“La pandèmia que ens afligeix ens ha de fer més humils i solidaris. Que el Nadal 2020 viscut amb el caliu familiar renovi l’esperança tot compartint la pau i el bé que fan niu en els nostres cors.
Bellaterra Cat us desitja un bon nadal amb una selecció de 6 poemes catalans nadalencs.
Nadal a una casa de Bellaterra|BELLATERRA. CAT
POTSER NADAL
Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Miquel Martí i Pol, Per preservar la veu. Barcelona: Mall, 1985.
AQUEST NADAL
¿On trobaré, aquest Nadal, el pessebre,
si tot el món s’ha emboirat i els meus ulls
ja no llegeixen la lletra dels mapes?
¿Què et portaré, aquest Nadal, si se’m menja
la sequedat les obagues del cor
i no m’hi creix ja més molsa ni grèvol?
¿Com cantaré, aquest Nadal, si se’m trenca
la poca veu que tenia, i les mans,
sobre el teclat, impotents, se’n garroten?
¿Quan et veuré, aquest Nadal, per plorar-te
tots els projectes d’amor indecisos
que tinc pendents, entre enganys, a la taula?
Respon-me tu l’on i el què, el com i el quan,
Nen que ets camí, primavera i música.
Mira’t aquest desolat cocodril
que vol posar sentiment a les llàgrimes.
Narcís Comadira, En quarantena. Barcelona: Empúries, 1996.
NADAL SENSE TU
Respirava la falsa tristesa dels cants i la dansa,
i en la càlida nit invertida
cercava l’estel de ningú,
car aqueix fóra el meu. L’enyorança
només, tota sola, com una mentida
d’amor, era meva!
Quin estiu més cru!
Quina gèlida neu que no neva!
Soletat hostil!
Soletat, dolça amiga d’antigues estones,
ara em puny el teu aire senil
i aquesta mirada secreta que em dónes,
tot dient-me: “Seré ton asil
com llavors que amb la mòbil peresa
i l’angèlic orgull i el misteri viril,
pel jardí calorós de la greu jovenesa,
componies en mi ton estil”.
Adéu soletat!
Sigues l’ombra marcida dels sants i dels savis!
Car al míser Adam, l’endemà del pecat,
ja li calen, contigus, uns llavis
per al cant amorós, per al reny assuaujat,
per al crit que l’empeny a l’esquiva fortuna.
Per al bes, per al bes de foc humitejat,
potser en nits de Nadal, a l’hivern o a l’estiu
-com la meva-, i amb lluna!
Pere Quart (Joan Oliver), Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.
ELS NÚVOLS DE NADAL
Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum, que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.
Joan Maragall, Les disperses. Obres completes d’en Joan Maragall. Serie Catalana. Poesies I. Barcelona: Gustau Gili: Barcelona, 1912.
PREC DE NADAL
Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.
Salvador Espriu, El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954.
RONDALLA DEL BOU
El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’ Establia.
I quan minvà una mica el fred
–que l’Infantó ja no plorava–
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.
Per donar a Déu, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.
Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.
Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.
Marià Manent, Poesia completa, 1916 – 1986. Barcelona: Columna, 1989.
Terrrassa del Bar Club Bellaterra |ARXIU BELLATERRA. CAT
BELLATERRA.CAT 