Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘politica’

Dos bellaterrencs, Remei Gómez i Jordi Macarulla estàn presents al partit Convergents, liderat pel històric conseller Germà Gordó.

Remei Gómez i Jordi Macarulla, candidats per Convergents a Bellaterra |UVB

Pas endavant de Convergents, Lliga Democràtica i Lliures de cara a la constitució d’una “alternativa electoral de centre ampli”. Les tres formacions, en part sorgides de la implosió de l’antic espai electoral de Convergència i Unió, han pactat un decàleg que serviria de base per a “l’elaboració d’un programa electoral conjunt que possibiliti la construcció de la Catalunya del futur”.

Així ho expliquen en un comunicat en el qual expressen el seu convenciment que, davant la “dolenta situació política, econòmica i social de Catalunya” cal “un nou projecte polític que pugui bastir una alternativa electoral de centre ampli, que inclogui partits catalanistes i sobiranistes” per redreçar la situació.

Les tres formacions conviden la resta de forces polítiques “que comparteixen aquesta diagnosi i aquests objectius” a afegir-se a la iniciativa.

Convergents està liderada per l’històric exconseller de CDC Germà Gordó, qui se sol definir com a “sobiranista pragmàtic”. La Lliga Democràtica, per la seva part, està liderada per la politòloga Àstrid Barrio i l’expresident de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch, i es defineixen com a “catalanistes no independentistes”.

Lliures, que lidera l’històric exdirigent de CDC Antoni Fernández Teixidó es considera una formació liberal i catalanista, també contrària a la independència. A les passades eleccions municipals va pactar amb Barcelona pel Canvi, la candidatura de Manuel Valls a l’alcaldia en la qual també va confluir Ciutadans.

Units per Avançar i el PNC

Fins ara, els contactes entre aquestes petites organitzacions no han fructificat en un acord electoral unitari, en part pels personalismes i les diferents sensibilitats en l’estratègia a seguir. Lliures, el grup més actiu, manté contactes amb Units per Avançar, la formació de l’exconseller i exdirigent d’UDC Ramon Espadaler, diputat al Parlament al grup del PSC-Units, i el tinent d’alcalde de Seguretat a l’ajuntament de Barcelona Albert Batlle. Precisament, Batlle s’ha ofert per liderar des d’Units l’articulació d’una alternativa semblant a la que propugnen Convergents, la Lliga i Lliures.

En l’intent de reconstruir l’espai de l’antiga CiU també hi participa el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), fundat per l’excoordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal. El PNC, impulsat per l’anomenat grup de Poblet, té el seu referent en la política que practica el Partit Nacionalista Basc (PNB) i està a favor d’un referèndum d’autodeterminació però rebutja la unilateralitat.

Font: El Nacional, David González

Read Full Post »

El pronòstic de José María Aznar del juliol del 2017 -“ Antes de romperse España, se romperá Cataluña ”- va sonar com el que era: una amenaça.

FOTO DE LA BBC

I efectivament la història posterior a l’1-O ha semblat donar-li la raó. El pols sobiranista va portar la resposta violenta de l’Estat al referèndum, l’inici de la repressió indiscriminada i la intervenció de la Generalitat amb el 155. L’escalfament polític i social es va traslladar al carrer amb el rearmament de l’unionisme. Les grans manifestacions de l’independentisme van tenir la rèplica espanyolista, que va aconseguir omplir el cor de Barcelona d’un clam constitucionalista. Als balcons s’hi va instal·lar la guerra de banderes. La convivència es va enrarir.

Malgrat que la situació política està lluny de cap solució, malgrat que ja fa tres anys que hi ha presos polítics independentistes i exiliats, la realitat social catalana ha tornat a un to convivencial. L’últim esclat d’ira va ser ara fa un any, amb la reacció de l’independentisme al carrer contra la sentència del Procés. Des d’aleshores, sigui per influència de la pandèmia, per un cert esgotament general, per les hores baixes de l’unionisme català -amb el desinflament de Cs- o pel fet que l’independentisme ja no és una amenaça immediata, la tensió ha baixat molts graus. La societat catalana ha tornat a una certa normalitat convivencial; la polarització política i identitària s’ha esmorteït. No hi ha hagut, en tot cas, la fractura que pronosticava, o que desitjava, Aznar.

En canvi, a Espanya s’ha produït un fenomen invers, una creixent polarització en la qual convergeixen molts factors d’inestabilitat, començant pel català, seguint per la crisi institucional de la monarquia i sumant-hi la radicalització d’una dreta que no ha dubtat a fer servir el covid com a arma política. L’enfrontament sempitern de les dues Espanyes torna a treure el cap. De fet, l’últim consens d’estat va ser precisament el que va unir fa tres anys el PP i el PSOE en l’aplicació del 155. Després d’això, a la capital de l’Estat tot han estat trencadisses, un crescendo d’intolerància. Desallotjat Rajoy del poder, el PP de Casado i Ayuso ha adoptat un desfermat populisme il·liberal a l’estil Trump per amagar l’ombra allargada de la corrupció que empaita el partit i per neutralitzar el protagonisme i creixement de la ultradreta de Vox, que precisament aquest dimecres encapçalarà una moció de censura al Congrés contra Pedro Sánchez. La demonització ideològica de la coalició d’esquerres (PSOE-Podem), el bloqueig de la reforma d’institucions clau com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la fàcil instrumentalització d’una alta judicatura ultraconservadora, l’incendi permanent contra el més mínim intent de buscar una sortida dialogada amb l’independentisme i la increïble invenció, a compte de la gravíssima crisi sanitària, d’un nacionalisme madrileny concebut com a essència de l’espanyolisme són les eines d’enfrontament massiu que ha adoptat el PP i que estan crispant la política i la societat espanyoles fins a extrems inaudits.

Read Full Post »

Els presidents Mas, Puigdemont i Torra compareixen junts a Perpinyà per denunciar la repressió de l’Estat contra l’independentisme

Insten a “forçar” la implicació internacional ampliant la majoria a les urnes

“Una imatge val més que mil paraules”, deia Mas, que, amb els també represaliats Puigdemont i Torra, es va fotografiar al Castellet de Perpinyà D.B. / EFE.

EL PUNT AVUI|ÒSCAR PALAU
“És la política, estúpids!” Tot adap­tant la cèlebre frase de l’expre­si­dent nord-ame­ricà Bill Clin­ton sobre l’eco­no­mia per mirar de fer bai­xar l’inter­lo­cu­tor a la rea­li­tat, el 129è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Artur Mas; el 130è, Car­les Puig­de­mont, i el 131è i últim fins ara, Quim Torra, van com­parèixer junts ahir a Per­pinyà per denun­ciar la repressió, exem­pli­fi­cada en ells matei­xos, a què l’Estat està sot­me­tent el movi­ment inde­pen­den­tista, i exi­gir-li d’una vegada una solució a l’altura de la demanda política plan­te­jada des de Cata­lu­nya. “¿És nor­mal que a la UE del segle XXI els tres dar­rers pre­si­dents d’un ter­ri­tori hagin estat repre­sa­li­ats per haver defen­sat idees i haver exe­cu­tat acci­ons no vio­len­tes?”, resu­mia Mas, que recor­dava que aquesta Espa­nya és “incom­pa­ti­ble” amb l’Europa dels drets humans i els valors democràtics. “Se’ns ha apli­cat una justícia de part, plena d’irre­gu­la­ri­tats i malin­ten­ci­o­nada, adreçada con­tra la mino­ria naci­o­nal cata­lana dins de l’Estat espa­nyol”, subrat­lla la solemne decla­ració lle­gida i sig­nada per tots tres, que insis­tien així en un con­cepte, el del res­pecte a les mino­ries, reco­llit tant en el Trac­tat de la UE com en la seva Carta dels Drets Fona­men­tals. “Els últims anys se’ns ha fet més evi­dent que mai que la causa dels cata­lans con­ti­nua sent una lluita pels drets civils”, subrat­llava Torra, que denun­ci­ava la “deriva auto­ritària” que ha dut a “tocar” la mateixa lli­ber­tat d’expressió. “Tots tres mili­tem en el mateix par­tit, el dels pre­si­dents repre­sa­li­ats per l’Estat, i no som els únics: hi ha molts pre­ce­dents”, etzi­bava Puig­de­mont per remar­car la ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat de l’acte quan els van pre­gun­tar per les diferències polítiques que fan que esti­guin en dife­rents espais. “Avui no cau­rem en l’error que seria de misèria si un es troba més còmode aquí o allà”, con­cloïa Mas.

La potent imatge dels tres últims pre­si­dents de Cata­lu­nya, tots ells esco­llits a les urnes i tots ells des­tituïts o inha­bi­li­tats pels apa­rells de l’Estat, pre­te­nia denun­ciar la per­se­cució política soferta, i apel·lava en el fons a la consciència euro­pea. “Aquest con­flicte exi­geix diàleg, nego­ci­ació i medi­ació inter­na­ci­o­nal”, con­clou el seu mani­fest. “Tots els con­flic­tes del món que s’han resolt han tin­gut una medi­ació inter­na­ci­o­nal, no ens n’hem de situar al marge”, cons­ta­tava, en aquest sen­tit, Puig­de­mont, que recla­mava “insistència, per­sistència i paciència” per asso­lir-la. I és que tots tres ja ente­nen que això no serà cap “regal, sinó una con­questa” que els cata­lans s’hau­ran de gua­nyar, segons Mas. Com? Amb peda­go­gia, amb rao­na­ments, amb denúncies com la d’ahir, però, sobre­tot, apro­fi­tant les elec­ci­ons. “Si la majo­ria és cada vegada més àmplia, la medi­ació inter­na­ci­o­nal serà cada vegada més pro­pera”, sen­ten­ci­ava. “No veig cap altra sor­tida que for­cem aquesta medi­ació inter­na­ci­o­nal amb la força dels nos­tres vots”, refer­mava Torra. Si en les pro­pe­res elec­ci­ons se supera el 50%, Mas insis­tia que vol­dria dir que “el terra del sí seria més gran en un referèndum pur”, ja que els comuns no han vol­gut ser mai comp­tats en un o altre bàndol, i “no tots vota­rien que no”. Pel seu cantó, Puig­de­mont insis­tia que si s’ha par­lat tant d’aquest llin­dar, sovint des de l’uni­o­nisme, és que se li dona “valor polític”, i, per tant, si ara se supera, no es pot fer el mateix que amb el 47,5%. “Hi hem de donar una res­posta igual d’acu­rada i col·lec­tiva”, reblava.

Escèptics amb el diàleg

És clar que perquè hi hagi un mediador hi ha d’haver una negociació, i tots tres es van mostrar molt escèptics que l’Estat espanyol hi vulgui entrar de debò, ni amb la taula constituïda al febrer, que no s’ha tornat a reunir. “Hem pogut constatar que aquesta taula apareixia i desapareixia a conveniència”, etzibava Torra, que exigia una negociació “real” i lamentava que no ha vist encara un “ordre del dia” en què figurin l’autodeterminació i un projecte de llei d’amnistia. “El diàleg com a concepte el compartim tots, no la tertúlia i l’intercanvi d’opinions”, evidenciava Puigdemont, tot i que el seu predecessor també advertia que no ha de ser el sobiranisme el que arriï la bandera del diàleg. Mas, de fet, lamentava que en visites com la d’ahir a Catalunya, Felip VI mai hagi tingut interès a conèixer l’opinió dels seus presidents. “Aquesta és la demostració que, de voluntat de diàleg real a les altes instàncies de l’Estat, no n’hi ha”, sentenciava, mentre recordava que el conflicte “va molt més enllà” d’un govern. Els presidents, per cert, van negar que volguessin “contraprogramar” la visita reial, ja que la data d’ahir ja l’havien fixat abans que es conegués l’arribada del Borbó a Barcelona, tot i no fer-la pública fins més tard.

¿És intel·ligent que l’única resposta de l’Estat espanyol al repte democràtic català sigui la brigada judicial?
No es pot permetre aquesta Espanya si volem construir una bona Europa. Amb aquesta Espanya, no
Artur Mas
129è president de la generalitat
No respectar les decisions de la voluntat popular és una negació directa del dret a existir com a catalans
Segur que no hi haurà mediació internacional si no la demanem o alguna de les parts hi renuncia
Carles Puigdemont
130è president de la generalitat
Som l’exemple que no és possible per a un independentista esperar justícia neutral i imparcial dins de l’Estat espanyol
Fins que l’Estat no tingui el risc de perdre una cosa substancial, és difícil que pugui fructificar la mediació
Quim Torra
131è president de la generalitat-

Read Full Post »

Álvaro Hernández dimiteix com a president del PP i es dona de baixa del partit.

A les últimes municipals per la presidència de l’EMD de Bellaterra, el PP va treure 49 vots

Álvaro Hernandez en blau |CEDIDA

Segons informa http://www.cerdanyola.info Álvaro Hernández ha presentat la seva dimissió com a president de l’agrupació del Partit Popular (PP) de Cerdanyola i s’ha donat de baixa com afiliat de la formació. Hernández estava cridat a ser el successor de Manuel Buenaño com a principal dirigent popular a la ciutat i al seu grup municipal.

El portaveu del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Cerdanyola, Manuel Buenaño, ha anunciat aquesta dimissió que Álvaro Hernández hauria presentat al president provincial del PP, Óscar Ramírez, el passat dijous. Davant d’aquesta situació, fonts populars informen que la Junta Directiva provincial nomenarà una Junta Gestora en les pròximes setmanes, i mentrestant exercirà les funcions de President Francisco Corredisses, com a secretària general actuarà Anabel Plans i Manuel Buenaño actuarà com a portaveu del partit i també del grup municipal.

Es dona la circumstància que Álvaro Hernández va ocupar el segon lloc a la candidatura del PP a les passades eleccions municipals i s’esperava que substituïs a Buenaño al Consistori de la ciutat un cop es produeixi la seva renúncia al càrrec -Buenaño ja ha manifestat que no estarà tot el mandat com a regidor- i com a principal cara visible del PP a la ciutat. Aquesta dimissió deixa ara la incògnita sobre aquesta successió de Buenaño com a líder del PP a Cerdanyola.

Read Full Post »

El govern de Pedro Sánchez ha volgut assumir tot el protagonisme en la gestió de la crisi del coronavirus, passant per sobre de la mateixa estructura autonòmica de l’Estat, sense diàleg ni amb l’oposició ni amb els agents socials, i això té conseqüències.

El pla de desescalada presentat dimarts ha provocat una onada de desconcert en els sectors afectats i una pluja de crítiques de les autonomies.

El problema no és tant el pla en si, que els experts, incloent-hi Oriol Mitjà, consideren raonable en gran mesura, sinó la manera com s’ha decidit i comunicat. S’han de tenir molt presents les dificultats del moment i la complexitat de les decisions que s’han de prendre, però justament per això era necessari que el govern espanyol desplegués una gran operació de diàleg i negociació real amb les administracions implicades i també amb els sectors econòmics afectats. Un grup d’experts, per molts bons que siguin, no pot abraçar totes les variables en joc.

El que no pot ser és que es brandin els Pactes de la Moncloa i es pressioni l’oposició perquè s’assegui en una taula i després s’actuï amb una mena de despotisme il·lustrat revisitat. La democràcia és concertació i capacitat de posar en comú esforços i conciliar interessos contraposats. El mateix pla que es va presentar, o un de molt semblant, que hagués estat pactat amb les autonomies, que respectés les competències de cada administració, que tingués en compte la idiosincràsia de cada territori, hauria sigut molt més efectiu, perquè tot això li hauria donat un grau de concreció i d’eficiència molt més alt.

Per això aquest dimecres regnava un ambient de desconcert i confusió, amb dubtes raonables sobre l’aplicabilitat d’algunes de les restriccions i amb la sensació que les decisions es prenen en un despatx de la Moncloa sense escoltar ningú. El capítol de les províncies, lluny de ser anecdòtic, és perfectament representatiu, perquè Madrid està descobrint ara que com que no responen a cap lògica sanitària, hi ha molts territoris, no només Catalunya, que les han obviat en la seva organització interna. Galícia i el País Valencià, governats durant molts anys pel PP, també han demanat que la desescalada s’organitzi per regions sanitàries, i no per aquesta unitat decimonònica que és la província.

Sánchez encara és a temps de rectificar i canviar d’actitud. Potser ho farà forçat per les circumstàncies, ja que cada cop ho tindrà més difícil per aprovar els successius estats d’alarma que necessita fins a finals de juny. El que s’ha d’entendre és que una crisi d’aquestes característiques no es pot abordar sense diàleg, sense parlar amb els que tenen coneixement directe de la situació, sense estar obert a aplicar receptes diferents en funció de les diferents realitats. Tot el que siguin plantilles predeterminades, com la del mapa provincial, està condemnat a estavellar-se contra la realitat.

Read Full Post »

La formació taronja proposa que aquesta comissió tingui representació de tots els grups municipals i pugui supervisar l’actuació de l’Ajuntament en relació a les reclamacions plantejades per la ciutadania.

Gorka Samaniego, portaveu Ciutadans de Cerdanyola|CEDIDA

Ciutadans defensa que la Comissió de Suggeriments i Reclamacions hauria de donar comptes al Ple de l’Ajuntament “de les queixes presentades i de les deficiències observades en el funcionament dels diversos serveis municipals mitjançant un informe mensual”, que inclouria també aquelles reclamacions que no hagin estat contestades per l’Ajuntament.

Gorka Samaniego, regidor a l’Ajuntament, manifesta que l’objectiu de la proposa és “millorar la participació ciutadana, enfortir els drets dels veïns i usuaris, i que s’analitzin correctament els seus suggeriments i queixes”. Samaniego afegeix que “la comissió també podrà realitzar informes extraordinaris en casos que es considerin urgents o greus”. Els serveis municipals haurien d’estar obligats a col·laborar amb aquesta comissió si així se’ls requereix.

Aquesta comissió només és obligatòria en els municipis amb més de 250.000 habitants o en les capitals de província encara que tinguin menor població, però el regidor creu que sense aquest organisme “es perd la fiscalització d’aquestes reclamacions dels veïns, que moltes vegades queden sense resposta”. A més, Samaniego indica que hi ha ciutats catalanes que no tenen compleixen els requisits abans esmentats que han acordat la creació de la comissió, entre elles, Sant Cugat, Calafell o La Garriga.

Gorka Samaniego insisteix que una administració local transparent, oberta i pròxima a la ciutadania “ha de dotar-se de mitjans suficients per a poder autoavaluar-se i millorar el servei que presta” al seu veïnat.

Read Full Post »

Molt curiós que cap mitjà de Cerdanyola hagi publicat la positiva trobada de l’alcalde Carlos Cordon i regidors amb el veïnat de Bellaterra, i el bon resum de propostes presentades per la veïna Laura Ruiz. Això no dona vots allí?

Joan Sanchez, portaveu Junts x Cerdanyola|CEDIDA

La creació d’una taula de treball sobre la implantació dels Consells de Barri i l’obertura d’un recull d’idees per a aprofitament d’ús alternatius dels quioscos en desús que hi ha a la via pública seran els objectius de dues mocions presentades per Junts per Cerdanyola (JuntsxC) al Ple de l’Ajuntament d’aquest 27 de febrer.

Junts considera que els Consells de Barri han d’ésser `òrgans de participació de la ciutadania des de la proximitat amb l’objectiu “d’implicar al veïnat, associacions i entitats en la millora del funcionament del barri i de la seva gestió”. Junts aposta perquè l’Ajuntament exigeixi el compliment dels protocols participatius i estatutaris interns que han de regular tots el consells amb transparència democràtica per tal que els Consells de Barri “siguin representatius com a la veu del barri i un interlocutor vàlid davant la administració municipal”.

Junts proposa al Consistori la creació d’una taula de treball que defineixi el funcionament bàsic i els requisits que han de complir aquests organismes que tindrien caràcter consultiu.

D’altra banda, Junts planteja que l’Ajuntament posi en marxa un procés de recollida d’idees sobre les possibilitats d’aprofitament dels quioscs de la ciutat “actualment sense ús o d’uns altres als quals pogués interessar el canvi”. L’objectiu seria “reconduir l’activitat d’aquest tipus de mobiliari urbà, comprometent-se a impulsar les que resultin més beneficioses per a l’interès de qui en té la concessió, per a la ciutadania en general i per al paisatge urbà”. La formació indica que cal considerar les possibles incidències en “l’ús del carrer que les diferents solucions poguessin ocasionar”.

Junts per Cerdanyola surt al pas així del “tancament progressiu de quioscs de premsa implantats en la via pública” que afecta moltes ciutats del país davant la crisi provocada “per l’auge de la premsa digital”. La formació apunta que, davant d’aquesta situació, s’ha de començar a plantejar la possibilitat de dotar de nous usos a aquests elements urbans: “reubicacions que puguin afavorir la seva activitat, reconversió en punt d’intercanvi de llibres, punts wifi i de recàrrega per a mòbils i altres dispositius, punt d’informació municipal i d’activitats entre les entitats socials, minideixalleries, punts d’activitat econòmica alternativa i circular, punts de recollida d’aliments o productes de quilòmetre zero” serien algunes de les alternatives possibles plantejades per Junts.

Read Full Post »

Per Jordi Sedó

En la primera parte de este artículo, intenté explicar algunas de las razones que mueven a los catalanes a considerar que el Estado español no nos sirve y que es por eso que una parte muy sustancial de los ciudadanos queremos que se respete nuestro derecho a la autodeterminación.

En esta segunda parte, intentaré apuntar algunas razones más en esa misma dirección.

A todo lo que expliqué en la primera parte, que ya es mucho, podemos sumar unas cuantas cosas más, como, por ejemplo, lo que nos muestra, al echar un simple vistazo, un mapa de resultados electorales, donde, sufragio tras sufragio, queda bien claro que partidos que suelen ser mayoritarios en la España de lengua castellana, devienen residuales en ciertos territorios. Alguna cosa debe de fallar en esta democracia cuando, sistemáticamente, como consecuencia de la aritmética parlamentaria, los catalanes tenemos que tragarnos unos gobiernos cuyos partidos, en Cataluña, tienen un apoyo muy minoritario cundo no, pírrico.

Pero hay más. También está la cuestión fiscal. Que un territorio que representa el 20% del PIB estatal muestre su solidaridad con los otros territorios me parece razonable. Cuando esa solidaridad implica que el primero caiga en la balanza fiscal hasta profundidades inimaginables y que, a causa de eso, muestre unos déficits en infraestructuras que luego le pasan factura en forma de deficiencias en los servicios que otras comunidades no sufren, me parece inasumible.

La cuestión de las balanzas fiscales es muy controvertida y los economistas no se ponen de acuerdo en cuál es el método más justo para presentar los números, pero aun en el caso de que utilicemos el método que dé el resultado menos lesivo para Cataluña, incluso así, las diferencias son tan sustanciales que no se puede por menos que rechazar de plano esas cotas de solidaridad tan elevadas.

Si además de eso, resulta que el aparato del Estado persigue con un encono absolutamente febril todas y cada una de las leyes, resoluciones y reglamentos que aprueba el Parlamento catalán, haciendo una interpretación fraudulenta de la Constitución, de tal manera que leyes tan razonables como la de pobreza energética, por ejemplo, y tantas otras son impugnadas y anuladas; si se atreve a entrar en el Parlamento catalán para intervenir de manera directa en la elección del presidente de la Generalitat como hizo con Carles Puigdemont cesándole, luego con Jordi Sánchez y, más tarde con Jordi Turull impidiendo que se produjeran las correspondientes investiduras encarcelándoles y, últimamente, con Joaquim Torra, a quien tarde o temprano decidirán inhabilitar por algo tan banal como haberse negado a retirar una pancarta; si se imponen durísimas penas de cárcel a los miembros de nuestro gobierno democráticamente elegido por cargos que, en ninguna parte de Europa, han sido considerados suficientes como para conceder la extradición de los que optaron por el exilio; si, además, la judicatura se muestra tan reacia a acatar, como es su obligación, la sentencia del TJUE sobre el nombramiento de Oriol Junqueras como diputado europeo; si se produce todo eso y muchas otras cosas más que no detallaré porque sería imposible ser exhaustivo, es cuando, definitivamente, concluimos que no vale la pena pertenecer a ese Estado y que, con la construcción de uno nuevo, sólo podemos salir ganando.

http://www.diario16.com

Read Full Post »

Por Jordi Sedó –

Cuando se trata de valorar a los catalanes y nuestra manera de relacionarnos con España, una de las cosas que más perplejidad producen en un español es que muchos de nosotros no queramos ser considerados españoles.

Voy a tratar de explicar de dónde procede este sentimiento porque creo que hay gentes de buena fe, en España, que no lo comprenden y que, por supuesto, no lo comparten. A ellos me dirijo, sobre todo.

Voy a hacerlo, además, desde un punto de vista personal pues los sentimientos pertenecen a la esfera de lo íntimo y, por ello, no generalizable. Digo esto porque es posible que una parte de los catalanes no se sientan identificados exactamente con el contenido de mi exposición, ya que estoy seguro de que algunos van a creer que me quedo corto, mientras que otros van a pensar que voy demasiado lejos en mis planteamientos. Sin embargo, creo que lo que expondré refleja con bastante exactitud un sentimiento que es mayoritario entre aquellos catalanes a quienes no nos gusta ser considerados españoles.

Y, de entrada, voy a definir lo que es para mí España. Primera consideración, que algunos tendrán por poco menos que una herejía: España no es una nación, sino un Estado. Diferencia sustancial. Un Estado, además, relativamente joven, forjado por la monarquía absoluta borbónica de 1714 después de un conflicto bélico. Anteriormente, existía la Monarquía Hispánica, un sistema político y administrativo surgido del matrimonio de los Reyes Católicos, soberanos de los reinos de Aragón y Castilla, pero no monarcas de España. Con el paso del tiempo, los territorios peninsulares, islas e incluso otros de ultramar, llegaron a tener un monarca común, pero aquéllos conservaban sus propias leyes e instituciones por lo cual las prerrogativas y derechos que ese único monarca tenía sobre ellos era diferente en cada uno, en virtud de cada particular ordenamiento jurídico propio. Esos derechos y privilegios, sin embargo, fueron desapareciendo, entre graves problemas, en favor de Castilla.

Pero, hasta entonces, nadie había discutido a Cataluña su derecho a gobernarse, ya que su pertenencia a la Monarquía Hispánica no iba más allá de compartir monarca con los otros territorios, pero conservaba su cultura, sus leyes, sus instituciones y sus costumbres hasta que fue conquistada en 1714 por Felipe V de Borbón por la fuerza de las armas. Éste, con la promulgación sucesiva de los Decretos de Nueva Planta desde 1707, sometió Valencia, Aragón, Mallorca y Cataluña, sobre todo desde 1716, a las leyes absolutistas de Castilla (nótese que eran las de Castilla y no las de España, ya que no existía un ordenamiento jurídico completo que fuera común), dejó sin efecto las leyes catalanas, cerró universidades, restringió tanto como pudo el uso de la lengua catalana en un territorio cuya inmensa mayoría era monolingüe y, por tanto, desconocedora del castellano y, en definitiva, castigó severamente a la población por haberse alineado en contra del Borbón en la sangrienta Guerra de Sucesión.

España, la España que hoy conocemos, esa que establece la Constitución y que hay quien quiere hacernos creer que es incluso anterior a la mismísima Creación divina, esa España no existía todavía. Y esto no es opinión. Es historia. La anexión de Catalunya al ordenamiento jurídico castellano, por consiguiente, fue traumática, en absoluto consentida y mucho menos deseada por los catalanes; y se obtuvo a través de un triunfo militar de los ejércitos borbónicos sobre las tropas catalanas, gracias a un sitio final a la ciudad de Barcelona por parte de las tropas de Felipe V que se prolongó más de trece meses, durante los cuales nadie podía entrar ni salir de la ciudad, que acabó capitulando por hambre e insalubridad el día 11 de septiembre de 1714. No me negará usted, amigo lector, que, como comienzo, no es de los más estimulantes para un catalán. ¿Es por ese episodio, ciertamente no demasiado edificante, que deberíamos considerarnos españoles?

Además, la derrota catalana se produjo como consecuencia de que los ingleses, por aquel entonces aliados de Cataluña en la Guerra de Sucesión, la abandonaron a su suerte, lo que les valió la soberanía de Gibraltar a partir de la firma del Tratado de Utrecht (1713). Por cierto, a pesar de eso, ahora el Estado español tiene el cuajo de reclamar Gibraltar, cuya población desea continuar siendo británica, con la misma convicción con la que hace oídos sordos a una reivindicación similar, la de Ceuta y Melilla por parte de Marruecos sobre la soberanía de esos enclavamientos, que geográficamente se encuentran en territorio marroquí.

Pero vaya, si sólo hubiera sido eso… Hace tanto tiempo ya, que se podrían haber limado asperezas si el Estado español hubiese tenido en cuenta que quizás los catalanes de la época no se debieron de sentir muy felices del paso y hubiera intentado demostrar que esa forzada cesión de soberanía había valido la pena también para los catalanes. Ha tenido más de 300 años, el Estado español, para intentar seducir al pueblo catalán y, lamentablemente, sin embargo, se ha limitado a conquistarlo, a reprimirlo y a doblegarlo. Sin más. Y así nos luce el pelo…

Esa parte de nuestra historia se ha intentado negar a base de ofrecer relatos fraudulentos sobre una España que, teóricamente se habría reconstruido a partir de la llamada “Reconquista”, una falaz denominación que parece dar a entender que existió una España anterior al Cid que se perdió con la pérfida invasión musulmana y que hubo que conquistar de nuevo. Nada más falso. Pues bien, eso es fundamental para entender de dónde arranca el actual rechazo de una parte muy significativa de nuestra sociedad. Y nótese que digo “de dónde arranca” y no “a qué obedece” ese rechazo. Porque arranca de ahí, pero las causas son otras y muy variadas. Porque, naturalmente, si la reivindicación catalana se fundamentara únicamente en la historia, valdría la pena echar pelillos a la mar y ponernos a trabajar juntos para construir un Estado común que los catalanes –todos– sintamos también nuestro, que respete de modo integral nuestra condición nacional, que no compita con Cataluña y que no necesite demostrar quién manda aquí, que es lo que hace el Estado español, hoy por hoy, con cada ridícula decisión que toman sus instituciones para impedir el libre ejercicio de nuestro autogobierno.

Se ha hablado del carácter etnicista del catalanismo. Pues bien, a pesar de que no se puede afirmar que el etnicismo sea una parte fundamental del pensamiento soberanista catalán puesto que hay muchos soberanistas que tienen sus raíces en distintos puntos del planeta y, sobre todo, del Estado español, sí es cierto que puede parecer que hay un punto esencialista en una parte de los que formamos parte del movimiento. Vamos a tratar de explicarlo.

Los que nos sentimos soberanistas, creemos que, para ser catalán, no hace falta haber nacido en Cataluña, sino que basta con amar a este país, trabajar por él y sobre todo entenderlo. Entender su diversidad. Esa diversidad que es riqueza pero que, al mismo tiempo, hace de la convivencia un reto. Una convivencia que es más meritoria precisamente por la heterogeneidad de las gentes que vivimos en Cataluña. Porque esa convivencia se da, indudablemente, y no tiene fisuras más allá de las que pueda haber en otros territorios por causas de las más heterogéneas.

Este Estado se preocupa exclusivamente por preservar aquello que el nacionalismo español más rancio cree que son derechos de los catalanes de habla materna castellana. Por eso, vela únicamente por el respeto a la españolidad y le da igual si, para ello, hay que pisotear la catalanidad. Pretende hacernos creer que la lengua castellana es una lengua de todos los catalanes, mientras que la catalana lo es exclusivamente de una parte de nosotros. Según ese extraño planteamiento, habría catalanes de lengua única –la castellana– y catalanes bilingües, cualidad que nos vendría dada, por el simple hecho de ser administrativamente españoles. Además, la Constitución española establece que el conocimiento del castellano es un derecho y un deber para todos los ciudadanos –catalanes incluidos– y, sin embargo, el conocimiento del catalán es sólo un derecho pero no un deber, lo que significa que, legalmente, se puede desconocer el catalán pero no el castellano, incluso en Cataluña. Simplemente inaceptable. ¿No le parece? Resulta que imponer el catalán es una cosa muy fea, pero si se trata de imponer el castellano, no hay ningún problema. ¿Acaso los ciudadanos de lengua materna castellana tienen que tener más derechos que los de lengua materna catalana?

¿Y a qué conclusión llegamos cuando constatamos esa intolerable asimetría? Pues que el Estado no se conforma con obligarnos a ser españoles, sino que quiere confundirnos pretendiendo que, además, seamos castellanos. Como si ser español fuera algo de matriz única; como si la diversidad de los pueblos del Estado fuera ajena a ese Estado, un estorbo, una anomalía que, simplemente hay que soportar intentando que moleste lo menos posible, minimizándola al máximo; como si ese Estado no tuviera la obligación ineludible de potenciar esa diferencia para que todos nos sintamos cómodos dentro de él, ya que entre todos lo pagamos y, en el caso de los catalanes, con creces.

Y al descubrir que el Estado sólo reconoce la verdadera españolidad, la españolidad de primera, en lo castellano y no en lo que es exclusivamente catalán y, por ende, tampoco en lo vasco ni en lo gallego, es cuando, por un natural instinto de conservación, se produce ese rechazo que se confunde con etnicismo cuando no es más que una reacción de autoprotección.

Esos defensores a ultranza de esa España uniforme, esos que creen que las lenguas distintas del castellano que se hablan en el territorio del Estado español son lenguas menores, esos que, encima se jactan de amar a España por encima de todo, paradójicamente, resulta que odian profundamente la España real, la diversa, la que incluye culturas distintas del castellano porque no quieren asumirla. La España que aman es una España que no ha existido nunca, una España que sólo existe como quimera en sus mentes cerradas, una España que no existirá jamás por mucha represión que nos apliquen como están haciendo estos últimos años. Porque esos españoles de pacotilla, esos españoles a quienes, en realidad, no les gusta como es España y quieren moldearla a su antojo es posible que puedan vencer porque tienen la fuerza de las armas, el ejército, la policía, la judicatura y todo el aparato del Estado, pero no tienen la razón que da la realidad y, por lo tanto, jamás convencerán. Porque las cosas son como son y las quimeras no son más que humo. Y, mientras el Estado y los partidos que se autodenominan constitucionalistas sigan consintiendo seguirles el juego a esos españoles cegados por su nacionalismo supremacista, estaremos eternamente condenados a vivir en una España no homologable con los Estados democráticos de Europa, en una España, en definitiva, exenta de libertades en todo lo que concierne a la ordenación territorial, porque la libertad, en España, es incompatible con una España uniformemente castellana, con una España de territorios conquistados por la fuerza de las armas y con una España sometida por el aparato del Estado.

El día que esos españoles acepten honestamente y sin trucos ni incumplimientos la España real, la España diversa, la España que no tiene el castellano como lengua propia, y acepten que esa España, con su diversidad y su no castellanidad, es tan España como la castellana, ese día, se habrá dado un gran paso para que los distintos pueblos del Estado podamos llegar a sentir ese Estado como propio. Mientras tanto, lo sentimos enfrente. Cuando el Estado entienda que, en España, no puede haber ciudadanos cuya lengua se considere de primera división y la de otros, de segunda, habrá alcanzado una madurez democrática de la que, hoy por hoy, no goza. Porque hay muchos catalanes que hoy claman por la independencia de nuestro país que se sentirían satisfechos de proclamar su españolidad a los cuatro vientos si ello no comportara haber de renunciar a parte de su catalanidad. Vayan tomando nota, por favor.

Ya me gustaría ver cómo encajarían los ciudadanos de cualquier provincia española de habla castellana si, un par de décadas años, como pasó en Cataluña desde los años cincuenta hasta los setenta, se doblara o triplicara su población y, además, los recién llegados hablaran todos una misma lengua, que esa lengua estuviera favorecida por un poder autoritario como lo fue el de Francisco Franco y que se impusiera en la escuela y en el uso público, prohibiendo además la autóctona, que sería, en su caso, la castellana.

Imagínenlo por un momento e intenten ponerse en nuestro lugar.

http://www.cambio16.com

Read Full Post »

Eufòria a JxCat per les repercussions favorables per a Puigdemont i Comín arran de la decisió de la justícia europea sobre Junqueras

Reacció al grup de Junts per Catalunya el moment de la decisió del TJUE (ACN/Gerard Artigas)

Junts per Catalunya ha reaccionat amb eufòria després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) hagi reconegut que Oriol Junqueras tenia immunitat parlamentària. Igual que Esquerra, JxCat ha exigit la nul·litat del judici del procés i la llibertat immediata de Junqueras.

Aquesta decisió repercuteix en la possibilitat que Carles Puigdemont i l’exconseller Toni Comín, que també van obtenir un escó als comicis, puguin obtenir la immunitat.
En el moment que el tribunal europeu s’ha pronunciat sobre el líder d’Esquerra, el grup parlamentari de Junts per Catalunya estava reunit i Carles Puigdemont estava connectat a través de videoconferència. I Puigdemont ha dit textualment: “La pròxima reunió la farem a Catalunya”.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »