Ginette Kolinka, no en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases
LLUÍS TORRES| Ahir al vespre, puntualment, a les 18;30 hores, a la sala d’actes del Museu d’Història de Sabadell, es va presentar el còmic “Adéu Birkenau de”, de Ricard Efa, Cesc Dalmases i Roger Surroca, tot coincidint amb el “Dia Internacional de l’Holocaust – Pla de Memòria Democràtica”.
SINOPSI D’ADEU BIRKENAU
L’abril de 1944, als 19 anys, Ginette Kolinka va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz II-Birkenau.
No en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Per a gran sorpresa del septuagenari, els records enterrats reapareixen. Ella es dedica de tot cor a donar testimoni.
L’octubre del 2020, als 95 anys, va permetre que Victor Matet i Jean-David Morvan l’acompanyessin en un dels seus viatges en grup a Polònia, després del qual va decidir no tornar mai més.
Un detall d’algunes pàgines de la edició francesa
En aquest àlbum commovedor, il·lustrat amb modèstia i potència per Efa, Cesc i Roger, fa balanç de la seva primera i última visita al “cementiri més gran del món” amb aquesta barreja única de força, humor i esperança que la caracteritza.
Al final de l’acte presentat al Museu d’Història de Sabadell, es va projectar el vídeo de l’entrevista realitzada a Ginette Kolinka, i a continuació els autors van passar a signar i dedicar el còmic editat per Norma Editorial, que al tractar-se de fets històrics, és podrà localitzar a innumerables llibreries del nostre país, al llarg del temps.
Els sabadellencs Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases, personalitzant les dedicatòries amb originals dibuixos
FRANÇA, EL GRAN PAIS DEL CÓMIC
Cal recordar que aquest important còmic, -basat en fets reals-, primer va aparèixer a Franca, i el primer dia es varen vendre la xifra de 30.000 exemplars. Segur que l’edició en català, s’anirà venen molt al llarg del temps.
Ginette Kolinka, 4 de febrer del 1925 (edat: 99 anys) 📷 CEDIDA
Ginette va néixer a París l’any 1925. Els seus pares van tenir sis filles, de les quals Ginette era la més petita abans que finalment nasqués el seu germà petit Gilbert. Durant la guerra, la família es va refugiar a Avinyó (sud de França), un lloc i una època del qual Ginette en guarda bons records. Va treballar al mercat de pagès local amb una de les seves germanes i, a l’hora de dinar, anaven per torns a casa per dinar. Un dia, quan va arribar a casa, la Gestapo hi era. Van portar a la Ginette, el seu pare, el seu germà petit i el seu nebot Jojo a Drancy. Després van ser portats a Auschwitz amb el comboi 71, el comboi de Simone Veil. En arribar, els alemanys van cridar que la gent gran, la gent cansada i els nens poguessin pujar als camions que els portarien al campament. La Ginette va dir al seu pare que ho fes i ell va pujar al camió amb els dos nois. No els tornaria a veure mai més. Seleccionada per treballar, Ginette va ser el més discreta possible, evitant cops i problemes. Miraculosament, va evitar les marxes de la mort. A la seva tornada a París, sense saber el que havia passat de la seva mare i les seves germanes, es va sorprendre de trobar-les a l’apartament familiar. La Ginette, que va sentir que ja no li quedaven emocions, va dir a la seva mare que el seu pare i els nois havien estat gasats i cremats. No es va adonar de la violència que representava aquesta revelació per a la seva mare, que mai havia sentit parlar d’una cambra de gas o crematori. Ginette es va casar, i junts van vendre mitjanes a diferents mercats locals durant anys. No permet que ningú pensi que tenia cap coratge: per a ella, la sort va ser l’únic que li va permetre sobreviure. Té un fill, dos néts i ara és besàvia. Després d’haver callat durant dècades “per por de molestar a la gent”, ara n’és una testimoni incansable, parlant a les escoles on és adorada pels alumnes. No obstant això, aquesta dona, que lluita sense parar contra l’odi, li costa creure en el poder del seu testimoni. Ella sent que després de tot, no hem après res de la història. […]-]
Des de Bellaterra. Cat agraïm els esforços professional i artístic de tots els implicats del còmic “Adéu Birkenau“, en particular els seus creatius, els prestigiosos sabadellencs, Efa, Cesc i Roger. Felicitats per la feina feta i l’alta qualitat dels dibuixos.
El Museu d’Història de Sabadell, situat al carrer de Sant Antoni, 13, de Sabadell, que explica la història de Sabadell des del poblament prehistòric fins a l’etapa de industrial dels segles XIX-XX 📷 BELLATERRA.CAT
Font: Museu d’Història de Sabadell, The Last Ones (Projecte global independent que homenatja els últims supervivents de l’Holocaust dels nazis)
El bar Mundial, obert l’any 1925 per Miguel Tort Rubiralta, de Molins de Rei, tancat durant la pandèmia de la Covid, reobrirà aquesta primavera de la mà d’Enric Rebordosa i Lito Baldovinos del Grup Confiteria de Barcelona, conservant l’essència i el caràcter històric de la Família Tort, que fos tant estimada al barri del Raval”
Bar Mundial, Plaça Sant Agustí Vell, 1, barri de Santa Caterina l de Barcelona, any 1933 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
LLUIS TORRES| Segon ens recorda l’amic Pascual Tort Pon, el Bar Mundial ho va obrír el seu avi, Miguel Tort Rubiralta, nascut a Molins de Rei, un dels cambres fou en Josep Maria, vingut de Múrcia. A la fotografia es pot veure’l amb la Senyora Roviralta, a la porta del Bar Mundial). Al tendal apareix la marca Estomacal Bonet, amb seguretat un espònsor fundamental de la casa, així ho demostrà les antigues ampolles d’aquest acreditat licor, situat al celler situat a l’altell del Mundial.
Maria Pon Aymerich, vídua de Pascual Tort Burgos, a la barra del Bar Mundial 📷CEDIDA PASCUAL TORT PON
Segons publica la premsa barcelonina, el Mundial s’ho ha quedat el Grup Confiteria, que es dedica a recuperar bars i restaurants de Barcelona en risc de desaparició. Entre els anys 1929 i 1967, el Mundial va ser seu d’una penya d’aficionats a l’esport de la boxa. El Mundial va ser durant anys, epicentre dels aficionats a la boxa i les seves parets i barra estaven decorades amb fotografies de combats de boxa i de boxejadors de prestigi. Els germans Miquel i Pascual Tort ens recordaven la visita i reunions de molts polítics, entre ell, membres del PSUC i PCE.
D’esquerra a dreta, Pascual Tort Burgos, el cambrer “Chispín” (Domingo Gómez), Miguel Tort Burgos i Pascual Tort Pon 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Bar Mundial, obert l’any 1925, que ara fa 100 anys, va tancar les portes l’any 2021, durant la pandèmia de la Covid, en total silenci, baixant la persiana i en silenci.Les seves velles taules de marbre resten buides a l’espera de la nova clientela.
La Sra. de Rubiralta (Molins de Rei) i el cambrer Josep Maria (Múrcia), l’any 1925, davant de lav porta del Bar Mundial 📷 CEDIDA PASCUAL TORT PON
El Grup Confiteria, que encapçalen Enric Rebordosa i Lito Baldovinos, s’han especialitzat a reviure bars i restaurants emblemàtics de Barcelona, ja gestionen, entre altres, La Confiteria, el Cafè del Centre, Cèntric, Betlem, Mudanzas, Maravillas, Bolero Bar, Dr. Stravinsky, Michigan, Bodega Molina, Balius, Macba Bar, Monk i el bar Muy Buenas del Raval.
L’empresa han fet públic que, com a la resta de negocis que han recuperat, al Bar Mundial mantindràn “l’essència i el caràcter” del local. Des del Grup Confiteria asseguren que no tindria gaire sentit fer quelcom diferent. Així, el nom serà el mateix i la línia del negoci serà “continuista”, tot i que l’oferta gastronòmica de l’establiment encara s’està treballant. Esperem recuperin l’especialitat de la prestigiosa mariscada, que tan popular es va fer a Barcelona i també a nivell internacional, de de boca en boca deien: “Si vas a Barcelona no et perdis la seva mariscada i el super servei personalitzat de la Familia Tort”
Família Zizzo-Saltarelli, de Roma, clients amics, degustant la tradicional safata de marisc del Bar Mundial 📷 BELLATERRA GOURMET
El Bar Mundial no està pas preservat per l’Ajuntamen de Barcelona, ja que no apareix al catàleg patrimonial d’establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona, elaborat el 2016.
Els germans Pascual i Miguel Tort Burgos (part alta amb camisa blanca) en família, l’any 1985 📷 BELLATERRA GOURMET
Des de Bellaterra Gourmet desitgem que el bon servei i productes a preu honest, es faci realitat al nou Mundial. Sort i salut!
Marcet va ser una figura prominent del franquisme: fou militant de la Falange, combatent voluntari a l’exèrcit franquista, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960 i procurador a les Cortes Españolas de 1941 a 1948.
Això contravé l’art. 35.2 de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica diu que es consideren elements contraris a la memòria democràtica les referències realitzades al nomenclàtor de carrers a dirigents de la dictadura. L’art. 35.3 de la mateixa Llei estableix que les administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, adoptaran les mesures pertinents per a la retirada d’aquests elements.
Hem sol·licitat a l’EMD de Bellaterra que retiri el nom de Marcet del nomenclàtor, i també hem presentat una denúncia a la Dirección General de Memoria Democrática (Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática) perquè el nom d’aquesta avinguda sigui inclòs al catàleg de símbols i elements franquistes que s’han de retirar.
Llei 1/1998, art. 18.1: “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.”
Cabassers.org és una iniciativa que sorgeix al municipi prioratí de Cabassers, que encara té com a grafia del seu topònim oficial una forma prenormativa, “Cabacés”. Aquesta grafia havia estat la forma oficial del nom del lloc abans que Pompeu Fabra normativitzés la llengua, i el 1933 la Generalitat la corregí per la forma que s’adapta a l’ortografia catalana i a l’etimologia del nom: Cabassers. El 1939 el franquisme tornà a usar com a oficial la forma “Cabacés”, fins que el 1983 la Generalitat recuperà la grafia genuïna, Cabassers. El 1989, després que el 1985 l’Ajuntament demanés al Govern recuperar la forma incorrecta, s’oficialitzà de nou la grafia “Cabacés”, de manera improcedent.
Per aquest motiu el domini de la web és cabassers.org. Però veient que hi ha més municipis al Principat de Catalunya afectats per aquest problema, vam decidir reclamar la correcció de tots els casos que es troben en la mateixa situació que Cabassers, que són deu municipis i uns cent nuclis. El problema no és toponímic: l’IEC ha establert les formes que són normatives per a cada cas. El problema és legal: hi ha ajuntaments que no respecten el que determina la Llei de Política Lingüística sobre la toponímia oficial, i això causa la vulneració de drets fonamentals, com la igualtat davant la llei o la integritat moral: no es pot forçar a ningú a escriure el nom del lloc on viu com si desconegués les normes lingüístiques de l’idioma.
Atenent al fet que quatre dels topònims oficials no normatiu són d’imposició franquista, i veient també que al nomenclàtor de diversos municipis encara hi queden carrers amb noms relacionats amb la dictadura, Cabassers.org és també una plataforma memorialista. Així doncs, també duem a terme les gestions necessàries davant de l’administració perquè retiri la toponímia i l’hodonímia relacionada amb el franquisme, en aplicació de la legislació de Memòria Democràtica.
A partir de l’anàlisi de tots aquests casos hem anat bastint aquesta web, que ha esdevingut l’únic portal especialitzat en la matèria. Posem a l’abast del públic tota classe de materials relacionats amb l’assumpte, dividits en seccions:
Un portal jurídic, que estudia des d’un punt de vista legal el problema de la mal anomenada “toponímia oficial no normativa”. La llei de Política Lingüística diu, a l’article que reproduïm al principi d’aquesta pàgina, que un topònim només pot ser oficial si és normatiu. Aleshores, els topònims no normatius no poden ser oficials, i si ho són, és contra Dret i cal corregir l’anomalia. És destacable, dintre d’aquest apartat, el capítol que recull tota la normativa que afecta la toponímia als territoris dels Països Catalans.
També trobareu un apartat de publicacions, que recull tota la producció pròpia sobre aquesta problemàtica. Inclou, a més, un inventari de treballs sobre toponímia catalana, amb motles obres amb accés obert i en línia.
Hi ha apartats específics, dedicats als deu municipis que no compleixen la Llei de Política Lingüística a les seves denominacions oficials. i als dos municipis que usen, a tort, formes toponímiques no normatives i no oficials.
Cabassers.org és una plataforma inscrita al Registre de grups d’interès de l’Administració de la Generalitat i del seu sector públic i al Registre de grups d’interès del Parlament de Catalunya.
LLUIS TORRES|Al contrari que l’EMD de Bellaterra, presidida per Josep Maria Riba i Farré (partit polític Bellaterra Endavant), que segueix protegint el nom de Josep Maria Marcet, sense complir la votació aprovada en Ple (amb els vots de Gent per Bellaterra), i la llei actual de Memòria Democràtica), Sabadell sí va retirar l’any 2019 el monòlit i el nomenclator del que durant 20 anys va ser el seu alcalde franquista.
L’Ajuntament de Cerdanyola (PSC), coneixedor del problema, mira cap a Collserola, amb l’excusa que han de ser el actuals gestors de l’EMD de Bellaterra, qui sol·liciti la retirada, tal com consta al convenivigent.
Marcet, amb cara de pocs amics, rebent l’abraçada del governador que el va cessar, Felipe Acedo, i la Medalla al Mèrit Civil de mans del seu successor a l’alcaldia, Antoni Llonch / CEDIDA
P. J. ARMENGOU (30 maig 2019). En els pròxims dies, la plaça dedicada a l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) canviarà definitivament de nom, i el record de qui fou batlle de la ciutat durant 20 anys desapareixerà del nomenclàtor. El canvi, aprovat per la Junta de Govern Local el 20 de maig, s’emmarca dins la Llei de Memòria Històrica, i no ha estat exempte de polèmica. La família no s’ha oposat al canvi de nom, però nombrosos experts han advertit del perill de jutjar la història amb lleugeresa. Al capdavall, la història mai és blanc o negre.
Marcetés un personatge polièdric; amb les seves ombres i les seves llums: era un franquista convençut, però també un polític pragmàtic capaç d’estendre la mà als seus teòrics enemics naturals. Va ser, a més, un home crític amb el règim, una faceta poc coneguda d’ell que li comportà l’ostracisme polític i la censura del seu llibre de memòries, Mi ciudad y yo. Tot i la seva adhesió total a Franco –i una certa amistat personal– alguns sectors del règim van mostrar el seu enuig per la publicació del llibre, el novembre del 1963, pocs mesos després de la mort de l’autor.
Així ho demostren una sèrie de documents a què ha tingut accés aquest diari i que es publiquen per primer cop en premsa. En ells es pot observar la supressió “por razones políticas” de part del text original i, més interessant encara, els fragments que van ser considerats intolerables per la Governació de Barcelona un cop publicat el llibre, i que, per a sorpresa de les autoritats, van esquivar la censura. Així ho transmetia un alt càrrec del govern franquista a Catalunya, en una nota conservada a l’exemplar enviat a Madrid queixant-se del text:
“Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado ‘Mi ciudad y yo’, en el que aparece como autor D. José M. Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”.
A més d’aquesta nota, al llibre s’hi poden veure, marcades amb llapis blau o vermell, fins a quaranta-cinc pàgines que, a ulls de les autoritats franquistes de Barcelona, mai haurien d’haver vist la llum.
Un informe positiu de la censura era obligatori per poder publicar un llibre durant el franquisme. Mi ciudad y yo va passar el sedàs amb certes mutilacions; però tot i això va crear controvèrsia / D.S.
Els fragments censurats
Un dels episodis que relatava Marcet i que no va passar el rodet del censor feia referència a la seva etapa com a procurador de les Corts espanyoles. De les sessions, Marcet recordava com ses senyories procuraven fugir dels discursos més soporífers i dels oradors de menor categoria per refugiar-se al bar, “donde en medio de efusivos abrazos se pedían cupos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda”. Aquesta escena tan berlanguiana no va passar la censura; però sí ho va fer (per a disgust de la Governació) el següent passatge: “Ni siquiera pude influir lo más mínimos en las disposiciones que afectaban a la industria textil de nuestra región. Detalle revelador es que la citada comisión de que yo formaba parte se reunió cuatro o cinco veces, si mal no recuerdo, durante los años que desempeñé el cargo”.
El capítol sobre l’animadversió del règim per la comunitat cristiana protestant (a qui l’alcalde va protegir) també va patir canvis. Les línies suprimides del llibre posaven en boca del gobernador civil de l’època una actitud inquisitorial i violenta contra aquest grup religiós: “Al solicitarle [al gobernador] muy encarecidamente que dejara en suspenso su providencia [expulsar uns protestants], recuerdo que me dijo, con más socarronería que convicción: ‘Yo, con esta clase de gente haría como Torquemada: quemarlos publicamente en la Plaza Mayor‘.Naturalmente, ni el anciano presbítero protestante ni sus colegas, fueron asados y conseguí del gobernador que no se llevara a cabo la orden de destierro”. De tot aquest paràgraf, marcat pel censor per a la seva eliminació, només en va desaparèixer la referència a Torquemada.
El censor no va ser gaire dur amb el text original de Marcet. A dalt, una de les pàgines amb fragments eliminats. En aquest cas, sobre la vida a les Corts espanyoles / D.S.
També van salvar-se de la crema diverses pàgines en les quals Marcet criticava l’actitud d’Espanya envers Catalunya. A la versió definitiva s’hi pot llegir un fragment que algú de la Governació va marcar intensament en un vermell prohibitiu:
“En cierta ocasión, un alto cargo del Ministerio se permitió decir en una reunión de carácter económico: ‘Si los rojos les arruinaron (se refería a la indústria catalana), yo lo haré por segunda vez’”. I més endavant deia:
“Hay fuera de Cataluña ‘separatismos contra Cataluña’ que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio”. El Procés, fa seixanta anys. També va passar el rodet tot un capítol de greuges contra Catalunya que Marcet va fer arribar a Franco. A la Governació civil se’n feien creus.
El motiu de la discòrdia
Portada del llibre de memòries de Josep Maria Marcet, Mi ciudad y yo / D.S.
Però si hi havia un episodi que les autoritats no podien permetre que es publiqués era la rèplica de Marcet a la seva destitució com a alcalde. De fet, la intenció del batlle amb les seves memòries era reivindicar-se i, potser, venjar-se del governador civil que el va cessar, Felipe Acedo Colunga. Marcet explica com, aprofitant que havia passat uns dies malalt, Colunga va ordir la seva destitució:
“Yo sabía que, entre bastidores, se estaba fraguando una intriga política de cierta altura destinada a acabar conmigo en el aspecto político. […] el gobernador me citó en su despacho y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos”. Aquest fragment apareix remarcat profusament en el llibre que es va fer arribar a Madrid.
Per a Marcet, els motius estaven clars. La seva “muerte política” estava decretada “por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española, hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”.
Directe i tossut, l’alcalde no va esperar a publicar cap llibre per demanar explicacions en persona: “Al pedir al gobernador que se dignara exponerme los motivos por los cuales se me iba a dar el cese, diciéndole que desconocía haber hecho algo que justificara tal decisión superior, me contestó reiteradamente que no había en aboluto ningún cargo contra mí, que, muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años ejerciendo”.
A la qual cosa, Marcet va respondre: “Más años hace el Generalísimo Franco que rige los destinos de la nación y que Dios le de salud para que siga haciéndolo muchos más”.
Joaquim Homs i Oller rebut per Francesc Pérez Torres al Restaurant La Taula de Barcelona
Joaquim Homs i Oller, Compositor català (Barcelona, 21 d’agost de 1906 — Barcelona, 9 de setembre de 2003)
VIDA
Encoratjat pel seu pare, a vuit anys inicià els estudis de violoncel, que, juntament amb el batxillerat, acabà el 1922. Foren, però, les converses mantingudes amb Enric Roig, posseïdor d’una vasta cultura, les que el dugueren a interessar-se per tota mena de creacions plàstiques i literàries, i que influïren de manera clara en la formació de la seva personalitat artística. Abans de tenir vint anys entrà en contacte amb els cercles intel·lectuals de la ciutat, freqüentant l’estudi de l’arquitecte Ramon Sastre, on se celebraven reunions periòdiques a les quals assistien poetes i músics. Durant aquesta època practicà el piano i la composició de forma autodidàctica, mentre estudiava la carrera d’enginyer industrial, que acabà el 1929 i que exercí fins el 1971. Del 1931 al 1936 estudià composició amb Robert Gerhard, el qual li transmeté els coneixements que ell mateix havia rebut d’A. Schönberg, i de qui es convertí en amic i únic deixeble. El 1937, en plena Guerra Civil, es casà amb la pintora Pietat Fornesa, i pocs dies després assistí a la seva primera estrena mundial, el Duo per a flauta i clarinet, interpretat al XV Festival de la SIMC a París.
En acabar la guerra fou objecte de recriminacions per no haver aprofitat el viatge a París per a passar al bàndol franquista, i es veié forçat a traslladar-se a València.
El clima hostil instaurat per la dictadura, juntament amb el seu caràcter retret, feu que, a partir del 1942, de retorn a Barcelona, dediqués tot el temps disponible a escriure música sense manifestar-se públicament; així, al llarg dels anys, Homsarribà a crear més de 200 obres. Durant aquest llarg període cal destacar la seva col·laboració amb el clandestí Club 49, que aplegava els supervivents dels Amics de l’Art Nou i on desenvolupà una intensa activitat de divulgació de la música del segle XX a partir de la Primera Guerra Mundial, en forma, principalment, d’audicions discogràfiques comentades. Aquests comentaris han estat publicats sota el títol d’Antologia de la música contemporània. A partir del 1960 l’activitat musical del Club 49 es manifestà en forma de concerts en viu amb el nom de “Música Oberta”, activitat que Homs, juntament amb Mestres Quadreny, vetllà per mantenir fins al final de la dècada, quan s’extingí l’entitat. A partir d’aquests concerts, la seva obra començà a ser coneguda públicament, i ben aviat li arribà el reconeixement. El 1974 fou un dels fundadors de l’Associació Catalana de Compositors, de la qual fou el primer president. El mateix any, el Festival Internacional de Música de Barcelona li dedicà un concert monogràfic. El 1989 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1981), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1992 i 1999) i la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura (1993).
Homs practica el dodecatonisme com a fil conductor adaptat a la seva personalitat, cosa que li permet generar formes a partir dels sentiments, com a components essencials de la sensibilitat. La claredat estructural i l’explícita voluntat d’obtenir la màxima intensitat expressiva amb els mínims elements són característiques del seu estil. La seva música és profundament emotiva, revestida d’una refinada sensibilitat, i troba en la música de cambra la millor manera d’expressió. Això no obstant, la seva ingent obra abraça tots els gèneres, des del lied fins a la gran orquestra. Compositor molt personal i independent, Joaquim Homs constitueix un vincle entre la generació del 1927 i l’avantguarda de les últimes dècades. S’han editat cinc CD monogràfics de la seva obra, entre els quals la integral de clarinet i el primer volum de la integral de piano.
Orquestra Variacions sobre un tema popular català, orq. cambra (1944); Música per a cordes (1952); Polifonia per a instruments d’arc, orq. cambra (1954); Dues invencions per a cordes (1959); Invenció per a orquestra (1964); Presències (1967); Simfonia breu (1972); Dos soliloquis per a orquestra (1973); Biofonia per a orquestra (1982); Memoràlia (1990); Derivacions (1990)
Conjunt instrumental Via Crucis, narrador, qt. c. i tmb. (1956); Octet de vent (1968); Impromptu per a 10 (1970); Música per a 11 -Inmemoriam Joan Prats- (1971);Dos soliloquis I i II per a 11 instruments, fl.-pic., ob., cl., fag., tr., trb., pno., vl., vla., vlc., cb. (1974); Nonet, fl. cl., tr., trb./trp., pno., perc. (1979); Rhumbs per a 10 instruments (1988)
Cambra 8 quartets de corda (1938-74); Duo per a flauta i clarinet (1936); Sonata per a oboè i clarinet baix (1942); Trio per a flauta, violí i clarinet baix (1953); Música per a vuit, fl., cl., trpt., vl., vla., vlc., pno., perc. (1964); Quatre textures/Música per a set, fl., cl., ob., fag./vlc., pno., vl., perc. (1966); Trio de cordes (1968); Heptandre, fl., ob., cl., pno., perc., vl., vlc. (1969); Quintet de vent núm. 2 – Inmemoriam Robert Gerhard – (1971);Trio per a violí, clarinet i piano (1974); Quadriga, qt. guit. (1975); Sagitari, fl. guit., vl., vlc. (1976); In memoriam Pau Casals, vlc., pno. (1976); Auguris, qt. cl. (1977); Duet de Vilac, fl., pno. (1978); Géminis I, 2 guit. (1979); Duet per a flauta i guitarra (1981); Trio per a flauta, clarinet i fagot (1986); Nocturn, 2 guit., perc. (1989); Dos soliloquis per a cinc instruments, cl. vl., vlc., pno. i acordió (1992); Scherzo, qt. fl. de bec (1992); Tríptic en memòria de JMW Turner, cl.,corno di basetto, pno. (1993)
Cor 6 responsoris (1939-41); Missa per a cor a capella (1943); Tres estances (Carles Riba; 1957, rev. 1983); En la meva mort, cor mixt (B. Rosselló-Pòrcel; 1966); Càntics a la creació, cor, org., 2T., B. (1978)
Veu i piano Nadal (J. Salvat-Papasseit; 1930); Ocells perduts (R. Tagore; 1940); Cinc sonets de Josep Carner (1935-36); Cementiri de Sinera (S. Espriu; 1952); Vistes al mar (J. Maragall; 1961); El caminant i el mur (S. Espriu; 1962); Dos poemes d’Emily Dickinson (1980); Homenatge a Jorge Luis Borges (1985); Sol i de dol (J.V. Foix; 1992); Estança núm. 6 (C. Riba; 1995)
Música vocal (altres) Les hores, Ms., fl., ob., cl. (S. Espriu; 1956); Mrs. Death, S., guit., fl. (S. Espriu; 1961); Les hores retrobades, Ms., cl. (J. Vinyoli; 1964); En el silenci obscur, S., cl., pno. (M. Torres; 1965); Tríptic de Setmana Santa, S., MS., conjunt instr. (S. Espriu; 1976); El caminant i el mur, Ms., fl., cl., pno., vl., vlc. (S. Espriu; 1976); Antics poemes xinesos, S. fl. (versió de J. Carner, 1980-86); Tres estances, B., vlc. (C. Riba; 1990)
Piano Tema i variacions sobre una cançó popular catalana (1943); Entre dues línies (1948); Sonata núm. 2 (1955); 7 impromptus (1955-60); Presències (1967); Dos soliloquis (1972); In memoriam A. Rubinstein (1987); Díptic per a piano (1994); Record (1995)
Solo (altres) Suite d’homenatges, guit. (1940-43); Sonata per a violí sol (1941); Dos moviments per a violoncel (1957); Dues invencions per a orgue (1963); Soliloqui, fl. (1972); Tres cants sense paraules, S. (1972); Dos monòlegs per a oboè o clarinet (1979/1988); Seqüència per a viola o violoncel (1982); Tres seqüències, fl. (1987); Tres rhumbs, cl. (1991); Ocells perduts, onze peces, cl. (1992); En record de Joan Miró, cl. (1992); El son de l’infant, cl. (1993); Dos rhumbs: matí i arbre, cl. (1994)
Obra Robert Gerhard y su obra, Ethos Música, 16, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Oviedo, Oviedo 1987; versió catalana: Publicacions de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, 35, Barcelona 1991; versió anglesa: The Anglo-Catalan Society, Occasional Publications, 11, Sheffield 2000; Robert Gerhard, Col·lecció “Gent Nostra”, 92, Labor, Barcelona 1992; Antologia de la música contemporània, Pòrtic, Barcelona 2001
Bibliografia Casanovas, J. i Llanas, A.: Joaquim Homs, Col·lecció “Compositors Catalans”, 6, Generalitat de Catalunya/Proa, Barcelona 1996 Complement bibliogràfic Homs i Fornesa, Pietat: Catálogo de obras de Joaquín Homs, Fundación Juan March, Madrid 1988 Taverna-Bech, Francesc: Joaquim Homs, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994 Casanovas, Josep; Llanas i Rich, Albert: Joaquim Homs, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Edicions Proa, Barcelona 1996 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard y su obra, Universidad de Oviedo, Especialidad de Musicología, Servicio de Publicaciones, Oviedo 1987 Homs i Oller, Joaquim; Crespí i Gonzàlez, Joana: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991 Guinjoan i Gispert, Joan; Homs i Oller, Joaquim: El compositor davant el moment actual. Discurs d’ingrés de l’Acadèmic Electe Il·lm. Sr. Joan Guinjoan i Gispert… Discurs de contestació de l’Acadèmic Numerari Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1991 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard, Editorial Labor, Barcelona 1992 Homs i Oller, Joaquim; Soler i Sardà, Josep: Records i reflexions des del darrer tram de camí. Parlament de l’acadèmic electe Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller… discurs de contestació de l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Josep Soler i Sardà, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1989 Homs i Oller, Joaquim; Maristany, Carles F.: Antologia de la música contemporània del: 1900 al 1959, Pòrtic, Barcelona 2001
LLUÍS TORRES|El grup de teatre del Clínic porta a la Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra “GROENLÀNDIA” Dotze amics es retroben a Queralbs després de 10 anys quan varen fer un trekking a Groenlàndia. Segons les expectatives que un pugui tenir, retrobar-se pot ser perillós…
La Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra acollirà aquest dissabte 18 de gener de 2025, a les 19:30 hores del vespre, l’obra de teatre GROENLÀNDIA, nascuda fruit del treball del grup de teatre del Clínic i de la mà del director de teatre, el bellaterrenc Roger Pallàs.
El grup de teatre, integrat per 12 professionals del Clínic, forma part del programa Cultura i Salut que desenvolupa diferents activitats adreçades a pacients i professionals en les diferents disciplines artístiques amb l’objectiu de millorar el benestar emocional de tots els usuaris de l’hospital.
Quins records quan els joves esperaven impacients perquè arribés el dia i comprar el nou número de la revista Mundo Joven. El seu preu? 15 Ptes!!, Els últims anys, fins la seva desaparició del 1973, pujà a 20 Ptes, tota una fortuna pels joves.
Número 102 de la revista Mundo Joven, 12 de setembre de 1970
Bellaterra, 13 de gener de 2025
LLUÍS TORRES | En el 61è aniversari de MUNDO JOVEN, la nostra recordada i estimada revista d’informació cultural juvenil, de periodicitat setmanal, dirigida per inicialment per Jesús Picatoste i després per Alonso Ibarrola, amb entrevistes i reportatges culturals de tota mena, encara que amb preponderància dels continguts musicals, que va incloure ocasionalment historietes com Aghardi d’Enric Sió. També va incloure articles sobre còmic, i el 1972 una secció realitzada per Pacho Fernández Larrondo i Jesús Cuadrado, titulada “L’apassionant aventura del Còmic” (en els números 187 a 222). L’editora de la revista MUNDO JOVEN, fou Telepublicaciones S.L. La redacció i administració fou al l’Avenida de Amèrica (Centre Movirecord) Telf. 245 82 00, i la seu a Barcelona, Passeig de Gràcia, 25, Telf. 221 64 41/221 65 12/13/14. La distribució era a càrrec de SARPE, Travessera de Gràcia, 18 Telf. 217 41 12. El seu preu inicial fou de 15 Ptes, i el últims anys, fins la desaparició, 20 Ptes. La subscripció anual 700 Ptes, i per Portugal, Marroc, Filipines i Llatinoamèrica: 700 Ptes.
Una de les publicacions a tenir en compte als anys 60 va ser Tele Guia (1964-1968), revista de televisió vinculada a l’empresa Movierecord amb informació sobre la programació de la televisió pública de l’època que va passar a convertir-se en musical gràcies Manu Leguineche i Fernando García de Vega, el realitzador d’Escala Hi-fi de TVE i, sens dubte, un dels homes importants en la informació musical dels 60.
Va ser molt popular per la inclusió del seu pòster central en color, perquè els joves pengessim a les parets de les nostres habitacions, i que es van convertir en un pilar bàsic del fenomen fan.
Una de les publicacions a tenir en compte als anys 60 va ser Tele Guia (1964-1968), revista de televisió vinculada a l’empresa Movierecord amb informació sobre la programació de la televisió pública de l’època que va passar a convertir-se en musical gràcies Manu Leguineche i Fernando García de Vega, el realitzador d’Escala Hi-fi de TVE i, sens dubte, un dels homes importants en la informació musical dels 60.
El 1968 aquella revista es va transformar en «Món Jove» (1968-1973) que, de la mà de José María Íñigo, va ser una de les revistes de referència per als joves del canvi de dècada. Al seu número 242, corresponent al 19 de maig de 1973, es va publicar una interessant entrevista a Joaquín Díaz, realitzada per Victorino del Pozo i amb fotografies de Pedro Antonio Martínez Parra i Antonio Tiedra. Font: José María Iñigo, Telepublicaciones,
Cantó de l’E de Suïssa, el més gran del país. La capital és Coira (Chur), confina amb els cantons de Sankt Gallen, Glarus, Uri i Ticino, amb Itàlia (Llombardia i Trentino-Alto-Adige), Àustria (Tirol i Vorarlberg) i Liechtenstein
Coira (Chur), l’antiga “Curia Raetorum” dels romans, capital del cantó dels Grisons, es troba a l’encreuament dels camins del coll 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
LLUÍS TORRES|Els Grisons o el cantó dels Grisons (romanx: Grischun o chantun Grischun, alemany: Graubünden, italià: Grigioni, llombard: Grison, francès: Grisons) és un cantó de Suïssa, l’únic on es parla el romanx, (del grup de les llengües retoromàniques, com per exemple el català, portuguès, romanès, et.,), un dels 4 idiomes oficials de Suïssa. A més a més, s’hi parla l’alemany i l’italià
Llengües romàniques:
Conjunt de llengües derivades del llatí, que formen part, doncs, de la branca itàlica de la família de les llengües indoeuropees.
Els idiomes romànics, parlats per uns 600 milions de persones, s’estenen principalment per l’Europa sud-occidental, pel nord-est dels Balcans, per gairebé tota l’Amèrica del Sud i Central i per part de l’Amèrica del Nord, terres que en conjunt reben el nom de Romània.
Quant al nom, té relació amb Romanus, que, ampliant el seu primitiu valor ètnic i jurídic, d’àrea inicialment restreta, es cobrí progressivament d’un sentit lingüístic; al seu costat sorgí Romania (paral·lel de Gallia, Hispania, etc.). Més tard, romanus (i romanicus) s’especialitzà en el sentit de ‘llengua vulgar’ oposada a latinus ‘llengua correcta, culta’; de la variant romanice deriven el castellà romance, el francès romanz (i roman), l’italià romanzo, el català romanç, etc., per indicar les llengües que són producte de l’evolució popular, ininterrompuda, del llatí parlat.
Oriel a l’Engadina, típic per la seva forma i colors. El sostre decorat de l’església romànica de Saint-Martin (segle XI) a Zillis 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Friedrich Diez, fundador de la lingüística romànica, és autor de la primera classificació de les llengües neollatines. Basant-se en criteris polítics i literaris, només en destrià sis: romanès, italià, francès, occità, castellà i portuguès. El progrés de la investigació i l’afinament de criteris ha acrescut aquell nombre fins a onze. Segons la classificació i els agrupaments de Tagliavini, són: el romanès, el dalmàtic (que s’extingí cap a la fi del segle XIX), l’italià, el sard, el retoromànic, el francès, el francoprovençal, l’occità, el català, el castellà i el portuguès. La dificultat teòrica a l’hora de distingir què és “llengua” de què és “dialecte” i la dinàmica social existent en diferents països fan, però, que hi hagi molts candidats a incrementar aquesta llista: el gallec, l’asturianolleonès, l’aragonès, el való, el cors, el piemontès, etc.
La classificació de les llengües romàniques és una qüestió en què és difícil que hom es posi d’acord a causa dels diferents criteris que s’hi poden aplicar i, de fet, potser no té gaire sentit ni utilitat de voler separar llengües que formen —llevat del romanès— un contínuum geogràfic dins el qual, això sí, els idiomes originàriament veïns tendeixen, naturalment, a assemblar-se més entre ells que no pas amb els altres (així, per exemple, el català i l’occità són notablement pròxims i no és correcte de classificar-los en grups diferents com de vegades s’ha fet).
Característic dels boscos de l’Engadina: el pi cemba (Suís). Maloja, un popular balneari es troba entre el llac de Sils i la corona del coll 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
El llatí, la llengua dels romans, s’arribà a imposar damunt un territori molt vast gràcies a l’expansió militar i política de Roma. Del llatí parlat en les diverses regions de l’Imperi Romà, anomenat vulgar i diferent de la llengua escrita —el llatí clàssic—, procedeixen les llengües romàniques actuals. El llatí no era una llengua homogènia. En la parla de cadascuna de les diverses poblacions que l’havien adoptat es feia palès tant l’influx de l’antic idioma propi —el substrat (ibèric a Hispània, cèltic a la Gàl·lia, etrusc a la Toscana)— com la mena de llatí rebuda (que depenia de la dialectalització ja itàlica, de l’època de la colonització romana i de la manera com s’havia produït aquesta), i també la influència, posterior a la desaparició de l’Imperi, dels diferents idiomes amb què aquestes poblacions estigueren en contacte —el superstrat (aràbic en les llengües ibèriques, eslau en el romanès, germànic en el francès)—. Totes aquestes circumstàncies provocaren que les diverses varietats parlades s’anessin allunyant progressivament les unes de les altres i, totes, del llatí escrit, i d’aquest allunyament en sorgiren les diferents llengües romàniques, que es consideren ja formades vers el segle IX (de l’any 842 daten els juraments d’Estrasburg, el text romànic més antic que hom conserva, escrit en una varietat indeterminada de la Gàl·lia). Llevat del romanès, per al qual es feu servir, durant segles, l’alfabet ciríl·lic, les llengües romàniques s’han escrit sempre, tret d’excepcions, amb l’alfabet llatí.
Les similituds que hi ha entre els diferents idiomes romànics no són degudes tan sols a l’origen llatí comú, sinó també al contacte comercial, cultural, etc. que han mantingut sempre els uns amb els altres i a la important influència que el llatí (i el grec) no ha deixat mai d’exercir-hi, en forma de cultismes, factors que han comportat l’existència d’un considerable cabal lèxic comú.
(El Piz della Margna (3612 m), fita de l’Alta Engadina. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Totes les llengües romàniques comparteixen gran part del lèxic fonamental i de l’estructura morfosintàctica, i el fet que alguna, com ara el romanès, posseeixi un lèxic majoritàriament no llatí, no n’invalida la condició de romànica. L’accent dels mots, força feble, és lliure (excepte en francès). El vocalisme és de quatre graus d’obertura, excepte el del castellà, el romanès i el sard, que solament en té tres. Les consonants palatals, inexistents en llatí, són bastant corrents en tots els idiomes romànics. Pel que fa a la morfologia, totes les llengües romàniques distingeixen, en el nom, dos gèneres (masculí i femení, el neutre del llatí no ha perdurat) i dos nombres (singular i plural). En totes hi ha els dos articles, definit i indefinit, inexistents en llatí. En francès i en italià també hi ha una forma partitiva de l’article. Hi ha idiomes romànics, com el castellà, que coneixen un sistema de demostratius de tres termes (en relació amb les tres persones gramaticals); d’altres, en canvi, com el francès, en tenen només dos (que indiquen simplement proximitat i llunyania). En les llengües romàniques s’ha desenvolupat un sistema complet de pronoms personals febles, entre els quals n’hi ha dos d’adverbials (en i hi) en totes fora del portuguès, el castellà i el romanès. La morfologia verbal, a diferència de la nominal, és rica: les desinències verbals indiquen la persona, el nombre, el temps, l’aspecte i el mode. Malgrat l’abundància de formes sintètiques, també hi ha força temps compostos, formats amb un verb auxiliar. Pel que fa a la sintaxi, les llengües romàniques són més analítiques que no pas el llatí, el mot hi és menys autònom. La declinació nominal llatina hi ha desaparegut del tot excepte en romanès, llengua en què es conserva parcialment, i per tal de substituir-la funcionalment s’ha desenvolupat molt l’ús de les preposicions. Pel que fa a l’ordre dels mots dins la frase, la seqüència subjecte-verb-objecte és la més habitual. Aquest ordre bàsic es pot alterar en la majoria de les llengües en determinats casos, però sense arribar mai a la llibertat d’ordenació dels elements de la frase pròpia del llatí clàssic. Quant al lèxic, en les llengües romàniques, fora del francès, és molt productiu a l’hora de crear mots nous el procés morfològic de la derivació. La composició també es fa servir força, però menys que en els idiomes germànics. El vocabulari romànic es compon de mots bàsics provinents del llatí i de manlleus de diferents llengües distribuïts de manera desigual pels diversos idiomes.
EL CANTÓ DELS GRISONS DE SUÏSSA
🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
El cantó dels Grisons, el més gran i el menys poblat de Suïssa, és un món a part. Encara que s’anomena el país de les cent cinquanta valls, ningú no ha pensat mai en comptar les seves muntanyes n’hi ha massa; Compartimentada, dividida, partida, estava destinada a ser particularista en un país que ja no és senzill. Aquesta diversitat es fa evident en el fet que la seva població parla tres llengües: un dialecte alamànic, l’italià i el romanx, quarta llengua nacional de Suïssa, que s’ha conservat especialment a la vall superior del Rin i a la de l’Inn. El factor unificador dels Grisons es troba en la meravellosa bellesa de les seves muntanyes i valls, en la puresa del cel i en el pintoresc dels seus pobles.
La capital, Chur, la “Cúria” romana, és un poble alegre amb les seves cases grises decorades amb baranes de ferro en grade de ferro forjat des de la riba del Rin fins al turó coronat amb el castell del bisbe. El Rin encara té aquí tota l’impetuositat de la joventut, però els vessants que el voregen ja estan plantats de vinyes que produeixen un vi afruitat i molt agradable al paladar. Chur és en realitat l’única ciutat dels Grisons, les altres ciutats mai no superen la mida d’una gran ciutat de mercat. No és casualitat que gairebé tots els seus pobles siguin centres turístics de renom. La seva ubicació és magnífica, enmig de boscos de làrix, com Flims, en una àmplia vall dominada per belles muntanyes, com Davos, a la vora d’un llac maragda, com St-Moritz. I molts més es podrien esmentar: Arosa, Lenzerheide, Pontresina, Schuls-Tarasp Tampoc es podria dir si la seva estada és més agradable a l’estiu o a l’hivern quan la neu cobreix les pistes i les transforma en una terra meravellosa: pluges d’esquí. Malgrat la popularitat del turisme, els Grisons han conservat el seu caràcter autèntic. Entre Zernez i la vall de Müstair es troba el Parc Nacional, on la natura es deixa sol i que és un dels paisatges més bonics de Suïssa. Tres valls marquen el caràcter italià del cantó: la de Poschiavo, la vall de Bregaglia i la Mesolcina, i justifiquen el que s’ha dit dels Grisons, que eren una Suïssa en miniatura.
Coira (Chur), l’antiga “Curia Raetorum” dels romans, capital del cantó dels Grisons, es troba a l’encreuament dels camins del coll. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Sortint d’aquest país tan especial per l’eixamplament de la vall del Rin, arribem primer a Sargans, una barrera natural i fortalesa dominada per un castell amb una esvelta torre. No gaire lluny, a l’oest, ens espera el llac Wallenstadt. És potser el més romàntic dels llacs suïssos. Les seves aigües blau-verdoses tenen la quietud i la transparència dels llacs llegendaris. Pocs pobles a les seves ribes, però amb pendents pronunciats, herbats al principi i després boscosos, que acaben amb la barrera rocosa i irregular del Churfirsten. És una regió silenciosa, melancòlica i suau.
Castell de Tarasp, Baixa Engadina 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Passat el Kerenzerberg, un petit coll des del qual es veu gairebé tot el llac Wallenstadt, la vall de Linth s’enfonsa, profunda i estreta, entre altes parets rocoses. Obrint només cap al llac de Zuric, forma una unitat molt diferent: és el cantó de Glaris, tant pastoral com industrial. Les altes muntanyes que donen al riu estan tallades per unes precioses terrasses que els pobles van aprofitar de seguida per construir les seves cases. A la més assolellada d’aquestes terrasses, Braunwald distribueix els seus xalets i hotels connectats amb la vall per un vertiginós funicular.
Glaris, seu del cantó, i Vorder-Glärnisch (2331 m) 🇨🇭OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Glaris, la capital, és una petita ciutat tranquil·la que cobra vida cada any a la primavera amb la “Landsgemeinde”, una gran assemblea de tots els ciutadans del cantó. S’empelten unes petites valls laterals a la del Linth. El més pintoresc és Klöntal, amb les seves pastures, boscos i un petit llac de truites. El coll de Klausen, que acaba a Altdorf a prop del llac de Lucerna, connecta la regió de Glaris amb la regió del Gotthard, proporcionant així una segona sortida d’aquest cantó de vessants costeruts.
Soglio, al sud del cantó dels Grisons. 🇨🇭 OFFICE DU LIVRE (FRIBOURG)
Font: Otto Siegner, Office du Louvre, Fribourg, Suisse,
“Tot i aprovat en ple la retirada del nomenclator franquista de Bellaterra, els gestors de l’EMD presidida per Josep Maria Riba Farrés es negà a fer-ho, en contra de la llei vigent de Memòria Democràtica“
Josep Maria Marcet i Coll Sabadell, 26 de març de 1901 – 4 d’abril de 1963. Monòlit i plaça de la seva avinguda a Bellaterra 📷 BELLATERRA.CAT
José María Marcet: “Empecé la campaña en el Ejército Nacional como cabo tirador de una sección de ametralladoras, las primeras que llegaron al frente de Huesca”
“Me aterrorizaba la idea de caer vivo en manos de los rojos”
“Con un siniestro sentido del humor me dije que si me pillaban me pasearían por las calles de Sabadell metido en una jaula y con un letrero que diría: <<<La bestia del fascismo cazada viva en el frente de Aragón»”
Había servido a mi patria con las armas en la mano, y ello significaba simplemente que estuve dispuesto a dar mi sangre y mi vida por ella como la dieron nuestros mejores camaradas.
“Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento de Sabadell”.
MANIFEST PER UNA BELLATERRA LLIURE DE NOMENCLATOR FRANQUISTA
LLUIS TORRES|El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.
Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.
Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.
Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099
Fabricant i alcalde franquista de Sabadell
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925.
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (FET-JONS). Va participar en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, combatent al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942). Falangista convençut, en aquest període com alcalde accidental, els nazis van visitar en diverses ocasions la ciutat: El 20 abril de 1941, amb motiu del 53è aniversari d’Adolf Hitler, Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya visita la ciutat. El 8 de maig de 1941 una delegació de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianas, liderades per Luise Michel, visiten la ciutat per ensenyar el model de comandament d’aquesta organització. El 22 d’agost del mateix any a la sala de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya fa entrega de tres retrats de Hitler i de quatre insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat: al mateix Marcet, a Pere Riba Domènech (cap comarcal del Frente de Juventudes), a Magda Coret, (delegada comarcal de la Sección Femenina de la Falange), i a Montserrat Sampere (regidora comarcal de la Sección Femenina del Frente de Juventudes). Les ultimes visites dels nazis a la ciutat van ser: el 17 de febrer de 1942 per part de Ruth Moll, delegada de la secció Femenina a Espanya del NSDAP, acompanyada de Magda Coret, i finalment, el 17 d’abril del mateix any, la visita de Pablo Gutherms, secretari del partit nazi, acompanyat de Fisher, director de la Casa d’Alemanya en Barcelona.
L’alcalde Josep Maria Marcet a l’esquerra, passejant per la ciutat amb el cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen i el Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa y Veglison (AHS) Després es reunirien a la seu de la Falange del carrer Jardí (antiga seu del Círcol Republicà Federal), 20 d’abril de 1941Saló de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, entrega tres retrats de Hitler. Josep Maria Marcet a la dreta. A l’esquerra recollint el retrat de Hitler, Leopoldo Rovira director del col·legi de Batxillerat de Sabadell. Rovira era d’origen alemany i feia de traductor durant les visites dels nazis a la ciutat, hi havia sospites que fos una espia dels nazis durant la República. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya (centre). L’alcalde Josep Maria Marcet (a la seva dreta, una mica més enrere). El governador de Barcelona, Antonio de Correa y Veglison (davant seu a la seva esquerra amb bastó), 20 d’abril de 1941Ehlers imposa la Insignia d’ Honor de las Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pere Riba. Magda Coret era la cap de la Secció Femenina de Falange de Sabadell. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producció anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantia del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Franco a la fàbrica Gorina, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras, amb qui va tenir cinc fills.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull, que portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins d’una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único oasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Com he dit anteriorment, Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques com l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms, o el sindicalista Ricard Fornells, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
Monument a Josep Maria Marcet Coll, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960, obra de l’escultor Camil Fàbregas, inaugurada el 19 de març de 1974, el mateix dia en què s’inuagurà la Plaça Marcet. Marcos Brosel, 22 d’octubre de 2012
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)
MARC ANDREU | Raons d’agenda. Això ha al·legat Felip VI per escaquejar-se de participar en el primer acte de les commemoracions del 50 aniversari de la mort del dictador Francisco Franco que ha organitzat el Govern de coalició d’esquerres i al qual havia estat expressament convidat pel president Pedro Sánchez. L’absència del cap de l’Estat, que ha contraprogramat al Govern agendant-se una reunió ordinària amb ambaixadors, ha aixecat més evidències que suspicàcies (que no són noves) sobre un alineament polític del Rei amb la dreta i l’extrema dreta, que evidentment tampoc hi han volgut participar. I no són pocs els mitjans de comunicació i opinadors, fins i tot alguns teòricament progressistes, que marcats per l’agenda setting reaccionària es pronuncien confusos o a la defensiva i retroalimenten justament aquesta agenda, tot fent el joc al negacionisme històric i al trumpisme que arriba.
Tot plegat facilita l’evocació del passat recent de la monarquia amb fotos on el mateix Felip de Borbó saluda de jovenet el dictador en presència del seu pare, Joan Carles de Borbó. L’avui rei emèrit i pròfug de la justícia, en el seu moment va ser designat successor de Franco a títol de rei i durant molts anys va ser (i en certa manera encara és) presentat acríticament com a artífex de la transició o pilot del canvi democràtic. Potser ja va sent hora de canviar la llei vigent franquista de secrets oficials i, entre d’altres coses, mirar d’aclarir del tot la implicació de Joan Carles I en l’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981, del qual, a darrera hora, en va sortir reforçat mediàticament com a salvador de la democràcia.
En qualsevol cas, el mig segle de tantes coses a recordar aquest 2025 mereix fer entrar en l’agenda política i mediàtica algunes reflexions crítiques i clau sobre memòria democràtica. D’entrada, més enllà de l’efemèride concreta de la mort de Franco o de l’excusa institucional per celebrar-la, cal posar èmfasi en què no es tracta de commemorar només el mig segle que marca l’any 1975, sinó un mig segle llarg que va començar abans i va culminar després. Perquè sí, Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975. Però el franquisme va morir després, i fruit d’una lluita que venia d’abans, als carrers, a les fàbriques i als barris.
Passada la duresa i la resistència més minoritària (però no menys important) de la primera postguerra, molta gent -sobretot d’esquerres, i singularment comunistes, però també cristians de base i persones de filiacions diverses- es va organitzar i mobilitzar des dels anys seixanta i fins als vuitanta per guanyar, primer, i consolidar, després, la democràcia. Parlem de les mobilitzacions estudiantils i, sobretot, de treballadors i treballadores impulsades per les naixents Comissions Obreres i pel moviment veïnal, i de les grans manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I hem de parlar també de la vaga general que CCOO va convocar amb èxit a Catalunya la nit del cop d’Estat del 23-F, seguida de les grans manifestacions contra l’OTAN i de les vagues generals de 1985 i 1988.
Si durant el franquisme les grans vagues es convocaven per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i, de pas, per intentar enderrocar el règim, en democràcia s’han fet (i es fan) també grans vagues i mobilitzacions per millorar igualment la vida de la gent i, alhora, per defensar no cap mal anomenat règim del 78, sinó “un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Convé no oblidar-ho. I convé no oblidar que no fa mig segle, sinó fa només 40 anys, el juny de 1985, encara es va avortar un darrer intent de cop d’Estat militar. Les intentones colpistes posteriors i recents, tot i alguna pocasoltada castrense durant el procés, ja no són militars, sinó judicials i sofisticadament mediàtiques.
Seria bo que tot aquest mig segle llarg tingués cabuda en el cinquantenari d’aquest 2025. Fins ara, ni a Espanya ni a Catalunya, no s’ha commemorat com calia el mig segle de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), de la detenció de la seva cúpula (1973) o de la caiguda de la direcció de CCOO en el procés 1001 (1972). Tampoc s’han commemorat bé vagues obreres clau per a la caiguda de la dictadura com la de Seat del 1971 o les vagues generals del Baix Llobregat de 1974, seguides de les de 1976 a la mateixa comarca i a Sabadell, i de les grans manifestacions per l’amnistia del mateix any a Barcelona (i només després a Madrid). Sort que CCOO i la Fundació Cipriano García sí s’han ocupat d’aquestes efemèrides. Igual que, de la mà de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, s’ha commemorat el 60 aniversari del Tribunal de Orden Público (TOP), gairebé en paral·lel a la celebració de la creació a Catalunya de les mateixes Comissions Obreres.
Comissariada per Carlota Vidal i Gerard Rodríguez i amb una gran aportació de documentació de l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, l’exposició Generacions TOP. Resistir, protestar, conquerir es pot visitar a La Model de Barcelona des del novembre i fins a finals de gener. Senzilla però efectista i més que pedagògica, aquest mostra ha posat per primer cop dins de les cel·les d’una presó el cap de Franco en persona i els seus secuaços del TOP i de la repressió policial. També ha aparcat un Seat 600 al panòptic de La Model com a símbol de la importància de la classe obrera en la lluita contra la dictadura. Generacions TOP està aixoplugant un munt de visites i activitats paral·leles i, en el marc del 50 aniversari de la mort de Franco, reclama a crits que es prorrogui. Haurien de veure-la, com a mínim, tots els estudiants de secundària.
Avançant-se (i al marge) al programa presentat per Pedro Sánchez amb motiu del 50 aniversari de la mort de Franco, i encara més avantguardista i trencador del que pugui programar el grup de treball creat a correcuita pel Govern català ja estrenat el 2025, aquesta exposició és, en definitiva, una expressió exitosa de la tasca persistent que fan molts joves historiadors i moltes entitats memorialistes. I que no sempre és prou reconeguda ni rep el suport econòmic, públic, institucional i mediàtic necessari. Perquè no tot (ni principalment) l’antifranquisme va ser Salvador Puig Antich, l’execució del qual sí que va ser justament recordada quan feia mig segle. Com ho seran enguany les dels militants d’ETA Juan Paredes Manot Txiki i Ángel Otaegui i del FRAP José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, executats el 27 de setembre de 1975.
Franco moria matant mentre la democràcia arribava a l’alba cantada per Luis Eduardo Aute i Rosa León. O estirant de l’estaca de Lluís Llach. Però, sobretot, gràcies a la militància clandestina d’aquell (en realitat d’aquests, en plural i amb proximitat) que Raimon havia conegut sempre igual. Un d’ells -un entre tants, però tampoc n’hi ha tants- va celebrar un mig segle llarg la tardor passada. I ho va recordar humilment, sol i somrient, sense gaire més fotos que les dues que encapçalen i tanquen aquest article, el mateix dia que, a La Model, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica va aprofitar el marc de l’exposició Generacions TOP per presentar l’enèsima tramitació (tant de bo sigui la bona) de la nova Llei de Memòria Democràtica de Catalunya.
Parlem del militant comunista, treballador metal·lúrgic i després historiador, professor i polític ecosocialista terrassenc Enric Cama (Barcelona, 1947). El 9 de desembre del 2024 va tornar per primer cop, 50 anys després d’haver-ne sortit, a la cel·la 402 on va estar empresonat a La Model per la seva activitat a CCOO. És el mateix Enric Cama que la nit del 23-F, sol i de guàrdia al telèfon, va ser Gary Cooper al local del PSUC de Barcelona, al carrer de Santa Anna, coordinant la reacció de moltes agrupacions i militants a l’intent de cop d’Estat. Per què algú no escriu o filma aquesta desconeguda anatomia d’un instant? Són gent com ell qui va combatre la dictadura i a qui hem de celebrar en aquest mig segle llarg si volem assegurar-nos, tal i com pinten les coses, alguna dècada més de democràcia.
Font: Marc Andreu (Periodista i historiador, és codirector de ‘Treball’)
BELLATERRA.CAT 