El Carrer de Tosca de Bellaterra té una llargada d’uns 140 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de la Tulipa. A les plaques apareixen dibuixades l’heura terrera (Glechoma hederacea i Symphytum tuberosum)
Placa del Carrer Tosca de Bellaterra
Al no concretat a qui està dedicat el nom del carrer, podria tractar-se a l’escorça seca del suro, però pensem serà a Tosca, l’òpera de G.Puccini, en tres actes, amb llibret de L.Illica i G.Giacosa, sobre el drama homònim de V.Sardou, estrenada a Roma el 1900 (a Barcelona, el 1902). Obra destacada del verisme i molt popular, presenta el drama de la cantant Floria Tosca, enamorada del pintor Mario Cavaradossi, el qual és empresonat al castell Sant’Angelo, a Roma, pel fet d’haver donat refugi a un proscrit. El cap de policia, Scarpia, promet a la dama de salvar la vida de Mario en canvi del seu amor. Ella simula acceptar, però l’apunyala. Mario és afusellat al castell en presència de Tosca, la qual es llança daltabaix de la torre.
“Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila de Cerdanyola, que és de 13.953 euros”.
Escultures de Cerdanyola i Bellaterra
Cerdanyola és una ciutat de contrastos entre barris. Al contrari del que passa en molts municipis, el centre de la ciutat no és on hi ha els habitants que acumulen més riquesa. Els veïns de Bellaterra són els més adinerats de la ciutat, amb una renda mitjana per persona de 25.799 euros, a diferència de la xifra del conjunt de la vila, que és de 13.953 euros. Així ho indica l’Atles de Distribució de Renda de les Llars, publicat recentment per l’Institut Nacional d’Estadística.
A l’extrem més baix d’aquesta dada hi ha el barri de Banús-Bonasort, on els seus habitants compten amb una renda de 10.130 euros. Des d’una altra perspectiva, això significa que qui viu a Bellaterra compta amb gairebé 2.150 euros al mes, mentre que a Banús-Bonasort els veïns tenen una mitjana que no arriba als 850 euros mensuals per viure.
L’alt índex de Bellaterra no només destaca respecte de la zona amb menys poder adquisitiu de la ciutat, sinó també en comparació amb la segona més rica. Es tracta del barri residencial de Montflorit, on hi ha una renda per càpita de 19.177 euros anuals, o dit d’una altra forma, poc menys de 1.600 euros al mes.
Aquesta és una diferència històrica, tal com explica el director del Museu d’Història de Cerdanyola, Joan Francès Farré, a Línia Vallès. “Bellaterra era originàriament una urbanització” en la qual es va aconseguir “una parada dels ferrocarrils catalans, fet fonamental en el desenvolupament posterior”, recorda. D’altra banda, la creació de la Universitat Autònoma va contribuir a fer del barri una zona de segones residències per a persones de “posicions econòmiques i socials acomodades”.
En canvi, afirma que al nucli urbà de Cerdanyola l’evolució va ser molt diferent i marcada per “un creixement sostingut i d’alta densitat vinculat a la immigració de població procedent tant de Barcelona com de la resta de l’estat” lligada a l’activitat industrial.
Les dades confirmen que existeix una separació socioeconòmica molt destacada entre Bellaterra i la resta de la ciutat de Cerdanyola
El Carrer de la Tulipa de Bellaterra té una llargada d’uns 150 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza a una rodona cul de sac, una vegada creuar el Carrer del Topazi. A diferència d’altres plaques del poble, aquesta sí té el dibuix que coincideix amb el seu nom, la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris) i (Tulipa oculus solis)
Placa del Carrer de la Tulipa de Bellaterra|BELLATERRA. CAT
Tulipa, (Tulipa gesneriana). Planta herbàcia bulbosa, de la família de les liliàcies, de 20 a 60 cm d’alçària, de fulles amplament ovals, de flor única, grossa, amb sis tèpals, de colors varis, sostinguda per un escapus, i de fruit capsular. Molt apreciada en jardineria, és d’origen híbrid i comprèn nombroses culti-vars, que difereixen per l’època de florida i pel color i la forma de les flors.
En motiu de la celebració del 10è aniversari de Càritas Diocesana de Terrassa, el divendres 19 d’abril a les 20.30h al Monestir de Sant Cugat realitzarem un concert solidari amb la participació de l’Escolania de Montserrat.
Monestir de Sant Cugat en primavera
Serà un moment d’agermanament entre monestirs a benefici de Càritas, en el qual els assistents podran gaudir de l’Escolania de Montserrat en un entorn únic com és el Monestir de Sant Cugat.
En cas de no poder assistir, tant les persones com les empreses poden fer-se presents en l’acte a través d’una col·laboració a la “fila 0” per tal d’ajudar a les persones més vulnerables.
El concert, obert a totes les persones de la Diòcesi de Terrassa, estarà presidit per Mons. Salvador Cristau, Bisbe de Terrassa i president de Càritas Diocesana de Terrassa, i el Prefecte de l’Escolania.
Més informació sobre com es poden adquirir les entrades i fer una aportació de la “fila 0” a través del web de Càritas Diocesana de Terrassa.
L’acte no es retransmetrà. La responsable de comunicació de Càritas Diocesana de Terrassa, Eulàlia Muntané, atendrà als mitjans de comunicació que estiguin interessats en venir a cobrir l’acte a través del mail emuntane@caritasdiocesanaterrassa.cat. Es pot confirmar assistència fins el 15 d’abril.
Fèlix Estrada Saladich (Monistrol de Calders (Moianès) 20 de gener de 1901-Barcelona 4 d’abril de1997) va ser un empresari extraordinàriament actiu, amb una enorme capacitat d’iniciativa que va materialitzar en diversos projectes i empreses, en un món i en un temps en el qual tot estava pràcticament per fer. La seva vida es va moure entre l’empresariat, l’escriptura, el col·leccionisme, el mecenatge i la promoció de concursos i exposicions d’art, entre altres activitats culturals.
Fèlix Estrada Saladich. Fotografia feta el 1952 a Nova York, reproduïda al llibre de l’autor Memorias de un comerciante catalán, Quiris, 1959.
Arribà a Barcelona el 1916, i abans de la guerra ja tenia el seu propi negoci, Establecimientos Estrada —que es convertí després en Can Ravell—, al número 313 del carrer d’Aragó, comerç de comestibles que es va fer famós en pocs anys per les noves estratègies de venda i comercialització de productes que introduí. L’any 1942, canviant de sector, creà el grup empresarial FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima), societat que desenvolupà la coneguda i reeixida empresa Muebles La Fábrica, la seu de la qual va estar primer al carrer de Radas de Barcelona i, a partir de l’any 1948, al carrer de Rocafort, número 142. Després, els edificis del grup s’ampliarien fins a ocupar els números 132-142 del mateix carrer.
L’any 1952 creà dins del seu grup empresarial l’Editorial Quiris, que s’encarregaria de publicar les revistes del grup, El Mueble i Belleza y Moda, i al voltant dels vint llibres de l’autor, la major part dels quals dins d’una col·lecció anomenada «Bilioteca de Iniciativas Comerciales». Perquè l’escriptura va ser també una activitat rellevant en la vida de Fèlix Estrada Saladich. Publicà volums sobre temes comercials i empresarials, entre els quals, El comercio y sus agentes de ventas (1954), La prosperidad norteamericana (1958), Cómo se forma un vendedor (1958), Norteamérica vista por un hombre de negocios: Visión del viajero (1958), Los grandes capitanes de empresa (1959) o El despacho y su organización (1960). Així mateix, escrigué sobre publicitat (La publicidad en España, 1950) o sobre viatges, com La vuelta al mundo de un vendedor (1959), Negocios, deporte y turismo: Ruta de Andalucía (1957-1960), Ibiza: La isla tricolor (1961) o Omari: Diario de un safarista ingenuo (1966). I també ens deixà obres autobiogràfiques com Memorias de un comerciante catalán (1962), Confidencias de un empresario (1968) o 50 años de empresario a pecho descubierto: Mis memorias (1973).
El 1964 inaugurà la nova seu de la cèlebre revista El Mueble, al mateix lloc, ara renovat, que hi havia ocupat fins aleshores (carrer de Rocafort, número 104) on s’instal·laren també les oficines de l’editorial Quiris.
Al febrer de 1969 es col·locaria la primera pedra de La Ciudad del Mueble, un complex industrial a Montornès del Vallès dirigit per EXFER, empresa de Muebles La Fábrica, dedicada a l’exportació de moble rústic espanyol. I també als anys seixanta va haver-hi una fàbrica a la Zona Franca de Barcelona anomenada FADOM. No obstant això, a mitjans de la dècada de 1970 començaren les dificultats per a l’empresa, expandida ja per tot Espanya, que va fer suspensió de pagaments l’any 1976. Després d’uns anys convulsos —fins i tot s’estigué a punt de subhastar l’immoble del carrer de Rocafort— i d’una forta reestructuració, l’empresa va poder continuar l’activitat fins als nostres dies.
Disposició d’algunes escultures al Parc-Museu El Pedregar a Bellaterra.
Als anys seixanta l’empresari s’inicià també en el sector immobiliari amb el Plan Social de Construcciones de Muebles La Fábrica i, juntament amb el seu fill, Fèlix Estrada Mengod, seria també propietari i promotor, entre altres empreses, de Construcciones Albani, que a finals dels anys seixanta es dedicaria a edificar torres a Bellaterra.
Estrada Saladich fou, a més, membre del Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica, de la Société Internationale pour l’Enseignement Commercial de Zurich, del Club de la Publicidad, del Club de Jefes de Ventas; membre fundador del Club del Hombre de Negocios, així com del Centro de Orientación e Información Comercial, i assessor de diverses organitzacions comercials.
Mecenes i promotor cultural
L’empresari va ampliar el seu radi d’acció i d’iniciatives al món cultural seguint fidelment la seva filosofia, que deixà descrita en aquestes paraules: «Un negocio no debe limitarse exclusivamente a ganar dinero, sino que debe esforzarse también en ser vehículo de cultura, de progreso, de arte y renovación». (Memorias…, 1962, p. 355).
Dins del complex d’edificis de Muebles La Fábrica va muntar, l’any 1966, la Galeria d’ArtMecenas, que s’inaugurà al gener amb una exposició de Ramon Calsina. Aquesta galeria canvià de nom l’any següent i es convertí en la galeria Mundi-Art (Rocafort, número 142), inaugurada al juny de 1967 amb una exposició en què es mostrava part de la col·lecció personal de l’empresari. A més de ser la seu dels certàmens i exposicions organitzats per la fundació de l’empresari, tenia la finalitat d’oferir als clients un servei de decoració de les llars complementari a la venda de mobles.
El 1958 creà la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, que el 1972 es constituiria de nou segons la nova reglamentació de fundacions culturals privades, que va gestionar les activitats culturals endegades per l’empresari. Entre d’altres, els diversos certàmens que organitzà o el Parc-Museu El Pedregar, del qual parlarem després, i a partir de 1971, de l’anomenat Museu Estrada, a la masia Can Ramoneda d’Esplugues, que recollia un segle de pintura i escultura catalanes, del qual ens ocuparem també més endavant.
Gran admirador dels Estats Units, al juny de 1967, segons ens informa la premsa, feu un dels seus viatges a aquest país acompanyat de Josep Maria Subirachs, com a assessor artístic, per visitar museus i col·leccions nord-americans, i informar-se dels criteris expositius més actuals de cara a posar en marxa el seu propi museu que es materialitzaria, com hem vist, pocs anys després.
Com a mecenes i promotor va endegar una sèrie de convocatòries artístiques, que celebrava a la seva galeria, Mundi-Art, algunes amb la intenció de convocar-les periòdicament —malgrat que aquesta idea finalment no prosperà—, i reuní noms ben destacats del panorama artístic espanyol dels anys seixanta i setanta, moltes de les obres dels quals passarien a formar part de la seva col·lecció.
Entre aquests certàmens destaquen la «I Bienal Internacional de Pintura», que es va celebrar del 24 d’octubre al 24 de novembre de 1967, amb 290 obres presentades; el «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea», del 20 de setembre al 20 d’octubre de 1968, amb més de 90 obres; el «I Concurso Nacional de Pintura Pueblos y Paisajes de Cataluña», celebrat del 7 al 25 d’abril de 1970, també a la galeria Mundi-Art, amb 145 obres presentades; el «I Salón del desnudo en pintura», en 1972, o el «Gran Salón de Primavera», al juny de 1974, que presentà 267 obres de pintors espanyols representatius dels últims cent anys. També sabem que, anualment, la galeria Mundi-Art, en col·laboració amb la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, organitzava la Semana del Paisaje, en què els participants, al voltant de 20 pintors, es reunien en algun lloc de Catalunya per pintar els paisatges locals. Finalment, l’any 1976 la fundació convocà el concurs Pueblos y Paisajes de España, en el qual van participar 168 artistes que presentaren 205 obres, exposades en una mostra a la galeria Mundi-Art a l’abril i al maig.
I, al marge de les exposicions monogràfiques que s’organitzaren a la seva galeria, sabem d’altres iniciatives puntuals que l’empresari patrocinà dins del món artístic, com el Concurs Fotogràfic El Pedregal, que s’anunciava en premsa al maig de 1967; la «I Muestra Volante del Coleccionismo», organitzada per l’Asociación de Coleccionistas al maig de 1968, que celebrava el primer any de vida de l’Associació, i recollia part de les obres de vint-i-vuit dels seus membres; el «I Congreso y Exposición Nacional de Coleccionismo», que se celebrà al novembre i desembre de 1969 a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona; la mostra «Pintores de Hoy en Madrid», que s’inaugurà el 27 de maig de 1970 a Mundi-Art, amb 54 obres, o el Concurso de pintura al óleo. Temas florales y de nuestras Ramblas, de l’11 al 29 de febrer de 1972, també a Mundi-Art, que exposà 138 obres.
I tenim també notícia d’un Museu Junior, que la Fundació establí o almenys pretenia establir al Museu Estrada l’any 1974, que celebrava mensualment un concurs de pintura per a artistes menors de vint-i-cinc anys, projecte que no sabem si finalment es va materialitzar, encara que la convocatòria d’aquell any va sortir publicada en premsa (La Vanguardia, 13 març 1974, p. 32, i ABC, ed. Andalusia, 9 març 1974, p. 58).
Estrada Saladich va tenir també la idea de crear una revista, Tahull, en la qual informaria de les tendències artístiques del moment a escala nacional i internacional (1972), que pensem que no va arribar a fer-se realitat.
En el món cultural, l’empresari exercí, entre altres càrrecs, de president fundador de l’Asociación Nacional de Coleccionistas —entitat que va desaparèixer—, soci de mèrit de l’Institut d’Estudis Nord-americans i vicepresident i soci d’honor de l’Asociación de Amigos de la Ciudad.
La col·lecció de pintura
Segons ens explica l’autor a les seves memòries (Memorias… 1962, p. 376-378), el seu afany col·leccionista va començar de jove, i col·leccionà targetes comercials, en especial d’establiments de venda al detall, segells o peces de porcellana de gossos. I ja als anys trenta es va manifestar la seva afició a la pintura, després de casar-se i començar a comprar pintures per decorar casa seva, i adquirí els primers olis. Així, comença a visitar galeries, i més tard, els estudis dels artistes. Explica que va arribar a conèixer el 80% dels estudis de pintura de Barcelona.
Suposem que les dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta van ser les de més activitat col·leccionista, aprofitant les exposicions i concurs que organitzava i que li permetien adquirir moltes de les obres presentades. Les pintures les va tenir exposades a casa seva, a El Pedregar i a la galeria Mundi-Art. De fet, al juliol de 1967, un anunci en premsa avisa de la presentació d’aquesta col·lecció de pintura catalana a la galeria.
Encara que en l’article publicat a l’ABC sobre la «Muestra Volante del Coleccionismo» (4 maig 1968, p. 79), el mateix Estrada Saladich expressa el seu orgull d’haver reunit més de 400 quadres d’artistes contemporanis, la majoria catalans, no hem pogut, ni de lluny, arribar a comptabilitzar aquesta xifra. Hem de tenir en compte que el coneixement que tenim de la col·lecció de pintures es basa en l’únic catàleg publicat de la col·lecció, el del Museu Estrada d’Esplugues, obert l’any 1971 després de la restauració de la seva seu, la masia Can Ramoneda, que estigué en actiu només uns anys. Pretenia ser una recopilació de les tendències artístiques registrades sobretot a Catalunya als últims cinquanta anys, i suposem que acollia, si no tota la col·lecció, sí bona part d’aquesta. S’exposaven en total cent seixanta-cinc pintures i quinze escultures, distribuïdes en onze sales d’exposició: la sala d’Autoretrats, de gran interès pel seu contingut i nombre de peces, cinquanta-vuit; la de Marines, amb sis; la de Bodegons, amb tretze; la sala de Vanguàrdia, amb dotze; la Figurativa, amb vint; la de Noves tendències, amb onze; la d’Honor, amb una sola obra de gran mida (130 × 200 cm) de Joaquim Mir, Estany; la Premodernista, que no comptava amb cap obra; la de Paisatges, amb nou; la de Clàssics contemporanis, amb onze; la de Nus, amb catorze; el Jardí d’Escultures, on n’hi havia set, part de les cinquanta-dues escultures de la col·lecció del Museo de las Provincias; dues escales en les quals s’exposaven cinc obres a cadascuna i una biblioteca. Repartides a les sales interiors s’exposaven vuit escultures més.
Entre els autors de les pintures trobem Josep Amat, Hermen Anglada Camarasa, Josep Berga, Rafael Benet, Alexandre de Cabanyes, Ramon Calsina, Ramon de Capmany, Ramon Casas, Antoni Clavé, Jordi Curós, Will Faber, Lluís Graner, Emili Grau-Sala, José Gutiérrez Solana, Josep Hurtuna, Francesc Labarta, Maruja Mallo, Ramon Martí i Alsina, Casimir Martínez Tarrasó, Segundo Matilla, Eliseu Meifrèn, Jordi Mercadé, Vicente Navarro, Isidre Nonell, Iu Pascual, Picasso, Ramon Pitxot, Pere Pruna, Darío de Regoyos, Joan Miquel Roca Fuster, Ramon Rogent, Pau Roig, Josep M. de Sucre, Josep de Togores, Jordi Vila Rufas o Eduard Vial Hugas, entre d’altres. Quant a les escultures, algunes de les obres exposades eren d’Alfaro, F. Barón, Venancio Blanco, Collet, García Donaire, Marcel Martí, Oteiza o Subirachs.
Josep Maria Brull i Pagès, Dona asseguda (1962-1963), escultura instal·lada a Monistrol de Calders el 2016. Fotografia: Patrimonicultural.diba.cat.
Posteriorment al tancament del Museu i d’El Pedregar algunes obres es van vendre i la resta de pintures es va repartir entre el fill i els nets del fundador, tal com es troben avui dia segons les notícies amablement aportades per a aquest treball per Fèlix Estrada Mengod.
De les obres venudes tenim notícia de dues peces destacades. D’una banda, sabem d’una gran pintura de Sorolla de l’any 1908, Vuelta de la pesca. Playa de Valencia (90 × 110 cm), que va formar part de la col·lecció —de fet la fotografia apareix al catàleg del Museu Estrada, encara que no consta al llistat d’obres—, que fou venuda per l’empresari a començament dels anys setanta. D’altra banda, sabem d’una pintura de Salvador Dalí, Les gales de Portlligat (160 × 190,5 cm), que arribà a la col·lecció l’any de la seva realització, el 1973, fruit del compromís del pintor amb Estrada Saladich de vendre-li una obra expressament realitzada per al seu museu, acord que es va signar un any abans, i que es va subhastar a Sotheby’s de Nova York l’any 2011
Charles Henry Collet Colomb, Tronc africà (1966), escultura instal·lada a Monistrol de Calders el 2016. Fotografia: Patrimonicultural.diba.cat
La col·lecció d’escultura
Per parlar de les escultures hem de referir-nos necessàriament al Parc-Museu El Pedregar, situat a la finca que adquirí l’empresari a Bellaterra l’any 1952. Durant anys va estar treballant-hi amb entusiasme, tant en la residència que contenia com en els terrenys de la finca fins que el convertí en una mena de parc temàtic que inaugurà com a institució cultural l’any 1964, seu de la Fundació Cultural F. Estrada Saladich, visitable els primers diumenges de mes. Entre els espais enjardinats amb llacs artificials i una vegetació exòtica i exuberant, en els quals hi havia fins i tot un jardí japonès amb una pagoda, es disposaven al voltant de cent escultures de grans dimensions, d’escultors dels anys cinquanta-vuitanta del segle xx, que l’empresari anomenà Museo de las Provincias, ja que la idea era que cadascuna de les grans obres representés una província espanyola; fins i tot va intentar que l’escultor de cada obra fos nascut o resident a la província representada. Una bona part de les escultures les adquirí al «I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea» que l’empresari organitzà l’any 1968, i la resta les adquirí en altres exposicions o a través de visites directes als escultors. També hi havia peces de mida més petita que s’exposaven a la casa i al Museu Estrada
A la mort de l’empresari, la Fundació Cultural va subsistir uns anys però aviat el parc-museu va tancar al públic i la família decidí finalment donar les escultures al poble d’origen d’Estrada Saladich, Monistrol de Calders, amb l’única condició que el tractament de les peces, el desmuntatge, el transport i el muntatge final anés a càrrec de l’Ajuntament de Monistrol.
La donació es formalitzà al maig de 2005 i a partir d’aquell moment es produí el trasllat de 38 de les escultures que es van distribuir per tot el traçat del poble, que es convertí en un museu a l’aire lliure. Les obres donades, segons l’Acta de la Sessió Ordinària del Ple de l’Ajuntament de Monistrol de Calders de data 5 de maig de 2005, són les següents: La família (1952?), grup escultòric en relleu mural de Sebastià Badia i Cerdà; Flames (1970?), de Francisco Barón Molina; Dansa esportiva (1964), d’Antoni Boleda Ribalta; Dona asseguda (1962-1963) (figura 5) i Xiquets de Valls (1968), de Josep Maria Brull i Pagès; Maternitat peruana (1965?), de Jacinto Bustos Vasallo; Venus del mar (1968), de Josep Canals Gual; Dama (1965?), de José Carrilero Gil; Vent (1973), de Cocomir (José Vicente Corominas); Mèntor i Telèmac (1965?), Monòlit (1965?), Tronc africà (1966) (figura 6), Dona de Conca (1966?), Símbols (1968?), Música i vent (1968?) i La trampa (1970?), de Charles Henry Collet Colomb; Mirant els estels (1963), d’Emili Colom Comerma; La unió (1974), de Francesc Colomer Garrigó; Santa Teresa (1965) i Arias Gonzalo (1965?), de Tomás Crespo; La verema (1968?) i Diàleg (1970?), de Joaquín García Donaire; Superfície esfèrica (1969), de Vicente Larrea Gayarre; Descans (1963?), de Lluís Montané Mollfulleda; Miner (1968?), de César Montaña García; La puntaire (1965?), de Benjamín Mustieles Navarro; Saragossa creix (1970), d’Ángel Orensanz Zabal; Aiguadera (1968?), de Jesús de Perceval; Dona del camp (1965?), de Josep Piqué Iserte; Bailaora (1968), d’Amadeo Ruiz Olmos; Cinta esfèrica (1970), d’Enrique Salamanca; Joventut (1963), de Margarita Sans Jordi; Tocho, de Javier Sauras; Ballant damunt les ones (1975), de Joan Serafini Masdeu; Vaca, d’Eudald Serra i Güell; Toscadeiro (1973), de José Sobrado Balboa; Centre (1974), de Salvador Soria Zapater, i La pastora (1963), de Ferran Ventura Rodríguez.
Algunes de les obres que sabem que estaven a El Pedregar però que no van anar a Monistrol són: Segador (1970), de Venancio Blanco Martín; Gat (1970?), de Tomàs Bel i Sabatés; Cangur (1962-1963), de Josep Maria Brull i Pagès; Gos dogo (1970?), d’Emili Colom Comerma; Composició geomètrica (1970?), de Francesc Colomer Garrigó; Os polar (1975), de Josep Garriga Sauló; Solar (1965) i Beby (Monolit Estela) (1975), de Marcel Martí i Badenes; La recolecció (1965?), de José Planes Peñalver; Mans (1968), de Pablo Serrano Aguilar; Senglar (1970?), Pingüí (1970?), Girafa (1970?) i Abstracció (1992), de José Sobrado Balboa; Pedestal-Noé (1960), Quatre barres (1962), Cap Venus de Peníscola (1968) (després, com Catalunya 1968 passà a la col·lecció del Banc Sabadell) i Homenatge a Leonardo (1968-1972), de Josep Maria Subirachs, o La Mamaroca (La ben plantada) (1967), de Francesc Torres i Monsó, entre d’altres. De la major part no en tenim notícia de la localització; suposem que es van vendre i potser algunes peces estiguin encara en possessió dels descendents de Fèlix Estrada Saladich.
A l’acte va assistir l’ambaixador del Japó a Espanya
Segons publicava l’Hoja de Lunes, el dia 25 de maig de 1965 s’inaugurà un jardí japonès a El Pedregal, parc museu de Mobles la Fàbrica, situat al carrer Apel.les Mestres, 11 de Bellaterra, propietat del senyor Estrada Saladich.
El jardí japonès, a la inauguració del qual va assistir-hi l’ambaixador del Japó, va estat el resultat d’una visita feta al Japó pel senyor Estrada. La realització està d’acord amb l’estil japonès més exigent i amb diverses atraccions, com són la gran cascada, la pagoda, el pont penjant, l’artística gruta, amb una gran selecció de pedres i plantes exòtiques del país.
Venda dels terrenys d’El Pedregar
L’any 2017 es varen vendre els terrenys d’El Pedregar i les escultures del parc les va rebre l’Ajuntament de Monistrol de Calders qui comptarà abans de l’estiu amb les 38 escultures permanents de grans dimensions al seu nucli urbà i voltants, donades per la Fundació Privada Fèlix Estrada Saladich i amb un centre d’interpretació que s’instal·larà a la casa de la Mestra. Així ho va explicar en roda de premsa l’alcalde de la població, Ramon Vancells, el picapedrer Jaume Sala, el conseller municipal de Cultura, Gustau Erill, i la coordinadora del grup de treball de cultura i restauradora, Alba Morell.
Monistrol de Calders es va convertir, segurament, en un dels municipis del món amb més proporció d’escultures per habitant: 38 per 700 habitants, a menys de 20 habitants per peça artística.
Es tracta d’un llegat important que ha canviat la fesomia del municipi del Moianès de poc més de 700 habitants i suposa un atractiu artístic afegits als seus atractius naturals i gastronòmics. Els veïnat i els visitants gaudeixen de l’art repartit per tot el poble, i el Centre d’Interpretació que va dissenyar cinc itineraris pel traçat urbà i els seus entorns per gaudir de les escultures. En aquest punt, a més a més, es mostra informació de cada peça així com esbossos fets pels artistes abans d’esculpir-les.
Fèlix Estrada Saladich va néixer el 1901 a Ca l’Estrada, a Monistrol de Calders, on hi va passar la major part de la seva infantessa i joventut. Quan va ser adult es va traslladar a viure a Bellaterra on, després de diversos viatges als Estats Units, hi va fundar l’empresa de mobles La Fàbrica, la més popular de les seves iniciatives empresarials. Amant de l’art, es va anar fent amb una bona col·lecció de pintures i, sobretot, d’escultures que va anar reunint a casa seva, a El Pedregar de Bellaterra. Precisament la parcel·lació i venda d’aquest terreny al Vallès, després de la mort l’empresari i col·leccionista, ha provocat que les 38 obres viatgin al poble d’on Estrada Saladich era fill i on també és enterrat.
El Carrer del Topazi de Bellaterra té uns 130 metres de llargada, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Tulipa. A les seves plaques apareixen dibuixades les fulles d’alzina (Quercus ilex) i Roure martinenc (Quercus pubescens)
Placa del Carrer Topazi de Bellaterra
Topazi és un mineral que cristal·litza en el sistema ortoròmbic, en cristalls prismàtics molt grossos (fins i tot d’un pes superior a 100 kg). També es presenta en masses de gra fi o gruixut. La seva densitat oscil·la entre 3,5 i 3,6 i augmenta amb el contingut de fluor. Té un esclat de vidre. És incolor o blanc, però també pot presentar-se en cristalls transparents de color blau o groc clar, i poques vegades rosats. Els exemplars transparents són tallats com a pedres precioses, però hom ven també com a pedres precioses topazis amb una gran quantitat de quars groguenc. Hom el pot trobar a les pegmatites i venes quarsíferes i també a les cavitats dels granits i riolites. A Minas Gerais (Brasil) hi ha cristalls de topazi de 30 cm, i més, de diàmetre. Hom n’ha trobat als Països Catalans, a Tarragona.
Nascuda a Barcelona durant la pandèmia, The Barcelonian captura a la perfecció les alegries i misèries de la vida a la ciutat.
. “Dret a l’habitatge”, obra de l’il·lustrador barceloní Andreu Zaragoza
Amb dues-centes il·lustracions publicades, més de vint mil seguidors a Instagram, una exposició a Casa Seat i un llibre recopilatori a la venda, el projecte The Barcelonian ressona entre un públic atret per la seva representació honesta de la ciutat.
L’any 2023 les xarxes socials es van veure inundades per una il·lustració viral. En ella, una parella de gent gran abandonava el seu apartament capcots mentre una parella de joves turistes arribava amb les maletes a ocupar el seu lloc. “Dret a l’habitatge“, obra de l’il·lustrador barceloní Andreu Zaragoza, va acumular ràpidament més de 26.000 likes a l’Instagram de The Barcelonian, atraient l’atenció dels mitjans.
La imatge, va declarar Zaragoza pretenia ser una crítica a un model econòmic que fa que els lloguers siguin inassumibles per a la majoria de la població i, sobretot, crítica a la mercantilització d’un dret fonamental com és l’habitatge. Un tema recurrent a una ciutat sotmesa a una forta pressió turística i amb preus d’habitatge prohibitius.
L’il·lustrador i dissenyador grafic granollerí, al seu estudi | C. R.
Andreu Zaragoza (Granollers, 1985) és il·lustrador i dissenyador gràfic. Atret pel dibuix dels nens, la seva afició pels còmics primer, i per les portades i els logos de heavy metall després, es va posar a estudiar disseny gràfic a l’escola Llotja de Barcelona. Després de treballar en diversos estudis, va decidir recuperar la seva passió gairebé oblidada pels llapis i els pinzells, i va iniciar una carrera com a il·lustrador freelance, que actualment combina amb la seva faceta de dissenyador gràfic. La seva cartera de clients inclou els diaris El País i El Periódico, la cadena hotelera Hilton i altres firmes comercials.
“Una família sense llar troba una casa on residir-hi. Allà començaran una vida tranquil·la però un misteriós camp de blat farà que la seva estada no sigui tan idíl·lica. Posant els patriarques de la família en una difícil decisió moral”.
SINOPSI DE TRIGO Una família (Jesús, Marga i el seu fill Simó) no tenen llar ni recursos per subsistir, troba recer a l’interior d’una masia, envoltada de camps de blat. Allí descobriran el cos sense vida d’un ancià que deixa en herència totes les seves possessions al primer que trobi la casa, amb una única condició: el camp de blat, dia i nit, plogui on nevi, el blat ha de ser tallat. Així la família, atònita davant el seu cop de sort comença una nova vida sense preocupacions a la seva nova llar. Però les coses mai no són el que semblen. La família mai no imaginaria el que s’amaga darrere d’aquest camp de blat i del que suposarà acceptar aquesta càrrega per tal de viure còmodament.
REFLEXIO PERSONAL TRIGO parla de l’avarícia i l’egoisme. De què passa quan allò que més anheles es torna en contra teva, que estaries disposat a fer per tal d’aconseguir allò que desitges. TRIGO és un drama, encara que al llarg de tota la història es respirés un profund aire de misteri/thriller. Des del seu inici fins que les famílies s’enfronten a la realitat de la llar on viuen, comencem amb un to lluminós i optimista fins que lentament anem entrant en un món fosc ple de pesadum. Barrejant la quotidianitat familiar amb el misteri del lloc. A mesura que l’espectador comprengui el que succeís quedarà, en molts moments, agafat a la butaca buscant la coherència del que passa davant seu. Per aconseguir aquest hipnotisme per l’espai, la càmera estarà al servei d’aquest, captant aquest pesat amb lents i constants moviments de càmera emfatitzant aquest punt de vista que té a veure amb un personatge latent, personificat pel camp i la casa. Alguns dels referents per exemplificar l’anterior, serien: el Resplandor de Stanley Kubrick, Senyals de M. Night Shyamalan i El Orfenato de J.A. Bayona. El que fan aquestes pel·lícules referents de la meva història, és la manera de mostrar el que està passant a través de la contenció espacial, com uns personatges tancats en un espai finit busquen una solució condicionats sempre pel seu espai al voltant. Et mostren una cosa real, sense caure en els artificis propis del fantàstic, sinó que des de la contenció aconseguim mostrar la manera com el personatge percep un espai viu i fluctuant a les seves accions. Tota la felicitat inicial, és el que donarà sentit al final, a la decisió que pren aquesta família a favor del propi benestar. Com desitgen alguna cosa fins al punt de no importar-los a qui afectessin les conseqüències dels seus actes igual que succeeix a la societat actual on s’anteposa el benestar d’uns quants al de tants altres. Aquest curtmetratge no parla de trobar una llar, sinó d’allò que faries per conservar-lo encara que calgui trepitjar-ne d’altres.
És una història de contrastos, de l’alegria d’una família que juguen a les casetes sense ser conscients de la realitat a què s’enfronten.
En aquesta família trobem Jesús i la seva dona, costats oposats d’una mateixa moneda, que es complementen encara que facin les accions per separat. Si cau un cauen tots dos. Arriba un moment en què Jesús haurà de mirar a l’ull de l’huracà i enfrontar-se a la veritat. En la planificació i posada en escena, farem servir un continu moviment de càmera, lleugers tràvelings de pocs centímetres que potenciïn els conflictes interns, a part d’usar-los de forma expressiva per donar a entendre que hi ha un ens major als personatges observant les seves accions. En aquesta expressivitat anirem buscant un lleuger descens als inferns de la llar. Trigo a través de les petites coses, t’explica un fet universal.
La interpretació dels actors, per ser coherent amb la resta de la pel·lícula, serà molt continguda. Potenciant la tensió de la llar i com aquesta es transmet als personatges que hi deambulen.
Captarem aquests instants veritables dels personatges, jugant amb improvisacions, que tindran per suposat la seva llavor al guió, però sense deixar que aquest sigui una mica tancat, perquè els personatges flueixin lliurement dins d’aquest lloc enrarit i contingut, que lentament els consumirà.
Durant 4 anys, he buscat sempre trobar alguna cosa certa del que parlar, veritats personals que poguessin transmetre amb el narrar de les imatges cinematogràfiques. Indecís pel projecte que pogués realitzar vaig trobar en aquest relat aquesta veritat que em costa d’acceptar però que tots en algun moment de la nostra vida hem viscut. Al principi era una veritat que per por de no ser la persona correcta que la societat espera de mi em vaig negar a acceptar, però un cop a tercer, especialitzat en guió, vaig començar a veure amb ulls freds aquesta lluita d’egos i desitjos que es produeix a l’ESCAC a l’hora de repartir especialitats, aquest desig per sobre de tot i tots, a partir de llavors, en aquest aire estrany i viciat de la meva autocomplaença vida i m’obligui a observar la part fosca del meu ésser, faria el que fora per tal d’aconseguir allò que més desitjo?. Mostrant així la cara que tots amaguem dels altres però amb què arribem a anteposar els nostres desitjos i benestar per sobre de tot, no és així com hem arribat a un món en constant lluita per mantenir l’estatus de primera potència mundial? no és així, com ens mirem malament el veí per tenir un televisor més gran? Perquè mirar a un altre costat quan la veritat més crua i real de nosaltres mateixos la tenim davant d’un mirall, mai no acceptarem qui som en realitat, però abans que res som humans.
Eduard Farelo Nin 📷 TRIGO
EDUARD FARELO NIN “Jesús” (Barcelona, 20 de novembre de 1970) és un actor i presentador català. Cinema: Què t’hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons (1989), Síes y noes, d’Enric Folch (1994, curtmetratge), Parella de tres, d’Antoni Verdaguer (1995), Coses que passen, d’Enric Folch (1997, curt) Sévigné, de Marta Balletbò-Coll (2004) Ingrid/myspace, d’Eduard Cortés (2008) Eloïse, de Jesús Garay (2008), No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu (2010), Creuant el límit, de Xavi Giménez (2010), XP3D, de Sergi Vizcaíno (2011) Sèries de Televisió: Quico el progre (1989), Secrets de família (1995), Nissaga de poder (1996-1999), El comisario (2001) Psico express (2002), Majoria absoluta (2004), Jet Lag (2004), Lo Cartanyà (2006) Vent del plà (2007-2008), Hay alguien ahí (2009-2010), Sagrada Familia (2011), Ángel o Demonio (2011), Toledo, cruce de destinos (2012), Niños robados (2013), Com si fos ahir (2017) Programes: “Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste “Luna de miel” (1993-1994) com a hoste Oh happy day (2015) com a presentador “Lluna de mel” (1993-1994) com a hoste “Luna de miel” (1993-1994) com a hoste Oh happy day (2015) com a presentador Telefilm: Laia, el regal d’aniversari, de Jordi Frades (1995), Des del balcó, de Jesús Garay (2001), El príncep de Viana, de Sílvia Quer (2001), Cabell d’àngel, d’Enric Folch (2001), Adivina quién soy, d’Enrique Urbizu (2006) Mobbing, de Sonia Sánchez (2006) Extrems, d’Abel Folch (2008), Planet 51 (2009) Teatre: Les dones de Traquis, de Pere Alberó (1992), Pel davant i pel darrera, de Alexander Herold (1996), De què parlavem, de Tamzin Townsend (1997) Pigmalió, de Joan Lluís Bozzo (1997) Olga sola, de Rosa Novell (1999) T’estimo ets perfecte ja et canviaré, d’Esteve Ferrer (1999), L’increíble inspector Hound, de Tamzin Townsend (1999), Comèdia negra, de Tamzin Townsend (1999), A la cuina amb l’Elvis, Roger Peña (2001), Fedra, Joan Ollé (2002), Roda de mort a Sinera, de Ricard Salvat (2002), Glengarry Glen Ross, d’Àlex Rigola (2003), Les falses confidències, de Sergi Belbel (2005) Marie i Bruce, de Carlota Subirós (2005) Pels pèls, (2006), Coral romput, de Joan Ollé (2007), L’home la bèstia i la virtut, de Pep Pla (2008), La febre, de Carlota Subirós (2010), Marburg, de Rafael Durán TNC (2010), Celebració, de Lluís Pasqual (2011), Les tres germanes, Carlota Subirós (2011), Poder absoluto, de Roger Peña i Carulla (2012/2013) L’onada, de Marc Montserrat Drukker (2013), Absurds i singulars, de Joan Peris (2015), Temps salvatge, de Josep Maria Miró (2018) Doblatge habituals: Djimon Hounsou, Edward Burns, Josh Lucas, Gary Dourdan, Eric Bana Doblatge ocasionals: Andy Serkis, Colin Firth, Michael Sheen Michael Vartan, Jimmy Smits,Taye Diggs, Vincent Cassel, Tyrese Gibson
Maria Molins RAICH 📷 TRIGO
MARIA MOLINS RAICH “Marga” (Barcelona, 14 de febrer de 1973), actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Es va fer popular amb un paper a la sèrie de Televisió de Catalunya El cor de la ciutat i ha obtingut diversos guardons com el Gaudí a la millor actriu protagonista per la pel·lícula El Bosc.
Pel·lícules:
2022 La nena de la comunió, dirigit per Víctor García.
2019 RIOT, curtmetratge dirigit per Ariadna LaGarsi, Loida García iJavier Grajales.
2018 L’arbre de la sang, dirigida per Julio Medem. Paper protagonista.
2017 L’habitació de les estrelles, curtmetratge dirigit per Ilune Diaz.
2016 Fractures, curtmetratge dirigit per David David.
2015 Cent anys de perdó dirigida per Daniel Calparsoro i produïda per Morena Films i Vaca Films.
2014 Seve, llargmetratge dirigit per John Paul Davidson i produït per Stephen Evans de Renaissance Films. Paper protagonista; Carme.
2014 El vol de la papallona (curt) dirigit per Gemma Brun produït per El plató de cinema.
2013 Tenim de tot (curt) dirigit per Roberto Pérez Toledo produït per Fotogrames
2012 El bosc, llargmetratge dirigit per Óscar Aibar, produït per Fausto Producciones. Paper protagonista.
2011 Fill de Caín, llargmetratge dirigit per Jesús Monllaó produït per Life & Pictures. Paper protagonista.
2011 Trigo, curt dirigit per Guy Pérez Ciurezu (produït per ESCAC).
2009 A la deriva, dirigit per Ventura Pons. Produïda pels Films de les Rambles. Paper protagonista.
2008 Covards llargmetratge amb guió i direcció de José Corbacho i Juan Cruz (produïda per Filmax).
2008 The Cemetery llargmetratge dirigit per James Wilson produïda per Wilson Films.
2007 Les llàgrimes del cigne, curt de J. Wilson produït per Wilson Films.
2005 Tot està a l’aire, llargmetratge dirigit per David Ciurana i Ángel Penalva, produïda per Fosca Films. Paper protagonista.
2005 Dusseldorf, curtmetratge dirigit per Anaïs García produït per la ESCAC.
2005 Tiffany’s curtmetratge dirigit per Carola Rodríguez produït per l’ESCAC.
Sèries de televisió El cor de la ciutat (2008-2009). Olor de colònia (2012). La Riera (2014-2015)
Biel Montoro Falcó 📷 TRIGO
BIEL MONTORO FALCÓ “Simó” (Olesa de Montserrat, 2000), és un actor català deixeble de Laura Jou. Després de descobrir els seus dots artístics participant a La Passió, i havent interpretat papers de repartiment en el cinema i la televisió, Montoro va fer el seu debut cinematogràfic com a protagonista l’any 2019, amb la pel·lícula Diecisiete, de Daniel Sánchez Arévalo. Al film, l’Héctor (Daniel Montoro) és un jove delinqüent reincident amb síndrome d’Asperger que està tancat en un centre de menors, on participa en una teràpia de reinserció amb gossos abandonats i estableix un vincle molt fort amb un dels animals, un gos que es diu Oveja. Un dia, Oveja no torna perquè l’han adoptat i el protagonista decideix escapar-se del centre per anar-lo a buscar i hi involucra el seu germà, la seva autocaravana i l’àvia de tots dos. La cinta esdevé així una road movie que, més enllà de la recerca del gos, fa emergir la complexa relació entre els dos germans. En paraules de Montoro, el personatge d’Héctor «és totalment pràctic i lògic, està capficat amb els seus objectius, però també és algú molt sensible que per les circumstàncies que li ha tocat viure s’ha posat una carcassa protectora perquè sembli que les coses no l’afecten, per mostrar-se insensible davant del món.» L’actor afegeix: «A l’hora de treballar-lo era important entendre aquestes dues capes».
Pel·lícules: Trigo (2011, curt) Guy Pérez,
Diecisiete (2019) Daniel Sánchez Arévalo, Blue Rai (2017)
Jeremy Saulnier i Superlópez (2018) Javier Ruíz Caldera
El rodatge de Trigo es va realitzar a la zona de Montgai (Lleida) i Manresa, del 15 al 25 de juny de 2011
Guy Pérez (Barcelona, 29 setembre 1981)
GUY PEREZ, Il·lustrador, Director, Guionista per ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Ha realitzat els storyboards de pel·lícules com El Orfanato i Lo Imposible de Juan Antonio Bayona o Eva i Toro de Kike Maíllo.
BELLATERRA.CAT 