Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2014

20140227-174106.jpg

Foto: Roser Vallès i Navarro,
“Directora General d’Ordenació i Regulació Sanitàries. Departament de Salut”, amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres.
Terrassenca, amb vint anys exercint com a metgessa d’atenció primària, Roser Vallès dirigeix, ordena i regula els temes més punyents de la salut amb voluntat de sinèrgies, de consens i de transparència. Reconeix que vivim temps complicats, “però no pas erms en quant a iniciatives”. Una d’important és estimular els centres públics de salut catalans per aconseguir una bona Q, la certificació europea de qualitat, i poder així atraure pacients, recursos i diners comunitaris als hospitals de casa.
Pregunta. ¿Partim de molt avall?
Resposta. Al contrari, però cal fomentar una competència permanent entre els hospitals a fi de poder-nos comptar entre els centres de major qualitat a Europa; tant des del punt de vista d’investigació com assistencial. Bons equipaments, transparència de gestió, seguretat i preu són els elements que la UE té en compte a l’hora d’acreditar els centres.
Ara, com és sabut, tots els ciutadans europeus poden escollir lliurement on volen tractar-se de la malaltia que pateixen, partint d’un catàleg de centres públics reconeguts amb la Q de qualitat, certificats. Des de l’estat central, des de Madrid, se’ns reconeix com la comunitat autònoma que més esforços ha realitzat en aquest sentit i tenim motius per creure que els nostres centres poden comptar-se entre els més ben qualificats d’Europa.
P. A més de preus, transparència i seguretat, ¿quins elements pesen més en aquesta qualificació de qualitat?
R. Es té en compte els índexs de mortalitat, infeccions nosocomials i, molt important, la qualitat de vida del pacients hospitalitzat… Totes aquestes qüestions s’han treballat força arran del Pla de Salut 2011-2015 endegat per la Generalitat de Catalunya.
P. Vostè ocupa un càrrec polític amb una formació assistencial com a metgessa d’atenció primària, i ha de ballar amb metges i polítics alhora; també amb pacients… ¿No ho troba molt complicat?
R: Sense la meva formació i la meva experiència com a metgessa en actiu no podria dur a terme aquesta feina d’ara; tampoc sense els coneixements adquirits a la regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Vilassar de Mar on vaig estar treballant i on vaig aprendre moltes coses… Sóc metgessa i ho seré sempre. A la política hi estem de pas; la medicina és la meva professió.
P. Però, per a molts metges i metgesses, vostè és ara mateix al ban contrari de la professió, al “costat fosc”…
R. Algú ha de fer la feina que faig, i sempre serà millor que sigui algí amb coneixements i experiència en el món sanitari. Per la meva manera de ser, sempre busco sinèrgies, acords, entesa; partint del que hi ha i sense enredar ningú… No sóc “política” en el sentir d’oferir falses promeses o disfressar el moment. Conec la greu situació de les oficines de farmàcia, per exemple, i mai no se m’acudirà de fer volar coloms ni crear falses expectatives. La cosa està malament. No hi ha diners… Però no és cert que sense diners no hi hagi res a fer. Molts professionals de la salut demostren que amb horaris sacrificats, amb sous sacrificats, els pacients poden mantenir igualment una assistència de qualitat. És hora de buscar solucions imaginatives, de racionalitzar, d’adaptar-nos. Quan assisteixo a cursos, trobades o congressos m’adono de l’intensa activitat científica i organitzativa dels nostres professionals de la salut, tot i les dificultats.
P. ¿Algun exemple?
R. La tele-dermo. L’ús de les telecomunicacions i les noves tècniques dermo-telescòpiques per detectar lesions de la pell susceptibles de consulta. És com cartografia la pell, amb una concordança diagnòstica que els experts situen al 90 per cent…
P. ¿I en un àmbit més polític?
R. Les RAT, mesures de reordenació assistencial i territorial que l’Àlex Guarga us presentava fa unes setmanes i que són un exemple d’imposició de sensatesa i de sentit comú en la gestió dels recursos. Guanyem en horitzontaltat i en optimització, de manera que tothom podrà sortir-ne més beneficiat.
P: Els tècnics en gestió sanitària sovint critiquen que encara estem fent una medicina del segle XX en ple segle XXI.
R. Tenen raó. Tot i que a poc a poc anem guanyant bastant terreny. Es tracta d’adaptar-nos a una realitat tecnològica, social i econòmica nova, diferent. No és una tasca fàcil i exigeix, insisteixo, imaginació i voluntat d’entesa. Precisament el nostre Pla de Salut té les mires clarament orientades a la situació del que hi ha i de que ve. Serà una situació en la que, per damunt de tot, els pacients adquiriran un gran protagonisme; passaran de ser subjectes passius de la sanitat, a subjectes actius.
P. La seva Direcció General és, per dir-ho així, la que talla el bacallà…
R. És l’encarregada de legislar, acreditar i autoritzar, efectivament, consta d’una Subdirecció General de Serveis Sanitaris, una Subdirecció General de Farmàcia i Productes Sanitaris, una Subdirecció General d’Avaluació i Inspecció d’Assistència Sanitària i una Àrea de Projectes (PRODEP). Les funcios que tenim assignades són: autoritzar i registrar els centres i serveis sanitaris i fer-ne un seguiment, definir i promoure el desenvolupament del sistema d’acreditació de centres i serveis sanitaris, ordenar l’atenció farmacèutica, dur a terme el control i l’avaluació en matèria farmacèutica i fomentar i millorar la seguretat i la qualitat dels medicaments i dels productes sanitaris, definir, promoure i avaluar la política en matèria de seguretat del pacient, avaluar les activitats de les entitats asseguradores de serveis sanitaris, exercir, com a autoritat sanitària, les funcions d’ordenació de les activitats de control, avaluació i inspecció dels recursos sanitaris, públic i privats, i d’investigació del frau mitjançant la planificació, coordinació i supervisió de les actuacions dels òrgans que fan efectiva la funció inspectora en aquest àmbit de competències, determinar criteris generals de regulació i ordenació dels serveis sanitaris i sociosanitaris del sistema sanitari públic i privat i donar suport i assistència al Comitè de Bioètica de Catalunya.
P. Tot això suposa haver de lluitar en diversos fronts legislatius: CE, Estat espanyol, lleis catalanes…
R. No em preocupa. Sóc conscient de la complexitat reglamentària d’aquesta feina, però puc manifestar amb orgull que l’equip tècnic legislatiu de la conselleria és un dels millors del món… Fa molts anys que treballen en aquests temes i coneixen perfectament quin pa s’hi dóna.

Read Full Post »

20140227-133219.jpg

Sopar-Tertúlia al restaurant La Taula de Barcelona, DIJOUS 6 MARÇ, 21:30h.
Presentació del llibre LA CREU DE SARAIS, amb els autors Jordi Badia i LuisJo Gómez. Presentació a càrrec de Mercedes Guardia, catedràtica d’art romànic i medieval de l’UB. També us signarant la seva obra, en català o castellà. Últimes places disponibles! Preu Cultural: 25€ Tot inclòs.

20140227-133644.jpg

20140227-133755.jpg

Read Full Post »

URGENT!!!!!
Veïns de Bellaterra: Compartir aquest vídeo, per la LIBERTAT!!
MOLTES GRÀCIES PER LA VOSTRA HUMANITAT!

Per veure el vídeo, teclejar l’enllaç de aquí sota:

Read Full Post »

20140221-105251.jpg

Read Full Post »

20140218-092807.jpg

Publicat avui a http://www.vilaweb.cat
La polèmica que ha aixecat darrerament el president de la Comissió Europea per la pertinença o no d’Escòcia i Catalunya a la Unió Europea ha tornat a suscitar interès per l’EFTA. Tot i que ahir la portaveu de la Comissió va desqualificar Durão Barroso, el cansament per l’actitud de la Unió ja es fa notar en amplis sectors de la societat catalana i creix ensems l’interès per una associació com l’EFTA.
—Què és l’EFTA?
—L’Associació Europea de Lliure Comerç (European Free Trade Association) és una organització que agrupa Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. És un bloc alternatiu a la Unió Europea, però que hi té una vinculació plena. Bàsicament, s’hi apleguen estats que no volen formar part de la UE però que, sense ser-ho, formen part del mateix espai econòmic i social. Temps endarrere també n’havien format part la Gran Bretanya, Portugal, Àustria, Dinamarca i Suècia.
—Quina relació tenen l’EFTA i la Unió Europea?
—Tres països dels quatre que formen l’EFTA són part de l’Àrea Econòmica Europea i, per tant, formen part del mercat intern, exactament igual que qualsevol estat membre de la Unió. El quart, Suïssa, va preferir de no entrar-hi i signar acords particulars amb la UE quan calgués.
—Què és l’Àrea Econòmica Europea?
—L’Àrea Econòmica Europea és un acord entre vint-i-set estats de la UE (tots, llevat de Croàcia) i tres estats dels quatre de l’EFTA (excepte Suïssa) que permet a aquests tres estats de participar en el mercat intern de la Unió Europea, sense formar-ne part.
—Què vol dir ‘participar en el mercat intern’?
—Els països de l’EFTA es beneficien de les quatre llibertats de la Unió Europea com si en fossin membres: les llibertats de circulació de persones, béns, serveis i capitals. Així doncs, aquests països funcionen com si fossin de la UE perquè en tenen tots els avantatges. En contrapartida, han d’adoptar la majoria de les lleis de la UE, per bé que n’hi ha un percentatge petit que no cal que l’adoptin. Del punt de vista del pressupost comunitari, els països de l’EFTA no reben fons europeus, però tampoc no han de pagar com paguen els membres de la UE. L’EFTA, com a tal, contribueix, això sí, al finançament del mercat únic.
—Els ciutadans dels països membres de l’EFTA poden viatjar arreu sense restriccions?
—Dels quatre països de l’EFTA, tres formen part de l’acord de Schengen i per tant no passen fronteres dins la UE. Però és que cal recordar que dotze països membres de la Unió Europea no són membres de l’acord i, doncs, mantenen les fronteres tant per als membres de l’EFTA com per als altres estats de la Unió.
—Les empreses radicades als països de l’EFTA, quin estatut tenen respecte de la Unió Europea?
—Les empreses dels països de l’EFTA es comporten com si fossin membres de ple dret de la Unió Europea.
—Per què permet aquests privilegis a l’EFTA la Unió Europea?
—No són privilegis. Els països membres de l’EFTA no volen formar part de la Unió Europea. Noruega, per exemple, s’hi ha oposat en dos referèndums. Però el fet és que la Unió té interès a fer el mercat europeu com més gran millor. Per això creu que cal donar aquest tracte a uns països indubtablement europeus que compleixen els estàndards comunitaris.
—Com es governa l’EFTA?
—L’EFTA té una autoritat de supervisió i una cort de justícia pròpia, que són els òrgans de decisió. Amb un esquema molt més àgil que no el de la Unió Europea.
—L’EFTA té un parlament o forma part del parlament europeu?
—Ni l’una cosa ni l’altra. I aquesta és la mancança principal, perquè a la pràctica significa que un país membre d’aquesta aliança ha d’adoptar normes legals decidides pel Parlament Europeu, a desgrat de no formar-ne part. El Parlament Europeu, això sí, té l’obligació de consultar permanentment l’EFTA sobre la legislació que elabora.
—Catalunya podria ser membre de l’EFTA?
—Els articles 56 al 60 del conveni constitutiu de l’EFTA expliquen que per a ser-ne part només cal ser un estat i que el consell de l’EFTA l’accepti. No hi ha, per tant, cap impediment perquè Catalunya en sigui membre, tret de la voluntat política. Sobre això, cal recordar que un dels seus responsables, George Baur, que precisament s’encarrega de les relacions entre la UE i l’EFTA, ha parlat amb molt d’interès sobre Catalunya.
—Espanya podria impedir l’entrada de Catalunya a l’EFTA?
—No, perquè no n’és membre. I, a més, tampoc no podria vetar la relació actual entre la Unió Europea i l’EFTA.
Notícies relacionades

Cinc situacions en les quals Europa cedeix i s’adapta
26.08.2013
L’Associació Europea de Lliure Comerç veu viable la Catalunya independent

Read Full Post »

20140216-210802.jpg

“Mostrad un precipicio a un caballero polaco y veréis como se lanza a él inmediatamente”. El secretario general de los socialistas catalanes se ha creído la broma de que los catalanes son iguales a los polacos, aunque él parece serlo, en el sentido que le da Balzac en una de sus novelas. Cuando la Infanta fue llamada a declarar como imputada, tuvo la ocurrencia de declarar solemnemente: “Ahora más que nunca hay que reforzar la Corona”. El líder del PSOE, su patrón, que no es polaco pero también es suicida, ha dejado bien claro que la Monarquía no se toca y que es necesario salvarla para evitar que se hunda el tinglado que tienen montado con el PP. Solo falta que culminen su complicidad mediante un gobierno de coalición, un posible efecto de las elecciones generales de 2016 si las cosas continúan como ahora, pues será la manera de que ambos gobiernen aunque más de la mitad se haya abstenido y ellos sumados pueden obtener una mayoría merced al sistema electoral que les favorece. Así podrán continuar disfrutando de un poder político pero muy devaluado. Nos ofrecen un futuro que nos llevaría de la actual crisis profunda al precipicio. Como Louis XV, “después de mí el diluvio”.

El Reino de España hace aguas. Han conducido el país a una situación insostenible. Un sistema económicamente fracasado, políticamente excluyente, socialmente injusto, moralmente miserable. La base del sistema es la Monarquía y ahora se tambalea. Durante años ha mantenido una imagen de dique protector frente a los sectores deseosos de volver al Estado autoritario. Pero la renta obtenida por su (dudosa) defensa del marco formal democrático cuando el 23F (la tentativa golpista de 1981) se les ha agotado. Las nuevas generaciones no asumen los miedos pasados, pero sí pasan factura de los maltratos presentes. Se indignan de los privilegios de la Corona, de las oligarquías políticas que no representan hoy a la gran mayoría de la población, de la corrupción y la impunidad de las elites del poder económico y político, del enriquecimiento y la ostentación de los financieros que empobrecen a la mayoría, de las reformas laborales y del paro, de los desahucios y de la deriva represiva del gobierno, del menosprecio a la ciudadanía a la que se le permite votar de vez en cuando pero con la condición que los cambios se pueden hacer siempre que nada cambie y si hay cambios significativos, como el aborto, vienen los poderes fácticos, como la Iglesia, para volver al peor de los pasados.

El PSOE ha perdido una nueva oportunidad histórica. En el pasado tuvo la posibilidad de construir una democracia sobre bases sólidas. Su victoria aplastante en 1982 sobre una derecha fragmentada y sin brújula después del 23F le hubiera permitido desarrollar una segunda transición, pues la primera fue formalmente superestructural y afectó muy poco a las bases económicas y culturales de la dictadura. Tuvo miedo, optó por “que España funcione” e hizo suya la consigna decimonónica de Guizot, propia del capitalismo salvaje, “enriqueceos, enriqueceos”. A pesar de todo hubo progresos democráticos, especialmente en relación a los derechos civiles, y sentó algunas bases del Estado del bienestar en educación, sanidad y protección social. Pero invisibilizó la memoria histórica, estimuló la economía especulativa y la desindustrialización, frenó el desarrollo democrático que permitía la Constitución y facilitó la regresión reaccionaria de la Iglesia y de otros aparatos del Estado como la Judicatura.

Después del lamentable final del último gobierno socialista hubiera podido renovar su discurso y su dirigencia, recuperar su cultura republicana y federalista y proponer algunas alternativas económicas antineoliberales. Hubieran tenido muchas posibilidades de vencer fácilmente las próximas elecciones generales frente a un PP cuyo gobierno extremista e incompetente ha perdido confianza y credibilidad y cuya única fuerza es la falta de alternativa. Pero ha sido incapaz de regenerarse, ni tan solo de parecerlo. El bipardismo oligárquico, la recuperación de la alternancia liberal-conservadora practicada con el PP y la simbiosis del partido con los aparatos del Estado ha incapacitado al PSOE para representar una alternativa regeneradora de la política.

Ante este páramo político que es hoy el escenario político institucional y una sociedad que se repolitiza en busca de una representación política renovadora emergen en estos últimos años dos elementos nuevos: la crisis de la Monarquía, base sobre la que se mantiene un sistema político agotado y la movilización mayoritaria de Catalunya contra el actual régimen o modelo de Estado que pone en cuestión su integración en él. Dos procesos de signo opuesto, pero por ahora asimétricos. Falta un objetivo que vincule el cambio político en España con el reconocimiento de las aspiraciones de la mayoría del pueblo catalán. Sin lo cual el cambio profundo y necesario no es posible, ni para Catalunya ni para el conjunto de España ¿Por qué no proponer como alternativa una República que se base en una democratización profunda que no sea únicamente de base representativa electoral, una Constitución que desarrolle los elementos de transformación social que apuntaba el actual marco legal y que ha sido pervertido, y un reconocimiento de la pluralidad nacional que ofrezca una relación pactada con los pueblos de España y asuma el derecho a decidir de cada uno de ellos?

En resumen, los partidos gobernantes de las últimas décadas ofrecen la regresión reaccionaria del PP o el continuismo decadente del actual PSOE. Una nueva fuerza política se construirá con mimbres nuevos e imaginativos y con mimbres viejos y sanos. Para lo cual se requiere que se inscriba en una dinámica movilizadora. Como la que existe en Catalunya, cuyos contenidos y expectativas latentes no se reducen ni mucho menos al “derecho a decidir”. Y como existe en el resto de España que se expresó en el 15M, en las resistencias sociales y culturales ante las políticas agresivas del gobierno del PP y en la sana reacción ante la degeneración del sistema político actual. El punto clave y ahora débil de este sistema es precisamente su base, la Monarquía, garante del poder económico dominante y de la visión metafísica de España. Sin Monarquía la oligarquía política bipartidista y la colusión del Estado con las elites privilegiadas se desmoronan. Por lo cual es absurdo pensar que la actual Monarquía puede servir de palanca para una recuperación democrática. Y es oportuno plantear la alternativa Jordi Borja
Geógrafo y urbanista. Profesor de la Universitat Oberta de Catalunya. Presidente del Observatori DESC. Es autor, entre otros libros, de Revolución urbana y derechos ciudadanos (Alianza, Barcelona, 2013).

Jordi Borja (Barcelona 1941), es va llicenciar i va obtenir un master en Sociologia, Geografia i Urbanisme a París, a on es va exiliar als 20 anys, poc després d’haver ingressat al PSUC. Va ser un dels fundadors de Bandera Roja, el 1968, fins que el 1974 reingressa al PSUC, on va ser responsable de Moviment popular i política municipal i territorial. Va ser Diputat al Parlament de Catalunya i tinent d’alcalde de Descentralització a l’Ajuntament de Barcelona.

Professor d’Universitat de Sociologia i de Geografia urbana, es un dels impulsors de les lluites urbanes de Barcelona i fundador del CEUMT (Centre d’Estudis Urbans, Municipals i Territorials). Allunyat de la militancia política, en els anys 90 crea una Oficina professional per fer treballs d’urbanisme i politiques urbanes a Europa i a Amèrica llatina.

JORDI BORJA

Es director de l’Àrea de Gestió de la ciutat i Urbanisme a la UOC i president de l’Observatori DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals). Es autor de diversos llibres, entre els quals ‘La ciudad conquistada’ (2005), ‘Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona’ (2010), ‘Ciudades, la ecuación imposible’ (2012) i ‘Revolución urbana y derechos ciudadanos’ (previst per setembre 2013). El maig de 2013 surt a la venda un llibre “polític”: ‘Cartes de lluny i cartes de prop’ (editorial Avenç). Ha estat col.laborador de nombrosos diaris i revistes.

20140216-215757.jpg

Read Full Post »

20140204-033524.jpg

Fa tot just una setmana, el dilluns 27, no em tocava la roba a l’esquena. A dos quarts de cinc de la tarda començàvem a gravar el cara a cara entre Felipe González i Artur Mas. Fins que no els vaig veure entrar per la porta del centre cívic de Can Deu, al barri de les Corts de Barcelona, no vaig tenir clar que els podríem asseure al voltant d’una taula. Potser per inseguretat (¿qui no en té?), però també potser per falta de costum. Perquè cada vegada és menys habitual veure els nostres polítics prestar-se a una cosa tan sana com un diàleg en públic perquè els ciutadans en treguin després les seves conclusions. Sense histrionismes, sense acrituds, sense crits, amb discrepàncies, amb civisme.

La televisió i la política ens han desacostumat tant a aquesta mena de trobades que em va fer por fins a última hora que la cosa se n’anés en orris. I no és que fos difícil convèncer-los. El 2 de gener va sorgir la idea, el 4 se’ls va trucar i el 13 es va tancar. Llavors els vam demanar que no en diguessin res, perquè en aquests temps de crides al diàleg podia haver-hi algú que no tingués interès que es produís la trobada.

Abans de començar els vaig dir que sobretot buscàvem la conversa, que xerressin, sense traves. No volíem un encotillat cara a cara preelectoral. I Felipe González va contestar amb sorna: «Si fos així, t’hauries equivocat de persona, perquè ja sóc postelectoral». No hi va haver discussió per l’altura de les cadires, ni pel color de la taula, ni per si un parlava més que l’altre. No hi va haver cronòmetre, i no es pensin que no el vaig trobar a faltar. A mi em van esborrar del mapa. La possessió de pilota era -i ho havia de ser- d’ells.

Amb patacada

No vaig disfrutar com m’hauria agradat. La tensió, les expectatives, algun petit problema tècnic… I un vent a l’exterior que feia grinyolar una porta, que es va obrir de cop i volta, amb patacada inclosa, quan a la taula es va pronunciar la paraula Balcans… Els juro que va ser així.

Però ells van parlar, van dialogar i van discrepar. Potser no es van moure d’on eren. O sí. Però el moviment és tan subtil que tampoc s’ha de pretendre que es vegi en una hora de tele. Els personatges et poden agradar més o menys, com les seves opinions, fins i tot pots pensar que a tu ja no et representen. Però sense exercicis com el que vam veure ahir cada cop ens representaran menys.

P.D.: Minuts abans de començar, Felipe demana fer unes calades a un puro, d’aquells que li segueixen enviant des de Cuba, ja no sap si Fidel o Raúl. Artur Mas l’acompanya i a l’ampit d’una finestra conversen sense càmeres. Parlen d’un company de viatge al qual ara la memòria juga una mala passada. Un explica que va intentar posar-s’hi en contacte. Li va enviar un SMS. I sap que el va rebre. Perquè l’hi va contestar. Però la resposta era un missatge buit. La vida i les seves metàfores.

20140204-033557.jpg

Read Full Post »

Older Posts »