BELLATERRA.CAT

Gerard Sesé, un gran amic de Bellaterra/CEDIDA

Avui no és un dia per estar content. Després de mesos de llarga reflexió, he decidit desvincular-me del partit al qual, d’ençà que tinc ús de raó, sempre m’ha acompanyat i he fet costat, sigui com a simpatitzant i votant o, des de fa uns 7 anys, com a militant de ple dret.

Jo m’he criat i socialitzat a la dura àrea metropolitana de Barcelona. Al meu institut, a Cerdanyola del Vallès (i no era dels més bel·ligerants), m’havien arribat a dir ‘payés’ al pati per parlar en català. Recordo que potser amb 15 anys tenia a l’agenda de l’escola, aquella que tots “tunejàvem” amb gargots i adhesius, una estelada i un logo d’ERC. Recordo amb 17 anys, al conservatori de música, a classe de piano, quan preparàvem un tema brutal de Chick Corea anomenat ‘Spain’, el professor cubà que tenia, fent-me broma (ens aveníem molt) va ratllar el títol i va posar ‘ERC’ com a nou nom de la peça, mentre tots dos rèiem. Segurament jo li n’hauria parlat molt del partit i de les seves aspiracions, tot i que ara no en sóc conscient.

Els que érem independentistes quan ningú no ho era, érem d’Esquerra. No hi havia cap altra opció. És a dir, el partit no era un fi en si mateix sinó que era un instrument i un punt de trobada per lluitar per a l’emancipació i llibertat de Catalunya. Era l’instrument. Se’l defensava i votava per ser el representant net i inequívoc de la independència i no per ser un abanderat de les polítiques d’esquerres, a les que em sento més proper que les de dretes.

No es tractava del “Catalunya serà d’esquerres o no serà” sinó de “Catalunya serà” i, quan per fi “sigui”, la disputa en l’eix social serà màxima, però no abans. He cregut sempre en la unitat independentista i, per a mi, fins que no siguem independents, mai no podré tenir com a enemic a ningú de la CUP o del PDeCAT o de JxCat o de Demòcrates o un carlista o d’Estat Català. No i no. Tots ells són els companys amb qui hem de remar junts, sense fissures, per abatre l’Estat espanyol. Ah, i els comuns sobiranistes, benvinguts, és clar.

I quan parlo d’unitat no em refereixo necessàriament a una única candidatura, sinó, amb la fórmula que sigui, anar a l’una, tenir un full de ruta comú i, sobretot, aplicar-lo.

Em dol i no puc entendre que les disputes entre els partits i els egos dels qui els condueixen ens portin a carrerons sense sortida com els que actualment ens trobem. A primer de carrera de Ciències Polítiques em van explicar que “un partit polític” és una “màquina per a tenir poder”. L’objectiu d’un partit és governar i punt. Encara que sembli dur, literalment, un partit (sigui quin sigui) no pretén fer la vida millor a la ciutadania sinó que la única fi és “tocar poder” per a mantenir-s’hi. Un partit sense rascar poder està condemnat a desaparèixer. I jo, incrèdul de mi, sempre havia volgut negar-ho encoratjat per un tarannà romàntic i idealista. Però quan hem tingut la veritable oportunitat de culminar el procés, els partits ens han fallat, una vegada més. I ara, quasi se’n riuen de nosaltres: quan fan la gara-gara a l’Estat, com amb la rebuda al “Consejo de Ministros” o com que encara es mantingui la possibilitat d’aprovar els pressupostos. He vist que els partits, un cop més, passen de les aspiracions de la societat si no els són favorables.

Malgrat que la situació d’ERC és dura per culpa directa de la repressió espanyola, no s’hauria de tenir por a la crítica. Però n’he constatat de por: “això no es pot dir, tenim el líder a la presó”.

No puc entendre el que fa en Sergi Sol, perquè té tant poder aquest home dins la formació i perquè els militants no protesten. No puc entendre les lletanies bíbliques de l’Oriol Junqueras. El to descafeïnat de Roger Torrent. L’ús intencionat de tot un tòtem com Joan Tardà per a virar el discurs estratègic. Un Rufián que va per lliure i un Lluís Salvador desaparegut. Que es tracti en Toni Comín de traïdor i que es compensi la Meritxell Serret presidint la seu de la Generalitat a Brussel·les per haver-se portat bé i haver cedit l’acta de diputada. Em dol que l’aparell del partit culpés Marta Rovira dels resultats del 21-D del 2017 causant-li la depressió que va patir, fins a arribar a tocar el dos a Suïssa sense que bona part del partit no ho sabés. No entenc l’odi irracional cap al centredreta independentista ni el hooliganisme de certs militants del partit que, com un ramat ben ensinistrat, carreguen contra qui no acaba d’entendre el que passa. Un comportament que no m’identifica gens i que em fa molt enrere: aquell que et titlla de “convergent” a la mínima que alces una veu crítica. No entenc el canvi a dit d’en Bosch per en Maragall pensant-se que el pedigrí del segon pugui recollir més vots. No entenc que la gent no estigui indignada quan es va saber que Josep Lluís Salvadó i Raúl Murcia Tobalo no sabien com desempallegar-se d’Elsa Artadi que els venia a controlar com estaven les estructures d’Estat. Sí, ells tenien Santi Vila, però nosaltres no érem sospitosos de comportaments com aquest.

No entenc que l’estratègia sigui ara a 20 anys vista i que cal eixamplar la base. Ja hem vist que la base s’eixampla amb desafiaments com l’1-O o el 3-O i no pas amb missals ni titllant de càncer als independentistes que no pensen com tu. Ja ho diu l’esquerra abertzale: els líders independentistes empresonats s’han de dedicar a lluitar per la seva llibertat i han d’abandonar les direccions del partit (val això també per a en Jordi Sànchez). Que diguin ‘viva España’ si cal davant del jutge, que ja se’n riuran quan tornin cap a casa i tots ho entendrem.

No entenc com, una vegada més, les intoxicacions i les enquestes malintencionades marquin l’agenda del partit. Les dues últimes vegades que ERC havia d’arrasar no va guanyar.

El més fotut de tot és que, no us ho negaré, escriure aquestes ratlles em fa por. Em fa por perquè, justament, a la República que jo vull no ha d’estar tot tan ‘atado y bien atado’ i la Catalunya autonòmica pateix molts mals importats de la mala democràcia espanyola. I sóc conscient que aquest article em tancarà moltes portes a tots aquells àmbits de la comunicació que estiguin sota les influències d’ERC, que no són pocs, precisament. De fet, les seves arts maquiavèl·liques poden causar, fins i tot, que em quedi sense feina pròximament.

Però, d’altra banda, he de dir que si algun dia veig i comprovo que el partit que més em representa torna a ser aquell al qual jo vaig pertànyer i que em va il·lusionar i engrescar, m’hi agradaria tornar. Aquell que justament Oriol Junqueras va cosir parlant d’independència i de tenir pressa. Aquell que deia que les polítiques socials es podran aplicar amb les eines que dona un Estat i que per això aquesta ha de ser la màxima prioritat. La d’aquell Junqueras que deixava entendre que el país podia parar l’economia una setmana i que no estava obsessionat amb els comuns. Ep! No marxo enfadat ni rancorós, marxo trist i decebut amb l’esperança de comptar-m’hi de nou en un futur no massa llunyà. Sé que a alguns ja els agrada això: que abandonin el vaixell els crítics, però penso més en ser conseqüent amb mi mateix que en altres fets col·laterals.

Amigues i amics, seguiré militant per la independència però sense estar adscrit a cap partit i, us he de dir, que ja començo a sentir-me una mica més lliure d’esperit.

Read Full Post »