Rosa M. Bravo|Andrea Zambrano és advocada, però fa una dècada que es dedica a formar educadors, pares i mares en educació emocional. És una trajectòria similar a la de la doctora en dret María Ángeles Jové. Totes dues s’endinsen en el món de les violències invisibles en la infància amb la publicació del llibre El valor de cuidar.
Què l’ha animat a estudiar les violències invisibles?
Tot el que estem vivint ara, amb la pandèmia. Les violències invisibles no es donen només en la infància, sinó que es produeixen en tot tipus de relacions, tot i que la infància n’és l’origen.
És l’origen de què, exactament?
Les arrels de la violència són en la infància. Els nens són com llavors, que es convertiran en una planta depenent molt del context en què es plantin, que és la relació amb els pares. La llavor plantada en un terreny fèrtil creixerà molt bé, i plantada en un terreny àrid d’amor i on les necessitats no estan cobertes no creixerà igual. D’adult acabes reproduint els patrons que has après de nen. Els primers set anys, el model de relació que has tingut amb els teus pares donarà lloc al tipus de relació que tindràs després. Tens un model que deixa una empremta al cervell. L’origen de la violència es forja en les ferides de la nostra infància. Tots tenim una part ferida i vulnerable, el que passa és que, en comptes de ser-ne conscients, reaccionem i ens hi protegim. Quan tu has patit violència i has estat molt ferit, t’insensibilitzes molt i acabes d’adult exercint aquestes violències.
Hi ha persones en què això es fa molt evident, però d’altres han crescut en entorns violents i no ho han reproduït.
El que passa és que, quan parlem de violència, tendim a associar-la a la violència física, però la violència té moltes cares. Parlem de la violència invisible perquè l’hem normalitzat, ens hem acostumat tant a tolerar-la que no la veiem, i és el que està passant en la pandèmia. Violències que afecten coses que no són visibles, com la ment i les emocions, i que s’exerceixen amb actituds. La violència té molts matisos, i comença quan no tenim en compte les necessitats de l’altre i el cosifiquem. Quan veiem l’altre com una cosa, el deshumanitzem i és més fàcil exercir violència contra ell. El judici, el control, la humiliació, la desvaloració i les opinions no volgudes són un tipus d’invasió molt subtil que són dins del camí de la violència. N’és una mostra el que s’ha fet amb els nens en la pandèmia: se’ls ha amagat, se’ls ha ignorat.
De fet van patir el confinament més llarg. Semblava que havien de ser els supercontagiadors i van estar dos mesos sense poder sortir al carrer.
Quan són els que tenen més necessitat d’espai i de motricitat. No se’ls va tenir en compte i, a més, la gent ho aplaudia. Jo vaig tenir molts problemes amb els veïns perquè els meus fills baixaven al pàrquing a fer voltes amb el patinet.
Es va arribar a marcar amb una peça de roba nens amb autisme que havien de sortir al carrer perquè els veïns no els increpessin.
Sí, va ser una manera d’etiquetar-los. Han estat unes violències molt evidents, molt flagrants, i no s’han tingut en compte les nostres necessitats com a éssers humans. Com pot ser que tolerem aquestes violències en nom del nostre bé? De nens se’ns castiga, se’ns avergonyeix, se’ns jutja, se’ns etiqueta i es fa pel nostre bé. És el que vivim de petits i com a adults ens hem acostumat que això sigui així. De petits som molt modelables i normalitzem situacions que ens fan mal i les aplaudim.
Això és aplicable a la situació actual de pandèmia?
Totalment. Per exemple, el passaport covid és una segregació feta a partir d’una etiqueta, un judici, una culpabilització constant. I com que se suposa que és pel nostre bé, ho hem d’acceptar. Les violències no estan mai justificades, i menys quan no és ni efectiu. I si ho fos, em pregunto si és la manera; sempre hi ha maneres no violentes de plantejar les situacions. O el fet que ens hàgim de sacrificar pel bé comú. Què és el bé comú, el bé d’alguns o el de tots? Si és el de tots, hi ha d’haver un guanyar-guanyar.
Qui se suposa que no hi guanya, si amb aquestes mesures estem més protegits?
Hi ha persones que no es volen vacunar i tenen dret a no fer-ho, perquè han de poder decidir sobre el seu cos.
I ja ho fan.
Sí, però es veu com una cosa normalitzada que vagis en contra del que penses pel bé comú. S’ha de fer per solidaritat, quan cadascú és responsable de la seva salut. O del seu negoci. Tu em demanes que tanqui el meu negoci pel bé comú, i això s’aplaudeix i és el que s’espera, perquè, si no, ets insolidari. I no: això és violència.
El debat entre llibertat i seguretat.
Durant el confinament, el govern va obligar a tancar uns negocis quan hi ha unes necessitats econòmiques.
Que no s’estan compensant.
Exacte. Si em demanes que tanqui pel bé comú, jo també soc bé comú, també hi he de sortir guanyant. Si això no passa, ja no és el bé comú, és el bé d’alguns. Jo tanco, si és necessari, però algú ha de respondre. D’això no s’ha tingut cura durant la pandèmia i s’espera que la gent vagi en contra seu. Jo he hagut de tancar els meus fills petits a casa quan això els ha fet mal. Qüestionem això.
Com creu que això està impactant en els nens?
Hi ha la creença que s’adapten a tot, que són de plastilina.
Ho sentíem molt durant el confinament, i aquest és el drama. Els nens s’adapten fins i tot a pares abusadors per supervivència. Però adaptar-se vol dir que perpetuaran després aquell patró. Si als nens els posem una mascareta que no deixa veure la cara dels educadors, els distanciem, i això està creant unes creences molt subtils: que el contacte és perillós i ens hem de separar, quan els nens el que necessiten és pertinença i connexió. És molt important, per a l’empatia, que els nens puguin veure les cares. Des del punt de vista de salut física, pot ser efectiu, però pel que fa a les relacions humanes, a la salut mental, està creant un perjudici. Tenir cura d’algú no és només tenir cura de la salut física, hi ha un desenvolupament de l’ésser humà que s’ha de tenir en compte, i els nens necessiten tenir unes necessitats cobertes per desenvolupar-se correctament. Els estem generant una sèrie de pors i creences que tenen a veure amb els vincles i les connexions, que és el que aporta més qualitat de vida a les persones.
Quines conseqüències pot tenir, això?
Aquest és el tercer curs que s’està desenvolupant en condicions anòmales.
Jo crec que cada nen viurà això d’una manera, depenent també de l’entorn. Jo vaig amb molta cura, però no tinc por i els meus fills no ho viuran amb por. Hi ha una evidència que no els puc evitar, que és l’entorn pandèmic que estem vivint, però sí que ho podem viure d’una manera o d’una altra. Per a mi, el més remarcable, pensant en els nens, és la sensació que el contacte és perillós. Ara no se t’acut fer dos petons a algú si te’l trobes pel carrer. Com a adults ja ens estem distanciant.
I vivim amb la sensació que estem en perill constant pels possibles contagis.
Quant temps pot aguantar la ment aquesta situació d’estrès?
Si a nosaltres ens passa, sent adults i havent viscut en situació de normalitat, imagina’t un nen de quatre anys; és pràcticament l’únic escenari que coneix. Les creences es forgen de diverses maneres: perquè ho has sentit molt de nen, perquè els pares t’ho diuen molt i perquè tu ho vius. Els nens estan experimentant un context en què el contacte és perillós i això els afecta, quan el que més necessitem els humans són vincles. La mascareta ens tapa la boca i això és simbòlic: no tenim capacitat d’expressar-nos i això té un impacte. Els humans no naixem amb empatia, sinó que es desenvolupa, i és important, perquè és l’antídot contra la violència. I això és molt difícil quan no pots percebre els gestos de la cara de l’educador. S’ha experimentat amb nadons: si tenen una cara inexpressiva al davant, perden la connexió amb la persona, necessària per desenvolupar-se bé emocionalment.
Què podem esperar d’uns nens que s’han educat vuit hores al dia sense poder connectar del tot amb l’educador?
Això pot tenir conseqüències d’insensibilització, de violència, d’aïllament, de solitud.
Com es pot contrarestar, això, a casa?
Nosaltres pensem que l’antídot contra les violències invisibles, perquè els problemes amb els vincles provocats per la pandèmia no es veuen a simple vista, és cuidar. Tenir cura d’algú és veure’ns com a humans i veure que, com a tals, tenim necessitats. Les emocions i les necessitats van unides, les emocions parlen del que necessitem. A casa, el més important és adonar-te de les necessitats del teu fill, que són legítimes i vàlides. I els cal que els adults tinguin cura d’aquestes necessitats, perquè ells no poden fer-ho per si mateixos. El que passa és que ens falta vocabulari per definir què necessitem.
Si als adults ens falta vocabulari, als petits encara més, oi?
És clar. En el moment en què diem que els nens s’adapten a tot, diem que no necessiten res i el que fem és invisibilitzar uns éssers que són especialment vulnerables. Tenen més necessitats que ningú i ens hi mostrem molt poc sensibles. Fins i tot la creença que els nens han d’obeir és una violència invisible. Obeir a què? Al que jo vull, al que jo necessito com a adult?
Segurament, al que pensem que és millor per a ells.
Sí, però de vegades pot ser alguna cosa que els adults necessitem, com estar tranquils. És cert que la relació és jeràrquica, les decisions les prenem els pares, que tenim més experiència i perspectiva. Però, com a persones, les necessitats dels uns i dels altres són iguals.
Hi ha una acció que és molt reveladora i és ajupir-te per parlar amb els nens des de la seva alçada.
Sí, perquè només hi connectes des de l’horitzontalitat. No dic que tota l’estona hagi de ser així, però sí que hi ha espais per a l’horitzontalitat. Quan demanem que els nens obeeixin, no s’estan tenint en compte les seves necessitats i aquest és l’origen de la violència. Quan sotmeto els nens i no tinc en compte que són éssers amb necessitats i m’hi insensibilitzo, s’acaben desconnectant de si mateixos i acaben perpetuant la violència invisible. Hem de cuidar les vulnerabilitats; estimar és cuidar la persona i les seves vulnerabilitats.
Tots tenim una part violenta que no coneixem? Hem normalitzat tant la violència que ja no sabem què és?
Tots tenim una part violenta, perquè tots tenim una part ferida i vulnerabilitats. La violència no surt del fet de ser mala persona, sinó de la part ferida que es vol protegir. La que vol sobreviure i es posa en mode lluita, que surt quan tenim por. I no passa res, és part de l’ésser humà. La qüestió és adonar-te de quan això es dispara i reconèixer la teva vulnerabilitat. Hem normalitzat tant la violència que no sabem què és violència. Vivim en un món patriarcal amb uns valors masculins: l’acció, la competició, la dominació, la lluita de poder… El paradigma del guanyar-perdre posa unes regles del joc perquè hi hagi violència. La violència té a veure amb la cosificació de les persones i amb la jerarquia, amb la dominació. I potser hi ha una altra manera de relacionar-se que no sigui “o tu o jo”, que sigui un guanyar-guanyar.
I hem normalitzat viure amb por?
Considero que ara s’estan prenent unes mesures atroces que van contra els drets humans, els drets fonamentals i les necessitats humanes perquè tenim por. Com ara el dret a la igualtat, a la no discriminació, a la llibertat d’escollir com vols viure.
Canvi de rumb vital
Rosa M. Bravo Zambrano (Barcelona, 1981) és advocada amb un màster en dret internacional i va exercir durant uns anys en les branques del dret processal i mercantil. L’experiència d’una amiga íntima amb el càncer, entre altres coses, la va portar a replantejar-se les prioritats i va apostar per la formació emocional. També la maternitat –té una filla de quatre anys i un fill de set–. Va coincidir amb María Ángeles Jové, advocada també i doctora en dret, que ha impartit classes de dret processal a la Universitat de Barcelona. Totes dues han fundat l’organització Educar És Emocionar, dedicada a l’educació emocional per a docents, famílies, nens i adolescents, i han escrit els llibres Educar és emocionar i El valor de cuidar (Paidós).
Font: El Punt Avui
BELLATERRA.CAT 