LLUÍS TORRES|Avui divendres, en plenes vacances d’estiu, els amics de la tertúlia Sancugatenca JAP, ens han aportat un creatiu dibuix d’Ignasi Bassó, diplomat en Disseny per l’Escola d’Arts i Oficis Llotja de Barcelona, també component del grup cultural Amics de Pedra i Sang (Sant Cugat del Vallès). Bassó, és actor, il·lustrador, maquetador, dissenyador i creatiu visual.
Dibuix original d’Ignasi Bassó dels actors participants del musical Navares creat pel bellaterrenc Ignasi Roda Fàbregas 📷 CEDIDA
Des de fa 25 anys, Ignasi Bassó idea solucions gràfiques de comunicació per a grans i petites empreses, editorials i institucions de múltiples sectors. Durant 15 anys va formar part de l’equip de Màrqueting d’una multinacional de l’esport.
L’any 1967, Pere Calders va publicar el conte Aquí descansa Nevares, la història dels habitants d’un barri de barraques que decideixen, en un moment de necessitat, instal•lar-se als panteons de les famílies adinerades del cementiri de la ciutat. Gairebé vint anys després, el 1985, Ignasi Roda va començar a donar forma de musical al conte, fascinat per la dimensió social, els personatges i l’èpica de la història. El projecte va prendre grans dimensions i va quedar aturat fins que Roda va decidir reprendre’l amb l’ajuda del transcriptor musical Josep Anton Garcia, amb qui, el 2006, va poder acabar l’obra, que va titular Nevares. Tota la subtilesa literària i la poètica de l’obra de Calders estan en el llibret d’aquest musical, que ara podrem escoltar en versió concert, una magnífica targeta de presentació del que pot arribar a ser el muntatge escènic.
“Hem fet una planificació perquè Vallpineda sigui part de La Floresta (Sant Cugat del Vallès), el 2024″
Lluis Feliu durant la seva visita a Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
LLUÍS TORRES| Veient avui la seva interessant i sincera opinió publicada al Tot Sant Cugat, recordem el desembre de 2022, quan vam rebre a l’amic Lluís Feliu, i ens parlés de la seva proposta cívica perquè la seva població de Vallpineda (Molins de Rei), s’annexiones a La Floresta (Sant Cugat del Vallès).
Tot fent un cafè a la terrassa del Bonaparte de la Plaça del Pi de Bellaterra, ens deia que estaven emmurallats amb Bellaterra i que ells ho tenien més fàcil, ja que estàn enganxats a La Floresta. Què Vallpineda és un nucli de població pertanyent al terme municipal de Molins de Rei i situat dins la serra de Collserola molt a prop de la Floresta de Sant Cugat del Vallès; que l’any 2009 eren 270 els seus habitants
Urbanització Vallpineda de Molins de Rei|Wikipèdia
Bellaterra, sí. Gràcies!
‘Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s’atrevirà a negar-ho?’
Llegia un article d’aquest mateix mitjà on l’autor rebutjava l’annexió de Bellaterra a Sant Cugat per, segons l’autor, ser un barri elitista. He viscut 20 anys a Bellaterra i puc dir que com a tots els barris, hi ha de tot: metges, professors, arquitectes, empresaris, periodistes, polítics, inventors… un reflex bonic d’una societat diversa, que empeny als joves a esforçar-se per arribar on s’han proposat arribar.
Aprofitava per rellegir el significat d’elitisme al portal Termcat i de forma molt concisa hi diu que elitisme és la doctrina que defensa l’existència d’elits polítiques, culturals o econòmiques en la societat, i després de rellegir-ho diverses vegades no he sabut treure cap connotació pejorativa. Crec que cal aplaudir i reivindicar el que alguns volen titllar de forma negativa.
Fa massa temps que sentim que els empresaris són dolents, que l’elitisme, sigui econòmic, polític o cultural, és dolent, que els rics no mereixen ser rics o que qui treu bones notes no juga net. Canviem el xip si us plau, la cultura de l’esforç està en joc i tots hem de ser conscients que el “pare Estat no existeix” ni ens salvarà de res, seràs tu qui ha de córrer, esforçar-se i lluitar pels objectius individuals o col·lectius.
L’Estat, igual que l’Ajuntament és com un jardí que amb l’esforç de tots podem cuidar, decorar, regar i fer-lo digne. Però cal esforç, complir amb els deures i ser pragmàtics.
A Bellaterra i a Catalunya, per sobre de si ens agrada una comunitat o una altra, està la democràcia i la llibertat.
Si Bellaterra ha demostrat que la seva població se sent de Sant Cugat perquè és on la gran majoria hi fa vida, qui s’atrevirà a negar-ho? Bellaterra sí, gràcies, i totes les persones que puguin aportar per construïr una societat millor.
LLUIS FELIU I ROE
Doctor en Marketing per la Universitat Abat Oliba CEU Llicenciat en Ciències de la Comunicació Blanquerna (Periodisme) a Universitat Ramon Llull Màster executiu de Comunicació Empresarial i Institucional per EADA Business School Màster oficial en Comunicació Digital i Noves Tecnologies per la Universitat Abat Oliba CEU Programa de Tècniques Professionals, Gestió de Projectes, a IESE Business School
Fundador i Director de Comunicació i Màrqueting de l’agència edeon.net Consultor Programa Consolida’t de la Generalitat de Catalunya
LLUÍS TORRES|Una part del veïnat de Bellaterra recorda anècdotes de les concentracions dels equips de Kubala al nostre poble. Existeix la llegenda que ho feia demanant comissions a l’Hostal Sant Pancràs de Bellaterra. Aquesta crònica esportiva que compartim, va aparèixer al diari PUEBLO, el dia 29 d’octubre de 1969, dies abans de jugar a l’estadi de la Creu Alta de Sabadell en partit oficial amb Itàlia.
Equip de futbol d’Espanya Sub-23 amb Kubala d’entrenador, concentrats a Bellaterra 📷 PUEBLO
“A més de Barrachina, Gaztelu, Asensi i Quino, el seleccionador provarà les possibilitats de nous valors“.
Després del feliç debut com a seleccionador, a La Linea, Ladislao Kubala ha tornat a prendre contacte amb un equip nacional. Aquesta vegada, al comandament de la selecció de promeses o Sub-23, que reuneix els valors més prometedors del futbol nacional.
Després de la puntual compareixença dels preseleccionats, Kubala va fer un suau entrenament que repeteix avui a Bellaterra, plàcid i bell lloc de concentració dels joves internacionals.
El primer contacte ha estat per comprovar-ne l’estat. físic dels jugadors que, majoritàriament, excepte Rexach i Pujol, van intervenir amb els seus equips a la jornada de Lliga de diumenge. La comprovació de la seva posada a punt i un esquema de joc són les principals preocupacions de Kubala, amb vista a compondre una selecció que, almenys, rendeixi amb la satisfacció que el primer equip a La Linea, encara que, lògicament, hi hagi gran diferència entre el futbol finlandès i l’italià, astual campió d’Europa per clubs i seleccions.
La configuració de l’equip queda supeditada a l’estat dels dos extrems blaugrana, però l’alineació no diferirà gaire la composta per Mora; Ballester, Barrachina. Benito Gaztelu, Costes: Ortuño, Asensi, Quino, Clemente i Rojo. Kubala compta també amb el porter José Luis, els defenses Sol i Manolo, el mig Jaén i els davanters Churruca, Boronat i la possible inclusió de Rexach i Pujol si es trobessin recuperats.
Altres dubtes de Kubala poden estar a les lleugeres lesions que pateixen Gaztelu, Rojo i Ortuño, als que espera recuperar per al partit. La selecció italiana Sub-23 també va complir la seva cita a la capital catalana, on va arribar ahir a la tarda al capdavant dels directius del futbol italià i dirigits pel seleccionador, Enzo Bearzot.
També Bearzot, -antic jugador de l’Inter, Torino i Catania-, és debutant en lides de preparador nacional i ha reunit per al començament el més espigat i selecte planter de jugadors joves dels millors equips: del Cagliari (lider actual), Fiorentina, Inter, Lanerosi, Nàpols, Roma, Sampdoria i Torino. Formen el grup els porters Superchi i Pinotti; els defenses Nicolai, Tomasini, Depetri, Monticolo, Santarini i Sabatini; els mitjans Scala, Capello i Improta, i els davanters Chiarugi, Damiani, Reif, Vanello, Gori i Sala. Tret d’altres preseleccionats del Milà i Bolonya, que hauran de jugar el seu partit pendent de Lliga, hi ha els millors jugadors italians d’aquesta edat, molts d’ells amb grans possibilitats de ser inclosos a la selecció A per al Mundial de Mèxic. Els italians completaven la preparació avui per decidir l’alineació.
Un dificil enemic que prepara la intervenció en la propera Copa Llatina de Promeses i que serà, per la seva qualitat i domini del futbol defensiu i de contraatac, una autèntica prova de foc demà al flamant estadi de la nova Creu Alta.
“BELLATERRA ÉS A LA MUNTANYA EL QUE S’AGARO ÉS AL MAR”
LLUÍS TORRES|Avui compartim una interessant crònica publicada a la pàgina 10 de Hoja del Lunes, 23 de novembre de 1964. Una trobada de personalitats de Barcelona i alcaldes limítrofes per inaugurar les obres de la nova carretera de Bellaterra a Sabadell (actual BV-1414), i realitzar un recorregut pels nous carrers de Bellaterra. Finalitzant la visita amb un dinar a El Pedregar ofert pel seu propietari en Fèlix Estrada Saladich
Un nombrós grup de membres de l’Associació de Propietaris de Bellaterra, acompanyant les autoritats i personalitats convidades, recorren el traçat de la futura carretera que enllaçarà aquella població residencial amb la ciutat de Sabadell 📷 SOTERAS
Nombrosos actes van tenir efecte ahir per enaltir la zona privilegiada de Bellaterra, celebrats en honor de diferents personalitats de Barcelona i als quals van assistir les primeres autoritats de les poblacions confrontants.
A dos quarts de dotze del matí es van reunir a la plaça del Pi de Bellaterra un nombrós grup de convidats amb les seves respectives esposes. Entre aquestes personalitats hi havia el senyor Vicente Martorell Otzet, gerent de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona; Estrada Saladich, president de la Unió de Propietaris de Bellaterra: don Federico Roda Pérez, secretari d’aquesta associació; senyor Barberó, cap de la secció d’Obres Públiques de la Diputació Provincial de Barcelona; senyor Viza, president del Foment Barcelonès d’Inversions, entitat urbanitzadora: els vicepresidents el senyor Rolando Cottet i el senyor Luis Sentis, el senyor Avelino Artis, director del diari Tele-eXprés.
Així mateix, hi havia els alcaldes de Sardanyola. el senyor Domingo Fatjó; de Sant Cugat del Vallès, el senyor José Barnils; de Sant Quíric, el senyor Juan Sala, i l’alcalde accidental de Sabadell, el senyor José Burrull, entre altres nombroses personalitats i representacions.
INAUGURACIÓ DE LES OBRES PER A LA CARRETERA BELLATERRA-SABADELL I RECORREGUT PELS NOUS CARRERS
Tot seguit de la recepció es va procedir a l’inici de les obres per aconseguir, d’un camí veïnal, una magnífica carretera que unirà Bellaterra amb la ciutat de Sabadell.
El termini de terminació de les obres esmentades es té previst per al termini de dos anys, però l’entusiasme dels membres de l’associació i la demostració de la maquinària que es disposa superaran l’espai esmentat i reduiran notablement el temps previst.
Tot seguit els nombrosos convidats i personalitats van recórrer, inaugurant oficialment l’asfaltat de nombrosos carrers, els meravellosos avinguts de Bellaterra. La caravana d’automòbils va recórrer detingudament el que serà la carretera definitiva i les personalitats van admirar les torres i xalets» que voregen -en realitat Bellaterra es compon tota d’edificacions residencials els diferents estils d’edificacions bellament construïts.
RECEPCIÓ I DINAR A EL PEDREGAL
Finalitzada la visita general a la població, els convidats van ser rebuts a El Pedregal, on van ser obsequiats, després de la visita al mateix, amb un esplèndid dinar.
El menjar campestre, que va resultar molt amè, va servir com a base per elogiar els llocs visitats, així com per admirar-ne l’extensió. exquisit gust i distribució dels objectes d’art que s’hi exposen.
A les postres va fer ús de la paraula el senyor Estrada Saladich, per confirmar el que havien pogut apreciar els visitants, i va dir que Bellaterra, per la seva situació, era un símil de S’Agaró a la mar.
Tots els convidats van quedar altament satisfets de la visita i, les primeres hores de la tarda, van tornar a Barcelona.
LLUÍS TORRES|Ens ha sorprès entrar a la desapareguda web oficial del Club Bellaterra i veure, després de 90 anys d’existència (1934-2024), el seu trist color negre com un adéu de traspàs. La seva història mereix una mica més de color. El seu canal X @clubbellaterra segueix obert però amb una informació desfasada des de l’any 2019.
Fou del tot interessant que Jordi Fau, l’últim President del Club Bellaterra, en comptes de tancat la web oficial del club: http://www.clubbellaterra.com, amb aquesta fosca notícia, l’hagués deixat oberta, tot publicant la documentació històrica i com no, les milers de fotografies d’arxiu com si fos un museu digital. Esperem que estiguin a temps i pensi en fer quelcom semblant, ja que el veïnat de Bellaterra bé mereix conservar i recordar tots els moments alegres i tristos.
LLUÍS TORRES| Compartim aquesta interessant opinió de seguretat, també pel veïnat de Bellaterra, del nostre amic, el Sancugatenc Víctor Alexandre, ha publicat al Tot Sant Cugat.
L’escriptor Víctor Alexandre 📷 CEDIDA
ELS LLADRES NO FAN VACANCES
En aquestes dates d’agost és quan els lladres de cases fan l’agost. Empren diversos trucs per saber si som fora de vacances, i, per contrarestar-los, els Mossos d’Esquadra donen consells molt efectius. El problema és que no tothom els segueix. De tots aquests consells, n’hi ha set de molt importants, com ara instal·lar un pany de seguretat, instal·lar un passador a les finestres, sobretot si són corredisses, o deixar els objectes de valor en llocs desacostumats. Però n’hi ha tres que a mi em semblen bàsics i que són molt fàcils de seguir, ja que no demanen cap instal·lació; n’hi ha prou de posar-se en la pell del lladre i de pensar com ell per no facilitar-li les coses.
Una família que marxa dues, tres o quatre setmanes de vacances és obvi que acumularà correspondència a la bústia. No cal que sigui molta, el sol fet que les altres estiguin buides ja informa que ningú no l’obre. Un altre error és penjar informació del lloc on som de vacances a les xarxes socials. Fer això és molt pitjor que si pengéssim un rètol a la porta que digués “No hi som fins a tal dia”. Finalment, com que els lladres tenen un codi propi, és molt recomanable que, si som fora, els veïns eliminin tot adhesiu que vegin al portal o a la façana de l’edifici per més que sembli merament publicitari. En aquest sentit, cal també estar molt a l’aguait dels marcadors a les portes del pis o de la torre, ja que els lladres hi posen plàstics, cartronets, etc., per saber si algú hi fa vida. A menys facilitats, més seguretat.
*Víctor Alexandre i Benet, conegut pel nom de ploma Víctor Alexandre (Barcelona, 10 d’abril de 1950), és un escriptor català en llengua catalana. Començà la seva carrera professional el 1972 a Ràdio Popular d’Eivissa, i el 1974 a Ràdio Joventut, a Barcelona, on fou el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 (1976-1993), entre els quals Trobada, Aperitiu amb Diamants o Hollywood Boulevard, i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Va presentar el programa Cinema a l’abast a RTVE Catalunya, va ser redactor del programa Clàssica del Canal 33 i és autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Va escriure a les pàgines de la revista Lletres gairebé des dels seus inicis, i col·labora habitualment als portals El Món, Racó Català, Cugat.cat i Tot Sant Cugat.
El 2007 va estrenar l’obra de teatre Èric i l’Exèrcit del Fènix, sobre el cas de repressió política d’Èric Bertran, que va suposar el seu debut com a dramaturg. L’any 2008 va publicar Nosaltres, els catalans, llibre en què Alexandre conversa amb vint nous catalans dels cinc continents, entre els quals: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain. El desembre del mateix any se li atorgà el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per l’obra Set dones i un home sol i tot seguit va publicar Trifulkes de la Katalana Tribu, la història de Catalunya explicada amb humor i didàcticament per a lectors de 8 anys en amunt (Joan Vilamala, va escriure dotze cançons per aquesta obra teatral, i Toni Xuclà en va compondre la música). Sobre el seu llibre Jo no sóc espanyol, Núria Cadenes va dir que va marcar un abans i un després en la presa de consciència nacional de Catalunya.
LLUÍS TORRES| Compartim una crònica d’Artur Vidal Solà, que fou cronista oficial de Bellaterra, sobre els inicis de les Festes Majors de Bellaterra publicada al número 10 de l’Esquirol del Vallès, l’estiu de 1986.
Dibuix d’Assupta Nebot a L’Esquirol de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
El nostre poble és molt mesurat menys quan s’espabila i fa bestieses. Tot ho tenim molt acanat: amb quatre salts arribem a casa, ens fem un set als pantalons, erem quatre gats a la reunió, arribem a quarts de quinze i també tenim festes major i menors.
Totes les nostres festes són menors, diumenges, nacionals, constitucionals, perque el graó més alt correspon a les festes majors que cada poble celebra dues vegades l’any. Aquí també tenim mesura perque hi ha la festa major gran, que generalment és a l’estiu i la petita que és a l’hivern.
Els quatre gats que estiuejaven a Bellaterra a l’any 1933 no podien admetre que només tinguéssim festes menors i per aquest motiu van organitzar la primera FESTA MAJOR DE BELLATERRA. Perque sigui com cal s’ha de bastir un envelat que és una deliciosa obra arquitectòni ca feta de velams, cordes, pals i els corresponents ele ments decoratius, muntat tot pels tres o quatre dies que duren les festes. L’envelat es va assentar en els terrenys que ara són del Club Bellaterra, en el lloc on actualment hi ha la piscina i pista de tenis. La porta d’accés estava situada a la Plaça del Pi, de cara a l’Estació. Era un envelat adient a una bona Festa Major: el terra cobert amb les classiques catifes per fer-ne una bona pista de ball, les llotjes al voltant i al fons l’escenari pels músics. Les llot- jes es llogaven per totes les sessions i el públic foraster pagava la corresponent entrada. Hi havia balls tarda i nit, i el diumenge el matí una sessió musical. Predominava el pasdoble, seguien els valsos, també alguns tangos i algún fox-trot. De tant en tant es feien alguns balls especials, con el del fanalet, de l’escombra, etc. pero els bàsics eren el ball de rams i el de la toia. La toia es subhastava i generalment se l’endúia algun senyor madur, ben dotat eco- nòmicament, que l’ofrenia a la seva dona, i la parella obria el corresponent ball.
L’any 1934 es va fer la segona Festa Major, aquest cop organitzada pel Sr. Bartomeu, ajudat econòmicament per un grupet d’estadants de l’Hostal L’Associació de Propietaris de Bellaterra va organitzar la primera. La segona Festa Major va ser molt sonada. En primer lloc va tenir la curiosa especialitat del seu emplaçament. L’envelat es va construir davant mateix de l’Hostal, ocupant el carrer i tancant el trànsit, que calia desviar-lo per el carrer Ábalo. Ultra els rituals de costum propi de totes les Festes Majors, el Sr. Bartomeu que era un home d’empenta i gran imaginació, va contractar una persona que va vestir de guàrdia urbà perque dirigís el trànsit durant aquells dies i com a gran pinyol va fer venir un heroic capità que s’enfilà cel amunt amb un globus i des de dalt de la cistella tirava uns quants conills. No va anar molt lluny però. L’odisea espacial va acabar sense incidents i amb final feliç quan el capità es presentà a l’envelat per rebre els aplaudiments dels bellaterrencs.
No recordo si correlativament es feren festes religioses. potser és defecte de la meva memòria, però també és possible que no es fessin, doncs en aquella època no teniem esglèsia i la missa es deia en un petit magatzem que hi havia a la part del darrera de l’Hostal.
Una festa que potser podriem qualificar-la de major és la de l’any 1935, com a inauguració de la pista de tenis del Sport Club Bellaterra.
El dia abans es va fer una cercavila pels carrers encapçalada pel Sr. Bosch Bierge muntat sobre un burret, seguia després el Sr. Negre i Baltet amb una tartana i darrera els nois i noies de Bellaterra amb bicicleta fent xivarri i anunciant la festa.
Després de 1939 i durant uns anys es varen celebrar cada temporada dues o tres festes, que generalment consistien en un sopar i el conseguent ball de gala. Es feien als salons de l’Hostal de Sant Pancras, els mascles anaven abillats amb americana i corbata i les femines amb vestits llargs.
Quan el Club va tenir una terrassa apropiada va canviar l’escenari de les festes. En recordo una de molt primerenca, que va consistir en una revista representada pels joves de Bellaterra i sota lletre d’en Frederic Roda. Molt més recent és la festa organitzada durant la presidència del Sr. Escapa, dins la pista de tenis amb sopar, gran orquestra i desfilada de models. Però la Festa Major, amb nom i pretensions, no s’ha reviafat fins aquests darrers anys.
LLUÍS TORRES|L’any 2011, Josep Lluís Núñez (N&N) va anunciar a Xavier Trias (alcalde de Barcelona), que l’edifici modernista La Rotonda, que havia comprat, tornaria a ser Hotel de Luxe, però finalment no ho va respectar i va convertir-lo en 10.000 metres quadrats d’oficines.
Restaurant La Rotondita al primer pis de la part central de la torre de l’Hotel Residència La Rotonda 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
La plataforma veïnal Salvem La Rotonda reclama l’execució de la sentència que fa 5 anys va anul·lar la llicència d’obres i obligava a enderrocar part de la reforma de l’edifici modernista. El jutge va considerar que vulnerava el Pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat.
Segons la sentència, la reforma no respectava la volumetria ni la forma de l’edifici original, que tenia un pati interior. I aixecava una sisena planta “que no té cobertura jurídica”, entre altres qüestions. Per tot això, el magistrat instava a la “demolició” d’aquestes reformes.
La sentència, en efecte, no és contra Núñez i Navarro, sinó contra l’Ajuntament de Barcelona i la llicència que va atorgar al seu dia.
Plataforma veïnal Salvem La Rotonda 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
El 1952, amb motiu d’una reforma, van desaparèixer gran part dels temes decoratius amb mosaics i, en la nova actuació d’entre el 2010 i el 2016, només es va conservar la façana modernista projectada per Enric Sagnier
La Rotonda es troba ubicat al Passeig Sant Gervasi cantonada amb l’Avinguda del Tibidabo (al costat de l’actual plaça de John F. Kennedy), va ser a l’origen un preciós edifici (abans de les barbaritats realitzades), conegut com la Torre Andreu.
Va ser la casa residència del Doctor Salvador Andreu, principal promotor de la urbanització de la falda de la muntanya Tibidabo, el qual va adquirir els terrenys a vessant del costat mar i va urbanitzar la muntanya manant urbanitzar una avinguda on es van construir una sèrie de cases palau unifamiliars de gran luxe.
Per al servei de les famílies de la zona es va construir el Tramvia Blau que arribava fins a una placeta de la qual sortia un funicular que pujava al cim de la muntanya, on va crear el Parc d’Atraccions del Tibidabo.
L’antiga edificació va ser construïda per Adolfo Ruiz Casamitjana, un prolífer arquitecte. El Dr. Andreu que, a banda de farmacèutic, era inversor i promotor, va ser qui l’any 1906 va encarregar la urbanització de la muntanya del Tibidabo.
Finalitzada la urbanització de l’Avinguda del Tibidabo, el Dr. Andreu va decidir convertir l’edifici en hotel i, després de la lògica restauració, va ser inaugurat com a Hotel Metropolitan el 1918. Fou un dels hotels més luxosos de la ciutat en aquell temps.
Publicitat Hotel Metropolitan de 1920
A la dècada de 1920, la torre va ser ampliada pel també arquitecte modernista Enric Sagnier, que va realitzar una reestructuració de les peces interiors més importants de l’edifici: el mosaic i el trencadís van ser realitzats per Lluís Bru i Salelles, ceramista i escenògraf que, entre altres, va fer treballs per al Palau de la Música, l’Hospital de Sant Pau o la Casa Lleó Morera.
Amb l’ampliació de la Torre Andreu, l’Hotel Metropolitan va quedar amb una capacitat de 70 habitacions per a més de 350 persones i 70 habitacions. Sagnier era en aquell moment un arquitecte de prestigi molt conegut a Barcelona.
S’accedia al Gran Saló de Banquets, amb tapissos penjats de la Casa Reial, a través del Passeig Sant Gervasi, cantonada carrer Alfons XIII
El Metropolitan es va configurar, doncs, com un edifici de dos cossos rectangulars en forma de L, amb un cos cilíndric coronat per un mirador en forma de templet-arrodonit del qual va adquirir el seu nom popular de Rotonda, en què va intervenir de manera formidable el ceramista Lluís Bru.
Les dues façanes tenen balcons amb barana de ferro i motllures de temàtica vegetal, en què destaca al primer pis uns bustos. L’any 1952, amb motiu de la nova construcció de l’alçat de La l’edifici, gran part dels temes decoratius amb mosaics de temes festius i esportius van desaparèixer de l’edifici.Finalment, la seva distància amb el centre de la ciutat, va ser el handicap que va tenir el Metropolitan per consolidar-se com un dels hotels preferits del món empresarial, polític i de la faràndula, per la qual cosa va acabar tancant les portes.
L’any 1960 l’edifici va tornar a ser reformat, aquesta vegada sota el projecte de l’arquitecte José M. Sagnier, fill d’Enric Sagnier, que conjuntament amb l’interiorista Jordi Galí, transformen l’antic Hotel Metropolitan al nou centre de malalts terminals Clínica Rabassa, que també va acabar tancant.
Des de dalt s’aprecia l’alçària de la part afegida a l’edifici modernista La Rotonda que es va restaurar 📷 CEDIDA
El 1999 va ser adquirit per la immobiliària Núñez i Navarro, que va escometre l’última remodelació, que va ser realitzada per l’arquitecte Alfred Arribas entre el 2010 i el 2016.
Alfredo Arribas només va conservar la façana modernista projectada per Enric Sagnier fent caure la resta i convertint-lo en un edifici d’oficines. La manca de control per les autoritats municipals de l’època va destrossar novament una obra històrica impossible de recuperar.
En temps de la dictadura carregàvem les culpes a Porcioles, actualment La Rotonda demostra que seguim amb la semblança descontrola que protegir les autèntiques obres d’art.
Sense un bon equip a l’ajuntament que controli aquests desgavells, Barcelona de mica en mica s’anirà deteriorant per constructors que només mirin el seu negoci i per polítics que no en sàpiguen exercir.
Abans de l’inici de les obres, el veïnat van alertar l’Ajuntament perquè estudiés i preservés l’edifici que havia estat catalogat pels experts modernistes com una de les 115 obres de la Ruta del Modernisme al Catàleg Arquitectònic de Barcelona,
2 dels 3 salons de banquets que donaven al Restaurant Terrassa de l’avinguda del Dr. Andreu/ Tibidabo 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
Tita Cervera i Lex Barker residents a a la Suite 502 de l’Hotel La Rotonda
Quan tenia 22 anys, Tita Cervera es va enamorar i es va casar amb el mateix Tarzan, l’actor Lex Barker. Es van conèixer a un aeroport de Roma, quan ell era molt conegut. La mare de Tita Cervera la va animar que anés a demanar-li un autògraf i així ho va fer. Ell els ho va donar a canvi de la seva direcció. La diferència d’edat entre ells no va suposar un problema i el 6 de març de 1965 es van casar a Ginebra (Suïssa), era el cinquè matrimoni per a ell i el primer per a Tita. La seva història d’amor va acabar el maig del 1973, quan als 54 anys Barker va morir d’un infart al centre de la 5á Avinguda de Nova York.
Des de finals dels anys 60, Tita Cervera i Lex Barkervaren ocupar la Suite 502 de La Rotonda. Rod Hudson, George Chakiris, Fernando Coll, president de la Fàbrica Damm de Barcelona, van residir en aquest prestigiós hotel durant llargues temporades.
Es recorda al tenor Alfredo Kraus i el seu pianista José Tordesillas ensajant de bon matí, en un saló de banquets, just davant del servei telefònic de Room Service, fent gaudir al personal d’aquesta inoblidable sessió musical mentres preparaven en carrets d’esmorzars per pujar a les habitacions.
CARLES PUIGDEMONT | Aquests dies, en previsió de la decisió que ERC va prendre ahir, he estat preparant una carta per fer pública després de conèixer els resultats de la consulta a la militància. Espero que en dispenseu la llargada i que tingueu interès i paciència per llegir-la sense pressa.
Carles Puigdemont (130è President de la Generalitat de Catalunya i Josep Rull (18è President del Parlament de Catalunya) 📷 CEDIDA
Set anys a l’exili, l’amnistia, la investidura i la presó He passat gairebé set anys a l’exili. Vaig anar-hi carregat d’incerteses, però convençut del camí que podia recórrer protegint la institució de la Presidència de la Generalitat de Catalunya que acabava de ser il-legitimament destituïda per la decisió del PP i del PSOE. Calia preservar-la, com fos, de l’intent de liquidar- la, i protegir el dret dels catalans a prendre lliurement les seves decisions.
La Presidència de la Generalitat no és una institució qualsevol. No ho és en termes polítics ni tampoc en termes històrics; de fet, és una institució excepcional. S’ha anat perpetuant al llarg dels segles, des que el 1359 es va nomenar Berenguer de Cruïlles com a primer president. La successió en la presidència es va interrompre el 1714, i es va recuperar formalment el 1931, any a partir del qual el càrrec s’ha anat renovant fos a l’exili, fos a l’interior. El meu exili partia de la idea que calia assegurar aquella continuïtat institucional històrica que les principals forces espanyoles havien volgut interrompre amb l’aplicació abusiva de l’article 155 de la Constitució i l’inici de la causa general contra l’independentisme. Si bé des d’un punt de vista constitucional, entre el 27 d’octubre de 2017 i el 17 de maig de 2018 la presidència de la Generalitat va estar intervinguda pel Govern espanyol, des del punt de vista de la legitimitat històrica de la institució, la presidència va continuar ocupada a l’exili. El 2018 la presidència va ser llegada al president Quim Torta a través del Parlament de Catalunya. La continuïtat havia estat salvada.
Un cop assegurada aquesta continuïtat institucional, calia poder mantenir la posició política i defensar-se de la repressió espanyola en millors condicions del que no es pot fer des d’una presó, i encara menys des d’una presó espanyola. És el que he procurat fer al llarg d’aquests gairebé set darrers anys, convençut que els resultats d’aquest esforç, sumats als resultats dels esforços des de l’interior de tots els qui vam engegar el camí de la independència de Catalunya, haurien de servir per preparar millors condicions i reprendre la lluita. Tot el que hem fet, a alguns sempre els semblarà poc. A d’altres, és clar, massa. Sigui poc o sigui molt, sigui amb èxit o sigui amb fracàs, allò que s’ha fet ha estat, es miri com es miri, extraordinari | excepcional. Només una visió molt petita i de curta volada pot treure mèrit que no vol dir discutir-ne l’encert o els resultats al que hem estat capaços de fer en condicions terriblement adverses. La llista del que hem assolit és molt llarga, en un combat que ha estat diari. Cada dia, en tots els fronts; assumint riscos i afrontat una exposició pública creixent i fragil alhora, perquè s’havia de batallar pràcticament sense xarxa de seguretat. A la intempérie moltes vegades. I anant a contracorrent, havent de lluitar contra un adversari molt poderós i amb recursos econòmics, humans i tècnics il-limitats.
Els èxits assolits i l’actitud sempre combativa i sense fer concessions ni a la nostàlgia ni al victimisme han relativitzat, però, les enormes diferències entre els dos blocs en conflicte i han impedit de valorar la transcendència i la importància dels guanys assolits. La internacionalització i les victòries en tribunals de diferents estats europeus, la litigació estratègica al TJUE i també al Consell d’Europa, tot això ha estat amplificat o directament assolit per l’existència d’un exili militant que ha aprofitat totes les tribunes que ha tingut al davant.
Tot això ha comportat un desgast molt gran, sobretot perquè la repressió de l’Estat s’ha incrementat a mesura que anàvem mantenint la posició i fracassaven en el seu intent de liquidar-nos. Ens han posat al centre de totes les dianes, s’han orquestrat durant anys campanyes de difamació massiva i s’han obert multitud de fronts judicials amb l’objectiu d’exhaurir les nostres forces i provocar l’efecte dissuasiu que tota repressió comporta. Com en tot conflicte hibrid, s’ha atacat el nostre entorn per tal d’intimidar-lo i neutralitzar-lo, buscant el nostre aïllament i desconnexió, i s’ha menat una guerra narrativa basada en falsedats que encara dura, amb espionatge i eines de violència política que ens equiparen a moviments terroristes per desacreditar tot un moviment democràtic i no violent.
I, tanmateix, hem continuat plantant cara i intentant explicar-nos allá on ens han deixat explicar, intentant contrastar els atacs permanents de la poderosa maquinària de propaganda espanyola que no ha escatimat cap esforç ni cap recurs. Des d’aprofitar funcionaris espanyols de les institucions europees fins a mitjans de comunicació entregats a la seva causa patriòtica, passant per jutges, fiscals, policies, empresaris i professionals diversos, i una legió de voluntaris i espontanis activats des que els va donar permís d’anar «a per tots nosaltres». I que es creuen amb dret d’amenaçar-te, d’insultar-te o de vexar-te a vegades només pel fet de parlar en català.
A partir de les eleccions generals del 2023, algunes coses van començar a canviar. Es va obrir la porta a la possibilitat de neutralitzar la repressió desfermada des del 2017 i anul-lar les seves conseqüències judicials, amb la idea que això ajudés a crear les condicions per a un procés de negociació amb el govern espanyol que tornés a la política un conflicte que només es pot resoldre des de la política. En l’anomenat Acord de Brussel-les fixàvem la necessitat d’una amnistia integral com a part essencial d’aquestes condicions, sense la qual no es podia fer política de manera lliure. L’estratègia dels indults era una estratègia espanyola; la de l’amnistia és una estratègia catalana. Calia acabar amb les condemnes, els processos judicials, les causes secretes, els exilis i tota la criminalització contra l’independentisme si el Govern espanyol volia mantenir una negociació amb qui li proporciona els vots imprescindibles per governar. Per primera vegada en tots aquests anys s’albirava la possibilitat d’una amnistia real i de la fi de l’exili, i també la possibilitat de fer política en condicions de mínima normalitat.
La tramitació de la llei va desfermar una veritable tempesta social, política i mediàtica a Espanya, que va tenir un gran ressò a les institucions europees i als mitjans internacionals. Ningú no dubtava que la llei era fruit d’un acord polític amb l’independentisme que permetia al PSOE sostenir-se al Govem espanyol, però tampoc ningú no tenia cap dubte sobre quins eren els destinataris de la llei i quins resultats es buscaven.
Després d’una negociació més llarga i difícil del que nosaltres hauríem volgut, es va arribar a un acord en el redactat de la llei que fixés clarament allò que entrava en l’àmbit objectiu de l’amnistia. El redactat tancava la porta a les interpretacions perverses a què ens tenen acostumat els jutges patriòtics i només els deixava una única opció si volien evitar els efectes de la llei: l’incompliment. És a di la rebel-lia contra les institucions dir, democràtiques.
I, en efecte, han ordit una estratègia per incomplir la llei sabent que els responsables que els haurien de castigar per aquesta vulneració democràtica sempre seran… ells mateixos. S’han mofat de la llei, que és el mateix que dir que s’han mofat de les Corts espanyoles i de la democràcia, sabent que això no tindrà cap cost per a ells en cap sentit: ni personal ni professional. Així, Espanya no podrà ser mai un estat de dret mentre els jutges desobeeixen el Parlament i, sobretot, si quan ho fan no els passa res.
En aquest context, que jo denomino de cop d’estat hibrid, sé que el meu retorn pot comportar la detenció i l’ingrés a presó, qui sap per quant de temps. Si se’n surten, imagino el que m’espera i sé el que he de fer. També el que no he de fer, per exemple convertir-me en objecte de negociació ni abonar cap decisió política que comporti renunciar a la lluita. Però més enllà de si hi ha la detenció tan llargament esperada o si fracassen en l’intent, el que no canviarà seràn dues coses. La primera, la necessitat de la independència com a única alternativa a la supervivència nacional, social, cultural, lingüística, econòmica i democràtica de Catalunya. La pertinença a l’Estat espanyol ens enfonsa en la decadència en tots aquests aspectes, com queda acreditat observant les xifres oficials. I ens lliga a un sistema originalment corrupte, asfixiant per a les minories i irreparablement centralista. Amb aquesta finalitat els poders de l’Estat han emprat un nivell de violència política incompatible amb la democràcia, com ha reconegut el Comité de Drets Humans de l’ONU. La segona, la meva determinació personal a defensar la causa de la independència en qualsevol situació i en qualsevol context, sense cap renúncia. Ni a la negociació bilateral quan se’n donin les condicions, ni a l’acció unilateral també quan sigui l’única alternativa al nostre abast. Totes dues són democràticament legítimes, especialment quan s’impedeix i es criminalitza l’exercici democràtic de drets humans col·lectius.
La decisió de la militància d’ERC d’investir el candidat socialista, Salvador Illa, com a president de la Generalitat fa que la detenció sigui una possibilitat real d’aquí a molt pocs dies. Sempre he estat conscient d’aquest risc. Però he preferit esperar a publicar aquest text després de conèixer la decisió dels militants republicans perquè no se m’acusés ni de fer xantatge emocional cosa que en els set anys a l’exili he defugit sempre ni d’interferir en el procés intern d’una altra formació política. Les critiques de l’acord s’han centrat sempre en l’impacte negatiu que tindrà per a Catalunya un govern de carácter espanyolista. Un Govern al-lérgic a la plena normalització de la llengua catalana i que no tindrà cap capacitat de negociació real amb el govern espanyol per resoldre un conflicte històric, que no és pas entre catalans, sinó entre Catalunya i Espanya. I perquè crec que abans de donar els vots per a un govern del PSC a Catalunya calia explorar altres alternatives, Inclosa la repetició electoral en noves condicions.
En qualsevol cas, el risc de detenció ha provocat diversos comentaris i reflexions, també molts missatges personals, entorn de la idea de si valia la pena arriscar la presó per intentar assistir a un debat d’investidura que no fos el meu. Hi ha gent que m’ha demanat que, ateses aquestes circumstàncies, reconsideri el meu compromís de retorn.
A tots els he explicat les raons per les quals cal mantenir el compromís, i que així com anar a l’exili va ser una decisió política, tornar-ne també ho és. Des del principi he estat l’objectiu de moltes campanyes de desprestigi i atacs personals sense cap mena de consideració i rigor, d’una deshumanització completa i persistent. Vaig ser víctima d’una campanya ignominiosa quan a les eleccions del 2017 vaig anunciar que tornaria si era investit president de la Generalitat. El ple en què se m’havia de votar va ser suspès a darrera hora i naturalment no vaig tornar. Vist el que hem conegut amb l’escàndol de les campanyes de guerra bruta organitzades per ERC, tinc pocs dubtes de com es va alimentar aquella campanya de desprestigi, un patró que ara ens trobaríem amb més intensitat: de la comprensió inicial pel fet de quedar-me uns anys més a l’exili fent feina i estalviar la presó, passaríem a una nova campanya de denigració personal de gran envergadura que tindria conseqüències molt difícils d’assumir per mi i per tot el que defenso. La política catalana ha entrat en una nova etapa, complexa i difícil i requereix que hi hagi organitzacions capaces de retornar confiança i esperança a la gent que somnia una nació lliure i pròspera. Cal expulsar les males arts i la toxicitat com a tàctiques de guanys partidistes i ens hem d’adreçar sense subterfugis ni viciades estratègies de comunicació a tota aquella gent que ha deixat de confiar en la política com a vehicle per discutir dels problemes i resoldre el futur. Gent que s’ha quedat a casa o que milita en altres partits, o que creu que fórmules simples i automàtiques resoldran qüestions enormement complexes i canviants.
Si em detenen, no serà pas la primera vegada. He estat en una presó alemanya i en una altra d’italiana; he estat arrestat en una comissaria belga i he estat convocat per la policia antiterrorista francesa. Tot això, és clar, per ordres de l’aparell judicial espanyol. El fet rellevant no serà aquest. El fet veritablement important serà l’evidência que a Espanya les amnisties no amnistien, que hi ha jutges disposats a desobeir la llei i que el Govern espanyol s’ho mira amb la indolència del resignat. Fa més escarafalls perquè un jutge imputa la dona del president del Govern i el cita a declarar que no pas quan el Tribunal Suprem es nega a aplicar l’única llei que s’ha aprovat en aquesta legislatura, i l’única llei d’amnistia aprovada des de l’entrada en vigor de la Constitució. Qui es pensi que això no tindrà conseqüències, s’erra.
Veure’m engarjolat ha estat el somni frustrat dels perseguidors espanyols durant set anys. Per fer-ho hauran de violar moltes coses. No és només la llei d’amnistia; és embarcar-se en una detenció il-legal i desobeir les decisions internacionals que han adoptat el Grup de Treball de Detencions Arbitràries i el Comité de Drets Humans de Nacions Unides en el cas dels presos politics catalans. Sé que tot això ni els escalfa ni els refreda; se’n foten igual. Però en la lluita per la independència, en aquest llarg camí per sortir del sistema espanyol que ens compromet l’existència com a nació, aquesta actitud antidemocràtica i antiliberal dels aparells de l’Estat no és intranscendent.
Al marge de les estratègies i de les etiquetes polítiques de cadascú, la greu anomalia democràtica que representaria la detenció s’ha d’entendre en clau de confrontació contra un règim demofòbic i no pas de lament o de victimisme. Tenim molta feina pendent, i som molts els qui diem que s’ha de continuar i acabar. Que cap presó ni cap amenaça no ens torni a dividir i paralitzar, ni a esgarriar el sentit de la nostra lluita: no és contra la repressió que treballarem per la independència, sinó que és treballant per la independència que confrontarem i conjurarem la repressió. No hi pot haver estratégia antirepressiva si abans no hi ha una estratègia per la independència, i tampoc no hi pot haver estratègia per la independència si no n’hi ha una de nacional, de país, al servei de la defensa de Catalunya contra els qui la volen liquidar com a nació.
Com em va comentar una assistent a l’acte que vam organitzar als Banys d’Arles, no es tracta de vessar llàgrimes sinó de treure les urpes.
Visca Catalunya lliure!
Carles Puigdemont i Casamajó 130° President de la Generalitat de Catalunya
NOTA: Cal recordar que el 61/% del cens de Bellaterra va signar en 2018/2019, davant de Bea Ripol, secretària de l’EMD de Bellaterra, per annexionar-se a Sant Cugat del Vallès, seguin el Decret 244/2007, de 6 de novembre, de la Generalitat de Catalunya. (Aquesta normativa contempla la segregació de part d’un municipi per a agregar-lo a un altre mitjançant la recollida formal de signatures del veïnat).
“Vagi per endavant la meva Santcugatència prou demostrada amb la meva participació en la cultura de la ciutat” (IGNASI RODA FÀBREGAS).
La Comissió Promotora d’Annexio de Bellaterra a Sant Cugat es va presentar al Centre Cívic de la Plaça Maragall el dia 18 de desembre de 2018 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
FREDERIC RODA FABREGAS |L’any 1976 hi vaig anar a viure i de patac, vaig col·laborar en la campanya del primer alcalde democràtic després de la dictadura, l’Àngel Casas, no pas perquè fos del partit sinó per amistat, i vaig escriure sengles auques dels alcaldes de Sant Cugat del Vallès i de l’Entitat Local Menor de Valldoreix (ELM) que recitava per places i carrers mentre ell repartia propaganda i parlava amb els veïns. Després i fins ara hi ha una llarga llista d’intervencions, sempre en l’hàbit cultural, per tant es podria arribar a pensar que soc un pro integració de Bellaterra al municipi, però no. Les meves causes no són administratives, perquè, diguem-ho clar, només hi ha raons administratives per justificar una annexió a un municipi i rebutjar l’original.
En primer lloc, La vocació de Bellaterra de convertir-se en un municipi independent és molt antiga, no és pas certa. Fins l’any 1977 no es va generar una consciència col·lectiva del problema de desavinença amb Cerdanyola del Vallès. Fruït d’això va ser un referèndum per aconseguir ser una ELM (Entitat Local Menor) amb un suport majoritari de bellaterrencs.
Anteriorment als anys 70, o potser fins a mitjans dels 60, Cerdanyola considerava Bellaterra (i ho era) un lloc d’estiueig.
Però la gent s’hi va anar instal·lant definitivament i es sumaven als que ja hi vivien tot lany. Això va comportar, per dir-ho d’alguna manera, un desgast infraestructural superior al d’una colònia estiuenca i Cerdanyola no va estar a l’alçada del que hauria de ser un bon Ajuntament.
Aquest dèficit d’atenció de serveis i infraestructures es va arrossegar anys i anys i aleshores va esclatar, primer el referèndum del 1977 i després el moviment de segregació que va començar el 1990.
El referèndum de Bellaterra del 8 de juny de 1977, on el 91,91€ de caps de família va demanar de constituir-se en una ELM (Entitat Local Menor). És significatiu això de caps de família, oi?
També cal dir que, titllar d’un seguit de problemes legals” els 20 anys que Bellaterra va quedar atrapada en la dinàmica jurídica de la segregació és, com a mínim, superficial.
És cert que Sant Cugat del Vallès… manté vincles de tota mena” amb Bellaterra, però la raó l’hem de trobar en el tren i fins i tot, i aquí si que vull ser molt contundent, amb una raó classista.
Cerdanyola del Vallès era preeminentment un municipi obrer perquè el seu creixement el va determinar la fàbrica Uralita, de la que el municipi ha heretat una llosa terrible. Bellaterra en canvi es nodria d’una burgesia benestant més afí a Sant Cugat, on, des que els anglesos portats per Pearson per fer la línia de FFCC, va fer un golf, la seva població va anar augmentat amb la burgesia barcelonina.
La cultura Bellaterrenca impulsada per molts dels seus habitants i secundada, val a dir-ho, per l’alcalde de Cerdanyola del Vallès, Domènec Fatjó, els anys 50 i 60, el qual va posar-la sota d’un paraigua de protecció del franquisme, era més afí amb l’activitat cultural de Sant Cugat del Vallès.
Per a Sant Cugat del Vallès, és clar, no seria un guany extraordinari, tenint en compte que l’annexió de Bellaterra no comportaria també l’annexió geogràfica de la Universitat Autònoma. La UAB no pertany a Cerdanyola del Vallès, sinó a Barcelona. Per dir-ho duna manera entenedora,
Primer: la UAB no va pagar ni un duro (ara caldria dir euro) de llicències d’obres.
Segon: La UAB va deixar clar al moviment de segregació que amb ells no hi comptessin ja que pertanyien a Barcelona
També em sembla poc encertat que es compari la Independència de Catalunya amb la de Bellaterra, quan es diu: “És la mateixa relació que la d’Espanya amb Catalunya perquè, en aquest moviment de Bellaterrencs pro Sant Cugat del Vallès o el moviment segregacionista, no s’esgrimeix cap raó política sinó administrativa”.
Per acabar vull afegir l’opinió d’una persona molt rellevant de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès quan la vaig convidar el 2012 a fer una xerrada sobre l’EMD de Valldoreix i em va dir que, per l’Ajuntament era un grà al cul.
No era pas una referència despectiva sinó per la complexitat que suposa per un Ajuntament gestionar una relació amb una EMD i els costos que suposa.
Jo li vaig respondre que si un Ajuntament fes el que ha de fer amb tot el seu territori, no caldria que existissin les EMD,s i simplement amb les inversions necessàries que es requereixen i una oficina de proximitat ben planificada d’atenció ciutadana, es resoldrien molts dels problemes que han dut a que els habitants d’aquestes grans extensions geogràfiques i de concentració humana important (Bellaterra i Valldoreix tenen vora 3.000 i 9.000 habitants), busquin la independència. Però, una independència municipal no és la panacea d’una comunitat millor gestionada, i l’EMD de Bellaterra nés un exemple.
Per acabar, aclarir que Ciutat Badia, que a partir de 1994 es va independitzar passant-se a dir Badia del Vallès, pertanyia a una mancomunitat formada per Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès, una correlació complexa ja que calia coordinar dos ajuntaments.
No vull entrar a valorar els beneficis o no de que Bellaterra s’integri a Sant Cugat del Vallès, però curiosament aquells que maldaven per la via de la segregació, ara resulta que defensen el model de l’EMD proposat per l’alcalde Toni Morral. Potser si hagués funcionat bé l’EMD de Bellaterra no hauria calgut engegar aquesta via i seguir mantenint un litigi que ja porta 32 anys en actiu.
Ignasi Roda Fàbregas (Extracte publicat a Bellaterra.Cat, el dia 25 de novembre de 2022)
BELLATERRA.CAT 