L’interior de l’edifici va ser enderrocat l’any 2018, davant la passivitat de les administracions públiques, que van deixar perdre un patrimoni cultural històric.
Interior actual de la Sala Granados (avinguda Tibidabo).
Interior de la Sala Granados, després de l’enderroc.
Una façana atrotinada al número 18 de l’avinguda del Tibidabo, amb relleus de quatre figures femenines que evoquen unes muses, és l’únic vestigi que queda de la Sala Granados, una discreta torre modernista que va ser l’auditori del pianista i compositor Enric Granados.
L’Acadèmia Granados
Enric Granados (1867-1916) és considerat un dels músics catalans més importants de la seva època. Va començar guanyant-se la vida com a pianista als cafès barcelonins, fins que va trobar un negoci molt més lucratiu amb les classes particulars a famílies benestants.
Enric Granados al piano, l’any 1914 (Bibliothèque Nationale de France).
L’any 1901 va crear la seva pròpia acadèmia,1 al primer pis del carrer Fontanella, 14, on ensenyava la seva tècnica del pedal. Quan la institució va créixer es va instal·lar en un xalet del carrer Girona, 89. El 1911 l’Acadèmia Granados es va veure obligada a deixar el local, traslladant l’activitat a la residència familiar, al número 20 del mateix carrer Girona.
Va ser aleshores quan el seu amic i mecenes, el doctor Salvador Andreu, li va construir l’auditori de l’avinguda Tibidabo, just davant de casa seva. Un espai on el pianista pogués desenvolupar l’activitat docent i, alhora, oferir recitals per a la burguesia d’aquella urbanització de luxe, de la que el doctor Andreu n’era el promotor. A canvi, Granados va impartir classes de piano a les seves filles.
Sala Granados, un auditori modernista
Sembla que la nova sala de concerts de l’Acadèmia Granados ja funcionava a finals de 1911. Però no es va inaugurar fins a l’1 de febrer de 1912, amb un recital d’alumnes premiats al concurs de piano del centre. Tres dies després es va celebrar una segona inauguració, amb un concert del mateix Enric Granados.
Programa inaugural de la Sala Granados (Núvol).
Més enllà de les audicions del mestre i de l’alumnat, a la Sala Granados també s’hi van fer conferències, sessions magistrals i recitals d’artistes com el guitarrista Emili Pujol, els violinistes Mathieu Crickboom i Joan Manen o els pianistes Arthur Rubinstein i Édouard Risler.
El xalet de l’avinguda Tibidabo tenia quatres plantes. A més de l’auditori disposava d’aules i un petit estudi amb jardí, on el compositor podia treballar en les seves obres, com les cèlebres Canciones Amatorias, que va estrenar amb Conxita Badia a la mateixa Sala Granados el 1915.
L’Acadèmia Granados, a més de les classes de piano, impartia estudis d’armonia, solfeig, violí, violocel i, fins i tot, d’història de la música i gimnàstica rítmica (El Poble català).
A més de les classes de piano l’Acadèmia Granados impartia estudis d’armonia, solfeig, violí, violocel i, fins i tot, d’història de la música i gimnàstica rítmica (El Poble Català).
Un final tràgic
Granados i la seva dona van morir durant la Primera Guerra Mundial, quan tornaven d’un viatge als Estats Units. El pianista havia estrenat a Nova York l’adaptació operística de Goyescas i, fins i tot, havia fet un recital a la Casa Blanca.
El 24 de març de 1916 el vaixell Sussex, on viatjava al matrimoni, va ser torpedinat per un submarí alemany al canal de la Mànega. Granados, que no sabia nedar, es va ofegar amb la seva dona.
Acadèmia Granados
La Sala Granados en els seus primers anys (Museu de la Música).
La seva mort va causar un gran impacte a Barcelona, que li va dedicar un carrer a l’Eixample. També a Sarrià, que encara era vila independent. D’aquí que Granados sigui una de les poques personalitats, potser l’única, que té dos carrers amb el seu nom a Barcelona.
De Chopin a Matrix
Frank Marshall, deixeble del pianista, va continuar amb l’activitat de l’escola, reconvertida en Acadèmia Marshall. A mitjans dels anys vint, amb el suport de Salvador Andreu, va iniciar unes obres per potenciar la Granados com a sala de concerts i espai escènic, que havia d’acollir el Teatre Íntim d’Adrià Gual. Però el doctor va morir el 1928 i el projecte mai es va fer realitat. L’Acadèmia Marshall va continuar la seva tasca en altres locals, fins al dia d’avui.
Interior de la Sala Granados després de la marxa de l’estudi Voz de España
L’auditori després de la marxa de l’estudi de doblatge (Núvol)
L’edifici va passar a Pedro María Reynoso, gendre del doctor Andreu.
El 1936 el va llogar a Voz de España, una empresa de doblatge. Als seus aquests estudis, que van funcionar durant més de setanta anys, s’hi van doblar pel·lícules com West Side Story, Mary Poppins, Rocky, Grease o Matrix.
La propietat de la finca va anar canviant de mans.
Reynoso la va vendre a la Mutua Patronal Panadera del Gremi de Flequers, que l’any 1975 va construir a la parcel·la contigua un centre d’accidents laborals i rehabilitació, la clínica Sant Honorat, batejada en honor al patró dels forners.
Salvem la Sala Granados
El 2009 l’estudi de doblatge va deixar el local a causa de l’increment del lloguer imposat pel nou propietari, la multinacional Reale Assegurances. L’edifici va quedar abandonat i en un progressiu estat de ruïna.
Es va crear la plataforma Salvem la Sala Granados, que va redactar un projecte de rehabilitació per recuperar la sala de concerts i establir-hi un museu. Van presentar la proposta a la propietat, a l’Ajuntament i a la Generalitat, sense obtenir respostes.
Façana de l’antiga Sala Granados
Relleu femení a la façana de l’antiga Sala Granados.
El 2017, quan s’estava celebrant l’Any Granados, es va fer pública la venda de l’immoble a una clínica estètica. Com que l’interior de l’edifici no estava catalogat, els nous propietaris van enderrocar-lo l’estiu de 2018.
Avui la Sala Granados és un solar. Només en queda la façana de l’avinguda Tibidabo, decorada amb els relleus de quatre muses modernistes. Les últimes muses de Granados.
Font: Histories de Barcelona
BELLATERRA.CAT 