LLUIS TORRES|La Taula de l’Òperaamb Ramon Generi Sala (Barcelona, 1967), músic i humanista. Llicenciat en Humanitats i Ciències Empresarials, es va formar en piano i cant. Després d’alguns anys de treball com a baríton va deixar el cant i va iniciar la seva etapa com a divulgador musical i artístic. L’any 2009 va organitzar al Restaurant La Taula, al barri de Sant Gervasi, el sopar tertúlia “La Taula de l’Òpera”.
La Taula de l’Òpera amb Ramon Gener en texans|ARXIU LA TAULA
L’any 2011, Ramon Gener va conduir el programa de televisió Òpera en Texans. Més tard va dirigir i conduir This is Opera (2015), This is Art (2017 i 2018) i 200. Una noche en El Prado (2019). El 2023 presentà Això no és una cançó per a TV3.
Aquell any 2009, els bellaterrencs Angi i Francesc, varen crear al seu restaurant La Taula, situat al barri de Sant Gervasi de Barcelona, “La Taula de l’Òpera“, sopar tertúlia basat sobre les programació operístiques del moment del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i del Teatre La Faràndula de Sabadell.
Aquella apassionant història cultural de “La Taula de l’Òpera”, va començar quan el baríton i pianista català Ramon Gener, veí proper al restaurant La Taula, al sortir de casa seva, i al sentir des del carrer, la música clàssica ambiental del restaurant, entrà per demanar d’organitzar un cop al mes, “La Taula de l’Òpera“, uns sopars tertúliaamb un menú gastronòmic amb preu tancat. Durant el sopar, en Ramon Gener aniria presentant, amb les pistes musicals del seu propi ordinador portàtil, connectat als altaveus del restaurant, fent classes magistrals de la programació del moment, del Gran Teatre del Liceu i La Faràndula de Sabadell.
Aquesta iniciativa cultural va tindre molt bona acollida, omplint de gom a gom totes les nits de La Taula d’Òpera (inclòs un Menú Sorpresa amb Cava Brut). Per finalitzar el Sopar-Tertulia, els pares d’en Ramon Gener, aportaven el seu propi Cafè Gener de Cardona.
Felicitats mestre Gener! El so vellutat d’un piano de cua que venien en una petita botiga del barri de Gràcia és l’origen de la novel·la que ha guanyat el 44è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull.
El Carrer d’Apel·les Mestres de Bellaterra té una llargada de 600 metres, comença a la Plaça Verge de Montserrat i finalitza als Carrers del Pedregar i Carrer Jeroni Martí
Apeles Mestres (Barcelona, 29 d’octubre de 1854-Barcelona, 19 de juliol de 1936)
Fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, La Publicidad, El Globo, Almanaque sud-americano, entre d’altres) i a la il·lustració d’obres clàssiques (Virgili, Cervantes) o de novel·listes (Pereda, Pérez Galdós) i assagistes (Pompeu Gener) contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de deixar la pràctica del dibuix. Intentà de realitzar la idea d’art total o, més exactament, de síntesi de totes les formes d’expressió artística i que, per tant, inaugurà en molts sentits les recerques modernistes. Alternà el dibuix amb la literatura i, entre el 1892 (Vobiscum) i el 1907 (Liliana), dugué a terme una autèntica revolució en el camp de les arts gràfiques. Amb els anys, però, s’enfrontà amb els grups noucentistes (Justícia!, 1912; Mel, fel, gel, 1922) i, sense perdre el favor del públic majoritari, anà quedant a poc a poc marginat. Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902). Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926). Com a dibuixant, entre un detallisme realista i erudit i un idealisme de tipus més o menys moresc, japonitzant o prerafaelita, excel·lí en l’apunt del natural (Llibre verd, Llibre d’expansions) i sobretot en la historieta gràfica (Cuentos vivos, 1882), que sotmeté a tota mena d’innovacions (La brívia, 1902), el cromo (Proverbios en acción, ~ 1907) i el figurí teatral (Los Pirineus, de Balaguer i Pedrell, 1902). Com a poeta, format sota els auspicis de Clavé, al qual dedicà una biografia (1876), es realitzà al marge dels Jocs Florals de Barcelona, si bé, el 1908, en guanyar-hi el tercer premi ordinari, en fou proclamat mestre en gai saber, el 1915 aconseguí una nova englantina amb Flors de sang, recull que conté poemes aliadòfils, i, més tard, el 1926, en fou president. Traduí, entre altres obres, l’Intermezzo (1895), de Heine, i una antologia de Poesia xinesa (1925), i, després d’uns primers tempteigs vacil·lants (el 1875 publicà el seu primer llibre de poemes, Avant!, i el 1878 Microcosmos), conreà, barrejant text i il·lustració, un intimisme meitat impressionista, meitat naturalista (Cants íntims, 1889), l’idil·li de Teòcrit amb voluntat naturalista (Idil·lis, en dos volums, del 1889 i 1900) i la balada medievalitzant o de tipus popular (Balades, 1889; Noves balades, 1893; Darreres balades, 1926).
Revelació. Il·lustració per al poema “Liliana” d’Apel·les Mestres, Apel·les Mestres, 1905|MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA
Un dels seus llibres més importants, Odes serenes (1893), constitueix la primera mostra catalana d’inspiració pròpiament prerafaelita. A més, publicà, abans i després de les Odes, entre altres reculls, La garba (1891), Vobiscum (1892), Epigrames (1895), Pom de cançons (1907), Abril (1911) i Tardanies (1891). Paral·lelament, conreà, amb els mateixos patrons, el poema llarg, a vegades en forma de conte filosòfic (Margaridó,1890; Gaziel, 1891; L’estiuet de sant Martí, 1893 —que el 1912 reescriví com a obra teatral—; Poemes de mar, 1900; En Misèria, 1902), i, entre d’altres, Liliana (1907), un dels més extensos i ambiciosos. El 1901, adaptant alguns d’aquests poemes i a instàncies d’Enric Morera, inicià una fecunda carrera teatral, que oscil·là entre el quadre líric (La Rosons, 1901) o costumista (La barca dels afligits, 1916) i el drama (La presentalla, 1908), la farsa (Els sense cor, 1909) o la rondalla (En Joan de l’Ós, 1907). Probablement, les peces més remarcables són La rondalla de l’amor (1910), que consta de tres parts protagonitzades, respectivament, per Anacreont, Dant i Heine; La viola d’or (1914), amb música de Morera, plantejada, en ser estrenada en plena natura, com una autèntica síntesi de totes les arts; Mascarada (1915); Niu d’àligues (1917), i Blanc sobre blanc (1924). Moltes de les seves obres líriques i dramàtiques foren musicades també per Enric Granados, Amadeu Vives, Josep Rodoreda, Joan Borràs de Palau i Cassià Casademont. Escriví també contes (Qüentos bosquetans, 1908; Tots els contes, en dos volums, 1929), novel·les curtes (L’espasa, 1917), prosa poemàtica (La perera, 1908) i memòries (Records i fantasies, 1896; La casa vella, 1912), i publicà dos reculls de tradicions i llegendes (1895, 1933) i Llegendes i tradicions del Montseny (1927). Finalment, el 1922, impulsat per la seva muller, Laura Radenez, amplià el seu camp de creació a la música i, entre aquesta data i el 1930, publicà dotze quaderns, amb un total de cent cançons (i un darrer de Noves cançons per a infants). Entre d’altres, és autor d’obres vocals, Cançons il·lustrades (1879) —amb música seva i de Josep Rodoreda—, Ballades per a cant i piano, i Dotze madrigals (1926). Dictava les melodies, sovint de caràcter tradicional, a músics professionals, que escrivien els acompanyaments per a piano. Conreà també la crítica (Volves musicals, 1926) i la jardineria, a la qual atorgà categoria artística. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918) i de la de Belles Arts de Sant Jordi (1923). El 1934, en complir vuitanta anys, hom li dedicà un gran homenatge públic, patrocinat per la Generalitat de Catalunya, que hagué de ser suspès pels fets revolucionaris del mes d’octubre i que tingué lloc al final de l’any següent.
BELLATERRA.CAT 