El Carrer de Vázquez de Mella de Bellaterra té una llargada d’uns 600 metres, comença al Carrer de Can Llobet i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat.
Placa de Carrer Vázquez de Mella de Bellaterra on apareix dibuixat el boix – grèvol (Ilex aquifolium)
Juan Vázquez de Mella y Fanjul (Cangas de Onís, 1861-Madrid, 1928) Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i El Pensamiento Español (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l’acostament a l’Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).
L’11 de març del 2004 va passar la tragèdia a Madrid, l’atac terrorista més sagnant en la història d’Espanya.
📷 DIARIO.ES
Marco Schwartz|Un atemptat múltiple amb bombes en quatre trens de rodalies va deixar 192 morts i més de dos mil ferits (a la xifra de víctimes s’hi afegiria setmanes després un policia d’elit que va morir en un operatiu per aturar els autors de la matança en un pis franc de Leganès). Mentre la commoció regnava a Espanya, el Congrés dels Estats Units tramitava la concessió de la Medalla d’Or, la seva màxima condecoració, a Aznar per “haver estat un aliat ferm dels Estats Units i un líder en la lluita global contra el terrorisme”. La medalla era, juntament amb una intervenció al Capitoli davant les dues cambres legislatives, el plat fort del contracte de dos milions de dòlars que havia signat el Govern amb el bufet d’advocats Piper Rudnik perquè fes les tasques de lobby corresponents per a més glòria del president espanyol. Aznar va aconseguir fer la intervenció al Capitoli, el 4 de febrer de 2004. Però l’expedient de la medalla es va alentir i finalment va decaure a finals d’aquell any: la polèmica creixent sobre la guerra de l’Iraq, amb els seus bulls sobre les armes de destrucció massiva, i la matança a Madrid van persuadir el Congrés dels EUA que l’ambient no estava per a més reconeixements.
Durant el judici per l’11M a la Casa de Camp, que vaig cobrir com a periodista, es van evidenciar seriosos errors de control davant l’amenaça gihadista. És a dir, Aznar, amb les seves ínfules de “treure Espanya del racó de la història”, no només havia embarcat el país en una guerra il·legal i rebutjada pel 90,8% dels espanyols que ens va col·locar en una posició de risc davant al terrorisme islamista, sinó que no s’havien pres les mesures suficients per evitar que aquest risc es traduís en una realitat paorosa.
A la mort, la desolació i el caos de l’11M els va seguir immediatament l’exercici de manipulació i mentida institucional més abjecte que s’hagi produït en democràcia: l’atribució dels atemptats a ETA. I, quan ja no es podia sostenir aquesta autoria exclusiva, la hipòtesi que s’hauria tractat d’un atac coordinat entre ETA i els gihadistes o el missatge trampós que s’estava “obrint una segona via de recerca” que apuntava Al-Qaida, insinuant-se que la primera seguia oberta. Calia mantenir a qualsevol preu la mentida fins després de les eleccions generals del diumenge 14: el PP era ben conscient que, si es revelava la veritat, el seu candidat Rajoy seria castigat a les urnes, ja que els electors relacionarien inevitablement la matança a Madrid amb els deliris de grandesa d’Aznar que havien portat Espanya a la impopular guerra de l’Iraq. La manipulació va arribar a tal extrem que, a la manifestació del dia 12 contra els atemptats, que va reunir a Madrid més de dos milions de persones, el Govern va imposar una pancarta amb el lema ‘Amb les víctimes, amb la Constitució i contra el terrorisme ‘, mantenint de manera implícita l’autoria d’ETA. Tot i això, l’engany feia aigües. Al pas d’Aznar –que anava després de la pancarta acompanyat del príncep Felip, el president de la Comissió europea, Romano Prodi, i els candidats Zapatero, Rajoy i Llamazares– desenes de milers de persones van començar a corejar “Qui ha estat, qui ha estat, qui ha estat?”, cada cop amb més força, convertint el seu crit en el gran titular de la marxa.
Un periodista estranger que m’acompanyava a la manifestació no sortia del seu estupor. No podia entendre que en un país que ha patit l’atemptat més gran de la seva història els polítics i el conjunt dels ciutadans no tanquessin files amb el Govern, sobretot quan la matança estava encara fresca. Li vaig preguntar si coneixia un altre país democràtic on el Govern, en un moment extrem de dolor col·lectiu, mentiria de manera tan descarada el seu poble per salvar unes eleccions. I li vaig explicar que el lema de la pancarta no era tan innocent i impecable com ell creia, sinó un embolic del Govern per prolongar la mentida.
Pocs dies després dels atemptats, havent ja el PSOE guanyat les eleccions, el ministre d’Interior en funcions, Ángel Acebes, ens va convocar diversos periodistes per separat al seu despatx per explicar-nos que ell no va mentir mai, que es va limitar a donar les informacions a mesura que les proporcionava la Policia en el curs de les seves investigacions. El matx, en una petita taula amb dues cadires, va ser difícil. El ministre semblava abatut, cansat. Va fer un recompte de les compareixences de premsa entre l’11 i el 14 de març. Va dir que el dia 13 no tenia informació que hi hagués una línia preferent de recerca respecte a Al-Qaida, quan ja era un clam l’autoria d’aquesta organització. Recordo que Acebes va fer un lleu gest de frustració per no haver-me convençut.
Mesos després, el 7 de juliol del 2005, Al-Qaida va colpejar l’altre país el líder del qual posava a la foto de les Açores. Tres bombes en dos vagons del metro de Londres i una quarta en un autobús van deixar 48 morts i 700 ferits. Blair seguia al capdavant del Govern. Els ciutadans van saber immediatament l’autoria dels atemptats. I costa de creure que els haurien dit que va ser l’IRA si les eleccions haguessin estat a l’horitzó. Un dècada després, Blair va demanar perdó per haver-se sumat a la invasió de l’Iraq basant-se en “informació errònia”.
Són molts els records que s’amunteguen a la memòria d’aquells dies tempestuosos. L’esglai, el dolor, els plors inconsolables, les imatges dels vagons destrossats, la solidaritat de milers de voluntaris que van acudir als llocs de la catàstrofe sense saber ni tan sols si ja havia cessat l’onada d’atemptats, els ciutadans indignats increpant Aznar a tot el recorregut de la marxa de dia 12, el càstig a les urnes al partit que havia mentit amb desvergonyiment al seu propi poble a la seva hora més difícil. I afegeixo una cosa que encara avui cito com un gran exemple de civilització: la resposta serena de la societat espanyola i del Govern entrant. No hi va haver reaccions islamòfobes (Vox no existia llavors) ni retallades de llibertats en nom de croades contra el terrorisme.
El que sí que hi va haver va ser una campanya furibunda del PP per deslegitimar la victòria de Zapatero, amb l’argument que el terrorisme gihadista l’havia portat a la Moncloa sobre 193 cadàvers. Però aquesta és una altra història. No era la primera vegada que la dreta intentava deslegitimar un Govern democràtic. Ni seria la darrera.
Enrique Losantos Vilaseca, va ser el director del Banc de Catalunya, seu a Rambla d’Estudis, 12, de Barcelona
Promoció venda de terrenys a Bellaterra, 1958, per Fomento de la Vivienda Popular S.A. de Barcelona
📍Paraje ideal a 40 minutos de la Plaza de Cataluña, con hermosos pinares, agua, luz, alumbrado, iglesia, casino, mercado, campo de deportes, pista de tennis, etc.
📍Dispone de rápidos y cómodos medios de comunicación, tanto por carretera juna verdadera pista de 23 kilómetros! como por los rápidos y confortables F. C. de Cataluña.
📍EXIGE en las construcciones un mínimo de 100 metros cuadrados edificados, por ello sólo lujosas mansiones enconrará Ud. en la GRAN URBANIZACIÓN BELLA-TERRA.
VISÍTELA Y SE CONVENCERÁ
OFICINAS EN BELLA-TERRA: PLAZA DE LA ESTACIÓN TELÉFONO 31
LLUIS TORRES|El consum mitjà d’aigua a Catalunya és d’uns 117 litres per habitant i dia (l’OMS estableix que el límit mínim necessari és de 100 litres/ habitant/ dia). Ens queda, doncs, un cert marge per prendre consciència d’una cultura d’estalvi i sostenibilitat envers el medi ambient.
Depòsit d’aigua de pluja de 600 llitres sense obres 📷 Sweek
La recollida d’aigua de la pluja té una llarga tradició: els grecs i els romans valoraven el preuat líquid des de l’antiguitat i construïen grans cisternes per recollir la valuosa aigua de pluja. Aquesta no només servia per beure aigua, sinó també per banyar-se, regar els jardins i cuidar el bestiar. Amb precipitacions anuals d’entre 800 i 1.000 litres per metre quadrat, recollir l’aigua pot valer la pena a les nostres latituds.
Tenir un dipòsit d’aigua a casa és especialment útil durant els mesos més secs de l’any, però quan arriba la tardor i deixa pas a l’hivern, tendim a deixar de preocupar-nos pel nostre dipòsit, i això és un error… Seguir utilitzant-lo cada cop més és important tenir-ne cura, més encara quan s’enfila el fred!
Mantenir el nivell de l’aigua de pluja en moviment: de fet, amb aquest mètode, l’aigua no potable no es podrà congelar, perquè necessita que l’aigua estigui quieta per solidificar-se. Per fer-ho, res més senzill, col·loqueu pilotes de ping-pong o de goma al vostre dipòsit, les pilotes romandran així en moviment i evitaran que augmenti el volum i que l’aigua de pluja es congeli. A continuació, podeu utilitzar l’aigua de pluja emmagatzemada amb normalitat.
Netejar i mantenir el col·lector d’aigua de pluja abans de l’hivern Després de buidar el teu dipòsit, serà necessari i útil netejar-lo. Mantenir el teu dipòsit és fonamental perquè sempre mostri qualitat i duri anys. Netejar-lo de dalt a baix després de buidar-lo és el moment ideal. A més, no oblidem que la llei exigeix un manteniment regular dels seus sistemes de recuperació d’aigües pluvials no potables. Aleshores, no rentar-lo seria un error. La neteja del vostre sistema eliminarà i eliminarà totes les impureses i brutícia que s’han acumulat al llarg dels mesos. Per tant, assegureu-vos d’eliminar tots els residus, restes i fulles mortes que s’hagin pogut quedar al dipòsit. Això evita les males olors i ajuda a mantenir la qualitat de l’aigua de pluja recollida. Aleshores, es recomana netejar tot el sistema i no només el dipòsit. Així que aprofita per rentar la bomba, el filtre que permet el tractament de l’aigua, però també i sobretot els teus canalons que poden semblar molt bruts. Netejar el teu sostre tampoc és una bogeria. De fet, la brutícia present al vostre dipòsit prové més sovint de la superfície bruta del sostre i del canal, així que no descuideu el seu manteniment! Un cop nets els sistemes del dipòsit, recordeu substituir la coberta. De fet, els espais propers a la tapa o fins i tot a l’aixeta són molt apreciats pels mosquits i les larves quan volen reproduir-se o trobar una llar per als seus ous.
Mides del depòsit d’aigua de pluja Sweek
L’aigua de pluja natural, neu i altres formes de precipitació solen tenir baixes concentracions de calci i de magnesi. En canvi, poden tenir petites concentracions de sodi, clorur i sulfats derivats de l’acció del vent sobre el mar.
L’aigua de pluja és una aigua destil·lada sense calci, el que és ideal per rentar roba perquè es necessita fins al 50% menys de detergent i suavitzant. A més, evita les calcificacions en la resistència de la rentadora.
L’aigua de pluja té una qualitat excepcional per a molts usos: les plantes agraeixen el reg amb aigua sense calci ni clor, la rentadora no té problemes de calci, estalviem en detergent i suavitzant per a la bugada i aigua per a la planxa.
Es coneix com a duresa total d’una aigua al contingut de sals de calci i magnesi (bàsicament carbonats, clorurs i sulfats). En moltes comarques l’aigua de l’aixeta sovint conté un elevat contingut de calci (que es coneix com a aigua dura) i és una aigua mal tolerada per algunes plantes, com el rododendre, les camèlies… L’aigua de pluja, en canvi, està lliure d’additius i té una duresa molt baixa. L’aigua de pluja en condicions normals presenta un pH de 5,6. El seu caràcter lleugerament àcid és a causa de la combinació de l’aigua amb el diòxid de carboni present en l’aire.
Les aigües es poden classificar en funció del seu grau de duresa. Entre les diferents classificacions, una de les més emprades és l’escala Merck, que estableix cinc tipus d’aigua segons uns intervals de duresa que es mostren a la taula adjunta.
BELLATERRA.CAT 