LLUÍS TORRES|Compartim el Poema llegit per Calassanç Ubasarti Teixidor al Saló de Cent, amb motiu de lliurar-li al català universal de l’aigua i llum, Carles Buïgas (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979), la medalla d’or de la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1970.
Carles Buïgas 📷 ARXIU Museu de Cerdanyola del Vallès
GUSPIRA DIVINA
A en CARLES BUÏGAS, enginyer genial.
Quan tot en el nores encar dormia brollant de les mans seves aigua i llum, creà l’Etern uns mons de fantasia com si jugués a fer sers vius amb fum.
I bo i mirant les seves creatures clamava Déu: Tot és ben bo i bonic: rodeu pel gran espai amb lleis segures, que el càlcul meu abasta el gran i el xic.
Del viu llampec d’eterna Saviesa, una guspira en té l’home mortal, que, en resplendir, ens sembla més encesa si a dins la porta un home genial.
Bo i somniat en nits de llums d’estrelles, fent poesia amb l’aigua i el color, un Bon Barceloní, de meravelles.
Aquell fulgor diví d’intel·ligència treballa i va encenent noves visions; són conjuntades poesia i ciència que fan d’un caos, llum de creacions.
Té un geni que m’inspira a cau d’oïda per fer encara un món nou per la Ciutat: sonora llum, teatre ple de vida, somni poètic, fet realitat.
BARCELONA! Oh tu que tan bé lligues matèria i esperit com a ideal, al geni que tu tens, CARLES BUÏGAS que a punt ja et té un «Teatre Integral», sabràs aixecar, aimant de la bellesa, per ell i per a tu aqueix monument; d’una Ciutat que arreu té fama estesa de bonica, en serà l’himne vivent.
Has d’ésser, com ell vol, sempre primera en ardor de treball i formosor; i com sortint d’eterna primavera serà el teu cant, pel món, tot llum i so.
CARLES, avui nostra Ciutat t’honora en fer brillar el seu or damunt ton pit; porta’l joiós; és dring de veu sonora d’un poble que essent gran, sap ser agraït.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
LLUÍS TORRES|Unió Excursionista de Sabadell ens deixa una interessant crònica sobre la seva visita als terrenys on es situava Can Domènec, trobant només un mur en aquells anys part de Bellaterra, i actualment de la Universitat Autònoma de Barcelona, a uns 50-60 metres en línia recta baixant cap al torrent de Can Domènec hi ha l’antic safareig de la masia, força ben conservat tot i que a l’interior hi creix un lledoner.
Bellaterra li té dedicada una placa al seu nomenclàtor, tot i que consta Can Domènech i Can Domènec
Aquest mas és de pati descobert; no hi ha indicis d’haver estat tancat amb parets, però creiem que en els temps primitius devia d’estar-ne, pel fet d’estar situat en un paratge molt isolat. Exteriorment conserva l’estructura general: porta a punt rodó, barbacana clàssica i el teulat a dos pendent carener perpendicular a la façana; interiorment, la mateixa disposició de tots.
Pels costats hi ha uns coberts i porxos per al magatzematge dels productes de la terra i per a l’acolliment bestiar. A la part de darrera hi ha els cups per al vi. Un document de l’any 1736 parla d’un tal Benet Domènec; el nom actual del mas és el cognom d’aquesta finca.
Sembla que aquest mas al segle XVI havia tingut la denominació de mas Barnich.
S’explica una anècdota d’un Domènec. Es diu que era una família molt rica, i que quan la construcció de l’avui dita «vella» va pagar, durant tot el temps que van durar les obres, el jornal diari d’un paleta.
Aquesta família va pagar la campana major i que va ésser fosa a la mateixa propietat; es diu que l’avi Dom quan la fonien hi anava tirant monedes d’or perquè tingués més bon dring, i que quan ja estava quasi fosa de la casa amb la barretina plena de monedes i les hi va tirar, aconseguint d’aquesta manera que tingués dring i gran sonoritat.
El propietari l’any 1948) era en Antoni Llobet i Mates, domiciliat al mateix mas.
MASIA CAN DOMÈNEC (BELLATERRA)
Can Domènec, avui totalment desapareguda, era una de les masies de l’àrea on es va construir la urbanització de Bellaterra, de la qual se’n pot considerar l’embrió. Era una masia del segle XVII i tenia una gran extensió de conreus.
Quan es va construir la línia Barcelona-Sant Cugat-Cerdanyola-Sabadell, dels Ferrocarrils de Catalunya (actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, FGC), inaugurada l’any 1921, la companyia va demanar que la via –que era d’ample europeu perquè havia d’arribar fins a París–-, passés pel nucli de Cerdanyola; però l’Ajuntament s’hi va oposar. Aleshores el traçat es va desviar pel “solell de Can Domènec“, és a dir, els terrenys més assolellats d’aquesta heretat.
Aquest fet va propiciar el naixement del projecte urbanístic de la “ciutat-jardí” de Bella-Terra. I és que, a part d’unes bones comunicacions i un ambient tranquil, la Bellaterra d’aleshores tenia unes aigües miraculoses, tant a la Font de la Bonaigua com al ‘biot’ de la carretera, amb l’Hostal Sant Pancraç com a modern balneari.
El mas era a l’altre costat de la via, en els terrenys on ara es troba la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser el 1969 quan van expropiar les 263 hectàrees de superfície a Bellaterra per a la construcció de la Universitat. Aleshores la masia va restar durant 8 anys i mig enderrocada i en estat d’abandonament. En l’actualitat és difícil fins i tot trobar-ne les restes.
Restes d’un mur de les dependències de Can Domènec (2022) 📷 Francesc Romagosa
A uns 50-60 metres en línia recta baixant cap al torrent de Can Domènec hi ha l’antic safareig de la masia, força ben conservat tot i que a l’interior hi creix un lledoner.
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.
Carles Buïgas i Sans a la sala de màquines de la Font de Montjuïc, 1929 📷 CEDIDA
LA NISSAGA DELS BUÏGAS
Carles Buïgas i Sans (Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès-27 agost 1979)
Carles Buïgas, enginyer, és conegut internacionalment pel mag de l’aigua i de la llum. De la seva obra literària i poètica es podrien omplir moltes pàgines Per tant, em limitaré a parlar breument d’algunes de les obras, i projectes i dels guardons amb que fou distingit. Com a figura humana era un geni de cor senzill, ulls somiadors i de carácter infantil. Era bo, respectuós amb tothom i la poesia li nexia de la ment com les cascades d’aigua, Iluminosses i melòdiques.
DIVERSES OBRES PROJECTES (només algunes de les més importants)
– Totes les fonts i il-luminacions decoratives de l’Exposició de Barcelona de l’any 1929
– El transbordador aeri del port de Barcelona, realitzat en colaboració amb els senyor Calzada Roca
– El Gran Teatre d’Aigua i 174 fonts flotants a l’Exposició de París, el 1937
– Un jardi luminos i un sortidor de 115 metres d’alçaria a l’Exposició de Lieja, el 1939.
– Collaboració en la construcció de la gran fontt de la Plaça de les Nacions a l’Exposició de Nova York (1939)
– Les fonts de Exposició de Lille Roubаiх, 1939
– Projectes de fonts i teatre d’aigua-Ilum per ‘Exposició de Roma, 1942
– Les fonts de l’Exposicio de Lisboa,
– I-luminació decorativa de la Catedral Basílica de Barcelona, 1951
– El gran Teatre d’aigua-llure-música i la font lluminosa de l’Exposició de Santo Domingo, 1965-66
– La gran font lluminosa lineal de Granada, 1960
– Dues fonts lluminoses amb canvis de forma i color per a l’Exposició Internacional de Brussel·les, 1958.
– II-luminació de la Sagrada Família, 1964.
– Conjunt paisatgista de fonts i cascades al Mirador de l’Alcalde de Montjuïc, 1963.
– Font lluminosa canviant de forma i color, en una plaça de València, 1963.
– Font lluminosa de la “Plaça de Sant Joan de la Creu”, a Madrid, 1963.
– Reconstrucció de la font canviant de la Plaça de l’Imperi de Lisboa, 1963.
– Font lluminosa de la Plaça de Pius XII, Sant Sebastià, 1966.
– Font lluminosa al Parc de les Nacions, Madrid, 1966.
– Font lluminosa canviant de llum i color, a la Plaça de Barcelona, a Almeria, 1966.
-Il·luminació decorativa del Monestir de Pedra (Saragossa), 1966.
– Sortidors lluminós al vestíbul de l’auto-banc BANESTO, Madrid, 1967
– Font lluminosa carrer Gral. Dávila Da Violante, Almansa, 1967.
– Font lluminosa canviant a la Plaça de Zabálburu, Bilbao, 1967.
– Font Iluminosa a Dubai (Arabia), 1987
– Gran font Iluminosa musical a la Plaça de les Nacions Unides, Casablanca, 1967
– Font lluminosa a la Plaça del 6 d’Agost, Gijon, 1967
– Encàrrecs de projectes per a l’Expo de Montreal, 1967.
– Font Iluminosa a la plataforma sobre el riu Onyar, Girona, 1968.
– Iluminació de l’església gótica dels Sants Just i Pastor, Barcelona, 1967.
– Font Iluminosa i il·luminació del Monument al Mestre, Cartagena, 1968.
– Font Iluminosa, Teruel, 1968.
– Font lluminosa al Parc d’Atraccions de Montjuic, Barcelona, 1968
– Font lluminosa a Osca, 1968.
– Font lluminosa prop de l’aeroport del Prat, Barcelona, 1968.
– Dues tants lluminoses. Almeria, 1969.
– Conjunt de fonts, cascades i sortidors lluminosos al Parc d’Atraccions la Casa de Campo de Madrid, 1969
– Installació de petits sortidors lineals anteriors a l’escenari del petit teatre a l’aire lliure, Madrid, 1969.
– Font lluminosa a Tazacorte. Sta. Cruz de Tenerife, 1969.
– Dues fonts a l’Hospitalet de Llobregat, 1969,
– Font lluminica, Cuenca, 1969.
– Des del 1969: 11 fonts lluminoses a França, una a Asia, una altra a Mamilton, Bermudes; cinc a Tenerife; tres a Melilla, setze a Málaga i dotze en altres llocs d’Espanya, demés, diverses iluminacions artistiques.
– Fonts lluminoses a Valls, Jerez, Algesires, Cadis, Benidorm, Santoña, Lleida, Jaén, La Carolina…
– Darrerament, fora d’Espanya, fonts lluminoses a Luchos, Castres, Colomiers, Cazères, Tolosa de Llenguadoc (5) i Carcassona
– I-luminació artística a Grotas de Torres Novas i Albados (Portugal).
– Posteriorment, 45 fonts lluminosas més a América, Àsia Àfrica
En total ha realitzat, entre Espanya i l’estranger, més de tai ha 800 fonts lluminoses de diferents classes i un centenar d’il·luminacions artístiques
Són innombrables els projectes que han quedat per realitzar, com la Nau lluminosa i el Teatre Integral: l’Exposició Universal de Buenos Aires, 1938, un altre per a Rio de Janeiro, el mateix any. També un altre per a la Fira de Mila frustrada per la guerra. Un túnel subfluvial al Tajo, a Lisboa, i un funicular aeri entre Lisboa i Almada.
SOCIETATS A QUE PERTANYIA
Membre de: L’Academia de Ciències i Arts de Barcelona, Molt l-lustre Acadèmia Tecnológica.
Membre d’honor del Comité Español de lluminación.
Corresponent de la Real Academia Hispanoamericana, Ciències de Puerto Rico
Acadèmia de Artes i Soci d’Honor de: Circulo de Bellas Artes de Madrid. Associació d’Amics de la Ciutat, Cercle Artistic de Barcelona.
CONDECORACIONS I DISTINCIONS HISTORIQUES
– Grau Creu d’Isabel la Católica.
-Ordes de Merit Civil: Corona d’italia, Sant Olaf (Noruega). Lleó Blanc (Txecoslovàquia), Duarte, Sánchez y Bella (Dominicana); Cristo (Portugal) (Oficial); Leopoldo (Bèlgica) (Oficial).
– Medalles: Del treball de Plata de 1.a classe. D’or al Mèrit Tecnològic. De la ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic. D’or de la Galeria de Catalans II-lustres. D’or extraordinària, concedida pel «Círculo de Bellas Artes de Madrid».
– Clau de Barcelona.
– Diploma d’Honor al Mèrit de la SEBAP; diploma pòstum de Lux 79.
LLUIS TORRES|Des de Bellaterra.Cat, hem dedicat força temps a la recerca de totes les cròniques de teatre del bellaterrenc Frederic Roda Pérez, que va escriure per la revista Destino dels anys 1963 al 1968. Escanejades totes les portades i pàgines de teatre, les hem enviat a Ignasi Roda Fàbregas, perquè ens va dir que vol reunir-les en una publicació (o potser dos), ja que el gruix de l’obra podria superar els 600 articles. Cal tenir present que la revista Destino dedicava al teatre tota una plana on s’incloïa: articles de fons, crítica teatral, gasetilles i tot allò que tenia a veure amb el mon teatral.
Miquel Garriga i Roca (Alella, 14 gener 1808-Barcelons, 14 octubre 1888) i Gaietà Buïgas i Monravà (Cerdanyola del Vallès 1851-1919) 📷 CEDIDA
LLUÍS TORRES|Compartim aquesta crònica apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80, per la poeta bellaterrenca Maria Rosa Buïgas i Suárez (1925- 17 de novembre del 2016). L’actor Jaume Pla Pladevall, recorda les trobades culturals a la gran casa de fusta que Maria Rosa es va fer construïr al terreny del seu pare, -l’escriptor i editor Joaquim Buïgas i Garriga-, situada a l’actual Avinguda Bertomeu, molt a prop del Carrer Terranova. El jardí era ple de boniques figures de nans de colors. Els Buïgas han constituit una família de grans il·lustres creadors.
MIQUEL GARRIGA I ROCA (Alella, 14/01)1808 – Barcelona, 14/10/1888) GAIETÀ BUÏGAS I MONRAVÀ (Cerdanyola del Vallès 21/07/1851 – 07/11/1919
El meu besavi, Miquel Garriga i Roca, entre altres obres barceloneses, va ésser un dels dos arquitectes del gran teatre del Liceu, considerat un dels teatres de més renom del món.
El meu avi Gaietà Buïgas i Monravà, arquitecte, va néixer a Barcelona el 21 de juliol de 1851.
El monument a Colom va constituir el més gran èxit a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Aquest símbol de la nostra ciutat és l’obra més coneguda del notable arquitecte. Per aquesta creació obtingué la medalla d’or a l’Exposició de 1888 i el rei d’Italia el nomenà comendador de la Corona.
Gaietà Buïgas i Monravà era fill del també famós, Josep Buïgas i Raspall el qual havia nascut els dies de l’ocupació napoleònica i se’l considerava un dels millors advocats de la nostra ciutat i vinculat a tota obra benèfica i altres activitats filantròpiques i socials.
El seu fill, el futur creador del monument a Colom, va seguir la carrera d’arquitecte, primer a Barcelona i després a Madrid. Molt abans d’acabar la carrera esclatà a Espanya la tercera guerra carlista. Aleshores l’estudiant abandonà els llibres i s’allistà a les files del pretendent, en les quals obtingué la graduació de coronel d’enginyers. En enfonsar-se el front militar va seguir l’aspirant Carlos a l’exili en un romàntic pelegrinatge.
Va viure a França i a Italia i fou recone- gut, pels seus mérits militars, pel rei Alfons XII.
En retornar de l’exili, acabà la carrera d’arquitecte l’any 1879. Buïgas i Monravà passà d’ajudant del famós arquitecte Garriga Roca, i en aquell temps de la seva vida, és quan va obtenir, el 1882, el primer premi dels projectes per a erigir un monument a l’almirall Cristòfor Colom. Concurs que fou convocat pel nostre ajuntament, en el qual concurs va prendre part quaranta-set concursants entre els quals hi havia notables arquitectes estrangers.
Exposición Internacional de Higiene, Buenos Aires, 1904. Medalla d’argent a Gaietà Buïgas per la seva monografía i projectes d’edificis hospitalaris.
Un dels arquitectes vençuts per Buïgas i el seu Projecte era el mateix Garriga. qui, en lloc d’irritar-se, el felicità reconeixent els seus mèrits. D’aleshores ençà es lligaren més els vincles d’amistat entre Buïgas i Monravà i l’arquitecte Garriga, i ben aviat es convertiren en familiars, ja que Gaietà es va casar amb la filla del seu mestre.
Gaietà Buïgas fou un cas manifest de capacitat de dominar diversos estils. Projectà la urbanització del passeig de Colom i l’escala que dóna accés al pont de la secció marítima. El Pavelló d’Indústries Navals en col·laboració amb Gabriel Borrell i Bonaventura Bassegoda i Amigó. El mercat de Sitges, 1889. – Balneari del “Vichy Catalán”, Caldes de Malavella (Girona), d’estil modernista. El Palau Comella, a Vic, és potser l’obra a de més caràcter neogòtic. Restauració – del Castell de Sardanyola, 1902; en aquesta restauració hi ha detalls medievals i gòtics. El Banc Popular de l’Uruguay. “Chalet Mora Magariños”, a Montevideo, 1903-1913. I moltes altres obres. El 1904 obté la medalla de plata a l’Exposició Internacional de Buenos – Aires.
Gaietà Buïgas i Monravà amb els seus fill 📷 CEDIDA
Font: Maria Rosa Buïgas i Suárez, L’Esquirol del Vallès de Bellaterra
LLUÍS TORRES|Compartim la crònica del nostre veí Joan R. de Clascà sobre els túnels entre Barcelona i el Vallès, apareguda a L’Esquirol del Vallès a mitjans dels anys 80.
Vista del Parc de Collserola des de Bellaterra 📷 ARXIU BELLATERRA.CAT
ELS TÚNELS INEVITABLES
Pensant en un complement per afegir al mot objecte d’aquest escrit, inevitables ha sorgit amb força pensant en Bellaterra com a la condició primordial del contexte. La posició relativa d’ambdues paraules tampoc ha tingut gaire dubte inevitables túnels hagués pogut obrir, entre altres interpretacions, la de expectativa de evitabilitat, és a dir que els túnels de Collserola són discutibles o poden no veure’s mal realitzats. La meva convicció -que raonare- de que tard o d’hora els túnels es construiran m’ha portat finalment a la capselera que porta l’escrit i que enceta la seva temática. El desenvolupament metropolità de Barcelona, està geográficament delimitat i té molt poques expectatives de variació. Els relleus de les serralades que envolten la ciutat fixen les possibilitats d’expansió i la realitat recent ens confirma com Barcelona i l’àmbit metropolità ha anat creixent per les planes de l’entorn i pujant per les dels rius Besòs, Ripoll i Llobregat. El resultat observable és, pel que fa a l’entorn de Bellaterra, que el fet metropolità empalma a Cerdanyola-Ripollet amb l’expansió Sud del nucli Sabadell-Terrassa, i l’eix Sant Cugat-Rubí-Terrassa es consolida ràpidament. La reserva urbanitzable de qualitat, pràcticament única, de l’àrea metropolitana de Barcelona queda insertada dins d’aquestes realitats urbanistiques i limitada al Nord pel bosc de Sant Quirze i al Sud per la serralada de Collserola (Tibidabo), el Pla General Metropolità l’anomena Centre Direccional Sant Cugat-Cerdanyola, i constitueix, com sabem els veïns de Bellaterra, una de les zones més privilegiadament comunicades de Catalunya. Aquests fets urbanístics que es dinamitzen amb recents actuacions polítiques com es la de potenciació del Parc Tecnològic de Catalunya (Silicon Vallès) a l’entorn de la Universitat de Bellaterra, fan irreversible l’urbanització d’aquest sector cap a la residència i els serveis terciaris, ambdós amb forta generació de mobilitat i en definitiva amb necessitat de comunicació intensa i variada amb el nucli metropolità. Aquesta comunicació, atesa la saturació de les entrades actuals a Barcelona (Meridiana|Diagonal), precisa produir-se pel camí més directe: Collserola, i això, atesa la condició muntanyenca del Parc, comporta definitivament l’aplicació de la solució tecnológica natural per travessar muntanyes, els túnels. Fins aqui, el tema dels túnels del Tibidabo té poca polémica, aquesta comença quan s’esbrinen les possibilitats tipológiques per contruir-los i explotar- los. Autopistes si o no, peatge o vies Iliures, un o tres túnels són els ingredients dialéctics de la polémica que recentment han mantingut les institucions i que els ciutadans hem pogut seguir, sense entendre massa, pels mitjans de comunicació.
Des de la meva perspectiva de veí de Bellaterra, i partint de la inevitabilitat ja raonada, resulta evident quina fóra la filosofia a emprar en el desenvolupament de aquestes infrastructures, i hauria de ser-ho per qualsevol anàlisi des de una perspectiva de l’interès col·lectiu: els túnels són trossos de vies de comunicació inter-metropolitana que conecten ciutat amb ciutat, així el túnel de Vallvidrera conecta la Via Augusta amb l’avinguda central entre Sant Cugat i Valldoreix, el del Tibidabo Balmes o República Argentina amb el nucli del futur Centre Diagonal i el tú- nel d’Horta amb Cerdanyola i Sabadell, perquè doncs volguer-ne fer autopistes d’aquests carrers. El fet que travessin el Parc de Collserola, que al ser serralada obliga als túnels, tampoc justifica la segregació de vies, els grans parcs de les capitals del món tenen tots ells avingudes que comuniquen les zones urbanitzades que els envolten però aquestes vies no son autopistes. Del peatge, als Bellaterrencs no cal parlar-ne, l’espectacle insolit de la B-30 que contemplen a diari en parla sol.
Queda, com sempre, el tema en mans de les institucions, esperem aquesta vegada una major sensibilitat que d’altres en la seva resolució.
Sorprèn que l’EMD demani a correcuita voluntaris per La 6.6 de Bellaterra, a 9 dies vista, quan ha tingut tot un any per enllestir aquesta nova cursa que substitueix els 10 anys d’èxits de La Sansi de Bellaterra (2012-2022), amb 700 i 1200 inscrits anuals.
BELLATERRA.CAT 