Bellaterra considera l’Albert Cusidó el sagristà de la parròquia.
Les pintures actuals són de l’any 1958, fetes pel pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès (Sabadell 1918-1971).
Bellaterra considera l’Albert Cusidó el sagristà de la parròquia, tot i que mai va tenir cap responsabilitat. Però, quan mossèn Antoni Oliver deixà el càrrec de rector l’any 2005, es produeix un impàs fins a no tenir un nou titular. Aleshores l’Albert es troba que el rector sortint li dóna les claus i li demana que s’en faci càrrec temporalment, esdevenint el dipositari de les claus de l’església. La proximitat de casa seva respecte l’església, i sobretot el seu interès per tot el que fa referència al temple, ens han permès tenir informació de primera mà.
Les pintures de l’església
Les pintures actuals són de l’any 1958, fetes pel pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès (Sabadell 1918-1971). Aquestes van substituir-ne unes altres de les quals no hem pogut esbrinar qui va ser-ne l’autor. Gràcies a alguns testimonis de lèpoca, podem dir, això sí, que les pintures que cobrien la part de la cúpula de l’àbsida representaven un conjunt d’àngels en actitud d’adoració. Al centre hi havia una creu que, en el seu dia, quan va arribar la llum de neó, se li va afegir un fluorescent per a donar-li més relleu.
En Marcet, aleshores batlle de Sabadell i veí de Bellaterra, recolzat moralment i econòmica pels poquíssims veïns que residien tot lany, va emprendre la tasca de resoldre els problemes que patia l’església. La primera actuació va ser encarregar unes noves pintures, tot proposant a en Trias perquè les realitzés. Això va comportar traslladar la imatge de la Mare de Déu de la Salut de l’altar Major a la capella lateral on ara es troba. Aquesta imatge era pintada amb mantell blau, túnica blanca, orles daurades, etc. Amb el trasllat se li van treure aquests colors i va restar tal com es ara. També es va arreglar la nova capella que l’acollia, destacant-ne l’enteixinat del sostre i posant-hi paper pintat. També es va fer un confessionari nou ben solemne. Tot plegat va ser obra del decorador i veí de Bellaterra, Josep Vives Bracons. També les parets del temple van canviar de color i es van pintar de blanc.
El Museu d’Art de Cerdanyola és un equipament destinat a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic de la ciutat, centrat especialment en l’època modernista, noucentista i art déco, però també vol ser un espai on es mostri la producció actual.
El MAC té, doncs, una doble vocació de museu i de centre d’art contemporani. Un dels objectius del MAC és reivindicar Cerdanyola com un destacat focus cultural a l’època del modernisme i el noucentisme amb la presència dels artistes que, llavors, van estar vinculats a la població.
Està ubicat en un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912).
L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament.
El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny.
Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons del museu.
Qui protegirà al veïnat per evitar greus atropellaments amb voreres estretes i curves de la carretera BV-1414 al centre de Bellaterra?
Per què l’EMD no instal·la pilones de ferro a les voreres perilloses per protegir els vianants com ja té a la zona de l’escola Ramon Fuster? Cal aprofitar el Pla de Voreres actual per aportar més seguretat.
La mesa del primer altar i la primera pedra de la rectoria en 1946
La mesa del primer altar era important: una peça de marbre blanc d’uns 2m x 125m de gruix; la part del davant estava decorada amb un baixrelleu policromat segons dibuix del pintor Sr. Joan Vila i Puig. La mesa se suportava amb dos prismes rectangulars, també de marbre blanc situats a uns 30 o 40cm. de cada extrem. Damunt l’altar, al centre, hi havia una creu metàl·lica molt bonica amb tres ciris per banda i la seva alçada superava la del celebrant a fi i efecte que els fidels la veiessin (en aquella època la missa es feia d’esquena a la congregació). A cada banda del presbiteri, i al peu de l’arc que l’emmarca, hi havia dues trones, en una es llegia l’epístola i a laltra l’evangeli i també es feia l’homilia.
Pel que fa a la rectoria, la primera pedra es va posar el juny de 1946 i s’inaugurava un any i mig després. Respecte les campanes, el veí Albert Cusidó ens dóna les referències:
Els ornaments de l’església
«Lesglésia té dues campanes. La que dóna al barranc es diu Maria, possiblement per la senyora Maria Codina, mare del Santiago Vila Puig, que deuria ser qui la va donar. Aquesta té un so una mica més greu que la segona. La segona es va beneir el 25 de juliol de 1951. Du el nom d’Anna Francesca Emília. Va ser pagada pel veí Rafael Giménez Frontín i la seva esposa Anna Hombravella en va ser la padrina. En motiu de la seva benedicció, mossèn Armengol va confegir un poema titulat Campana, veu de Déu. Aquesta campana és la que ara es fa servir per als tocs de missa.»
Van haver de passar vint-i-dos anys perquè l’arquebisbe de Barcelona, Don Marcelo González Martín, l’erigís en parròquia, per decret del 18 doctubre de 1968 i publicat al «Boletín Oficial del Arzobispado de Barcelona» del 15 de novembre del mateix any, indicant, però, que: «Esta Parroquia comenzará a regir el dia que se posesione el Parróco o Ecónomo que designemos». Mossèn Plàcid va ser nomenat ecònom el 3 de desembre de 1968. Però malgrat aquests nomenaments oficials. Mossèn Plàcid Armengol ja shavia instal·lat com a capellà resident lany 1946 i, per tant, a usos pràctics per a la població, exercia com a rector. Quan aleshores de la proclamació de la parròquia i la nova divisió dels arxiprestats, mossèn Armengol, va triar dependre del de Sant Cugat, segurament a causa de les males relacions que tenia amb l’Ajuntament. Un cop més, i aquesta vegada a través de l’església, s’evidenciava la distància entre Bellaterra i Cerdanyola. També hem de recordar que mossèn Armengol tenia un vincle amb la parròquia de Sant Cugat ja que, de feia temps, exercia allí com a Conciliar. El decret abans esmentat marca els límits territorials de la nova parròquia, tal i com veurem a continuació:
«Partiendo de la linea de los Ferrocarriles de Catalunya, en su convergencia con el termino Municipal de Sardañola seguirá por este termino y los de Sabadell, San Quirico de Tarrassa i Sant Cugat del Vallés, enlazando nuevamente con el termino Municipal de Sardañola hasta el punto de partida.»
Evidentment fa referència al traçat antic de la via que anava directament de Bellaterra a Sant Quirze.
L’església de la Santa Creu
L’església va ser dissenyada per l’arquitecte Audet. S’inspira en les esglésies romàniques de la nostra geografia. L’edifici, segons els plànols de l’arquitecte, es va concebre de planta rectangular, amb una escala que du al nàrtex o pòrtic i que sovint, encara que impròpiament, n’hi diem atri. Allí sobre la gran porta principal d’arc de mig punt. Les dues portes secundàries, a ambdós costats de la principal, es van obrir molt posteriorment. Hi havia també una segona porta que donava a l’avinguda Central (actualment av. Joan Fàbregas), també de mig punt i que va desaparèixer amb l’ampliació lateral de lany 1966. A l’interior hi havia l’àbsida amb un magnífic altar de marbre blanc presidit per la imatge de la Mare de Déu de la Salut. La cúpula de l’àbsida estava decorada amb unes pintures i a la part baixa i a mitja alçada, unes cortines tavellades. El primer canvi va ser substituir les cortines per unes de pintades a la paret. El segon, i el més important, va ser la pintura d’en Trias l’any 1958. A lesquerra de lentrada principal hi havia el baptisteri que, antigament, ocupava un espai més gran. A la dreta de la porta principal es troba l’escala per pujar al cor. El projecte inicial no preveia el campanar, sinó que quest es va afegir després de la guerra. Al lloc on ara hi ha la Verge de la Salut també hi havia previst fer la sagristia i la zona de confessionari, però aquesta nau no es va construir fins molt més tard. Precisament, va ser llavors quan es va cobrir el pòrtic alhora que també es feia la rectoria.
La coberta de l’església l’havia de coronar una creu grega que no sabem si mai es va arribar a posar, ja que cap veí recorda haver-la vist encimbellant la teulada. Pel neòfits direm que la presència d’una creu de quatre puntes significa que l’església té una planta de creueria i, donat que aquest no és el cas, possiblement es va decidir no posar-la de bon principi. Actualment, i pel fet que existeixen els dos laterals, algú podria creure que aquests fan la funció de creuer, però el de la dreta, com hem dit abans, no es va pensar com a tal i el de l’esquerra es va construir posteriorment, impulsat per mossèn Armengol l’any 1966. Aquesta ampliació li va portar molts mals de cap. Segons ell, la seva construcció era justificada per completar la creueria. També va dir que calia ampliar l’església perquè molts feligresos, sobretot a lestiu, es veien obligats a oir la missa de peu. Com a conseqüència de l’ampliació, va topar amb el Fomento Barcelonés de Inversiones, l’empresa urbanitzadora de Bellaterra que en el seu dia havia fet la donació dels terrenys per a construir l’església. Es veu que el mossèn volia també ampliar l’àbsida fins arran del passatge de la Santa Creu, que aleshores no estava prou urbanitzat. Això va fer que Fomento safanyés a acabar l’obra del passatge. També van haver-hi problemes amb l’alineació de l’ampliació, ja que envaïa gran part de la vorera. Avui encara es pot veure una diferència en la qualitat dels panots que marquen la rasa que es va fer pels nous fonaments. Les parets de l’interior simulaven ser fetes amb cairons tot i que eren enguixades i fins arran de cornissa les havien pintades d’un to gris simulant la pedra. De la cornisa cap amunt es mantenia el dibuix del cairó, però el color era blanc. Els ornaments de la cornisa eren daurats.
Crema Catalana o Crème Brûlée (crema cremada en francès) és una recepta tradicional francesa similar a la Crema Catalana, que surt mencionada en un llibre de cuina de François Massialot de 1691.
Són unes postres franceses similars a la Crema Cremada Catalana però amb algunes diferències: es cou al bany maria, se sol fer amb nata en comptes de llet, amb ous sencers en comptes dels rovells i s’aromatitza sempre amb vainilla, mentre que als països catalans se sol preferir la canyella i la pela de llimona.
El color de la crema sol ser més clar que el de la crema catalana, i sovint la consistència es prefereix menys espessa. A França se sol utilitzar sucre bru per al caramel i es menja amb cullera sopera.
Pel que fa el nom de l’església, no hem trobat cap document que en doni raó. Però, sí podem dir que per allà el 1155, els frares del Cenobi del que fou el castell de Valldaura van ser els fundadors del monestir de Santes Creus i que aleshores, el que ara és Bellaterra estava sota els auspicis d’aquell monestir. Qui sap si la jerarquia eclesiàstica del moment va agafar com a referent aquest fet per a posar nom a la nostra parròquia o, simplement, va ser una proposta dels veïns. A larticle «La Iglesia» de la revista Sport Club Bellaterra, signat per Maria de la Concepción Die de Platero, diu: «Se acordó darle a la iglesia el nombre de La Santa Cruz, y esta será el remate de la edificación, sencilla, pero severa y llena de majestad propia de su título». Sigui com sigui, el fet és que se la va dir església de la Santa Creu i, pel que sembla, la direcció espiritual de l’obra la va dur en Josep Masip, si ens atenim a l’article de l’Sport Club Bellaterra abans esmentat. També cal dir que, al ja anomenat «remate» a qual fa referència l’article, i del qual en dóna testimoni la maqueta que aleshores es va fer (una creu de quatre puntes més coneguda per Creu Grega), no en tenim constància que s’arribés mai a posar.
Tot i però, l’advocació a la Vera Creu, la presència de la Mare de Déu de la Salut ha fet que molts parroquians li tinguin una veritable devoció. Fins i tot sen va fer un himne, amb lletra de Frederic Roda i música de mossèn Plàcid Armengol, per considerar-la, en certa manera, la patrona popular de Bellaterra, com així constava en l’edició dels goigs. Si més no, així resava el títol de l’esmentat himne: Tornada)
Vostre nom és llum del dia nostra força i nostra escut. Bellaterra en vos confia, Verge i Font de la Salut.
Com perfuma la poncella el jardí que hi fa redós, Bellaterra és tan formosa perquè en ella hi resteu Vós.
Vós les llars ompliu de gràcia i floriu nostres jardins; Vós del sol pinteu les taques en el verd dels nostres pins.
El Vallès diu la gaubança de la Font del nostre cor. Font que raja aigua divina per guarir la set d’amor.
Cada estiu la nostra església sent el cant dels nous germans: va eixamplant-se la fillada per besar les vostres mans.
Que els camins de nostra vida siguin tots camins del Cel: sota vostre esguard de Mare és més dolç el nostre anhel.
D’aquests goigs en coneixem quatre edicions, fet que demostra la devoció que es tenia (i es te) a la Mare de Déu de la Salut.
Un cop consagrada l’església, l’any 1943, els serveis religiosos els s’eguiren realitzant diferents capellans, sense que cap d’ells ocupés la plaça de rector. Cal dir, però, que Bellaterra no era considerada com una parròquia, i el barri, a tots els efectes religiosos, pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. L’església es considerava com una «capilla privada de uso público». Però la necessitat dels veïns de tenir un guia espiritual va fer que l’any 1945 es designés a mossèn Plàcid Armengol i Serra, (que ja venia regularment), com a capellà habitual, però sense adscripció fixa. El juny de l’any següent (1946) i segons un document que per sort n’ha conservat una còpia lAlbert Cusidó, una cinquantena de veïns adreçaren una carta al bisbat demanant que es nomenés a mossèn Armengol com a capellà fix de l’església de Bellaterra: «con el deseo ferviente de verla erigida en Tenencia Parroquial del Obispado del dignísimo cargo de V.I. Reverendísima, cuya vida guarde Dios muchos años».
De tots és prou sabut que l’església de Bellaterra és la de la Santa Creu, situada a l’av. Joan Fàbregas núm. 16, però també cal dir que aquesta no es va acabar de construïr fins l’any 1943, per tant, on es feia la vida religiosa dels veïns entre l’any 1930 i l’any de la inauguració de l’església?
Les primeres notícies són a l’Hostal Sant Pancraç. Allí, i a la part de baix on hi havia una pista de patins, segons recorda en Santiago Vila Puig, es va habilitar un dels garatges de l’hostal per a oir missa. El nom de primer capellà que va dir missa no el sabem amb certesa. El mateix Vila Puig ens parla de mossèn Isidre de la Parròquia de Sant Feliu de Sabadell. Altres noms són: mossèn Masip, mossèn Moïsès Aluges, el Dr. Sebastian Cirac i mossèn Tàpies. Possiblement tots ells van donar servei religiós al veïnat ja que Bellaterra, per no tenir església i per tant, no ser parròquia, no tenia assignat cap rector. Però a la revista Sport Club Bellaterra de lany 1936 apareix un article de Mossèn Josep Masip que signa com a Capellà de Bella-Terra. Hem de suposar, doncs, que aquest fou el primer a dir missa més o menys regularment a Bellaterra.
Els primers bellaterrencs van posar fil a l’agulla per tenir una església i el 16 d’agost de lany 1935 es celebrava l’acte solemne de la primera pedra de la futura església, presidit pel bisbe de Barcelona Monsenyor Irurita. La iniciativa la va encapçalar en Joan Fàbregas Soler, i el secundaren tots els veïns. Les filles dels prohoms de Bellaterra, com la Maria Lluïsa Fàbregas o la Carmen de Abalo, anaven per les cases a demanar diners, i es feren tot un seguit d’actes per al seu finançament. L’arquitecte fou en Jordi Audet i el constructor en Josep Bordas. Cap d’ells va cobrar honoraris. Malauradament l’obra no es va acabar perquè el 18 de juliol de lany següent va esclatar la Guerra Civil. Només faltava cobrir aigües.
Fins l’any 1942 no es reprenen de nou les obres que sacaben l’any següent. També aquest cop va ser en Joan Fàbregas qui va encapçalar la represa. L’Albert Cusidó recorda que quan es va consagrar l’esglesia estava ben proveïda de tota classe d’ornaments: casulles, dalmàtiques, capes pluvials, pal·li, custòdia, etc. El més sorprenent de l’església de Bellaterra és la imatge de la Mare de Déu de la Salut i la confusió que aquesta ha portat a molts bellaterrencs pensant-se que era la patrona del barri. La Sra Maria Codina va ser la responsable de que l’església acollís aquella imatge. En Santiago Vila Puig, el seu fill, ens explica com va anar:
«La M.D. de la Salut la van portar a Bellaterra cap a lany 1944 o 1945. Procedia del Santuari de la Salut de Sabadell. Era una talla còpia de l’original que varen cremar durant la guerra. Els germans de la Masia de Can Domenec, que eren oncles de la Sra. Pepita de l’Hostal, van prometre que si durant la Guerra no els passava res pagarien una rèplica de l’imatge que havia estat cremada. I efectivament, no els hi va passar res i van encarregar la còpia a en Duran, un escultor Sabadellenc. Això deuria passar cap a lany 1941.
»El capellà encarregat de la Salut era mossèn Ernest Mateu i Vidal, que per cert era molt amic de casa perquè el pare va anar un any a viure a la rectoria de Santiga i mossèn Ernest hi anava a dir missa (parlo de finals dels anys ‘20). La majordoma li deia mossèn Pollastre, vés a saber per què. Anava amb moto i era un home de molta empenta. Doncs, a mossèn Ernest no li va agradar la imatge de la Mare de Déu perquè era carrinclona i antiquada. Total, que la va retirar de l’altar i hi nhi va posar una altre més petita d’alabastre. La còpia den Duran la va guardar a la sagristia. Ma mare, que tenia molt de pes en els sector, va demanar de portar la verge a Bellaterra perquè presidis l’altar. Aleshores hi havia mossèn Moïsès Aluges i crec també que hi havia un altre de capellà, mossèn Melcior Cusidó. Es va construir un altar molt bonic. Era un altar molt simple i molt gran. Potser feia dos metres. Crec que el va dibuixar el meu pare. La mare va fer tenyir una peça de roba de la que fèiem a casa, d’un verd molt bonic, un verd agrisat, per posar al darrera de l’altar com unes cortines. Uns anys més tard el mossèn les va substituir per unes de pintades a la paret.»
La història del Tortell de Reis es remunta al segle II a. C., quan en realitat era una coca.
Un tortell de reis a una taula de Bellaterra
Es tractava del dolç típic de la celebració dels Saturnals, és a dir, la finalització del període més fosc de tot l’any i el començament de la llum realitzada pels llauradors i els esclaus, els qui quedaven excusats en tot aqueix temps de qualsevol mena de treball.
En el segle III d. C. es va començar a introduir la fava en el Tortell de Reis en considerar-se un símbol de prosperitat i fertilitat, per la qual cosa la persona que la trobava seria molt afortunada i la resta de l’any seria pròsper.
En l’Edat mitjana la fava va perdre aquest significat i el dia de Reis es triava una figura considerada com el rei de la fava, una persona insignificant per a la resta de la societat a la qual se li autoritzava per a regnar durant aqueix dia però amb tot a l’inrevés, d’ací va nàixer l’expressió ‘tontolaba’.
Què signifiquen les figures del Tortell?
Les figures han anat variant de forma al llarg dels anys. Durant anys s’incloïa una representació del xiquet Jesús, encara que el Rei ha anat guanyant protagonisme i hui dia en els tortells sempre hi ha una figura de Rei Mag, encara que alguns amb més ganxo inclouen diamants com a reclam comercial.
Existeix un consens pel qual la figura del Rei significa fortuna a qui se la troba es coronat, en canvi, qui es troba la fava haurà de pagar el preu sencer del tortell.
Algunes de les espècies més quotidianes a la llar queden prohibides
4 de les moltes mascotes prohibides a partir d’aquest 2023
La prohibició de tinença i cria per part de particulars de determinades espècies animals no és una cosa nova a Espanya ni res que hagi inventat l’actual Govern. Des del 2013, moltes estan incloses en el Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores que prohibeix categòricament tenir a casa ossos rentadors, cotorres argentines, agapornis, porcs vietnamites, tortuga peninsular, eriçons o coatís, entre altres animals. Tanmateix, la nova llei de benestar animal que està tramitant el ministeri de Ione Belarra amplia notablement la llista de mascotes prohibides a casa i restringeix les permeses.
La futura norma estableix una sèrie de requisits perquè un animal es consideri domèstic. Per a això, ha de figurar a la llista d’espècies permeses, que s’aprovarà posteriorment a l’aprovació de la llei. En general, els esmentats requisits consisteixen en el fet que l’espècie sigui fàcil d’atendre referent a les seves necessitats ecològiques, fisiològiques i etològiques, que estigui acreditat científicament que pot viure en captivitat, que no suposi un risc per a les persones per la seva agressivitat, verí o mida, i que no hi hagi risc que, en cas d’escapar-se, pugui convertir-se en una espècie invasora, colonitzant hàbitats i causant danys ambientals.
Atenent aquests criteris, la llei de benestar animal comporta la prohibició de tenir a casa:
En el cas dels rosegadors citats en la llista anterior, el motiu de la seva prohibició és preservar la fauna silvestre i autòctona del medi natural: «No s’inclouran a la llista positiva d’animals de companyia espècies per a les quals existeixi certesa del seu caràcter invasor o que, en cas d’escapar-se i absència de control, suposin o puguin suposar un risc greu per a la conservació de la biodiversitat», assenyala la llei.
Aquest és el mateix motiu pel qual també s’exclou el conill, que, amb més d’un milió i mig d’exemplars a Espanya el 2020 i seriosos perjudicis ambientals, resulta ser una mascota amb certa acceptació entre molta gent.
Fins i tot les tortugues, tan populars en moltes llars, quedaran també prohibides i això és perquè, segons el Ministeri per a la Transició Ecològica, són animals que contenen una important quantitat de vectors patògens, com fongs paràsits, i, per tant, transmissors de malalties.
La prohibició dels periquitos té la seva raó de ser, segons el Ministeri de Drets Socials, en l’exclusió d’«espècies silvestres de fauna no presents de forma natural a Espanya», el mateix cas de cotorres, agapornis i altres aus no autòctones del país.
El text legal en tràmit no estableix encara un llista d’animals permesos, que haurà de ser aprovat pel Govern en el termini màxim de 48 mesos des de l’entrada en vigor de la llei.
Disparitat de criteris a Europa
No sembla existir unanimitat als països de la UE respecte a què s’ha d’entendre per un animal de companyia o no. Per exemple, a Bèlgica, on acaba d’aprovar-se també una llei de benestar animal, es permet tenir conills, hurons, hàmsters, cérvols, cobais o esquirols.
A Holanda, que té una llei similar des del 2015, la llista d’espècies permeses es redueix a 30, entre les quals figuren diversos tipus de rosegadors, així com conills i fures, així com senglars, alpaques o búfals.
BELLATERRA.CAT 