Bellaterra (Vallès Occidental), té alt risc d’incendi forestal com a conseqüència de l’augment de les temperatures.
Els Agents Rurals alerten que en 9 de cada 10 focs hi intervé el factor humà
Ja són dinou les comarques que tenen un alt risc d’incendi forestal com a conseqüència de l’augment de les temperatures. Aquest divendres n’eren 7, però la calor i la sequera estan fent que la situació s’agreugi per moments, sobretot a la Catalunya Central i a Ponent, que és on s’ha activat el nivell 2 d’alerta del pla Alfa.
Les 19 comarques on cal extremar més les precaucions són: Alt Urgell, Pallars Jussà, Solsonès, Berguedà, Noguera, Segarra, Bages, Moianès, Segrià, Urgell, Anoia, Garrigues, Priorat, Conca de Barberà, Alt Camp, Alt Penedès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Barcelonès.
S’han denegat més de 7.400 cremes de rostolls i tant Bombers com Agents Rurals estan incrementant la seva presència sobre el terreny, sobretot a les zones forestals d’especial risc.
Tot i que encara no es restringeix l’accés als parcs i massissos forestals (una mesura que correspondria al nivell 3 d’alerta), els Agents Rurals demanen prudència i responsabilitat als espais naturals i recorden que en 9 de cada 10 focs hi intervé el factor humà.
Temperatures rècord
Aquest és el primer cap de setmana amb temperatures rècord per l’època de l’any. Els termòmetres poden arribar a xifres mai vistes en un mes de maig durant els últims 80 anys.
El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, també ha fet una crida a la prudència aquest divendres davant les previsions de calor per a aquest cap de setmana: “En algunes zones vorejarem els 40 graus”.
“El canvi climàtic i altres factors fan que el risc el tinguem tot l’any, amb moments especialment delicats, i aquest n’és un.”
El conseller ha recordat l’incendi de Roses del mes de febrer passat en què van cremar més de 400 hectàrees i que hauria començat amb una crema de restes vegetals. Aquest 2022, ha dit, s’han fet a Catalunya un 30% més d’intervencions de crema de vegetació per prevenir el risc d’incendis.
També els bombers han alertat que “cada cop la campanya d’estiu s’avança amb uns incendis ràpid, és un canvi gradual que està arribant i és palpable.”
Com a exemple, l’escenari que s’ha viscut aquest divendres al municipi del Cervelló, al Baix Llobregat, on vuit dotacions dels Bombers, dos hidroavions i un helicòpter han treballat per controlar un incendi que ha cremat 1,6 hectàrees. Encara hi ha dos camions vigilant la zona aquest dissabte. Cinc dotacions més en van extingir un altre, aquest divendres, a Rubí.
El 25 de gener del 2019 el municipi de Bagergue va rebre a la Fira Internacional de Turisme (FITUR) el certificat com un dels Pobles més Bonics d’Espanya
A 1.419 m d’altitud a la Val d’Aran es troba un dels pobles més bonics de Catalunya, i a partir d’aquest any, també d’Espanya. Bagergue és el primer de la comunitat catalana a formar part de l’associació ‘Els Pueblos Más Bellos d’Espanya’.
Un petit poble rural de només 107 habitants que ha sabut conservar els seus carrers, places i cases, a més d’adaptar-se al meravellós entorn d’alta muntanya que l’envolta. Té una arquitectura típica aranesa de cases de pedra amb teulades de pissarra negra i portes i finestres de fusta, i també és el poble més alt de la vall. Està envoltat de parets verticals i excel·lents prats de pastura que ofereixen unes vistes impressionants que ofereixen diferents vistes segons l’època de l’any, totes elles excepcionals.
Vista aèrea de Bagergue|Turisme Vall d’Aran
Aquest petit poble té un preciós centre històric amb carrers empedrats que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquí hi podem trobar un edifici històric que acull el Museu Eth Corrau, està format per més de 2.500 peces que mostren les tradicions, la cultura i la vida rural araneses.
També cal destacar l’església parroquial de Sant Fèlix, inicialment romànica, del segle XIII, tot i que modificada al XVI. A l’interior hi trobem un Crist molt primitiu del gòtic de transició, i una estela funerària preromànica força important.
A poc més d’un quilòmetre, seguint la vora del riu Unhòla (en alguns llocs és apte per al bany) cap al nord, hi ha una petita ermita, la de Santa Margalida, on cada 20 de juliol se celebra una romeria, coincidint amb les festes majors de la ciutat.
A més, es pot visitar la formatgeria més alta dels Pirineus, amb tast inclòs: Hormatges Tarrau.
I si algú vol passar la nit, ho pot fer en diferents apartaments que es lloguen o a l’hotel Seixes, i per descomptat es pot degustar la gastronomia tradicional als restaurants de la població: Casa Perú, Casa Rosa, El Jardí dels Pomers, Borda de Lanam i restaurant Unhòla.
El conjunt el converteix en un poble encantador i tranquil on passar uns dies en qualsevol època de l’any.
Naut Aran (en aranès i oficialment; en català: Alt Aran) és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran. Constituït el 1967 amb la fusió dels termes d’Arties, Salardú, Gessa, Tredòs, Montgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzades: Arties e Garòs (en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.
Totes les èpoques de l’any tenen el seu encant al poble; els hiverns hi ha neu abundant, a la primavera les flors cobreixen tots els prats, l’estiu omple de vida totes les muntanyes i la tardor és un festival de colors.
El visitant que pren Bagergue com a punt de sortida de les moltes possibles activitats, de ben segur que perdrà una estona, sense voler, admirant i descobrint els racons del poble: Casa Menginat, Casa es de Pensart, era Eglésia de Sant Fèlix. Disfrutarà d’un moment de tranquil·litat.
Les transformacions que ha patit el poble en els últims anys no li han tret l’encant de poble de muntanya, de cases de pedra amb les teulades de pissarra i amb balconades de fusta.
Bagergue té la virtud de tenir el mateix nombre d’hores de sol a l’estiu que a l’hivern.
Bagergue és esmentat als documents al principi del segle xiv, quan els seus homes juren fidelitat al rei d’Aragó. Fou un dels municipis de la fusió dels quals es va crear Naut Aran.
El nucli, que el 2019 tenia 105 h, és el més enlairat de la Vall. Un braçal l’uneix amb la carretera C-142 i Salardú.
Als compostadors de jardí són freqüents uns animals que tothom coneix d’haver jugat quan eren nens: són els porquets de Sant Antoni o paneroles.
Els noms comuns varien en cada zona geogràfica, i per tant és difícil arribar a un consens en com anomenar-los. En castellà es diuen cochinillas o bichos bola. De tota manera, amb la descripció i les imatges tothom sabrà de quins organismes parlem. Es tracta d’uns animalons de color gris pissarra, que poden arribar a fer al voltant d’un centímetre i mig de longitud, i mig centímetre d’amplada. Algunes espècies poden enrotllar-se en forma de bola tancada on amaguen fins i tot potes i cap. Així protegeixen les parts més toves del seu cos.
Es caracteritzen perquè tenen set parells de potes, i dos parells d’antenes, tot i que un parell d’aquestes antenes són molt poc visibles. En realitat són crustacis, és a dir, parents dels crancs i les gambes. Com ells, respiren per brànquies, la qual cosa fa que només puguin viure en llocs molt humits.
Un aspecte curiós de la seva biologia és la seva manera de reproduir-se. L’acoblament té lloc de nit, cosa que fa que sigui difícil de veure. El mascle puja sobre la femella i l’acaricia amb les seves potes davanteres. Després es fa a un costat, es doblega per sota la femella i introdueix l’esperma a una de les dues obertures genitals que aquesta té (una a cada costat del cos). A continuació repeteix l’operació a l’altra costat. A l’abdomen, part final del cos, ventralment les femelles presenten uns apèndixs amb unes expansions membranoses que formen una mena de sac. És en aquest òrgan on guarden els ous fecundats. Dels ous surten les cries, que romanen allí fins que fan unes quantes mudes. Una mica com el sac on els cangurs crien els seus petits. Però a diferència dels cangurs, no tenen uns sol descendent, sinó de 5 a 80.
Poden criar d’una a tres vegades per any.
Les mudes són canvis de pell, o exúvia tècnicament. La seva pell és rígida i actua com a esquelet. Aquest esquelet és extern, a diferència del nostre, que és intern. Però com és rígid, i no es pot estirar, no permetria que l’animal creixés. La solució és trencar aquesta pell vella, que s’ha quedat petita, i fabricar-ne una altra de nova, més d’acord amb les noves mides de l’individu. Aquesta muda, o ècdisi, s’ha de produir en diverses ocasions al llarg de la vida de l’animal, mentre estigui en creixement.
Un altre aspecte remarcable dels porquets de Sant Antoni és que no muden tota la pell de cop, sinó que ho fan en dues tongades separades uns quants dies, primer l’abdomen, i desprès cap i tòrax. Per això, no és estrany veure alguns individus amb coloracions diferents entres aquestes parts del cos. Després de mudar, es mengen la pell vella per reaprofitar els seus components. Poden viure fins a dos anys.
Des del punt de vista pràctic, els porquets de Sant Antoni són peces importantíssimes en el procés de transformació de la matèria orgànica a la natura.
A l’igual que els cucs de terra, com el cuc vermell que es fa servir en els vermicompostadors, a més de matèria orgànica en descomposició, poden empassar-se els seus propis excrements, i els d’altres organismes. D’aquesta manera aprofiten força les restes i acceleren la seva transformació, i això ajuda a aconseguir compost en poc temps, i de molt bona qualitat. Són molt poc exigents en les condicions que els calen per viure, només els hi calen humitat i foscor, i tant mengen restes fresques com les que porten més temps en el compostador, i això fa que es reparteixen per tot el contingut del mateix. Prefereixen les restes vegetals, però també consumeixen les animals.
Són, per tant, uns grans aliats dels compostaires!
Són totalment inofensius davant els altres organismes del compostador, però tenen enemics dins i fora del mateix. Al compostador se’ls mengen els centpeus, i algunes aranyes. Fora del compostador els eriçons, les merles, els gripaus, i fins i tot les guineus poden alimentar-se d’ells.
A la primavera és quan prolifera el pugó, ja que les plantes tenen brots tendres amb saba que li agrada
Detall del pugó a fulles de llimoner
Recepta de repel·lent natural de pugó
Aquest repel·lent es recomana especialment per la seva efectivitat contra el pugó. Hi ha qui, a més, afegeix una mica de bitxo picant per a les plantes encara menys atractives per als insectes.
No serveix per matar els insectes si no es barreja amb alguna altra cosa, com ara sabó potàssic. Si la seva pudor us resulta ofensiva, no patiu, perquè no afectarà si teniu un hort el gust de les hortalisses, ja que es degrada fàcilment.
COM ES PREPARA?
COM REPEL·LENT:
– 7,5 grams d’alls, que aixafarem amb l’ajuda d’un morter.
– Ho afegirem a 1 litre d’aigua per aplicar-ho sobre les plantes o a la terra sense diluir.
– Hem de recordar colar-ho abans per evitar que obstrueixi el polvoritzador.
– Cal aplicar-ho cada 3 dies (només si veiem que és necessari, no per norma).
COM INSECTICIDA:
– 15 grams d’alls picats petits o aixafats amb el morter.
– Els afegirem a 1 litre d’aigua i 10 grams de sabó potàssic.
Emili Colom i Comerma va néixer a Barcelona l’any 1924. Fill i net d’escultors va estudiar a la Llotja i després va continuar els seus estudis a la Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
Cavall de la Llibertat (1973) Material: Xapa de ferro tallada per oxitall i soldadura Alçada: 2,8 m Lloc: Seu central de Catalana Occident a Sant Cugat del Vallès
En l’exposició de final de curs li va ser atorgat, junt amb el pintor J.Rebled, el premi especial concedit per l’Escola als deixebles que consideraven més aptes per poder realitzar una exposició individual. Per aquest motiu, la Delegació de Belles Arts els hi va cedir el Palau de la Virreina per exposar-hi les seves obres. Tenia aleshores 19 anys i va aportar un total de 35 obres. Eren escultures en pedra, fusta, terracota i guix.
Al cap de poc temps va rebre el seu primer encàrrec important i com era habitual en la clàssica bohèmia, va convidar als seus condeixebles a un sopar. Va ser en aquest sopar on es va fundar el grup “Betepocs”, el qual més tard donaria molt a parlar amb les seves exposicions itinerants i les seves reunions al inefable cafè de les Rambles sota la batuta de Josep Mª Garrut.
Com que la necessitat obliga, va haver de deixar la Escola de Belles Arts i va entrar a treballar en una foneria artística on va aprendre l’ofici. Més tard va treballar en un taller com a picapedrer i després en un altre on feien altars i retaules. També va fer d’ajudant de l’escultor J.Ros i Bofarull. D’aquell gran i humil escultor va aprendre molt d’ofici i molt d’humanisme. Va tenir també com a mestres a V.Navarro, E.Monjo, F.Marés i Bohigas.
Per a ell, els grans mestres de l’escultura eren en Gargallo, en Bourdelle o en Rodin, font d’inspiració per a futures generacions. Més tard, va contactar amb arquitectes de l’època i va treballar amb Duran Reynals, Ros de Ramis, Mora, C. Marqués i H. Laugier, qui va venir de Niza a escollir una escultura seva.
Al principi els seus encàrrecs solien ser bàsicament de caire religiós i més endavant ja va treballar més amb retrats i escultures de tema lliure.
Podem trobar obres seves a l’església de Santa Maria del Mar, a la Catedral de Barcelona, al Monestir de Poblet, a l’església de Sta. Maria de Mataró, a l’església arxiprestal de Vilanova i la Geltrú, al castell de Cardona, al monestir de Montserrat, al Convent dels Caputxins de Sarrià, a l’església de Sant Ot , o a Font Romeu on es troba el Crist Rei de 7m d’alçada i 35 tones de pes en marbra de Carrara i realitzat en talla directa. També està feta en pedra i en talla directa, l’Assumpció de Sta. Maria de Cornellà, de 5 tones de pes i de formes estilitzades, tot seguint la línia arquitectònica de l’església.
En la dècada dels seixanta, va ser convidat per l’ambaixada de Espanya a Viena, on va presentar algunes de les seves obres, dibuixos i escultures, totes d’un caire totalment mediterrani. Va tenir molt bona acceptació i això li va permetre voltar per Paris, Niza i Viena on va fer algunes exposicions amb èxit, encara que no li agradava massa exposar.
Des de 2010, el govern municipal de l’EMD de Bellaterra tampoc restaura l’escultura Esquirol, que segueix trencada i oxidada, a pesar de ser el símbol del poble, fins i tot és present a la bandera oficial del poble.
Emili Colom al costat de la seva escultura l’Esquirol de la plaça Maragall de Bellaterra|FAMÍLIA COLOM
A col·leccions particulars i a entitats importants europees hi ha força obra seva. Al museu de Gratz (Austria) tenen la seva escultura en bronze titulada Occitània, de formes rotundes i caire totalment mediterrani. Es ben diferent per exemple, el seu Clam de Pau de l’ajuntament de Ginebra, escultura patètica i totalment impressionista.
De temperament inquiet, es va dedicar també a treballar el ferro, realitzant algunes obres de notables dimensions com ara el Monument al Pescador, d’Arenys de Mar, o el Cavall de la Llibertat, que presideix l’edifici de la companyia d’assegurances “La Catalana” de Sant Cugat del Vallès. També podem citar L’Estalvi, escultura que presideix l’escala noble de la seu central de la Caixa de Catalunya a Barcelona. Biafra, Sant Jordi, o els Esquirols de Bellaterra, son altres mostres de les obres realitzades en ferro per Colom en aquells temps. Una escultura que no podem oblidar, realitzada també en aquest material, es Amusit, príncep d’Ausa. Possiblement, una de les seves obres més significatives.
De sempre, també va treballar el bronze. De entre les seves obres en aquest material i de dimensió més gran que la natural, trobem el Timbaler del Bruc situada a la plaça del Ajuntament de la Vila de Santpedor.
Al mateix temps, va treballar com a expert artístic al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Als anys vuitanta, sota la direcció del arquitecte Antoni Gonzalez, aquest servei es va reestructurar anomenant-se Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Van ser uns temps de gran dinamisme i en Colom, fins a la seva jubilació i dins del departament que dirigia Antoni Gonzalez, va restaurar, reproduir i crear diverses obres religioses que formaven part de les restauracions d’edificis que es duien a terme.
En aquella època es va reproduir la predel•la de Rubió, important peça del segle XIV que formava part del cèlebre retaule de Rubió. Igualment es va reproduir la imatge de la Verge de Rus del segle XI, la de Sta. Maria de Foix del segle XIV, la de Santa Càndia d’Orpí del segle XV i la Verge de la Victòria del segle XVII entre moltes d’altres. La llista es molt llarga, però tota la seva tasca està registrada en el Fons Documental del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.
Més tard, va continuar treballant en el seu estudi de Bellaterra, apartat totalment de totes les tendències actuals. “Mirant de crear escultura i no treballant per ara, sinó que treballant pel demà”. Com ell deia: “L’art es notari de la historia. Es personal i intransferible i un horitzó sense fi”.
Naturalment ha deixat escola. Dos deixebles preferits i amb un bon present son l’escultor David Marzo de París i Caroline Romer de Londres.
Màscares, manipulació d’objectes, Comèdia de l’Art, Clown, Poesia… i bon menjar…
Javier Villena és un actor, director, constructor de màscares i educador dedicat professionalment durant més de 20 anys ha tingut com a professors Manel Barceló, Antonio Fava, Ferruccio Soleri, Donato Sartori, Albert Boadella i participar en produccions d’El Tricicle, La Fura dels Baus, la Cubana, Joglars … I programes de TV3, RTVE, Televisió de l’Hospitalet … Actualment exerceix en companyia de teatre multidisciplinari
Taldiacomavui fa 6️⃣0️⃣ anys que Catalana de Gas y Electridad, SA, llançava una emissió d’accions de més de 5 milions.
📌 L’empresa feia realitat el gaseoducte entre els jaciments de Hassi R’Mel (Algèria) i la península, font avui del gas natural a Catalunya
Història
En 1841 l’expert francès Charles Lebon recolzat per l’emprenedor català Pere Gil Babot i fills aconsegueix en subhasta el primer contracte d’enllumenat públic per gas a Espanya, subscrit amb l’Ajuntament de Barcelona. La durada del contracte era de 20 anys. La família Gil va posar els terrenys per edificar la primera fàbrica de gas d’Espanya (on ara és el Parc de la Barceloneta i l’edifici de Gas Natural). El gener de 1843, es constitueix per desenvolupar l’activitat de fabricació i distribució de gas, la ‘Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas’, amb un capital de 6 milions de reals de velló. El domicili social era al carrer de la Mercè 20 i al carrer Serra n.22 on romandrà fins 1895, quan es traslladarà al Portal de l’Àngel 22.
En 1912 la ‘Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas’ canvia de nom a ‘Catalana de Gas y Electricidad’ (SCGiE).
Quasi immediatament procedeix a l’absorció de la companyia ‘Central Catalana de Electricidad’.
Construcció de centrals
La central més duradora i potent va ser la de Sant Adrià de Besòs, anomenada popularment “La Catalana”. Les obres van començar el 1915, inaugurant-se la central el 1917, prestant servei fins 1966.
Dibuix del dipòsit de gas de la fàbrica de la Barceloneta
Durant la Guerra Civil, en el cas de Catalana de Gas i Electricitat, les fàbriques i instal·lacions de Catalunya van ser administrades pels Serveis Unificats de Gas de Catalunya (bàsicament controlats per la C.N.T., d’ideologia anarquista). Van sofrir nombrosos bombardejos de l’aviació feixista.
Franquisme i postfranquisme
En la dècada de 1960 la SCGiE es va reorientar de nou cap al sector gasístic abandonant el negoci de generació elèctrica, va substituir el carbó per nafta en el procés de fabricació de gas ciutat i va començar la seva expansió fora de Catalunya amb l’adquisició de la Companyia Espanyola de Gas, que operava a Cantàbria, Múrcia i la Comunitat Valenciana. Catalana de Gas i Electricitat, va constituir, a Barcelona, el 1965, la societat Gas Natural, SA, amb Exxon, el Banc Hispano Americà, el Banc Urquijo i el Banc Popular Espanyol. L’objecte inicial era la importació de gas natural de Líbia, i posteriorment d’Algèria, construint una planta de regasificació al port de Barcelona, i una xarxa de comercialització a la zona.
“Vull anar-me’n sense fer soroll… No vull anuncis públics, ni vetlles, ni res. Vaig venir al món i no se’n va assabentar ningú, així que desitjo el mateix quan me’n vagi”. Tota la família respectem la vostra voluntat. El nostre homenatge serà recordar-la en tota la seva plenitud i continuar-ne gaudint a través de les seves interpretacions per recordar-la sempre.
La mezzosoprano Teresa Berganza|CEDIDA
Teresa Berganza Vargas (Madrid, 16 de març de 1933 – San Lorenzo de El Escorial, 13 de maig de 2022) va ser una mezzosoprano espanyola, associada sovint amb personatges d’òperes de Rossini, Mozart i Bizet.
Va estudiar piano i cant al Conservatori de Madrid, on va obtenir el primer premi de cant l’any 1954. Va debutar en aquesta ciutat el 1955.
Dos anys després, va fer el seu debut internacional al Festival Ais de Provença en el paper de Dorabella, de l’òpera Così fan tutte, de Mozart. Durant els següents deu anys va debutar en altres importants teatres i festivals d’òpera, entre d’altres: La Scala (1957), festival de Glyndebourne (1958), Royal Opera House (1959) i el Metropolitan Opera (1967).
L’any 1991 Berganza, al costat de Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Pilar Lorengar, Alfredo Kraus i Plácido Domingo, van ser guardonats amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts. El 1992 va participar en la cerimònia inaugural de l’Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. El 1994 fou escollida membre de l’Acadèmia Reial d’Arts d’Espanya, primera dona a obtenir aquesta distinció. El 2013 li va ser concedida la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi.
Els darrers anys, Berganza ensenyava a l’Escola Superior de Música Reina Sofía i dictava classes mestres arreu del món. Entre els seus estudiants es troben María Bayo i Jorge Chaminé.
Pel que fa als aliments, biològic, ecològic i orgànic signifiquen el mateix, però han de complir amb una condició imprescindible: els productes han d’estar certificats per l’autoritat de control i dur l’etiquetatge reglamentari
Xavier Duran|Una visita a qualsevol comerç de productes alimentaris permet veure una gran diversitat d’adjectius o qualificacions a les etiquetes o en l’empaquetat: ecològic, orgànic, sostenible, natural, light, km0, saludable, sense additius…
Però com es pot orientar el consumidor que vol adquirir un producte que respecti el medi ambient? Com pot estar segur que està d’acord amb les seves necessitats, gustos o prioritats?
A Catalunya, el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) és l’autoritat de control. La seva funció és auditar i certificar els productes agroalimentaris ecològics produïts aquí verificant que compleixen la normativa europea de producció ecològica.
Segons expliquen al 324.cat, biològic, ecològic i orgànic són termes equivalents, però, si no estan certificats i ho posa, és un frau. El CCPAE fa el seguiment de totes les certificacions cada any, amb inspecció in situ.
Un exemple d’etiquetat d’un aliment ecològic fictici és aquest que ens facilitat la CCPAE:
Veiem que porta l’anomenada “eurofulla”, obligatòria des del 2012. També hi ha el codi de l’autoritat que ha fet el control, que en el cas de Catalunya és aquest: ES-ECO-019-CT. El logotip de la CCPAE és optatiu.
Si el producte certificat està “en conversió”, aleshores ha de dur el logotip de la CCPAE, però no l’eurofulla i tampoc pot incloure’s la menció d’ecològic, biològic o orgànic.
Algunes marques o productes poden optar per posar altres qualificacions, com ara “quilòmetre zero” o “sense pesticides”. Però sense la certificació no es pot dir que siguin ecològics.
El significat de les paraules
Aleshores, quin significat poden tenir aquest termes per orientar al consumidor? Per exemple, què vol dir natural? Claudi Mans, catedràtic emèrit jubilat d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona, comenta al 324.cat que “el que vol dir una paraula depèn de qui l’usa i del que els diccionaris diguin, i a vegades hi ha contradiccions entre usuari i diccionari”:
“Si collim una maduixa silvestre, podem dir que és natural perquè és de la naturalesa. Però un iogurt natural no ve de la naturalesa, perquè aquí “natural” vol dir “tal com eren els primers iogurts”, és a dir, sense sabors ni trossets. Ambdós significats estan recollits als diccionaris, però ve la publicitat i ens inunda d’aliments, cosmètics i tota mena de productes “naturals”, moltes vegades amb un ús abusiu de la paraula.”
Passa el mateix, afegeix, amb els productes processats: “de fet, tots ho són perquè tots han sofert alguna transformació per passar del seu origen al nostre plat. Però ara el terme processat és quasi sinònim que conté additius”. I afirma que molts consumidors els consideren rebutjables “malgrat la seva innocuïtat demostrada”.
Sobre els termes orgànic, ecològic i biològic, el doctor Mans, que té un blog on sovint escriu sobre alimentació i que és autor del llibre divulgatiu “Els secrets de les etiquetes”, explica que “signifiquen més o menys el mateix. El primer es fa servir especialment als països anglosaxons”. Han de complir la normativa de producció ecològica dictada per cada estat i per això pot contenir additius i es pot haver cultivat usant pesticides, els autoritzats segons la normativa.
Mans conclou que per evitar ser seduïts per la publicitat “és aconsellable llegir-se les etiquetes, en la part legal, especialment els ingredients i la informació nutricional”
La diversitat d’adjectius o qualificacions a les etiquetes fa difícil entendre-les, de vegades (iStock) Com entendre l’etiqueta dels aliments ecològics i no perdre’s amb esquers publicitaris Pel que fa als aliments, biològic, ecològic i orgànic signifiquen el mateix, però han de complir amb una condició imprescindible: els productes han d’estar certificats per l’autoritat de control i dur l’etiquetatge reglamentari
Una visita a qualsevol comerç de productes alimentaris permet veure una gran diversitat d’adjectius o qualificacions a les etiquetes o en l’empaquetat: ecològic, orgànic, sostenible, natural, light, km0, saludable, sense additius…
Però com es pot orientar el consumidor que vol adquirir un producte que respecti el medi ambient? Com pot estar segur que està d’acord amb les seves necessitats, gustos o prioritats?
Algunes marques o productes poden optar per posar altres qualificacions, com ara “quilòmetre zero” o “sense pesticides”. Però sense la certificació no es pot dir que siguin ecològics.
Si bé no tothom té prou formació i informació per jutjar si un producte té ingredients no convenients per a la salut i si nutricionalment és adequat, “etiquetes emergents com el Nutriscore pretenen facilitar aquestes tasques, però per ara no ho aconsegueixen i són molt discutides pels dietistes i nutricionistes”.
Un sector en creixement
En tot cas, la preocupació tant pel medi ambient com per la mateixa salut fa guanyar quota de mercat als productes ecològics certificats. Segons dades de la CCPAE, el nombre de productors ecològics catalans va augmentar més d’un 11% durant l’any 2021. La superfície de cultius productius va augmentar un 12,28%; la ramaderia, un 7,37%, i l’agroindústria, un 10,91%.
La facturació del sector ecològic a Catalunya va assolir, l’any 2020, gairebé els 1.000 milions d’euros, amb un creixement d’un 22,45%. Es tracta només de producció, no de la facturació amb la venda final a botiga.
Dinamarca és el país amb més ambició: vol que aquests productes assoleixin el 100% del mercat. Quant a superfície ecològica, la Unió Europea vol que el 2030 signifiqui el 25% del total. Ara, a Catalunya és el 22%.
BELLATERRA.CAT 