Fre judicial a la possibilitat d’abocador a Can Fatjó dels Aurons, km 0 de Bellaterra
Clot Can Fatjó dels Aurons (km0 de Bellaterra)
Segons publica Cerdanyola Info, aquesta resolució confirma la sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu 6 de Barcelona, presentada per l’empresa contra l’Ajuntament de Cerdanyola i l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra, l’any 2021.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs presentat per l’empresa Puigfel i dona suport a la sentència de 2021 contrària al projecte d’abocador de Can Fatjó dels Aurons amb terres i runes.
Actualment el clot de Can Fatjó del Aurons s’omple de terres netes per a la seva restauració.
Aquesta resolució confirma la sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu 6 de Barcelona, presentada per l’empresa contra l’Ajuntament de Cerdanyola i l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Bellaterra, l’any 2021.
El president de l’EMD, Ramon Andreu, informava d’aquesta resolució del TSJC al plenari d’ahir dilluns de l’EMD de Bellaterra, tot admetent que desconeixia si l’empresa Puigfel havia presentat un nou recurs i, per tant, si la resolució és ferma. Andreu indica que actualment aquest clot de l’antiga argilera Almar s’està omplint amb terres netes per a la seva restauració paisatgística.
Un llarg procès
L’any 2011 sorgia la noticia d’un possible abocador de residus d’ecoparc -com el del dipòsit Elena- a l’argilera de l’empresa Almar -sobre el que Puigfel tenia drets d’explotació des de 2009- i que s’havia incorporat al Pla de Viabilitat Econòmica de l’Ajuntament de Cerdanyola com una possibilitat de futur.
En aquell moment, el president de l’EMD de Bellaterra, Ramon Andreu, manifestava l’oposició del veïnat davant “la possibilitat de tenir un abocador d’escombraries a menys de 20 metres de les cases” i a menys de 500 metres d’escoles, hospitals i hotels de Sant Cugat. Andreu es mostrava disposat a endegar “tot tipus d’accions legals, polítiques i socials”, convidava l’Ajuntament de Sant Cugat a sumar-se a l’oposició i demanava a l’Ajuntament de Cerdanyola que reconsideri la que considerava predisposició a tirar endavant el projecte.
L’aleshores alcaldessa de Cerdanyola, Carme Carmona, comunicava la seva oposició a aquesta instal·lació destacant que “Cerdanyola ja compleix amb escreix la seva quota d’acollir abocadors al seu terme municipal”, rebuig que posteriorment aprovava el Ple de l’Ajuntament en una moció amb suport unànime del Consistori que recordava la proximitat a centres escolars, centres esportius, hospitals, oficines, hotels i habitatges. També s’arribava a aquest rebuig a l’abocador al Parlament de Catalunya.
Paral·lelament, es creava una plataforma ciutadana a Bellaterra que anunciava la intenció d’emprendre la via judicial per aturar una activitat que afirmaven que vulnerava la legislació vigent.
A finals d’aquell 2011 s’anunciava la retirada d’aquell primer projecte d’abocador de residus amb bales d’ecoparc, però l’empresa va intentar aconseguir poder fer al clot un abocador de terres i runes que aquesta resolució del TSJC frena novament.
Sentència del TSJC
Davant la sentència del Jutjat Contenciós.-Administratiu 6 de Barcelona de l’any passat, l’EMD ja va destacar que deixava clar que la implantació d’un abocador s’ha de fer amb un Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal i no a través de la via administrativa que defensava l’empresa, la d’un Projecte d’Actuació Específica
Ara, la resolució de la Sala del Contenciós del TSJC indica que el recurs presentat per Puigfel oblida que l’activitat que es reclama “és una activitat d’emmagatzematge o abocador de residus, que de cap manera es troba prevista pel planejament” i considera que la sentència del Jutjat Contenciós.-Administratiu 6 de Barcelona analitza “el fons de la qüestió plantejada” sense que aparegui “la pretesa arbitrarietat o falta de motivació”.
El text judicial afegeix que “concretar la ubicació idònia” d’un abocador a la simple “iniciativa d’un sol·licitant de llicència per als terrenys que l’interessin no és sinó una hàbil manera de reduir al no res tant la potestat discrecional del planejament com el règim i garanties que han de presidir l’òrbita del planejament”.
Actualment, el Ruszwurm està dirigit per Mikós així com per les seves filles, Lídia. i Annabella, i els principals pastissers són els mestres Szabolcs Ács i József Juhász.
Especialitats de la pastisseria Ruszwurm de Budapest
A la primavera de 1932, un distingit aprenent de rebosteria va arribar a Ruszwurm: Blanka, la filla del ministre de finances, baró Frigyes Korányi. Va treballar molt durant mig any per aprendre la feina. Quan havia de fer l’examen, Henrik Spelter, president de l’associació d’artesans, li va fer les preguntes. Pel que fa a la recepta del gelat, el president es va sorprendre molt de saber la quantitat dels ingredients (un litre d’aigua, un kg de sucre i un kg de fruita triturada). Va comprovar la seva resposta amb Ferenc Tóth, el tutor de Blanka, que va dir que la resposta era correcta. El president va dubtar de la composició del gelat perquè el va trobar massa espes per congelar-se. En altres llocs s’utilitzaven de vuit a deu litres d’aigua en comptes d’un litre. L’altre examinador, József Szikora, també va expressar els seus dubtes i va tenir una disputa amb Ruszwurm sobre la composició del gelat. Finalment el vell mestre es va girar cap a Szikora i li va dir: “Escolta, fill meu, ni tan sols vas néixer quan jo ja estava fent un gelat d’aquesta manera”.
Un cop superat l’examen, van fer una festa a la sala interior de la pastisseria i la baronessa va rebre el carnet d’ajudant de pastissera. Al taller hi havia tres aprenents més (Julianna Jakus d’Esztergom, Ágnes Mérő de Járosd i Erika Vendrei de Badacsony, a més d’Ilona Tóth, filla del mestre), cosa força rara en aquells temps. Fins l’any 1940, Ferenc Tóth va ser l’únic pastisser que va signar un contracte amb alumnes per preparar-les per a l’examen d’ajudant.
Porta d’entrada a la Pastisseria Ruszwurm de Budapest|Cedida
Ferenc Tóth va obrir altres tres botigues (una al carrer Mészáros 10, una altra a la cantonada del carrer Hegyalja amb el carrer Budaörsi, i la tercera davant del balneari Lukács) i va lliurar les comandes amb cotxe. Vilmos Ruszwurm va morir l’any 1936, als 84 anys. La mort del mentor dels pastissers hongaresos va despertar la més profunda simpatia en grans masses de la societat. Al funeral va assistir Henrik Spelter, president de l’associació d’artesans i va pronunciar un emotiu discurs de comiat. Va valorar els valors humans de Vilmos Ruszwurm, la seva excel·lent professionalitat i tots els seus mèrits que li van fer guanyar una gran popularitat. La coral de pastissers va cantar cançons de dol a la festa de comiat. La seva filla, Ilona, i la seva família es van traslladar de nou a la casa, i Rezső Ruszwurm va vendre la seva herència (una part de la casa, la pastisseria i el dret d’utilitzar el nom) a Ferenc Tóth. La segona guerra mundial va destruir tot el que Ferenc Tóth va aconseguir amb el treball dur. L’any 1945, després del setge, va haver de reactivar el seu negoci enmig de dificultats. Uns anys més tard, quan la botiga va recuperar la seva antiga glòria, va ser nacionalitzada el 20 de febrer de 1951.
Després de la nacionalització, els pastissos es van lliurar a la rebosteria Ruszwurm des de la planta de dolços del carrer Roham. Ferenc Tóth, el pastisser i antic propietari, va ser estigmatitzat com a explotador. Mária Kalmár, que havia treballat a la botiga com a venedora durant vint-i-cinc anys, i Margit Machnievitz també, no van poder mantenir contactes amb el seu antic cap i la seva família. Un any després Ferenc Tóth va aconseguir feina d’un bon conegut, i més tard va treballar com a obrer no qualificat. En el seu temps lliure feia dolços per als seus néts i oferia alguns d’aquests productes als seus companys de feina. El cap de comptabilitat es va adonar d’això i li va aconsellar que es presentés a la nova pastisseria que s’havia d’obrir al carrer Lőportár. Aquesta idea va sortir bé, Tóth va aconseguir una feina i va ser un apreciat membre de la Companyia de Restaurant i Buffet durant deu anys. Va treballar des de primera hora del matí fins a les 14.00 hores, i a la tarda feia decoracions de sucre (roses, violetes, khalas i moltes altres) per a pastissos a casa. Per a les exposicions teixia cistelles d’orelles grans, les envasava amb flors de sucre, lligava una cinta de sucre a l’orella del cistell i els seus productes van guanyar diversos premis. Després de la nacionalització, la pastisseria Ruszwurm va ser tancada com a pròpia durant un parell d’anys, l’empresa de càtering del districte 1 i 12 només gestiona la botiga de llaminadures del carrer Tárnok. Quan els responsables de la pastisseria Vörösmarty (anteriorment Gerbaud) van saber això, van voler fer-se càrrec de la botiga. El responsable de l’Empresa de Restauració no va donar el seu consentiment, i aquesta darrera empresa acabava d’obrir la pastisseria el 20 d’agost de 1960. L’antic propietari, Ferenc Tóth, era l’encarregat de gestionar la botiga, però va rebre l’avís en poc temps. El motiu va ser que sota la seva gestió el local es va convertir en un punt de trobada de molts aristòcrates. Per descomptat, això no era cert. Només una dona aristòcrata, que s’havia quedat al castell, va venir a la botiga amb el seu fill malalt. La majoria dels aristòcrates havien fugit a l’estranger, o estaven a la presó, o tenien feina en algun lloc, però no anaven a botigues de llaminadures. En qualsevol cas, Ferenc Tóth no tenia permís per dirigir la pastisseria, i en aquell moment ni tan sols es podia retirar. Durant set mesos va treballar a la fàbrica de confiteria Krisztina. Va fer la seva feina correctament, però va tenir diabetis a causa de les moltes preocupacions, i el 1973 li van amputar la cama dreta per estenosi aòrtica. Va morir l’any 1975 després de molt patiment.
Després de la reobertura del Ruszwurm l’any 1960, els treballs van continuar de nou al taller annex a la pastisseria. L’empresa de càtering del districte 1 i 12 va subministrar les matèries primeres per a pastissos després d’una liquidació de comptes. A la botiga hi havia bons professionals que venien de l’Empresa de Càtering, però mai van arribar al nivell de qualitat anterior.
Interior de la pastisseria Ruszwurm de Budapest|Cedida
Malauradament també passava a vegades que no hi havia pastissers disponibles, o a la nit les tasques de rebosteria les feien persones que tenien una feina diürna en un altre lloc. És fàcil imaginar quins pastissos van cuinar aquesta gent cansada i esgotada. Cinc cambrers van servir a Ruszwurm amb camisa vermella. Segurament, la indignació va ser gran.
Donada aquesta preferència, István Lukács, que va estudiar la feina i va treballar abans per a Gerbaud, va venir a treballar a Ruszwurm. Va ser el mestre que va començar a preparar la pasta de crema Ruszwurm després de Ferenc Tóth. Els seus predecessors també ho podrien haver fet perquè, en la nacionalització, el senyor Tóth es va veure obligat a lliurar el llibre de càlcul, que hauria permès a qualsevol pastisser preparar tots els pastissos, inclosa la tradicional pastisseria de crema Ruszwurm, però no van fer cap esforç. . Aquesta crema de pastisseria requereix més atenció, i ha d’estar acabada de fer segons el consum a la botiga. Ara bé, aquesta és la manera com es fa, i tant de bo es mantingui com l’aprovat, que està avalat per l’experiència de la direcció actual i dels dos talentosos ajudants.
Malgrat els períodes de temps tempestuosos, les institucions de llarga trajectòria encara són capaços de reviure de vegades. Afortunadament, això també passa amb la pastisseria Ruszwurm, ja que és un lloc popular entre molts de nosaltres, i potser fins i tot entre les nostres àvies. Acostumem a escoltar a la ràdio, de vegades fins i tot avui, l’agradable veu de baríton de l’antic actor Andor Ajtay cantant “… és agradable tenir una cita al vespre a Ruszwurm”, quan “… el vent s’instal·la entre els arbres”. Bé, el vent no ha revifat, però Ruszwurm sí.
El 1990, que va ser el primer any del canvi del sistema polític, el procés de privatització espontani es va desenvolupar ràpidament. El Ruszwurm va ser adquirit per un propietari estranger i el seu destí es va tornar incert. Aleshores, el local va ser llogat pels fills i néts de Mátyás Szamos, que van donar nom a la marca “Szamos Maspapan”, i més tard van comprar la botiga l’any 1994. Actualment, el Ruszwurm està dirigit per Mikós així com per les seves filles, Lídia. i Annabella, i els principals pastissers són els mestres Szabolcs Ács i József Juhász.
El 1999, Mátyás Szamos, el fundador de la dinastia de pastissers, va rebre l’Orde de la Creu Petita de la República d’Hongria. La màxima administració estatal hongaresa va donar les següents raons per al premi: “En agraïment al desenvolupament i el cultiu de les millors tradicions de la indústria de la pastisseria hongaresa i de les seves exitoses activitats empresarials privades”.
Font: (József Hazai nee Ilona Tóth: “The history of the Ruszwurm”, 2000)
Ruszwurm Cukrászda 1014 Budapest, Szentháromság Street 7. +36 (1) 375-52-84 ruszwurm@t-email.hu
El 15 de setembre de 1973 (BOA 15 octubre 73) Mossèn Antoni Oliver, nat a Mallorca, va ser nomenat encarregat de la parròquia de Bellaterra i posteriorment rector. Ser rector de Bellaterra no li venia de nou ja que també tenia al seu càrrec altres parròquies semblants, la de La Floresta, que pertanyia a Sant Cugat, i la de Vallvidrera, depenent de Barcelona. Les dues estaven en barris dependents i amb problemes de serveis semblants.
Durant els primers deu anys no va ocupar les dependències de la parròquia. El 1982, però, decideix fixar la seva residència a Bellaterra o, si més no, com diu ell en una entrevista publicada en el núm. 43 de la revista L’Esquirol: «hi dormo cada dia» [a Bellaterra].
El tarannà de mossèn Toni era el d’aquella fornada de capellans compromesos amb la lluita per les llibertats i en l’exercici d’un contacte estret i diari amb els seus parroquians. El seu esperit era, com diu ell: «més de voluntat que d’acumular càrrecs». La seva tasca realitzada al Tercer Món evidenciava el seu esperit de missioner. També es declarava catalanista i nacionalista i aquesta convicció ideològica el va dur a recolzar obertament el moviment segregacionista. La imatge però, que projectava Bellaterra com la d’un lloc de gent rica i poc concienciada, podia entrar en contradicció amb les seves idees. Per aquesta raó va adreçar els seus esforços a connectar amb la gent jove del barri. Fruit d’aquest treball fou la creació del Grup Escolta de Bellaterra i el grup de Catequesi, en conxorxa amb el consell Parroquial.
Mossèn Toni també va heretar una església amb força deficiències estructurals. Ell mateix, per exemple, es va encarregar de substituir unes bigues de fusta afectades pel corc. Ho va fer junt amb dos operaris perquè deia que preferia fer la fina a demanar diners. Altres millores van ser la col·locació de dos llums de forja dels qual n’estava molt orgullós, unes reixes de separació, la nova ceràmica ornamental amb rajola típica d’església, que no de cuina com popularment se la suposa (meitat verda i meitat color crema) i pintar l’edifici que, per inversemblant que pugui semblar, va trigar més de seixanta anys en ser pintat.
Pel que fa a la relació veïnal, mossèn Toni va topar amb la gent de l’Opus Dei que li reclamaven certes formes de culte. Ell deia que eren qüestions secundàries que «per anar a Déu hi ha molts camins i la celebració de la Eucaristia no pot ser ocasió de fricció».
En el moment de la seva arribada, el país estava immers en un importantíssim procés de canvi. El franquisme tenia els dies comptats o, si més no, així ho pensava un gran sector de la societat. Per a l’altre sector, qualsevol canvi significava la pèrdua d’uns valors perpetuats per un règim dictatorial. Afortunadament, el 20 de novembre del 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la societat iniciava el procés de transició cap a la democràcia i, sobretot, cap a les llibertats. Mossèn Toni era un ferm defensor d’aquestes llibertats i el seu ideari l’aplicava a la seva feina.
Per entendre millor de quina realitat veníem, transcriurem alguns escrits de la Hoja Dominical de Bellaterra del 22 de juny del 1951 i que reflecteixen la moral que va ser present, i imposada, durant més de quaranta anys al nostre país.
«Consultorio moral Pregunta. – Tengo una amiga algo mayor que yo, que me lleva a sitios de diversiones peligrosas a donde yo no iría, y va siempre muy pintada y a la última moda, pero por lo demás es buena. ¿Debo dejarla? Respuesta. – Vale más que la deje, porque aunque no sea mala, no le enseñará nada bueno. Pregunta. – ¿Tendrá pena en el Purgatorio el pintarse la cara y los labios? Respuesta. – Si es con exceso o por vanidad o por algún otro fin pecaminosa, sí senyora.» «Modestia en todas partes Personas que van por la calle con los brazos al aire, en la puerta de la iglesia se ponen un jersey con mangas. Lo cual está bien pero a medias. Me explicaré. Está bien que se procure la máxima modestia en el templo. Pero no está bien que se descuide la mínima en la calle. Porque la modestia es virtud de todo lugar. Por lo mismo, ponerse el jersey con mangas para entrar en la iglesia está bien. Lo que está mal es no ponérselo hasta que se llega a la puerta.»
Aquests textos de mossèn Armengol són prou significatius per a definir una època. Però seria injust per la nostra part no constatar que el nostre capellà també tenia algunes idees de justícia distributiva més pròximes a un pensament d’esquerres que no pas a la ideologia imperant. Vegem un exemple extret de la mateixa Hoja Dominical:
«Rayo de luz – ¿Por qué afirmó usted que los ricos no quieren sinceramente resolver la cuestión social? – Porque rechazan la clave de esa solución que es una mas justa distribución de la riqueza. Y tu comprendes que si para abrir una puerta, yo comienzo por echar al rio la llave (clave), es que no la quiero abrir, aunque diga lo contrario… – Es que a lo mejor usted no se hace cargo de las dificultades. ¿Es usted a caso un técnico financiero? – No hace falta tanto, hijo. Reconozco que los pobres ricos tienen que debatirse en medio de dificultades enormes para sacar a flotes sus respectivos negocios; pero los sacan y los prosperan… ¿Por qué será que al tratarse de distribuir mas justamente la riqueza, no atinan con la fórmula?»
Mossèn Toni també va obrir l’església a actes no litúrgics com, per exemple, els concerts de Nadal que organitzava la Companyia de Teatre La Inestable conjuntament amb la Coral Cerdanyola, dirigida per en Jordi Morral, o actes commemoratius vers la figura de mossèn Cinto Verdaguer de qui era un fervent admirador, etc.
Els aires nous que va portar mossèn Toni no van estar exempts d’alguns conflictes i, a mida que passava el temps, aquell esperit emprenedor va decaure: en part per la poca implicació dels parroquians en els temes d’església, i potser també perquè, quan un hom es fa gran va perdent pistonada i destria cap allà on vol dirigir les seves forces. Tot i així, i quan va esclatar el tema de la segregació, el mossèn es va implicar molt directament, tant en la seva adhesió al projecte com amb la utilització dels sermons per a recolzar la iniciativa, motiu pel qual va ser recriminat pel alguns veïns. En Frederic Roda ens diu que, a mida que passava el temps, la dicció de mossèn Toni es feia més tancada, més mallorquina, i molt sovint era difícil d’entendre’l. Potser era un simptoma de desconnexió amb els feligresos? Qui ho sap! Sigui com sigui, però, el seu pas per la parròquia va ser vital per afrontar un moment de canvi polític que tancava amb un règim on l’església havia tingut un protagonisme fonamental i tristament recordat, i que podia suposar també el trencament de l’estament eclesial amb la societat. Mossèn Toni ho va entendre perfectament i es va recolzar i amb encert, tal i com hem dit en el capítol del GEB, amb el jovent de Bellaterra. El seus pas per la parròquia sempre serà ben recordat.
La darrera època
El 31 de juliol de 2005, mossèn Toni va decidir deixar la parròquia i tornar a la seva Mallorca natal. Feia temps que ho demanava i la jerarquia no acabaven mai de resoldre-ho. També, el nomenament del bisbe de Terrassa, derivat de la nova ordenació de la diòcesis i el tarannà d’aquest, van precipitar les coses, de manera que va resoldre tirar pel dret. Això va fer que la parròquia es quedés sense titular. Així ho recorda l’Albert Cusidó:
«Ara soc l’ostiari (el que obre les portes), el que tinc les claus. Quan va marxar el Toni em va donar les claus i quan van venir del bisbat, em van preguntar si tenia les claus per raó de veïnatge i em va explicar més o menys com estaven les coses. El Toni ho feia tot: netejava l’església, l’escombrava. Ho feia tot! Quan va marxar la va deixar ben proveïda de flors i tot ben net i polit. Ara, pel fet de no tenir sacerdot resident, els parroquians ens encarreguem del funcionament material de la parròquia i tots els fidels en general s’hi senten més implicats. Hi ha hagut una transició; hem passat d’un “règim rectoral” a un “regim assembleari”. »El bisbe de Terrassa va haver de venir l’agost a fer missa i va explicar el motiu que no s’hagués proveït amb temps la plaça. Va dir-nos que els bisbats de tot Catalunya es reuneixen i cobreixen les places bacants el mes de setembre, per tant, el més de juliol no ho podien fer. Mossèn Coronado va venir tot el més d’agost. El mes de setembre de 2005 va ser nomenant, provisionalment, rector de Bellaterra mossèn Blai Blanquer i vicari el pare jesuïta Gabriel Bayés. En aquell interregne els feligresos es van sentir desprotegits i em venien a veure per oferir-se. Vaig notar que els diumenges al vespre, abans érem unes trenta-cinc persones i ara érem unes cinquanta. »El juliol del 2006 el pare Bayés va prendre possessió solemne (amb l’assistència del senyor Bisbe) del càrrec de nou rector, i definitiu, de la parròquia.»
Pel que fa al Consell Parroquial, en Ramon Ribalta era l’encarregat de portar el números. Poc abans de morir el vàrem anar a veure. La Comissió Bellaterra 75 havia tingut la pensada de promoure una campana commemorativa dels setanta cinc anys de Bellaterra. En Ribalta va dir que era una bona idea però que millor seria dedicar els diners de la campana a altres qüestions més urgents, com, per exemple, reparar les bigues de l’església que estaven (i encara estan) plenes de corcs. Ell mateix tenia entre mans la col·locació d’un dels suports de la marquesina de la porta lateral que dóna a l’avinguda Joan Fàbregas, fet malbé pel corc.
La manca de diners ha estat una constant a la parròquia. De fet aquest és un problema que tenen totes les parròquies. Els rectors i el Consell Parroquial han de fer mans i mànigues per a tenir una mica de calaix per a proveir l’església i fer front a les despeses de manteniment. Però, malgrat les petites astúcies, quasi sempre, per a no dir sempre, és insuficient. Per això cal disfressar el números alhora de portar-los al bisbat i fer la declaració anual. El 34% del que es recapte a les parròquies va a parar al bisbat. Hi ha també el que se’n diu les col·lectes manades (Mans Unides, Germanor, el Domunt, Càritas, etc.) on s’estableix uns mínims a recaptar. El dia 4 de cada més el bisbat fa uns càrrecs fixes i si en una de les recaptes manades un any es recull menys que l’anterior, obliguen a cobrir la diferència. Un bon grapat d’anys errere, quan es feia una reparació i hi havia algú que la pagava, l’obra no cotitzava. Ara, en canvi, si la reparació costa 600 €, per exemple, cal ingressar al bisbat el 34%. És a dir que cal tenir 900 € per cobrir l’obra. Aquest no és un exemple inventat, val a dir-ho, ja que a Bellaterra s’ha donat el cas. Si avui es fes una campanya de recapta per arreglar l’església, part dels donatius anirien d’anar al bisbat. Amb aquestes condicions és difícil sostenir una parròquia. De la conversa amb en Ribalta deduïm que se les veia i desitjava per quadrar números.
En els primers temps hi va haver la Junta d’Obres, després el Consell Econòmic i finalment el Consell Parroquial. En l’època de mossèn Plàcid, la Junta d’Obres era una figura decorativa perquè el mossèn feia el que volia. En Santiago Vila Puig recorda que quan va ser al Consell Parroquial, el que deia en Toni també anava a missa, i mai millor dit. Per altra banda, l’actitud de la gent que ve a la parròquia ha canviat molt i, fins a un cert punt, li han perdut el respecte. L’Albert Cusidó n’és un testimoni de primera línia.
«La gent que fa servir l’església per batejos, comunions, bodes, etc., ni les gràcies! Ni tan sol per pagar a la Raquel que ve els dissabtes i diumenges a netejar. Quan la gent fa ús de l’església, no paga res. Vàrem parlar amb el Ribalta d’establir un preu, però no ho vàrem aplicar. En certa ocasió hi havia programat dos batejos i no s’hi van presentar. Jo li dic al pare Bayés que no ho havia vist mai, això i ell em diu que a Sant Cugat, fins i tot casaments! Es clar! La gent, per prevenció, fan reserves a diferents esglésies i després, se n’obliden.»
De l’esplendor d’aquells primers anys, quan els anomenats cacics de Bellaterra van construir aquella «ermita particular de uso público» molt ben proveïda, s’ha passat a un temps de certa decadència. L’església ha perdut protagonisme social dins el barri, limitant ara el seu servei a les misses preceptives. El GEB segueix ocupant les dependències dels baixos de la rectoria i d’altres annexes que mossèn Toni va fer bastir a peu del pati que dona al torrent. Però la seva vinculació amb l’església ja no és la mateixa que al principi. El mateix mossèn Toni va deixar la supervisió del GEB quan va considerar que els seus caps podien fer la feina sense la seva presència. Ell seguiria essent el seu valedor, però deixant de banda el protagonisme dels primers anys. Bellaterra, a les darreries del segle XX, va viure el que molts estudiosos del tema van anomenar «crisi de fe». Però, tanmateix, l’església, la parròquia, perviu per a acollir aquells que troben en la religió una resposta. Altres esperen que la seva presència dins la comunitat traspassi els límits de la devoció i s’impliqui en el dia a dia dels veïns. Si mes no, la parròquia, al llarg d’aquest setanta-cinc anys, tant si era parròquia com no, ha viscut frec a frec amb les inquietuds del barri i ha esdevingut una veu preeminent en la construcció d’una identitat que, amb més o menys transcendència, ha definit el tarannà d’un nucli urbà de característiques peculiars. I aquesta transcendència és la que pot fer despertar l’endormiscament social que ara viu la parròquia de Bellaterra.
Nota: Molts dels arxius i documents de la parròquia han desaparegut, cosa que ha dificultat el nostre treball d’investigació. Això ha representat un greu problema alhora de fer una crònica acurada. La memòria dels veïns ha suplert amb escreix aquesta mancança documental.
Diploma emès per Ràdio Bellaterra. Els nois s’ho prenien seriosament, això de fer ràdio|CEDIDA
Quatre anys després que Bellaterra aconseguís el reconeixement de Parròquia independent (1968), mossèn Armengol va morir. El seu lloc l’ocuparia mossèn Toni Oliver, un capellà ben diferent a mossèn Armengol. Aleshores les germanes del primer van haver de marxar de la rectoria i, per consegüent, tancar l’escola Parroquial. La feina va ser treure-les. Fins i tot va haver d’intervenir el bisbat. La transició d’un mossèn a un altre coincideix amb el procés de la transició política del país, i ambdues figures representen les ideologies de l’abans i el després. Mossèn Plàcid va marcar tota una època a Bellaterra, pel seu tarannà i per la seva conxorxa amb els veïns, alguns dels quals estiraven més el braç que la màniga per assolir petites parcel·les de llibertat a les que el rector, de vegades, hi feia la vista grossa.
Ràdio Bellaterra
Per estrany que pugui semblar, inseríem aquesta petita referència de Ràdio Bellatrra en el capítol de l’església, i més concretament al costat del capítol de mossèn Armengol perquè va ser precisament ell qui va impulsar el projecte. La informació l’hem pogut aconseguir del número 22 de la revista L’Esquirol del Vallès i de la conversa amb un dels seus protagonistes, l’Agustí de Uribe i Fàbregas.
Tot va començar l’estiu de 1960. En Joan Riu, i amb el beneplàcit del rector, proposa de fer una ràdio als baixos de la rectoria. Uns quants joves veïns s’hi apunten. Així ho recorda l’Agustí que, tal i com diu ell, era locutor presentador:
«L’elenc estava format per en Jaime Rosal, José Pedro Cladera, Joan Riu i jo mateix. Jo tenia 14 anys. Ho fèiem a l’estiu i crec que l’horari era de migdia o tarda. La Ràdio va dinamitzar coses a Bellaterra. Vàrem crear uns festivals de Bellaterra a l’Hostal, al teatre de l’Hostal. Fins i tot triàvem Miss Bellaterra. El primer any va ser la Maria José Cassolà 1959 (1) i la Guillermina Barberà el 1960. Hi havia dames de honor. Ens posàvem en contacte amb les ràdios de l’entorn i convidàvem a les primeres figures dels seus elencs. Per exemple “El Ruiseñor del Vallés”. Eren festivals de Ràdio oberta. Es feia a la tarda i durava dos o tres hores. Venia a ser com una continuació dels Jocs Florals que es feien a Bellaterra».
(1) La data de començament que ens dona l’Agustí no correspon a la que hi posa a l’article de la revista.
Alguns dels programes que s’emetien eren: Bellaterra en el aire, programa de sobretaula que s’emetia els diumenges a l‘hora de dinar i que incloïa un comentari religiós a càrrec de mossèn Armengol; Bellaterra infantil, que s’emetia els divendres; Hosanna, espai religiós amb el quadre escènic i l’actualitat catòlica; Història de los cantantes; Jazz competition; Discos solicitados, etc. L’any 1961 es va emetre una sessió de teatre cedida per RNE. Aquell estiu, però, va ser l’últim i Ràdio Bellaterra va deixar d’emetre.
Més endavant, l’any 1984, hi va haver un altre intent de crear una ràdio al nostre barri que, malauradament no va arribar a bon port. El va liderar en Tomàs Bosch, en Joan Vilapuig i en Pau Corbera. Li van posar el nom de Ràdio Esquirol i va ser una experiència estiuenca. La seu era a casa dels Bosch. En Pau recorda sobretot els problemes tècnics i un avís de Governació per interferir algun senyal d’una altra ràdio. Després d’aquella experiència, no tenim notícies de cap més intent de ràdio a Bellaterra.
Descobreix com reciclar espelmes usades que tinguis per casa i fer de noves!
Espelmes reciclades en tasses velles de Bellaterra
És una tècnica molt senzilla que permet donar una segona vida a veles que ja no utilitzis. D’aquesta manera aconsegueixes estalviar i pots renovar fàcilment les teves espelmes decoratives.
Generalment, prenem les espelmes i gairebé mai deixem que es consumeixin del tot, ja que estèticament perden encant. Les restes solen acabar a les escombraries, però saps que els pots donar una segona vida? No perdis detall de com fer-ho.
Des d’aquí et recomanem que vagis guardant les espelmes usades que ja no facis servir i quan tinguis prou quantitat posis en pràctica aquest consell. És fàcil i econòmic!
Tan senzill com tornar afondre aquesta cera acumulada per donar-li una nova forma. Com? Talla les restes de veles que tinguis per casa i treu-les la metxa. Posa’ls a fondre en una cassola a foc suau fins que la cera es fongui del tot. És important tenir en compte dos aspectes:
L’olla que utilitzis per fondre les espelmes no podràs fer-la servir després per cuinar. Ni la sopera ni altres utensilis, com espàtula, gerres…
La cera cal enderrocar-la a poc a poc, remenant constantment i estant pendents d’ella en tot moment.
Quan tinguis la cera fosa, vegem com donar-li una segona vida.
COM RECICLAR ESPELMES
Què necessites?
Motlles per espelmes (Gots, tasses, etc.,)
Metxa encerada
Amb aquests tres materials aconseguiràs fer una nova espelma amb la forma que triïs. Per això el motlle juga un paper fonamental. Segons el motlle que utilitzis la teva espelma tindrà una forma o una altra. Aprofita gots o boniques tasses velles que volies llençar perquè tenien un cop O una petita esquerda.
Com reciclar la cera de les espelmes?
La cera restant en cremar una vela pot reutilitzar-se per formar una nova. Només necessitem una metxa encerada nova, la cera fosa i un motlle amb la forma que vulguem donar a la nova vela.
Com fer espelma casolana amb cera?
Aboca aigua bullint al recipient, deixant espai a la part superior (si la teva espelma està feta d’una cera suau, pots utilitzar aigua calenta que no bulli). L’aigua bullint fondrà la cera i flotarà cap a la part superior. Deixa que l’aigua es refredi i retira la cera.
Mossèn Plàcid Armengol amb la Mare de Déu de la Salut de Bellaterra (Foto aportada per Ignasi Roda Fàbregas)
Mossèn Plàcid Armengol i Serra (Menàrguens, 24 d’abril de 1911 – Sitges? 20 de juliol de 1972) va ser capellà de Bellaterra durant vint-i-set anys i ho hagués estat alguns més, possiblement fins la jubilació, a no ser per la seva mort sobtada deguda a un atac de cor mentre es banyava al mar. La seva presència i actuació van tenir una gran rellevància pel barri i sens dubte marquen tota una època i manera de fer que mirarem de sintetitzar donant relleu a algunes de les seves actuacions.
Ja hem dit al capítol «El teatre a Bellaterra» que la feliç coincidència d’afició pel teatre de mossèn Armengol i en Frederic Roda, va fer que Bellaterra visqués un període intens de representacions, sobretot pel que fan els aute sacramentals, representats a les escalinates de l’església. Però si bé era un home inquiet i actiu, també tenia un caràcter molt temperamental, cosa que li va representar algunes topades amb alguns veïns, la junta de la Unió de Propietaris i fins i tot amb el consistori.
Segons en Frederic Roda, mossèn Armengol era molt addicte al règim del general Franco. Durant la guerra, cinc membres de la seva família i un encarregat del forn que tenien els seus pares al passeig de la Bonanova, van ser assassinats per membres de la FAI. Ell aleshores era a Roma estudiant i aquella tragèdia el va afectar molt. Just aquell any del 1936 va ser ordenat sacerdot.
Mossèn Plàcid a la part baixa de les escales de l’església de Bellaterra -sense el porxo- (Foto cedida per Ignasi Roda Fàbregas)
Alguns dels veïns entrevistats el recorden com a mossèn «Calderilla». El mot li venia perquè en una ocasió, durant la missa, mentre es passava la safata de recapta va dir, emfatitzant: «Sento molt soroll de calderilla». A l’hora del sermó solia passar comptes de com estava la parròquia pel que feia a cabals. Aquestes insinuacions no agradaven gens ni mica als prohoms de Bellaterra, segurament perquè deurien considerar que ja havien fet prou construint l’església i estava fora de lloc que el capellà dubtés de la seva bona voluntat a l’hora de col·laborar.
Entre aquests enfrontaments cal destacar el que tenia amb la senyora Codina. La primera raó venia de lluny, quan van anomenar a mossèn Plàcid com a capellà de Bellaterra en comptes del que havia recomanat la senyora Codina, mossèn Aluges. Després va venir l’assumpte de la verge de la Salut i el desplaçament de l’altar principal a un de secundari, les cortines substituïdes per unes altres pintades a la paret, l’altar de marbre blanc que mossèn Armengol va partir en dos, etc. La construcció de la rectoria també va ser una raó d’enfrontament, ja que la senyora Codina havia proposat fer servir els baixos de la casa que ella tenia davant de l’església, on actualment hi viu l’Albert Cusidó, per a fer l’esmentada rectoria, però mossèn Plàcid va refusar la proposta dient que la vivenda que li oferien no era digne d’un capellà. I finalment, el litigi entre l’escola Ave Maria, creada per la senyora Codina, i l’escola Parroquial que a principis dels seixanta va impulsar mossèn Armengol i les seves dues germanes, la Encarnació, que era monja, i la Montserrat, que era mestre, i que també va portar cua. Però d’això ja en parlarem en el capítol «Les escoles de Bellaterra.»
Malgrat però, que se’l considerava un home polèmic, mossèn Armengol, val a dir-ho, també va ser un motor actiu per a la comunitat. Ell va impulsar la creació de Ràdio Bellaterra als locals que hi havia a sota la rectoria i que en l’actualitat són les dependències del GEB. Aquella experiència va durar escassament dos anys i va coincidir amb la creació de la Revista Bellaterra de la qual era assidu col·laborador i valedor. També va instal·lar una megafonia al campanar i emetia música els diumenges. Aquesta iniciativa va ser causa d’enuig d’uns quant veïns que havien de suportar el so escardat de les trompetes acústiques. Sovint organitzava misses de campanya a diferents indrets: el frontó del Club, la pèrgola, els campaments d’escoltes dels anys seixanta, en algun bosc de les rodalies, etc. Sens dubte exercia de força viva, car sabia del poder que tenia com a representant eclesiàstic.
Mossèn Plàcid Armengol acompanyat d’una autoritat militar franquista (Foto aportada per Ignasi Roda Fàbregas)
Tenia una veritable obsessió pel diner i suposem, no volem malpensar, que era per a millorar l’església. Però l’Albert Cusidó recorda una anècdota:
«Sempre deia una frase que el podria definir: “Quan veig un bitllet verd, perdo el món de vista”. Jo el recordo demanar, demanar i demanar. Passava ell mateix la safata i fins la passava dues vegades. Els diumenges venia a dinar a casa. Se li queixava al pare perquè, tot i passar dos cops la safata, recollia el mateix i el pare li deia: “Home, no veu que si la gent vol donar cinquanta pessetes li posarà vint-i-cinc i vint-i-cinc?»
El pastisser Ferenc Schwabl va iniciar el seu negoci l’any 1827 al número 7 de Szentháromság utca, al castell de Buda, i l’acollidora, establerta des de fa temps, però no luxosa, botiga de llaminadures ha estat funcionant al mateix lloc contínuament.
Senyora Ferenc Tóth, Vilmos Ruszwurm, Sándor Rosta, notari de l’associació d’artesans, József Wiener, mestre pastisser, Ferenc Tóth, baronessa Blanka Korányi, Henrik Spelter, president de l’associació d’artesans, József Szikora, mestre pastisser de la pcs, associació, Rezső Hauer, president honorari de l’associació d’artesans, Károly Rodé, notari de l’associació d’artesans i János Németh, mestre pastisser.
El fundador va morir tres anys després i el seu negoci va ser ocupat per Lénárt Richter, que es va casar amb la vídua de Schwabl i ell va ser l’antic forner de Palatine Joseph. Sota l’època de Richter, els mobles actuals van ser dissenyats i creats per un ebenista de Krisztinaváros (presumptament amb el nom de Krautsiedler) i per l’escultor Lőrinc Dunaiszky. L’interior suggereix l’ambient acollidor de Biedermeier de l’època en què el consum de productes dolços era una de les delícies més característiques. Vilmos Ruszwurm amb la parella Tóth, que ja eren propietaris, l’any 1928.
Els mobles i equipaments, declarats protegits, es poden considerar el complex de pastisseria més important del país. Malgrat els importants danys de l’edifici, l’equipament interior va sobreviure miraculosament al setge dels anys 1849 i 1944. Darrere del taulell, de fusta de cirerer amb incrustacions de caoba i una petita porta al mig, sembla que la porta en un marc de columna de fusta. condueix al món romàntic de Buda en els vells temps. Hi ha vitrines a banda i banda, amb adorns de taula brillants a l’interior, així com xoguetes de la indústria de la pastisseria dels darrers 50 anys, que inclouen centenars de figures artístiques diverses: una noia tocant la guitarra; una adolescent amb un barret petit; portasucres de porcellana; una parella en una caixa que solia contenir caramels; una dona amb un vel de núvia; un senyor respectable amb esmòquing; bisbes amb dolços sota la gorra alta, amb una bandera vermella a les mans i un llibre d’oracions sota els braços; bonics cavalls als quals es pot treure el coll per oferir caramels de la panxa; Ous de Pasqua, àngels sobre caixes daurades. Es poden veure figures femenines davant de l’entrada, els raigs de sol brillen al voltant de la cara del rellotge sobre la porta, i a la part superior una àguila resisteix la prova del temps.
En aquella època, els mobles costaven 4.000 florins, i només el revestiment d’or de les estàtues i els ornaments costava 1.000 florins. Més tard, les decoracions de la taula van ser transportades des d’aquí a les instal·lacions del bisbe, als casaments i als balls organitzats pel baró Erdődy. Richter va ser un mestre tan gran d’aquest ofici que les comandes dels seus productes van anar venint de Viena una rere l’altra. Després de la seva mort el 1846, la seva vídua i el seu ajudant, Antal Müller, van continuar la feina. Müller va ser un soldat valent, que més tard va rebre el títol de “lluitador per la llibertat de la indústria de la pastisseria”. Va ser capturat a la capitulació de Vilàgos, després va ser empresonat a l’infame Edifici Nou. A l’oficina del coronel, va conèixer l’advocat Rudolf Müller Linzer, un antic primer tinent de la lluita per la llibertat, i la seva amistat amb ell no s’hauria pogut expressar millor que posant el seu nom a una de les seves pastisseries. Diu la tradició que així va néixer la galeta linzer hongaresa, que des d’aleshores és una especialitat de la pastisseria. Més tard, Müller esdevingué regidor i Francis Joseph –quan va arribar per primera vegada a Buda l’any 1865– li va encarregar la decoració de la taula del sopar de l’aduarc. En la coronació de 1887, la seva filla, Róza Müller, després senyora Ruszwurm, va lliurar a la reina Elisabet el tambor de coronació, fet de sucre i tragant, i la flor de sucre.
Vilmos Ruszwurm amb la parella Tóth, que ja eren propietaris, l’any 1928.
Curiosament, la pastisseria sempre s’heretava en línia femenina: la vídua de Schwabl estava casada amb Richter, la seva neboda estava casada amb Müller i el marit de la seva filla era Vilmos Ruszwurm, que era aprenent, després ajudant i més tard va donar el seu nom a la botiga i va passar a ser gerent del 1884 al 1922. Amb les reconstruccions del 1960, va sortir a la llum un llibre de negocis dels anys entre 1883 i 1890 que demostrava que la majoria dels clients eren nobles, i alguns d’ells fins i tot visitaven la botiga dos cops per setmana. Això vol dir que en aquells temps les llars dels aristòcrates ja no satisfaven les seves necessitats amb els pastissers de casa, com era el cas a principis de segle, sinó que feien compres als comerciants. Un altre grup de clients va ser donat per funcionaris del ministeri, professors, oficials militars i enginyers, i un nombre menor va ser donat per artesans, pagesos i propietaris de vinyes de Buda.
El pastís Ruszwurm La pastisseria clàssica hongaresa, simplement anomenada “Krémes“, és una crema d’ou cuit amb vainilla barrejada amb la clara d’ou després de la cocció. No obstant això, la pasta de nata Ruszwurm no s’amalgama amb la clara d’ou sinó amb nata muntada, és clar, quan està freda.
La majoria de les comandes van arribar durant el Nadal, la Nit de Cap d’Any i la temporada de carnaval de Farsang. Fins i tot en aquells dies era costum comprar els pastissos de nous i rosella a una pastisseria. Durant la temporada de carnaval de Farsang els clients també venien a comprar pastissos, bunyols, gelats, cremes diverses, bombons i plats freds. En ocasions familiars s’acostumava a demanar inscripcions amb bons desitjos i, a petició, el pastisser prestava en aquells temps plats, gots i coberteria. Pel que fa als clients de Ruszwurm, els dignataris, arxiducs i barons venien a comprar dolços en caixes decorades amb el quadre de la família reial, l’església de Matías o el castell. L’Ida Ferenczy venia cada dia a comprar esmorzar, cafè amb gel, pastís excel·lents i barres de menta per a la reina Elisabet. També va portar els productes Ruszwurm amb ella quan va sortir de Buda per fer viatges. El vell Ruszwurm era una figura característica amb el davantal blanc, el barret blanc i els cabells blancs, amb el bigoti blanc inclinat a banda i banda de la boca. Les cròniques escriuen sobre la seva dona: “És una dama fràgil i petita… la seva roba és passat de moda, porta una agulla negra antiga, com si l’haguessin deixat aquí del món Biedermeier”. Sándor Nádas la reflexiona així: “De vegades surt una senyora gran de la cuina. Té l’esquena doblegada, però està molt cuidada i ordenada. Porta pastissos en una safata. Els deixa a terra i surt de pressa. Se sent avergonyida davant de molta gent, encara que s’hi podria haver acostumat en 50-60 anys”.
Donis, EszterhAzy i Tirol Strudel, pastissos molt prestigiosos de la pastisseria Ruszwurm de Buda (Budapest)
També hi ha records d’una empleada: la gràcil i suau Heléna Weinberger va treballar 42 anys a la pastisseria. Amb la seva roba blanca com la neu i amb cordons i amb els seus cabells daurats, era una bellesa somrient, la veritable ànima del lloc.
Ruszwurm es va jubilar l’any 1922 i va passar el negoci al seu company, Ferenc Tóth, que no només va mantenir el nivell professional sinó que també va fer desenvolupaments. Va treballar a l’empresa com a ajudant des del 1909; quan era aprenent a Szolnok, va haver de xiular mentre feia bombons.
(Imre Gundel-Judit Harmath: “Memòries en la indústria de la restauració”, Editor d’Economia i Dret, 1979)
Ruszwurm Cukrászda 1014 Budapest, Szentháromság Street 7. +36 (1) 375-52-84 ruszwurm@t-email.hu
Els ornaments de l’església de Bellaterrai el seu inventari general
L’altar i el presbiteri van continuar molts anys tal com eren fins que a mitjans o finals de la dècada dels seixanta mossèn Plàcid va fer partir la magnífica mesa de marbre blanc de l’altar per fer-ne un des més petit, suportat per una bases tronco-piramidal invertida, d’obra estucada pintada imitant marbre vermell amb betes blanques, d’un gust més que dubtós. Més endavant ja en època de mossèn Toni Oliver, a mitjans de la dècada dels noranta, el veí Joan Vilapuig Morera va dissenyar l’actual altar de marbre negre i columnes salomòniques i, al mateix temps, es van canviar les escales i l’enrajolat del presbiteri fent-les de marbre beix.
Els ornaments de l’església
Respecte la imatgeria que conté l’església, a part de la verge de la Salut, de la qual ja hem parlat, hi trobem un Sant Crist clavat que mossèn Oliver va comprar a unes monges de Madrid. Hi ha també una imatge del Sant Crist amb els peu trencats i que es feia servir a les processons de setmana Santa, un Sagrat Cor i una Puríssima Miraculosa que es troba en el cor. L’Albert Cusidó també recorda un sant Antoni i un sant Josep que antigament flanquejaven l’àbsida i que ara han desaparegut. Observant els ornaments cal destacar una vidriera amb un estandard del qual no en sabem el significat. Antigament hi havia uns reclinatoris entapissats de vellut i ribetejats amb tatxes daurades que tenien propietari. La Maria Rovira, esposa de Joan Fàbregas, en tenia un, tal i com recorda la seva família.
Com hem dit al principi, l’església estava ben proveïda. L’Albert Cusidó i en Santiago Vila Puig recorden que hi havia dues custòdies, una de clàssica i una de petita. Sembla que una d’elles l’havia pagat en Tamburini, tot i que no hem pogut treure l’entrellat d’això perquè es veu que l’argenter reclamava el pagament de la custòdia a mossèn Armengol i aquest es feia el longuis. També hi havia tota mena d’ornaments o objectes de culte que no hem pogut esbrinar quan i per quin motiu van desaparèixer. Realment això va ser un empobriment de la parròquia. L’Albert Cusidó és contundent quan surt a relluir el tema.
«Crec que sempre haurien de quedar molt clar els límits, sovint borrosos, del que són els béns de la parròquia i els béns del rector.»
També hi havia un pal·li que es feia servir a les processons de Corpus. Tant l’Albert com el Santiago tenen viva la imatge d’aquelles processons.
«Eren unes processons ben guarnides. Es muntaven dos altars al carrer, l’un davant de l’Hostal i l’altre davant de can Cusidó, al carrer de Circumval·lació (avui av. Marcet). Hi havia en Francesc Vilaplana que tocava l’harmònium i dos camàlics que el portaven amunt i a vall. Crec que van ser dues les processons que es van fer, el ‘47 i el ‘48. També es feia la processó de Rams i un Viacrucis per divendres Sant, d’hora, al matí. Els joves anaven amb vesta negre i, amb el corretjam adient, portaven el Sant Crist. El recorregut sortia de l’església, baixava cap a l’estació, pujava per l’av. Marcet, girava per Miquel Servet fins arribar a la plaça Maragall i baixava per Joan Fàbregas per tornar de nou a l’església.»
Foto antiga de l’església de Bellaterra sense palmeres i amb 4 pins
A més del que hem esmentat, també hi havia calzes, copons, patenes, etc. Però, com hem dit abans, tot ha anat desapareixent. Per la resta, cal destacar tot un seguit de majòliques, ceràmiques i escultures distribuïdes a dins i a fora del recinte. A continuació fem una relació de tot el que conté l’església:
Exterior – Placa de rajol pintada commemorativa del 15è aniversari del GEB.
– Relleu de la Moreneta, de pebre, sobre porta lateral petita. – Rajols amb la imatge de la Verge de l’Ecologia. – Ceràmica commorativa dels cinquanta anys de Bellaterra. – Rajols amb la imatge de Mossèn Cinto Verdaguer.
Porxada – Murals composats amb rajols de fang sobre el tema del pessebre (1) – Escultura de pedra de la Mare de Déu (no identificada). – Escultura de pedra de Sant Josep amb bara florida, acompanyat de Jesús infant. – Creu de pedra sobre porta d’entrada de la rectoria. – Dos bancs de fusta, possiblement atribuïbles a Dominingo Ramos. – Rajoles pintades amb fragments del Pare Nostre. – Llum de ferro en forma d’estrella de David. – Rajols del sostre amb els símbols de Crist i Maria.
Interior – Escultura de la Moreneta clàssica al costat de la porta de la sagristia. – 2 piques de pedra d’aigua beneïda, una d’elles de Tarragona. (2) – Crist clavat en Creu. Talla de fusta. – 6 reclinatoris. (3) – Harmònium. (4) – 14 rajols representant els 14 passos del Viacrucis. – Confessionari de fusta dissenyat per Josep Vives. – Escultura de la Mare de Déu de la Salut, original de Sabadell. – Creu processional. – 2 cirials. – 2 llums de forja. – 2 llums mallorquines. – Reixes de separació del lateral afegit. – Altar, dissenyat per Joan Vilapuig. – Sagrari. – 19 bancs de fusta amb 2 reclinatoris. – 12 bancs de fusta amb 2 reclinatoris atribuïbles a Benigne Ramos. – Escultura del Sagrat Cor.
Cor – Escultura de la Miraculosa. – 3 pintures d’en Duch, representant: Joan XXIII, Ramon Llull i Mossèn Cinto Verdaguer. – Orga de l’empresa «Organieria Española»
Sagristia i annexes – Creu de fusta de paret. – 2 estandarts en una vitrina. – Quadre d’oracions per la vesta. – Albes, casulles i robes adients. – Crist en Creu. La Creu porta nances (5) – Escultura de guix del Sagrat Cor. – Sacres (6) – Custòdia. – Nen Jesús i altres figures de pessebre. – Objectes i material divers.
(1) Durant molts anys, l’escola Tagore i després la Ramon Fuster van realitzar un pessebre que es plantava en els jardins de l’estació. El vandalisme d’alguns desaprensius va fer que es deixés de fer. Aquets murals en són una mostra dels pessebres escolars. (2) L’atribució és degutda a que hi ha gravat a la pedra, les quatre barres de l’escut de Tarragona. (3) Antigament, aquests reclinatoris tenien propietat i el nom de la persona estava escrit en una placa. (4) Aquest harmònium era el que es passejava a les processons. (5) Aquest Crist era el que es passejava a les processons. (6) Tres quadres amb la síntesi de la missa. Es posaven damunt de l’altar perquè el capellà pogués conmsultar-los i no es perdés. Venia a ser com un «Tele pronter» d’aquella època.
Havent fet aquest inventari, no ens podem estar de dir que seria del tot interessant fer-ne un de més professional, així com dedicar un petit espai del recinte per a museu, exposant algunes peces interessants que actualment estan arraconades, complementades amb una història gràfica de la nostra església.
Les pintures de l’Esglesia de Bellaterra, obra del sabadellenc Fidel Trias Pagès
L’autor sabadellenc es considera un dels últims representants de la pintura religiosa catalana del segle XX|Fidel Trias.Org
“Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura d’en Trias no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació”.
Per explicar les pintures, i ja entrant en matèria, res millor que remetrens a l’entrevista amb l’Albert Cusidó, -que aleshores de la seva realització estudiava a la Universitat-, i a les tardes entrava a l’església i pujava a la bastida a fer un cigarret amb en Trias. Aquest li explicava el que estava fent ja que era un gran conversador. Gràcies a aquestes xerrades tenim de primera mà els arguments que inspiraren el pintor. Així ens ho explica l’Albert:
«La litúrgia celebra dues festes de la Santa Creu: la Invenció o Trobament, el 3 de maig, i l’Exaltació el 14 de setembre. Bellaterra, tradicionalment, ha celebrat de sempre la del 14 de setembre. En Trias va reflectir les dues festes a les seves pintures. A la dreta tenim un representació de la Invenció i a l’esquerra l’Exaltació. En el centre hi ha un Crist Majestat regnant des de la creu, sense claus ni corona d’espines, amb corona reial, sandàlies, túnica i cinyell. Té els braços despenjats de la creu en actitud d’abraçar la humanitat representada pels fidels assistents. La figura de Crist està envoltada per una forma el·líptica daurada que vol simbolitzar l’ametlla mística que antigament, sobre tot en el romànic, encerclava una figura sagrada a la que hom volia donar un relleu especial. Al voltant hi te uns àngels representant la glòria celestial. N’hi ha nou, un per cada cor angèlic, això és: àngels, arcàngels, serafins, querubins, trons, dominacions, potestats, prínceps i virtuts. Alguns d’aquests àngels porten els símbols de la passió: els claus, la corona d’espines, la llança. És per dignificar-los perquè, tot i ser signes d’ignomínia, van esdevenir símbols de redempció. A la part de baix de la dreta, tal com hem dit, hi ha representada la Invenció o Retrobament de la Santa Creu. Aquesta n’és la història. »Santa Helena, mare de l’emperador Constantí, sempre havia desitjat d’anar a Jerusalem a buscar la creu en que va morir Jesucrist. En la seva senectut (la llegenda diu que tenia uns 70 anys) aconseguí veure acomplert el seu desig, però es va trobar amb tres creus i, no sabent quina era la Veracreu, el bisbe de Jerusalem, Sant Macari, li aconsellà fer-les tocar per una noia moribunda. El miracle es produí quan al tocar una de les creus, la noia es va guarir. Això passava els primers anys del S. IV d.C. En Trias ho representa així : »A la pintura hi veiem Santa Helena (molt rejovenida), Sant Macari, un acòlit que li sosté el bàcul i la noia malalta incorporant-se d’un baiard en actitud de tocar la creu que l’ha guarit i que el pintor la fa ressaltar sobre les altres dues, pintant-la de color blanc. Aquesta escena està emmarcada per la inscripció
IN PRAECLARA SALUTIFERAE CRUCIS INVENTIONE PASSIONIS TUAE MIRACULA SUSCITASTI (En l’admirable invenció de la creu salvadora es renovaren els miracles de la vostra passió)
Aquest text que es llegia en la oració de la missa pròpia del 3 de maig quan se celebra la invenció de la Creu. (1) »La història de la representació de la Exaltació de la creu que hi ha a l’esquerra es fonamenta en la següent història. Situem-nos en el S. VII d.C. L’emperador Heràclit retorna a Jerusalem la Veracreu robada com a botí de guerra uns anys abans per Cosroes, rei dels perses. Heracli, que havia de fer front a contínues incursions dels perses, finalment els vèncer i recuperà la creu. Heracli però volia convertir l’esdeveniment de tornar-la a Jerusalem la Veracreu en un acte de lluïment personal i va pensar d’organitzar una parada militar. Va arribar a les portes de la ciutat vestit amb tots els atributs del seu rang d’emperador, però es va trobar que el seu cos es tornava feixuc i li era impossible d’avançar. Zacaries, patriarca del Jerusalem, li sortí a l’encontre i li digué que tot aquell luxe estava en desacord amb l’aspecte humil i dolorós de Crist que, a la Passió, va portar aquella mateixa creu pels carrers de la ciutat, cobert només amb una túnica. Heràclit entengué el missatge i desprenent-se de totes les vestidures i descalçant-se, entrà a Jerusalem com un penitent, i lliurà la Veracreu. »En Trias ho plasma d’aquesta manera: mostra a Heràclit agenollat, descalç i vestint una túnica amb cinyell de corda, lliurant la creu a Zacaries que vesteix, paradoxalment, de pontifical, (que no és pas una vesta humil). Un acòlit de Zacaries li sosté la creu patriarcal, símbol de la seva dignitat i jurisdicció sobre tot Palestina. Una quarta figura representa un assistent d’Heràclit que li aguanta l’espasa, l’escut, la corona i el mantell de porpra del que s’ha desprès l’emperador. L’escena també està emmarcada per una inscripció:
PROTEGE DOMINE PLEBEM TUAM PER SIGNUM SANCTAE CRUCIS AB OMNIBUS INSIDIIS ININICORUM OMNIUM (Protegiu senyor per el senyal de la Santa Creu el vostre poble contra les insídies de tots els enemics).
Aquest text es llegeix a la missa pròpia del 14 de setembre, dia de l’Exaltació. »Al mig de l’àbsida hi ha una fornícula que es va fer aleshores de les noves pintures, on hi ha el sagrari. Aquest està flanquejat per dos àngels quasi humans, sobre tot un d’ells que mostra una cama nua, i en actitud reverent. Perfilant un sòcol de fusta hi ha una inscripció, quasi desapareguda, i que segurament s’inspira en el Salm 95.10.:
ALLELUIA DICITE IN GENTIBUS QUIA DOMINUS REGNAVIT A LIGNO ALLELUIA (Al·leluia! Digueu als pobles que el Senyor ha regnat des d’una fusta. Al·leluia!)
Contràriament al que pugui semblar, la tècnica de la pintura no és al fresc sinó a l’ou, cosa que cal tenir en compte per a la seva conservació.»
(1) Algunes de les misses diàries tenien unes oracions característiques, segons marcava la litúrgia. Actualment se n’ha perdut l’us.
BELLATERRA.CAT 