Més de cinc milions i mig de catalans estan cridats a les urnes aquest diumenge en una convocatòria electoral excepcional marcada per una pandèmia i una crisi econòmica mundials i per l’existència, malgrat el marc democràtic, de presos i exiliats polítics. La suma d’aquests dos factors converteix la cita d’aquest 14-F per decidir el Parlament de Catalunya en la més estranya de la democràcia. A més, la data ha estat imposada, contra el criteri del Govern i de la comunitat mèdica, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que no va acceptar l’ajornament previst. Unes eleccions convocades pels jutges suposen, doncs, un altre factor de distorsió. I encara hi podem afegir un altre element de complexitat fruit del convuls i inestable panorama polític de l’última dècada, amb un sistema de partits inestable, pendent de definició: l’existència de nou formacions amb possibilitats d’obtenir representació al Parc de la Ciutadella.
Tot plegat fa que la jornada d’avui sigui més incerta que mai. Les enquestes donen a entendre una baixa participació i un resultat molt igualat, tant entre els partits que es disputen la victòria (ERC, JxCat i PSC) com entre la resta de formacions (Cs, ECP, CUP, Vox i PP). I a aquesta incertesa s’hi afegeix la incògnita del PDECat, que aspira a donar la sorpresa per baix.
El que sembla incontestable és que la victòria, sigui per a qui sigui, no permetrà a ningú governar en solitari. L’exercici del realisme democràtic obligarà a buscar pactes i consensos per tirar endavant el país. Caldrà, per tant, molta intel·ligència i humilitat per pair la victòria, que per molt legítima que sigui –i no es tracta de discutir-la, ni de bon tros– només tindrà al darrere un fragment petit de la ciutadania si, com tot fa preveure, hi ha una indesitjada baixa participació i una alta dispersió del vot.
Així doncs, davant el moment crític que viu el país, amb la gravíssima crisi pandèmica (que és sanitària, econòmica i social) i amb la no menys preocupant crisi democràtica (amb una persistent repressió que ja va més enllà fins i tot de l’independentisme, i alhora amb l’eclosió de la ultradreta), cal demanar la màxima responsabilitat a la classe política per gestionar uns resultats que poden ser complexos i que no haurien de portar a una repetició electoral. I, pel que fa a la ciutadania, cal demanar-li que, malgrat les decepcions i el cansament, i malgrat les lògiques pors pel covid, no defalleixi a l’hora d’exercir el seu dret a vot, que al capdavall és la manera més directa que tots tenim d’enfortir el sistema democràtic i, en definitiva, el país. No votar és tirar la tovallola, és renunciar a la pròpia veu. No ens ho podem permetre.
