El carrer Casas i Amigó de Bellaterra té una llargada de 475 metres comença a l’Avinguda Bertomeu (BV-1414), creua el Camí Antic de Sant Cugat, i finalitza al carrer Margenat.
Placa del Carrer de Casas i Amigó de Bellaterra amb dibuix de l’herba pressora
Francesc Casas i Amigó (Barcelona, 22 d’abril de 1859 – Barcelona, 2 d’agost de 1887). El 1885 i el 1886 obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona.
Publicà La nit de Nadal (1886), col·lecció de poemes que musicà Joan Lamote de Grignon, i Poesies (1888), recull pòstum prologat per Marià Aguiló.
La seva poesia, de llenguatge ric d’imatges i, sovint, una mica emfàtica, és influïda per la mística de Verdaguer i per la poesia popular.
JON FOSSE (Haugesund, 29 setembre 1959), prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023
Cada persona és única, i alhora com qualsevol altra persona. La singularitat és exterior i es pot veure amb força claredat, però també hi ha alguna cosa dins de cada individu que pertany a aquesta persona. És a dir, només aquesta persona. Podem anomenar-ho ànima o esperit, o fins i tot no necessitem descriure’l amb paraules. Deixem que només sigui.
Però alhora que som diferents, també som iguals. Les persones de totes les parts del món són bàsicament les mateixes, no importa el idioma que parlem, el color de la nostra pell o el color dels nostres cabells. Potser és una mica paradoxal que tots continuem completament iguals i diferents alhora. I potser l’ésser humà és paradoxal a la seva distància entre cos i ànima, entre el més terrenal i tangible i el que transcendeix les limitacions materials i ancorades.
Però l’art, el bon art, aconsegueix de manera milagrosa combinar el que és completament únic i universal. Sí, aconsegueix que l’individu, el que podríem dir l’estranger, sigui universalment entès. D’aquesta manera, l’art trenca les fronteres entre llengües, regions del món i països. Així, reuneix no sols el que caracteritza cada individu, sinó també, en un sentit un poc diferent, les característiques individuals de cada grup de persones, per exemple de cada nació.
I l’art no ho fa fent que tot sigui igual, al contrari, ens mostra la diferència, allò que ens és aliè o estrany. Tot bon art te precisament això: alguna cosa estranya, allò que no acabem de comprendre i que, tanmateix, entenem d’una manera o altra. L’enigmàtic, com es podria dir, que fascina i crea transcendència, la transcendència que tot art ha de contenir i que alhora ens ha de guiar.
I no se m’acut una manera millor d’unir els contraris. Això és precisament el contrari dels conflictes violents, que massa sovint veiem desplegar-se en intents destructius de destrossar allò aliè, únic i diferent, sovint fent ús de les innovacions més bèsties que ens ha portat la tecnologia. És converteix en terrorisme. És converteix en guerra.
Els humans també tenim un costat animal. Estem motivats per l’instint, de manera que l’altre, l’estranger, no és vist com una cosa fascinant i enigmàtica, sinó com una amenaça per a la pròpia existència. I llavors l’únic, el diferent universalment comprensible, desapareix i es converteix en una identitat col·lectiva on la diferència és l’amenaça que s’ha de controlar.
El que es percep des de fora com una diferència, per exemple les diferents religions o ideologies polítiques, es converteix en una cosa que cal combatre i dominar.
La guerra és una lluita contra l’intim, l’únic. I és una lluita contra tota l’art, contra l’essència més íntima de tot art.
He optat per parlar d’art en general, no de l’art del teatre en particular, perquè, com ja he explicat, tot bon art, al fons, gira al voltant del mateix: es tracta de agafar allò absolutament únic, allò absolutament específic, i fer-lo universal; d’unir el particular amb l’universal a la nostra expressió artística. No es tracta de suprimir la singularitat, sinó d’emfatitzar-la, deixant brillar clarament allò estrany i desconegut.
És tan senzill com que la guerra i l’art són oposats, així com la guerra i la pau són oposats
BIOGRAFIA
JON FOSSE (Haugesund- Noruega, 29 setembre 1959), és prosista, autor dramàtic, poeta i assagista noruec. Va guanyar el Premi Nobel de Literatura de 2023. Va debutar el 1983 amb la novel·la Raudt, svart (Vermell, negre), on abordava el tema del suïcidi d’una forma crua. La seva primera peça, Og aldri skal vi skiljast (I no ens separarem mai), es va representar i publicar l’any 1994. La seva obra, escrita en nynorsk, variant estàndard minoritària del noruec, abasta una varietat de gèneres. Jon Fosse ha escrit novel·les, contes, poesia, llibres infantils, assaigs i obres de teatre. Les seves obres han estat traduïdes a més de quaranta idiomes. Fosse va ser nomenat cavaller de l’Orde Nacional del Mèrit de França el 2003. També ha estat classificat com el número 83 de la llista dels 100 millors genis vius per The Daily Telegraph. Des del 2011, Fosse ha rebut el Grotten, una residència honorífica propietat de l’estat noruec i situada a les instal·lacions del Palau Reial al centre de la ciutat d’Oslo. L’ús del Grotten com a residència permanent és un honor atorgat especialment pel rei de Noruega per les contribucions a les arts i la cultura noruegues. Fosse va ser un dels consultors literaris de Bibel 2011, una traducció noruega de la Bíblia publicada el 2011. Fosse va rebre el Premi de Literatura del Consell Nòrdic 2015 per Andvake (Vigília), Olavs draumar (Somnis d’Olav) i Kveldsvævd (Cansament). Nombroses de les obres de Fosse han estat traduïdes al persa per Mohammad Hamed, també les seves obres s’han representat a les sales principals de l’Iran/Teheran. El 2023 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «les seves obres innovadores i la seva prosa que donen veu a allò que no es diu», Fosse combina llaços locals forts, tant lingüístics com geogràfics, amb tècniques artístiques modernistes. L’acadèmia sueca reconeix que és un dels dramaturgs més interpretats del món, alhora que com més va més és reconegut per la seva prosa.
El Carrer de Mestre Nicolau de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer Narcís Monturiol a tocar l’Avinguda Bertomeu (BV-1414) i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell. A la placa apareix un dibuix de flors Botons d’or (Ronunculus repens)
Placa del Carrer del Mestre Nicolau de Bellaterra
Antoni Nicolau i Parera (Barcelona, 8 de juny de 1858 – 26 de febrer de 1933) fou compositor i director d’orquestra, una figura clau del renaixement musical català del segle XIX i XX i forjador de l’escola coral catalana moderna.
Va néixer al carrer de la Portaferrissa de Barcelona, fill del sastre Joaquim Nicolau i Corrons, natural de Sant Celoni, i de Francesca Parera i Tarragó, natural de Barcelona. Va estudiar piano amb Joan Baptista Pujol i composició amb Gabriel Balart, i va ampliar estudis al Conservatori de París. Tot i que de jove va iniciar estudis de medicina, aviat s’adonà que preferia la música. A l’edat de 17 anys compongué la Fantasia per a piano (la seva primera obra), inspirant-se en l’òpera Roberto il diavolo, de Meyerbeer. L’any següent publicà Nocturn per a piano, i el 10 d’abril de 1878 estrenà al Liceu (lloc on posteriorment triomfaria com a director d’orquestra) La Tempestad, interpretada pel conegut tenor de l’època Camagno, i els actes primer i tercer de l’òpera Constanza (que no es va poder representar sencera perquè el tenor, que només actuava en els actes segon i quart, rescindí el contracte poc abans d’alçar-se el teló). De tornada de París, on va residir vuit anys, va ser successivament director de la Societat Catalana de Concerts, de l’Orquestra Catalana i, el 1896, de l’Escola Municipal de Música de Barcelona fins a jubilar-s’hi l’any 1932, i on tingué alumnes distingits com Ferran Ardèvol Miralles, Joan Estany i Rius. Fou mestre de composició al Conservatori Superior de Música del Liceu, on va tenir Joan Lamote de Grignon, Màrius Mateo i Francesc Fornells com a alumnes. També esdevingué director simfònic del Liceu i el 1900 va dirigir per primera vegada les nou simfonies de Beethoven així com obres d’autors contemporanis com César Franck, Richard Strauss i Vincent d’Indy.
BELLATERRA.CAT 