Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2014

Fotodenuncia sobre la brutícia del Camí dels Enamorats de Bellaterra
20140422-092443.jpg

La primavera altera a molta gent, pero aquestes escales que porten al Camí dels Enamorats de Bellaterra, no és pas la millor mostra de civisme de Bellaterra, ni una plantada massiva de flors primaveral, de persones que estimen la natura. Esperem que l’EMD fagi un seguiment habitual d’aquest lloç característic del nostre poble.

Read Full Post »

20140420-172425.jpg

MENÚ SANT JORDI TAMBÉ SOPAVA: 25€ (IVA INCLÒS) Sense rosa ni llibre 🙂
Heu de RESERVAR a traves de l’enllaç del Gremi de Restauració de Barcelona: http://www.santjorditambesopava.cat/

20140420-173526.jpg
Des de 1994 el Restaurant La Taula, dels bellaterrencs Angi i Francesc,
ofereix cuina europea i petits banquets en Petit Comité, fins un total de 40 client. La Taula és un dels pocs “Bib Gourmand” de Barcelona, a la Guia Michelin 2014. Situat al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i a 3 minuts a peu, des de la parada El Putxet, de la línia L7, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). La seva especialitat del Malakoff de Suïssa és únic a Catalunya, també el pastís jueu Flodni, elaborat per l’Angi de La Taula.

LA TAULA Restaurant
Carrer Sant Marius, 8
08022 Barcelona
+34 934172848

Read Full Post »

20140420-021811.jpg

http://youtu.be/sjMXsbF15V8

Read Full Post »

20140416-103143.jpg

Al diccionari, el nom de passió s’associa més a patiment que a alegria. Pena, turment. Drama, la Passió d’Ulldecona, etcètera. Només després el diccionari parla d’emocions intenses, el sexe, l’amor violent. És com la paradoxa del Palabras para Julia d’en Goytisolo: encara que de vegades desitgem no haver nascut, la vida és apassionant. I per això ara que ha mort el mestre Subirachs, tan eclipsat (diuen) per la seva participació en la façana “de la Passió” de la Sagrada Família, la vida i la mort són ben bé un passeig pel tram entre el carrer Marina i el carrer Sardenya.

Diu Altaió, escrivint sobre la famosa controvèrsia d’aquella façana, que la polèmica ha quedat “superada per la força de les pedres”. És cert, però jo hi afegeixo que això és independent de si la intervenció de Subirachs agrada o no. Ell mateix va considerar inicialment una mala idea continuar les obres, com tants altres intel·lectuals i artistes d’aleshores. La diferència amb tots ells és que Subirachs va rectificar, perquè va concloure que el sentit de la vida és construir. Si les pedres han superat la polèmica, ha estat en aquest sentit: no per si agraden o no les escultures, sinó perquè ara veiem que valia la pena continuar anant amunt. Gaudí va projectar un temple expiatori com a símbol religiós però també com a símbol de ressorgiment nacional incansable (i ara ja sabem que els ressorgiments nacionals s’han d’acabar culminant). Ni “mona de Pasqua” ni massa coloraines, ni encara menys allò de dir que un temple religiós fa retrògrad. La polèmica era comprensible en el seu moment però les pedres l’han superada, així com molts pecats mortals (jutjar, qualificar, menysprear) queden expiats pel somriure dels que construeixen, pel creixement tossut del temple i per la seva paciència eterna.

Les obres s’han d’acabar perquè alguns naixements, per si sols, són absurds. La vida s’explica amb la mort com la primavera s’explica amb l’hivern. Per això de la mort i del dolor en devem dir passió: perquè aquí l’objectiu no era divertir-se sinó tenir una vida amb sentit. Els centenars de monuments i de plaques i de bustos que té Subirachs escampats pel país són rígids, crus, d’un misteri sobri, sí. Més noucentista que modernista, sí. Més racional que romàntic, cert, i per això no m’hi acabo de sentir còmode. Però és que també Gaudí va deixar escrit que volia sobrietat, duresa i ossos en aquella façana. Néixer i renéixer, però també patir i plorar. Podem agafar-nos la vida amb qualsevol de les dues façanes, Melinda i Melinda, però hi ha una decisió superior que és la de continuar o no continuar. I hem encertat. Preveuen acabar l’obra el 2026, deu anys després (si tot va bé) que Catalunya s’hagi culminat a si mateixa.

El sentit de la Passió és quan un dia et comuniquen que a la teva mare li queden mesos de vida, i aleshores veus tota l’obra: totes les façanes, tots els retaules, cada capítol, cada escultura, cada vitrall. I hi sona un piano molt fort i molt intens, i unes rialles de nens, i els vermuts a Viladrau. Hi apareix el telèfon, els bastons, el Palau de la Música i l’institut Guttmann. Hi ha la façana de la Glòria, que en aquest cas té forma d’ajudar els altres. I sí, hi ha la façana de la Passió, que en aquest cas té forma d’aixecar-se sempre, amb bastons si cal, i plantar cara. És una façana sobre el dolor, però és una façana que s’alça amb dignitat i que completa la bellesa. Els dies que vénen la farem junts i ens la mirarem amb tot l’orgull. Apassionadament.

Read Full Post »

20140414-090457.jpg

‘Tot això que s’ha construït no pot ser acceptat pels catalans’, diu l’escriptor gallec Suso de Toro en aquesta entrevista. Des del diari ElDiario.es, ha publicat uns quants articles de suport al procés d’independència de Catalunya. És molt crític amb la posició de l’esquerra espanyola, i sobretot dels intel·lectuals d’esquerres, respecte de la demanda d’un referèndum a Catalunya. ‘Tant la gent que s’anomena d’esquerres com la que s’anomena de dretes tenen una idea molt semblant d’Espanya. I això ha permès que una força o projecte com el de Rosa Díez sigui transversal. És un projecte d’un espanyolisme feridor’, diu.

—Els espanyols sempre diuen a catalans, a gallecs, que són espanyols. Però alhora sembla que no els acceptin com són.
—Els escriptors en una altra llengua que no sigui el castellà som com polissons en aquest vaixell. O, a tot estirar, viatgem amb els paquets a la bodega. És el nostre lloc, no n’hi ha cap més sinó aquest. Som una anomalia tolerada. Avui dia, per exemple, a Espanya, fora de Catalunya, ningú no coneix els escriptors catalans. Ningú. Això és part del balanç d’aquestes dècades des de la mort de Franco, i és una part del reflex del fracàs d’aquesta Espanya que es deia a si mateixa que estava oberta a reconèixer una Espanya democràtica. Jo vaig aprendre a parlar en català a l’època de Franco, a la segona cadena de TVE; avui és impossible d’escoltar una cançó en català en una cadena de televisió espanyola.

—Per què passa, això?
—És una lluita de poders. Hi ha molts interessos personals, professionals, econòmics i polítics. Molts interessos en un projecte polític nacionalista espanyol, de la mateixa manera que n’hi ha en uns altres projectes nacionalistes catalans, bascs o gallecs. Són interessos diferents. Qui vulgui garantir una convivència ha de cercar, negociar i pactar els interessos. Ara, qui vulgui imposar els seus interessos, la seva ideologia i el seu projecte sobre els dels altres, acabarà tot en fracàs col·lectiu. I ha passat això: el procés polític espanyol començat després de la mort de Franco, dos anys després ja ha fracassat. I quan parlem de literatura i llengua o d’economia o de seus d’empreses o institucions i capitals, parlem del fracàs de tot això. Tot això que s’ha construït no pot ser acceptat pels catalans.

—I què ha fet o què fa l’esquerra espanyola perquè això no sigui així?
—Jo encara pertanyo culturalment a l’esquerra antifranquista a Galícia. L’esquerra antifranquista espanyola, que era bàsicament comunista, mantenia la memòria del republicanisme, que ja havia reconegut l’existència de projectes nacionals dins d’Espanya: havia reconegut l’estatut dels bascs i dels catalans i dels gallecs, i s’havien votat. S’havien reconegut aquestes existències nacionals. L’antifranquisme portava dins aquest reconeixement, però aquella esquerra fou substituïda pel PSOE. Des del 1976, 1977 i 1978 l’esquerra va passar a ser del PSOE, que era un partit reinventat. I, per una altra banda, l’estat, tal com existia, no va canviar pas tant després de la mort de Franco. Va continuar essent l’estat. I tenia una ideologia i uns interessos a conservar tot el territori subjecte des de Madrid, controlat des de Madrid. Era, i continua essent, la idea de Madrid i les seves províncies.

—Un Madrid absolutament centralista.
—A això responen projectes com el de construir una gran T-4 a Madrid, que és deficitària i que va acabar essent un balafiament enorme; la xarxa radial dels ferrocarrils, convergint a Madrid. I quan el govern de Zapatero va traslladar una agència estatal de Madrid a Barcelona hi va haver una enorme campanya contrària des de la premsa espanyola. I quan hi va haver una empresa catalana que va fer una OPA a una empresa radicada a Madrid tots els poders madrilenys van reaccionar preferint que s’enduguessin l’empresa els neerlandesos abans que no els catalans. Sempre és igual.

—Espanya és Madrid?
—En aquests moments es pot dir que Espanya és Madrid, i Madrid és Espanya. Després de més de trenta anys de la mort de Franco, avui Espanya és més radicada a Madrid i controlada i identificada amb Madrid que no fa quaranta anys.

—I al mateix temps no volen deixar anar les nacions que hi ha…
—No, perquè hi ha molts interessos.

—Econòmics…
—Fins i tot professionals. Mentre la vida transcorre en democràcia i en pau els instruments de poder són els mitjans de comunicació. Qui són els intel·lectuals espanyols? Els qui signen en les capçaleres madrilenyes. Són aquests. No és pas algú que escrigui en una capçalera de Bilbao o de Barcelona. El fet de conservar aquestes elits, aquests ambients i xarxes, que s’identifiquen amb els interessos d’una Espanya centralitzada, tot es compenetra. De fet, al final, hi ha hagut un procés al País Basc i Catalunya d’intel·lectuals, professors d’universitat, escriptors, periodistes, que han acabat anant cap a Madrid.

—Perquè hi han anat a buscar poder?
—És allà on hi ha el poder. El poder polític és tot allà. L’empara de les institucions de l’estat, de les empreses identificades amb l’estat, les institucions identificades amb l’estat, tot això és a Madrid. I ho sap tothom.

—Dieu que ‘algunes coses volen ser una expressió de prepotència i en realitat fan visible tot el contrari, una debilitat latent’. Parlàveu sobre religió, però em va fer l’efecte que passa igualment amb la constitució, que l’han de defensar tant perquè és molt feble.
—És prepotència, però també és ignorància. Per una banda hi ha una defensa d’interessos, i a això respon l’espanyolisme centralista, a una defensa d’interessos establerts, que vol conservar els seus privilegis. Però també hi ha molta ignorància. Per exemple, en el cas de Catalunya caldria comptar quants veïns de Barcelona fan servir l’AVE i el pont aeri en direcció a Madrid i quants de Madrid cap a Catalunya. Hi ha una ignorància absoluta i una negativa a conèixer i a reconèixer. La ideologia els impedeix de conèixer què passa i viuen en la ignorància. Una persona pot viure tota la seva vida a Madrid o a Ciudad Real o a Lugo i no haver sentit mai ni una paraula en català. Mai. L’intercanvi sempre és desigual. Jo crec que, ja que diuen que el bilingüisme és tan bo i tot això, hauria de ser obligatori per a tothom.

—Hi veieu solució?
—Penso que no. Perquè veig que l’espanyolisme és transversal. Veig a la premsa de Madrid els intel·lectuals i m’adono que sobre la idea d’Espanya tant la gent que s’anomena d’esquerres com la que s’anomena de dretes tenen una idea molt semblant. I això ha permès que una força o projecte com el de Rosa Díez sigui transversal. És un projecte d’un espanyolisme feridor i hi ha gent tant de dretes com d’esquerres que el considera legítim. Veig que tots els diaris madrilenys, amb matisos, participen de la posició madrilenyista en el cas de Catalunya.

—No hi ha cap mena de curiositat o d’interès?
—No, no n’hi ha hagut mai ni tampoc n’hi haurà. Potser en el futur, per la força de les coses, hi hagi pactes. Però això es deu al fet que Catalunya haurà obligat Espanya a pactar. Ara ja parlen de federalisme, de reformar la constitució… Ja es parla de coses que fins fa un any eren impensables. I això és perquè Catalunya hi ha obligat. Però encara en el futur Catalunya imposarà una negociació a Espanya. S’haurà de negociar sobirania.

—Quines possibilitats penseu que té Catalunya de ser independent?
—El procés continua, és evident. Perquè els milions de catalans no desapareixeran pas, per més que molestin als poders de l’estat. No desapareixeran. O sigui que el procés continuarà. I crec que acabarà en una negociació de sobirania. Catalunya es va autodeterminant. I ho haurà de fer avaluant les possibilitats, pèrdues i beneficis, però ja va decidint. En aquest moment Catalunya ja és una nació autodeterminada. Ja fa el que vol, la seva societat ja fa el que vol, dins les limitacions en què es troba. La seva voluntat és lliure. I crec que tot plegat acabarà en una negociació de sobirania entre Catalunya i l’estat espanyol.

—Heu rebut moltes crítiques per la vostra defensa del procés català?
—Diguem que jo a la vida he rebut moltes hòsties. Jo defenso la meva llibertat de pensament, i faig tant com puc per aconseguir-ho. M’hi ajuda el fet de dir allò que penso a contracorrent. Sóc lliure de les temptacions que m’absorbeixin les institucions o els grups de poder. És evident que sóc incòmode, però ho sóc per a tothom. Puc dir allò que penso en llibertat, però cansa molt i ho he passat malament. Ho he passat malament a Galícia, i no diré quines coses m’han passat. Ho he passat molt malament de vegades, però he sobreviscut, i en tot cas he dit el que he volgut.

—A Catalunya hi ha molta gent que us llegeix.
—Vaig començar a escriure als anys noranta a Galícia, ho vaig fer mentre vaig poder i em van deixar. Després vaig poder publicar alguna cosa en els diaris de Madrid. Al Diario 16 vaig publicar un article que es deia ‘Per un Madrid federal i obert’, perquè ja veia la deriva del sistema polític espanyol i el paper que hi jugava Madrid. Veia que Madrid no podia ser una capital de tothom, i ja assenyalava això. Vaig continuar escrivint en capçaleres de Madrid, reivindicant l’Espanya de Paco Ibáñez… Sempre em va preocupar la deriva de tot plegat. Aquells articles me’ls publicaven, però molestaven, i m’assenyalaven. Avui ja no me’ls publicarien. Però sincerament jo tenia raó.

—I Galícia?
—A Galícia hi ha un procés històric molt diferent i molt més fràgil. Galícia no té classe dirigent. Per comprendre Galícia no hi ha cap més remei sinó remuntar-nos cinc-cents anys enrere, quan Isabel va usurpar el tron i va liquidar la classe dirigent i va sotmetre la noblesa. La destrucció de la classe dirigent fou un buit de segles i, quan es va reconstruir una burgesia a les ciutats i a la costa, fou una burgesia forana. Els processos d’industrialització a Galícia no s’expliquen sense els catalans. Però era gent que tenia un criteri colonial, no s’identificava amb el país. I això s’ha traslladat fins al segle XX. La memòria de les classes socials. La demanda nacional gallega sempre ha estat d’intel·lectuals, que s’adreçaven a un poble treballador, de camperols o d’obrers. I enmig d’això mancava una densitat urbana i social, que és la burgesia i que és la classe que construeix els països.

—Quin paper ha de tenir l’educació de la història a les escoles?
—La història i la llengua són els marcs de les identitats col·lectives. Hi ha una batalla per la història. En el cas de Catalunya discuteixen als catalans el seu argumentari històric. Però també és cert que això ha obligat a revisar en certa manera la historiografia espanyola. La història espanyola és mítica i ideològica. Fins i tot la memòria recent de l’antifranquisme i la lluita per la democràcia no surt en la magnitud que va tenir. Per exemple, la mobilització de la societat catalana va ser decisiva; la lluita al País Basc i les mobilitzacions a Catalunya, sobretot. I les lluites obreres a Ferrol, Vigo, Madrid, Sevilla… Però fou l’absoluta dissidència de la societat basca al franquisme i la multitudinària demanda de democràcia i de llibertat de la societat catalana. Això va obligar definitivament a fer un canvi. I això no ha estat reconegut.

Read Full Post »

20140409-091258.jpg

9 abril 2014
La presidenta del PP català s’ha prodigat aquests dies com mai en la premsa madrilenya de vocació espanyola total. Alícia Sánchez-Camacho és d’aquells que es queixen que a Catalunya hi ha un “discurs únic”, que ella i els que pensen com ella no es poden expressar “en llibertat” i que es se senten profundament “marginats”. Però no para ni calla un segon. I aquests dies a Madrid encara s’ha multiplicat. Ahir abans del debat va proclamar que “el senyor Artur Mas ha demostrat que és un covard i que no té el coratge de defensar el seu pla independentista”. El “senyor” Artur Mas és el seu president. I “el seu pla independentista” és una proposta que va ser votada al Parlament de Catalunya –el Parlament del qual és diputada Alícia Sánchez-Camacho– amb una gran majoria. És lògic, doncs, que el defensin els portaveus dels grups que la van votar. Una lògica democràtica que un profund sentiment antidemocràtic no pot entendre.

Read Full Post »

20140406-101046.jpg

http://www.indirecte.cat
Des de l’època dels reis catòlics, la corona d’Aragó, formada pel Regne d’Aragó, pel Principat de Catalunya, pel Regne de València i pel Regne de Mallorca, es trobava sota la corona de la dinastia dels Àustries, que governava molts altres regnes i terres. Durant part del segle XV, els segles XVI i XVII i part del segle XVIII, la Corona d’Aragó va mantenir les seves lleis, els seus furs i els seus drets. Un primer intent d’unificació el va intentar el comte duc d’Olivares, a mitjan segle XVII. És el ministre que va afirmar que ja que havien assimilat els catalans, i aquests no haurien de guerrejar contra Castella, que el que estalviassin, els ho haurien de pagar en forma d’impostos.

El rei Carles II de Castella i d’Aragó va morir el 1700 sense descendència, encara que va nomenar com a successor Felip de Borbó, nét de Lluís XIV. Leopold I va reivindicar els drets dels àustries a favor de l’arxiduc Carles a la corona de Castella i d’Aragó. Per aquest motiu es va dur a terme el que s’ha anomenat com a guerra de Successió. Carles III va ser reconegut a Barcelona el 1705 i allà va situar la seva cort. Els territoris de la Corona d’Aragó varen anar perdent la guerra i capitularen en diferents moments. A partir de la derrota es va implantar un sistema uniforme, es varen derogar els privilegis nobiliaris, els furs locals i les institucions d’autogovern, que havien estat respectades per la Casa d’Àustria, per tant, quedaren abolides les institucions i les llibertats civils del poble.

Felip V va publicar els decrets de nova planta, el 29 de juny de 2007, els del Regne d’Aragó i València; el 28 de novembre de 1715, el de Mallorca i Pitiüses i el 16 de gener de 1716, el del Principat de Catalunya. Queda clar que aquests decrets que varen unir per la força els territoris de la Corona d’Aragó a la de Castella es varen fer per “dret de conquesta aconseguida amb les armes”. Al Decret de Nova Planta del Principat es diu així: “…he sido servido de dezir, que haviendo con la assistència Divina, y justicia de mi causa, pacificado
enteramente mis Armas esse Principado, toca à mi Soberanía establecer Govierno en él, y à mi Paternal Dignidad, dar para en adelante, las mas saludables providencias…”. I en el decret de Nova Planta del Reyno de Mallorca, diu: “…he considerado que las turbaciones de la ultima guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor Seguridad…”.

A ambdós decrets queda demostrat que Espanya no s’havia format amb la unió dels reis catòlics, ni durant el regne de la dinastia dels àustries, ja que, fins i tot, Felip V, en ple segle XVIII, no es presenta com a rei d’Espanya, sinó que ho fa així: “Don PHELIPE POR LA GRACIA DE DIOS, Rey de Castilla, de León, de Aragon, de las dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canária, de las Indias Orientales, y Occidentales, Islas, y Tierra firme del Mar Occeano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante, y Milan, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol, y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina.”

Aquí tenen, els qui no n’aprendran mai, una altra prova de la no pertinença a Espanya, tant del Principat com de Mallorca. Els decrets de nova planta aboleixen les lleis d’estrangeria, que significava que els castellans eren estrangers tant al Principat com a Mallorca. A l’article 54 del decret de Nova Planta del Principat diu: “54. Han de cessar las prohibiciones de estrangería, porque mi Real intencion es, que en mis Reynos las Dignidades, y Honores se confieran, reciprocamente à mis vassallos, por el merito, y no por el nacimiento en una, ò otra Provincia de ellos.” I al decret de Mallorca i Pitiüses, a l’article 11 diu: “11. Siendo mi intencion honrar y premiar indistintamente todos mis Vassallos, según el merito de cada uno, y emplearlos como juzgáre mas conveniente: Declaro y mando, que en adelante cessen en esse Reyno las costumbres y leyes que hablan de Extrangeria.”

Encara que la major persecució i prohibició de la llengua catalana, la va efectuar en aquell temps Carles III, Borbó, l’article 5 del decret de Nova Planta del Principat començava així: “5. Las causas en la Real Audiencia, se substanciaran en lengua Castellana…”.

Llavors els qui no volen que cap territori català pugui decidir el seu futur, s’encarreguen de fer creure als que es deixen entabanar, que els territoris actuals de l’Estat espanyol tenen més de 2.000 anys d’existència. Continuen actuant per dret de conquesta. Fins i tot Rouco Varela, que de cristià no en té res, com si fos el diable, amenaça amb guerres civils a l’homilia de l’enterrament de Suárez. Vosaltres mateixos sabreu qualificar perfectament aquests personatges.
;

Read Full Post »