El 9 de febrer de 1908 s’inaugurava el Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner. A la cerimònia inaugural del 9 de febrer de 1908 es va beneir l’edifici i l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, el Cant de la Senyera.
Palau de la Música Catalana, dibuix d’Aurora Altisent 📷 BELLATERRA.CAT
El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del Modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), i constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més, s’ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.
Palau de la Música Catalana 📷 CEDIDA
La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l’orgue sobre l’escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.
Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l’escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d’Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l’altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.
Sala d’Assaig de l’Orfeó Català 📷 BELLATERRA.CAT
Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l’Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l’escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l’època típica del Modernisme català.
Horaci Miras i Gener (Barcelona, 1918-2019), mecenes del Palau de la Música Catalana, consultant un programa del pianista Radu Lupu 📷 BELLATERRA.CAT
Durant molts anys, el Palau de Música Catalana va ser objecte de dures crítiques.
Entre els haters principals hi havia Josep Pla, que l’anomenava el “Palau de la Quincalleria Catalana”, per la recarregada decoració modernista Altres van arribar a demanar, directament, el seu enderroc, com Manuel Brunet en aquest article a ‘Mirador’ (1929):
“No creieu que el Palau de la Música -de qualsevol cosa en diem un palau- entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc?”
A la part superior de la façana hi ha un impressionant grup escultòric que representa un cor popular encapçalat per la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquest conjunt, dissenyat per Miquel Blay, simbolitza l’esperit musical i cultural de l’edifici. Al costat, un bust de Beethoven ret homenatge a la tradició clàssica, mentre que altres detalls decoratius celebren la música popular i coral catalana 📷 BELLATERRA.CAT
La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l’any 1989, fa cantonada amb el carrer d’Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l’artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d’un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l’ancià i els nens. És considerada l’obra cabdal de l’escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l’escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d’Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d’aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica.
89 anys després de la inauguració, el 1997, el Palau va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Però al llarg de la seva història no sempre se l’ha considerat una joia arquitectònica…
Detall de la façana del Palau de la Música Catalana 📷 BELLATERRA.CAT
JOSEP PLA, 17 de gener de 1919 (El Quadern Gris):
Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la <<Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó -és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?
Font: Palau de la Música Catalana, Quadern Gris, Josep Pla
LLUIS TORRES|A mig matí, sortim de Bellaterra (Vallès Occidental), amb amics arribats de Montreal, Quebec/Canadà, i ens dirigim cap a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), situada a 26 km de casa nostra de Bellaterra, per visitar la Cripta Güell d’Antoni Gaudí, i donar un tomb pels bonics carrers de la Colònia Güell industrial d’origen modernista construïda al segle XIX.
Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Vàrem poder gaudir del patrimoni històric i artístic que s’hi respira en aquest singular municipi, amb diversos edificis de gran bellesa que destaquen per la seva utilització del maó vist, però també per la incorporació de noves tècniques i materials com el ferro o el trencadís de ceràmica.
La cripta de la Colònia Güell, el tresor més ben guardat del Gaudí
Breu història
El 1898, Eusebi Güell, destacat industrial i mecenes de les arts i les lletres catalanes, va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí el projecte d’una església per a la colònia tèxtil que havia fundat al municipi de Santa Coloma de Cervelló el 1890.
Durant els anys següents, Gaudí realitzà diferents estudis previs que culminarien en una maqueta de l’església instal·lada en un pavelló situat al mateix turó on s’aixecaria l’edificació. Finalment, el 1908 es va iniciar la construcció del temple. Amb tot, l’ambiciós projecte, que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronada per diverses torres laterals i un cimbori central de 40 metres d’alçada, quedaria inacabat.
Entrada a la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
El 1914, la família Güell comunicà a Gaudí que no continuaria finançant les obres en curs i aquest va abandonar el projecte. El novembre de l’any següent, el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, l’única que s’arribà a construir, fet pel qual l’església seria denominada popularment cripta. Entre 1915 i 1917, un nou constructor tancava la nau superior amb murs de totxo i teulades d’uralita.
Campanar de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Obra cabdal
Tot i quedar inacabada, l’església suposa un punt culminant en l’obra de Gaudí. En aquest edifici inclou, per primer cop de manera unitària, la pràctica totalitat dels seus avenços arquitectònics, tal com després faria a la Sagrada Família.
Així, a l’església trobem ja els arcs catenaris que, alhora que simplifiquen el problema de les càrregues, determinen l’ús de murs exteriors amb forma de paraboloides hiperbòlics.
Al mateix esperit integrador responen el tractament dinàmic i fluït de l’espai interior o els mecanismes de fusió de l’edifici amb el medi natural, els diferents nivells de les naus s’adapten al pendent del turó i els materials són de colors i textures similars als del sòl i la vegetació.
Totes aquestes aportacions constitueixen solucions innovadores que responen a la voluntat de síntesi entre plantejament estructural, tècniques constructives i formes arquitectòniques, però que també s’enriqueixen amb el valor estètic i simbòlic dels elements purament ornamentals.
Vitralls de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Arts aplicades
A més de cabdals innovacions arquitectòniques i constructives, l’església de la Colònia Güell inclou també nombrosos exemples del domini per part de Gaudí de les arts aplicades, tant pel que fa als elements de mobiliari com als purament ornamentals.
D’aquesta manera, cal parar esment en les dues closques marines portades de Filipines que fan la funció de piles d’aigua beneita. Destaquen, així mateix, els bancs amb reclinatori col·locats circularment al voltant de l’altar major. Aquesta peculiar distribució és possible gràcies a l’espai únic de la nau, la fluïdesa del qual és realçada per la il·luminació procedent dels finestrals.
De diferents mesures i amb vitralls de dissenys florals, els finestrals incorporen, per la part exterior de l’església, trencadissos ornamentals i mosaics de simbologia religiosa. Una simbologia que també apareix en el porxo d’entrada on a més del mosaic de vidre i ceràmica situat sobre el portal, amb referències a la Santíssima Trinitat i a les virtuts cardinals i teologals, trobem creus a cadascuna de les voltes.
Detall de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Materials
Un dels elements més rellevants de l’església és la varietat de materials utilitzats: pedres basàltiques i calcàries, totxos ceràmics i sobrecuits, escòria de fosa, ceràmica, vidre i diversos tipus de morters. Si bé pot semblar un conjunt força heterogeni, el seu ús concret demostra la genialitat de Gaudí a l’hora de sintetitzar les necessitats constructives de l’edifici amb els seus aspectes ornamentals i simbòlics.
En aquest sentit, els materials de les diferents columnes del porxo i la nau inferior serveixen tant per obtenir la resistència adequada al pes que subjecten en cada cas com per dotar tots dos espais d’un ritme dinàmic i polivalent.
De la mateixa manera, els totxos i els residus de fosa dels murs exteriors no només compleixen una funció constructiva sinó que, gràcies a la seva textura tosca i al seu color terrós, també integren l’església amb el medi natural que l’envolta. Aquests materials, a més, s’ajusten al caràcter religiós de l’obra: són recremats i això vol dir que l’església ha estat purificada, com correspon a tot allò que s’ofereix a Déu.
Pila bautismal de la Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Maqueta polifunicular
Per poder dur a terme les originals solucions concebudes per a l’església de la Colònia Güell, Gaudí hagué d’inventar un nou mètode de projecció arquitectònica: la maqueta polifunicular. Gràcies a ella, s’obtenia una versió visual invertida en 3D d’un projecte que difícilment es podria representar en els tradicionals plànols de dues dimensions.
El funcionament de la maqueta era el següent. En un taulell on s’havia dibuixat la planta de l’església es penjaven un seguit de cordes en els punts corresponents a la cruïlla dels murs o al naixement de les columnes. A continuació, a l’altre extrem de les cordes s’afegien sacs de perdigons que, en incloure càrregues proporcionals al pes real, generaven les corbes dels arcs corresponents. Un cop definida l’estructura de l’edifici, es folrava amb paper per obtenir les voltes i els murs.
Per últim, es fotografiava la maqueta i es realitzaven ampliacions sobre les quals Gaudí dibuixava directament esbossos de les solucions definitives dels alçats interiors i exteriors de l’església.
Cripta Gaudí a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló 📷 BELLATERRA.CAT
Paraboloide hiperbòlic
Una de les principals innovacions de l’església és la introducció, per primer cop en la història de l’arquitectura, de les superfícies amb forma de paraboloide hiperbòlic, utilitzades tant en els murs com en les voltes que uneixen els arcs de la porxada.
De gran dinamisme i plasticitat, el caràcter inusual d’aquestes superfícies radica en el fet que són corbes però, al mateix temps, reglades, generades a partir de les rectes que es tracen entre dues arestes no paral·leles. En el cas del porxo, a més, els paraboloides hiperbòlics van permetre crear voltes que són alhora còncaves i convexes. Una fesomia sorprenent que Gaudí va fer notar amb trossos triangulars de rajola que marquen tant les paràboles corbes com les línies rectes.
Com és habitual en bona part de l’obra de Gaudí, l’aparent complexitat formal d’aquestes solucions arquitectòniques responia a un mètode constructiu força senzill. N’hi havia prou amb crear una estructura amb taulons de fusta que corresponien a les línies rectes a partir de les quals es generava la superfície corba del paraboloide hiperbòlic.
Mapping 2025 de l’artista romà Quayola a la Casa Batlló de Barcelona
LLUÍS TORRES|Ahir dia 1 de febrer ens vàrem desplaçar des de Bellaterra a la façana de Casa Batlló de Barcelona per gaudir del seu Mapping anual que, després de quatre anys, s’ha consolidat com un dels espectacles audiovisuals més destacats del món.La seva última edició va atraure més de 95.000 persones.
Titulat Arborescent, aquest mapping exclusiu rendeix homenatge a la natura, imitant comportaments i dinàmiques naturals del món botànic, amb estructures ramificades en forma d’arbre que es despleguen al llarg de la façana de Casa Batlló.
La peça Arborescent revela la geometria oculta de la natura, la seva expressivitat pictòrica i les formacions arbòries que cobren vida a través de visualitzacions basades en algorismes.
L’artista romà Quayola afirma: «Aquestes formacions arbòries creixen, es connecten amb els elements arquitectònics i es balancegen com si fossin mogudes per un soroll algorítmic que imita el comportament del vent. Així, les formes arbòries pinten la façana amb matisos i tons, creant un espai híbrid que és tant suspès com contemplatiu.»
La projecció està acompanyada per una banda sonora original composta per l’artista, que combina l’estètica instrumental tradicional amb una nova composició algorítmica. Creada mitjançant un software personalitzat desenvolupat pel mateix artista, la música realça el crescendo de la producció, seguint el moviment i el creixement de les plantes al llarg de l’arquitectura.
Fusionant estructures botàniques i arquitectòniques
Un dels majors reptes del projecte va ser integrar els comportaments botànics en la geometria arquitectònica de la façana. Els arbres i els arbustos es ramifiquen de manera orgànica al llarg de la façana, fusionant inspiracions botàniques i arquitectòniques amb una nova estètica digital/algorítmica.
Quayola afirma: «La part més fascinant del procés creatiu va ser simular l’impacte del vent artificial en diverses espècies d’arbres. El moviment de cada branca balancejant-se en el vent es converteix en un nou objecte de contemplació.»
Reconegut per reinventar el patrimoni històric, Quayola sintetitza les inspiracions arquitectòniques de Gaudí, partint de la natura per crear una obra personal i innovadora que qüestiona la nostra relació amb la tecnologia, la tradició i l’entorn.
Quayola afegeix: «Constantment exploro noves relacions amb el patrimoni de la nostra cultura visual, i tenir l’oportunitat de treballar amb un símbol tan icònic com Casa Batlló és realment especial. Profunditzar en l’obra de Gaudí m’ha reafirmat el poder infinit de la natura com una font inesgotable d’inspiració artística.»
Quayola utilitza la tecnologia com una lent per explorar les tensions i els equilibris entre forces aparentment oposades: el real i l’artificial, el figuratiu i l’abstracte, l’antic i el nou. A través d’instal·lacions immersives, interactua i reimagina imatges canòniques mitjançant tecnologia contemporània. La pintura de paisatges, l’escultura clàssica i la iconografia són algunes de les estètiques històriques que serveixen com a punt de partida per a les composicions híbrides de Quayola.
La seva obra ha estat presentada i exposada en nombroses institucions prestigioses d’arreu del món, incloent-hi el Museu V&A, Londres; Park Avenue Armory, Nova York; National Art Center, Tòquio; UCCA, Pequín; How Art Museum, Xangai; SeMA, Seül; Palais de Tokyo, París; Ars Electronica, Linz; Sonar Festival, Barcelona i el Festival de Cinema de Sundance. El 2013, Quayola va rebre el Golden Nica a Ars Electronica.
Experts del món del cinema han comentat que si el film The Kid Who Would Be Kind s’hagués estrenat els anys 80, hauria estat un dels més gran èxit a nivell mundial. És la típica pel·lícula en què els nens reben una missió i són els únics que poden salvar el món.. (Es pot veure a través de la plataforma Prime Video).
LLUIS TORRES | En Guy Pérez, creador del Storyboard de la pel·lícula “El noi que volia ser rei“, va néixer a Barcelona, el 29 de setembre de 1981. Guy és un acreditat i prestigiós Storyboard Artist, Director guionista per l’ESCAC, encara que des de nen, la seva passió ha estat la il·lustració, a la que es dedica professionalment, i internacionalment, des de fa molts anys.
El film THE KID WHO WOULD BE KING (El Noi Que Volia Ser Rei), comença amb dibuixos d’en Guy Pérez, també durant una bona part del film, van apareixent dibuixos seus, en el llibre “Els caballers de la taula rodona”
Sinopsi
Alex (Louis Serkis) és un nen britànic de dotze anys els problemes diaris del qual passen a un segon pla quan descobreix la mítica espasa Excalibur. Ara, amb l’espasa més poderosa de la història en mans de l’estudiant més desvalgut d’Anglaterra, una aventura èpica comença ja que Alex i els seus amics hauran de contenir una vila medieval de nom Morgana (Rebecca Ferguson), que està entossudida a destruir el món. (FILMAFFINITY)
THE KID WHO WOULD BE KING… Regne Unit, 2019 Durada: 120 min. Director i Guionista: Joe Cornish Música: Electric Wave Bureau Fotografia: Bill Pope Coproducció: Regne Unit-Estats Units; Working Title Films (Productora) Big Talk Productions (Productora) 20th Century Fox (Distribuïdora) Pressupost: 50 millores de dòlars USA
✍️És la típica pel·lícula en què els nens reben una missió i són els únics que poden salvar el món. Alguns exemples serien Els Goonies, Monster Squad, Digimon… cada generació ha tingut els seus. És cert que feia temps que no es veia cap pel·lícula d’aquest estil. Les novetats és que el noi és força normal,… La resta d’amics compleixen amb els requisits d’aquestes pel·lícules: la noia, el que fa els acudits i l’abusó que es fa després amic i aquest no és l’error més gran de la pel·lícula, ja que aquest recurs està assumit que cal utilitzar, sinó la producció dels enemics. Apareixen tres paios, un cavaller cremant, uns arbres lluitant i la cap al final.
No hi havia més éssers mitològics per lluitar: gegants, trolls, follets, gossos… La pel·lícula és molt entretinguda, amb molts bons moments. El personatge de Merlín, destaca per la seva forma de fer màgia innovadora, –en lloc de fer servir paraules-, ja que aquesta forma restà una mica desgastada amb Harry Potter. És ideal per als nens grans i gent gran nen. La podeu veure a través de varies plataformes televisives, entre elles en Primer Vídeo. D’aquesta pel·lícula és força fàcil parlar, ens ofereix un molt bon espectacle amb una aventura artúrica original amb una volta de rosca refrescant que dota d’una gran personalitat un genial conjunt.
No és una història amb una gran càrrega dramàtica ni res per l’estil, tenim una aventura que ens diversió gràcies a la gran solidesa de la seva proposta.
Les interpretacions són molt bones, tot l’elenc és conscient del to i de les particularitats que creen una nova forma d’expressar-se, no és l’habitual dels seus personatges a la vida real però després de tot estan vivint una aventura calcada a la llegenda del Rei Artur pel que el conjunt fa servir a favor que sigui una història amb elements d’una altra època duent-se a terme actualment, fent una mica de crítica al món actual amb les motivacions que té la vilana principal per tornar al món humà.
La fotografia és apropiada en tot moment, no hi ha res fora de lloc i els efectes audiovisuals estan molt treballats, això s’agraeix molt perquè afavoreix l’experiència en gran mesura. La pel·lícula està molt ben dirigida, es nota que l’elenc ha estat dirigit en una mateixa direcció a l’hora de fer les seves interpretacions en aquest context particular i original que dota l’obra d’una personalitat que simplement no té preu, aquest carisma i personalitat fa d’aquesta pel·lícula una obra que serà recordada pels qui l’han visionat.
Podria tornar-se de culte en un futur per les seves característiques úniques tot i que no estigui tenint èxit quant als diners recaptats a les taquilles dels cinemes… Una pena, ja que la proposta mereix ser reeixida.
Cal recalcar que per ser recordada no cal ser una obra mestra, ja que aquesta pel·lícula no ho és però la seva frescor, enfocament i la seva espurna pròpia fan que es quedi més a les nostres ments que altres pel·lícules menys atrevides a marcar un estil propi a la hora de desenvolupar i enfocar el desenvolupament de la trama i personatges al llarg del seu metratge. Recomanada precisament per la seva marcada personalitat i per ser tan diferent de qualsevol cosa que hàgim vist abans pel que fa a l’enfocament de l’aventura. Però crec que la major part dels qui la visionin trobaran en aquesta obra una proposta molt gaudible i que, per tant, val la pena gaudir-la.
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa.
L’autor al 41a Saló del Còmic de Barcelona, 2023 📷 CEDIDA
Ramón Boldú i Salvador (Tarroja de Segarra, 13 de juliol de 1951), és un dibuixant de còmic català, pioner del còmic autobiogràfic a Espanya
Traslladat als quatre anys amb la seva família a Barcelona, li agradava Anacleto, agente secreto de Manuel Vázquez, Corto Maltès d’Hugo Pratt, Hazañas Bélicas de Boixcar, La família Ulisses de Benejam i Tintin de Hergé. Als tretze anys ja intenta presentar les seves pàgines a diverses revistes.
Posteriorment, ja més gran, s’aficiona a autors com Copi, Crumb, Liberatore, Andrea Pazienza, Reiser o Wolinski.
Entre els anys 1976 i 1983 va publicar a la revista eròtica espanyola Lib una sèrie de còmics eròtics i humorístics titulada primer Mi pareja i dos anys després Los Sexcéntricos.
Més tard va col·laborar també en la revista d’humor El Jueves i en la francesa Hara-Kiri.
Ramon Baldú gaudint l’estiu de 1993 del Brunch al desaparegut Montemagno de Castelldefels 📷 BELLATERRA.CAT
Ha estat també director de diverses revistes, incloent El Víbora, on a partir de 1988 va crear una sèrie sobre les aventures del motorista Mario Gamma el Griego. L’any 1990, va començar a explicar la seva pròpia vida, amb un dibuix més ràpid, en una successió d’historietes que després serien recopilades com a Bohemio pero abstemio (La Cúpula) i Memorias de un hombre de segunda mano (Glénat).
Ja al segle xxi, va ser contractat com a guionista de la pel·lícula porno The Uranus Experiment (2000). Va tornar al còmic amb les novel·les gràfiques El arte de criar malvas (2008) i Sexo, amor y pistachos (2010), també de tint autobiogràfic (ambdues editades per l’editorial Astiberri Edicions).
El 2013, Ramón Pereira i Ramón Boldú van publicar, amb guió de tots dos i dibuixos del segon, el còmic biogràfic sobre el poeta Miguel Hernández, La veu que no cessa. Amb motiu de la celebració l’actual 2017 del 75è aniversari de la seva mort, l’editorial Astiberri ha reeditat el llibre, amb pròleg de Joan Manuel Serrat. Gatròpolis ha tingut el plaer de conversar amb l’historietista nascut a Tarroja de Segarra (Lleida), Ramón Boldú.
Biografia de Josep Amat i Pagès (Barcelona, 13 d’abril de 1901-17 de gener de 1991)
Josep Amat i Pagès 📷 CEDIDA
Josep Amat va néixer al si d’una família de propietaris rurals de la comarca del Baix Llobregat. La seva trajectòria artística es va iniciar el 1917, quan va freqüentar un temps el taller de l’escenògraf Ros Güell.
Poc després va assistir als cursos que impartia el pintor Nicanor Vázquez a l’Ateneu Obrer de Barcelona fins a l’ingrés a l’Escola de Belles Arts Llotja. Allí va ser alumne dels pintors Fèlix Mestres i Francesc Labarta. La vocació per la pintura de Josep Amat es va consolidar de manera definitiva arran del seu coneixement i amistat amb Joaquim Mir. L’estreta relació amb Mir es va mantenir fins a la mort del 1940, encara que l’emancipació artística respecte del mestre es va produir molt més aviat.
A finals de la dècada dels vint, la pintura d’Amat ja tenia una personalitat definida.
L’any 1928, data de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, marca una fita molt important a la seva carrera. D’una banda, assenyala el seu debut com a pintor professional a la seva ciutat natal; d’altra banda, situa la irrupció al panorama artístic d’un artista independent i d’una maduresa singular.
Entre el 1933 i el 1935 hi ha documentades tres estades d’Amat a París, gairebé sempre coincidint amb la tardor, més llargues la primera i l’última i més breu la segona. En aquests viatges va entrar en contacte amb les grans obres de l’impressionisme, es va familiaritzar amb el Museu del Louvre i sobretot va pintar incansablement, per la qual cosa va portar a la tornada vistes dels ponts del Sena i dels racons més pintorescos de la ciutat. París li va deixar també una empremta important arran del seu coneixement i amistat amb dos pintors veterans que havien militat a les avantguardes de començaments de segle: els ferus Albert Marquet i Raoul Dufy.
Els temps de la Guerra Civil van ser nefast. El 1936, poc després de casar-se amb Isabel Girbau, el pintor va veure morir afusellats a Sant Felíu de Guixols al seu sogre i al seu cunyat. Els seus pares van viure ocults la major part de la guerra. El 1938, durant un fort bombardeig aeri de Barcelona, va néixer la Isabel, la primera d’una saga de tres fills.
Acabada la contesa, el pintor va reprendre les seves exposicions a la Sala Parés de Barcelona, galeria on va exposar regularment fins al final dels seus dies. El 1941 va ingressar com a professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, una activitat docent que va exercir fins a la seva jubilació el 1972. Als anys de la postguerra Amat va ser membre d’un dels escassos cenacles artístics de Barcelona, La Colla, grup que aglutinava la pintora d’origen georgià Olga Sacharoff i en què militaven destacades personalitats de la cultura catalana.
Els anys cinquanta i seixanta van ser els de la maduresa creativa d’Amat i de la seva consolidació professional més enllà de l’àmbit artístic barceloní, on des de començaments dels anys trenta ja gaudia d’una notorietat i una cotització molt estimables, i en els principals certàmens oficials dels quals va participar . El 1949 va poder reprendre les seves periòdiques campanyes de paisatge urbà a París. El 1953 va obtenir el Premi José Ramón Ciervo a la II Biennal Hispanoamericana celebrada a l’Havana. El 1955 li va ser atorgat el Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona i el 1963 el Ynglada Guillot de dibuix. També va exposar a Madrid, París, Brussel·les ia diverses ciutats espanyoles i americanes.
Obra de Josep Amat i Pagès 📷 BELLATERRA.CAT
El 1988 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. La tríada d’espais vitals i temàtics en què es desenvolupen respectivament la biografia i l’obra de Josep Amat inclou, a més de Barcelona i París, Sant Felíu de Guixols, lloc de naixement de l’esposa del pintor i la segona pàtria noia a partir del 1940 .
Les vistes del passeig de Sant Felíu, la platja, el port i els circs ambulants que s’hi instal·laven tots els estius, van passar al repertori habitual de les exposicions d’Amat.
Va ser eminentment un paisatgista urbà, codescobridor i pioner del gènere a Barcelona juntament amb Gimeno, Emili Bosch Roger i uns pocs pintors de l’anomenada Generació de 1917. Les seves precioses aquarel·les dibuixades a la tinta, els seus dibuixos de cal·ligrafia precisa i àgil, les seves vistes de la Rambla, Sant Gervasi, la Barceloneta, les places i carrers de París, les fuites dels arbres alineats a la Ciutadella, les subtils i nombroses versions del passeig de Sant Felíu, els seus paisatges rurals del Vallès, Gavà i el Llobregat, terra de els seus avantpassats, els racons del seu jardí del carrer de Julio Verne i més tard del barri del Putget, les delicades composicions de flors i els escassos retrats conformen el principal del seu llegat.
Ginette Kolinka, no en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases
LLUÍS TORRES| Ahir al vespre, puntualment, a les 18;30 hores, a la sala d’actes del Museu d’Història de Sabadell, es va presentar el còmic “Adéu Birkenau de”, de Ricard Efa, Cesc Dalmases i Roger Surroca, tot coincidint amb el “Dia Internacional de l’Holocaust – Pla de Memòria Democràtica”.
SINOPSI D’ADEU BIRKENAU
L’abril de 1944, als 19 anys, Ginette Kolinka va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz II-Birkenau.
No en va parlar durant 50 anys, abans d’acceptar ser filmada per a la “Shoah Foundation”, que acabava de crear Steven Spielberg.
Per a gran sorpresa del septuagenari, els records enterrats reapareixen. Ella es dedica de tot cor a donar testimoni.
L’octubre del 2020, als 95 anys, va permetre que Victor Matet i Jean-David Morvan l’acompanyessin en un dels seus viatges en grup a Polònia, després del qual va decidir no tornar mai més.
Un detall d’algunes pàgines de la edició francesa
En aquest àlbum commovedor, il·lustrat amb modèstia i potència per Efa, Cesc i Roger, fa balanç de la seva primera i última visita al “cementiri més gran del món” amb aquesta barreja única de força, humor i esperança que la caracteritza.
Al final de l’acte presentat al Museu d’Història de Sabadell, es va projectar el vídeo de l’entrevista realitzada a Ginette Kolinka, i a continuació els autors van passar a signar i dedicar el còmic editat per Norma Editorial, que al tractar-se de fets històrics, és podrà localitzar a innumerables llibreries del nostre país, al llarg del temps.
Els sabadellencs Ricard Efa, Roger Surroca i Cesc Dalmases, personalitzant les dedicatòries amb originals dibuixos
FRANÇA, EL GRAN PAIS DEL CÓMIC
Cal recordar que aquest important còmic, -basat en fets reals-, primer va aparèixer a Franca, i el primer dia es varen vendre la xifra de 30.000 exemplars. Segur que l’edició en català, s’anirà venen molt al llarg del temps.
Ginette Kolinka, 4 de febrer del 1925 (edat: 99 anys) 📷 CEDIDA
Ginette va néixer a París l’any 1925. Els seus pares van tenir sis filles, de les quals Ginette era la més petita abans que finalment nasqués el seu germà petit Gilbert. Durant la guerra, la família es va refugiar a Avinyó (sud de França), un lloc i una època del qual Ginette en guarda bons records. Va treballar al mercat de pagès local amb una de les seves germanes i, a l’hora de dinar, anaven per torns a casa per dinar. Un dia, quan va arribar a casa, la Gestapo hi era. Van portar a la Ginette, el seu pare, el seu germà petit i el seu nebot Jojo a Drancy. Després van ser portats a Auschwitz amb el comboi 71, el comboi de Simone Veil. En arribar, els alemanys van cridar que la gent gran, la gent cansada i els nens poguessin pujar als camions que els portarien al campament. La Ginette va dir al seu pare que ho fes i ell va pujar al camió amb els dos nois. No els tornaria a veure mai més. Seleccionada per treballar, Ginette va ser el més discreta possible, evitant cops i problemes. Miraculosament, va evitar les marxes de la mort. A la seva tornada a París, sense saber el que havia passat de la seva mare i les seves germanes, es va sorprendre de trobar-les a l’apartament familiar. La Ginette, que va sentir que ja no li quedaven emocions, va dir a la seva mare que el seu pare i els nois havien estat gasats i cremats. No es va adonar de la violència que representava aquesta revelació per a la seva mare, que mai havia sentit parlar d’una cambra de gas o crematori. Ginette es va casar, i junts van vendre mitjanes a diferents mercats locals durant anys. No permet que ningú pensi que tenia cap coratge: per a ella, la sort va ser l’únic que li va permetre sobreviure. Té un fill, dos néts i ara és besàvia. Després d’haver callat durant dècades “per por de molestar a la gent”, ara n’és una testimoni incansable, parlant a les escoles on és adorada pels alumnes. No obstant això, aquesta dona, que lluita sense parar contra l’odi, li costa creure en el poder del seu testimoni. Ella sent que després de tot, no hem après res de la història. […]-]
Des de Bellaterra. Cat agraïm els esforços professional i artístic de tots els implicats del còmic “Adéu Birkenau“, en particular els seus creatius, els prestigiosos sabadellencs, Efa, Cesc i Roger. Felicitats per la feina feta i l’alta qualitat dels dibuixos.
El Museu d’Història de Sabadell, situat al carrer de Sant Antoni, 13, de Sabadell, que explica la història de Sabadell des del poblament prehistòric fins a l’etapa de industrial dels segles XIX-XX 📷 BELLATERRA.CAT
Font: Museu d’Història de Sabadell, The Last Ones (Projecte global independent que homenatja els últims supervivents de l’Holocaust dels nazis)
Joaquim Homs i Oller rebut per Francesc Pérez Torres al Restaurant La Taula de Barcelona
Joaquim Homs i Oller, Compositor català (Barcelona, 21 d’agost de 1906 — Barcelona, 9 de setembre de 2003)
VIDA
Encoratjat pel seu pare, a vuit anys inicià els estudis de violoncel, que, juntament amb el batxillerat, acabà el 1922. Foren, però, les converses mantingudes amb Enric Roig, posseïdor d’una vasta cultura, les que el dugueren a interessar-se per tota mena de creacions plàstiques i literàries, i que influïren de manera clara en la formació de la seva personalitat artística. Abans de tenir vint anys entrà en contacte amb els cercles intel·lectuals de la ciutat, freqüentant l’estudi de l’arquitecte Ramon Sastre, on se celebraven reunions periòdiques a les quals assistien poetes i músics. Durant aquesta època practicà el piano i la composició de forma autodidàctica, mentre estudiava la carrera d’enginyer industrial, que acabà el 1929 i que exercí fins el 1971. Del 1931 al 1936 estudià composició amb Robert Gerhard, el qual li transmeté els coneixements que ell mateix havia rebut d’A. Schönberg, i de qui es convertí en amic i únic deixeble. El 1937, en plena Guerra Civil, es casà amb la pintora Pietat Fornesa, i pocs dies després assistí a la seva primera estrena mundial, el Duo per a flauta i clarinet, interpretat al XV Festival de la SIMC a París.
En acabar la guerra fou objecte de recriminacions per no haver aprofitat el viatge a París per a passar al bàndol franquista, i es veié forçat a traslladar-se a València.
El clima hostil instaurat per la dictadura, juntament amb el seu caràcter retret, feu que, a partir del 1942, de retorn a Barcelona, dediqués tot el temps disponible a escriure música sense manifestar-se públicament; així, al llarg dels anys, Homsarribà a crear més de 200 obres. Durant aquest llarg període cal destacar la seva col·laboració amb el clandestí Club 49, que aplegava els supervivents dels Amics de l’Art Nou i on desenvolupà una intensa activitat de divulgació de la música del segle XX a partir de la Primera Guerra Mundial, en forma, principalment, d’audicions discogràfiques comentades. Aquests comentaris han estat publicats sota el títol d’Antologia de la música contemporània. A partir del 1960 l’activitat musical del Club 49 es manifestà en forma de concerts en viu amb el nom de “Música Oberta”, activitat que Homs, juntament amb Mestres Quadreny, vetllà per mantenir fins al final de la dècada, quan s’extingí l’entitat. A partir d’aquests concerts, la seva obra començà a ser coneguda públicament, i ben aviat li arribà el reconeixement. El 1974 fou un dels fundadors de l’Associació Catalana de Compositors, de la qual fou el primer president. El mateix any, el Festival Internacional de Música de Barcelona li dedicà un concert monogràfic. El 1989 ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ha estat guardonat amb la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1981), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1992 i 1999) i la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura (1993).
Homs practica el dodecatonisme com a fil conductor adaptat a la seva personalitat, cosa que li permet generar formes a partir dels sentiments, com a components essencials de la sensibilitat. La claredat estructural i l’explícita voluntat d’obtenir la màxima intensitat expressiva amb els mínims elements són característiques del seu estil. La seva música és profundament emotiva, revestida d’una refinada sensibilitat, i troba en la música de cambra la millor manera d’expressió. Això no obstant, la seva ingent obra abraça tots els gèneres, des del lied fins a la gran orquestra. Compositor molt personal i independent, Joaquim Homs constitueix un vincle entre la generació del 1927 i l’avantguarda de les últimes dècades. S’han editat cinc CD monogràfics de la seva obra, entre els quals la integral de clarinet i el primer volum de la integral de piano.
Orquestra Variacions sobre un tema popular català, orq. cambra (1944); Música per a cordes (1952); Polifonia per a instruments d’arc, orq. cambra (1954); Dues invencions per a cordes (1959); Invenció per a orquestra (1964); Presències (1967); Simfonia breu (1972); Dos soliloquis per a orquestra (1973); Biofonia per a orquestra (1982); Memoràlia (1990); Derivacions (1990)
Conjunt instrumental Via Crucis, narrador, qt. c. i tmb. (1956); Octet de vent (1968); Impromptu per a 10 (1970); Música per a 11 -Inmemoriam Joan Prats- (1971);Dos soliloquis I i II per a 11 instruments, fl.-pic., ob., cl., fag., tr., trb., pno., vl., vla., vlc., cb. (1974); Nonet, fl. cl., tr., trb./trp., pno., perc. (1979); Rhumbs per a 10 instruments (1988)
Cambra 8 quartets de corda (1938-74); Duo per a flauta i clarinet (1936); Sonata per a oboè i clarinet baix (1942); Trio per a flauta, violí i clarinet baix (1953); Música per a vuit, fl., cl., trpt., vl., vla., vlc., pno., perc. (1964); Quatre textures/Música per a set, fl., cl., ob., fag./vlc., pno., vl., perc. (1966); Trio de cordes (1968); Heptandre, fl., ob., cl., pno., perc., vl., vlc. (1969); Quintet de vent núm. 2 – Inmemoriam Robert Gerhard – (1971);Trio per a violí, clarinet i piano (1974); Quadriga, qt. guit. (1975); Sagitari, fl. guit., vl., vlc. (1976); In memoriam Pau Casals, vlc., pno. (1976); Auguris, qt. cl. (1977); Duet de Vilac, fl., pno. (1978); Géminis I, 2 guit. (1979); Duet per a flauta i guitarra (1981); Trio per a flauta, clarinet i fagot (1986); Nocturn, 2 guit., perc. (1989); Dos soliloquis per a cinc instruments, cl. vl., vlc., pno. i acordió (1992); Scherzo, qt. fl. de bec (1992); Tríptic en memòria de JMW Turner, cl.,corno di basetto, pno. (1993)
Cor 6 responsoris (1939-41); Missa per a cor a capella (1943); Tres estances (Carles Riba; 1957, rev. 1983); En la meva mort, cor mixt (B. Rosselló-Pòrcel; 1966); Càntics a la creació, cor, org., 2T., B. (1978)
Veu i piano Nadal (J. Salvat-Papasseit; 1930); Ocells perduts (R. Tagore; 1940); Cinc sonets de Josep Carner (1935-36); Cementiri de Sinera (S. Espriu; 1952); Vistes al mar (J. Maragall; 1961); El caminant i el mur (S. Espriu; 1962); Dos poemes d’Emily Dickinson (1980); Homenatge a Jorge Luis Borges (1985); Sol i de dol (J.V. Foix; 1992); Estança núm. 6 (C. Riba; 1995)
Música vocal (altres) Les hores, Ms., fl., ob., cl. (S. Espriu; 1956); Mrs. Death, S., guit., fl. (S. Espriu; 1961); Les hores retrobades, Ms., cl. (J. Vinyoli; 1964); En el silenci obscur, S., cl., pno. (M. Torres; 1965); Tríptic de Setmana Santa, S., MS., conjunt instr. (S. Espriu; 1976); El caminant i el mur, Ms., fl., cl., pno., vl., vlc. (S. Espriu; 1976); Antics poemes xinesos, S. fl. (versió de J. Carner, 1980-86); Tres estances, B., vlc. (C. Riba; 1990)
Piano Tema i variacions sobre una cançó popular catalana (1943); Entre dues línies (1948); Sonata núm. 2 (1955); 7 impromptus (1955-60); Presències (1967); Dos soliloquis (1972); In memoriam A. Rubinstein (1987); Díptic per a piano (1994); Record (1995)
Solo (altres) Suite d’homenatges, guit. (1940-43); Sonata per a violí sol (1941); Dos moviments per a violoncel (1957); Dues invencions per a orgue (1963); Soliloqui, fl. (1972); Tres cants sense paraules, S. (1972); Dos monòlegs per a oboè o clarinet (1979/1988); Seqüència per a viola o violoncel (1982); Tres seqüències, fl. (1987); Tres rhumbs, cl. (1991); Ocells perduts, onze peces, cl. (1992); En record de Joan Miró, cl. (1992); El son de l’infant, cl. (1993); Dos rhumbs: matí i arbre, cl. (1994)
Obra Robert Gerhard y su obra, Ethos Música, 16, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Oviedo, Oviedo 1987; versió catalana: Publicacions de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, 35, Barcelona 1991; versió anglesa: The Anglo-Catalan Society, Occasional Publications, 11, Sheffield 2000; Robert Gerhard, Col·lecció “Gent Nostra”, 92, Labor, Barcelona 1992; Antologia de la música contemporània, Pòrtic, Barcelona 2001
Bibliografia Casanovas, J. i Llanas, A.: Joaquim Homs, Col·lecció “Compositors Catalans”, 6, Generalitat de Catalunya/Proa, Barcelona 1996 Complement bibliogràfic Homs i Fornesa, Pietat: Catálogo de obras de Joaquín Homs, Fundación Juan March, Madrid 1988 Taverna-Bech, Francesc: Joaquim Homs, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994 Casanovas, Josep; Llanas i Rich, Albert: Joaquim Homs, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Edicions Proa, Barcelona 1996 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard y su obra, Universidad de Oviedo, Especialidad de Musicología, Servicio de Publicaciones, Oviedo 1987 Homs i Oller, Joaquim; Crespí i Gonzàlez, Joana: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991 Guinjoan i Gispert, Joan; Homs i Oller, Joaquim: El compositor davant el moment actual. Discurs d’ingrés de l’Acadèmic Electe Il·lm. Sr. Joan Guinjoan i Gispert… Discurs de contestació de l’Acadèmic Numerari Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1991 Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard, Editorial Labor, Barcelona 1992 Homs i Oller, Joaquim; Soler i Sardà, Josep: Records i reflexions des del darrer tram de camí. Parlament de l’acadèmic electe Il·lm. Sr. Joaquim Homs i Oller… discurs de contestació de l’acadèmic numerari Il·lm. Sr. Josep Soler i Sardà, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1989 Homs i Oller, Joaquim; Maristany, Carles F.: Antologia de la música contemporània del: 1900 al 1959, Pòrtic, Barcelona 2001
LLUÍS TORRES|El grup de teatre del Clínic porta a la Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra “GROENLÀNDIA” Dotze amics es retroben a Queralbs després de 10 anys quan varen fer un trekking a Groenlàndia. Segons les expectatives que un pugui tenir, retrobar-se pot ser perillós…
La Sala Gran del Centre Cívic de Bellaterra acollirà aquest dissabte 18 de gener de 2025, a les 19:30 hores del vespre, l’obra de teatre GROENLÀNDIA, nascuda fruit del treball del grup de teatre del Clínic i de la mà del director de teatre, el bellaterrenc Roger Pallàs.
El grup de teatre, integrat per 12 professionals del Clínic, forma part del programa Cultura i Salut que desenvolupa diferents activitats adreçades a pacients i professionals en les diferents disciplines artístiques amb l’objectiu de millorar el benestar emocional de tots els usuaris de l’hospital.
LLUÍS TORRES|Jaume Queralt és un artista català, nascut a Tarragona l’any 1949, és conegut per les múltiples facetes com les de pintor, poeta, assagista i activista social. El recordem per la seva assistència al món de l’art del desaparegut Cercle Comtal, actual Fundació Vila Casas i el Restaurant La Taula de Barcelona, on va donar un bonic dibuix al carbó.
El pintor Jaume Queralt donant un dibuix seu al bellaterrenc Francesc Pérez i Torres
Professor de l’Escola de Belles Arts de Perpinyà i col·laborador en revistes i diaris amb articles, a més d’haver escrit nombrosos llibres d’art i poesia.
Als 23 anys es va formar com a pintor a l’Escola d’Art de Tarragona ia les obres hi ha una exploració del seu interior plasmada en quadres. Crida l’atenció les seves pintures centrades en les nines de porcellanes, fent del , un artista molt particular.
Artista precoç
Jaume Queralt va néixer a Tarragona el 1949. Amb tot just 5 anys va mostrar la seva atracció pel dibuix i la pintura. Mentre estudiava Batxillerat, els seus professors del Col·legi La Salle es van adonar del seu talent i van animar els seus pares a deixar anar la seva vocació. Així va començar la formació artística acadèmica, primer a l’Escola Taller d’Art i Disseny de Tarragona, per passar després per l’Escola Massana i el Cercle de Sant Lluc a Barcelona.
Acabada la seva formació el 1972, Queralt es va convertir en pintor professional, tasca que no ha abandonat i que amb gran èxit ha seguit actualment en actiu, investigant i evolucionant constantment la seva obra.
«Queralt no pot deixar de pintar, pinta cada dia com una manera d’expressar la seva ànima, no podria viure sense pintar, cada pinzellada és per a ell una necessitat primordial. Pensa que una obra d’art transcendeix més enllà de la vida de les persones i del mateix pintor i que a l’obra està integra l’esperit de l’artista al voltant d’una possible eternitat»
Exposicions nacionals i internacionals, així com reconeixements i premis, n’avalen la trajectòria de Jaume Queralt
Per això, les exposicions de Queralt sempre generen una gran expectació.
«L’exposició a la Galeria d’Art de la Catedral Tarragona es pot catalogar d’extraordinària i espectacular, que va sorprendre els espectadors, que van veure obres molt clàssiques, personals i característiques, juntament amb altres d’un estil més recent i innovador; però, sempre, mostrant el seu gran domini dels colors, la geometria perspectiva i la llum», segons va declarar Enric Batalla, -director i comissari de l’exposició-, al Diari de Tarragona, el 8 de novembre de 2024.
BELLATERRA.CAT 