Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Esteve Maria Faus i Mompart’

Read Full Post »

El bellaterrenc Esteve Maria Faus i Mompart l’any 1977

Esteve Maria Faus i Mompart (Sabadell, 11 de juliol del 1928 – Bellaterra, 8 de gener del 2021)

Si alguna persona encarnava el Banc Sabadell des de la senzillesa i a la vegada des del rigor i el compromís més radicals, aquest era l’Esteve Maria Faus i Mompart, mort als 92 anys.

Amb ell se’n va l’últim exponent d’una generació de directius i d’una època clau del banc, la del final de la postguerra, la primera expansió i la introducció de la informàtica; trenta anys intensos que van transformar l’entitat i també el país. Uns temps de canvis determinants en què bons professionals com el Faus van saber afermar els fonaments sobre els quals vam poder bastir el Banc Sabadell del segle XXI els que més tard vam agafar el seu relleu.

L’Esteve Maria era brillant i modest; un home de Sabadell que va fer del banc la seva vida i s’hi va dedicar en cos i ànima des dels 16 anys. Hi va tenir un paper fonamental com a director dels serveis jurídics, interventor, secretari general, secretari del consell i conseller, i finalment també com a primer tresorer i patró de la Fundació del Banc. Gairebé seixanta anys de professió impecables que va tancar definitivament el 2003, en complir els 75 anys.

Va ser la mà dreta del meu pare, l’advocat conseller i l’executor de les coses més difícils moltes vegades. El Faus tenia sempre la porta oberta del seu despatx per impartir criteri i per decidir sobre allò que altres no eren capaços o no s’atrevien a prendre una decisió. Era l’últim recurs d’on tots sabien que podria sortir una decisió sàvia per implementar o per plantejar al Sr. Oliu.

Quan jo vaig començar al banc, Joan Corominas i el meu pare me’l van posar de guia i mestre. No només això, sinó que jo també vaig gaudir de la seva porta oberta durant els meus primers anys a la casa. Era una persona extraordinària, molt allunyat del que avui tenim identificat com un executiu o un executiu bancari. Curiós per tot, sabia qui era tothom i quina era la vàlua de cadascú. Era un intel·lectual autodidacte que llegia molt i li agradava discutir de tot. Això li donava aquella superioritat de criteri dins del món bancari on certament es diferenciava.

Em va donar suport i orientació en tot moment quan jo vaig iniciar la meva vida de director al Banc Sabadell. Sobretot en aquella primera operació que va marcar una fita important i que va ser la compra de Natwest Espanya, entitat que després va esdevenir Solbank i que ell va presidir durant cinc anys fins a la seva integració a Banc Sabadell. Va ser la primera i va ser complicada precisament per això, però ell va saber-la dirigir amb mà esquerra, posant al davant la cultura empresarial del nostre Sabadell i fent que se la fessin seva tots aquells directius qualificats que provenien del banc anglès.

Això el va fer anar molts dies a Madrid. I va ser llavors, i ja encarant la seva jubilació, que va decidir que volia fer el doctorat en Dret. Home d’una tenacitat inesgotable ho va aconseguir uns anys després amb una tesi sobre la regulació i la desregulació bancària que va merèixer la qualificació d’excel·lent cum laude, la màxima. El Faus era així. Mai es va veure prou gran per deixar de fer un nou projecte, sempre mirant cap al futur.

Era una persona excepcional, superdotada, amb una capacitat de treball i una memòria prodigioses que li permetien estar al cas de tot el que passava al banc i a fora. El seu interès pel coneixement i la tenacitat que posava en tot el feien especial. Lliurepensador i molt pragmàtic, transmetia sempre un profund humanisme. El Faus ha estat una de les grans persones que han fet possible que un petit banc de la nostra ciutat com el Sabadell s’obrís camí fins a ser un dels grans bancs del nostre país per la fortalesa de la seva cultura i els seus valors.

Consell d’Administració de Sabadell Multibanca el 1988 (esq. a dta.): Josep Oliu, Josep Permanyer, Bonaventura Garriga, Esteve Faus i Francisco Vallejo.

Després d’una vida plena, dedicada al banc i a la família que tant estimava, se n’ha anat una persona irrepetible i un professional exemplar que ha marcat una època i que per sempre més formarà part d’una manera destacada de la història de Banc Sabadell.

Adeu i gràcies, Esteve, per ser com eres i per tot el que ens has donat.

Read Full Post »

Fa pocs dies, vaig trobar l’esquela d’Esteve Faus, un bon amic i secretari del Banc de Sabadell en la meva època bancària”


Esteve Maria Faus i Mompart (Sabadell, 11 de juliol del 1928 – Bellaterra, 8 de gener del 2021)

En aquella època, hi havia tres homes que representaven molt bé el banc i que van ser els qui van convertir un banc local en un banc molt més ambiciós i en el que és ara. Els tres homes eren: Francesc Monràs, director general, Joan Oliu, subdirector general, i el ja esmentat Esteve Faus. Amb els tres vaig mantenir una bona amistat i m’agradaria dedicar unes línies a cadascun d’ells.

Quan Francesc Monràs era un simple apoderat del banc, d’aquells que s’aixecaven quan el director general entrava cada matí, no gaire d’hora, es va presentar un diumenge al matí a la torre que el president tenia a la mateixa ciutat de Sabadell. Aquest, tot i que no l’esperava, el va rebre educadament. Francesc Monràs li va explicar que els números que li donaven els professionals del banc no eren els correctes i que el banc anava molt més malament del que li deien. Com es poden imaginar, no va ser una gestió fàcil, ja que s’hi jugava la feina. Però la jugada li va sortir bé. Monràs tenia tota la raó del món, i així es va veure, quan president i algun executius del banc van començar a revisar les xifres del balanç. El resultat va ser que el director general va ser acomiadat sense contemplacions i Francesc Monràs va ser nomenat en el seu lloc per mèrits propis. Durant la seva etapa, va fer bona feina: va obrir les primeres oficines del banc, ja que fins aleshores s’havia mantingut limitat a la central. Era un bon professional i anava sempre ensumant el que feien els altres per veure si els podia imitar. Quan venia a veure’m –bastant sovint– i s’havia d’esperar cinc o deu minuts, es passava aquest temps recollint tots els fulls informatius que Banca Catalana tenia exposats i que anunciaven les operacions que fèiem. Després entrava al meu despatx i discutíem de la feina.


Joan Oliu era el pare de l’actual president del Sabadell. Era molt diferent de Monràs. Vaig passar moltes hores amb Joan Oliu, anant o venint de Madrid, on havíem d’anar a reunions de les institucions bancàries a què pertanyíem. Parlàvem sobretot de banca i del sistema bancari, perquè el meu company de viatge tenia una veritable obsessió amb el tema. Suposo que devia somniar amb els crèdits concedits i amb els impagats pendents de cobrament.

Esteve Faus era advocat i secretari general. O sigui que tenia els mateixos càrrecs que jo a Banca Catalana. Era un altre bon professional i una altra bona persona de qui et podies refiar absolutament. Si alguna vegada he vist un equip que funcionés bé, va ser el que formaven aquests tres homes, que eren la columna vertebral del banc. Els tres estaven sota les ordres del president, Joan Corominas, un altre bon professional. La majoria dels aspectes positius que té el Sabadell els deuen alguna cosa i cap dels negatius està vinculat a les seves activitats.

Quan va esclatar la crisi bancària dels anys vuitanta del segle passat, el Banc Sabadell va demanar audiència al governador del Banc d’Espanya. Aquest es va posar a tremolar, ja que en aquell moment aquestes visites estaven normalment relacionades amb la notícia dels desastres financers que acumulaven les entitats i de les necessitats que tenien d’ajuda financera. La seva sorpresa va ser quan li van dir que tenien una quantitat considerable de beneficis, amagats en un compte de passiu del banc no declarat al Banc d’Espanya. En uns altres moments, el governador els hauria obert un expedient i hauria passat la informació al fiscal general de l’Estat. En canvi, es va aixecar de la taula i els va fer una gran abraçada. El Banc de Sabadell era diferent dels altres i els seus directius honestos, però tenien la virtut o el defecte d’amagar beneficis. Mai no van haver d’amagar pèrdues.

Read Full Post »