BELLATERRA.CAT

Bellaterra, 12 d’abril de 2024

UNA REVOLUCIÓ ORIGINAL (1906)

Aquella nit, com moltes altres, em vaig quedar adormida sobre el diccionari llatí.  La distribució del meu treball no em permetia dedicar-me a preparar les traduccions d’Horaci i Ovidi sinó a les altes hores de la nit;  i llavors, fatigats per la intensa tasca del dia, les meves parpelles acabaven per tancar-se, i el meu cap queia pesadament sobre el voluminós i incomparable diccionari de Georges, on hi ha tal nombre de veus llatines, alemanyes i gregues que vaig aprendre a llegir grec  només per comparar les veus del diccionari amb les paraules llatines.  Quan m’atacava el somni, desplegava aquest contra mi tot el seu despotisme autoritari, tota la seva força aclaparadora;  el cansament, fins i tot contra les rebel·lies de la voluntat, feia que m’entregués immediatament, i no era estrany que el diccionari em semblés un coixí de plomes.

Aquella nit em va passar una cosa veritablement estranya.  En el meu caparró de quinze anys hi havia a vegades tal confusió d’idees i d’imatges ultramundanes, que es pot dir que somiava desperta i que, quan dormia, somiava coses admirables que em semblaven fets de la realitat.  Va passar, doncs, que vaig creure que parlaven molt a prop del meu sentit, i que el to de la conversa pujava de punt i aquesta es feia cada cop més violenta, més sorollosa i diferent.  Una veu deia:

-No i no;  de cap manera.  Sóc el personatge principal de tot el llibre;  sóc la A majúscula i de mi depèn tot;  sense mi no existiria cap de vosaltres;  sóc el rei, vosaltres sou els meus súbdits.

-És clar!, això és molt natural-deia la B, rient mentre feia una maldestre reverència.

La B tenia una panxa extraordinària i li agradava la calma;  volia viure tranquil·la ia tots responia invariablement que sí perquè no la molestessin.  Era estrany que respongués amb una altra cosa que amb monosil·labs, ja que gairebé sempre tenia la boca plena.

La D i la L s’inclinaven mútuament com per recolzar-se una en una altra;  eren aficionades a tot el suau, a tot el tendre i delicat, i quan podien reunir-se en algun lloc, se les veia afectuosament abraçades.  L’E se’n reia i deia sovint:

-Aquestes dues sempre caminen juntes i sense voler sotmetre’s al domini de l’A, que, segons diuen, és un ens ridículament pueril que sempre està en boca dels xiquitins que no saben articular.

La F usava un coll molt alt, molt alt;  era descarada i mirava totes les seves companyes per sobre de l’espatlla.

-Ai, què ximple sou totes!  Jo sóc l?única que lluita, l?únic campió dels grans ideals.

-¡Quita d’aquí, estúpida!-va cridar la G tapant-se les orelles;  quines coses dius!  Tu només saps fer soroll amb aquesta cua que portes que sembla un sabre;  et pavonejes constantment sola;  però no per això ets més llesta ni més hàbil, ni aconseguiràs fer el que jo he realitzat tot i ser més distingida que tu.  Perquè es vegi que provinc d’elevada nissaga, porto aquesta cua tan gran i tan enroscada que em distingeix de totes vós.

-Enhorabona!  va dir rient a riallades la H,- jo no faig tant soroll, i, no obstant, sóc l’alè que es necessita per expressar-ho tot.  Sense mi, qui notaria la vostra presència?  Jo sóc l’hàlit, l’aire, la respiració que us fa viure a tots (1).

L’A no va voler respondre i va tornar desdenyosament l’esquena.  Aleshores va arribar la I ballant en un peu;  trafa arrossegant a la J, la qual protestava cridant que volia seure.  La I no li feia cap cas i, sempre entremaliada i juganera, va arribar on era l’A i es va asseure a la falda, sense cap respecte a la seva jerarquia monàrquica.  Després el va llençar a la G de la cua sense tenir en compte el noble del seu adob, i li va donar a l’elegant i pre- sumptuosa Fun bon papirotazo;  li va donar uns copets a la panxa a la B, fent-la vacil·lar, i va riure granment de l’eterna corcova de la C, que, molt més pacífica que la majoria de les seves companyes, agradava de viure en completa dependència i corria sense parar  després de la H aprovant incondicionalment quant aquesta decia.

(1) L’ H alemanya, excepte en els casos en què serveix per prolongar els sonius vocals, és sempre aspirada.

La I era del més independent i descarat que hi havia;  passava-se la vida en perpètua burla i fins feia riure a la H, la importància de la qual en l’alfabet l’obligava a estar contínuament seriosa.

La J continuava a terra, plorant i picant de peus, sense voler que hi hagués res de comú entre ella i la seva germana la 1.

-La I diu que ens assemblem i vol que ens semblem- deia sanglotant la infeliç J, però això no és veritat: ni tenim cap semblança, ni a mi m’agrada, com a ella, caminar ballant en un peu;  jo prefereixo estar asseguda tranquil·lament sense cridar l’atenció de ningú.

Després d’aquest breu i modest discurs, que va pronunciar la J vessant llàgrimes com a punys, la plora es va tornar cap a la I i va dir:

-Descaradeta!

Llavors es va acostar la G i li va donar a la rebel unes palmetes a l’espatlla, dient:

-Vinga, no siguis fastigueja;  a ningú no li interessa qui ets ni el que fas, ni si haguessis d’estar en lloc de la teva germaneta o no.  Per part meva només sé dir-te que prefereixo a la teva germana, perquè hi ha gent que m’equivoquen sense parar amb tu i això em molesta molt.  Com compararàs el teu abolengo amb el meu?  Jo sóc noble, tu ets de la més baixa laia que es pot imaginar, i has pujat fins a nosaltres només pel caprici d’uns quants i sense que et necessités ningú, doncs amb la I n’hi havia prou a l’alfabet (1), i encara  de sobres.  Hi ha llengües va afegir la G aixecant la veu perquè la escoltessin les lletres gregues en què predomina de tal manera la I que suavitza i fins i tot sembla que apaga a totes les altres lletres;  de manera que aquestes es fan anomenar I, sense ser-ho, només per creure’s tan distingides i influents com ella.

En això es va acostar la K amb pas majestuós i va passar i va tornar a passar al costat del grup sense enlairar-se els llavis.

-No puc suportar a aquesta majaderal-exclamà la G mirant a la nouvinguda amb els impertinents.- Vaja, no la puc veure;  fa uns passos com un bernatxo i es creu un ésser extraordinari amb les seves esquenes rectes i les potes llargues i dretes que semblen caminar amb botes de set llegües.

-Servidora de vostès-va dir la K passant novament al costat del grup.-Acabo d’arribar de Grècia;  he fet un viatge terriblement llarg fins al final d’aquest enorme llibre i em trobo que…

Ningú no es va poder assabentar d’allò amb què s’havia trobat la K;  perquè aquesta fou empesa violentament per la M, que perseguia a l’O per obligar-la a que s’estigués quieta i no donés semblants veus sempre que li desagradava alguna cosa.  La M era una mena de polissó, i exercia molt bé aquest càrrec per la gran robustesa i fermesa de les cames i per ser tan aneha com un mur, darrere del qual podien ocultar-se moltes coses.  És clar que la mateixa solidesa de constitució de la M li impedia l’agilitat dels moviments, i quan corria atropellava a tots els que trobava al seu camí.  En passar s’havia embolicat entre les cames de la K, la qual es va enfangar per veure interromput el seu discurs i espatllada la majestat dels seus moviments i la dignitat de les extremitats. 

(1) Tingueu present que la J, en alemany, sona com 16 F castellanes.  El so equivalent a la J espanyola es representa en aquell idioma per Ch.

La M, que no s’havia adonat de res, no va poder, com és natural, prendre’s la molèstia de disculpar-se, i va continuar corrent darrere de l’O assotant-la perquè callés.

Però l’O no podia estar quieta ni callada, i, el que encara és més curiós, no podia viure un instant sense tenir els ulls molt oberts, com si tot, absolutament tot li causés la més profunda sorpresa.  Semblava com embobada ia totes les seves companyes els semblava que cada dia tenia els ulls més grans.  Totes van resoldre fer-la callar i van donar aquest encàrrec a la M;  però l’O seguia admirant-se de les botes de set llegües de la K i que aquesta fos un savi famós nouvingut de Grècia.  I la M, sense assabentar-se de res ni importar-li res, continuava en el ferm propòsit de fer callar als revoltosos, tasca tant més difícil quant que ella era muda.  Les altres la volien pel mateix, ja que ni molestava ni aplaudia, ni tan sols comptava esclafits: era de les que aviat es fan entendre amb les mans quan no aconsegueixen fer-se entendre d’una altra manera.

A la M seguia constantment, amb gest avinagrat i cara groga com la cera, la N, que caminava amb el coll tes i amb pas diminut sense mirar enlloc ni fer cas de res.

-Vine, balla una mica amb mi li va dir, la I rient a riallades.

-No, va respondre secament la N sense parar-se.

-Aleshores aniràs amb mi li va dir la K amablement.

-Anirem juntes ja que tenim el mateix pas.

Però això no era veritat;  els passos de la K eren llarguíssims i la N no podia seguir-la sense caminar amb la llengua fora.  Així va respondre que no rotundament i va continuar caminant.  Després van acostar-se successivament la G i l’A, a les quals va negar també la seva companyia, i en vista que no la deixaven en pau, es va col·locar en un apartat racó, i quan veia venir a alguna de les seves companyes cridava que no abans d’haver-hi  sentit el que volien.  La N no sabia dir sí i per això trobava a la J i l’A veritablement odioses (1). 

(1) L’adverbi si el castellà és en alemany ja.

Quan se li va acostar la Z i li va tirar els braços al coll, la pobra N va patir un còlic biliós, ja que la tendresa i la delicadesa li eren repugnants.

La P tenia certa semblança amb ella, doncs encara que no negava tan directament, sempre estava protestant, i era un catedràtic sapientíssim que mai no anava de viatge per creure que podia discórrer per si sol i que tot ho sabia sense haver de recórrer per això  tot el diccionari.  Considerava antiquades les lletres gregues, i artificials les alemanyes, per la qual cosa refusava el tracte amb les unes i les altres.  Quan la P va voler acostar-se a la N, aquesta li va cridar des de lluny:

-No, no!

-Com!  Negues fins als meus descobriments moderníssims?

-No-va respondre la N pensativa.

-Llavors opinem de la mateixa manera.

-¡Nol-va cridar la V picant de peus.

La veritat és que no hi havia manera d’entendre-les amb aquella lletra ridícula i malhumorada que continuava al racó sense fer el menor moviment i mirant de reüll totes les seves companyes.  El pobre catedràtic va haver de dirigir-se al grup de les altres lletres, disposat, amb el seu etern esperit de contradicció, a deixar anar el conegut:

-Dispensi vostè;  però sóc molt diferent d’opinió.

La K es posava furiosa així que la sentia, i replicava:

-Però home de Déu!, si acabo d’arribar de Grècia i ho he vist amb els meus propis ulls!

-La seva vista de vostè no és competent;  ja li he dit a vostè que renuncio a fer grans viatges per no deixar-me seduir, doncs en les meves pròpies idees trobo tota la saviesa imaginable.

La K tornava iracunda l’esquena i deia a veu en coll que la Pera encara més insuportable que la N.

La Q caminava corrent sempre darrere de la U per aferrar-se als faldons de la seva levita.  Era natural que

així passés, perquè la pobra encara no sabia caminar sola.  La U havia de fer constantment de mare i de tutor.

La U, en canvi, era una veritable mestra en l’art dels dimes i les diretes;  era la propietària discretíssima que, amb un dit als llavis per imposar silenci, referia a les seves companyes tota mena de secrets en la major confiança, com és natural.  De vegades s’unia estretament a la H i entre totes dues llançaven sons que posaven a totes les seves companyes la carn de gallina.

La R va arribar emprant els novíssims invents de la locomoció: a la roda de la fortuna, al velocipede, al ferrocarril i fins i tot al tro i en tot el que roda i corre veloç.  Va passar amb estrèpit per les goles i va fer vibrar sorollosament les llengües, perquè, com a sorollosa, era sorollosíssima i feia que la gent parlessin contínuament d’ella.

Després va arribar xiuxiuejant la suau S, precisament darrere del fogós remolí de la R;  es va acostar entre un dolcíssim siseu, com l’aletejar d’un insecte microscòpic.  La Sera gairebé sempre dolça i únicament quan s’excitava massa arribava a sentir-se com el brunzit d’una abella o d’un borinot;  però parlar no parlava, ni tenia valor per pronunciar una sola síl·laba;  la S era la timidesa i el sigil personificats.

La T es mostrava sempre tan greu com un magistrat;  sortia sovint, amb resolució espartana, al final d’una paraula o d’una frase, i sentia certa inclinació per la N, amb qui s’unia moltes vegades per expressar el conegut no vull (1), quan les altres demanaven alguna  cosa.

(1) Advertiu-vos que l’adverbi de negació espanyol no correspongui als alemanys nein i nicht.  Aquest últim s’usa constant é invariablement amb els verbs.  Ich will nicht: no vull.

En canvi la V i la W estaven sempre amb la boca oberta, com papant mosques, disposades a rebre tot gènere d’obsequis i deixant escapar quants secrets se’ls confiaven.

La X tenia les cames tortes de naixement i era molt extravagant: un veritable cap descargolat.  Veia les coses d’una manera totalment original;  tenia les idees més boges que poden cabre al capdavant de lletra, i deia que només a Grècia i a Espanya es trobava al seu centre, ja que en les altres llengües era un element estrany.

La I era una grega completa;  no volia res amb les llengües alemanya i francesa, i només se les entenia, en part, amb l’anglesa i la sueca, on es trobava molt al seu gust.

L’individu més estrany de tota aquella comunitat era la Z, una lletra que uns pronunciaven dura, altres suau, de manera que amb aquests canvis perdia la seva pròpia essència i mai no aconseguia tenir caràcter fix.  Això era un continu disgust per a tot l’alfabet, els elements del qual deien, i amb raó, que era una calamitat tenir per companya una lletra que estava a tots els vents com un penell i que només podia servir de discòrdia al si de la societat.  Per què havia de representar un paper diferent en tots els abecedaris?

La Pincitava contínuament a les seves companyes que es rebel·lessin contra la tirania que les obligava a estar, als llibres i als diaris, alineades d’aquesta manera monòtona com solen els homes ordenar les paraules.  Calia aixecar la bandera de la independència;  les lletres havien de col·locar-se segons el seu gust i inventar un idioma que no comprenguessin els homes ni s’hagués sentit mai sobre la terra.  La G es va sentir de tal manera excitada que va anar corrent a la M i li va donar l’encàrrec que vigilés amb la major cura, ja que es tractava d’atacar i destruir els seus venerandes costums i les seves antigues lleis i idees, i que si ella no  oposava a la invasió el dret de la seva força, ocorreria inevitablement un cataclisme.  L’O, que va sentir això, va quedar tota esbalaïda, va obrir extraordinàriament els ulls i va anar a explicar-li el cas a la U, la qual, com de costum, va divulgar el fet amb la més exquisida cautela.  Cap lletra volia començar la renovació;  cadascuna desitjava que la iniciadora fos la seva veïna, ja que no estava convenientment preparada per inventar una llengua que no s’hagués parlat mai ni la comprengués ningú.

La B es trobava llavors menjant a dos galtes i va dir que això de preparar una revolució era extraordinàriament incòmode i d’una responsabilitat incalculable;  la revolució trastornava completament l’ordre de la vida, i produïa un esgotament tan gran de forces que ella opinava que el millor era deixar-se governar paternalment i poder menjar fins a atipar-se;  que amb les revolucions s’acabaven les bones mossegades i l’hartura, que són els plaers més exquisits de la terra.  La K s’indignà de tal manera en sentir un discurs semblant, que immediatament va advocar per la revolució.

Aleshores va passar el cas més estrany que vaig tenir ocasió de presenciar a la meva vida.  Les lletres van començar a saltar ia córrer al llarg de les pàgines del diccionari.  L’A, que fins aleshores havia sabut mantenir integra la seva dignitat real, fou arrossegada en aquell furiós remolí;  es va produir una cridòria ensordidora, doncs cada lletra volia dominar a les altres, i aquestes s’unien immediatament per no consentir-ho.  Però un cop atropellada la presumptuosa, sorgia violentament la discòrdia al si de les col·ligades: de la discòrdia es va passar al tumult, del tumult a la batalla campal.  Van trastornar les paraules, es van col·locar cadascuna al seu caprici i va resultar una confusió insofrible;  així, ocupant cadascuna el lloc que més li agradava i quedant en absoluta llibertat per canviar-lo al seu capritx, van formar paraules tan extravagants que fins i tot al mateix Volapük li haguessin semblat horribles;  i això que aleshores el Volapük(*) era la més lletja de les llengües humanes.

Però això no va ser el pitjor;  el pitjor fou que les lletres iguals es van unir en contra de les altres;  ja no era la A la que volia ser rei;  volien ser-ho totes les as, i de tots els punts acudien lletres formant innombrables exèrcits, veritables hordes de salvatges disposades a la revolució, a la matança, al pillatge, a tot, per tal de no sotmetre’s al domini de lletres estranyes.  Els tres principals exèrcits els componien les lletres llatines, alemanyes i gregues, les quals es van col·locar cara a cara.  Cada exèrcit es componia de vint-i-quatre divisions, formades per les vint-i-quatre lletres de l’alfabet, que resultaven triplicades per les tres llengües que contenia el meu diccionari.  El xoc va ser espantós;  les diferents divisions es van precipitar furiosament les unes sobre les altres i es van confondre formant paraules i llengües indesxifrables.  Ja ningú no es va entendre;  cada primera lletra es creia amb dret al seu idioma propi, i com que les raons no s’entenien ni, encara que s’haguessin entès, es volien entendre, els cops van ser els únics raonaments que es van fer valer en aquella espantosa confusió.  Jo vaig pretendre que aquelles boges m’escoltessin, però els meus esforços van ser absolutament inútils.

Les accions se succeïen gairebé sense interrupció i cada cop més aferrissades.  Van creure totes que ensordint l’enemic amb crits acabaria aquell per rendir-se, i potser per morir;  però quan van veure que això no donava resultat, la ràbia va arribar al súmmum, es van confondre soldats i capitans i tot l’afany dels combatents es va reduir a estrangular el seu veí i quedar com a únic supervivent.  Les lletres gregues, que estaven representades en menor nombre, eren les que patien més freqüents daltabaixos;  l’enemic les arrossegava, passava per sobre dels seus cadàvers i continuava en la lluita amb una cremor creixent.  El desastre va ser espatos;  les paraules quedaven sense cap, perdien les cames o els braços o es trobaven amb el tronc aixafat o desfet: les pobres llengües haguessin desaparegut del món si, sobtadament, no hagués aparegut al camp de batalla un element nou i inesperat  que les va reduir per la força.  Tal va ser l’alè, l’únic que els podia donar vida a totes i que les va amenaçar d’abandonar-les si no es posaven immediatament en fila i se sotmetien sense rèplica a les seves ordres.

-Si jo no us sostingués, què seria de vosaltres?  va tronar l’alè aixecant els punys en actitud amenaçadora.  Proveu a viure sense mi i veureu en allò que pararà la vostra arrogància.

L’alè va tornar l’esquena, i tots aquells exèrcits, l’estrèpit dels quals ensordia pocs segons abans, van quedar muts com a ombres;  no es va tornar a escoltar ni el més lleu soroll;  tot va quedar embolicat en un silenci de mort.

Poc després d’haver marxat l’alè, el generós productor de tots els sons de les lletres, la U es va acostar sigil·losament a una de les seves companyes i li va dir a l’orella que en les revolucions humanes sempre calia guillotinar o afusellar algú,  el qual algú solia ser el rei o un altre dels personatges més elevats;  però a la A no se la podia guillotinar per no tenir cap, i van convenir que la P es prestava millor a ser sacrificada, Al cap de poca estona la U havia divulgat la interessant conversa, i molts opinaven de la mateixa manera respecte de  la P. La veu que aquesta infeliç lletra anava a ser decapitada va córrer per tot arreu com a foc en un reguero de pólvora, i la nova va produir tal alegria que totes les lletres van tornar a parlar a crits i van disposar un avenç en grans divisions cap a la P, atropellant-la sense cap compassió i ordenant a la M que li tallés el cap;  però la M va moure la seva dient que s’havia constituït voluntàriament en policia de l’alfabet, però no en botxí.  Les lletres, amotinades davant aquesta negativa, van amenaçar a la M destrossant-la, i llavors el pobre botxí va haver d’obeir, complint la decisió de la multitud.

Tot el cos de la K va tremolar d’indignació;  va enardir-li la sang i va dir a tot el que va voler sentir-la que només devia haver estat ajusticiada la B, ja que els grecs no tenien aquesta lletra ni la saben pronunciar tampoc.

Però en plena revolució, quan es trepitja les arts i les ciències i on només impera la força bruta, que no té sentits ni entesa, qui anava a sentir el savi dictamen d’un pobre catedràtic?  N’hi va haver prou que la P tingués cap perquè immediatament se’l condemnés a perdre-la;  però no va ser sola la sabihonda P del nostre alfabet, sinó que totes les pes van començar a patir la mateixa sort.  La matança, tanmateix, no va arribar a consumar-se del tot: la H va intervenir a temps per evitar l’absoluta destrucció de tan important lletra;  plena de còlera va amenaçar d’acabar amb totes si no respectaven les pes que encara no havien estat decapitades, La II parlava en veu baixa, però a totes va infondre por en veure que els tornava l’esquena privant-les de la possibilitat de manifestar-se.  Aleshores van comprendre totes que les revolucions solen costar molt cares i que és faula allò que un sol pagui els vidres trencats;  van sentir haver decapitat a la P i haguessin volgut tornar-li la vida per oferir-li la corona, ja que era l’única que tenia cap, però les pes supervivents van cridar que el lloc d’honor corresponia a la H, perquè s’havia demostrat que sense aquesta lletra la  existència de les altres era il·lusòria.

La H, que era modestíssima, va rebutjar l’oferiment, i aleshores es va establir una república i totes les lletres van afirmar que aquesta era la millor forma de govern.  La K rebentava de goig, recordant que la majoria dels estats grecs havien estat repúbliques.

Per fi es va restablir la pau al meu diccionari i vaig poder buscar les paraules que necessitava per a les traduccions sense trobar-me una de sola que no hagués estat escoltada al món.  Totes les lletres van tornar a ocupar els seus llocs, encara que creient de bona fe que amb la revolució havia progressat el món.

Era natural que així pensessin, ja que havien sentit moltes vegades que als Estats humans són de tant en tant necessàries les revolucions.  La Gera l’única descontenta, ja que en una república els nobles no tenen ni poden tenir la preponderància que a les monarquies.

Quan vaig despertar, després d’un somni llarg, tot es trobava en l’ordre més perfecte.  Les lletres no podien imaginar que jo havia presenciat els seus necis debats i els tumults de la seva revolució;  per a elles era jo tan gran i em trobava a tanta distància que no podien suposar que tingués ulls per veure-les ni orelles per escoltar-les, de la mateixa manera que passa amb els homes respecte de Déu, els quals s’admiren estupidament de que els portin d’aquí cap allà i que hagin de patir les infinites pesades de la vida.  Quan jo necessitava treure alguna paraula del diccionari, les lletres creien fermament que jo era la casualitat, la fatalitat cega, i no una força superior a elles.

Així passa al món dels mortals.

(*) El volapük és una llengua planificada creada pel capellà alemany Johann Martin Schleyer el 1879, amb la intenció de facilitar la comprensió entre persones de distintes cultures. Durant els primers anys aconseguí un èxit notable i es calcula que arribà a tindre uns cent mil parlants en els seus millors moments. Tanmateix, la relativa complexitat de la gramàtica (en comparació amb el seu gran competidor, l’esperanto) i greus dissensions entre els parlants provocaren el declivi de la llengua. En l’actualitat és pràcticament morta, tot i que hi ha una viquipèdia en aquesta llengua.

Font: Cuentos de una Reina (1906), Montaner i Simón Editores, Barcelona