Un dels perills cada cop més evidents del nou món que s’albira a causa de la pandèmia del covid-19 és la temptació de tancament tant col·lectiu (nacionalismes) com individual (egoismes).
Així doncs, a més de crear les condicions objectives per vèncer mèdicament la malaltia, el repte és combatre aquest impuls ideològic de tancament, sempre latent en les societats i els individus. Més enllà de la tragèdia de les morts i de l’empobriment que ens pot caure al damunt, el pitjor efecte del coronavirus seria que ens conduís a una “nova normalitat” en què manés la por, el recel envers l’altre, la falsa sensació que hi ha seguretat en la reclusió. El confinament i el tancament de fronteres només són una solució transitòria: no és l’horitzó al qual hem d’aspirar.
Un món en què guanyi la idea de tancament ens empobriria com a societat i com a persones, ens faria recular econòmicament i humanament. El comerç internacional no en pot sortir perjudicat, no pot retrocedir, perquè històricament ha estat i és un dels grans motors de progrés. Naturalment, la globalització té una cara fosca, però del que es tracta no és d’anar enrere cap a les guerres comercials i els patriotismes econòmics (l’America first de Trump), sinó de regular els mercats amb una multilateralitat pactada, amb acords polítics a gran escala. És l’hora de la política en majúscules, entesa com a negociació i pacte, com a àrbitre en les relacions internacionals.
La sortida d’aquesta crisi no hauria de ser un campi qui pugui nacionalista, sinó un nou ordre mundial multilateral. I el mateix que val a escala global també hauria de prevaler per a Europa. Però el moment és delicat perquè les urgències (la crisi sanitària i econòmica) són tan fortes que estan portant a un rebrot dels nacionalismes d’estat. Està prevalent la falsa creença que al covid-19 se’l guanya aïllant territoris. En part sí, esclar, però aquestes victòries parcials no tenen futur. Perquè les societats contemporànies s’han construït a partir de la connectivitat i la globalització. Per això, en els països o àrees que han aconseguit controlar el virus, el primer que es reclama és una obertura a l’exterior que reactivi l’economia i permeti circular a productes i persones. Aquestes demandes també es basen, naturalment, en l’afany humà de llibertat. No podem concebre un món futur de llibertat vigilada. Sense llibertat no hi ha un horitzó que valgui la pena imaginar, tant en termes personals com, de nou, econòmics.
La humanitat ha avançat gràcies a un impuls col·laboratiu forjat a través de l’intercanvi, tant a nivell d’idees com de béns materials. La cultura i el mercat són essencials per a la supervivència col·lectiva. Com també ho és el respecte a la natura, que també és un bé col·lectiu que reclama una acció global i concertada. Al coronavirus només se’l guanyarà des de la cooperació científica i governamental. I el món que surti d’aquest repte només pot ser viable amb un reforçament de la cooperació política i la llibertat econòmica. L’aïllament que proclamen els populismes de diversa índole ens conduirà al desastre sanitari, ecològic i econòmic.
