FOMENTO DE LA VIVIENDA POPULAR, S. A. Rambla dels Estudis, 2.””, A BARCELONA Telèfon 11350 Urbanització BELLA-TERRA, 1929-1930
Promoció de venda terrenys a Bella-Terra per Fomento de la Vivienda Popular S.A. l’any 1929-1930
En la nostra ciutat com en totes les grans capitals del mon, augmenta cada dia més el desig de trovar en la tranquilitat del camp, el repòs necessari a la febre de treball que la civilitza ció moderna imposa. Buscant llocs adequats, s’han iniciat algunes urbanitza cions als voltants de Barcelona però cap d’elles reuneix les condicions necessàries per a ésser qualificada de perfecta, unes per la manca de mitjants de comunicació ràpids i económics. altres per no estar llindants amb una línia de ferrocarril, al tres per no tenir aigües bones i abundants, i finalment, les. restants per no estar enclavades en zones higièniques en ple na natura sense velles construccións anexes, mancades de tota higiene. Per totes aquestes causes cap d’elles ha pogut obtindre el desenvolupament i èxit que llurs iniciadors esperaven. Procurant evitar fots aquests defectes, «Fomento de la Vivienda Popular, S. A ha organitzat la Urbanització de «Bella Terra» que bé podriem dir está enclavada en lloc de bellesa única.
La Urbanització llinda en tota la seva extensió amb la linia dels Ferrocarrils de Catalunya que neix a la plaça d’aquest nom i consta amb una magnífica estació, construida expressa. ment en els mateixos terrenys, en el trajecte comprés entre les estacions de Sant Cugat i Sabadell a trenta minuts de l’esmentada plaça de Catalunya i amb un servei de trens regulars cada mitja hora.
Una magnifica carretera que neix en el quilómetre 3 de la que va de Sardanyola a Sant Cugat uneix la Urbanització Bella Terra amb la xarxa general.
La Urbanització dotada d’una extensissima instalació general d’aigüa directa i a gran presió, permet abastir a tota altura les construccions que si projectin.
La llum es conectada de la xarxa de distribució establerta per la Societat «Riegos y Fuerzas del Ebro >> i derivada de les estacions transformadores construides i a càrrec de l’Entitat Urbanitza dora. Aixis mateix, ja hi ha construit el clavagueram de desguas, per a les aigües negres i pluvials.
L’extensió surperficial que comprèn les diverses finques sumen al voltant de 30.000.000 de pams quadrats, poblats la majoria de magnifiques pinedes amb les millors condicions de floreixement aixis com amb abundor d’herbes boscanes, com farigola, ginesta, romani, etc., etc. que sols creixen en climes secs. La Urbanització projectada en un ampli sentit urbanistic porta aparellades unes formoses plantacions, voreres i amplies avingudes.
Es porten construits més d’una cinquantena de magnifics i airososos xalets de gust modern amb tot el comfort, projectats i dirigits per destingits arquitectes. Per informes dirigiu-vos a l’entitat urbanitzadora:
FOMENTO DE LA VIVIENDA POPULAR, S. A. Rambla dels Estudis, 2.””, A BARCELONA Telèfon 11350
El Carrer de Pin i Soler de Bellaterra té una llargada d’uns 800 metres, comença al Carrer de Jenoni Martí i finalitza al la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat, amb el Camí Antic de Sant Cugat i els Carrers Apel·les Mestres, Enric Losantos i Amadeu Vives.
Placa del Carrer Pin i Soler de Bellaterra
Aquest carrer de Bellaterra, juntament amb la BV-1414 i el Camí Antic de Sant Cugat soporten cada dia un trànsit de milers de cotxes foranis.
Josep Pin i Soler (Tarragona, 11 de maig de 1842-Tarragona, Tarragonès, 1927), intelectual i home de lletres. De família modesta i orfe de pare des de petit, estudià les primeres lletres al seminari tarragoní; a quinze anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres, però encartat en els avalots de la Nit de Sant Daniel (abril del 1865) hagué de sortir d’Espanya. S’instal·là a Marsella, on, després de dedicar-se a diversos oficis, treballà com a arquitecte. Des d’allà envià els seus primers escrits, Quadros de costums marítimes, al diari tarragoní La Prensa. El 1887 tornà a Catalunya i mitjançant Josep Yxart publicà la seva primera novel·la i la que més nom li ha donat: La família dels Garrigas, seguida de Jaume (1888) i Niobe (1889), que completen la trilogia. Alícia (premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus) i el breu conte Lo miracle del Tallat (1898) completen la seva obra pròpiament narrativa. El 1899 s’instal·là a Barcelona, on treballà en un càrrec administratiu de les indústries Güell. A partir del 1890 començà a escriure per al teatre: Sogra i nora (1890), La viudeta (1891), La sirena (1891), La tia Tecleta (1892), La baronessa o bé Nau sense timó (1917) són els seus títols més celebrats. Cal afegir-hi Alícia o bé Paràsits (1921), Castell-Florit (1921) i encara el tríptic Poruga, Bibiana i Ariana abandonada, La pau reparada, L’enveja i Afinitats. El seu teatre representa, fonamentalment, la incorporació de la comèdia burgesa al teatre català, encerclat fins aleshores pel sainet, el drama històric i el drama rural. Recollí les seves impressions de viatger a Vària I (1903), Vària II (1905) i Orient. Vària III (1906). Publicà també Regles morals i de bona criança (1892), Problemes d’escacs (1899) i Libro de la patria (1923), on exposà la seva actitud conservadora i espanyolista, que mantingué tota la vida, malgrat l’aventura progressista de joventut. El 1913 publicà al Diario de Reus una Protesta contra les Normes ortogràfiques.
Rhapsodia de Sonets. Sonets d’Autors Catalans Contemporanis. Ilustracions de J. Triadó. D’aquest llibre se’n han estampat doscents exemplars numerats: del 1 al 50 en paper vitela fet exprés; del 51 al 200 en paper de fil verjurat |CEDIT
Al final de la seva vida dedicà una especial atenció a l’obra aliena: publicà un recull de Sonets d’uns i altres (1904) i 10 volums del que denominà “Biblioteca d’Humanitats” traduïda al català per ell: Elogi de la follia, Col·loquis i el Llibre de civilitat pueril d’Erasme; la Utopia de Th. More; els Diàlegs de Lluís Vives; el Philobiblon de Ricard de Bury; els Diàlegs de les armes i llinatges de la noblesa d’Espanya d’A. Agustí; i El príncep i Comèdies i poemes de Maquiavel. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1912) i a la de la Llengua Catalana (1917) i presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1917. Pòstumament foren publicats els seus Comentaris sobre llibres i autors (1947), molt interessants per la llibertat de criteri i el coneixement directe i personal que suposen.
El dibuixant japonès de mangues, referent per a moltes generacions i artistes, ha mort als 68 anys
Són Goku, dibuix original del català Guy Pérez| 📷 CEDIDA
En Son Goku (孫 悟空 Són Gokū), sovint anomenat simplement Goku (en el seu planeta natal es diu Kakarot (カカロット, Kakarotto)) és el personatge principal del manga i anime Bola de Drac, creat per Akira Toriyama, és un guerrer extraterrestre de la raça dels saiyajins provinent del planeta vegeta.
El creador de “Bola de Drac”, Akira Toriyama, ha mort als 68 anys, per un hematoma subdural agut, que implica un cúmul de sang al cervell, segons ha informat aquest divendres la companyia Capsule Corporation Tokyo, formada amb la finalitat de gestionar la producció de les obres de l’artista.
“El mangaka (dibuixant de manga) Akira Toriyama va morir el primer de març de 2024 a causa d’un hematoma subdural agut. Tenia 68 anys. És una pena perquè tenia molta feina per fer i encara hi havia coses que volia aconseguir. No obstant això, el traspassat ha deixat molts treballs com a artista”, resa un comunicat publicat a través de les xarxes socials de Bola de Drac.
Akira Toriyama (japonès: 鳥山明) (Nagoya, 5 d’abril de 1955 – 1 de març de 2024)
El funeral ja s’ha celebrat, abans de l’anunci de la defunció, i ha comptat “únicament amb els familiars pròxims”. “A causa dels desitjos de l’individu que desitja pau i tranquil·litat, rebutjarem qualsevol missatge de condol o ofrenes. Els sol·licitem amablement que s’abstingui de fer entrevistes a la família”, ha indicat.
L’empresa ha agraït a les persones que han permès a Toriyama acomplir les seves activitats creatives durant més de 45 anys. “Esperem sincerament que el món únic de les obres d’Akira Toriyama continuï sent estimat per tots durant molt de temps”, ha indicat.
Una influència per a altres autors Nascut el 5 d’abril de 1955 a la ciutat de Nagoya, al centre del Japó, Toriyama era mundialment conegut per obres com “Bola de Drac” o “Dr. Slump”, i també va ser el responsable del disseny de personatges d’importants títols de la història dels videojocs com Dragon Quest, Chrono Trigger o Blue Dragon, entre d’altres.
L’editorial Shueisha, propietària de la revista especialitzada Shonen Jump, on s’han publicat nombrosos treballs de Toriyama, va publicar un missatge de condol a la seva pàgina web en el qual va dir que estan “plens de gran tristesa” per la notícia.
“Dr. Slump”, “Bola de Drac”, “Ball”, “Sand Land”… Aquests mangues els va dibuixar el mestre; han sobrepassat límits i han estat estimats” a tot el món, i el seu estil “ha influït molt en molts mangakas i creadors”, ha destacat Shueisha.
El també dibuixant Eiichiro Oda, autor de “One Piece” i al costat del qual Toriyama havia treballat recentment en la historieta “Cross Epoch”, s’ha sumat a les veus que han expressat el seu condol per la defunció de Toriyama.
Oda ha dit que la mort de Toriyama ha passat massa aviat i que deixa “un buit gran”. “Ens va ensenyar que el manga fa possibles moltes coses i ens va fer somiar de poder anar als seus universos. Era com estar veient un heroi que anava al davant dels altres.”
Reivindiquem més noms de dona al nomenclàtor de Bellaterra, només tenim 1 (Mercè Rodoreda), de 100 carrers. Substituir el noms franquistes per noms de dones locals i universals!!
Publicació apareguda el mes de juliol de1936 al Nr.1 Sport Club Bella-Terra
Vista aèrea de Bellaterra als anys 30 publicada a Sport Club Bella-Terra
Fa uns quants anys, anant de Sant Cugat a Sabadell, travessàvem una encontrada que per la seva bellesa ens cridava poderosament l’atenció. Un amfiteatre, ple d’esplèndida vegetació i llocs ben atraients per a edificar-hi, us suggeria immediatament la idea d’una Urbanització, que a l’ensems que fos lloc de repòs enmig de la lluita aferrissada que en la ciutat hem de sostenir, posés en valor un bell indret, en el qual la Naturalesa havia aplegat tantes meravelles.
Aquesta observació que ens fèiem tots els que passàvem per aquell lloc, plasma en el projecte d’Urbanització d’una ciutat de repòs, atraient com cap, que devia anomenar-se Bella-Terra. La Urbanització Bella-Terra s’inicià l’any 1930, i amb un esforç constant, i amb una continuïtat digna del més esplendorós resultat, va posar-se en marxa inaugurant-se l’Estació el dia 29 de juny de l’any 1930.
Lograt el fácil accés per ferrocarril, feia falta també donar-li una còmoda entrada pels carruatges de motor, i no regatejant sacrificis l’Entitat propietària de la Urbanització, inicià la construcció de la carretera que unís aquella amb la xarxa general de Catalunya, i fou inaugurada l’any 1931.
Malgrat les circumstàncies ben poc favorables pel desenrotllament d’una Urbanització, aquesta anà creixent poc a poc, però de manera continuada, arribant a oferir l’aspecte veritablement encisador que en aquests moments ofereix.
La seva situaçió, la Font de la Bonaigua, de tan tes excellents qualitats, i sobretot l’admirable compenetració, harmonia i discreció de tots els que allí viuen, fa que Bella-Terra, ultra un lloc d’estiueig i repòs, resulti una de les Colònies més agradables que volten Barcelona.
La collaboració constant entre els ja nombrosissims propietaris de Bella-Terra, aplegats en una ben dirigida Associació, i l’Entitat propietària de la Urbanització, fa esperar que en un breu termini sigui Bella-Terra la més perfecta i acabada de les Urbanitzacions iniciades en els encontorns de Barcelona. JOAN B. VIZA*
Joan Baptista Viza Caball (Barcelona, 1884-1979), escriptor, empresari, financer. Llicenciat en Dret, empresari, tant al sector de la construcció com al naval, encara que també va ser financer, es va casar amb Dolors de Molins de Sentmenat l’any 1906. El 1919 va col·laborar amb José Bru, Mariano Bordas, Ángel Marqués Batllevell, Juan Bautista Roca, Luis Carlos Viada i altres al setmanari jaimista il·lustrat El Sentinella Català que dirigia Juan María Roma.
Del 1922 al 1924 va ser president de la Joventut del Cercle Tradicionalista de Barcelona, integrat a la Comunió Tradicionalista, partit pel qual va ser elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona el 1922. El 1931 va ser responsable de la Junta Tradicionalista de Catalunya, però el 1935 va integrar al Partit Agrari Espanyol, alternativa conservadora de la CEDA, organitzada per José Martínez Velasco, que va ser ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç en diversos governs del segon bienni republicà. Quan va esclatar la guerra civil espanyola va fugir a Burgos, on va treballar a l’Oficina de Premsa del bàndol revoltat. El 1950, va començar a col·laborar en El Correo Catalán escrivint articles de temes socials.
Durant la guerra civil va escriure dues novel·les del gènere sentimental, Rosa-roja i Flor de Lis i La motxilla del soldat, que van ser publicades a la “Biblioteca Rocío”, de l’editorial Betis, i que han estat jutjades amb força duresa.
Després de la guerra va ser membre de la Unió de Propietaris de Bellaterra i un dels impulsors de la Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual cosa el 1972 li va ser dedicada una avinguda a Bellaterra (Cerdanyola del Vallès)
Placa de l’Avinguda Juan Baptista Viza 📷ARXIU BELLATERRA. CAT
Obres: Aspecte polític del feminisme. La dona i el dret del sufragi, 1911; De re tradicionalista: comentaris sobre l’estat actual del Partit Tradicionalista Català, 1918; Orientació tradicionalista al problema social, 1920; Repercussió a Catalunya de la crisi econòmica mundial, Barcelona, Henrich i Cia., 1921; Els valors del Tradicionalisme, 1922; Acabada la propaganda…, 1932; La Lliçó de Cèsar, 1934; D’acció social, Barcelona, Editorial Eugenio Subirana, 1935; Corporativisme gremial, Burgos, Editorial Requeté, 1937; La motxilla del soldat, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 4); Rosa-vermella i flor de lis, Sevilla, Betis, 1937 (col. Biblioteca Rocío, nº 11); Valorització del descans, Editorial Espanyola, 1937 (col. Biblioteca Espanya Nova); Setanta anys d’aprenentatge, Barcelona, Betis, 1954; Cinc anys més… i tres novel·les, Barcelona, Betis, 1960.
Bibl.: M. Ferrer Dalmau, Historia del Tradicionalismo Español, vol. 29, Sevilla, Editorial Católica Española, 1959, pág. 154; J. Cuadrado, Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Madrid, Ediciones Sinsentido, 2000; R. Charlo Ortiz-Repiso, Autores y seudónimos en la novela popular, Sevilla, Padilla Libros, 2005; R. Charlo Ortiz-Repiso, La novela popular en España, Sevilla, Universidad de Sevilla, 2013; C. Cañellñas, Els governs de la ciutat de Barcelona (1875-1930): eleccions, partits i regidors, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2013, pág. 292; D. Corderot “Biblioteca Rocío’ (1937-1939) o las virtudes de la novela rosa durante la Guerra Civil Española”, en Tropelías. Revista de Teoría de Literatura y Literatura Comparada, 23 (2015), págs. 26-48; G. Santonja Gómez-Agero, “Las cosas como fueron. Las colecciones literarias de quiosco durante la Guerra Incivil. La literatura popular que procedió a El Coyote”, en El hombre tras la máscara. José Mallorquí: su escritura y su tiempo, Madrid, Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2016, págs. 65-84.
Ramón Charlo Ortiz-Repiso
Vista aèrea de Bellaterra, 1960
Font: Font: Sport Club Bella-Terra, Real Acadèmia de la Història
Carrer de Serafí Pitarra de Bellaterra té una llargada d’uns 500 metres, comença al Carrer d’Apel·les Mestres, que creuant els molt transitat Pin i Soler, va a finalitzar al Carrer Vázquez de Mella, just davant del Carrer de l’Escultor Vilanova,
A les plaques del carrer Serafí Pitarra apareixen dbibuixades fulles del galcerán (Ruscus aculeatus) i roure de fulla gran (Quercus petraea)
Frederic Soler i Hubert, conegut també pel pseudonim de Serafi Pitarra. Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Barcelona, 9 d’octubre de 1839-Barcelona, 4 de juliol de 1895 De família humil, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d’afeccionats que representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit “amb el català que ara es parla”, enfront de l’idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la “peça bruta” Jaume el Conquistador, que més tard rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d’Espanya (1860), en què satiritza la campanya menada a l’Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.
La primera estrena pública fou la de L’esquella de la torratxa (1864), d’èxit esclatant. Fundada la societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al Modernisme —El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc.—, amb els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots poètics; mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: Un Tros de Paper, Lo Xanguet, Lo Noy de la Mare, La Barretina, Lo Gai Saber, etc. L’estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d’Eduard Vidal i Valenciano, l’estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d’un públic burgès, que fins llavors havia menystingut. A partir de l’estrena de Les joies de la Roser (1866) es convertí en el màxim representant del teatre romàntic català. Es féu empresari del Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà.
Pitarresques, monólogos, diálogos y poesías de Frederic Soler (Serafí Pitarra). Publicado por Librería Bonavía, Barcelona 1935
Entre els seus èxits cal remarcar Les heures del mas (1869) i, en col·laboració amb Josep Feliu i Codina, Lo Pla de la Boqueria o Lo rovell de l’ou (1869) i La Rambla de les Flors (1870), Lo rector de Vallfogona (1871), L’àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), La filla del marxant (1875), Lo didot (1876), Senyora i Majora (1886), etc. Bé que inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb conformitat l’adveniment de la Restauració.
No abdicà, per això, el seu catalanisme liberal: el 1882 fou un dels fundadors del Centre Català. L’Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i l’englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d’incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l’estil d’Echegaray, ja provant d’emular els èxits del jove Àngel Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d’aquesta darrera etapa.
Després de la seva mort s’estrenaren encara El Comte Arnau i El campanar de Palma. Publicà diversos volums de poesia: Poesies catalanes (1875), Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric. Com a narrador, el 1874 publicà el fulletó L’any 35 en La Renaixença. El mateix any la Biblioteca Catalana li edità un volum de Narracions. Usà també, bé que de manera esporàdica, els pseudònims de Jaume Giralt i Simon Oller. Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català modern.
BELLATERRA.CAT 