AVUI, 8 de març de 1984
MADRID NOMÉS TÉ UN ANY (*)
Sí, la Comunitat Autònoma de Madrid, amb Madrid al seu centre, ha complert un any.
Ningú no podia imaginar l’existència de la Comunitat Autònoma de Madrid dins el mapa polític de l’Estat espanyol, ni els seus ciutadans autònoms.
Es portava fins a les últimes conseqüències el declarat Estat de les Autonomies. Una idea original i nova que és actualment desconsidereu pels mateixos que sol·licitaven la imaginació al poder. Voleu més imaginació que, amb el nom de Madrid», amb què s’ha vituperat tot centralisme, es presenti avui l’última, la més difícil, la més gelosa, la més susceptible de les comunitats autònomes? I, contràriament al que és perifèric i especialment madrileny, he de manifestar la necessitat de fer una aposta d’esperança, de simpatia cap a aquesta novisima Comunitat i de justificar fins i tot certes exacerbacions i intemperàncies dels seus representants. La Comunitat de Madrid neix davant del centralisme i, a més, davant de la suficiència nacional, històrica, social, demogràfica, etcètera, de totes les autonomies. L’Autonomia madrilenya és l’empassa-la més gran que es dóna a la visió jacobina, centralista de l’Estat. Acceptar, per mala consciència, l’autonomia de la marginada Andalusia, o de l’indestructible Euskadi, o de la inevitable Catalunya, o de moltes altres
regions febles i no conflictives ha estat admès pel nou Estat. És molt més difícil d’admetre per a un espai on se superposen la Corona, el Govern, el Parlament i tota la mecànica centralista del poder. Al migdia, a Madrid i les seves comarques, els espectadors de TVE se troben amb programes regionals»: han descobert que ells també són regió: això em sembla molt important. S’ha reduït el seu espai de son reg visió, però, sens dubte, s’ha aprofundit socialment i culturalment, i d’aquests antecedents pot néixer una nova política.
El tema de la seva bandera, del seu himne, ha estat objecte d’implacables sarcasmes i ironies. Em sembla que hi ha una mica de no piadós i de suficiència miop en tot aquest festival.
En dura necessitat de compondre la lletra d’un himne, sigui nacional sigui regional, es podia optar pel “Madrid” d’Agustín Lara, amb modificacions de lletra, però amb la seguretat, sens dubte, que seria l’himne oficial produït a l’Estat espanyol de més ampli reconeixement universal. A Tòquio, a Los Angeles, a Moscou, de tots els himnes peninsulars, d’En la dura ser interpretats, el musicat per Lara seria corejat per tots els assistents. No està gens malament posseir un valor universal com aquest: Tots ho voldríem!
Posats a fer-ho nou, no es podia, de cap manera, caure en les atrocitats, les exageracions, els triomfalismes dels cants romàntics que, com a relicaris del passat, respectem i estimem: ni poder sobre les onades, ni “la meva pàtria sobre totes”, ni “segar cadenes”, ni “abeurar els solcs amb la sang neta dels enemics”.
L’himne de García Calvo és gairebé un antihimne, com unes al·leluies surrealistes, i em dol que, amb les seves raons, Espinàs no ho entengui així.
L’espai comarcal de la Comunitat madrilenya emmarca una regió antiga, arquitectònicament opulenta, artesanalment rica, amb una cosmo polis municipal com a la seva capital i un entorn submergit i potenciable. És indubtable que serà a Chinchón, Sant Martin de Valdeiglesias, El Escorial. Aranjuez, Buitrago, on es jugarà la viabilitat d’aquesta Comunitat.
No hi pot haver res més artificiós que la divisió als Estats dels EUA o el mapa polític d’Àfrica. Però és indubtable que aquests invents han demostrat quan eren ben governats i quan a través d’aquesta eficàcia adquirien la seva consciència, que calia comptar-hi. No podem confiar en la consciència d’identitat com a únic i ben indemostrable motor d’autonomia: perquè també sabem com, en el millor dels casos, aquesta consciència s’educa, es promociona i, en el pitjor, es manipula.
La Comunitat de Madrid pot gaudir de la bona expectativa del motlle feliços els pobles que no tenen històries, perquè tots saber-nos de fins a quin punt la història és inextricable i fins a quin punt pesa més que no pas empeny.
Els comtats, les diòcesis», les les parròquies», les «vegueries ries, les comarques, les àrees metropolitanes, els consells, les denominacions turístiques, totes van ser inicialment construccions arbitranes que responien a necessitats o capricis: algunes han desaparegut després d’haver estat socialment capdavanteres i després que, fins i tot, molta gent va lluitar i va morir per elles: altres s’han conservat, s’han
renovat, shan transformat.
L’espai just, el camí equilibrat, les competències oportunes, tot això ha de fer de la Comunitat de Madrid una obra dart de l’habilitat social i politica. El seu fracàs o inoperància serien greus per al conjunt autonòmic. Distingir la imatge corporativa de la imatge centralista de “Madrid” és un treball d’Hèrcules i, per tant, digne de ser emprès i que ha de desintoxicar l’opinió pública de les altres comunitats. Maond és una simplificació sobre la qual s’edifiquen teories falses i vulgars.
Si la Comunitat madrilenya fa servir per a la creació de la seva imatge i per aconseguir el bon funcionament que la justifiqui les modemes tècniques de comunicació, de persuasió i, fins i tot, d’organització empresarial hem de pensar que els creadors de poder contemporani, ara i avui, són aquests, tal com ho van ser segis enrere els guerrers barbuts, els revolucionaris insurrectes, els reis carismàtics, els compromisos internacionals, o les herències monàrquiques.
La comunitat autònoma de Madrid només té un any: tot el que li falta de passat pot guanyar de futur. És més una esperança que un record Feliç ella!
FREDERIC RODA
(*) Pel seu interès, aquest article també ho va publicar en castellà l’Hoja del Lunes de Madrid, el dia 8 de juny de 1984
BELLATERRA.CAT 