Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 4/02/2014

20140204-033524.jpg

Fa tot just una setmana, el dilluns 27, no em tocava la roba a l’esquena. A dos quarts de cinc de la tarda començàvem a gravar el cara a cara entre Felipe González i Artur Mas. Fins que no els vaig veure entrar per la porta del centre cívic de Can Deu, al barri de les Corts de Barcelona, no vaig tenir clar que els podríem asseure al voltant d’una taula. Potser per inseguretat (¿qui no en té?), però també potser per falta de costum. Perquè cada vegada és menys habitual veure els nostres polítics prestar-se a una cosa tan sana com un diàleg en públic perquè els ciutadans en treguin després les seves conclusions. Sense histrionismes, sense acrituds, sense crits, amb discrepàncies, amb civisme.

La televisió i la política ens han desacostumat tant a aquesta mena de trobades que em va fer por fins a última hora que la cosa se n’anés en orris. I no és que fos difícil convèncer-los. El 2 de gener va sorgir la idea, el 4 se’ls va trucar i el 13 es va tancar. Llavors els vam demanar que no en diguessin res, perquè en aquests temps de crides al diàleg podia haver-hi algú que no tingués interès que es produís la trobada.

Abans de començar els vaig dir que sobretot buscàvem la conversa, que xerressin, sense traves. No volíem un encotillat cara a cara preelectoral. I Felipe González va contestar amb sorna: «Si fos així, t’hauries equivocat de persona, perquè ja sóc postelectoral». No hi va haver discussió per l’altura de les cadires, ni pel color de la taula, ni per si un parlava més que l’altre. No hi va haver cronòmetre, i no es pensin que no el vaig trobar a faltar. A mi em van esborrar del mapa. La possessió de pilota era -i ho havia de ser- d’ells.

Amb patacada

No vaig disfrutar com m’hauria agradat. La tensió, les expectatives, algun petit problema tècnic… I un vent a l’exterior que feia grinyolar una porta, que es va obrir de cop i volta, amb patacada inclosa, quan a la taula es va pronunciar la paraula Balcans… Els juro que va ser així.

Però ells van parlar, van dialogar i van discrepar. Potser no es van moure d’on eren. O sí. Però el moviment és tan subtil que tampoc s’ha de pretendre que es vegi en una hora de tele. Els personatges et poden agradar més o menys, com les seves opinions, fins i tot pots pensar que a tu ja no et representen. Però sense exercicis com el que vam veure ahir cada cop ens representaran menys.

P.D.: Minuts abans de començar, Felipe demana fer unes calades a un puro, d’aquells que li segueixen enviant des de Cuba, ja no sap si Fidel o Raúl. Artur Mas l’acompanya i a l’ampit d’una finestra conversen sense càmeres. Parlen d’un company de viatge al qual ara la memòria juga una mala passada. Un explica que va intentar posar-s’hi en contacte. Li va enviar un SMS. I sap que el va rebre. Perquè l’hi va contestar. Però la resposta era un missatge buit. La vida i les seves metàfores.

20140204-033557.jpg

Read Full Post »