No hi ha dubte que la campanya electoral del 14-F és la més atípica de la història de la democràcia. Per uns quants motius de sobres coneguts. Bàsicament, pel creuament entre la pandèmia, tan dura, i la judicialització del Procés, tan revengista. Després que un Govern sense president hagués decidit endarrerir la cita amb les urnes per garantir la seguretat sanitària, un tribunal, el TSJC, n’ha imposat la celebració el 14 de febrer amb l’argument polític que hi ha un “interès públic intens” per celebrar-les. Ja veurem en quina participació es tradueix aquesta intensitat participativa dels ciutadans. De fet, de moment les enquestes donen per fet un gran augment de l’abstenció. Una abstenció que, d’altra banda, vist el color que està agafant la campanya, no sembla que s’hagi de corregir a la baixa. Perquè la realitat és que, tot i estar immersos en unes crisis sanitària i econòmica sense precedents, ni l’una ni l’altra no estan centrant la preocupació dels partits polítics que concorren a la cita. És com si no fossin conscients que l’atenció assistencial als hospitals està al límit, que tenim els CAP ofegats, que els endarreriments en la vacunació no faran sinó allargar la presència del virus, que el nombre de morts diaris segueix sent obscenament alt, que són molts els negocis tancats a la força per les restriccions –molts dels quals ja no podran reobrir–, que les escoles amb prou feines estan capejant el temporal d’un curs escolar amb el covid-19, que a les universitats pràcticament ha desaparegut la imprescindible presencialitat, que s’ha produït al carrer un visible augment del sensellarisme i de la pobresa… Perquè de tot això gairebé no se’n parla, a la campanya.
Com pot ser? Com es pot dissociar tant la política de la realitat quotidiana? De la mateixa manera que no respon a cap lògica democràtica que els jutges dictin la data d’unes eleccions, tampoc té gaire sentit que en plena pandèmia aquesta no sigui l’absoluta prioritat dels arguments i missatges diaris dels candidats i candidates, que haurien d’estar obsedits amb oferir als electors solucions i garanties per sortir d’aquest pou sanitari, econòmic i social. La fragilitat de la societat catalana ara mateix és extrema. Tot penja d’un fil: la vida de moltes persones, la feina de moltes altres, la sostenibilitat del sistema sanitari, la qualitat del sistema educatiu, la viabilitat de tantes empreses i negocis. Cal repensar des d’ara mateix el model econòmic del país. Cal repensar moltes coses. I res d’això no s’està debatent en campanya. L’arribada i la gestió dels fons europeus, dels quals depèn en bona mesura el futur col·lectiu, és com si només fos una cosa que interessa a quatre experts i uns quants empresaris, i se n’hauria d’estar fent pedagogia o com a mínim polèmica; hauria de ser una de les preocupacions centrals compartides, discutides fins a la sacietat.
Naturalment, tot això no vol dir que no s’hagi de parlar ni de presos polítics ni del plet sobiranista. Ni molt menys, esclar. Però també de la pandèmia i les seves conseqüències, que estan sacsejant les nostres vides.
Helena Sola i Quim Oltra, portaveus d’ERC a Cerdanyola i Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
BELLATERRA.CAT 