BELLATERRA.CAT

  
Foto de Jordi Borràs

Manuel Milián Mestre acaba de publicar ‘El ponts trencats’, que s’ha arribat a col·locar com el llibre més venut de la setmana. L’expolític del PP, molt crític amb José María Aznar, hi explica tres casos de projectes no consumats d’articulació entre Catalunya i Espanya. En aquesta entrevista revela detalls de la seva experiència, converses amb Jordi Pujol, Joan Lerma, Manuel Fraga, José María Aznar, Ximo Puig i la seva àvia Tomasa de Morella. Fem l’entrevista al despatx de Milián a la seu de Foment del Treball.

Vostè ha escrit el llibre “Els ponts trencats”. Per què la tercera via ha fracassat tan sovint a la història?

No s’entén Catalunya. Ho crec a conseqüència del que he viscut. No ho entenen. M’ho va dir un dia Joan Lerma, que va ser president de la Generalitat valenciana, tot dinant allà amb ell. Em va dir: “Oi que no t’entenen a tu a Madrid?”. “No gaire”. “Doncs a mi tampoc. Els de Madrid no entenen la gent del ram de l’aigua”. Jo li vaig contestar: “Vigila que a Catalunya això del ram de l’aigua ho entenen d’una altra manera”. I ell em va respondre: “No, no, el ram de l’aigua és el Mediterrani”. No ens entenen i és una evidència. No capten els matisos diferencials tan marcats entre catalans i castellans, o entre valencians i castellans. Valencians menys, perquè el Sud està molt castellanitzat. La mentalitat mediterrània no l’entenen.
El primer pont segons vostè va ser un intent d’autogovern que Manuel Fraga va intentar amb Jordi Pujol quan ja s’extingia el franquisme…

El primer pont va començar a Londres, on Fraga estava d’ambaixador. Pujol va anar a Londres el 1974 a inaugurar una sucursal de Banca Catalana. Jo vaig trucar a Fraga i li vaig dir que es feia aquest acte. I Fraga em va respondre: “Dile que yo iré a la inauguración”. Tots sabíem que Banca Catalana tenia una determinada tendència [catalanista] i donava suport a determinades polítiques. La presència de Fraga va sorprendre Pujol. Hi va haver un contacte empàtic i des d’aleshores Fraga, a través de mi, va voler tenir una relació permanent amb ell.
Hi va haver més contactes en aquella etapa predemocràtica?

Quan Fraga va arribar al govern el 1976 en la primera Transició, em va dir que volia parlar de forma seriosa amb Pujol del tema català. I vam quedar en un sopar. Va ser al restaurant José Luis davant l’estadi del Santiago Bernabéu. Allà en un reservat vam sopar Josep Maria Santacreu, Pujol, Fraga i jo. I al final, Fraga va demanar a Pujol que l’ajudés en la Transició, perquè tenia moltes dificultats. Hi havia evidentment resistències dels militars… I va explicar l’esquema de per on volia anar. Pujol va dir: “Sí, però amb una condició: Vull l’Estatut de Núria”. I Fraga li va contestar: “Hecho”. Això era el març del 1976. Fraga d’entrada volia començar amb una Mancomunitat, tenia l’obsessió que per resoldre el tema de Catalunya s’havia de començar amb Prat de la Riba. Però al cap de tres mesos se’n va anar a pique el govern d’Arias Navarro, i se’n va anar a pique Fraga, que va dir que no continuava aquest projecte. Això va trencar la possibilitat del pont. Jo crec que de forma malaurada, perquè la Transició hauria començat amb un tractament particular per a Catalunya. S’hi hauria arribat amb una Mancomunitat.
El segon pont segons vostè va ser la Constitució. El pacte constitucional va fracassar amb la sentència de l’Estatut?

Jo crec que no. Aquest pont fracassa amb l’intent del cop d’Estat del 23-F, i amb la LOAPA. Hi havia un punt de partida que era l’article segon de la Constitució que distingeix entre regions i nacionalitats. El concepte ‘nacionalitat’ el va col·locar Jordi Pujol a través de Miquel Roca. Adolfo Súarez, però, va ser molt puta i no va assenyalar a la Constitució quines eren les nacionalitats i quines eren les regions. D’allà comença tot el desgavell de la interpretació… Tot això passa després pel fet que als bascos se’ls reconeix el dret al concert econòmic.
I als catalans que els concedeixen?

Bé, Pujol em va cridar fa quinze dies i em va aclarir un aspecte que no surt al llibre. Explica que Suárez i Manuel Gutiérrez Mellado li van dir llavors: “Als catalans us tractarem de manera diferenciada a través de la identitat i la llengua”. Als bascos els van prioritzar el caler, i als catalans la identitat i la llengua. Amb això Pujol em desmenteix el que em va dir Iñaki Anasagasti en el sentit que els catalans no van voler recaptar impostos. Ara resulta que Pujol diu que no, que ens van imposar la diferenciació en la llengua i no en els impostos. I té una lògica. El País Basc pesa poc la bossa dels impostos, en canvi Catalunya hi aporta un 30% com a mínim. De totes maneres, aquest segon pont, se’n va a pique quan fan la LOAPA.
El tercer pont segons vostè va ser el pacte del Majèstic del 1996. Va ser realment positiu?

Mai Catalunya havia tingut les atribucions que li ha donat el pacte del Majèstic. Encara avui Catalunya és subsidiària d’aquell pacte. El poder legislatiu en algunes matèries com els ports no el tenia. El tema bàsic del complement fiscal que el Parlament pot aplicar a alguns tributs (IRPF i IVA) no el tenia. Els Mossos d’Esquadra queden controlant l’ordre públic de Catalunya, mentre que la Guàrdia Civil i la Policia queden reduïdes a l’ordre nacional de l’Estat i a les fronteres. La desaparició dels governadors civils marca de manera clara que l’Estat es retira. Hi ha un delegat del govern que pot ser com un ambaixador, però l’Estat es retira. I a més hi ha la supressió del servei militar obligatori, cosa que va en contra d’una consciencia col·lectiva més àmplia des d’una perspectiva nacional espanyola. A la ‘mili’ es feien lligams que han durat tota la vida, com sabem.
És possible ara un altre pont amb Espanya? Sembla que a l’altra banda no fan cap proposta sòlida..

Jo tinc la impressió que en aquest moment o bé fan un altre pont o hi haurà un conflicte. Que escullin!. O busquen un pont que lligui els interessos de Catalunya als interessos de l’Estat, i que aquest sàpiga que ha de respectar la identitat catalana i la seva realitat, o hi ha conflicte. El conflicte està plasmat en un Parlament que vol avançar cap a la independència, amb unes lleis que estan preparades per fer-ho, i amb una Generalitat governada per un senyor que és obertament independentista, des del principi. Que es fixin bé on ha arrelat l’independentisme.
En què s’han de fixar concretament?

Que l’independentisme ha arrelat a l’interior. Terra carlina. Compte amb aquest factor!. A Madrid no ho volen veure, i aquí no se n’adonen els agosarats que diuen que tots són independentistes. No, els independentistes de debò estan a l’interior de Catalunya, són la gent que ve de comarques o regions carlines. Per què? Doncs perquè hi ha un cordó umbilical històric amb els drets, els furs i la revindicació. Això està en el subconscient i ha emergit amb el procés d’independència.
Vostè va plegar l’any 2000 de militar en el PP. Va ser pel fracàs d’aquests ponts que explica?

Indirectament. Vaig tenir un enfrontament total amb Aznar, que en part va propiciar el mateix Fraga. Aznar va començar dient-me “Manolín” en to carinyós i en quatre anys em va passar a dir “don Manuel”. No sé si tenia segona intenció, però potser sospitava que feia de boca de ganso [de Fraga]. Vaig tenir un enfrontament molt fort davant 20 persones amb Aznar, ho vaig explicar a Fraga i em va dir: “Ya veo que ha sido muy duro”. No em va dir res més. Aznar i Fraga tenien una bona relació, però a vegades era més formal que real. Fraga era més basc que gallec.
Que li sembla la figura política de Carles Puigdemont, el nou president?

Jo no el conec personalment, i no l’he seguit, però hi ha una cosa a tenir sempre present: La partida de naixement. Jo sóc de Morella, bé, del Forcall, que està al costat. I això es irrenunciable. No entenc la gent que traeix del seu bressol. Quan una persona abjura del seu origen social o geogràfic me n’aparto, ja no m’agrada.
Ho diu pel pedigrí independentista de Puigdemont?

Exactament. Respecto les persones que són coherents, pensin com pensin. Una persona com Puigdemont ha estat independentista des del principi. I m’agradaria saber qui eren els seus avantpassats, a veure si surten carlins com en els meus.
Home, Amer està a tocar de la Garrotxa…

Per això li ho dic! Per això entenc l’independentisme i el foralisme. Jo això ho porto a la sang. El taco que deien el meu oncle, els pastors o la meva àvia a Morella era “me cago en la puta reina”. De nen és el que sentia. Jo no sabia qui era “la puta reina” i després m’ho van explicar [Isabel II]. I el crit d’indignació de la meva àvia, l’àvia Tomasa, era “Recrista mia”. Era una invocació a Crist dues vegades, i jo crec que era un crit dels carlins. Aquestes qüestions es transmeten en la sang i en els codis de família. A Puigdemont li pot passar el mateix.
I Artur Mas?

No crec a qui canvia d’oposició, i Artur Mas ha canviat de posició. Jo tenia un gran respecte per Artur Mas. El seu viratge em va descol·locar i ha descol·locat tothom. Jo li tinc encara apreci personal, però aprecio un Mas senyor, seriós, dedicat a teballar, que no feia estirabots. Però el darrer Mas no l’entenc. En canvi a Puigdemont, a qui mai no he tractat, li entenc la coherència. I la gran norma de la conducta humana és la coherència. És el fonament de l’honestedat. Una persona no coherent no és honrada. I això és el que em fa respectar Puigdemont a qui no conec personalment.
I què me’n diu del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, que és també de Morella?

A en Ximo el respecto molt i l’aprecio moltíssim. El factor fonamental de la política és l’humà. I amb ell he tingut sempre una gran relació. És molt sensat, i té gran seny, en aquest sentit és molt morellà. Els morellans som molt catalans en aquest aspecte. Vam ser repoblats al segle XIII per gironins, lleidatans del Pirineu i jueus, i això marca el caràcter. El seu pare tenia un negoci de transports de Morella a Barcelona i de Barcelona a Morella, i descarregava al carrer Tantarantana. Està intentant ordenar les coses a València. És un home moderat, respectuós. Si no li fan alguna trastada – perquè València és molt particular- pot marcar un camí nou allà, i d’entesa amb Catalunya.

Read Full Post »

http://www.elpuntavui.tv/video.html?view=video&video_id=153626148

Read Full Post »

  
Fora de les conselleries de la Generalitat, de vegades hi fa fred. Com en la vida real, alguns consellers que s’han incorporat a un executiu han vist com, en cessar del seu càrrec, no només perdien el sou mitjà anual de 103.000 euros – 7.369,71 euros bruts mensuals si es compten 14 pagues i es pren com a referència el sou dels consellers de l’anterior executiu-, sinó que es trobaven sense la possibilitat de reincorporar-se a la vida laboral ordinària.

Des dels anys 90, fins a 34 consellers dels governs de Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas han deixat la conselleria sense tenir una feina alternativa. Per aquesta raó s’han pogut acollir a l’assignació econòmica passiva per a exconsellers establerta en un decret de l’any 1978. Aquesta assignació, “congelada des de l’any 2010, ascendeix a 2.090 euros bruts mensuals, amb una durada màxima de 18 mesos des del moment del cessament del càrrec, i és incompatibles amb qualsevol retribució o pensió amb càrrec a fons públics i amb qualsevol retribució procedent d’una activitat privada”, ha explicat la Conselleria d’Economia i Hisenda a El Món. Per tant, els funcionaris de carrera no poden acollir-se a aquesta ajuda, perquè tenen un lloc de treball assegurat quan deixen el càrrec. 
“Ser conseller no és cap ganga. No està garantit el retorn a la vida fora de les institucions, i això vol dir que t’arrisques molt. Aquest risc no està valorat”. Així s’expressa a El Món l’exconseller d’ERC Josep Huguet, que defensa que “els consellers haurien de tenir la possibilitat de tenir certes garanties de recuperar la seva feina”. 
I és que l’exconseller considera que la situació laboral prèvia de la persona que accepta aquesta funció pública determina clarament la possibilitat de reincorporar-se al món laboral un cop abandona la primera línia política a l’administració catalana:” Només si la persona és funcionària de carrera, té garantit el retorn al seu antic lloc de treball, perquè quan accepta un càrrec a l’administració pública ho fa amb la fórmula de comissió de serveis -és aplicable a moltes altres instàncies inferiors del Govern-, però el problema és quan “ets un treballador per compte aliè i demanes una excedència a l’empresa privada, quan tornes et pots trobar que no tens plaça, i si ets autònom, és probable que hagis de començar de zero perquè la teva empresa ha caigut”, afegeix Josep Huguet. 
I bé, un altre camí, “les ports giratòries, pels teus ‘serveis prestats’ vas a parar a l’empresa privada directament”, rebla. La llista de consellers que han sortit de la plaça de Sant Jaume per anar directament a un consell d’administració d’una empresa privada és llarga.

Millor si ets president… 
La situació dels exconsellers contrasta amb la dels presidents de la Generalitat i del Parlament, que queden coberts per llei amb una assignació mensual i una pensió vitalícia. Així, la llei estableix que els expresidents de la Generalitat tenen dret a percebre, per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que percebien. I també, quan arribin a l’edat de 65 anys, percebran una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat. 
Des de l’any 2015, una modificació de la llei d’expresidents estableix criteris de transparència en aquesta assignació. El sou dels expresidents i el pressupost de les seves oficines -despeses i activitats incloses- es publicarà anualment al portal de transparència de la Generalitat.
Gemma Agulirera

http://www.elmon.cat

Read Full Post »

  
Estos días se han dado a conocer más detalles del movimiento político y social paneuropeo que Yanis Varoufakis (Atenas, 1961), el exministro griego de finanzas, presentará en sociedad el 9 de febrero en Berlín y del que ya habló a mediados de diciembre con ICON, cuando la revista masculina de EL PAÍS acudió a Atenas para entrevistarle y retratarle en su casa para la portada de la edición de enero (ahora mismo en los quioscos). Por entonces, el movimiento aún no tenía nombre. Ahora ya sabemos que se llamará Democracia en el Movimiento Europeo 2025 (DiEM 2025). El personaje más controvertido de la política europea en 2015 prepara así su retorno en 2016.
También ha trascendido que uno de los principales socios del griego en esta aventura es la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau. Para Varoufakis, la catalana es ejemplo de esperanza en la política europea actual. Así se refería a ella en la entrevista: “Ada Colau es una aberración. Y de ahí viene la esperanza. De las bases, de los municipios, de cuando una ciudad elige a un gobernante que dice la verdad. A ver, la economía es un depredador, y la política, una presa. Si los tiburones se comen todo el pescado, se quedan sin alimento. Deben empezar a darse cuenta de que la presa necesita estar viva, aunque sea sólo para alimentarlos. Ada Colau es ejemplo de esa parte de la política que no se dejó devorar por el depredador”.
Ella [Ada Colau] es importante, un ejemplo para Europa. Ha demostrado que se puede hacer política enfrentándose de forma sensata al poder económico”

Como era de esperar, y ya en conversación telefónica tras las elecciones del 20 de diciembre, el exministro de Finanzas griego se congratulaba del éxito logrado por la coalición En Comú Podem, liderada por la alcaldesa y en la que confluyeron fuerzas como Podemos o Iniciativa per Catalunya. A muchos les sorprendió que fuera primera fuerza política en Catalunya, más tras el serio revés que la coalición –sin la presencia de Barcelona en Comú, la marca de Ada Colau– sufrió tras las elecciones autonómicas del pasado mes de septiembre.
Se esperaba que la llegada de En Comú a la coalición y la implicación de Colau en la campaña reactivara la formación, pero el éxito superó las más optimistas expectativas: fue primera fuerza en Catalunya con 12 diputados. Las de todos menos las de Varoufakis, claro. “Sabía que iba a arrasar”, comentaba en la entrevista. “Ella es importante, un ejemplo para Europa. Ha demostrado que se puede hacer política enfrentándose de forma sensata al poder económico. Y también plantándole cara a quienes ofrecen sólo soluciones legales al problema catalán”.
Además de la fecha y lugar de la puesta de largo del movimiento y de su nombre, poco más ha trascendido sobre la naturaleza del mismo. En la charla con la revista, Varoufakis contaba que la idea original había sido presentarlo en público el pasado mes de noviembre, pero que los atentados de París lo habían retrasado. No quería competir en atención con algo tan serio y tampoco deseaba que todo el ruido provocado por la matanza sepultara la puesta de largo de su proyecto. Ahora parece que, por fin, se sabrá más sobre este DiEM 2025 que promete dinamizar la izquierda europea con un proyecto social común y una política firme y de confrontación frente a los dogmas de la troika.
 

“¿Saldrá bien? No lo sé. Pero es lo único que me motiva ahora a levantarme por la mañana”, añadía. “He aceptado que el proceso político basado en las naciones está finiquitado. Tuvimos una oportunidad de cambiar las cosas en Europa, pero nos rendimos. Es muy difícil darle energía a la gente de nuevo tras haberles traicionado. La alternativa es crear un movimiento que vaya más allá de las fronteras. Empezar con una conversación, conceptualizar y ver cómo podemos afrontarlo juntos. El siguiente estadio es crear expresión de forma local. Ahí es donde estamos ahora. En vez de ir de abajo arriba, de los partidos nacionales a la alianza europea, ¿por qué no lo hacemos al revés? Empezar a nivel europeo y luego bajar a la calle”. Esto último encaja perfectamente con el papel representado hasta la fecha por Ada Colau, activista social que alcanzó la primavera pasada la alcaldía de Barcelona y que estos días se ha dedicado a desmentir los rumores que la colocan al frente de una coalición de izquierdas en las que posibles elecciones catalanas del próximo mes de marzo.
 
 

Read Full Post »

  
El periodista Toni Aira 

Sentia Oriol Junqueras en roda de premsa presentant-se com el més responsable del món (sobiranista) i buscant l’equidistància entre Convergència i la CUP en la seva reclamació de moviments per evitar el fracàs del procés. El sentia dir això i em quedava força clar que la campanya electoral per les anticipades ja ha començat. Junqueras, molt hàbilment en el discurs però massa sobreactuat en les formes, buscava la connexió amb l’independentista  per la decisió de la CUP. I ho feia a la manera tradicional d’Esquerra, sense poder evitar de posar Convergència al sac dels retrets. Això, de fet, és pura (i legítima) tàctica electoral, però també coses d’aquelles que es porten molt a dins.

Junqueras feia una petició retòrica d’esforç per assolir l’acord, quan sap que la CUP ja no es mourà del ‘no’ a Mas, i a la vegada burxava en la divisió dins la formació antisistema. Vull creure que no ho feia també amb els seus (encara) socis de Convergència, perquè un mínim sentit de la lleialtat (que estic segur que Junqueras el té) implica, si vols que l’altre (Mas) faci un pas enrere o al costat, que ho diguis de cara, amb nitidesa i explicant els teus motius clarament, sobretot si són certs i hi creus. Ahir Junqueras no va dir que vol que Mas s’aparti, per tant entenc que no volia dir això, i per tant entenc que bàsicament estava tirant de retòrica mitinera en una sala de premsa, especialment per mirar de recollir tant de votant de la CUP en les passades eleccions com sigui possible. En aquest sentit, no podia (no ens enganyem) semblar complaent amb Convergència. Perquè també voldrà pescar d’aquest univers de votant, però sobretot perquè a can CUP és on més pot mirar de tirar la xarxa en competència directa amb Ada Colau. I és que, d’allò que quedi de la CUP d’aquí a uns mesos més d’un en podrà pescar.

Perquè la CUP no ha volgut prescindir només d’Artur Mas, sinó també de centenars de milers de persones per la independència, i ara molts prescindiran d’ells. El procés no és això. O no ho era, ja no tinc clar el temps verbal. Però els qui han dit voler sumar a partir de l’estigmatització i el menyspreu a una part important de catalans, ara veuran com és a casa seva que es resta. Molts diran “adéu, CUP”. Molts dels qui el 27-S van donar un plus de vot i un creixement espectacular a una força antisistema. I molts dels qui des de dins de la mateixa CUP li diran adéu. En els pròxims temps.
Antonio Baños no era militant de la CUP. En va ser cap de cartell i ara marxa. David Fernández tampoc no era diputat de la CUP quan va triomfar com a diputat. D’ell fa dies que bàsicament veig piulades a Twitter. L’un i l’altre van ajudar a projectar una imatge de la CUP que no es corresponia amb la realitat que s’hi imposa. Molts càrrecs electes de la CUP, ja diumenge, van mostrar la seva frustració i tristesa, i alguns fins i tot ja van deixar clar que enfilaven el camí de sortida. “Adéu, CUP”, diuen i diran.
De com una formació política pot ser decisiva, sense voler-ho, i com la gent ràpidament pot respondre al seu desig i fer que deixi de ser-ho. Perquè si hi ha eleccions anticipades (una pena perquè tot el catalanisme hi perdrà), l’independentisme polític rebrà en conjunt un càstig. La CUP ha demostrat com és que en mereix una part generosa. La resta, Convergència i Esquerra, veurem si saben driblar la clatellada. Si ho fan serà perquè, retòrica típica a banda, de nou hauran sabut fer allò extraordinari que la gent n’espera en aquest moment polític, i no allò tan ordinari que la CUP ens va regalar ara fa uns dies. Això si és que volen poder sumar i fer alguna cosa de profit en clau individual i de país, és clar.

Read Full Post »

  
SALVADOR CARDÚS Sociòleg

La decisió final de la CUP hauria de ser rebuda com una gran lliçó política pel conjunt dels sobiranistes. I és que ha quedat clar que l’engrescament, l’entusiasme i l’estètica del somriure no són suficients per plantar cara a un desafiament de les proporcions del que s’ha posat al davant. Tampoc no serveix la improvisació antisistema. Potser perquè puc dir que conec de prop la cultura política de la CUP, no sóc dels que ara farà sang amb el temps perdut “negociant”, ni amb les seves lògiques de presa de decisió, ni tan sols amb la decisió final.
Tot era previsible. De manera que qui ha de reflexionar és qui ha demostrat que no els coneixia, i no perquè ells no haguessin estat clars en tot moment. Fins i tot, més que els electors, qui ha de reflexionar són les institucions i els mitjans de comunicació que, a causa de la seva actitud condescendent, no van voler veure les limitacions ideològiques i organitzatives que tindria la CUP en cas de ser decisiva en el terreny de joc parlamentari. No crec que l’electorat sobiranista s’hagi desdit del seu horitzó, però sí que ha perdut la innocència. I això és una molt bona notícia.
En segon lloc, a part d’haver malbaratat i perdut la seva fugaç capacitat de ser determinant, qui també ha perdut la innocència és la mateixa CUP. Amb la seva decisió ha posat en evidència que són molt bons a l’hora de denunciar les febleses del sistema, però que quan s’han de posar la granota i agafar les eines per canviar-lo, temen embrutar-se les mans. I al final, una CUP poruga ha pres la decisió que posava menys en risc l’organització.
Al capdavall, en el no a Mas, des del principi, hi eren tots. Però en una transigència estratègica, només la meitat. Per tant, no és cert que el debat de fons hagi estat “independència o revolució”. No els faig tan simples. Les assemblees han servit per saber què garantia millor la seva supervivència i què accentuava el risc de trencament intern si es facilitava la formació de govern a Junts pel Sí. Una decisió conservadora per retornar a la zona de confort, que és la de la retòrica revolucionària sense compromisos amb la realitat. Les paraules de Gabriela Serra d’ahir a la roda de premsa ho confirmaven amb rotunditat. A partir del març podran tornar a fer discursos i donar lliçons.
En tercer lloc, més que no pas el futur de la CUP i els seus resultats electorals del proper març, el que ens ha d’interessar a partir d’ara són els moviments dels altres partits independentistes. D’una banda, els de Convergència i Demòcrates, perquè essent el 27-S irrepetible, ara els caldrà ajustar ràpidament l’estratègia i definir un relat propi per a la nova legislatura. De l’altra, els d’ERC i els seus socis, que hauran de reconsiderar si els gestos per fer-se seu l’esquerranisme populista, i totes les desconfiances que han alimentat cap a Artur Mas, els acabaran sent útils per evitar que l’unionisme d’esquerres els passi al davant.
Com sol ser habitual en el voluble terreny de la política, les conseqüències d’una decisió com la de la CUP són imprevisibles. Caldrà esperar els propers dies per veure quines són. Dono per descomptat, així mateix, la celebració que se’n farà des de l’unionisme local i des de la política espanyola. Però també preveig el gran alleujament que la decisió de la CUP produirà en l’independentisme central, assenyat i consistent, l’únic que pot ser vencedor i que permetrà reprendre el procés amb un pas ferm i segur. Un govern condicionat per una CUP cagadubtes i havent-se de fer perdonar un sí acomplexat a Mas, hauria representat divuit mesos d’encallament. Sí: tots hem perdut la innocència -d’aquí que tants ara en demanin disculpes-, però el procés ha tornat a quedar obert de bat a bat. Jo me n’alegro.

Read Full Post »