El Carrer del Til·ler de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de Talismà. A la seva placa apareix dibuixades els full de tell de fulla petita (Tilia cordata)
Placadel Carrer del Til·ler de Bellaterra
El til·ler de fulles petites, tella o til·ler silvestre. (Tilia cordata) és un arbre nadiu europeu, procedent d’Anglaterra i que pertany a la família tiliàcies. És una espècie originària de la major part d’Europa i Àsia. A Catalunya la seva presència està limitada als indrets ombrívols i humits de la part baixa i mitjana dels Pirineus i de les terres plujoses del nord-est; cap al sud del Baix Llobregat és gairebé inexistent.
Són arbres de bon volum, aconseguint entre 20 i 40 m d’alçària, amb fustos rectes de fins a un metre de diàmetre. Són caducifolis, amb fulles cordiformes, amb la vora serrada, de fins a 20 cm d’ample, de color verd fosc a l’anvers i verd clar platejat al revers, fortament aromàtiques. Les flors d’aquest arbre són molt aromàtiques, en forma de xicotets xanglots grocs amb una bràctea allargada. Aquestes són conegudes per les seves propietats curatives per a combatre refredats, o altres afeccions. També són usades com a tranquil·litzants o somnífers preparant-se en forma d’una infusió o te anomenada til·la. Arriben a viure fins a 900 anys, creixent lentament. S’utilitzen ben sovint per a repoblar carrers i places.
Les fulles que cauen del til·ler, en descompondre’s, proporcionen un humus d’alt contingut mineral i de nutrients, que resulta molt útil per a millorar terres escasses de minerals i altres nutrients.
LLUÍS TORRES|Aquesta tarda hem estat convidats al Teatre Nacional de Catalunya per assistir a l’assaig de l’obra Els Criminals de Ferdinand Bruckner (Dramatúrgia i direcció Jordi Prat i Coll), que, després d’Els Jocs Florals de Canprosa i de La Rambla de les floristes, promet tornar-nos a sorprendre.
Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, del 18/04/24 al 26/05/24
Assaig Els Criminals de Ferdinand Bruckner al Teatre Nacional de Catalunya
Un reguitzell de personatges que comparteixen edifici han comès un seguit de delictes que posaran al descobert els errors de la justícia i els límits de les administracions amb l’ús i abús del poder.
Una obra crítica i plena d’intriga que planteja temes com l’avortament, els delictes de llibertat sexual, la pena de mort o la corrupció i l’arbitrarietat de la justícia.
“Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans era el de fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa.”
Aquestes paraules les va dir Ferdinand Bruckner no a Els criminals (1928) sinó a Les races (1933). Les he volgut incloure en la lliure dramatúrgia de l’espectacle perquè, en aquests darrers temps que hem viscut i vivim de judicis i sentències, alguna cosa sembla trontollar fort encara en el nostre tercer poder.
Els criminals ens permet interpel·lar-nos sobre quin grau de criminalitat estem disposats a assumir, sobre què entenem per just i què no, sobre com ens desfermem en allò frívol… Entre estances, jutjats i cabarets de jazz s’esdevé una proposta escènica feta de múltiples teatralitats eròtico-jurídiques, ja coneixeu la meva dèria de jugar a fer teatre, que no eviten cap temàtica espinosa. Mentrestant però, com a ciutadania i com a espècie, tal com va passar a la República de Weimar, som incapaços d’ensumar l’inversemblant horror vinent que ens podria arribar a occir. (Jordi Prat i Coll)
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner.
Theodor Tagger (Sofia, 1891-Berlín, 1958) va ser un dramaturg i director teatral austríac que escriví amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Va publicar diverses col·leccions poètiques i va fundar la revista Marsyas on publicà obres d’autors com Alfred Döblin o Hermann Hesse. El 1922 va fundar Renaissance Theater a Berlín. Líder l’avantguarda teatral al seu país, va exiliar-se a França i als Estats Units durant l’ascens del nazisme on va escriure diverses obres crítiques amb el feixisme. Després de la guerra va tornar a Berlín on va treballar d’assessor al teatre Schiller.
LLUÍS TORRES | A la planta vint-i-dos, -amb unes vistes privilegiades i úniques del Skyline de Barcelona-, es va obrir l’any 1972 el Restaurant Atalaya (Complejos y Explotaciones Atalaya, S.A.), societat creada amb un milió de pessetes pels germans Andrés i Francesc Durán Pérez i la Financera Gadol (qui també finançava les conegudes mines de diamants de Sud-àfrica).
“La frase pujem a dinar a l’ Atalaya va esdevenir aviat una nota indubtable de gran prestigi civil“
Vista general de la sala del Restaurant Atalaya de Barcelona
Atalaya Va ser un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat de Barcelona. Era situat a la planta 22 de l’edifici Atalaya projectat pels arquitectes Federic Correa i Alfons Milà al finals dels anys 60, situat a la cantonada de Av. Diagonal amb Av. de Sarrià.
Part del personal de sala del Restaurant Atalaya de Barcelona 📷 JORDI SABATÉ
El director del Restaurant Atalaya fou en Manuel Giménez Camas, qui el mes d’abril de l’any 1967 ja inaugurà el Restaurant Restaurant Via Veneto, del proper carrer Ganduxer, un local projectat per la família d’Oriol Regàs i decorat pel seu germà Xavier, tot i que Josep Monje, -l’actual propietari-, va eliminar la placa de l’entrada, que així ho recordava. Abans de la seva tornada a Barcelona, en Manuel Giménez Camas, va gestionar un hotel a Suïssa propietat de l’actor italià Vittorio Gassman.
Joan Méndez Raja (executive Chèf d’Atalaya), el dia de la presentació del Restaurant a la premsa
Joan Méndez Raja, Chèf executiu del Restaurant Atalaya, va néixer a França l’any 1924 i morí a Barcelona el 8 d’agost de 2010. Amb el seu equip professional varen ser els veritables artífex de l’èxit i el prestigi d’aquest establiment que ràpidament la Guia Michelin els hi va concedir una estrella, per la seva impecable cuina clàssica francesa, acompanyada d’unes instal·lacions amb mobiliari Louis XV de quan qualitat.
Carta del Restaurant Atalaya de Barcelona del Chèf Joan Méndez Raja (França, 1924- Barcelona, 7 agost 2010)
Segons ens diu Antonio Cancela, el primer coleccionista de les edicions de la Guia Michelin a nivell mundial, -des de la primera edició de 1910-, el Restaurant Atalaya va estar present a la guia des de 1974 fins al 1979
Saler i pebrer imitació ivori del Restaurant Atalaya
Dels anys 70 al 80, Atalaya fou el restaurant de luxe més important de Barcelona. La seva superfície era de 550 m2. Oferia salons privats orientats a quatre panoràmiques diferents de la ciutat: Tibidabo, Pedralbes, Diagonal i Montjuïc, i un menjador principal amb una decoració clàssica de gran qualitat. L’edifici de Atalaya, es va construïr l’any 1971, d’una façana irregular, amb jocs de volums estudiats que combinen balcons i obertures, i atorguen a l’edifici un gran ritme. Amb 71 metres d’alçada, consta de quatre plantes de soterrani, dues de locals i oficines i 22 d’apartaments. Es considera una de les millors obres de l’equip Correa-Milà, que va rebre el premi FAD (Foment de les Arts i del Disseny) el 1973.
Recepció del Restaurant Atalaya de Barcelona
Salvador Fenollar, -en aquells anys, jove cap de vendes dels apartaments i locals comercials del edifici Atalaya- va rebre l’encàrrec dels propietaris els germans Enric i Francesc Durán Pérez, perquè visités altres restaurants de luxe de Barcelona, i al mateix temps publiqués a la premsa demanda de professionals de cuina i menjador.
Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya, esquerra, amb clients convidats seus
Fenollar també va ser el responsable de demanar pressupostos a Mas Bagà i Matachana per les instal·lacions de cuines. Posteriorment ho va presentar al Chèf Joan Méndez, -provinent del Via Veneto-, qui va trobat aquestes propostes correctes, però amb la condició de treure la cafetera fora de la cuina i eliminar el congelador, dient que “A un restaurant de luxe no li cal un congelador, perquè tots els productes han de ser frescos i de mercat”
Carta de La Brasserie del Restaurant Atalaya
Atalaya va obrir aquell any 1972, quan l’aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l’anomenada zona alta. En aquella època Reno i Finisterre eren els grans restaurants de l’empresariat de Barcelona, ja que el Via Veneto era vist de luxe, però forca exagerat i teatral de tracte.
Saló Mediterrani del Restaurant Atalaya de Barcelona
Atalaya va veure passar impassiu uns bons anys, visquent l’eclosió de modernitat de l’època daurada de la ciutat dels anys 70, i uns anys després la fi del franquisme i l’adveniment de la democràcia.
Brasserie del Restaurant Atalaya de Barcelona
A la planta baixa de l’edifici Atalaya s’hi trobava LaBrasserie i el Club Atalaya on alguns dels clients VIPS tenien la seva pròpia clau d’accés. Un ascensor directe accedia a la planta 22, on es trobaven els explendids salons privats Montjuïc i Mediterrani, amb unes de les millors vistes de Barcelona.
Les notes de l’orgue Hammond donaven tocs evocadors a festes i aniversaris
A mitjans dels anys 80 Atalaya va plegar veles deixant enrera una història que l’havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona.
Clauer i obridor d’obsequi del Restaurant Atalaya de Barcelona
Endarrere restava històries com quan el capità general de Catalunya, -de pujada al restaurant de la planta 22-, es va quedar bloquejar una llarga estona dins l’ascensor o quan li va succeïr el mateix, a l’alcalde de Barcelona, José María Porcioles, en aquest cas, anava acompanyat de Salvador Fenollar, cap de vendes d’Atalaya.
Edifici de La Atalaya, a la cantonada mar Diagonal amb Avinguda de Sarrià. A tota la planta 22 es trobava el restaurant amb el mateix nom 📷 CSIC
El nomenclàtor d’un poble no és caprici, sinó declaració d’intencions cíviques i polítiques que Bellaterra.Cat reclama des de fa anys a les administracions públiques de l’EMD de Bellaterra i Ajuntament de Cerdanyola.
Aquestes administracions només fan que mirar cap a l’altra banda per no veure que són posicions polítiques absolutament reprovables en plena democràcia, i gairebé 50 anys després del traspàs del dictador Franco.
No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials i formen part del nomenclàtor de Bellaterra, al marge de qualsevol procés democràtic.
Els actes d’imposició, que bàsicament daten del període franquista, només es poden respondre amb actes de restitució, amb la recuperació dels noms que van ser descartats amb criteris de limitació de llibertats, però cal una revisió més profunda, perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de persones que ningú sap qui són i també cal aplicar una mirada de gènere per pal·liar la significativa absència de noms de dones al nomenclator (dels 100 carrer de Bellaterra, només 2 tenen nom femení: Verge de Montserrat i Mercè Rodoreda), cosa que demostra una profunda anormalitat.
Després de 24 anys d’EMD, Bellaterra no disposa d’un reglament que estableixi quins són els criteris per anomenar carrers, places o equipaments públics. Segons el conveni vigent, està establert que sigui l’EMD qui proposi a Cerdanyola el canvi de noms del nomenclàtor de Bellaterra.
Aquestes institucions públiques tampoc no estan aplicant la LLEI 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica que obliga a retirar tota referència a l’etapa franquista. Potser ja comença a ser urgent elaborar aquests criteris, així com establir quins instruments de participació utilitzar per proposar nous noms o per alguns dels que existeixen deixin de comptar amb aquest homenatge, com és per exemple, un tòtem i plaques amb els noms Josep Maria Marcet (alcalde franquista de Sabadell del 1940 al 1960), Baptista Viza, etc.,
Per aquest motiu, des de Bellaterra.Cat estem convençuts que el canvi de nom és un acte obligat de justícia cap a les famílies víctimes del franquisme i de restitució de la memòria històrica, és per això que reclamem urgent el canvi del Nomenclàtor al poble de Bellaterra
Bellaterra.Cat, entitat sense ànim de lucre, creada el 2009, registrada a l’EMD de Bellaterra
El Carrer del Talió de Bellaterra té una llargada d’uns 100 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer del Talismà. A la seva placa apareix dibuixades fulles del llorerer silvestre (Prunus lusitanica)
Carrer del Talió de Bellaterra
Talió. Pena que consisteix a fer sofrir al delinqüent un dany igual al que ell ha causat. Sistema primitiu de justícia privada, comú a tots els pobles antics, era formulat en màximes o sentències conegudes per llei del talió. Progrés jurídic que limitava els excessos en la venjança, ja els rabins el reemplaçaven per una indemnització i tendien a abolir-lo, com feu Jesús en el sermó de la muntanya. Desaparegut, a Roma, al segle II, prengué nou vigor per influència dels pobles germànics.
El Carrer del Talent de Bellaterra té una llargada d’uns 115 metres, comença al Camí Antic de Sant Cugat i finalitza al Carrer de a Tamborí. A la seva placa apareix dibuixada una fulla de falguera mascle (Dryoplerix filix-mas)
Carrer del Talent de Bellaterra | ARXIU BELLATERRA. CAT
El talent fou una unitat de massa grega que en el tipus estàndard de l’Àtica i dels Ptolemeus mesurava 27,47 kg. Era equivalent a 60 mna (plural mnai) i 60 dracmes.
El valor del talent depenia de l’època considerada, de l’indret geogràfic i de la matèria a pesar. També fou una unitat monetària equivalent a 25,86 kg dividida en 60 mnai, 6.000 dracmes i 36.000 òbols.
Salvador Sostres, 4 d’abril de 2024: “Jo sóc un que ha anat 4.500 vegades a Via Veneto -i no és una exageració, creguin-me- i em sento per tant una mica responsable de la catastròfica deriva que ha pres la casa
Restaurant Via Veneto de Barcelona l’any 1970 📷 Oriol Regàs Pagès
LLUÍS TORRES| Sorprenent crítica del periodista i escriptor català Salvador Sostres i Tarrida (Barcelona, 1975). Alumne del Col·legi Aula, cursà un any a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, però abandonà els seus estudis universitaris per dedicar-se plenament a l’escriptura. S’ha dedicat primordialment a articles d’opinió tot i que també ha escrit entrevistes, cròniques, assajos i llibres de ficció. Entre el 2000 i el 2009 va col·laborar amb el diari Avui, en la redacció cada dia de la columna Llir entre cards. Fins al 2004 va col·laborar amb el portal e-notícies. Aquell mateix any va obtenir el Premi Card de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Posteriorment va ser col·laborador de Crónicas Marcianas, un programa nocturn de Telecinco presentat per Xavier Sardà, i va presentar el guinyol Les nines a Canal Català. També ha col·laborat amb Joan Barril a COM Ràdio, i amb Alfons Arús a Arucitys. Va col·laborar amb el diari El Mundo fins a la incorporació del director David Jiménez, qui va decidir prescindir dels seus serveis a principis de juny de 2015. Ja el 2010, 120 periodistes del rotatiu havien enviat una carta conjunta al llavors director Pedro J. Ramírez demanant que despatxés Sostres, entenent que «atacava els principis fundacionals del diari». Pocs dies més tard del seu cessament a El Mundo, va anunciar a través del seu blog personal que s’incorporava al diari ABC.
El dessaparegut saló blau del Restaurant Via Veneto de Barcelona, dissenyat per Xavier Regàs Pagès l’any 1967 📷 Oriol Regàs Pagès
ELS DRETS DEL TREBALLADORS
La meva fillola m’ha demanat celebrar el dilluns de Pasqua a Via Veneto. Però està tancat pels drets dels treballadors. Via Veneto no va tenir inconvenient -i em sembla bé- per obrir durant tots els dies del Mobile, però el dia que els clients hem d’anar a donar la Mona a les nostres fillols prevalen els drets dels treballadors. Jesucrist no va ressuscitar a Barcelona perquè volia dinar a Via Veneto i també estava tancat. Abans, sota la direcció de José Monje, no hi havia drets dels treballadors i Via Veneto tancava els dissabtes al migdia i els diumenges per descans dels personals. Descansar és molt diferent de posar-se a parlar de drets. Almenys a casa, hem tingut sempre molt clara la diferència
Tothom té drets, jo també en tinc. Però no esperis res seriós de qui agiti la bandera dels seus. Les persones adultes, serioses, responsables i lliures només tenim deures. I els restaurants que basen el seu avantatge competitiu i el seu prestigi en una idea del servei només poden tenir deures, i si s’escuden en els seus suposats drets per no atendre’ls estan completament morts.
Jo sóc un que ha anat 4.500 vegades a Via Veneto -i no és una exageració, creguin-me- i em sento per tant una mica responsable de la catastròfica deriva que ha pres la casa. Per l’amor a la família propietària, pel meravellós tracte que fins i tot la pandèmia havia rebut, i per la meva educació sentimental en què José Monje hi té tant a veure, he anat escrivint articles només del que és positiu i he deixat que allò negatiu creixés. Recordo els anys en què ningú s’atrevia a dir res públicament de Semon fins que l’empresa va fer fallida. La meva mare mai no va ser empresària i es va notar. Pedro Monje és un digne successor del seu pare, però el seu entorn podria ser millor.
Equipo de sala del Restaurant Via Veneto l’any 1970 📷 Oriol Regàs Pagès
A Via Veneto la gastronomia mai no ha estat la protagonista. Als antics tendals, sota el nom del restaurant hi havia el del seu amo i ànima, José Monje. Via Veneto ha estat, al llarg de la seva història, molt més una manera de ser que de menjar. Una idea de servei, un confort, un formar part de la ciutat que importa. No s’ha menjat mai d’una manera distingible. Hi ha alguns plats que tenen la seva fama, però dins de la casa, i segur que no transcendran en la història de la gastronomia catalana o espanyola.
El xef Muniesa als 80 i 90 va tenir alguna habilitat amb les aus, Carles Tejedor va intentar una cosa que va aconseguir només en part, Sergio Humada no sé si va ser pitjor per als clients o per als seus companys, encara que en qualsevol cas la competició va ser molt renyida, i l’actual només cal dir que surt d’Abac.
No és que a Via Veneto no es mengi bé, és que és impossible menjar bé. Els plats són caríssims, afectats, no tenen de principi a fi cap sentit. Semblen una paròdia de l’alta cuina. El cap de setmana un amic enamorat i incaut va anar a Abac i de postres li van donar un globus d’heli perquè en aspirar el gas li canviés la veu és el que jo compro a la meva filla al Party Fiesta a l’estiu perquè jugui amb els seus amics quan anem a la finca. Ara aquest que ve d’Abac fa uns coulants de carxofa que quan ho trenques s’aboca el que trobaries rebuscant al calaix de la roba interior de la teva besàvia. En temps en què l’oliva esferificada d’Albert Adrià es pot comprar a les botigues, l’oliva d’aperitiu de Via Veneto desmenteix segles de progrés. Si això ho hagués dit en el moment oportú potser m’haurien escoltat. No ho crec. No ho vaig dir i no em puc considerar aliè al fet que hàgim arribat fins aquí. Ho sento. Ho sento sobretot per Pedro, a qui hauria ajudat millor si hagués estat més sincer.
Tenint clar que a Via Veneto no brilla per la seva oferta gastronòmica, i en la línia de les excuses que acabo de presentar, és fonamental entendre també que els clients de Barcelona som tots -menys jo- uns covards i que per més que Pedro Monje i el seu cap de sala, Javier i Oliveira, es posin a preguntar si és cert que tan malament es menja, ningú no els dirà la veritat. Primer, per aquesta patològica covardia catalana que explica tan bé que el procés independentista hagi fracassat però sense arribar a imposar-se una idea d’Espanya. Segon perquè admetre que a Via Veneto es menja com es menja només seria assumir que som uns idiotes que n’hem anat centenars -i en el meu cas, milers de vegades-, sinó que a més vivim en una ciutat que és incapaç de mantenir un gran restaurant clàssic en unes condicions exportables, com Ambroisie a París, Horcher a Madrid, Le Gavroche a Londres o Le Bernardin a Nova York.
No ens queixem de Via Veneto perquè la primera esmena l’hauríem de fer a la nostra vida, i no ens queixem, sobretot, perquè no hi ha res a fer. Jo no els puc demanar més vegades que treguin els formatges dues hores abans que comenci el servei. Si a això li afegim que Vila Viniteca sembla reservar per a Via Veneto les restes de les restes, cosa que ja no sap com col·locar cap altre client, tenim una intolerable safata de mòmies retretes pel fred a 40 per persona. És només un exemple.
“Anàvem perquè estàvem bé. Estàvem molt bé. Ho passàvem d’allò més bé. I és una llàstima haver de parlar en passat perquè va ser un sentiment extraordinari”.
Però si tan malament es menja, per què has anat tant a Via Veneto? És una pregunta raonable, i t’agraeixo que me la facis. vam anar perquè estàvem bé, estàvem molt bé. Ho passàvem d’allò més bé. I és una llàstima haver de parlar en passat perquè va ser un sentiment extraordinari. Jo hi he passat alguns dels millors moments de la meva vida. Tot va canviar amb la Covid, encara que alguns avisos els havíem tingut abans. Javier Oliveira és un cambrer espavilat però lliurar-li el comandament de la sala va ser un error. Pedro Monje és un excel·lent amfitrió però ens ha fallat. El seu cap de sala és un senyor que volent donar un servei dalçada fa la paròdia dun servei dalçada. Truca “Cap” als clients, els toca, es posa molt a prop a parlar-los, interromp la conversa, i fins quan estàs menjant t’interromp, per preguntar si el plat està bo, de vegades donant la resposta: “Boníssim” no? . Jo puc perdonar la vulgaritat si no em modesta. No és el cas de Javier
Un restaurant que ho fia tot al benestar dels clients no pot tenir Javier de cap de sala perquè és una pèssima targeta de presentació. Qualsevol que hagi viatjat ni que només sigui a Manresa, s’adonarà que no són maneres que esperem d’algú al capdavant d’una gran casa, i qualsevol viatger de ciutat important que recali a Via Veneto i vegi el panorama es creurà abduït en un capítol d’Hotel Fality amb Javi al rol de Manuel.
El dessaparegut saló daurat del Restaurant Via Veneto de Barcelona, dissenyat per Xavier Regàs Pagès l’any 1967 📷 Oriol Regàs Pagès
Un altre dels grans atractius de Via Veneto són els salons. La il·luminació és de pista de bàsquet i la tempertura de dansa africana al voltant d’un bruixot boig i nu, amb un gran ullal clavat a l’orella. És cert que pots adequar-lo al teu gust, però que Via Veneto decideixi presentar-se davant els seus clients d’una manera tan poc pensada, tan poc elaborada, tan poc sexy, dóna una idea de com està de perdut sobre com aprofitar les seves oportunitats. Algunes de les taules d’aquests reservats -dic algunes perquè no n’estic segur, però crec que són totes- estan fetes d’un compost de fusta de la més baixa estofa, i per dissimular, entre la composta i les estovalles posen una baixera gruixuda com la que hi havia de petits a casa de la tia difunta. Una exageració grollera, una burla al client i ja no diguem qualsevol idea del luxe. Tots els materials de Via Veneto són impostats: la tela de les parets dels reservats no pot ser més barata; la fusta, pintada de fosc per semblar noble, no ha vist un arbre a la seva vida i si vols provocar l’incendi més ràpid d’Espanya acosta un llumí a la falsa cortina veneciana que dóna al carrer.
Cortina veneciana del Restaurant Via Veneto de Barcelona, i el Maître Robert (amb una premsa) i el cambrer Castells 📷 Oriol Regàs Pagès 1967
I tot i així, creguin-me, tot i així estàvem còmodes a Via Veneto. Anàvem quantes? dues o tres vegades per setmana? De vegades cada dia i cada nit que estava obert. Però amb la Covid i l’excusa de les restriccions van començar a fer-nos fora a l’hora que ells volien; i quan les restriccions van quedar enrere, un dia Javier molt seriós em va dir que si jo volia prendre un gintònic a partir de la una de la matinada m’havia de buscar un local amb un altre tipus de llicència, perquè a Via Veneto calia respectar els drets de els treballadors. M’ho va dir exactament així, amb aquestes mateixes paraules. És significatiu, per entendre el tipus de gent que al·ludeix a aquests drets, que quan el client era el meu estimat i mort Joaquín Castellvi i demanava caviar i xampany, els treballadors estaven igual però els seus drets se n’anaven per la finestra. La dignitat sempre és millor conservar-la que no pas reclamaria. Si Via Veneto té horaris. per què serveix Via Veneto? Via Veneto no és un restaurant. És un club social i com a tal, el millor de Barcelona, precisament perquè mai no et feien fora de casa teva. Mai al senyor Monje se li hagués acudit dir-nos a quina hora havíem de marxar. Els últims mesos hi ha dies que perquè te’n vagis sense haver-ho de dir passen l’aspiradora, aixequen les taules, et miren badallant, males cares, bullying com les velles perquè abandonin casa seva i es pugui vendre l’immoble.
En el capítulo de las traiciones está también el de la información de los reservados. Yo sé que esto duele, y sinceramente pienso que el actual patrón no tiene nada que ver con ello, ni siquiera conoce el asunto, pero entre los camareros hay por lo menos uno que cuenta a otros clientes quién almuerza con quién en los privados y de qué hablan.
Podiamos aguantar comer regulín, podíamos hacer abstracción de la mala calidad del decorado y dejarnos llevar por la gracia del ambiente. Pero no podemos aguantar que nos espien, que nos echen, que nos toquen, que nos llamen jefe y que nos hagan discursos sindicales extemporáneos que ellos son los primeros que se los saltan por unas cuantas monedas.
Via Veneto no necesita para nada mi presencia ni mi dinero, pero no creo que pueda sobrevivir si insiste en tratar de no estar a la altura de aquello en lo que es excelente y que es su inigualable manera de tratarnos y de querernos. Via Veneto con horarios no es Via Veneto.
Via Veneto con el jefe de sala hablando de los derechos de los trabajadores no es el Via Veneto por el que José Monje ha luchado toda su vida. Via Veneto cerrado el día de la Mona es lo contrario al espíritu del señor Monje, que abrió el restaurante al día siguiente de que una bomba anarquista destruyera el acceso principal, y los clientes entraron por la puerta trasera y por supuesto nadie les dijo a qué hora se tenían que marchar.
Recepció bar del Restaurant Via Veneto els anys 70, dissenyat per Xavier Regàs Pagès 📷 Oriol Regàs Pagès
Pedro Monje tiene que reflexionar sobre el sentido de Via Veneto, sobre su función en la sociedad, y si es razonable tener al frente de su equipo humano a una persona que no tiene la menor idea ni intuición de lo que el lujo es y representa. A veces me preguntan por qué hace tiempo que no voy a Via Veneto y la respuesta es que me harté. No me importa que el cocinero sea como de broma, a fin de cuentas los platos que tomo me los invento yo y son cosas a la plancha que pido especialmente y no dejo para nada que intervenga la cocina.
Soy de muy largo el mejor cliente de Via Veneto. Nadie vivo ha ido más veces que yo. También soy, y es un honor, el cliente al que Via Veneto ha tratado mejor de todos los tiempos. No se llega a un articulo como éste por una curva que se toma en sentido contrario. Via Veneto se ha convertido en un destino turistico y en museo de viejas glorias locales. Las ganancias son considerables, pero la casa está en decadencia. A Pedro Monje, al que queremos y valoramos, le sobran tablas para revertir la situación si se toma en serio la selección de un nuevo jefe de sala que transmita una sensación completamente distinta a sus clientes. Si Pedro quiere -y sé que quiere- ser algo más que una pantomima provinciana de lo que en su tiempo fue Maxim’s, tiene que reflexionar sobre su oferta gastronómica, sobre la afectación con que vende productos y platos de derribo, sobre el cuidado con que compra y trata los quesos y por cierto el caviar. Pero lo primero son los imprescindibles cambios en la sala, que es lo más representativo de la casa, y en la que no puede haber esta sensación de que en lugar de entrar en el gran restaurante clásico de Barcelona te estás montando en una atracción de feria y un chico con unas bambas mejores que las tuyas pero que no sabe leer ni escribir te cierra la barra de seguridad y tú sabes que si esta rana saltarina no se rompe hoy se romperá en el siguiente pueblo en el que recale.
Crítica del Restaurant Via Veneto pel periodista i escriptor català Salvador Sostres, abril de 2024
Diumenge dia 5 d’octubre de 1975 a la matinada, uns desconeguts van perpetrat un atemptat contra el restaurant barceloní Vía Veneto, del Ganduxer número 12
Imatge exterior del Restaurant Via Veneto de Barcelona, després de l’atentat del diumenge dia 5 d’octubre de 1975
LLUIS TORRES|Segons publicava el diari ABC el dimarts dia 7 d’octubre de 1975, cap a les sis del matí, del diumenge dia 5 d’octubre, el vigilant de nit del Via Veneto, -que feia la neteja de la cuina situada al soterrani del restaurant-, va sentir un trencament de vidres, a la qual va seguir el llançament d’un còctel Molotov. Atès que el mobiliari era de fàcil combustió, les flames van arrestar de seguida, afectant pràcticament tota la part davantera de l’establiment, que, atesos els materials artesans amb què està decorat, van causar danys estimats per Oriol Regàs, responsable del local, en uns deu milions de pessetes.
Com a únic signe identificatiu, els assaltants van deixar una inscripció amb les sigles G. A. S. -Grup d’Acció Sindicalista en una de les vitrines del local. De la mateixa manera van efectuar una «pintada> en què es podia llegir: «Intervenció estrangera, no», per la qual cosa creu saber que els agressors van patir un error respecte a la propietat de l’establiment, suposant que era italià, quan, en realitat, pertany al barceloní Oriol Regàs Pagès
Oriol Regàs al llibre de les seves memòries LOS AÑOS DIVINOS(Destino, 2010):
A finals del 1975, poc després de signar a favor de la legalització dels partits polítics, un diumenge al matí, em van trucar alarmats del Via Veneto: els bombers intentaven apagar un foc a l’entrada ia tot el menjador principal, causat pel llançament des del carrer, amb el trencament previ del vidre, d’un còctel molotov. Segons sembla, la mà executora va ser un conegut guerriller de Crist Rei anomenat Alberto Royuela que, posteriorment, s’atribuiria en públic l’autoria de l’atemptat.
“La visió del Via Veneto cremat i destrossat va ser desoladora”.
No obstant, no va estendre el pessimisme: ràpidament vam traslladar el restaurant a la part posterior dels salons que no havien patit els efectes del foc i al dia següent vam tornar a obrir les portes.
Imatge del interior del restaurant Via Veneto de Barcelona, després de l’atentat del diumenge dia 5 de d’octubre de 1975
Després de l’incendi vam donar el comunicat a la companyia d’assegurances que, després d’una breu negociació i el posterior lliurament d’un pressupost detallat per a la reconstrucció del danyat, es va venir a pagar la major part. Així doncs, Xavier [Regàs], el meu germà, va tornar a ocupar-se de la decoració del Via Veneto. Vam convenir a fer-la exactament igual a com era abans del sinistre. La reforma es va dur a terme en el temps rècord de tres mesos.
El Carrer del Tamborí de Bellaterrra –uns dels 11 carrers del barri de Terranova que comencen per la lletra t-, té una llargada d’uns 275 metres, comença al Carrer Tulipà i finalitza a un cami boscós tocant Sant Cugat del Vallès. A la seva placa apareix dibuixades fulles de marfull (Viburnum tinus)
Placa del Carrer del Tamborí de Bellaterra
El tamborí és un instrument de percussió que té entre vuit i dotze centímetres de diàmetre i que es toca amb una sola baqueta. En la cobla, el so sec d’aquest instrument acompanya el flabiol per marcar el ritme de les sardanes. La particularitat és que un sol músic de la formació els pot tocar tots dos: toca el flabiol amb la mà esquerra i, al mateix braç, hi té penjat el tamborí, que colpeja amb una baqueta agafada amb la mà dreta.
El tamborí és format per una caixa de ressonància cilíndrica amb estructura de fusta o metàl·lica recoberta d’una membrana de pell tesada amb tiges roscades. La mida de l’instrument ha estat molt variable en el curs dels anys, depenent del lloc i de l’època. Però se sap que antigament era més gros. Des de temps immemorials, és el company inseparable del flabiol, que ja empraven els pastors i els joglars medievals.
El duet format pel tamborí i el flabiol va passar a formar part de la cobla de tres quartans, juntament amb la tarota i la cornamusa. La reforma de la cobla que va fer Pep Ventura a mitjan segle XIX el va mantenir. Ara el tamborí és l’únic instrument de percussió que trobem en tota la formació. Dins la cobla, el músic que toca el tamborí i el flabiol s’asseu a la primera fila, a l’esquerra.
“Manuel Giménez Camas (Director de Restauració) i Joan Méndez Raja (Chèf), van ser els directius de sala i cuina respectivament que varen inaugurar els restaurants Dom, Atalaya i Via Veneto de Barcelona“
LLUÍS TORRES|En un discret i clàssic chalet a la part nord de Barcelona, i envoltat d’abundant vegetació, el Restaurant DOM (Corporación Hosteleria, S.A.) es presentà al públic l’any 1977 com un reducte de pau i sensibilitat gastronòmica per a l’ànima.
Publicitat del Restaurant Dom de Barcelona 📷 HISTORIA Y VIDA
Els anys 1977-1978, el Restaurant DOM apareixia recomanat a la Guia Michelin. Declarat administrativament amb la màxima categoria de 5 forquilles (els altres restaurants punters de luxe de Barcelona declaraven dos forquilles per pagar menys impostos).
Dirigit per Manuel Giménez Camas, -qui l’any 1967 va ser escollit per Oriol Regàs per dirigir el Via Veneto del carrer Ganduxer-, posteriorment obrí el Restaurant Atalaya dels germans Andrés i Francisco Durán Pérez, i organitzà el servei gastronòmic del Cercle del Gran Teatre del Liceo.
Joan MéndezRaja (França, 1924-Barcelons, 7 agost 2010), Chèf de cuina del DOM, provenia de la clàssica cuina francesa. Ell també havia inaugurat com Chèf els restaurants Via Veneto i Atalaya. Va ser el creador dels atractius bufets que els maîtres anaven presentant als clients a cada una de les taules i salons privats.
Joan Méndez Raja, ex Chèf dels restaurants barcelonins, Atalaya i Dom
“El DOM va ser el primer restaurant de Barcelona en oferir com especialitat les “Patates amb Caviar Osciètre Imperial”
DOM aportava la discreció i el luxe britànic en un chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, -molt a prop de la Creu de Pedralbes-. S’accedia al pàrquing privat a través d’una rampa i d’allà al rebedor de la casa i la sala del menjador principal amb vistes al cuidat jardí, on prèviament, trepitjant la verdor de la fresca gespa es podia gaudir d’un tranquil aperitiu, tot fent petar la xerrada familiar o de negocis. Cal recordar que Giménez Camas, abans de la seva trajectòria professional de Barcelona, venia de gestionar a Suïssa un Hotel Boutique propiedad de l’actor Vittorio Gassman, conegut popularment a Itàlia com “Il Mattatore”, que fou un actor teatral i cinematogràfic i director de cinema italià. Gassman és considerat entre els millors actors italians i reconegut com un intèrpret extraordinàriament professional, verstàtil i magnètic. Provinents dels millors restaurants de la ciutat comtal, els cambrers i cuiners protagonistes del DOM, compartien l’amor per l’art de la cuina i servei al més alt nivell, tants és així, que les empreses punteres de Catalunya reservaven taules i salons privats amb molta antelació.
Llumins del Restaurant Dom de Barcelona (1977-1980)
La vaixella de taula era britànica, la coberteria de plata de Christofle de París i les copes de cristall Riedel, les estovalles i tovallons de pur lli, el que feia que les taules i salons privats del DOM, fossin les més elegants de tota Barcelona.
El celler soterrani era situat a 6 metres de profunditat, situat just davant de la recepció, on dormien els vins més prestigiosos i premiats d’Europa, era sense dubte el més important de la ciutat, amb una col·lecció de vins de totes les D.O. nacionals i internacionals de referència. El vi de la casa va ser el Real Divisa Marquès de Legarda Reserva, en aquells moments molt apreciats, com així ho recorda en les seves memòries el prestigiós director i crític de teatre en Frederic Roda Pérez, que ho va degustar amb un dinar al DOM amb amics del món del teatre.
Façana del chalet de l’Avinguda d’Esplugues, 79, Barcelona 📷 Google Maps
Jocs il·legals al chalet del Dom
Segons notícia de l’Agència Europa Press apareguda a la premsa el 31 de gener de 1980, la policia va descobrir jocs prohibits “Chemin de fer” de la Sociedad Recreativa Rociera de Sevilla, situada en aquest restaurant de la carretera de Esplugas, 79, de Barcelona. Al local -un xalet de l’entitat- hi ha un saló amb una taula de jocs prohibits, on hi havia onze jugadors i 500.000 pessetes en fitxes. Aquesta societat estava autoritzada pel Govern Civil de Barcelona, tenint com a objectius el foment de l’ambient regional andalús i la celebració de vetllades artisticoculturals. Presidia la societat en Fernando Mesas Rubio. Al nostre país l’activitat del joc va estar prohibit fins a l’any 1977, data en què es va produir la seva legalització amb el Reial decret llei 16/1977, de 25 de febrer, pel qual es regulen els aspectes penals, administratius i fiscals dels Jocs de sort, envit o atzar i apostes.
Els primers anys de 1980 el Restaurant DOM va tancar definitivament les portes i venut el seu chalet i terreny de més de 1.600 m2. Actualment és la seu de l’empresa Elrow Global S.L. dedicada a activitats d’arts escèniques.
BELLATERRA.CAT 