Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/03/2024

SOCIETAT|”La propina, el banquet i la Quinta de Salut. Els cambrers de Barcelona entre 1897 i 1923″ per Manel Masó

Posted in Bellaterra, tagged on 1 Març 2024|

Bellaterra, 1 de març de 2024

LLUÍS TORRES| Fa un temps de l’agradable i interessant trobada a Bellaterra amb en Manel Masó Ponz. Vàrem xerrar llargament sobre el món de la restauració barcelonina de finals dels anys 60. Va ser el mestre Josep Garcia i Fortuny (Salomó, 30 agost 1945), cuiner, investigador i escriptor de la gastronomia a Catalunya, qui publicà articles científics i de divulgació. El 1992, després de quatre anys d’investigació va veure la llum Todo el bacalao a su alcance. El 1994 va publicar un receptari propi, La cuina del bacallà a Catalunya.

Josep Bullich (ex-xef del Via Veneto i director del restaurant La Dama de Barcelona, fins a la seva jubilació el 2014, Muñoz-Espinalt (experta en psicoestètica), Josep Garcia i Fortuny (cuiner, investigador i escriptor, i l’acadèmica Rosa Mayordomo |CEDIDA

Després de recordar llargament històries de restaurants de Barcelona, Garcia i Fortuny em va parlar de l’iniciativa d’en Manel Masó, i poguer contactar amb ell, ja que en aquell moment preparava el seu treball final de màster sobre la Història dels cambrers, les propines, i la creació de Quinta de Salut  (1897-1923)

Quinta de Salut L’Aliança de Barcelona, fundada pels cambrers de la ciutat.

L’agradable i amical trobada amb Manel Masó va ser a la terrassa del Bonaparte de Bellaterra, allí em va explicar el seu interessant treball sobre els Cambrers de Barcelona, una llarga trobada, fent un repàs a la vida professional del sector de la restauració de finals dels anys 60,  bàsicament, d’importants locals de luxe de Barcelona. Recentment, ja s’ha publicat oficialment aquesta interessant història, i Manel m’ha contactat perquè pugui donar via lliure i fer pública la ressenya, a través de Bellaterra.Cat.

Històrica foto dels professionals del Restaurant Finisterre (1943-1994) de Barcelona 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT

MANEL MASÓ PONZ Comença el seu treball final de màster (TFM), explicant el seu títol. Triant les dates 1897 i 1923 perquè són centrals en els primers anys de vida de la Societat de cambrers barcelonina, La Alianza.

El Tribunal arbitral y los delegados informantes en el momento de leerse el veredieta. De derecha a izquierda: Llacer, del Comité Nacional: Anento, de Zaragosa; Núñen, de Cádis: Costa, de Barcelona Gutiérrez, de Santander, Golmayo, de Sau Sebastián.

📷 Membres d’un Tribunal arbitral de la Federación Española de Cocineros, Camareros y similares que es reuni a Barcelona, a la seu de la Alianza, i encapçalada pel seu President, José Costa, assegut al mig de la imatge.

La Unión de Cocineros y camareros. Nº 137, 30 noviembre 1912, p1.

INTRODUCCIÓ

El 1897 va estar creada, el 1919 es fusionà amb una altra societat, La Concordia, i el 1923, poc després del cop d’estat del general Primo de Rivera, es creava La Nueva Alianza. Els tres termes inicials del títol també tenen el seu sentit. D’una banda, durant els anys estudiats, els cambrers barcelonins, i de tota l’Europa Occidental, estigueren marcats per unes condicions laborals on destacava un salari baix o inexistent i una propina que millorava la situació econòmica del treballador. D’altra banda, molts cambrers no tenien una feina fixa i esperaven els banquets de caràcter familiar, societari o polític i institucional per a desenvolupar en un sol dia, una feina extra, a la ciutat o a fora, i que era un dels elements bàsics de subsistència per a molts treballadors. Finalment, La Quinta de Salut va estar una Clínica que van crear el 1904 els cambrers de La Alianza. En aquell moment va ser un model totalment nou i moltes Societats obreres s’adheriren a la proposta dels cambrers. Crec que es tracta dels tres elements més característics de la vida dels cambrers barcelonins en aquest període i per aquest motiu
formen part de títol.

M’he plantejat dos objectius essencials. D’una banda, observar i analitzar el creixement d’un ofici a Barcelona, el de cambrer, dins del desenvolupament de la indústria de l’hoteleria. Com veurem, els cambrers van lluitar per tenir una jornada laboral digna i per ser reconeguts com a treballadors, davant una patronal i un Estat Espanyol que no els respectaven. D’altra banda, estudiar i avaluar els coneixements  teòric-pràctics, els comportaments, les percepcions, les actituds i els valors d’aquests cambrers barcelonins amb la finalitat de dibuixar la seva cultura del treball.
He dividit el meu estudi en tres parts. Inicialment, he elaborat una part introductòria on he treballat tres aspectes, el marc teòric, el context i les Fonts. En primer lloc, pel que fa al marc teòric, exposo que ha estat el mètode de les cultures del treball el que m’ha permès aproximar-me al treball dels cambrers analitzant aspectes tan diversos com les habilitats que havien de desenvolupar, les reglamentacions internes de les societats, la propina, les vagues o la importància del Local social o de la Revista. En segon lloc, he contextualitzat l’ofici de cambrer en aquesta època. He situat breument l’evolució de la industria de l’hoteleria a l’Europa Occidental des de finals del segle XVIII – aparició del  Restaurant a París o dels Grans Hotels -; he dibuixat el mateix procés, més tardà, a Barcelona i Catalunya; i finalment, he observat que el que els hi passava als nostres cambrers barcelonins, la lluita diària per la subsistència, no era molt diferent del que succeïa a molts cambrers de les ciutats de l’Europa Occidental, ja durant el segle XIX. En aquest cas, m’han ajudat una sèrie d’autors de fora de l’estat espanyol que han estudiat el tema en les darreres dècades. En tercer lloc, exposo breument les característiques de les Fonts primàries que he utilitzat en l’estudi.

La segona part del treball l’he dedicat a l’evolució històrica de les societats de cambrers barcelonines. Exposo, primer, lescaracterístiques de la Societat La Progresiva, de cuiners i cambrers, anterior a La Alianza. En segon lloc, explico els primers anys de vida de la societat La Alianza, entre 1897 i 1909. És un moment expansiu i creatiu, caracterizar per l’aparició de La Quinta de Salud La Alianza,o per la gestació de La Federación de Cocineros, Camareros y similares de España. En tercer lloc, entre 1910 i 1919, la situació social es tensà molt més. Van haver dues vagues i La Alianza s’enfrontà a una altra Societat de cambrers, La Concordia. Finalment, els difícils anys de 1919 a 1923. Les dues Societats de cambrers s’uniren, però ràpidament foren absorbides, primer, pel Sindicat Únic, i després, pel Sindicat Lliure.
Finalment, la tercera part, la més àmplia, estudia la cultura del treball d’aquests cambrers. He diferenciat entre el treball dels obrers pròpiament dit i la tasca realitzada des de les Societats Obreres. Pel que fa al primer aspecte, he observat nombrosos elements com ara les condicions generals de treball i en concret la jornada laboral – i la festa setmanal -, la propina i els baixos salaris, la desocupació i la lluita contra l’intrusisme, la relació laboral amb empresaris i cuiners i l’aprenentatge de l’ofici. En el segon aspecte que, anomeno les Societats com aixopluc dels obrers, tracto diversos elements. D’una banda l’organització interna de la societat, on observo l’estructura administrativa – reglaments, estatuts…-, l’econòmica – molt important per la supervivència de la institució – i l’organització del treball o la construcció d’un sistema que facilita feina per als associats. En segon lloc, observo la previsió i la salut. No puc oblidar La Quinta de Salut, però també la Germandat, i altres intents a l’entorn de la invalidesa i vellesa i de la viduïtat i orfandat. En tercer lloc, també valoro la importància del local social de la Societat com a recurs econòmic i de sociabilitat. Finalment, analitzo la importància que tingué per a aquestes societats la Revista, per a comunicar-se amb els socis, però també amb altres cambrers, cuiners i patrons.
Finalitzo el meu treball amb un Epíleg sobre el banquet, molt habitual en el període, i una part important del sou per al cambrer. (Manel Masó Ponz)

Arxiu complert TFM de Manel Masó:

https://eu.docworkspace.com/d/sIIOTmc3PAdfUhq8G

Read Full Post »

NOMENCLÀTOR DE BELLATERRA (16) Ja saps qui hi ha al darrera del nom del teu carrer de Bellaterra?

Posted in Bellaterra, tagged on 1 Març 2024|

Bellaterra, 1 de marc de 2024

El Carrer de Joaquim Ruyra de Bellaterra té una llargada d’uns 350 metres, comença al Carrer de Juan Valera i finalitza al Camí Antic de Sant Cugat a Sabadell.

Placa del carrer Joaquim Ruyra de Bellatera  amb dibuix de la planta Tomanyí

Joaquim Ruyra i Oms (Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, 15 de maig de 1939)
Passà la infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.
Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu amic, el metge Ramon Turró, escriví en llengua castellana relats, drames romàntics de temàtica medieval i la tragèdia de tema històric Roderico, que quedà inèdita, com la resta de producció en castellà, excepte la narració El canto de la pescadora, inclosa en el volum Composiciones literarias (1878) de Turró. A trenta anys, però, es produí un canvi de perspectiva professional, d’estil i de llengua, i esdevingué un assidu participant en els Jocs Florals de Girona i de Barcelona, que li serviren de plataforma literària. Començà a col·laborar també, a partir del 1896, en revistes i diaris com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Revista, La Il·lustració Catalana, El Poble Català, Joventut, Catalunya, L’Avi Munné, Recull, El Matí, etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i feu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, del qual adoptà els postulats literaris, més que no pas els ideològics, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la (La gent del mas Aulet, fabulació ambiciosa publicada a la revista Catalunya, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.
Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920). Aquesta obra, central en la seva producció, és estructurada en quatre llibres: Impressions, Fantasies, Novel·letes (que inclou En Garet a l’enramada, on fa ús de la tradició costumista, La Fineta i Jacobé, ambdues de forts lligams amb la narrativa modernista), i Novel·letes capitulades (on recupera El rem de trenta-quatre i afegeix L’idil·li d’en Temme, dues de les peces més significatives de la seva producció). El volum conté els trets principals de l’obra posterior: domini de la descripció, concretada en l’anàlisi minuciosa dels escenaris, el mar com a espai vital, l’estudi dels caràcters primaris, l’ús d’una prosa estilitzada que recorre al dialectalisme i la barreja d’elements reals i fantàstics. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. Un any abans, a instàncies de Josep Carner publicà La parada (1919), novel·la curta sobre la inadequació de l’escriptor enfront de la realitat, acompanyada de sis narracions de to moralitzant. El darrer recull de relats Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres de l’agost del mateix any, on ell tenia bones propietats, dona la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme (El frare escalfallits). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).
Com a poeta evolucionà des de la poesia de certamen, cap a una renovació formal que passà, a partir del 1897, per l’assumpció d’influències simbolistes, i des del 1905, de temes i tractaments parnassians i del sonet com a forma d’experimentació. Publicà la seva obra en vers dispersa a Fulles ventisses (1919), una mostra àmplia de la qual fou recollida el 1931 a La cobla, el llibre que conté l’obra que considerà literàriament vàlida. També publicà el poema narratiu El País del Pler (1906), i Non-non (1917), una adaptació de quinze cançons de bressol de diversos països, recollides més tard dins Fulles ventisses.
També cultivà el teatre, tot i que sense èxit. Estrenà tres peces —Amor a prova de bomba (1902), La Bona Nova (1928) i una versió escènica d’En Garet a l’enramada (1938)—, i pòstumament aparegué, dins les Obres completes, Assumpta, una peça religiosa, i el drama fantàstic inacabat El drac de Parnàssia.
En el camp de l’assaig, destaquen l’article El sentiment estètic en el moment de la sensació (1904), una reflexió teòrica aplicable a l’obra pròpia; L’educació de la inventiva, discurs llegit el 1921 en la V Festa Anual de l’IEC, en el qual exposa la seva teoria literària a partir d’una hipòtesi del matemàtic Henry Poincaré, i Art i moral (1928), una diatriba contra certes tendències de la literatura moderna, en què intenta demostrar que l’art ha d’estar subjecte a principis morals.
De la seva activitat de traductor, que bascula entre la funció instrumental i la reflexió sobre la llengua, destaquen Rondalles de poble, d’Erckmann-Chatrian, un recull de contes populars publicat el 1907 i ampliat el 1924, i Fedra, de Racine, publicada dins Obres completes.
Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (membre corresponent el 1918 i numerari el 1930) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge. Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la Guerra Civil de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no feu possible el més mínim ressò.

Plànol oficial de Bellaterra |EMD BELLATERRA

Font: Gran Enciclopedia Catalana

Read Full Post »