El pronòstic de José María Aznar del juliol del 2017 -“ Antes de romperse España, se romperá Cataluña ”- va sonar com el que era: una amenaça.
FOTO DE LA BBC
I efectivament la història posterior a l’1-O ha semblat donar-li la raó. El pols sobiranista va portar la resposta violenta de l’Estat al referèndum, l’inici de la repressió indiscriminada i la intervenció de la Generalitat amb el 155. L’escalfament polític i social es va traslladar al carrer amb el rearmament de l’unionisme. Les grans manifestacions de l’independentisme van tenir la rèplica espanyolista, que va aconseguir omplir el cor de Barcelona d’un clam constitucionalista. Als balcons s’hi va instal·lar la guerra de banderes. La convivència es va enrarir.
Malgrat que la situació política està lluny de cap solució, malgrat que ja fa tres anys que hi ha presos polítics independentistes i exiliats, la realitat social catalana ha tornat a un to convivencial. L’últim esclat d’ira va ser ara fa un any, amb la reacció de l’independentisme al carrer contra la sentència del Procés. Des d’aleshores, sigui per influència de la pandèmia, per un cert esgotament general, per les hores baixes de l’unionisme català -amb el desinflament de Cs- o pel fet que l’independentisme ja no és una amenaça immediata, la tensió ha baixat molts graus. La societat catalana ha tornat a una certa normalitat convivencial; la polarització política i identitària s’ha esmorteït. No hi ha hagut, en tot cas, la fractura que pronosticava, o que desitjava, Aznar.
En canvi, a Espanya s’ha produït un fenomen invers, una creixent polarització en la qual convergeixen molts factors d’inestabilitat, començant pel català, seguint per la crisi institucional de la monarquia i sumant-hi la radicalització d’una dreta que no ha dubtat a fer servir el covid com a arma política. L’enfrontament sempitern de les dues Espanyes torna a treure el cap. De fet, l’últim consens d’estat va ser precisament el que va unir fa tres anys el PP i el PSOE en l’aplicació del 155. Després d’això, a la capital de l’Estat tot han estat trencadisses, un crescendo d’intolerància. Desallotjat Rajoy del poder, el PP de Casado i Ayuso ha adoptat un desfermat populisme il·liberal a l’estil Trump per amagar l’ombra allargada de la corrupció que empaita el partit i per neutralitzar el protagonisme i creixement de la ultradreta de Vox, que precisament aquest dimecres encapçalarà una moció de censura al Congrés contra Pedro Sánchez. La demonització ideològica de la coalició d’esquerres (PSOE-Podem), el bloqueig de la reforma d’institucions clau com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la fàcil instrumentalització d’una alta judicatura ultraconservadora, l’incendi permanent contra el més mínim intent de buscar una sortida dialogada amb l’independentisme i la increïble invenció, a compte de la gravíssima crisi sanitària, d’un nacionalisme madrileny concebut com a essència de l’espanyolisme són les eines d’enfrontament massiu que ha adoptat el PP i que estan crispant la política i la societat espanyoles fins a extrems inaudits.
BELLATERRA.CAT 