“El projecte consistiria en la reproducció del mosaic original mitjançant pintura plàstica per exteriors, amb una mida aproximada de quatre metres de llarg. Per garantir la seva durabilitat, primer es prepararà la superfície amb una escatada per millorar l’adherència de la pintura, seguit d’una base especial per formigó abans d’aplicar la pintura definitiva”.
1986: El trencadís de la façana del Club Bellaterra, idea original d’en Ramon Codinach, executat per Rosa Blanch 📷ARXIU BELLATERRA.CAT
El mosaic mural de l’antiga seu del Club Bellaterra, situat al carrer Luis de Ábalo, forma part de la història cultural i social de Bellaterra. Construït l’estiu de 1986 per iniciativa de l’artista Rosa Blanch i amb la participació activa de molts socis del Club Bellaterra, aquest mosaic es va convertir en un símbol de comunitat i col·laboració. Un soci del Club, Ramon Codinach, artista i dissenyador reconegut, va fer un projecte de mural que agradava molt. Tot i que la seva proposta original era pictòrica, les dificultats de conservació van portar a optar per la tècnica del mosaic amb trencadissa, una idea impulsada per Blanch.
No obstant això, després del tancament del Club Bellaterra el passat 31 de juliol, i les reformes platejades pel nou propietari de l’edifici, el mosaic ha de ser enderrocat i, després de consultar diversos experts per mirar de traslladar el mosaic original a un altre espai, els tècnics han conclòs que el material està massa deteriorat i que el trasllat resulta inviable.
Davant d’aquesta realitat, s’ha optat per una solució alternativa que mantingui viva la memòria d’aquest mosaic: la creació d’una adaptació artística. Aquesta nova obra seria realitzada pels alumnes del taller de pintura de Bellaterra, sota la direcció del professor Adolf Priante i Vidal.
El projecte consistiria en la reproducció del mosaic original mitjançant pintura plàstica per exteriors, amb una mida aproximada de quatre metres de llarg. Per garantir la seva durabilitat, primer es prepararà la superfície amb una escatada per millorar l’adherència de la pintura, seguit d’una base especial per formigó abans d’aplicar la pintura definitiva.
Encara no s’ha determinat en quina paret de l’edifici del Centre Cívic de la Plaça Maragall es col·locaria aquest mural, però el projecte està previst que comenci el curs vinent, 2025-2026. Amb aquesta iniciativa, l’EMD vol assegurar que el llegat del Club Bellaterra i el seu mosaic perdurin en la memòria col·lectiva de Bellaterra, convertint aquest nou mural en un homenatge a la història i a l’esperit de col·laboració que el va fer possible.
Sabíeu que al Poblenou ja es parlava esperanto fa més de 100 anys? El dijous 10 d’abril a les 18.30 h, us convidem a conèixer la història del Grup Esperantista Nova Sento, creat al barri l’any 1914, i que durant dècades va promoure aquesta llengua internacionalista nascuda el 1887 de la mà del doctor polonès Zamenhof.
1932.- Un grup d’esperantistes de Nova Sento davant del seu local social del carrer Llacuna, 1 📷 Fons Carme Piqué i Bofarull)
Entre els anys 1914 i 1938, el grup va tenir seu en diversos espais del barri (Cooperativa Flor de Maig, Llacuna, Badajoz, Ramon Turró…), oferint cursets gratuïts nocturns, excursions, biblioteca i correspondència internacional. La majoria dels seus membres eren veïns del Poblenou, de classe obrera o menestral, compromesos amb un projecte de fraternitat entre pobles.
Per aprofundir en aquesta història, comptarem amb el Sr. Jordi Fossas, president de l’Arxiu Històric del Poblenou, que farà un repàs de la presència de l’esperanto al barri, i amb el Sr. Alfons Tur, president de l’Associació Catalana d’Esperanto, que ens parlarà de l’origen, l’evolució i la vigència actual d’aquesta llengua pensada per unir cultures.
Data: Dijous 10 d’abril Hora: 18.30 h Lloc: Torre de les Aigües del Besòs (Plaça Ramon Calsina) Una cita imprescindible per a qui vulgui conèixer una part singular i compromesa de la nostra memòria col·lectiva. Us hi esperem!
El 1914 un grup de joves del barri de Poblenou va crear el Grup Esperantista Nova Sento (Nova Sensació) amb l’objectiu de fomentar i difondre l’ús de l’esperanto com a llengua universal auxiliar i comuna a tota la humanitat. La seva primera seu estigué emplaçada al Casal Catalanista del carrer de Venero i dos anys després s’instal·laren a la Cooperativa L’Antiga Independent al número 151 del carrer Enna (avui Ramon Turró).[1] Amb l’arribada dels anys 1920’s el grup passà anomenar-se oficialment Societat Esperantista Nova Sento i a l’estiu de 1924 es mudaren a la seu de la Cooperativa La Flor de Maig del carrer Wad-Ras (avui Doctor Trueta). S’hi impartien cursets diaris i totalment gratuïts en horari nocturn i s’organitzaven nombroses excursions i sortides. També es facilitaven contactes postals a tot el món per poder mantenir-hi correspondència en esperanto. La societat va arribar a aplegar en una biblioteca un gran nombre d’obres i llibres en l’idioma universal. Editaven un butlletí mensual anomenat Monata Bulteno. Nova Sento va continuar la seva història itinerant pel Poblenou. Al setembre de 1930 es van traslladar al carrer Independència 79 on hi havia la seu del Centre Democràtic Radical i posteriorment als locals d’Esquerra Republicana del carrer Llull 201. El 17 de desembre de 1932 amb la Segona República ja proclamada, Nova Sento es va mudar als baixos del número 1 del carrer Llacuna on va poder finalment obrir el seu propi local social, que va funcionar fins que a finals de 1938 quan amb la perspectiva de l’acabament de la Guerra i l’ocupació imminent de Barcelona van dissoldre la societat
[1].- Gili, Joan. Revista Poblenou núm. 1. Desembre 1924
LLUIS TORRES| Compartim la biografia d’Agustí Segarra i Plans, filòsof i escriptor, que va participar com a autor i intèrpret en els moviments de la Nova Cançó i del teatre independent. Ha exercit la docència com a professor universitari i ha treballat en entitats de caire editorial, cultural i polític. Ha publicat obres en el camp de l?assaig, la filosofia política i la història del pensament. És autor de les novel·les Refugi entre boires (l989), La Vall dels Forcats (l992) i El bosc subterrani (1998), totes publicades a Columna.
Biografia d’Agustí Segarra i Plans
Agustí Segarra i Plans neix a Barcelona un onze de setembre, del 1945, al barri de Sant Gervasi. La seva mare —lectora empedreïda de les «Pàgines viscudes» de Folch i Torres— li dona a conèixer aquest autor i el seu pare li dona a llegir El Poema de Nadal de Sagarra. Amb aquests dos autors accedeix a tota la literatura catalana, i amb Verne, Scott, Defoe i Rice Burroughs a tota l’altra. Tot i això, als catorze anys, acabat el batxillerat, decideix deixar els estudis i es posa a treballar, això sí pactant que seguirà estudis nocturns d’enginyeria tècnica industrial a l’Escola Industrial de Barcelona. Però també abandona finalment aquests estudis per a llençar-se al món, primer de la Cançó, com a integrant del grup Xirois —amb el qual comparteix cartell amb alguns dels noms més remarcables de la Nova Cançó: Raimon, Serrat, M. del Mar Bonet, Guillem d’Efak, etc.—, amb actuacions a la ràdio i la televisió; i després del teatre independent, com a autor —Prolongacions, La Poesía es un Arma cargada de Futuro— director i intèrpret amb els grups Integral, Bambalinas, La Matraca i Cátaro, juntament amb el qual obtenen el primer premi del VIII Premio Nacional de Teatro de Sitges el 1974.
Un cop acabat el període de servei militar es dedica a viatjar per Europa durant un temps. Tot seguit acaba el batxillerat superior i comença la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, llicenciant-se en Filosofia. El 1976 guanya el Premi Jaume Carner i Romeu de l’Institut d’Estudis Catalans amb el projecte d’investigació Aportació catalana a l’anarquisme internacional, realitzant estades d’investigació i recerca a l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d’Amsterdam entre d’altres. Es dedica professionalment a la docència de la filosofia tant a l’ensenyament privat com en el públic accedint com a professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona on dona classes, cursa el doctorat i redacta la seva tesi doctoral, El pensament anarquista a Catalunya: les teories àcrates, els substrats filosòfics i el seu discurs des de La Federación fins a Solidaridad Obrera, que finalment per circumstàncies polítiques no arribarà a llegir, i que resta dipositada a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest treball és una obra de referència i de consulta obligada pels especialistes en la matèria. Durant aquesta etapa publica obres d’investigació en història del pensament: Federico Urales y Ricardo Mella, teóricos del anarquismo español, «Joan Montseny i l’arrelament de l’anarquisme a Catalunya» —dins El pensament polític català, a cura d’Albert Balcells—, escriu articles a revistes especialitzades com ara el número 44-45 de Convivium i imparteix seminaris a l’ICESB, Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, sobre història del pensament polític català.
Llibres d’Agustí Segarra i Plans publicats a Columna 📷 CEDIDES
El 1987 marca l’inici d’una nova etapa en la qual es dona a conèixer com a narrador i queda finalista del Premi Documenta d’aquell any amb Refugi entre boires, a la que seguiran La Vall dels Forcats, el Bosc subterrani, La ciutat en flames —VI Premi Joaquim Amat-Piniella 2005—, Rendició a la neu i el recull Històries del cabàs de la Mercè Cabús. Paral·lelament, el 1982 emprèn una intensa activitat en el món de les empreses d’àmbit cultural: crea amb d’altres socis la distribuïdora de llibres i música Xarxa Cultural, que concedeix el Premi Xarxa d’Assaig, i participa en els consells editorials del setmanari d’humor El Drall, dirigit per Ramon Barnils, i de l’editorial La Guingueta. Al mateix temps participa en el moviment cívic politicosocial: forma part de la comissió organitzadora del Fòrum Cívic per Catalunya (Plataforma d’Acció Democràtica, 1999) que donarà pas al Congrés per la Sobirania dels Països Catalans, celebrat a l’Ateneu Barcelonès el març del 2005 amb ponències d’arreu de l’àrea lingüística. És un dels signants del manifest «Crida al Poble Català» que el 2006 dona lloc a la refundació del Partit Republicà Català. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i forma part de la seva Junta Directiva com a tresorer (2009-2012), i el 2011 participa en la Conferència Nacional que aprovaria la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, esdevenint coordinador del districte de Gràcia (Barcelona) 2012-2016.
Actualment Agustí Segarra forma part de l’equip de treball de la plataforma «El cas dels catalans» i combina la seva activitat literària amb col·laboracions en el món del teatre i del cinema com a guionista i intèrpret.
Constantin Brâncuși va crear la primera versió de l’escultura “El petó” l’any 1907, i l’obra es troba al Museu d’Art de Craiova
Bellaterra, 19 de març de 2025
Escultura El Petó de Constantin Brancusi a la tomba de Tania Rachevskaya (1910) del cementiri parisenc de Montparnase 📷 Ministeri de Cultura de França
LLUIS TORRES|Compartim la descripció històrica del Ministeri de Cultura de França sobre la tomba de Tania Rachevskaya, al cementiri de Montparnasse, Île-de-France ; Paris (75) ; Paris 14e Arrondissement ; 3 boulevard Edgar-Quinet, monument que comprèn una base, amb el seu epitafi, així com una estàtua de Constantin Brancusi anomenada: El Petó.
La signatura de l’escultor Brancusi està enganxada a la part inferior de la base, i està datat l’any 1909, (tercer d’una sèrie produïda per Brancusi entre 1907 i 1940)
L’any 1910, Tania Rachevskaïa, una estudiant russa, es va suïcidar per amor al doctor Marbais, amic i compatriota de Brancusi. En honor seu, el doctor va encarregar a l’escultor la creació d’un monument funerari a la tomba de la jove, i va ser escollit El petó. La seva instal·lació es remunta a finals de 1910 o principis de 1911.
Reproducció oficial de l’escultura El Petó de Constantin Brancusi D’APRÉS BRANCUSI ADAGP A Crespelle Editions, (París 1995)
“Le Baiser” del cementiri de Monparnasse de París, és una escultura funerària de l’artista romano-francès Constantin Brâncuși, va ser declarat monument històric l’any 2010 per no poguer ser venuda, una decisió del Consell d’Estat de Franca.
Va ser el final d’anys de batalles legals, i la decisió emesa el dia 2 de juliol de 2021, el Consell d’Estat francès va decidir que l’escultura “El petó (Le Baiser), obra creada per Constantin Brâncuși, col·locada sobre la tomba de Tatiana Rachewskaia al cementiri de Montparnasse a París, no es traslladaria del seu lloc d’origen.
S’evità que els hereus de la jove russa retiressin l’estàtua i la venguessin, l’estat francès va incloure el conjunt funerari a la categoria de monuments històrics l’any 2010. Aquesta decisió, impugnada per la família, va ser confirmada pel Consell d’Estat. En un comunicat, aquest últim explica que “l’escultura es va comprar amb l’únic propòsit de quedar segellada a la tomba de la jove, constituint així un monument funerari indivisible”. Que autoritza l’estat francès a decidir el seu destí.
Constantin Brâncuși va crear la primera versió de “El petó” l’any 1907 i es troba al Museu d’Art de Craiova
El Petó (1907) de Constantin Brancusi al Museu d’Art de Craiova
L’obra original de la sèrie (la que va servir de model per a la següent) s’anomena “La sculpture de Craiova”. La segona versió amb potes és la del cementiri de Montparnasse. Aquesta és l’estela i el pedestal del monument a la jove russa Tatiana Rachewskaia que es va suïcidar l’any 1910. La seva família li va encarregar una estela funerària a Constantin Brâncuși, que aleshores era desconegut, però deixeble de Rodin. L’artista va rebre 200 francs francesos.
Acostats per comerciants d’art, els hereus del difunt van reclamar el 2005 els seus drets a la concessió perpètua i van fer les gestions per exportar-la. L’estat s’hi va oposar elevant l’obra al rang de tresor nacional, després va catalogar el conjunt funerari en la categoria de monuments històrics.
“El Consell d’Estat considera que un monument funerari erigit sobre un sepulcre que serveix de fonamentació, construït per un altre que no fos propietari del terreny, s’ha de veure en el seu conjunt, amb tots els elements que s’hi van incorporar i que integren l’edifici, com a construcció, en el sentit i per a l’aplicació de l’article 518 del Codi civil”.
En aquest cas, el Consell d’Estat va afirmar que l’estàtua va ser adquirida expressament per a la tomba de la jove, ja que està fixada a una estela funerària dissenyada expressament per a aquesta, feta amb la mateixa pedra que l’escultura i col·locada sobre la tomba, i que Le Baiser i la seva estela formen, així, juntament amb la tomba, un conjunt indivisible que constitueix un monument funerari.
Aquesta jornada és fruit de l’acord de col·laboració entre el Gremi de Fabricants de Sabadell i els Castellers de Sabadell (Saballuts), amb l’objectiu de difondre la cultura i impulsar activitats en benefici del conjunt de la ciutat.
Castellers de Sabadell (Saballuts) durant la VII Diada del Tèxtil Castellera 2025
LLUIS TORRES| Un any més, Bellaterra.Cat es desplaça a Sabadell per gaudir en família la tradició i la cultura popular que es donen la mà en la VII Diada Tèxtil Castellera, que s’ha celebrat aquest matí de diumenge dia 16 de març de 12:00h a 14:00h davant de l’edifici del Gremi de Fabricants de Sabadell”.
Minyons de Terrassa a la VII Diada Tèxtil Castellera de Sabadell
Aquesta jornada és fruit de l’acord de col·laboració entre el Gremi de Fabricants de Sabadell i els Castellers de Sabadell (Saballuts), amb l’objectiu de difondre la cultura i impulsar activitats en benefici del conjunt de la ciutat.
Enguany, han participat tres colles de referència:
Castellers de Sabadell (Saballuts) Minyons de Terrassa Castellers de Sant Cugat (Gausacs)
Aquest esdeveniment posa en valor la història industrial i cultural de Sabadell i la seva capacitat per unir tradició i modernitat. A més de la Diada, la col·laboració entre el Gremi de Fabricants i els Saballuts ha donat lloc a altres iniciatives destacades, com l’exposició del Castelloscopi i el treball conjunt en el disseny i confecció de les camises i domassos dels castellers.
LLUÍS TORRES|L’any 1994, els bellaterrencs Angi i Francesc varen incorporar el gerro premiat Cloe, del dissenyador català Josep Puig i Cabeza al seu restaurant La Taula de Barcelona
El dissenyador Josep Puig Cabeza i el seu gerro de flors premiat Cleo
Josep Puig Cabeza va néixer a Terrassa, Barcelona, 1959. Va estudiar Disseny Industrial a ELISAVA (Escola Universitària de Barcelona Disseny i Enginyeria) i es va llicenciar l’any 1980. Técnic Superior en Arts Plásticas y Disseny, 1982. Posteriorment es va llicenciar a la Universitat de Southampton (Regne Unit) on es va graduar amb honors com a Llicenciatura en Arts. És membre de l’Associació de Disseny Industrial de Promoció de les Arts i el Disseny ADI-FAD i ha format part de la Junta de l’Associació en diverses ocasions. Ha impartit cursos i tallers en nombrosos fòrums de disseny i actualment és professor a ELISAVA, on dirigeix el Màster en Disseny i Desenvolupament de Producte des del 2006. Bachelor of Arts in Design (University of Southampton), 2010. Máster Universitari en Disseny i Comunicació (UPF), 2017. Professor de Projectes en Elisava des de 1982. Fundador del grup de disseny experimental TRANSATLÀNTIC (1984-1989). Soci de Novell/Puig Design (1992-2009). Dirige Puig[i]Cabeza Design (2010).
El gerro de flors Cleo, del dissenyador Josep Puig, a La Taula de Barcelona 📷 GREMI RESTAURACIÓ DE BARCELONA
Josep Puig és un dissenyador inquiet i brillant la creativitat del qual s’ha desenvolupat en molts àmbits. Entre altres iniciatives, és membre fundador del grup de disseny experimental “Transatlàntic” amb Ramón Benedito i Lluís Morillas. Durant la seva trajectòria professional ha rebut nombrosos premis i distincions d’organitzacions espanyoles i internacionals. Juntament amb el dissenyador Josep Novell va fundar l’any 1992 l’estudi “Novell / Puig Design”, orientat al disseny i desenvolupament de productes. L’any 2010 va crear el seu propi estudi “Puig [i] Cabeza Design”.
Gerro de flors Cleo de Josep Puig 📷 BELLATERRA.CAT
Josep M. Solà i Llinàs del Torrent (Barcelona, 1919 – Sant Cugat del Vallès, 2009) 📷 CEDIDA
LLUIS TORRRES|Els poemes reunits en el llibre de poemes L’AGULLA DEL DESIG, del català Josep Maria Solà Llinàs del Torrent donen forma al trajecte creatiu de l’autor, una obra poètica realitzada al llarg de la seva vida. Reflecteixen el seu paisatge interior així com la bellesa de les coses i les vides que l’envolten. Com les puntades d’un brodat configuren els contorns del seu món particular i revelen amb transparència el seu gust per l’observació minuciosa de la natura, els seus interrogants vitals, les seves passions, la recerca constant de paraules que tradueixin el seu desig de donar-se a conèixer i d’entendre millor el seu propi ser. Van anar sorgint al pas del temps i són ara un testimoni durador de la seva mirada i de la constància del seu impuls creatiu.
JOSEP M. SOLÀ I LLINÀS DEL TORRENT
En paral·lel a la seva vida professional -anestesista i visitador mèdic-i familiar-pare de set fills i tres filles, es va dedicar de forma amateur a la pintura i a la literatura, així com a altres tasques participatives en l’àmbit associatiu de Sant Cugat del Vallès. Amb la seva esposa, Anna Arguimbau i Terol, va ser un dels fundadors de la Llar d’Avis de la Parròquia d’aquesta ciutat, on va organitzar diverses activitats culturals, entre les quals els Jocs Florals de la Gent Gran. És autor d’un poemari, creat entre el 1938 i el 1997, i d’un conjunt d’articles publicats al mitjà de comunicació local TOT Sant Cugat.
Detall d’un jardí de Bellaterra
EL NOSTRE JARDÍ
El jardí de casa nostra és un jardí singular l’hem anat plantant nosaltres i amb il·lusió l’hem cuidat.
Al matí hi canta l’alosa i a la fosca el rossinyol, de dia les caderneres i a mitjanit el mussol.
A menjar-se les engrunes hi van estols de pardals quan s’hi espolsen les tovalles en acabar de dinar.
Hi van també algunes merles i garses a picolar els raïms madurs que pengen per dessota l’emparrat.
Hi ha un estany petit on viuen quatre peixos de colors i al voltant caçant insectes sargantanes i dragons.
Tenim un roser soraia i roses piti-minívermelletes i rosades i grogues, per escollir.
I un roser de flors vermelles que dona roses tot l’any, hortènsies i una gardènia que floreix de tant en tant.
Hi viu menta i farigola, sajolida i romaní, una Maria-Lluïsa i una sàlvia i un malví.
I a més a més, mai hi manquen tarongina i poliol, totes, plantes remeieres per poder fer infusions.
Hi tením plantat espígol, una ruda i un llorer plantat en una torreta perquè encara és petitet.
Hi ha una perera petita i una parra i un til-ler que a l’estiu dona bona ombra. quan el sol és més sever.
També hi floreix una fúcsia gerani i un gessamí que escampa la seva aroma per tot l’entorn del jardí.
Hi ha clavells i margarides, azalees i un sens fi d’altres floretes i plantes que hi hem anat acollint.
Trasplantats de la muntanya s’hi troben ben arrelats un marfull i quatre boixos i un matoll de galceran.
A l’ombra hi viuen falgueres maduixeres i violers i fins i tot s’hi fa molsa i s’hi troba algun bolet.
Pel que dic, podria creure’s que el nostre jardí és molt gran; és recollit, voltat d’heures i petit com un didal.
És un raconet molt nostre on s’aplega tot un món curull de records i vida, i encara hi cabem tots dos.
Hi cuidem una marquesa que sense parar té fills, dona aristocràcia a dojo per regalar als amics.
i un alvocat que hi va néixer d’una polpa que hi va plantar la mestressa, que l’admira com si l’hagués engendrat.
Impulsora del projecte The Barcelonian és la directora artística i il·lustradora, Luisa Vera. El dissenyador, Stefano Puddu i el pròleg de Judit Carrera, directora del CCCB
Portada de Miguel Gallardo
L’Ajuntament de Barcelona i la Factoría Cultural Martinez publiquen The Barcelonian, títol que narra la ciutat de Barcelona a partir de les portades dissenyades per diferents il·lustradors d’una revista imaginària que ret homenatge a la capçalera The New Yorker.
The Barcelonian és un projecte artístic que va néixer durant el confinament, sota el guiatge de la il·lustradora Luisa Vera, a través de les xarxes socials i al qual es van sumar els il·lustradors més importants de la ciutat.
El llibre és, a més, un reflex de la comunitat artística que convida a llegir-ne les imatges com un diari de la ciutat.
L’any 2021 és va presentar el llibre a l’Auditori Teresa Pàmies del Centre Civic Urgell (carrer del Comte d’Urgell, 145). Varen participar Águeda Bañón, directora de Comunicació de l’Ajuntament de Barcelona; Perico Pastor, artista i un dels il·lustradors del llibre; Luisa Vera, fundadora de The Barcelonian, i Inés García-Albi, directora de la Factoría Cultural Martínez i coeditora de The Barcelonian.
Portada de Perico Pastor
THE BARCELONIAN
Va arribar a les llibreries el primer volum de The Barcelonian, titol coeditat per l’Ajuntament de Barcelona i la Factoría Cultural Martínez. Es tracta d’un projecte artístic que va posar en marxa Luisa Vera (Alacant, 1962), que va visualitzar el que podria ser la capçalera The New Yorker, però en el marc de la ciutat de Barcelona, i va convidar altres artistes de la ciutat a participar en el projecte imaginant diferents portades que il·lustressin la ciutat. És a partir del mes de juny del 2020 que la portada d’aquella revista fictícia arribava setmanalment a les xarxes socials.
L’objectiu de The Barcelonian és explicar la ciutat a partir dels diferents ulls que formen la comunitat d’artistes que viuen i veuen Barcelona, posicionada com una de les grans capitals del disseny i de l’art d’àmbit internacional.
L’any 2021 arriba el web, on un desplegament de talent creatiu s’exhibeix com a aparador de la comunitat artística de barcelonina. El projecte va creixent i prenent forma, de manera que el maig del 2022 es duu a terme la primera exposició, al centre comercial L’llla Diagonal, i el setembre del 2022 les primeres 102 portades són exposades al Centre Cívic Urgell, on un recorregut per les imatges convida a passejar pels carrers de Barcelona d’una manera diferent i peculiar.
Portada de Martin Elfman
Aquestes 102 il·lustracions que representen les primeres portades són les que donen forma al llibre The Barcelonian, títol que, a més de retre homenatge a la reconeguda publicació The New Yorker, també homenatja l’enyorat Miguel Gallardo, la il·lustració del qual s’ha triat com a coberta del llibre.
Els artistes que apareixen en aquest primer volum han il·lustrat el que va representar la ciutat del confinament, una ciutat tancada, desolada, la ciutat del silenci, però, a més, també hi han representat les entranyes de la ciutat, com l’interior de les cases, els estats d’ànim, l’exercici i la capacitat d’adaptació que la societat va haver de desenvolupar per habituar-se a la nova situació.
THE BARCELONIAN
Ara bé, de mica en mica la ciutat es va obrint i arriba el color, un dels denominadors comuns de tot un desplegament de llenguatges, una ciutat impregnada de colors, amb una arquitectura que s’obre camí per mèrits propis. Però no hi falta ni la crítica ni la denúncia ni, per descomptat, el sentit de l’humor.
Portada de José Luis Merino.
Més de cent cinquanta artistes han participat en aquest projecte, que continua viu, com la ciutat, i que plasma la diversitat, la multiculturalitat, la creativitat i el talent que configura el nostre patrimoni intel·lectual. Hi ha tantes mirades sobre la ciutat com artistes que hi participen i que s’observen els racons, els habitants, els barris, els carrers i els interiors, és a dir, escenes de la vida quotidiana.
L’equip que compon The Barcelonian fa un esforç perquè aquest projecte sigui integrador, de manera que artistes reconeguts convisquin amb autors novells. També hi tenen espai totes les escoles i els diferents vessants de la il·lustració i, per descomptat, és un projecte paritari, que és l’única manera de reflectir la ciutat real, formant una comunitat.
THE BARCELONIAN
Portada de Patossa
The Barcelonian és un projecte viu, que continua traient el cap cada setmana, que continua narrant la ciutat, retratant-la, dibuixant-la, en el nostre peculiar homenatge a ella i a l’art.
THE BARCELONIAN
Portada de Luisa Vera
Luisa Vera, impulsora del projecte i directora artística, és il·lustradora i observadora d’històries des que té enteniment. Gaudeix de l’art (no tot), del ball (quasi tot) i de riure a gust (sobretot). El 1985 va fugir a Nova York per buscar-hi no sap què. El fet és que la seva carrera professional s’ha desenvolupat entre aquesta dutat i Barcelona, on viu. Amb les seves eines de treball (llapis, paper, un Mac i molt d’humor), intenta plasmar els aspectes més amables i irònics i menys aspres de la vida.
La Factoría Cultural Martínez és un laboratori d’idees amb projectes culturals propis en què col·laboren artistes, escriptors, professors, músics i professionals de diferents àmbits. És la coordinadora del projecte artístic The Barcelonian.
Perico Pastor (Pere Pastor i Bodmer), La Seu d’Urgell, Alt Urgell, 29 de gener de 1953, és pintor i dibuixant.
Perico Pastor davant de la seva obra Dos pastors per a Sant Just 📷 CEDIDA
PERICO PASTOR|Estudià a Barcelona. L’any 1976 s’establí a Nova York. Resideix alternativament als EUA i a Barcelona. En aquesta darrera ciutat feu la primera exposició individual el 1985. Ha publicat il·lustracions a The New York Times, Vogue, Village Voice, Harper’s, El País, etc. A banda de Barcelona i Nova York ha exposat a Cadaqués, Lleida, Madrid, Granada, París, Hong Kong, Sevilla, Tòquio, etc. Els seus dibuixos i pintures, de traç àgil i dinàmic, i paleta càlida i brillant, transmet una lluminositat mediterrània i una visió hedonista de la vida. La seva obra ofereix una visió vitalista de la vida quotidiana. Des del 1989 es dedicà més plenament a la pintura, especialment a l’aquarel·la, aprofundint en el seu estil colorista i espontani tractant temes quotidians. El 1990 realitzà una exposició individual al Marimura Art Museum de Tòquio, i participà en l’exposició “Catalonia‘90” a Nova York. El 2007 il·lustrà la versió interconfessional de La Bíblia.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l’Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l’Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible,
Dibuix de Perico Pastor per la portada de la carta del Restaurant de l’Hotel Sarrià (actual Melià Barcelona)
Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l’aquarel·la
LLUIS TORRES|De gener a març és temps de mimoses a Bellaterra, un arbre perenne de creixement ràpid que pot arribar als 12 metres d’alçada. Presenta una escorça grisenca o blanca, molt ramificat, i s’utilitza sovint en jardineria com a planta ornamental. Últimament, pel seu bonic i espectacular color groguenc i olor, també es venen a moltes floristeries de Catalunya.
Mimosa a Bellaterra
LA MIMOSA (Joan Maragall, 8-11-1909)
Avui la mimosa altiva se m´ha posat al davant tota plena d´arracades i pènjolls i fils daurats, S´ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima d´un sol tany!… Ara fins m´ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa ençà i enllà… Dèu te guard galant minyona!… Mil perdons…que Dèu te guard!
BELLATERRA.CAT 