Consulta el calendari laboral 2023 a Catalunya, amb tots els ponts, aprovat per la Generalitat i en espera dels festius proposats per l’Ajuntament de Barcelona
La Generalitat de Catalunya ja ha donat a conèixer el calendari laboral 2023 a Catalunya. En total hi haurà 13 dies festius previstos pel govern català, dels quals un cau en cap de setmana: el 24 de juny (Sant Joan, el dissabte). A aquests 13, els ajuntaments poden afegir-hi dos dies més. A Barcelona, però, el 24 de setembre (Mercè) caurà en diumenge i, per tant, tot fa pensar que el consistori només agafarà un dia addicional.
A continuació et detallem els 13 dies festius previstos per la Generalitat en el calendari laboral 2023 a Catalunya.
Festius del calendari 2023 a Catalunya Aquests seran els dies festius el 2023 a Catalunya:
6 de gener (Reis), divendres 7 d’abril (Divendres Sant), divendres 10 d’abril (Dilluns de Pasqua), dilluns 1 de maig (Dia del Treball), dilluns 24 de juny (Sant Joan), dissabte 15 d’agost (Assumpció), dimarts 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), dilluns 12 d’octubre (Festa Nacional d’Espanya), dijous 1 de novembre (Tots Sants), dimecres 6 de desembre (Dia de la Constitució), dimecres 8 de desembre (la Puríssima), divendres 25 de desembre (Nadal), dilluns 26 de desembre (Sant Esteve), dimarts
Festius a Barcelona el 2023
Els ajuntaments podran proposar dues festes locals més que, igual que la resta de festius, seran retribuïdes i no recuperables. A Barcelona, habitualment l’Ajuntament, opta per escollir dies al voltant de les festes de la Mercè, pels volts del 24 de setembre.
Festius oberts 2022: quins diumenges i festius hi ha botigues obertes?
L’1 de gener del 2023 no és festiu: és un diumenge El primer dia de l’any és sempre festiu, però el 2023 serà una excepció. L’1 de gener del 2023 caurà en diumenge i, per tant, no és un dels dies festius marcats al calendari laboral 2023. El 2022, el primer dia de l’any va caure en dissabte.
Setmana Santa 2023 a Catalunya:
La Setmana Santa 2023 a Catalunya caurà gairebé una setmana abans que la Setmana Santa 2022. El Divendres Sant serà el 7 d’abril, mentre que el Dilluns de Pasqua serà tres dies després, el 10. Aleshores, aquells que tinguin festa podran gaudir de quatre dies seguits.
Sant Joan 2023 és en dissabte
L’únic festiu del calendari laboral a Catalunya que és un dissabte és Sant Joan 2023, el 24 de juny. Aleshores, aquells que tinguin lliure el cap de setmana no podran gaudir de cap pont.
Quins ponts hi haurà el 2023 a Catalunya?
Si treballes de dilluns a divendres, a continuació et detallem tots els ponts possibles que hi ha de cara al 2023:
Pont per Setmana Santa 2023 de quatre dies: entre el 7 i el 10 d’abril. Pont a l’agost del 2023: el dia 15 és en dimarts i, si et demanes festa el dilluns, pots fer pont entre el 12 i el 15 d’agost. Pont per l’11-S del 2023, el dilluns: pont entre el 9 i l’11 de setembre. Pont pel 12 d’octubre: és en dijous i, per tant, si et demanes festa el divendres pots fer pont entre el 12 i el 15 d’octubre. Pont de la Puríssima o pont de la Constitució 2023: si et demanes festa el dijous, 7 de desembre, pots fer un llarg pont entre el dimecres, 6 i, el diumenge, 10. Pont de Nadal: el 25 i el 26 de desembre són un dilluns i dimarts, respectivament.
Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, Vallès Occidental, 18 de novembre de 1941) és una poetessa, narradora i crítica literària catalana. També ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic. És autora de llibres com Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L’amor a Barcelona (1998). L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 2019 va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Mural de Marta Pessarrodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès
Biografia
Ha estat lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També ha viscut a Berlín. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, W.H. Hudson, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. La seva poesia, de vegades càustica i una mica lapidària, és realista, sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica, i sol néixer de la meditació o del record, però amb compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi. L’any 2007 va publicar-se una antologia de la seva obra poètica.
Per les seves obres publicades el 2010, el poemari Animals i plantes i els assajos França: gener 1939. La cultura catalana exiliada i L’exili violeta, fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura.
Actualment a Mira-Sol (Sant Cugat del Vallès) hi ha una biblioteca dedicada a ella amb el seu nom.
El 2019 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva trajectòria.
El 2020 va rebre el Premi Rosalía de Castro, Centro PEN Galicia. La seva trajectòria poètica va ser reconeguda el 2022 amb el Premi Especial de Poesia de la Fundació Jesús Serra.
Detall del mural dedicat a Marta Pessarrodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, pel seu 80è Aniversari
Obres
Primers dies de 1968 (1968) Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969) Vida privada (1972) Memòria (1979) A favor meu, nostre (1981) Berlin suite (1985) Homenatge a Walter Benjamin (1988) Les senyores-senyores ens els triem calbs (1988) Nessa: narracions (1988) Tria de poemes (1994) L’amor a Barcelona (1998) Fauna (1994) Barcelona, una nova ciutat europea (1995) Montserrat Roig: un retrat Maria Aurèlia Capmany: un retrat Frederica Montseny: un retrat El segle de les dones (2002) Virginia Woolf in the Midlands (Londres. Anglo-Catalan Society, 2004) Caterina Albert: un retrat, amb fotografies de Pilar Aymerich (Institut Català de la Dona, 2005) Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (2006). Poemes 1969-2007: Antologia (Editorial Meteora, 2007) Animals i plantes (Editorial Meteora, 2010) França 1939. La cultura catalana exiliada (Ara Llibres, 2010). L’exili violeta (Editorial Meteora, 2010) (Quasi) tots els contes (Ara Llibres, 2011) Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (Ara Llibres, 2013) Jacint Verdaguer. Una biografia (Quaderns Crema, 2016). Amb Narcís Garolera Variacions profanes (Viena Edicions, 2019) A favor nostre’. Antologia de poemes i pròleg a cura d’Àngels Gregori (Godall Edicions, 2019)
Detall del mural de la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès dedicat a Marta Pessarrodona
• El nou sistema fa el primer pas d’expansió fora de la zona metropolitana a les dues línies d’FGC: Barcelona-Vallès i Llobregat-Anoia
• Les persones usuàries poden viatjar en aquestes línies amb els títols integrats de 2 o 3 zones: T-usual (també FM/FN), T-casual, T-jove (també FM/FN) i T-familiar
La T-mobilitat, el nou sistema per viatjar a la xarxa de transport públic de l’àrea de Barcelona, fa aquesta setmana un nou pas amb l’expansió fora de la zona de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i ja es pot utilitzar a les línies de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya .
Les dues línies de l’operador ferroviari, Barcelona-Vallès i Llobregat-Anoia, ja estan preparades per a l’ús del nou sistema en les corones 2 i 3.
La línia del Vallès, d’una banda, s’incorpora de forma completa, atès que totes les seves estacions es troben repartides entre les corones 1, 2 i 3. En aquest sentit, la T-mobilitat es pot utilitzar en 12 estacions més: Rubí, Sant Quirze, Can Feu|Gràcia, Sabadell Plaça Major, La Creu Alta, Sabadell Nord, Sabadell Parc del Nord, Les Fonts, Terrassa Rambla, Vallparadís Universitat, Terrassa Estació del Nord i Terrassa Nacions Unides.
D’altra banda, la línia del Llobregat s’hi incorpora parcialment i la T-mobilitat es podrà utilitzar fins a Sant Esteve Sesrovires, al ramal Igualada, i fins a Olesa de Montserrat, al ramal Manresa. D’aquesta manera, s’afegeixen les següents estacions: Martorell Central, Martorell Enllaç, Abrera, Olesa de Montserrat i Sant Esteve Sesrovires. Les persones que vulguin anar més enllà de la corona 3, de moment, no podran optar per la T-mobilitat i hauran de seguir viatjant amb els títols magnètics.
Així doncs, les persones usuàries que ja poden viatjar amb la T-mobilitat a les corones 2 i 3 són aquelles que es mouen exclusivament en Ferrocarrils de la Generalitat i/o que es mouen en Ferrocarrils i fan transbordament en algun dels operadors de l’àrea metropolitana que ja estan incorporats (com per exemple metro, autobusos, tramvia…). Qui viatgi en Ferrocarrils, però, i necessiti fer transbordament en un altre mitjà de transport de les corones 2 i 3, encara haurà de seguir utilitzant el sistema magnètic.
Canals de venda dels títols de 2 i 3 zones Atès que només Ferrocarrils ofereix de moment la possibilitat de viatjar, seran exclusivament els seus canals de venda els quals oferiran la possibilitat d’adquirir els títols corresponents de 2 i 3 zones: les seves màquines d’autovenda, la seva web (quan es tracta d’una primera sol·licitud de targeta), la seva aplicació mòbil T-mobilitat, disponible properament, els punts d’atenció al client habituals d’FGC a Barcelona i dos nous quioscos que obriran els propers dies a Terrassa Rambla i Sabadell Plaça Major. Aquests nous punts atendran sense cita prèvia de dilluns a divendres feiners (8-20h), els dissabtes (9-17h) i els diumenges (9-14h).
Dolors Miravitlles viu des del 2018 en una casa passiva de fusta a Berga
L’aire es renova sense necessitat d’obrir cap finestra
Dolors Miravitlles, amb el constructor Eduard Llop, davant la casa passiva al carrer Vallcebre de Berga|JUANMA RAMOS.
Virtudes Pérez|Al número 14 del carrer Vallcebre de Berga hi ha una casa que funciona de manera diferent. La seva estructura, feta amb fusta, amb aïllaments de cotó reciclat, ja la delata. Una part de la façana està pintada, però a sota no hi ha totxos. Ni ciment. El constructor, l’Eduard Llop, de Clau 21, no n’ha fet servir. Però més enllà de la carcassa, el que encara fa més original la casa on viu la Dolors Miravitlles des de l’any 2018 és que està dissenyada de tal manera que no necessita aire condicionat a l’estiu ni calefacció a l’hivern. És el que es coneix com a “casa passiva”. El secret, explica Llop, és “calcular la demanda energètica i fer l’aïllament tèrmic per reduir el consum al mínim”. No cal ventilar cada dia. La casa està tancada hermèticament i l’aire es renova constantment perquè la casa té uns pulmons incorporats. Es tracta d’un equip de ventilació mecànica, instal·lat en un armari al primer pis, “que no només renova l’aire sinó que també aconsegueix que, quan l’aire de fora entra a dins, adopti la temperatura de l’interior”.
“A l’estiu potser fa una mica de calor, però a l’hivern, i estem parlant de Berga, amb una estufa de llenya és suficient”, explica la Dolors, que està entusiasmada amb una construcció en què “la majoria dels materials utilitzats són ecològics i saludables”. Llop aclareix que aquest tipus d’edificació “està molt estudiada en climes freds, però aquí cal continuar treballant per afinar el control de la temperatura a l’estiu”.
Pel que fa als materials, seguint la filosofia de la bioconstrucció, s’ha optat per fer servir paper reciclat en lloc de cartó guix, pintura de calç i paviments baixos en compostos orgànics volàtils. És cert que als fonaments hi ha formigó, però tota l’estructura de la casa és de fusta i els aïllaments, de cotó reciclat. “L’entramat és lleuger, de fusta, i tant a les parets com a la coberta hi ha roba i texans”, indica el constructor. També s’han tingut en compte els estudis que vinculen els camps electromagnètics amb problemes de salut i s’ha eliminat la presència d’aquests camps al dormitori instal·lant un mecanisme que desconnecta la fase.
La Dolors, que a més ha posat plaques solars a la teulada, admet que el principal motiu per fer-se la casa va ser la “sensibilitat ambiental”. “Jo vaig fer biologia i és un tema que em preocupa molt.” En Ramon, el seu home, estava malalt; tenia una minusvalidesa i havien de canviar d’habitatge. Va ser una oportunitat. Va aguantar advertiments i crítiques. “Com que és una cosa molt nova, em deien que estava boja, que a veure si se’m cremaria la casa per haver-la fet de fusta… En general hi ha molt desconeixement.” El seu home hi va viure dos anys, a la casa. Llop recorda que n’estaven tan convençuts que ella li deia que “només que ell hi hagués viscut dos mesos ja l’haurien amortitzat”. Tot i així, saben que encara són minoria, uns agosarats, i que per poder edificar amb tècniques de bioconstrucció encara hi ha molts entrebancs. Les mateixes lleis no ho faciliten. “Els arquitectes que ho volen fer s’han de buscar molt la vida. Espanya no és el millor país en normativa de construcció”, diu Llop. No sempre és fàcil obtenir el certificat. Però a la vegada això representa un gran repte per als professionals que creuen que, amb la crisi de les energies fòssils, això és el futur. “Tenim una autopista per recórrer, tot està per fer”, diu Llop.
CLAU 21 Immobiliària i Constructora
Passeig de la Indústria, 40, (08600 Berga) ☎️ 938 21 45 23
La pandèmia i la guerra a Ucraïna han fet augmentar el preu de productes essencials
En aquesta situació, moltes persones busquen noves maneres d’alimentar-se que s’adeqüin millor a la seva vida i a la seva butxaca
B. Pareja / S. Muñoz|Esmorzar, dinar i sopar. Alguns també berenar. Hi ha qui pica entre hores. O a mitjanit. Algú és més de menjar ràpid, d’altres prefereixen el menjar d’hores i hores fent xup-xup. Alguns son més de salat, altres de dolç o altres que el picant és la seva passió. Hi ha qui menjaria una vaca sencera cada àpat i d’altres que han triat una dieta sense carn. Menjar poc, menjar molt, menjar de pressa o menjar lent. Hi ha tantes maneres de menjar com persones. Ser conscient de què ingerim i com ho fem és vital per tenir una bona vida. Hi ha persones que ja se n’han adonat i han canviat els seus hàbits. Moltes d’altres no ho han fet, ja sigui per ignorància, indiferència o per l’esforç –tan psicològic com econòmic– que suposaria fer aquest canvi.
“Cada vegada hi ha més gent que aposta per una dieta sana”, sentencia Mònica Carreira. Ella és dietista i nutricionista, i valora que aquesta tendència a menjar sa es pot atribuir a una “moda”. De totes maneres hi afegeix: “Benvinguda sigui aquesta moda.” Segons l’experta, els joves es cuiden molt més que en comparació a fa anys. “Ara fan més esport, hi ha molta menys gent que fuma i molts tenen consciència sobre el que mengen”, argumenta Carreira. Assenyala que un dels factors per entendre aquest canvi pot ser la gran quantitat de referents televisius, esportius… que aposten i promouen una alimentació saludable. No només les persones estan canviant la seva manera de menjar, sinó que bars i restaurants també estan virant cap a oferir menjar més saludable i de proximitat. Sobre la durabilitat d’aquesta “moda”, Carreria creu que “quan una persona adquireix uns hàbits, ho fa per mantenir-los”, és per això que considera que l’alimentació saludable ha arribat per quedar-se a la vida de moltes persones.
Diferències geogràfiques
Viure en un poble o viure a la ciutat fa variar el preu dels aliments i, per tant, la qualitat de l’alimentació. Així ho explica Carreira, qui considera que “és més fàcil menjar bé i barat en un poble que a Barcelona, ja que els aliments es poden aconseguir directament d’un pagès”. La clau d’aquest sistema és la falta d’intermediaris. Una persona de l’àrea metropolitana paga l’aliment però també el transport, els treballadors que l’organitzen, el col·loquen, el cobren, la llum i lloguer d’un local…
Qui més qui menys s’ha vist en la necessitat de canviar els seus hàbits alimentaris “i sovint de forma inconscient”, assenyala el portaveu de l’associació de majoristes Mercabarna i expert en aviram, Josep Capdevila. “La pandèmia ha provocat canvis en la forma de viure i, directament, en la forma d’omplir el cistell de la compra. Bé sigui perquè la crisi obliga a gastar menys en alimentació, perquè es dona prioritat a l’oci, perquè s’ha pres consciència que cal menjar més sa…”, explica. Capdevila recorda que tant la pandèmia com l’esclat de la guerra ha provocat un encariment del preu de molts productes, o fins i tot la inexistència al mercat, “i això també té efectes sobre la nostra tria”. En aquest sentit, la dietista Mònica Carreira coincideix que “la crisi provocada per la pandèmia ha derivat en un encariment de preus que obliga la gent a escollir. Hi ha famílies que tenen consciència sobre el menjar sa, però d’altres comprometen l’alimentació a costa d’altres despeses”. Carreira també ha observat una tendència a la compra de productes processats com salsitxes, hamburgueses o botifarres, ja que són més assequibles que el tall.
El representant de Mercabarna explica que des de l’associació s’ha detectat un decreixement en el consum de carn, que no afecta l’aviram, i un augment de productes com l’ou o els productes vegetals. I no només això: Carreira observa que es prioritza el producte de fora pel fet de ser més barat davant del local. “El plàtan d’aquí és més car que la banana de lluny.” Capdevila també opina que molta gent ha rebaixat la seva exigència a l’hora de menjar en un restaurant –“es conforma amb allò que li ofereixi el restaurador”, però que també hi ha qui, malgrat que persegueix un producte barat, “exigeix que sigui saludable”. Josep Capdevila, finalment, considera que la digestió dels nous hàbits alimentaris “serà lenta” però que “la revolució que estem vivint s’acabarà d’aquí a pocs mesos, perquè moltes persones ja hauran triat com volen menjar”. Per la seva banda, el catedràtic emèrit de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona, Abel Mariné, explica que en el seu cas no té la sensació que la pandèmia hagi deixat en herència uns canvis radicals a l’hora de menjar i, a tot estirar, detecta algunes persones que seleccionen el menú “amb més consciència pel que mengen”. El que aquest expert constata com una realitat és que l’encariment de molts preus “dificulta l’accés d’algunes famílies a determinats aliments i obliga a modificar la cistella de la compra per optar per productes més assequibles”. I alerta que el problema “anirà a més, sobretot pel que fa als cereals, com a conseqüència de la guerra a Ucraïna, afectant especialment els països de l’Àfrica”.
FOTO: Calendari de Pagesos
Interrogat sobre què significa menjar bé, Abel Mariné respon que és tan senzill com “menjar variat, amb predomini dels productes vegetals, i en el cas de la gent jove no pot faltar la llet i els seus derivats”. També aconsella incloure la carn en la dieta, en una quantitat que no superi els setanta grams diaris o, el que vindria a ser el mateix, els cinccents grans setmanals. “I menjar a poc a poc”, afegeix.
Sobre aquest tema, la dietista Mònica Carreira assenyala que una manera de menjar bé i més barat és escollir els productes de temporada, perquè el fet de pagar menys pel transport abarateix l’aliment. Més enllà de la fruita o la verdura, el peix també és de temporada. “Comprar en mercats o establiments petits –afirma Carreira– obre la possibilitat a gaudir d’aquest tipus d’informació, una informació que no es té en un súper o hipermercat.” El catedràtic emèrit Abel Mariné subratlla que menjar bé “és una via per evitar determinades malalties”, alhora que recorda que l’esperança de vida de les persones “s’allarga o s’escurça en funció de la dieta que seguim”. Per a aquells que volen aprimar-se o eliminar alguns aliments de la seva dieta, recomana fer-ho sempre guiat per un expert. Les xarxes socials –i internet en general– van plenes d’informació al voltant de la nutrició, dels bons hàbits alimentaris i sobre com baixar de pes. Seguint el consell de Mariné, Mònica Carreira avisa que “internet és una eina molt útil on també podem trobar molta informació falsa o que realment no sigui beneficiosa per a la nostra salut”.
El preu de menjar bé
Els nutricionistes estan dividits respecte si menjar bé és car o no. “Personalment –diu Correira– penso que no. Sí que és més car que menjar malament, però és que menjar malament surt massa barat.” “Esmorzar un iogurt natural de qualitat amb uns bons cereals serà molt més car que tres berlines d’1 euro, quan a més tens esmorzar per a tres dies”, afirma la dietista. Amb pocs euros es pot fer un menú per a una família sencera, però el valor nutricional dels productes escollits possiblement serà baix. Aquests productes es caracteritzen pel fet de contenir una alta quantitat de sucres, conservants, additius o d’altres substàncies.
El preu del bon menjar pot ser un impediment per a moltes persones que es plantegen un estil de vida més sa, ja que famílies amb problemes econòmics es veuen forçades a decidir si menjar malament o menjar menys quantitat.
L’empresa de productes lactis celebra un model d’èxit estudiat a tot el món
Al mas de Santa Pau hi treballen 480 persones, la majoria de col·lectius vulnerables
Els iogurts i flams són els productes més coneguts de l’empresa de Santa Pau XAVIER PI / ACN.
Ara fa quaranta anys, el psicòleg Cristóbal Colón, una barreja de filòsof clàssic i geni despistat, trucava a la porta de l’alcalde d’Olot per demanar-li un local on pogués posar en marxa una empresa de productes lactis amb una plantilla formada per catorze dels seus pacients.
No semblava que hagués de tenir més recorregut que el d’un taller terapèutic, però avui La Fageda és una de les empreses més sòlides del sector sense haver renunciat als seus fins socials. Darrere cada iogurt que arriba al mercat, hi ha un projecte molt meditat d’atenció a les persones amb discapacitat, que pateixen trastorns mentals severs o que es troben en risc d’exclusió social, i l’estructura empresarial que el recolza és sobretot la via per avançar en la seva integració.
La fundació La Fageda, amb seu a Santa Pau, compleix 40 anys convertida en un model de referència: produeix 92 milions de productes lactis anuals, amb un l 7,4% de quota de mercat a Catalunya. Avui hi treballen 487 persones, de les quals 304 formen part de col·lectius vulnerables. Uns 170 empleats pertanyen a les diferents línies de negoci del centre especial de treball (jardineria, fàbrica de iogurts, gelats, melmelades, granja…), i la resta són usuaris d’altres serveis, com el d’habitatge o el taller ocupacional. Atendre’n les necessitats, perquè cada vegada són de perfils més diversos, i al mateix temps apostar per la viabilitat empresarial, són els principals reptes de la marca. Coincidint amb l’aniversari, ha incorporat una novetat: l’Escola de Noves Oportunitats, que ja atén uns vuitanta joves.
La directora general adjunta de La Fageda, Sílvia Domènech, posa en relleu que durant aquests 40 anys l’entitat “ha impactat positivament en la vida de moltes famílies” de la comarca. “La naturalesa i la missió del nostre projecte continuen més vigents que mai”, subratlla. Entre els principals reptes, la directora hi situa el fet de “donar resposta” a les noves necessitats dels col·lectius vulnerables, a més de com afrontar l’envelliment dels usuaris del centre especial de treball, perquè la normativa actual no “encaixa” amb les seves necessitats reals.
El model d’èxit de La Fageda ha traspassat fronteres: fins i tot s’estudia a universitats i centres de negoci de l’estranger. Hi han contribuït les 40.000 visites anuals que rep la finca del Mas Els Casals de Santa Pau (seu de la fundació) i la popularitat del producte estel·lar: els iogurts. Per commemorar els 40 anys, han començat a comercialitzar-ne un de nou, Orígens, “a mig camí entre el natural i el grec, molt cremós i amb més nata”, que se suma al flam d’ou, el gelat de pastís de formatge o els desnatats sense lactosa.
Aquesta nit de revetlla de Sant Joan, és tradicional menjar coca, possiblement com una romanalla d’algun ritu solar.
Antigament, les coques eren obligadament circulars i amb un forat al mig, i devien tractar de recordar el disc solar. Eren pastades a casa, com un dels tants productes de pastisseria casolana.
Després, les feien els forners, amb pasta adobada, o amb pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons. En establir-se pastisseries, les coques van millorar la qualitat i foren endolcides amb cireres, poncem i d’altres fruites confitades. Es tenia per cosa obligada menjar-se la coca al ras, al camp o al carrer, és a dir, a ple aire, semblantment a tot allò que que és propi d’aquesta nit. Hom creia que menjar-se la coca sota teulat portava desventura. Era costum de remullar-la amb vi dolç i, les persones de paladar fort, amb aiguardent. Abans, sobretot aquells a qui agradava la deguda forta, bevien Gorga, mena d’aiguardent poc refinat, però molt fort.
Quan la ciutat estava emmurallada, i sortir a passar la nit fora del clos resultava enutjós, era corrent de celebrar la revetlla entre el veïnat. Fou costum de menjar-se la coca en comú. Cada veí posava un tant, fixat, per persona. Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o dia d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins l’espai ordinàriament reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. Hi havia forners molt hàbils a realitzar aquesta maniobra que gaudien de molt crèdit per a fer coques gegants. Cada carrer nomenava una comissió nombrosa, per anar a cercar la coca. Es distribuïa en parelles, i la portaven entre tots damunt de l’espatlla. Era motiu de competència entre els veïns i carrers inmediats. Era costum que la colla de portadors de la coca, seguit d’un estol de veïns i, sobretot, de la mainada, abans d’anar directament a llur carrer, fessin una passada pels carrers més immediats, per tal de lluir la coca. Els portants anaven amb molt de compte, perquè no es trenqués ni es malmetés amb el transport. Hom no podia menjar-se la coca abans de mitjanit. La tallava i la repartia el veí més vell, amb preferència que es digués Joan, o el de més categoria. El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.
Per les poblacions on hi havia confraries de Sant Joan, aquestes solien curar de l’elaboració de les coques, generalment endolcides amb fruites confitades, i les venien, o encantaven, a profit de la cofradia.
Ara fa un secle, feien coques de pasta de pa, completament planes, i en forma asiluetada de be, amb referència a l’anyell de la iconografia presenta com company inseparable de Sant Joan.
BELLATERRA.CAT 