“Fa pocs dies, vaig trobar l’esquela d’Esteve Faus, un bon amic i secretari del Banc de Sabadell en la meva època bancària”
Esteve Maria Faus i Mompart (Sabadell, 11 de juliol del 1928 – Bellaterra, 8 de gener del 2021)
En aquella època, hi havia tres homes que representaven molt bé el banc i que van ser els qui van convertir un banc local en un banc molt més ambiciós i en el que és ara. Els tres homes eren: Francesc Monràs, director general, Joan Oliu, subdirector general, i el ja esmentat Esteve Faus. Amb els tres vaig mantenir una bona amistat i m’agradaria dedicar unes línies a cadascun d’ells.
Quan Francesc Monràs era un simple apoderat del banc, d’aquells que s’aixecaven quan el director general entrava cada matí, no gaire d’hora, es va presentar un diumenge al matí a la torre que el president tenia a la mateixa ciutat de Sabadell. Aquest, tot i que no l’esperava, el va rebre educadament. Francesc Monràs li va explicar que els números que li donaven els professionals del banc no eren els correctes i que el banc anava molt més malament del que li deien. Com es poden imaginar, no va ser una gestió fàcil, ja que s’hi jugava la feina. Però la jugada li va sortir bé. Monràs tenia tota la raó del món, i així es va veure, quan president i algun executius del banc van començar a revisar les xifres del balanç. El resultat va ser que el director general va ser acomiadat sense contemplacions i Francesc Monràs va ser nomenat en el seu lloc per mèrits propis. Durant la seva etapa, va fer bona feina: va obrir les primeres oficines del banc, ja que fins aleshores s’havia mantingut limitat a la central. Era un bon professional i anava sempre ensumant el que feien els altres per veure si els podia imitar. Quan venia a veure’m –bastant sovint– i s’havia d’esperar cinc o deu minuts, es passava aquest temps recollint tots els fulls informatius que Banca Catalana tenia exposats i que anunciaven les operacions que fèiem. Després entrava al meu despatx i discutíem de la feina.
Joan Oliu era el pare de l’actual president del Sabadell. Era molt diferent de Monràs. Vaig passar moltes hores amb Joan Oliu, anant o venint de Madrid, on havíem d’anar a reunions de les institucions bancàries a què pertanyíem. Parlàvem sobretot de banca i del sistema bancari, perquè el meu company de viatge tenia una veritable obsessió amb el tema. Suposo que devia somniar amb els crèdits concedits i amb els impagats pendents de cobrament.
Esteve Faus era advocat i secretari general. O sigui que tenia els mateixos càrrecs que jo a Banca Catalana. Era un altre bon professional i una altra bona persona de qui et podies refiar absolutament. Si alguna vegada he vist un equip que funcionés bé, va ser el que formaven aquests tres homes, que eren la columna vertebral del banc. Els tres estaven sota les ordres del president, Joan Corominas, un altre bon professional. La majoria dels aspectes positius que té el Sabadell els deuen alguna cosa i cap dels negatius està vinculat a les seves activitats.
Quan va esclatar la crisi bancària dels anys vuitanta del segle passat, el Banc Sabadell va demanar audiència al governador del Banc d’Espanya. Aquest es va posar a tremolar, ja que en aquell moment aquestes visites estaven normalment relacionades amb la notícia dels desastres financers que acumulaven les entitats i de les necessitats que tenien d’ajuda financera. La seva sorpresa va ser quan li van dir que tenien una quantitat considerable de beneficis, amagats en un compte de passiu del banc no declarat al Banc d’Espanya. En uns altres moments, el governador els hauria obert un expedient i hauria passat la informació al fiscal general de l’Estat. En canvi, es va aixecar de la taula i els va fer una gran abraçada. El Banc de Sabadell era diferent dels altres i els seus directius honestos, però tenien la virtut o el defecte d’amagar beneficis. Mai no van haver d’amagar pèrdues.
No hi ha dubte que la campanya electoral del 14-F és la més atípica de la història de la democràcia. Per uns quants motius de sobres coneguts. Bàsicament, pel creuament entre la pandèmia, tan dura, i la judicialització del Procés, tan revengista. Després que un Govern sense president hagués decidit endarrerir la cita amb les urnes per garantir la seguretat sanitària, un tribunal, el TSJC, n’ha imposat la celebració el 14 de febrer amb l’argument polític que hi ha un “interès públic intens” per celebrar-les. Ja veurem en quina participació es tradueix aquesta intensitat participativa dels ciutadans. De fet, de moment les enquestes donen per fet un gran augment de l’abstenció. Una abstenció que, d’altra banda, vist el color que està agafant la campanya, no sembla que s’hagi de corregir a la baixa. Perquè la realitat és que, tot i estar immersos en unes crisis sanitària i econòmica sense precedents, ni l’una ni l’altra no estan centrant la preocupació dels partits polítics que concorren a la cita. És com si no fossin conscients que l’atenció assistencial als hospitals està al límit, que tenim els CAP ofegats, que els endarreriments en la vacunació no faran sinó allargar la presència del virus, que el nombre de morts diaris segueix sent obscenament alt, que són molts els negocis tancats a la força per les restriccions –molts dels quals ja no podran reobrir–, que les escoles amb prou feines estan capejant el temporal d’un curs escolar amb el covid-19, que a les universitats pràcticament ha desaparegut la imprescindible presencialitat, que s’ha produït al carrer un visible augment del sensellarisme i de la pobresa… Perquè de tot això gairebé no se’n parla, a la campanya.
Com pot ser? Com es pot dissociar tant la política de la realitat quotidiana? De la mateixa manera que no respon a cap lògica democràtica que els jutges dictin la data d’unes eleccions, tampoc té gaire sentit que en plena pandèmia aquesta no sigui l’absoluta prioritat dels arguments i missatges diaris dels candidats i candidates, que haurien d’estar obsedits amb oferir als electors solucions i garanties per sortir d’aquest pou sanitari, econòmic i social. La fragilitat de la societat catalana ara mateix és extrema. Tot penja d’un fil: la vida de moltes persones, la feina de moltes altres, la sostenibilitat del sistema sanitari, la qualitat del sistema educatiu, la viabilitat de tantes empreses i negocis. Cal repensar des d’ara mateix el model econòmic del país. Cal repensar moltes coses. I res d’això no s’està debatent en campanya. L’arribada i la gestió dels fons europeus, dels quals depèn en bona mesura el futur col·lectiu, és com si només fos una cosa que interessa a quatre experts i uns quants empresaris, i se n’hauria d’estar fent pedagogia o com a mínim polèmica; hauria de ser una de les preocupacions centrals compartides, discutides fins a la sacietat.
Naturalment, tot això no vol dir que no s’hagi de parlar ni de presos polítics ni del plet sobiranista. Ni molt menys, esclar. Però també de la pandèmia i les seves conseqüències, que estan sacsejant les nostres vides.
La clofolla d’arròs com a substitut del plàstic: des d’envasos fins a mobiliari urbà
El nou material es diu Orycite i permet fer des de productes 100% compostables fins a peces barrejades amb plàstic que redueixen la petjada de carboni
S’utilitza per fer envasos, material de construcció o mobiliari urbà i també s’està provant per a la fabricació de components de cotxes. La clofolla de l’arròs del delta de l’Ebre serveix per produir un material que pot tenir nombroses aplicacions com a substitut del plàstic. I, a més, com que és biodegradable, ajuda a reduir la petjada per carboni.
El nou material ha estat desenvolupat per l’investigador Iban Ganduxé a la Cambra Arrossera del Montsià. Es diu Oryzite i és una alternativa menys contaminant al plàstic.
Es poden fer productes cent per cent amb Orycite que, un cop utilitzats, són compostables. I, si es barreja amb plàstic, s’obté un material resistent i lleuger.
La producció d’Oryzite ha permès donar un valor afegit a l’arròs. La cooperativa d’Amposta produeix i comercialitza un milió de quilos anuals del nou material obtingut de la clofolla d’arròs, que era un subproducte sense valor.
Entre els beneficis d’aquest procés hi ha la reducció de CO2, la petjada de carboni i el consum d’energia. Aquest component fa servir menys recursos per a la producció i hi ha menys malbaratament.
L’automobilística Seat és una de les empreses que han apostat per l’Orycite. Té en marxa una prova pilot per reduir el pes i la petjada ecològica del Seat León i ha incorporat l’Oryzite en diversos components del vehicle.
I, a banda de la indústria automobilística, l’Oryzite es fa servir, també, en la producció de material de construcció, mobiliari urbà i de jardineria i tot tipus d’envasos. Ja hi ha més de setanta fabricants europeus que l’utilitzen i les possibilitats futures poden ser moltes més.
Penjadors (Orycite)Botons (Orycite)Envasos (Orycite)Coberts d’un sol ús (Orycite)Mobiliari urbà (Orycite)
L’arròs és, després del blat de moro, el cereal més cultivat al món. És la base de l’alimentació en moltes regions, sobretot en països molt poblats, com la Xina o l’Índia, que en són els principals productors. Però la clofolla no és digerible pels humans.
Cotxes i motos no podran creuar Barcelona pels laterals de la Diagonal i la Gran Via
CCMA|Els vehicles privats no podran utilitzar els carrils laterals de l’Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes per creuar la ciutat de Barcelona. A més, la velocitat màxima de circulació serà de 30 km/h.
A partir del dilluns 8 de febrer, només bicicletes, patinets, taxis, vehicles de càrrega i descàrrega, autobusos, veïns, usuaris d’un pàrquing o clients d’hotel podran circular-hi.
D’aquesta manera, l’Ajuntament busca pacificar els laterals de forma permanent i permetre-hi el pas de vehicles només en alguns casos. El consistori vol convertir en estructurals algunes de les mesures provisionals als carrers adoptades per la pandèmia.
L’Avinguda Diagonal de Barcelona, pràcticament sense cotxes (ACN / Àlex Recolons)
Girs oblugatoris
Entre el 8 i el 15 de febrer, s’implantarà la nova senyalització vertical i horitzontal als laterals dels dos carrers, que obligarà a girar a la dreta els vehicles que circulin per aquests carrils laterals quan es trobin amb determinades vies de connexió.
A l’Avinguda Diagonal, al lateral mar, els vehicles hauran de girar a les cruïlles amb Muntaner, Rambla Catalunya, Pau Claris i Bailén. Pel que fa al lateral muntanya, els girs s’hauran de fer als encreuaments amb Roger de Llúria, Via Augusta i Aribau.
Pel que fa a la Gran Via, al costat mar, els girs obligatoris s’hauran de fer a les cruïlles amb Vilamarí, Viladomat, Villarroel, Muntaner, Balmes, Pau Claris, Nàpols i Marina.
Per ara, es descarta controlar el bon ús dels laterals de les dues avingudes amb càmeres, però la Guàrdia Urbana vetllarà pel compliment de la nova mobilitat en aquests trams.
Canvis en la circulació als laterals de la Diagonal i la Gran Via (Ajuntament de Barcelona)
Carrils bici als laterals
Al setembre culminaran les obres perquè els carrils bici de totes dues vies estiguin totalment a les calçades laterals. Aquesta inclusió dels carrils bici comportarà l’eliminació d’un carril per sentit a la Diagonal. En el cas de la Gran Via, s’eliminarà un cordó de serveis en un costat i un carril de circulació a l’altre.
Tant a la Diagonal com a la Gran Via, les calçades centrals mantenen els sentits i la senyalització actual.
La tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat, Janet Sanz, i la regidora de Mobilitat, Rosa Alarcón, han posat èmfasi en el fet que “l’accessibilitat està garantida” perquè en cap tram es prohibeix la circulació i només s’haurà de buscar un camí alternatiu.
Pel que fa al transport públic, Alarcón ha assegurat que en algun tram petit dels laterals hi ha autobusos, però no els afectarà perquè “la major part dels busos passen pel carril central”.
De mesura provisional a canvi estructural
Arran de la pandèmia i les necessitats d’incrementar l’espai per moure’s amb seguretat per la ciutat, a l’abril es va executar el tancament al trànsit dels laterals de l’avinguda Diagonal i de la Gran Via de les Corts Catalanes. D’aquesta manera, es guanyaven espais per als vianants.
Des d’aleshores, fins a finals del 2020, s’ha restringit el pas de vehicles en diversos trams dels laterals. A partir de dilluns de la setmana vinent, aquests canvis ja seran estructurals.
Portada del manuscrit autògraf de “El castigo sin venganza” (Signatura MS q D.174.19). A la dreta, la portada de la nova edició identificada (Signatura BNE: T/55351/29). Crèdits: Esquerra, imatge procedent dels fons de la Boston Public Library (BPL). Dreta, imatge procedent dels fons de la Biblioteca Nacional de España (BNE).
UAB|Investigadors de les universitats Autònoma de Barcelona, Valladolid i Salamanca han identificat a la Biblioteca Nacional de España un exemplar únic al món, amb una primera versió del final descartada per l’autor al seu manuscrit autògraf i que podria haver estat la primera impressió que es fes de la gran obra del Fènix de los ingenios.El castigo sin venganza va ser una obra especial per a Lope de Vega. Tenia gairebé setanta anys en culminar-la l’1 d’agost de 1631, quan el començaven ja a desafiar els nous poetes (ell els anomenava “los pájaros nuevos”), entre altres Calderón de la Barca.
A la Biblioteca Pública de Boston es conserva el manuscrit autògraf, que es pot consultar en xarxa. És considerat una inestimable joia de mà del propi Lope, perquè conté moltes ratllades, addicions, correccions i reescriptures, que permeten seguir el seu procés creatiu.
Però el que ara s’ha trobat té també, segons els investigadors, un interès enorme, per tot allò que implica: molt probablement la primera edició de la tragèdia, en una edició individual (no en un volum de 12 obres, les usuals “parts de comèdies”) i desconeguda fins ara.
L’edició va ser il·legal, pirata, sense les obligatòries dades d’impremta, la qual cosa havia ocultat la seva importància i dificultat el seu coneixement fins ara. La seva troballa subratlla el gran interès que va despertar el text fins i tot abans que l’obra assolís la seva redacció definitiva.
No casualment, en una operació digna d’un publicista actual, l’impressor va afegir després del títol un lema que deia “Cuando Lope quiere…” i que sembla al·ludir precisament a aquest ambient de rivalitat que enfervoria el públic d’allò que era el gran entreteniment de masses de l’època, el teatre. És la primera edició que fa servir aquest lema. Fins ara només s’havia documentat en una molt més tardana.
La troballa i estudi de l’exemplar ha estat dut a terme pels professors Germán Vega, de la Universidad de Valladolid (UVA), Ramón Valdés, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Alejandro García Reidy, de la Universidad de Salamanca (USAL).
¿L’edició príncep?
Segons els investigadors, l’edició trobada ara va poder ser la primera impressió de l’obra de Lope, el que s’anomena edició príncep (o editio princeps en llatí).
“El text de l’imprès es va originar de manera primerenca, fins i tot abans de les primeres edicions conegudes fins ara, perquè recull el primer títol que va figurar en l’autògraf Un castigo sin venganza, i no “El”, i, d’altra banda, un fet que resulta molt significatiu: la primera versió del final, en què Lope va ratllar alguns versos per reescriure’l i perfeccionar-lo. Aquesta versió, menys impactant, doncs no mostra els cadàvers dels amants protagonistes a escena, i amb intervencions més breus no la recull cap altra edició, ni les que fins ara es creien les primeres, promogudes pel propi Fènix de los ingenios, com la individual de Barcelona en 1634 i la primera en col·lecció, en la Part XXI de Comèdies”, explica Ramón Valdés, director del grup PROLOPE en la UAB.
“És molt possible que aquesta nova edició derivi del que es coneix com un manuscrit de companyia, és a dir, un manuscrit dels que es copiaven en les companyies de teatre per a la posada en escena”, afegeix Valdés.
El negoci il·legal d’impresos teatrals
L’anàlisi rigorosa demostra que l’edició identificada es va estampar a Sevilla, en aquells temps part del Regne de Castella, on des de 1625 no s’autoritzava la impressió de comèdies per la seva qüestionable moralitat.
En van ser moltes, les que durant aquests anys de suspensió de llicències es van imprimir il·legalment a la capital sevillana. El negoci il·legal d’impresos teatrals a Sevilla, sense dades d’impremta, o amb dades falses, va ser denunciat repetidament pels dramaturgs, inclòs el mateix Lope en el pròleg de l’edició que va promoure el 1634 de El castigo sin venganza. Segons el parer dels experts, tal vegada aquesta il·legal sevillana era precisament allò que va empènyer Lope a publicar la seva pròpia edició (a Barcelona, per esquivar la prohibició vigent a Castella).
La impremta de l’edició pirata
Diversos trets del nou imprès localitzat permeten reconèixer la impremta sevillana on va aparèixer: la de l’impressor Gómez de Pastrana.
“El catàleg legal i conegut de Gómez de Pastrana és tan escàs que es diria que insuficient per viure d’ell. Això fa sospitar que imprimia més d’allò que legalment publicava i reconeixia amb el seu peu d’impremta “con licencia en Sevilla, por Pedro Gómez de Pastrana. A la esquina de la Prisión Real’”, explica Germán Vega. “Sabem també que uns anys més tard un inspector va requisar en la seva impremta paquets de comèdies impreses il·legalment i va decretar la seva presó. Bé, com el seu negoci estava al costat de la presó, no haurien de caminar molt els agents judicials per portar-lo al seu destí”, conclou amb sorna el professor val·lisoletà.
La comparació pericial de l’imprès sense dades de Un castigo sin venganza amb altres llibres legals d’aquest impressor (els que sí que porten el seu peu d’impremta) demostra que la tipografia i altres detalls molt peculiars coincideixen.
Sobre com va poder arribar l’obra a l’impressor
Com es va fer Gómez de Pastrana amb una còpia de l’obra és encara un misteri, però va poder ser producte d’una acció il·legal i, per descomptat, sense coneixement del propi Lope.
En l’estudi, els investigadors plantegen dues possibles vies, tot i que subratllen no tenir suficients elements per extreure conclusions definitives sobre aquest tema.
Una d’elles deriva de la companyia de teatre de Manuel Vallejo, important en l’època i posseïdora legalment del manuscrit original de El castigo sin venganza, la qual cosa se sap perquè en el repartiment que figura en la primera pàgina de l’autògraf de Lope estan els noms dels seus actors. En aquest repartiment apareix el nom d’una actriu, María de Ceballos, que feia un personatge amb molt poc paper en l’obra, que al febrer de 1632 ja havia deixat la companyia de Vallejo amb el seu marit -l’actor Diego de Guevara, no inclòs en el repartiment- i havien passat tots dos a la d’un altre director, Pedro de Ortegón, la presència del qual a Sevilla està documentada almenys en 1634 i 1635. Aquest canvi de companyia potser va poder tenir alguna cosa a veure amb la còpia que va arribar a les mans de Gómez de Pastrana, a canvi de la corresponent suma de diners.
“També sabem que una altra companyia, la de Juan Martínez de los Ríos, va representar l’obra amb el seu primer títol, Un castigo sin venganza, a palau davant les seves majestats el 6 de setembre de 1635, pocs dies després de la mort de Lope a la fi d’agost, sens dubte per a retre-li homenatge. Potser aquesta companyia està relacionada d’alguna manera amb aquesta nova edició localitzada”, apunta Alejandro García Reidy sobre la segona possibilitat.
Una troballa casual
Els professors Germán Vega, Ramón Valdés i Alejandro García Reidy van trobar l’imprès per casualitat, ja que en realitat estaven buscant un altre, que estava a Berlín abans de la Segona Guerra Mundial i que encara no han trobat, tot i que s’ha revelat ja amb seguretat menys important, perquè alguns trets textuals i formals demostren que deriva de l’edició localitzada ara.
L’exemplar, únic al món, es troba a la Biblioteca Nacional de España (BNE), en un important fons d’obres individuals teatrals que els investigadors asseguren que oferirà més sorpreses i en què precisament ara estan treballant braç a braç en un projecte investigadors i bibliotecaris. L’edició que ha de dur a terme el grup de recerca PROLOPE (que edita el teatre complet de Lope) i que realitzaran Alejandro García Reidy i Ramón Valdés va desencadenar la cerca, i la troballa la van facilitar, al seu torn, els estudis previs en els anys 90 de Germán Vega, màxim coneixedor des de llavors d’aquest ric fons de comèdies.
L’article de García Reidy, Valdés i Vega ha estat publicat en la revista de recerca Anuario Lope de Vega després de l’avaluació anònima de prestigiosos experts, segons els procediments establerts a nivell científic internacional, que han dictaminat el seu interès.
Edició il·legal “El castigo sin venganza”
El foli de l’autògraf en què es recull la primera versió del final, amb alguns versos ratllats, coincideix amb el final que recull l’edició, a la dreta, donada a conèixer per la recerca de García Reidy, Valdés i Vega. En l’edició es poden veure els versos ratllats en el manuscrit de Lope de Vega. L’autor va afegir després un foli més, en què va perfeccionar el final, fent-lo més patètic, que és el que avui es coneix i representa. Crèdits: Esquerra, imatge procedent dels fons de la Boston Public Library (BPL). Dreta, imatge procedent dels fons de la Biblioteca Nacional de España (BNE).
Referència de l’article: Alejandro García-Reidy, Ramón Valdés Gázquez y Germán Vega García-Luengos, “Una nueva edición (¿princeps?) de El castigo sin venganza”, Anuario Lope de Vega. Texto, literatura, cultura, XXVII (2021), pp. 270-329.
La Sra. Dunn i el seu fill, Colin, travessen un paller àrid i polsós. Wimmera, 1940 | State Library of Victoria | Domini públic
Aquesta setmana els activistes pel clima estan pendents d’un tribunal de París que ha de decidir si obliga o no Emmanuel Macron a fer retallades dràstiques en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El 2018, diverses ONG franceses –entre les quals hi ha Greenpeace França, Oxfam, la Fundació Nicolas Hulot i Notre Affair à Tous– van presentar una demanda conjunta contra el govern francès perquè consideraven que les seves polítiques climàtiques són insuficients per complir l’Acord de París per reduir l’escalfament global.
No és la primera demanda d’aquest tipus que han d’estudiar els tribunals. Algunes d’aquestes ONG n’han presentat una de similar contra Pedro Sánchez, i també n’hi ha d’altres interposades davant de tribunals del Brasil, Mèxic, Austràlia, el Canadà o Corea del Sud.
Tenen al seu favor una sentència del 2019 als Països Baixos, on el Tribunal Suprem va donar la raó a l’ONG Urgenda i va imposar al govern neerlandès una retallada del 25% de les emissions de CO2 el 2020. En canvi, una demanda sobre el mateix tema que s’havia presentat contra el govern federal dels EUA en l’era d’Obama no va ser tan aclaridora, ja que el tribunal allà va decidir, en una sentència que es pot recórrer, que malgrat la urgència de la crisi climàtica, no tenia potestat per dir-li al govern el que havia de fer.
Serà interessant veure què passa ara a París, perquè pot ser un precedent de cara a altres procediments en tribunals europeus o d’altres països. De la mateixa manera que la sentència holandesa va esperonar altres denúncies, el que decideixi el tribunal administratiu de París pot animar molts activistes a agafar aquesta via per pressionar governs.
Tenim, però, una experiència no gaire bona a Catalunya sobre el fet de deixar que siguin els tribunals de justícia els que decideixin les polítiques públiques. Per això, encara que en aquest cas hi pugui haver bastant consens sobre la necessitat d’impulsar i pressionar perquè es facin efectives polítiques més clares per evitar l’escalfament global, és dubtós que això es pugui o s’hagi de fer als tribunals de justícia. Les polítiques energètiques dels països depenen de molts factors i en principi formen part dels diferents idearis dels partits que configuren les majories de govern. Partits als quals han votat els ciutadans perquè apliquin les polítiques sobre els diversos àmbits.
Una cosa és que els tribunals puguin dirimir sobre aspectes concrets d’un litigi i una altra que es converteixin en els guardians ideològics de determinades polítiques. En alguns països, com Espanya mateix, hem vist clarament que el biaix ideològic dels jutges a vegades pesa més que el que decideixen les urnes o, fins i tot, que les decisions dels especialistes en sanitat, als quals no tenen cap problema per obviar posant fins i tot en perill la salut dels ciutadans. Per això, tot i que pot semblar una bona notícia que els tribunals obliguin els governs a aplicar polítiques ambientals més estrictes, cal vigilar molt si es continua deixant que la política la facin els jutges.
Els candidats Laura Borràs (Junts), Pere Aragonès (ERC) i Carles Riera (CUP) tenen previst d’expressar-se en català al debat d’avui diumenge 31 de gener de 2021 (a les 22:05 hores)
Centre de producció de RTVE a Sant Cugat
Indignació entre els professionals de TVE-Catalunya per la manera com s’ha organitzat el debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat, que es farà avui a les 22.05. En aquest sentit, lamenten que el debat només s’emeti en castellà i que el presenti un professional vingut de Madrid, Xabier Fortes.
El periodista Xabier Fortes |RTVE
Els professionals de TVE-Catalunya diuen que aquest model de debat atempta contra la llei espanyola 17/2006 de la ràdio i la televisió. Per això, demanen a la direcció de la cadena que recapaciti i permeti que el debat sigui en català i presentat per algú de la redacció de Sant Cugat.
Tot seguit us oferim el comunicat dels professionals:
«Com a professionals de TVE-Catalunya volem manifestar el nostre desacord davant l’organització del debat de candidats a les eleccions a la Generalitat previst aquest diumenge en horari de màxima audiència i en desconnexió a La 1 i a 24 Horas.
És la primera vegada que un debat de candidats organitzat per TVE a unes eleccions catalanes s’emet només en castellà per TVE.
Tampoc no entenem que el presentador escollit no sigui un professional de RTVE-Catalunya. Aquí hi ha professionals sobradament capacitats per a exercir les funcions de moderador i que, a més a més, estan en contacte diari amb la realitat social i política catalana. Periodistes, a més, amb experiència en programes d’aquest mateix format, tant en l’àmbit català com l’estatal.
Considerem que aquesta decisió no respecta la llei 17/2006 de la ràdio i la televisió de titularitat estatal que en el seu article 3.1. apartat E encomana a RTVE promoure la cohesió territorial, la pluralitat i la diversitat lingüística i cultural d’Espanya. I, en l’apartat G, “la projecció cap a l’exterior de les llengües i cultures espanyoles”.
Per tot plegat, lamentem la decisió presa, que considerem que deixa de banda la professionalitat del personal d’informatius de TVE Catalunya, que ha quedat sobradament demostrada durant els mesos de pandèmia, de judici del procés i durant l’anomenada “tardor calenta”. Per això, demanem que es replantegi la decisió i s’emeti un debat en català.»
Junts, ERC i la CUP parlaran en català
Tot i la previsió de TVE de fer el debat en castellà, diversos partits ja han avançat que les seves intervencions les faran en català. D’una banda, el director de comunicació de Junts per Catalunya, Pere Martí, ha dit en un piulet que ells ja van expressar a TVE que Laura Borràs, candidata a la presidència, debatria en català.
També s’expressarà en català Pere Aragonès, candidat d’ERC, segons que apunten fonts del partit, i Carles Riera, el representant de la CUP, al debat, que ha assegurat a Twitter que intervindrà en català i no pas en castellà. “Demà parlaré en català, llengua de cohesió, un bé comú del nostre país que volem compartir amb tothom”, ha piulat. Així mateix, el partit ha instat la resta de candidats a parlar en català durant el debat.
“Companys, tenim males notícies. Tant els jutges com els polítics anteposen el dret de vot sobre el nostre dret a la salut i la vida”, va indicar ahir, per Telegram, un dels promotors de #NOAsermembremesa2021 en rebre una resposta individual del Síndic de Greuges, en què l’informa de les obligacions legals dels escollits a ser membre d’una mesa electoral així com de les excuses, que no inclouen la por al contagi de Covid-19. Hi ha unes 2.000 persones que no volen participar-hi, com Gustavo Pérez, suplent primer vocal del 14-F i impulsor d’aquesta iniciativa.
“He rebut l’escrit en què expresseu la vostra preocupació perquè heu estat cridat a ser membre d’una mesa electoral, i considereu que és un risc per a la vostra salut. Considereu que no s’hauria d’obligar ningú en aquesta situació de pandèmia”, comença la resposta a una persona que demana ajuda al Síndic, el qual l’informa de la norma i els tràmits per poder demanar l’excusa. D’altra banda, el director general de Participació Ciutadana, Ismael Peña-López, va informar que ahir es va concloure amb èxit un simulacre al centre de recollida d’informació d’eleccions, amb 4.200 persones de tots els municipis, i van comunicar l’escrutini de 9.200 meses.
El 31 de gener de 2020 es va crear el “Bellaterra Vending Km0”, un grup de WhatsApp exclusiu veïnal “no per converses” sinó per publicar, regalar, vendre i comprar productes i donar-li una segona oportunitat des de Bellaterra per Bellaterra.
Des de mobles, vehicles i fins a roba, l’economia de butxaca que creix “reutilitzant donant-li una segona oportunitat “
L’actual crisi, amb el canvi d’hàbits i de mentalitats que genera, està posant en valor la reutilització d’objectes. El grup veïnal de WhatsApp “Bellaterra Vending Km0” creat el 31 de gener de 2020 està generant molt reciclatge donant una segona oportunidad als productes que contínuament s’ofereixen pel veïnat de Bellaterra.
Al Bellaterra Vending km0 s’hi pot trobar de tot, de segona mà, nou i regals, des de mobles fins a roba, llibres o informàtica, a través del reciclatge i el reaprofitament “Tot allò que tingueu a casa que cregueu que ja no us fa servei, és el moment de donar-li una segona oportunitat”, només cal publicar la foto i el preu, us ho reservaran i contactaran per privat per recollir-ho en un mínim de temps sense sortir del poble de Bellaterra.
BELLATERRA.CAT 