BELLATERRA.CAT

Ahir es va fer un pas important en la lluita contra la pobresa extrema a l’Estat, una plaga que s’arrossegava des de fa molt temps, que la crisi del 2008 va agreujar i que l’actual del coronavirus ha incrementat i tret a la llum en tota la seva cruesa.

Finalment, el govern espanyol ha aprovat l’ingrés mínim vital (IMV), una promesa dels partits del govern Sánchez que s’ha accelerat, no sense molta discussió interna, per afrontar l’emergència social provocada pel covid-19. A partir del 15 de juny es podrà demanar aquest ingrés mínim, que s’ha calculat que seria d’uns 462 euros al mes per a llars d’una sola persona i que s’incrementa en funció d’uns barems –s’han establert fins a 14 casos– amb el topall de 1.015 euros quan es tracta de famílies molt extenses.

Es tracta d’un pla de xoc necessari que posa de manifest les condicions en què viuen ara mateix 2,3 milions de persones segons les xifres del mateix govern, que tanmateix podria fer curt perquè fa servir dades del 2018. Segons aquestes dades, a l’Estat hi ha un milió de persones amb una renda anual que no arriba als 3.000 euros, mentre que d’altres tenen uns ingressos tan minsos que no arriben als 5.538 euros anuals, que és la quantitat establerta com a mínima per poder sobreviure segons aquest pla. És la meitat de l’ingrés mitjà estatal i encara que, sens dubte, serà una ajuda fonamental per a milers de famílies, és evident que és insuficient per portar una vida digna.

S’ha assegurat que la gestió i demanda de l’ajuda serà ràpida i senzilla, i fins i tot durant el mes de juny està previst que 100.000 llars que ja té localitzat el sistema com a especialment vulnerables cobrin la prestació sense necessitat de demanar-la. És important que tot plegat no es perdi en una allau de burocràcia i que la informació i l’ajuda per poder sol·licitar l’IMV realment arribi a qui el necessiti. Per això té molt sentit la petició que ha fet la Generalitat de ser qui s’encarregui d’aquest nou ajut, sobretot tenint en compte que ja té una ajuda per a la pobresa extrema, la renda mínima garantida, que seria compatible. De fet, com més propera als ciutadans sigui l’administració que el gestioni més seguretat hi haurà que arribarà a qui el necessita. Per això segurament els ajuntaments hauran de fer una tasca d’acompanyament amb les sol·licituds i gestions. La situació és molt greu, i ho serà més si la crisi econòmica s’allarga i profunditza més del que ara es pot preveure. Aquest cop, afortunament, des de la Unió Europea als ajuntaments, totes les administracions s’han compromès a prioritzar les persones. És una bona notícia. Però per fer-ho cal ser eficient, i ràpid. El que ha passat amb els ERTO –molts dels quals encara no s’han pogut cobrar per problemes burocràtics– ha deixat a la intempèrie molts treballadors i hauria de servir d’avís. Cal reforçar l’administració perquè es pugui oferir aquest servei de manera eficient i ràpida. Només així evitarem que en lloc de disminuir encara creixi més i es cronifiqui aquesta pobresa extrema que ens hauria d’avergonyir com a país.