltes dificultats.

Henri Hinrichsen era jueu i el 1939 el negoci de C.F. Peters li va ser confiscat i «arianitzat». També es va confiscar tota la seva col·lecció d’art privada, que incloïa el retrat de Stieler, així com la seva valuosa col·lecció de compositors amb cartes i manuscrits autografiats. Henri Hinrichsen va ser assassinat a les cambres de gas d’Auschwitz el 17 de setembre de 1942. Era el meu avi.

El fill de Henri Hinrichsen, Walter Hinrichsen, el meu oncle, ciutadà dels EUA, va tornar a Alemanya el 1945 com a sergent de l’exèrcit nord-americà, quan va ser nomenat oficial de música a la Comissió de Control de Berlín. Va recuperar el retrat de Beethoven de Carl Stieler a Leipzig, durant els tres mesos immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, abans que els russos ocupessin l’Alemanya de l’Est. Walter es va endur el retrat als EUA, on el va penjar al seu despatx del C.F. Peters Corporation a Nova York. Al seu moment, es va pintar una còpia per substituir-la i l’original es va vendre a la casa Beethoven de Bonn el 1981, on ara penja.

Font: Irene Lawford-Hinrichsen

Read Full Post »

La Universitat Autònoma de Barcelona se sitúa por segundo año consecutivo en la posición 16 del mundo en el ranking GreenMetric, que valora los esfuerzos hacia la sostenibilidad y las políticas de gestión respetuosas con el medio.

La undécima edición del GreenMetric Ranking of World Universities que elabora la Universidad de Indonesia (UI), sitúa por segundo año consecutivo la UAB en la 16ª posición mundial, a pesar del importante incremento de universidades participantes. La clasificación compara los esfuerzos de 912 universidades de todo el mundo (más de 100 universidades más que en la edición anterior) hacia la sostenibilidad ambiental, y valora las políticas de gestión relacionadas con el respeto al medio ambiente.

En cuanto a las universidades españolas, la UAB ocupa la primera posición de las 29 consideradas en la clasificación, seguida de la Universidad de Alcalá y la Universidad Complutense. Por tipología de universidad, la UAB es la cuarta del mundo, de un conjunto de 222 universidades con la misma tipología.

La información del ranking se organiza en seis categorías, con los pesos indicados entre paréntesis: energía y cambio climático (21%), gestión de residuos (18%), transportes (18%), infraestructuras (15%), uso del agua (10%) y formación (18%). El ranking destaca la UAB especialmente en energía y cambio climático (mejora una posición y se sitúa en 7ª posición), gestión de residuos (también mejora una y se sitúa en 32ª posición), formación (posición 82) y gestión del transporte (99ª posición). El conjunto de las valoraciones en estas categorías ha vuelto a situar a la UAB en la posición 16 del mundo.

Read Full Post »

Esperadíssim concert el de La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations després de la malaltia i convalescència del bellaterrenc Jordi Savall –víctima del covid-19– i de la clausura de L’Auditori de Barcelona.

L’equilibri, la simetria i la brillantor marca de la casa van fer acte de presència

El bellaterrenc Jordi Savall dirigint La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations|A.BOFILL

Repertori

Marc-Antoine Charpentier: Pastorale sur la naissance de Notre Seigneur Jésus-Christ (Pastoral sobre el nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo), H. 482 (1684) 40’

Marc-Antoine Charpentier: Messe de Minuit (Misa de medianoche), H. 9 (ca. 1694) 30’

INTÉRPRETS
Le Concert des Nations
La Capella Reial de Catalunya
Lluís Vilamajó, preparació del conjunt vocal
Jordi Savall, direcció

SOLISTES
Jeanne Lefort, María Cristina Kiehr, Lise Viricel, sopranos
Gabriel Díaz, contratenor
Víctor Sordo, tenor / haute-contre
Mauro Borgioni, baríton
Christian Immler, baix

La sensació de “tornar a casa” va ser un fet quan el músic de Bellaterra va sortir a l’escenari.

Tanmateix, el record del baix Daniele Carnovich –membre de la Capella Reial i recentment traspassat– va ser una nota dolorosa. Savall li va dedicar el concert amb unes tristes i sòbries paraules.

El concert tenia diversos al·licients, el principal dels quals era conèixer de primera mà, i amb la qualitat amb què el conjunt vocal i instrumental ens té acostumats, dues obres del compositor barroc Marc-Antoine Charpentier (1643-1704), un dels grans músics en temps de Lluís XIV i contemporani de l’intrigant Lully. Les peces escollides eren commemoratives de l’Advent i del Nadal, com ara la Pastorale sur la naissance de Notre Seigneur Jésus-Christ i la Messe de minuit pour Noël. L’aparent senzillesa i fins i tot naïfitat de la primera composició contrastava amb el treball pulcre, de fina artesania, dels músics que Savall dirigia des del primer faristol. I, malgrat l’embarbussament inicial en els primers compassos de la pastoral, aviat van arribar l’equilibri, la simetria i la brillantor marca de la casa. Tot això abans de la creació dels clímaxs ad hoc en una missa senzillament preciosa i en què el treball pulcre de La Capella Reial –dirigida per Lluís Viamajó– fluïa amb generositat. Un botó de mostra: la humana intimitat de l’Et incarnatus est del Credo, un dels moments culminants del concert. Treball esplèndid el d’instrumentistes i cantants, amb destacada presència i solvència de solistes.

Jordi Savall és, a més d’un gran músic, un excel·lent mestre de cerimònies. I gràcies al seu carisma va aconseguir que el que podria haver estat un concert més en aquests dies d’Advent carregats d’incerteses fos una celebració de l’esperit. I això ens fa pensar en Antoine de Saint-Exupéry quan conclou la novel·la Terra dels homes amb una frase prou lúcida i contundent: “Només l’esperit, si bufa sobre l’argila pot crear l’home”. O l’artista, si pensem en Jordi Savall.

Font: Ara. Jaume Radigales. L’Auditori

Read Full Post »

“La saviesa d’una dona única” per Xavier Oliver Conti (Professor d’IESE Business School), i amic de Bellaterra)

Cada ésser humà és només un i no podem actuar de forma diferent a la feina que a la nostra vida privada. Si es fa, seria la constatació d’una dualitat manifesta.

Acabo de llegir un llibre que m’ha apassionat: Tot el que vaig aprendre dels meus fills i no em van ensenyar a l’escola de negocis d’Helena Guardans Cambó, publicat en català, castellà i anglès simultàniament. És una petita obra d’art que demostra una exquisida sensibilitat alhora d’una meravellosa capacitat d’unir les experiències professionals amb les personals.

Diverses vegades he escrit en aquesta columna que cada ésser humà és només un i no podem actuar de forma diferent a la feina que a la nostra vida privada. Si ho fem, hauríem d’anar a tractar-nos immediatament perquè seria la constatació d’una dualitat manifesta que produeix grans alteracions de la personalitat.

Helena defensa aquesta interrelació de forma simple i directa. Aprofita el que ha après en la seva empresa per utilitzar-lo en les seves relacions a casa, amb els seus fills i a l’inrevés, ja que moltes de les 27 històries que ens explica, comencen amb la seva experiència com a mare i com la utilitza en la seva empresa de més de 4.000 persones.

Pocs llibres arribaran a inspirar-los tant com aquest, perquè no parla del que prediquem a les escoles de negocis, sinó que se centra en les actituds, experiències i en l’ànima de les persones. En el més íntim i de vegades tan oblidat.

És sorprenent que cada història ens faci tocar de peus a terra, perquè segurament el que compta ens hagi passat a tots en la quotidianitat de les nostres vides. Empleats que no entenen el que els altres capten a la primera. Nens que actuen amagant o, a l’contrari, mostrant la seva intuïció exagerada. Problemes en les reunions que poden resoldre fixant-nos en com gestionem les converses amb els fills.

Escoltar és una de les qualitats imprescindibles per a un líder i també per als pares, mentre que pensar és de les pitjors malalties que només es cura aprenent a preguntar: la gran medicina. La imaginació que crea nous escenaris és un joc que funciona amb els nens perquè ajuda a jugar de manera diferent i més intensa; Helena ens explica com fa servir la imaginació a l’empresa obtenint resultats espectaculars.

Cada història és un repte de tal magnitud que crec que haver-lo llegit una vegada no n’hi ha prou. M’agradaria resumir-ho, apuntar en un document els punts clau de què tracta. M’agradaria recordar-me de tot, saber fer-ho com ella que ho narra amb tanta naturalitat. He sentit que ella ha recorregut un camí molt més fèrtil que el meu. He après que encara em queda moltíssim per aprendre i en alguns moments he pensat que no he sabut fer-ho prou bé.

Defenso constantment que el gran canvi que estem vivint té factors com el desenvolupament tecnològic que ho expliquen, però quan aprofundim, ens adonem immediatament que hem canviat moltes actituds personals gràcies a la incorporació de les dones a les empreses en igualtat.

Escoltar és una qualitat imprescindible per a un líder i per als pares

Les empreses i els països -com s’ha demostrat en la gestió de l’COVID en països liderats per dones- els deuen molt a elles. M’agrada explicar que avui els homes hem recuperat la nostra important component femení i les dones seva part masculina. Estem acabant amb molts dels tòpics de l’mascle fort i insensible i la fèmina sotmesa i ploraneres.

Moltes de les empreses que he visitat i amb qui he treballat en els últims anys, tenen formes de direcció que tenen molt a veure amb un matriarcat. Si els costa creure-ho, vegin el que pensen els estudiants de Google que consideren que és una empresa extraordinària per la cura que tenen dels seus empleats: menjar, gimnàs, ajudes a la formació, capacitat d’iniciativa i decisió des del primer dia … ¿Cures maternals?

Segurament ho podríem denominar així perquè sembla al que està en l’ADN de les mares -i de molts homes avui- el tenir cura dels seus fills. Aquesta forma humanista de liderar és l’oposada a la de “et pagament perquè facis el que et dic” molt propera a l’home d’abans i alguns d’avui. És la contrària a jo -hombre- sóc qui sap i per això jutjo el teu desenvolupament. La teva opinió compta molt poc.

Com ens explica Helena, l’home és sovint assertiu mentre que la dona es culpa per no haver-ho fet tot el bé possible i això els brinda qualitats úniques a l’hora de liderar.

Vaig conèixer a Helena quan tenia la seva empresa Singular al carrer Muntaner de Barcelona.

Xavier Oliver Conti|IESE

Posteriorment va formar part de el grup BBDO Espanya que jo presidia i va entrar en Sellbytel després d’anar a visitar-los a Nurenberg. Actualment l’empresa és de el grup Webhelp.

En tot el temps que compartim sempre vaig admirar i segueixo admirant a aquesta dona tan plena de vitalitat, saviesa i amb una humanitat absolutament desbordant. Un cop més, m’ha desbordat la seva intel·ligència uns gasos que no entenen de fronteres.

Read Full Post »

Amb els seus 74,5 metres d’alçada, és l’església més gran d’Islàndia i entre les estructures més altes del país.

Església parroquial luterana de Reykjavik (Islàndia)

L’església rep el nom del poeta i clergue islandès Hallgrímur Pétursson (1614–1674), autor dels Passíusálmar (Salms de la Passió).

Situada al centre de Reykjavík, és un dels monuments més coneguts de la ciutat i és visible a tota la ciutat. El 1937 es va encarregar el disseny de l’església a l’arquitecte estatal Guðjón Samúelsson. Es diu que la va dissenyar per assemblar-se a les trap rock, muntanyes i glaceres del paisatge d’Islàndia. El disseny té un estil similar a l’arquitectura expressionista de l’església de Grundtvig de Copenhaguen (Dinamarca), acabada el 1940.

La construcció de l’església va trigar 41 anys (es va iniciar el 1945 i va acabar el 1986), però la torre es va completar molt abans que es completés tota l’església. La cripta sota el cor va ser consagrada el 1948, el campanar i les ales es van completar el 1974, i la nau va ser consagrada el 1986. En el moment de la construcció, l’edifici va ser criticat com a antiquat i com a barreja de diferents estils arquitectònics. L’església va ser originalment concebuda per ser menys alta, però els líders de l’Església d’Islàndia volien una gran torre del campanar per eclipsar a Landakotskirkja (església de Landakot), que era la catedral de l’Església catòlica a Islàndia.

L’interior és de 1.676 m2 . El 2008, l’església va patir una important restauració de la torre principal i es va cobrir amb bastides. A finals de 2009 es va acabar la restauració i es va eliminar la bastida.

Obra artística penjada dins l’església parroquial de Reykjavik (Islàndia|FOTO DE BELLATERRA. CAT

L’església allotja un gran orgue del constructor alemany Johannes Klais de Bonn. Té acció electrònica; els tubs estan allunyats dels quatre teclats i de la consola de pedalers. Hi ha 102 rangs, 72 parades i 5275 tubs. Té 15 metres d’alçada i pesa 25 tones. La seva construcció es va acabar el desembre de 1992.

L’església també s’utilitza com a torre d’observació. Un observador pot prendre un ascensor fins al mirador i veure Reykjavík i les muntanyes circumdants.

L’estàtua de l’explorador Leif Eriksson (c. 970 – c. 1020), fill d’Eric el Roig, d’Alexander Stirling Calder que es troba davant de l’església és anterior a la seva construcció. Va ser un regal dels Estats Units d’Amèrica en honor del Festival del Mil·lenni de l’Alþingi del 1930, en commemoració del 1000è aniversari del parlament islandès a Þingvellir el 930.

Read Full Post »

La discografica de Bellaterra AliaVox acaba de presentar “Le Labyrinthe d’Ariane”, nou disc de la bellaterrenca Arianna Savall, aquesta ocasió com cantant solista i arpista.

Aquest Nadal 2020 regaleu música!

Portada de”Le Labyrinthe d’Ariane” d’Arianne Savall, nou CD d’Arianna Savall |ALIAVOX

Arianna Savall en el seu primer disc com a solista cantant i arpista ens presenta un repertori de l’època medieval al barroc interpretat per set diferents arpes antigues. Les músiques provenen de tres països on l’arpa ha tingut un espai destacat en la vida cultural de les seves respectives societats: Itàlia, França i Espanya, territoris on l’arpa va viure un esclat d’una riquesa i una bellesa singulars. Arianna Savall amb la seva veu cristal·lina i la seu dolç tocar, arriba a les profunditats d’aquestes músiques llunyanes però alhora tan atemporals.

“Un paradís perdut al qual ens espera ara, per abraçar-nos, l’esperança”.

“En aquesta ocasió, recorrerem un laberint feliç, sense Minotaure, però igualment ens trobarem a la fi enriquits amb una bonica experiència alhora musical i mitològica, gràcies al fil musical d’una altra Arianna i del seu recorregut d’arpes i de cants de bell nou evocadors i inspiradors.”
Jordi Savall

Alia Vox
Sonjade, S.L. (Editora exclusiva d’Alia Vox)
Av. Bartomeu, 11
08193 Bellaterra

T. +34 93 594 47 67
aliavox@alia-vox.com

Read Full Post »

La coproducció catalana s’imposa a ‘Calamity’, ‘Klaus’ i ‘The Nose or the Conspiracy of Mavericks’
Sílvia Pérez Cruz i Sergi López posen veu a personatges de la cinta d’Aurel Froment

La coproducció francocatalana Josep ha guanyat el premi a la Millor Pel·lícula d’Animació als European Film Awards (EFA), els premis anuals de l’Acadèmia de Cinema Europeu que s’han atorgat aquest divendres.

Fotograma de la cinta d’animació ‘Josep’ ImagicTV.

La producció està dirigida pel dibuixant de premsa Aurel Froment, amb música de Sílvia Pérez Cruz i les veus de la mateixa Pérez Cruz, Sergi López, Valérie Lemercier, David Marsais i Alba Pujol.

La cinta competia en una gala que aquest any ha estat virtual i s’ha retransmès des de Berlin. Josep, que es va estrenar el 4 de desembre, s’ha imposat a la francsa Calamity, l’espanyola Klaus i la russa The Nose or the Conspiracy of Mavericks.

Font: ACN. El Punt Avui

Read Full Post »

Els films rodats en llengües cooficials (català, basc o gallec) passaran a poder rebre ajudes públiques també de fins al 80% del cost reconegut.

Els dies que vindran’, Gaudí 2020 al millor film en català. Cada vegada menys títols aspiren a aquest premi AVALON.

El ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) demana que el 50% de les obres audiovisuals en llengües de l’Estat espanyol que hauran de produir les plataformes de continguts es destini a produccions en català, basc o gallec, “atesa la situació de precarietat” d’aquestes llengües en l’àmbit audiovisual, o, com a mínim, un percentatge que es correspongui amb el pes poblacional del conjunt de territoris amb llengües cooficials. Aquesta és una de les al·legacions que va aprovar ahir el CAC per presentar a l’avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual. L’objectiu és aplicar una directiva europea aprovada el novembre del 2018 que actualitza la normativa audiovisual incorporant en l’àmbit de la regulació els serveis televisius a demanda, com ara Netflix o HBO, i les plataformes d’intercanvi de vídeos, com YouTube.

El CAC reclama també en les al·legacions una presència mínima de la llengua catalana en el catàleg dels serveis televisius a petició. Segons l’avantprojecte de llei, aquests serveis hauran de garantir una quota mínima del 30% del seu catàleg en obres audiovisuals europees i, d’aquesta quota, el 50% haurà de ser en la llengua oficial de l’Estat o en alguna de les llengües oficials de les comunitats autònomes.

Ajuts a directores

D’altra banda, els films dirigits per dones es consideraran obres difícils i podran rebre ajuts públics de fins al 80% del cost reconegut de la producció. Així ho recull el decret aprovat al Consell de Ministres d’ahir, que desenvolupa la llei del cinema. A més, els films rodats en llengües cooficials (català, basc o gallec) passaran a poder rebre ajudes públiques també de fins al 80% del cost reconegut. En el decret anterior, que ara es modifica, el màxim era del 60%.

Font: ACN. El Punt Avui

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »