Esperadíssim concert el de La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations després de la malaltia i convalescència del bellaterrenc Jordi Savall –víctima del covid-19– i de la clausura de L’Auditori de Barcelona.
L’equilibri, la simetria i la brillantor marca de la casa van fer acte de presència
El bellaterrenc Jordi Savall dirigint La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations|A.BOFILL
Tanmateix, el record del baix Daniele Carnovich –membre de la Capella Reial i recentment traspassat– va ser una nota dolorosa. Savall li va dedicar el concert amb unes tristes i sòbries paraules.
El concert tenia diversos al·licients, el principal dels quals era conèixer de primera mà, i amb la qualitat amb què el conjunt vocal i instrumental ens té acostumats, dues obres del compositor barroc Marc-Antoine Charpentier (1643-1704), un dels grans músics en temps de Lluís XIV i contemporani de l’intrigant Lully. Les peces escollides eren commemoratives de l’Advent i del Nadal, com ara la Pastorale sur la naissance de Notre Seigneur Jésus-Christ i la Messe de minuit pour Noël. L’aparent senzillesa i fins i tot naïfitat de la primera composició contrastava amb el treball pulcre, de fina artesania, dels músics que Savall dirigia des del primer faristol. I, malgrat l’embarbussament inicial en els primers compassos de la pastoral, aviat van arribar l’equilibri, la simetria i la brillantor marca de la casa. Tot això abans de la creació dels clímaxs ad hoc en una missa senzillament preciosa i en què el treball pulcre de La Capella Reial –dirigida per Lluís Viamajó– fluïa amb generositat. Un botó de mostra: la humana intimitat de l’Et incarnatus est del Credo, un dels moments culminants del concert. Treball esplèndid el d’instrumentistes i cantants, amb destacada presència i solvència de solistes.
Jordi Savall és, a més d’un gran músic, un excel·lent mestre de cerimònies. I gràcies al seu carisma va aconseguir que el que podria haver estat un concert més en aquests dies d’Advent carregats d’incerteses fos una celebració de l’esperit. I això ens fa pensar en Antoine de Saint-Exupéry quan conclou la novel·la Terra dels homes amb una frase prou lúcida i contundent: “Només l’esperit, si bufa sobre l’argila pot crear l’home”. O l’artista, si pensem en Jordi Savall.
Font: Ara. Jaume Radigales. L’Auditori
