BELLATERRA.CAT

“Bonaparte Pa i Dolç de Bellaterra ens ofereix una bona selecció de coques per gaudir la revetlla”

Coca de fruites del Bonaparte Pa i Dolç de Bellaterra|BELLATERRA. CAT

LA COCA DE SANT JOAN
Aquesta nit, és tradicional menjar coca, possiblement com una romanalla d’algun ritu solar. Antigament, les coques eren obligadament circulars i amb un forat al mig, i devien tractar de recordar el disc solar. Eren pastades a casa, com un dels tants productes de pastisseria casolana.

Després, les feien els forners, amb pasta adobada, o amb pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons. En establir-se pastisseries, les coques van millorar la qualitat i foren endolcides amb cireres, poncem i d’altres fruites confitades. Es tenia per cosa obligada menjar-se la coca al ras, al camp o al carrer, és a dir, a ple aire, semblantment a tot allò que que és propi d’aquesta nit. Hom creia que menjar-se la coca sota teulat portava desventura. Era costum de remullar-la amb vi dolç i, les persones de paladar fort, amb aiguardent. Abans, sobretot aquells a qui agradava la deguda forta, bevien Gorga, mena d’aiguardent poc refinat, però molt fort.

Quan la ciutat estava emmurallada, i sortir a passar la nit fora del clos resultava enutjós, era corrent de celebrar la revetlla entre el veïnat. Fou costum de menjar-se la coca en comú. Cada veí posava un tant, fixat, per persona. Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S’havien fet coques de dotze metres de llargada, o dia d’una mida que doblava la grandària del forn. Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d’enginy moure-les i tombar-les dins l’espai ordinàriament reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida. Hi havia forners molt hàbils a realitzar aquesta maniobra que gaudien de molt crèdit per a fer coques gegants. Cada carrer nomenava una comissió nombrosa, per anar a cercar la coca. Es distribuïa en parelles, i la portaven entre tots damunt de l’espatlla. Era motiu de competència entre els veïns i carrers inmediats. Era costum que la colla de portadors de la coca, seguit d’un estol de veïns i, sobretot, de la mainada, abans d’anar directament a llur carrer, fessin una passada pels carrers més immediats, per tal de lluir la coca. Els portants anaven amb molt de compte, perquè no es trenqués ni es malmetés amb el transport. Hom no podia menjar-se la coca abans de mitjanit. La tallava i la repartia el veí més vell, amb preferència que es digués Joan, o el de més categoria. El costum de menjar-se la coca en comú pot constituir una resta d’un àpat o consagració ritual, derivada d’una de les cerimònies solsticials.

Per les poblacions on hi havia confraries de Sant Joan, aquestes solien curar de l’elaboració de les coques, generalment endolcides amb fruites confitades, i les venien, o encantaven, a profit de la cofradia.

Ara fa un secle, feien coques de pasta de pa, completament planes, i en forma asiluetada de be, amb referència a l’anyell de la iconografia presenta com company inseparable de Sant Joan.

Read Full Post »