El projecte de les Lectures a la Fresca “penja d’un fil”
PITARRADES
DIJOUS, 10 DE JULIOL A LES 10 DE LA NIT.
JARDINS DELS CASTANYERS, DARRERE EL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLES
IGNASI RODA✍️Enguany, i induït pel 130 aniversari de la mort de Frederic Soler (Serafí Pitarra), he recuperat un treball dramatic que, de manara col.lectiva, vàrem escriure l’any 1974 el Grup A-71 (Joan M Gual, Núria Duran, Enric Cervera, Ignasi Roda) i que titularem PITARRADES.
Aleshores la censura va prohibir la seva estrena i no va ser fins el 1977 que es va presentar a La Cova del Drac, però jo ja no formava part del grup.
Es pot dir que, amb la nova revisió del text i l’estrena en format lectura, tanco aquella porta que va quedar entre oberta l’any 1974, alhora que constato la ingent feinada que varem fer per blasmar damunt l’escenari l’època de Pitarra (S XIX) i retalls de les seves gatades, així com la vigència d’aquell exercici compilatori d’un segle transcendental per la revifalla de la nostra identitat catalana.
Ignasi Roda i Fàbregas
El projecte de les Lectures a la Fresca “penja d’un fil”
Les Lectures a la Fresca han presentat la seva 21a edició en una roda de premsa on s’ha posat en dubte la seva continuïtat si l’Ajuntament no augmenta la subvenció que destina a aquest projecte cultural impulsat pels Amics de Pedra i Sang.
Segons, Dolors Vilarasau, directora artística de les Lectures a la Fresca, el principal problema per la continuïtat del projecte és el pressupost. Tot i que l’Ajuntament afirma que s’ha incrementat en 2.000 euros per aquesta edició, segons l’organització només els permetrà dur a terme dues de les tres obres programades: “No es poden fer tres lectures amb aquest pressupost”.
Dolors Vilarasau, directora artística: “Queda penjada d’un fil no només aquesta tercera lectura, sinó el projecte de les Lectures a la fresca”.
Núria Escamilla Regidora de cultura: “El pressupost que teníem programat no s’ajusta al seu projecte”.
Més enllà dels problemes de finançament, durant la roda de premsa es van presentar els tres muntatges programats pels dies 10 i 17 de juliol i 18 de setembre. El primer d’ells, dijous 10 de juliol a les 22 h als Jardins del Monestir, porta per títol “Pitarrades” i commemora els 130 anys de la mort de Serafí Pitarra.
El segon muntatge, programat la nit del 17 de juliol a la plaça de Barcelona, neix a proposta del departament de Memòria històrica amb motiu dels 50 anys de la mort del dictador Franco. Es tracta d’una versió amb nenes com a protagonistes de “El florido pensil”.
La tercera lectura, que és molt probable que no es pugui realitzar, s’havia programat el 18 de setembre als Jardins del Vallès i era un musical de “La revolta dels animats” basat en el relat de George Orwell.
Durant l’acte també es va presentar el vano d’aquesta edició, obra de l’artista Xavier Figueras.
Les dues Lectures a la fresca d’aquest any confirmades es duran a terme els dijous 10 i 17 de juliol a les 22 h de la nit amb entrada lliure.
L’article d’en Ramon Botey em ve que ni pintat perquè enguany he recuperat una dramatúrgia que vaig fer junt amb els companys del grup de teatre A-71 per allà el 1974 on es parla de tota aquella època i destacant la importància de Frederic Soler (Serafí Pitarra) en aquell moviment de Renaixença. D’aquí que l’espectacle que presentarem el dia 10 de juliol en format lectura dramatitzada i dins el cicle Lectures a la Fresca de Sant Cugat del Vallès dugui el nom de “Pitarrades”. IGNASI RODA FÀBREGAS
Ignasi Roda Fàbregas, cronista de Bellaterra
GOIG A L’ARTICLE D’EN RAMON BOTEY PUBLICAT EL 16 DE MAIG
✍️ Amb una hàbil pinzellada i l’alegria a la primavera, en Ramon fa un repàs d’allò que mai no hauríem d’oblidar: les nostres arrels.
L’intent d’anorrear la cultura catalana per part de Felip V, predecessor, no ho oblidem, de l’actual Felip VI, no va tenir èxit. És ben cert que les conseqüències d’aquell nafand 1714 van ser dures i es pot dir que la societat catalana va restar mig adormida més de 100 anys.
Cal cercar amb contagotes les accions en vers la cultura catalana i el catalanisme durant aquells anys, però a mitjans del S XVIII, el moviment de La Renaixença va despertar aquella societat mig adormida.
Els estudiosos situen la seva arrencada a partir del 1833 i citen el poema “Oda al la pàtria” de Bonaventura Carles Aribau, així com la poesia i els articles de Joaquín Rubió i Ors i que signava com “Lo gayté del Llobregat”, publicats al Diari Barcelona, com a detonant o despertador de la consciència catalanista.
Deia en Rubió i Ors: “I no solament han oblidat tot això, sinó que fins alguns d’ells, ingrats vers llurs avis, ingrats vers llurs pàtria, s’avergonyeixen de que se’ls sorprengui parlant en català, com un criminal a qui se l’atrapa en l’acte. Més això s’acabarà, almenys ho promet així qui vos parla”.
L’article d’en Ramon Botey em ve que ni pintat perquè enguany he recuperat una dramatúrgia que vaig fer junt amb els companys del grup de teatre A-71 per allà el 1974 on es parla de tota aquella època i destacant la importància de Frederic Soler (Serafí Pitarra) en aquell moviment de Renaixença. D’aquí que l’espectacle que presentarem el dia 10 de juliol en format lectura dramatitzada i dins el cicle Lectures a la Fresca de Sant Cugat del Vallès dugui el nom de “Pitarrades”.
Tot un fris històric que va del 1412, any del compromís de Casp, fins la mort del dramaturg el 1895, i on es repassen els fets històrics singulars esquitxant-los amb alguns fragments de les “Gastades” o obres còmiques de Serafí Pitarra.
Podem pensar que la normalització d’una llengua ha de passar indefectiblement pels erudits i estudiosos d’aquesta, però és del tot necessari que la llengua és parli als carrers, a les cases, als teatres, etc., perquè els esforços de normalització puguin reeixir. Aquell teatre de Serafí Pitarra escrit, com ell deia, “Amb el català que ara es parla” va ser fonamental perque el català tingués presència en la quotidianitat del poble.
Nota: En Ramon parla que la primera Flor Natural atorgada en els recuperats Jocs Florals de Barcelona de 1859 fou Isabel de Villamarrin amb el poema “Clemència Isaura”. La poetessa era nascuda al Galícia.
“Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952”.
Placa equivocada del passatge, no carrer, Joaquim Buigas i Garriga de Bellaterra
NOTA BIOGRAFICA
Joaquim Buigas i Garriga va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1886. De molt jove es traslladà a Amèrica, on, ultra capacitar-se en l’organització agricola i ramadera, co-negué totes les sensacions de l’aventura a través de nom-brosos viatges i caceres. D’aquesta part accidentada de la seva vida nasqué l’escriptor; «La illustració Catalana», «La Veu de Catalunya i altres publicacions donaren àmplia acollida a les seves cròniques, a les quals seguiren narra-cions més d’estil literari però no menys viscudes quant als escenaris i als tipus de les més diverses latituds. De retorn a Catalunya, de més a més de desenrotllar una gran acti-vitat en les més diverses creacions entre les quals el famós «TBO», el periòdic amb el nom del qual es designen avui totes les altres publicacions similars-, publicà diver-sos volums de «Contes i narracions» i altres reculls -«Pas-sant l’estona», «Proses selvàtiques», «Croquis americans», <<<De tots colors», «Un grapat d’històries», «De la rambla a l’Argentina», «Quasi tota la veritat», etc., que acrediten la seva ploma com una de les més ben dotades en el camp de la narrativa catalana.
Amb motiu de la inauguració oficial del passatge que porta el seu nom a Bellaterra, s’edita la seva narració «El solei de can Domènec», que obtingué el Premi en Prosa als Jocs Florals de Bellaterra l’any 1952.
6 de juliol de 1980.
📷 Cedit per Xavier Viladevall
EL SOLEI DE CAN DOMÈNEC
Un grapat d’anys endarrera, aquest indret on avui hi veiem Bella-terra, no era gens conegut i poquíssima gent el petjava. Els pagesos del veïnat l’anomenaven el solei de can Domènec».
Atalaiat del Tibidabo o des de qualsevol altra serra circumveïna, no oferia pas cap tret especial per cridar l’atenció i es confonia amb el paisatge gris i fat de la monotonia vallesana, d’aquest vast semi-pla clapejat de boscos i conreus, solcat per xaragalls, torrents i rieretes. Mes, esguardat de Cerdanyola estant, que per la seva proximitat feia que els ulls sovint s’hi fixessin, adquiria un panoràmic relleu no mancat de certa atracció. Des del pla nivell es veia bon xic més alt, accidentat i atapeït de boscos, assolint un mig aspecte de muntanya llunyana i feréstega. Començava més enllà de les terres del castell i tenia com a únic senyal de vida humana la masia de can Domènec teulada a dues aigües, façana esblanqueïda, un paller, dos xiprers… al terme d’un torrent vorejat de pollancres i bo arredosada al peu d’una sèrie de turonets que anant-se sobremuntant entre valls i barrancades arribaven a la serralada que, tallant l’horitzó, partia les hisendes de can Fatjó i can Camps.
Per tots els indrets, enllà d’enllà no s’hi clissava cap habitacle i la meitat de les vegades ni una ànima vivent. Era una extensa clapa de boscúria creuada per desdibuixats corriols, esfondra-des carreteres de gavella i per un camí -llevem-nos el capell sagramental. Hi planava la més completa solitud; però, en canvi, s’hi explaiava a pleret la vida selvatica com en cap altre lloc dels encontorns. La flora i la fauna del nostre clima hi arrelava i hi vivia com en terreny privilegiat. Per les carenes, les plantes més odorants farigola, romaní, espígol… a mig aire; per entre els pins, alzines i roures, els arços, els ginebres (els nostres bells conífers), els arboços… Per les obagues, la coscollina, el matafull, el galzeran, les falgueres i ufanoses eures i vidalbes -les nostres lianes arrapades als troncs seculars… Allí s’hi encauava el teixó que de nit davallava als conreus baixos, per ses timbes s’esmunyia la gineta, al fons de l’espessedat hi miolava el gat mesquer, l’esquirol saltava de pi a pi. A hora tardana, entre les dues clarors dels crepuscle, la guilla amunt i avall glapia els conills… Arreu xiscles, cantarelles i brogit d’ocells. La perdiu escotxejava pels turons, l’àguila volava baixa i de nit, quan les tenebres ho engolien tot, de fondalada a fondalada s’oïa ressonar l’acorador plany de la cabra boja…
A l’hivern hi havia prou redosos contra el llevant, la tramuntana i el gregal; de vegades el xaloc enviava alenades caldes i el sol hi enviava els seus raigs i de lluny es veia com hi queien de ple. i d’aquí venia el nom ben adquirit de solei…
Un bon dia els esbufecs i trepidació d’un tren que passà brunzent entre el solei i la masia profanaren la tranquillitat millenària del condormit indret. Més ençà el comboi s’hi aturà enfront d’una escaient estació a tall de torreta amb el seu jardinet i batejada amb el nom de Bella-Terra. Era tan polida i alegroia que convidava a baixar-hi. I aviat, com per art d’encís, per entre la pineda hi hagué una brollada de torretes amb les teulades rogenques, talment molsuts reigs ben assaonats. Hi acudiren estiuejants, excursionistes, caçadors, caragolaires… I vet aquí que l’aïllat oasi on la solitud hi planava i la vida selvatica s’hi expansionava a pleret, esdevingué una atractivola colònia forestal o, millor, di-guem-ne ciutat jardí (fa més bonic). Aleshores, les perdius cotxejaven de més lluny, els conills sols s’atrevien a deambular de nit, el teixó féu una grossa marrada per baixar al pla, la guineu manefla, bo i asseguda al cim d’un turó, contemplà astorada la insòlita transformació del seu feu, i l’àguila ex-sobirana del lloc planejà més amunt, quasi a frec de boires.
Avui, 31 de maig, a la Plaça de Sant Ramon de Cerdanyola del Vallès
Cartell Terra d’Art 2025
‘Terra d’Art’: una mostra per visibilitzar el talent artístic local de Cerdanyola
L’esdeveniment neix per donar veu a artistes emergents de la ciutat i fomentar la connexió i la comunitat creativa a través d’exposicions, actuacions, xerrades i activitats participatives.
Amb l’objectiu de posar en valor el talent artístic Cerdanyola, arriba Terra d’Art, una nova mostra artística que vol donar visibilitat a creadores i creadors locals i, alhora, crear comunitat entre artistes i públic. El projecte sorgeix de la constatació que hi ha molt talent ocult a la ciutat i que calen espais on els artistes puguin mostrar les seves obres, intercanviar experiències i establir vincles.
L’esdeveniment se celebrarà el dissabte 31 de maig, d’11 a 20 h, a la plaça de sant Ramon, i inclourà una zona. La jornada inclourà una zona de paradetes amb obres d’il·lustració, ceràmica, màgia, fotografia, tèxtil, merchandatge musical i més disciplines creatives. També hi haurà un escenari amb actuacions musicals, espectacles de màgia, xerrades inspiradores i altres sorpreses. L’objectiu és generar un ambient acollidor i festiu que propiciï les connexions i l’intercanvi entre artistes i visitants.
Per tal que ningú es quedi fora, Terra d’Art també habilitarà un espai expositiu on els artistes que no puguin assistir-hi presencialment podran deixar una mostra del seu treball i formar part de l’esdeveniment.
Terra d’Art és una crida a descobrir, compartir i connectar. Una oportunitat per conèixer el talent emergent de Cerdanyola i inspirar-se en una jornada plena de creativitat, art i bon rotllo.
“L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol* va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques.”
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990
MADRID SÍ PAGA ELS TRAÏDORS
CARLES CAMPS✍️El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833. És un monestir molt antic, fundat en el segle XII.
Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.
L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració.
Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació. Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller.
El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.
El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment. Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000. Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones.
Durant totes aquestes dècades, a l’Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.
Tres dels sarcòfags de les monges de Sixena exposats a Lleida 📷 ACN
Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a l’Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.
Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates. Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol.
Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires.
Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.
(*) Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 9 de juny de 1933 – 25 de desembre de 2015) fou una pintora catalana, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart.
Montserrat Gudiol i Corominas, filla de Josep Gudiol i Ricart, amb el bellaterrenc Francesc Pérez i Torres
“Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres”.
Maria Rosa Buïgas Suárez
MIQUEL CASELLAS✍️ Nascuda a Barcelona el 1925, Maria Rosa Buïgas Suárez, filla de Joaquim Buïgas i Garriga i de Emília Suárez i Torres, va venir a viure a Can Brillas d’Esplugues, arrel del seu matrimoni el 1948, amb Robert Brillas Juncosa. El 1972, la masia de Can Brillas, fou venuda a l’ajuntament i es converti en el Casal de Cultura Robert Brillas, que tothom coneixem.
Na Maria Rosa, provenia d’una familia burgesa i acomodada, d’arquitectes, enginyers i intel·lectuals, el seu besavi, Miquel Garriga i Roca, va ser l’arquitecte del Gran Teatre del Liceu, el seu avi Joaquim Buïgas i Monravă va ser l’arquitecte que, entre altres obres molt importants a l’Uruguai i l’Argentina, erigi el monument i urbanitza el passeig de Colom, a Barcelona. El seu oncle, Carles Buïgas i Sans, fou l’enginyer que dissenyà, les Fonts de Montjuic. El seu pare comprà el 1917, al que seria el seu sogre, Arturo Suárez Roca, la revista infantil TBO, del que en va ser director, editor i també guionista de la majoria de les seves historietes, com “La família Ulises” o “Los grandes inventos del TBO (Doctor Franz de Copenhagen)”, fins que va morir el 1963. Els guions sempre els va escriure en català, fins i tot, durant la dictadura franquista, i era el seu soci Emili Viña, qui les traduïa al castellà.
Can Brillas d’Esplugues de Llobregat
Maria Rosa Buïgas, portà a molts intel·lectuals espluguins i barcelonins a casa seva, on es feien moltes trobades, balls i actes culturals. Va escriure moltes poesies, novel·les i relats, que recolli i publicà en nou llibres.
L’any 1968, Dient coses (poesia). 1973, El Signe del Matí (poesia). 1976, Més lluny de l’estranger (narracions). 1979, De verdes i madures (narracions). 1982, El cementiri dels elefants (novel-la). 1984, L’aranya roja (narracions). 1991, Cel rogent (poesia). 1993, Belle èpoque, Diari de Lillianne (novel la) i l’any 2000, Rondalles (narracions curtes). L’ajuntament d’Esplugues també l’homenatja publicant algunes de les seves poesies a L’Espluga Íntima, Antologia d’Autors Locals de l’any 1973.
També l’any 1973, es va editar un disc LP, titulat “Cançons i Poemes de Maria Rosa Buïgas”, interpretat per la soprano Maria Dolors Marti acompanyada al piano per Josep M. Llorens, que va musicar la majoria del seus poemes. Els poemes que es canten són. La Puntaire, La Rosa Vermella, musicada pel mestre Pere Mañé, La Gran Albada, Violetes del bosc, Amor, El Geni, Sempre, Mirant al Cel, Campanetes Blaves, Mainumbi. La cara B del disc el conforma un oratori poètic, dividit en quatre apartats que porten els noms genèrics de: Pau, (cinc poemes), Inquietud, (set poemes), Amor, (cinc poemes), Humor (sis poemes).
A un altre disc LP de vinil, també de l’any 1973, de la companyia Hispavox, sèrie Estel, gravat per l’Orfeó Enric Morera, amb el títol de Concert de l’Ateneu, i té musicats dos poemes: Era un Pescador i La Rambla de les Flors.
Maria Rosa Buïgas va morir el 17 de novembre del 2016, a l’edat de 91 anys.
Us presentem alguns fragments de poemes de M. Rosa Buïgas:
Dient coses
Les hores mai no s’acaben, fan nits i fan dies, i com les ones, tornen i sempre varien
El signe del matí
Si podia aturar el pensament igual que s’agafa un cavall per la brida, tancaria els ulls a la nit i no tindria somnis de dia, pensaments que no puc aturar.
Dedicat a la casa on va viure (Can Brillas)
Avui et tinc més lluny, però et recordo tant I a la primavera, és quan et recordo més … A tu, oh casa vella, els ocells que hi habiten, i els florits rosers. …
La rosa vermella
La neu queia lentament no tenia pressa, però al jardí s’anava cobrint d’una capa espessa.
Enmig la blancor, com taca de sang, es veia una rosa vermella, que s’anava ofegant.
I va durar tants dies aquella rosa vermella, que quan es va morir, ja era primavera.
Jo la volia collir, i estava tan freda, que els pètals no va obrir, i romangué poncella.
“La reproducció del quadre de Picasso es pot veure al Pavelló de República que es va reconstruir durant els Jocs del 92 i que ara és el CRAI, un arxiu biblioteca de la UB”
Reproducció del ‘Guernica’ a Barcelona, al Pavelló de la República 📷 Jordi Play
JORDI SUBIRANA✍️El 26 d’abril del 1937, en plena Guerra Civil, l’aviació alemanya i italiana van bombardejar el municipi basc de Guernica. Hi van morir al voltant de 2.000 persones i la població va ser arrasada. Pocs mesos després, el juliol del 1937, es va inaugurar a l’Exposició Internacional de París el Pavelló de la República, un edifici molt modern per l’època, d’estil racionalista, obra dels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa. Amb un marcat caràcter antibel·licista, que volia ser un reflex de l’horror del conflicte bèl·lic, a l’interior del pavelló s’hi va exhibir per primer cop el Guernica de Pablo Picasso, així com El segador de Joan Miró i la Font de Mercuri d’Alexander Calder.
El ‘Guernica’ del barri de la Clota, al Pavelló de la República 📷 Jordi Play
El cinema centenari de Barcelona coronat per una escultura de Picasso El Pavelló de la República va ser destruït després de l’exposició i el Guernica no va tornar a l’Estat espanyol fins al 1981. I des de 1992 s’exhibeix permanentment al Museu Reina Sofia de Madrid. No obstant això, al barri de la Clota (el més petit de la ciutat), al districte d’Horta-Guinardó, es pot veure una rèplica del quadre de Picasso en la reproducció del Pavelló de la República que es va aixecar a l’avinguda del Cardenal i Barraquer, 34-36.
Reproducció de l’edifici del Pavelló de la República / Jordi Play
Una rèplica del Pavelló de la República
El 19 de juliol del 1992, una setmana abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va inaugurar la rèplica del Pavelló de la República que s’havia exhibit a París. L’obra va ser construïda pels arquitectes Antoni Ubach, Miquel Espinet i Juan Miguel Hernández León “utilitzant els mateixos materials precaris que es van emprar als anys 30, i van deixar l’edifici tal com era: un gran contenidor buit, gairebé sense parets, a través del qual es marcava un recorregut”, detalla el web de l’Ajuntament de Barcelona. El pavelló es tanca amb estructures de metàl·liques, de vidre a la primera planta i de fibrociment a la segona.
Des del 1994, el Pavelló de la República està cedit a la Universitat de Barcelona (UB) i en l’actualitat funciona com a Centre per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la UB. I la reproducció del Guernica es troba, tal com estava en la seva ubicació original, en el pati obert del pavelló. El 2017, coincidint amb l’aniversari dels 80 anys de l’Exposició Internacional de París i els 25 de la reconstrucció del pavelló a Barcelona, la còpia del Guernica barcelonina es va restituir. Des del maig d’aquell any, el quadre mesura 776,7 cm d’ample per 349,3 d’alçada. Segons explica una publicació del CRAI de setembre del 2017, la impressió es va fer digitalment, “amb tintes biodegradables sense dissolvent, amb un acabat de vinil mat per tal de donar protecció a la reproducció, sobre una estructura de suport metàl·lica pintada”.
El CRAI, un arxiu biblioteca sobre la Segona República i el franquisme El CRAI és considerat un dels arxius biblioteca més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, l’exili i la Transició espanyola. A més, disposa d’un fons sobre el sovietisme i la història política del segle XX, que és “especialment rellevant en relació amb la Segona Guerra Mundial”.
“Demà, dissabte 17 de maig a les 18 h, acollirem, dins el projecte Català per a tothom, la proposta Dit i fabra! que vol propiciar el debat i la reflexió entorn la nostra llengua, el català, la qual viu moments crítics de grans reptes”.
Ara, promoció d’última hora amb entrades al 50%: Podreu gaudir de l’espectacle per només 4,99€: Necessària inscripció prèvia en aquest enllaç.
Impulsada per la Federació d’Ateneus de Catalunya, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i Plataforma per la Llengua, aquesta activitat consta de dues activitats complementàries de 45 minuts cadascuna:
L’obra de teatre “POMPEU FABRA, JUGADA MESTRA!”. Una teatralització sobre la figura intel·lectual, humana i política del geni ordenador de la llengua: Pompeu Fabra. Amb Òscar Intente i Maria Pla. Una càpsula teatral i didàctica per explicar tot un moment històric viscut a Catalunya.
“Què en sabem de Pompeu Fabra?
Pioner, tenaç, esportista, dialogant, compromès… El català més important aparegut en l’últim segle segons Josep Pla. La seva obra, també tan enorme, és cosa nostra, de present; És la nostra llengua, escrita, parlada, endreçada, estructurada, moderna. Sempre tan feble, però sempre resistint. Convé utilitzar-la, estimar-la, fer-la servir cada dia, saber-ne les regles. Aquest és un espectacle per explicar de manera diàfana la reconstrucció científica d’una llengua. Una gran proesa. Una jugada mestra!” Text: Òscar Intente i Maria Pla Interpretació: Òscar Intente Direcció: Maria Pla Producció: Inútils Mots -teatre de la paraula-
La xerrada-debat “MANTENIM VIVA LA LLENGUA? EL LLEGAT DE FABRA”. Una xerrada-debat sobre el català avui. La nostra llengua viu moments crítics de grans reptes, cal reflexionar, posar a debat i situar el paper que poden tenir els ateneu en l’actual context. Una activitat dinamitzada per Plataforma per la Llengua amb la participació de Marta Rovira Martínez, doctora en sociologia, com a experta i dinamitzada per Eduard Carrillo. Us hi esperem!
Laura Torres Gandía Comunicació i gestió cultural Ateneu Santcugatenc – Centre Cívic Sant Cugat Avinguda de Gràcia, 16 – 936 745 195 http://www.ateneu.cat
“Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte“.
Dibuix de Jaume Passarell “S’ha mort de por……de por del que podrà venir.” 📷 CEDIDA
ESTAMPA DEL VALLÈS
A la primavera ja fan la seva aparició solemne les primeres avançades de mosques porfidioses, els primers grups d’estiu vestitsejants diumengers que inunden de paper de barba, de casquets blancs i de tendes de campanya estrafolàries els trens i les platges democràtiques de la costa. Van de bracet amb les primeres calors. El sol ja comença a picar ; cal alleugerir-se malgrat no es vulgui, de roba. La necessitat del refresc és imperiosa. El quiosc de Canaletes es converteix en en un oasi, calmador de la sequedat de les nostres goles, transformant-se en paper secant. I aquella bala de vidre, mig vermella mig blanca, que funciona al taulell sense parar, nit i dia, esdevé una fita obsessionant. Tot bevent-hi un refresc, penseu en el problema immediat que i la calor planteja : el de fugir de la ciutat, per emprendre la ruta de la mar o de la muntanya, segons les preferències de cadascun.
El fet d’haver-hi passat tot l’hivern encofurnats dóna un dret indiscutible a poder anar-hi a passar una temporada a fora, ajaçats damunt la sorra de les platges o sota l’ombra dels pins.
Jo sóc un entusiasta del camp. I d’aquest, de la part del Vallès que en podríem dir grallerí. En sóc perquè hi ha recons i reconets bellíssims, perquè el paisatge és dolç i perquè la gent és cordial i, potser, perquè m’hi criaren de petit. Aquestes coses, barrejades, poden donar com a resultat un sentiment d’afecte.
Al Vallès s’hi troben uns poblets blancs i polits, voltats de pins o de roures, que us cabrien al palmell de la mà; unes fonts delicioses, cobertes d’un toldo de verdor ufana, a través del qual a penes entrelliguen el cel, arraulides al recó més arrecerat del bosc, com els violers entre les altres plantes; fonts amarades de quietud i de calma. Us hi sentiu embolcallats d’una sensació inefable de benestar; talment suspesos entre el cel i la terra, més a prop, però, d’aquell que no d’aquesta.
Perquè hi ha uns boscos suaus, gairebé misteriosos, com de conte de fades. El renlet d’un rossinyol que, en aquella hora pesanta de sol, trenca l’ensopiment de la salzereda, us encanta. Perquè hi ha uns reguerons adormits, ombrejats de pollancres, que us somriuen des del seu mirall d’aigua clara: L’altíssim poeta Josep Carner, gourmet excel·lent del nostre paisatge, ha cantat el del Vallès amb uns versos tendres i delicats.
No hi puc fer més.. A primers de juny sento la pruïja irresistible d’anar-hi, per tal de tornar a contemplar aquells boscos i aquelles vinyes de seda; de caminar altra vegada per aquelles salzeredes ensunyades, perfumades de reïna de pi, d’olor de ginesta, de caps d’ase, de farigola, d’espígol i de romaní. Mentre hi passegeu, recercant els tocoms solitaris preferits, cau a prop vostre una pinya pesanta. Un d’aquells pins, que us ha reconegut, us l’ofereix generós. Per reveure els ruscos d’abelles i per a anar a fer costellades o a menjar arrossos a aquelles fonts, la de Sant Josep o la de Sant Joaquim, gloriosos, i per beure aquella aigua fresca i regalada que raja abundant de la panxa dels sants, travessades irreverentment per un broc de canya.
M’enfilo a l’auto de Masnou, aquell Ford baladrer que devora, afamat, les pujades, o aquell Hispano vermell, enorme, que camina a glops, que espeternega i panteixa en haver de tombar als revolts, o en muntar les pujades de la carretera, i que s’atura a reposar així que arriba al cim de Font de Cera, per tal de poder pendre embranzida en baixar després carretera avall, travessant boscos de pins, d’alzines sureres i de roures; fregant, en passar, les ginesteres, les gatoses que la voregen, i les acàcies que la cobreixen amb una teulada de verd esponerós, en una zigazaga interminable. A aquest auto jo li estic agraït. Com que camina a pос а poc, permet detallar el paisatge. El que fa quilòmetres hi passa rabent i l’esborra. A la banda dreta les vinyes, vellutades; la terra roja, grassa. Més enllà, boscos d’avellaners, d’un verd tèrbol; darrera els pins, negrosos.
Dalt del marge apareix la cresta roja d’un pollastre, encesa com una rosella. La bestiola us esguarda amb una insistència inexpressiva. Ací i allà els cirerers farcits de fruita, de color de sang. Escampades, les masies blanques, voltades de pallers daurats, l’olla delatora dalt del pal. L’aviram pica el boll, terreja, o es dispersa pels sembrats. Una pagesa, el mocador del cap tirat endavant, damunt dels ulls, per tal de resguardar-se dels raigs del sol, els arpions a la mà, us mira amb ulls somorts.
A l’esquerra la muntanya, alta, de Montornès, clapada de pins, amb les runes del vell castell feudal al cim. Darrera, Monterrat, entre boires. Davant vostre els pollanores daurats sota dels quals s’aixopluga la Font de la Ginesta, Prop d’aquesta, la Torre Tavernera, avui masia i abans palau de la noblesa vallesana, amb els retrats dels avant passats pintats a la façana, dins d’uns medallons, mig esborrats per l’acció destructora del temps.
Les gatoses i moreres que voregen el camí de la font són farcides de cargolins. El pla del davant és un bosc d’avellaners. El sol, que hi bat de ple, daura les seves fulles, afina un segon terme de pins, dóna un to d’or vell al blat, gairebé madur, i als pallers i encén el foc de les roselles, inunda de contrastos de colors violents i de grisos foscos les muntanyes; fa envermellir, avergonyides, les carenes i pinta, finalment, d’un color de vori aquilotat uns núvols de cotó fluix que hi saltironen damunt, penjats al cel per mitjà d’un fil invisible.
Més enllà de la font, la plana ubèrrima del Vallès, estesa, com una catifa vellutada i molsuda, en una gamma de colors finíssims, amb Granollers al mig; darrera, la silueta morada de les muntanyes i damunt el cel blau. Ni un sol núvol. El cel sembla una cortina de teatre. Ho contempleu a través del marc natural que formen les soques dels arbres, les recolzades del camí o el marc de les finestres de l’auto. Es un espectacle únic. En arribar a Font de Cera, tombeu el cap. Veureu Alella, la matrona de la costa, ajaçada als vostres peus, voltada de muntanyes de sauló, clapades de vinya; la cortina blava de la mar retallada al fons, amb les taques blanques dels velers gronxadissos pel mig.
Darrera d’una gatosa, d’una mata o d’una ginestera, surt el canó d’una escopeta. En passar el revolt veieu el pagès, a l’aguait. En aquell recó de món, la temporada de la caça sol començar abans del temps. Hem passat pel davant de can Jordi i de can Curet; ja podeu dir que sou a casa. L’auto tomba i enfila la riera. Al peu d’aquesta hi ha un pal voltat de pots de llauna; detall, aquest, típic de la major part de les carreteres vallesanes. Hom els troba infal-liblement, arrambats a les soques de tots els arbres, fins a la Garriga. Els hi deixen plens i els camions, en passar, els recullen i els porten a Barcelona. En tornar, els deixen buits al mateix lloc. Quan els pagesos tornen del camp o de la vinya, se n’incauten. A Barcelona hom els reparteix tots els matins, en un tancat del carrer de Pujades, davant del Parc. La llet que contenen, llet del Vallès, espessa i dolça, coberta amb una espessa capa de nata, munyida aquella mateixa matinada i encara calenta, alimenta tot Barcelona. I perquè veieu si és badoca, la ciutat encara no s’ha adonat d’aquest fet important.
Dalt del pal un rètol amb el nom del poble, que es veu a mà dreta, escampat pels turons, com un pessebre. Les primeres cases es troben repartides en dos grups, a banda i banda de la Riera. Les altres per les muntanyes, a considerables distàncies les unes de les altres. A la banda dreta trobareu la tenda, empeltada de centre telefònic i d’estane; la carnisseria i un forn de pa on serveixen begudes i si cal us afaiten; darrera, els pins.
A l’esquerra, aquella església típica de Vallès, alegre, amarada de sol, voltada de rosers, amb el cementiri enganxat, una branca pansida de llorer dalt del campanar i un al-tar major que és un retaule amb afegits daurats i angelets grassos. Al seu costat la barberia que és, tanmateix, un dels llocs més importants del país, car, si bé us hi afaiten, també us venen espardenyes, us serveixen gots de vi ranci i moscatell del país, per sucar-hi uns quants carquinyolis, licors de tota mena, i el que és més important és que la mestressa us cou un pollastre o un conillet de bosc amb una salsa de tomàquet divina.
Davant de la barberia, la sala, una ex-quadra amb un taulell al fons. Els diumenges a la tarda s’hi fa ball amb piano de maneta dedicat a les minyones forasteres. Al vespre hi balla la jovenalla del poble. A la sala s’hi celebren els actes solemnes, els esdeveniments més importants del poble. Per exemple, el banquet que el vidu casat de nou té el costum d’oferir als compatricis, després d’haver estat obsequiat per aquests amb uns esquellots formidables; el ressopo dels músics, per la festa major; el clàssic refresc propi dels bateigs i el xocolata tradicional dels casaments. Al costat de la barberia, l’era amb els pallers; la cort dels porcs, la quadra pels cavalls, el xopluc pel carro, les gàbies de conills i el galliner. Davant de la casa l’hort, pel qual circula lliurement l’aviram. Darrera, vinya i més vinya; muntanya i més muntanya. Un camí de carro, vorejat de canyars, us emmena vers les cases de pagès, les masies, escampades per la muntanya. Es tot el viatge, ple de sorpreses inesperades. La natura es transforma a cada passa, a cada recolzada; ací és un oasi de verd, amb una font; ençà una bauma; enllà l’ombra benefactora dels pins o dels avellaners; més amunt una salzereda. Per aquest camí sol passejar el rector, cap al tard; el cigarret a la mà, el paraigua obert.
Al mig d’un camp de patateres veieu En Duran, el tender, republicà de tota la vida, en cos de camisa, arromangat de braços i de cames, regant. En passar vora seu us fa un gest amical, estil feixista, amb el braç. Ací és on comença la Vallromanes autèntica, síntesi de totes les gràcies i encisos del Vallès; la Vallromanes de la qual el vell doctor Mascaró deia, i amb raó, que era la Suïssa de Catalunya. El terreny, reny, d’una topografia aturonada i barroca, l’accentua ondulant fins a Sant Mateu.
En aquell turó, uns pins; en aquell altre, castanyers; al de més enllà, vinya; al de l’esquerra, esgraonat com una escala, hom hi ha sembrat vinya, blat, patates, pebrots, tomàtecs, cebes i mongetes, fins al cim, dalt del qual s’albira una caseta menuda, blanca com un glop de llet, i petita com una capsa de llumins. A la teulada, hom ha clavat una agulla prima que és la xemeneia. En surt un fum blanquinós que fa cabrioles al cel.
Una altra, en un altre cim, encara més enlaire. El paller, al costat, li fa de sentinella. Dalt de Sant Mateu, l’ermita, menuda, voltada de pins gegants. A mig camí, penjada a una banda de la muntanya, la masia de can Gregori, rònega; al seu costat l’esplet d’acàcies que donen ombra a la font.
Els vallromanencs anomenen poble al grup de cases de la riera, perquè és el lloc on s’improvisa el mercat; on acuden el forner de Montornés amb el carro, el del Raval amb el camió, i els diumenges el peixater de Masnou. Aquest estén els coves plens de peix a terra, sota l’ombra dels castanyers. La gent del poble i els forasters hi van a proveir.
Sota l’ombra, hom lliga la conversa. El carter, en cos d’armilla, hi reparteix les cartes i els diaris, a la sortida d’ofici; de passada, bromeja amb les minyones. La gent del poble es barreja amb els estiuejants, els quals semblen gent del país, i si no ho són, s’hi han afincat, hi han posat arrels. Mantenen converses amicals, surten de l’església plegats i esperen les nou, l’hora solemne de l’arribada de l’auto de Masnou, en el qual arribarà algun parent, esperat ja el dia abans. Els pocs estiuejants de calça blanca que hi pullulen no són pas massa ben conceptuats per la gent del país. Ultra que en aquell marc de paisatge amic hi detonen, n’hi ha molt pocs.
Passeu al poble, endinseu-vos per aquella riera, per aquells camins de vinya assolellats, pel roquerol d’aquells canyars humits que us menen suaument a la muntanya. Aleshores és quan s’escorre el vel i sorgeix davant vostre la meravella valle-sana que és Vallromanes, Quan, per fi, copseu totalment la dolçor, la bellesa d’aquell paisatge esponjós, il·luminat pel somriure de les clapes blanques d’aquelles masies alegres.
Aquell torterol enjogassat de fum que surt de dins d’un bosc de pins us descobreix una masia amagada al bell mig; dalt d’un turó, n’apareix una altra. A mida que aneu pujant en descobriu de noves. Les veieu dalt dels cims, penjades per les carenes, a punt d’estimbar-se, ajaçades al mig del bosc, sorgint dels ceps. Darrera d’aquell turó, sembrat de vinya, un paller. Darrera del paller una masia blanca, l’era al davant. Si hi entreu hi trobareu el tònic de la cordialitat vallesana. Al temps de la batuda, pels volts de Sant Joan, s’hi respira un aire calent i espès, perfumat amb l’olor de les menges suculentes que cuina la mestressa per als batedors durant les clàssiques nou hores. Entre vosaltres i la casa s’alça un núvol de palla, a través del qual veieu rodar la corpora rodona dels animals, enllustrada per la suor, i sentiu petar el fuet atiador de la tralla.
Com que l’aigua és abundant, s’hi troben fonts i més fonts; la verdura, per tant, hi creix ufana, molsuda i grassa.
Dalt de la muntanya, sota l’ermita de Sant Mateu, la font de can Gurgui, punt de reunió dels caçadors de Teià; la de Sant Joaquim, enterrada gairebé sota terra i gairebé sempre solitària. Un encís de font, coberta d’un tou de verd i sempre xopada de rosada; la de can Panna, al peu d’un roquissar enorme, en ple bosc. Dalt del roquissar treu el nas, tafanera, la vella masia pairal. Més a prop, la de les Merles, la de Sant Josep, la de cal Beco; més lluny, la font del Ferro. La llista es faria interminable. A totes, però, trobareu un encís nou, una calma novella, calmadora dels vostres nervis sotraguejats per l’hivern passat a la ciutat.
No caldria citar la font de la Ginesta perquè, de fet, és una font barcelonina ja, que tots els dies de festa s’omple de barcelonins que hi van a passar el dia. Ací al costat de l’aigua hi ha el vi. Car a prop de la font hi ha la masia on, a més de la filla, una pagesa vallesana de cap a peus, tenen un vi daurat, ni dolç ni aspre, que es la delícia dels assidus de la font. Natura ufana, esponerosa; tanmateix, dolça, suau. Paisatge no gens espectacular; més aviat senzill, més que senzill, franc. La Suïssa de Catalunya que és Vallromanes no s’avé al motllo estereotipat de la tarja postal, escenogràfica. S’avé millor a la contemplació directa i amiga. Paisatge que no és pintat a l’oli; ho és, ans bé, a l’aquarella, amb tintes fines i delicades, diríem japoneses. Té tanta transparència que el cel hi és sempre barrejat; és tan alegre, que canta; tan acollidor, que us convida a l’amistat. Us pren de mica en mica. А рос а рос, li poseu afecte.
Dins d’un d’aquells recons silenciosos i obacs, us sentiu allunyats del món i més propicis a la bondat. La gent, igualment que el paisatge, és franca, és cordial, és alegre. Si entreu en una casa, encara que no us coneguin, hom us allarga amb gest amical la petaca i el porró. Si hi feu amistat, el dia que l’home surt de cacera, a la tornada us farà acceptar el conill de bosc que ha mort d’un sol tret. I el dia del sant de la menuda, com que fiquen l’olla gran dins de la xica, celebrant-lo amb un gran dinar, no us excuséssiu pas d’anar-hi. S’enfadarien de debò si no hi anéssiu.
Bo de debò, el paisatge. Bona de debò, i trempada, aquella gent, i amb una punta de picardia sorneguera enganxada entre nas i llavi. Tan bo, el paisatge, que es fa difícil poder-lo pintar amb paraules; cal conèixer-lo de prop, àdhuc familiaritzar-s’hi. Aleshores és quan hi trobeu mil encants diversos, mil delícies insospitades i sempre noves.
Perquè el conec de petit, perquè l’he admirat de gran i perquè, si li demaneu, us regala una salut nova de trinca, ‘i escric aquest elogi, que jo voldria fervorós i cordial si tingués una ploma brillant.
JAUME PASSARELL O RIBÓ, (Badalona, Barcelonès, 2 de novembre de 1889 — Barcelona, 5 de febrer de 1975) Dibuixant humorístic, periodista i escriptor.
Publicà caricatures a Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Mundo Deportivo. Fou redactor de Mirador i La Publicitat.
En el llibre Cent ninots i una mica de literatura (1930) combinà caricatures i comentaris sobre personatges de la vida barcelonina. Publicà unes biografies populars sobre L’inventor Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra (1938). Altres obres són Llibre dels llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara (1949), Homes i coses de la Barcelona d’abans (dos volums, 1968 i 1974) i La Publicitat, diari català (1971).
Font: Mirador, 19 de maig de 1932, Biblioteca de Catalunya
“Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància”.
MANUEL SERRAT I PUIG |Tots els homes tenim un afany, un desig de saber. Quan a l’escola, encara infants, comencem a adquirir aquells coneixements rudimentaris que han de servir de base a una formació acurada, la qual ha de constituir l’arma més poderosa per la nostra actuació futura, ja sentim aquest anhel de saber. Perquè es converteixi en realitat aquest desig, aquesta ambició, -per cert ben lloable-, és precís que un cop finida la nostra formació escolar, en deixar per sempre les aules en les quals hem après les primeres lletres, tinguem la força de voluntat suficient per a continuar estudiant.
I com hem d’estudiar?, segurament ens preguntareu; i us respondrem: El procediment més agradable d’adquirir nous coneixements és la lectura.
Tots els savis i homes cèlebres han passat hores i més hores llegint, i, gairebé basant-se solament en els coneixements adquirits per mitjà de la lectura i de l’observació, han pogut oferir-nos els invents, les teories científiques i les obres literàries que els han immortalitzat.
Ara bé, no tots els llibres són bons per a llegir. Cal saber escollir-los. I aquest treball és en realitat, encara que no ho sembli aparentment, un bon xic difícil, i al mateix temps porta aparellada una gran responsabilitat. En el cas de no veure’ns amb cor de fer nosaltres mateixos aquesta tria, hem d’acudir a persones autoritzades, les quals tindran una gran satisfacció en aconsellarnos.
Els llibres són tan indispensables a l’home com el pa de cada dia, i, per dissort, és dolorós dir-ho, però és evident, apareixen un bon nombre de llibres, opuscles i revistes que, lluny de formar-nos, ens conduiran pel camí del vici i de la ignorància. D’aquesta premsa, precisament, tenim l’obligació moral de fugir-ne, perquè és el verí, que minaria, poc a poc, la nostra intel·ligència.
Es comprensible que en els nostres temps -força fecunds per a la literatura mundial i també per a la nostra- hi hagi tan poca afició als llibres? Es possible que els habitants de Catalunya, que tantes proves de cultura han donat en el transcurs dels anys, no sentim en l’actualitat aquest afany d’adquirir nous coneixements? No, no és possible. Estem plenament convençuts que els fills de Catalunya despertaran, molt aviat, d’aquest endormiscament vergonyós i s’apressaran a esmenarse. I la nostra joventut cercarà, novament, amb avidesa, aquells coneixements que han de formarla intel·lectualment, moral i social, a fi que en l’avenir, quan ocupin llocs de responsabilitat en la direcció de la nostra terra, la puguin col·locar en un lloc preferent entre els altres pobles del món.
(*) MANUEL SERRAT I PUIG, Barcelona, 16 de maig del 1912-2 de maig de 2002. Periodista col·laborador del setmanari Curiositats de Catalunya (1926-1937). Fill de Manuel Serrat i Guardiola i Maria Puig i Serrat. Es va casar amb Montserrat Crespo i Ratera el 7 d’octubre de 1939, a Barcelona. Van ser pares d’almenys 2 fills. Va morir el 2 de maig del 2002, a l’edat de 89 anys, i va ser sepultat a Barcelona.
Font: Biblioteca de Catalunya, Curiositats de Catalunya, número 80, 7 agost 1937, Manuel Serrat i Puig
BELLATERRA.CAT 